Carta als soldats russos i ucraïnesos (i als d’altres guerres) (en català) (al final en anglès)
Suposo que ho esteu passant molt malament, lluny de la família, de les amistats, de la feina, de la casa, de la ciutat on vivíeu; que esteu passant fred, calor, gana… i que viviu en la incertesa de què passarà cada dia, cada hora, cada minut, sobretot, si sou a primera línia, quan comença el combat i veieu caure morts, ferits, mutilats els companys. I això, us encén la ràbia i l’odi contra aquells que ho han causat.
Els vostres líders us anomenen herois, però esteu fent el que mai no hauríeu pensat fer, les ferides en el cos son doloroses, però les ferides en l’ànima són… sabeu posar-hi nom?.
Suposo que en el front no teniu massa temps per reflexionar (en general, nosaltres tampoc). Sobreviviu i prou. Des de la meva humil posició d’haver estat objector al servei militar obligatori i des de la meva ignorància en no haver estat soldat en cap guerra, no em puc estar de fer-vos algunes preguntes per entendre el que esteu vivint (i per intentar comprendre el nostre silenci i complicitat).
Per quin motiu us esteu jugant la vida i la salut? per defensar unes idees i uns valors? o per guanyar-vos un sou? o perquè us han reclutat a la força?
En el primer cas, esteu arriscant la vida i esteu posant en perill la vostra integritat física i moral per defensar la vostra pàtria? per protegir la vostra població? per evitar que el vostre país sigui agredit, envaït, ocupat? o potser perquè voleu alliberar la població de governs autoritaris o d’oligarques corruptes?
Esteu segurs que la guerra és el millor mitjà per defensar la causa justa en què creieu? I si és així, com pot ser que tant uns soldats com els altres penseu que la vostra causa és la justa i que la de l’altre és una causa equivocada o malèfica?
Esteu segurs que l’altre soldat és el vostre enemic i que matant-lo abans que us mati podreu imposar la justícia i la llibertat per a tothom, també per alliberar la població a la que el vostre enemic diu defensar?
Com defenseu la vostra gent si quan més avança la guerra més bombardejos pateix, més persones moren o queden ferides, traumatitzades o mutilades, perden les cases, la feina, passen gana i fred…i viuen amb por, molta por?
Esteu segurs que les famílies i amics, que les poblacions que defenseu, comparteixen el que esteu fent? Com que pateixen per vosaltres potser us animem. Però esteu segurs que no tenen també dubtes sobre les causes reals de la guerra i no veuen a qui està beneficiant i a qui està perjudicant?
Si a l’inici del conflicte uns i altres teníeu raons per adherir-vos a les proclames bèl·liques dels vostres líders, amb l’horror de la guerra que patiu i que infringiu, on queden aquestes raons? Creieu que la guerra causa menys dolor i destrucció dels que volia evitar?
La premsa, les teles, les xarxes de cada costat alimenten l’espiral d’odi i venjança: només els altres són uns criminals, uns genocides, no tenen cor, fan atrocitats… Però vosaltres sabeu que difícil és no caure en l’espiral d’odi i venjança de la guerra. La guerra fa sortir el pitjor de nosaltres contra els altres i fa sortir el millor de nosaltres amb els nostres. Però, ben mirat, nus, sense uniforme, sota els estels… som tant diferents els uns dels altres?
Esteu segurs que no us estant enganyant? Que no esteu posant els morts en una guerra que no és la vostra? Esteu segurs que governants i empresaris no us tracten com peces d’escacs en les seves estratègies d’acumular poder i diners? No us sentiu com uns conillets d’índies amb qui estan fent destruir armament obsolet i amb qui estan provant-ne de nou?
Si creieu que aquestes preguntes no tenen sentit i que, fins i tot, ofenen el vostre honor i coratge, lamentablement seguireu matant-vos fins a la derrota final (entre el poble no hi ha mai vencedors!!).
Si sentiu que les preguntes us inquieten, que ressonen en dubtes que ja teniu, deixeu-vos de matar. Declareu-vos objectors, insubmisos, pròfugs o desertors. Einstein, deia que “els objectors al servei militar son els pioners d’un món sense guerres”. La guerra acaba quan no queden soldats disposats a matar: o bé perquè han mort o bé perquè han plegat, s’han plantat o han fugit.
És covard qui arrisca la vida per no haver de matar una altra vida? Quin orgull, valentia i intel·ligència representa matar un ésser humà per resoldre un problema polític? ¿És covard qui arrisca la vida en la resistència noviolenta, – civil, no militar-, per fer inviable l’ocupació? Quin tipus de coratge demana una defensa noviolenta basada en no cooperar i desobeir l’ocupant, sense que vulguem posar en perill la vida, ni la dels nostres ni la dels altres?
Aquesta nit de lluna nova i lluny de ciutats il·luminades, potser com alguns de vosaltres he pogut admirar el cel estrellat. Què sentim quan ens adonem que el que sembla un núvol és la Via Làctia? Sí, la nostra galàxia amb uns 200.000 milions d’estels! No creieu que és ridícul que ens estiguem matant en un petit planeta – la Terra – d’una petita estrella – el Sol – que forma part d’una galàxia – la Via Làctia – que només n’és una dels 2 bilions de galàxies que apleguen infinitud d’estrelles – diuen que n’hi ha tantes com grans de sorra a totes les platges de la Terra!
No hauríem d’estar col·laborant amb tothom? -tots els habitants de la Terra son dels “nostres”- i, celebrant el “miracle” de la vida en aquest petit i bell planeta?
L’Aikido (合気道, 合气道? “El camí de l’energia i l’harmonia”) és una forma moderna de l’Aikijutsu, art marcial tradicional del Japó. Va ser desenvolupat inicialment pel mestre Morihei Ueshiba (1883-1969), aproximadament entre els anys 1930 i 1960.
La característica fonamental de l’Aikido és la neutralització del contrari en situacions de conflicte, sense danyar-lo ni destruir-lo o humiliar-lo. L’Aikido busca formar els seus practicants com promotors de la pau.
El mestre Morihei Ueshiba va concloure que el veritable esperit de les arts marcials no s’ha de centrar en el combat o la competència esportiva, sinó en la recerca de la perfecció física i mental de l’ésser humà, a través de l’entrenament i la pràctica continuada.
Basant-se en l’ensenyament del seu creador, l’Aikido es nega a convertir-se en un esport competitiu i rebutja tot tipus de certàmens o concursos que incloguin les divisions per pesos, les classificacions basades en el nombre de victòries i la recompensa als campions, ja que aquestes coses, entén, només alimenten l’ego, i a llarg termini, la falta d’interès pels altres.
Yasunari Kitaura (Tòquio, 1937) es va formar en Aikido de la mà del fundador de l’Aikido, Morihei Ueshiba i del seu fill Kisshomaru Ueshiba. Va ser en 1962 quan va introduir l’Aikido a Espanya i s’ha dedicat a la seva difusió al llarg de dècades, creant l’Associació Cultural d’Aikido a Espanya (ACAE), de la qual forma part Aikido Mataró.
En la seva concepció de l’Aikido empra moviments contundents i enèrgics per establir unificacions dinàmiques i harmòniques amb el ki (flux d’energia) que parteix de l’uke (atacant). La base teòrica d’aquesta concepció va ser resumida en un discurs amb el títol “Kimusubi” (Annex 1) (unificació / harmonització de fluxos d’energia) pronunciat en una conferència per la pau (Gernika, 1994) en què es buscaven solucions harmòniques a conflictes agressius i recollit en el llibre la “Plenitud del buit”.
La societat catalana contemporània ha apostat amb més claredat que d’altres contra la guerra i la violència com a mitjà per resoldre els conflictes; ha apostat per la cooperació i la solidaritat com a millors mitjans per fonamentar la seguretat i promoure la pau amb mitjans pacífics. La cooperació i la solidaritat, no crear-se enemics, són condicions imprescindibles però no suficients per poder plantejar les bases d’una bona seguretat interior així com d’una defensa del territori, de la població i de les seves institucions.
La política catalana ha de reforçar aquesta aposta tot definint-se constitucionalment com un estat de pau i, per tant, recolzant i participant activament en aquelles organitzacions multilaterals que tenen una legitimitat més general i més neutral com Nacions Unides i seves agències. En l’àmbit europeu haurà de participar en l’Organització de Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE) i, potser, en la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) de la Unió Europa. En qualsevol cas haurà d’afavorir i de co-liderar el repte de fer avançar la Unió pel Mediterrani (UpM) com el nostre marc més proper i estratègic.
La política catalana ha d’aportar a aquests organismes les capacitats i experiències que tenim per afrontar els canviants reptes de la seguretat i de la pau, tant en l’interior com en les relacions internacionals; ha de posar en valor i potenciar allò que som i tenim: el diàleg i la negociació més que la força armada; així com l’experiència social i institucional de cooperació en temes clau (com la reducció de les causes dels conflictes socials; l’actuació pacífica abans, durant i després dels conflictes armats; el reforçament dels drets humans i dels pobles; la reconversió de policies i justícies repressores i corruptes; la intervenció diligent en emergències i catàstrofes…) **
La condició de gent pacífica del poble català és una identitat que cal construir i reconstruir permanentment i perseverant; comporta estar disposats a defensar els drets propis i internacionals amb mitjans pacífics i això pot tenir costos, res no és gratuït. El fonament de la seguretat és un poble cohesionat, orgullós de la seva organització social i política, que està disposat a patir dificultats per obtenir i mantenir la seva cohesió i llibertat. Aquesta és la força que dóna legitimitat a les polítiques de seguretat institucionals, però també és la que dóna confiança i fomenta la participació civil en les tasques de manteniment de la pau internacional. Cal facilitar que una part de la ciutadania vulgui continuar exercint les seva voluntat de contribuir directament a la seguretat i la protecció interior i internacional.
Per canalitzar aquest desig i aquesta força social es crea l’Associació promotora del Servei Civil Català per la Pau[1], que aplega aquelles organitzacions socials que ho desitgin i a la ciutadania que s’hi vulgui implicar, amb l’objectiu de potenciar la formació, l’enquadrament i l‘actuació d’un cos de voluntaris amb capacitat de reforçar la seguretat interior i internacional. Un cos orientat a la protecció civil de la població i del territori, tant en el marc interior com l’internacional, sempre amb mitjans noviolents. Inicialment serà un cos voluntari no assalariat que s’anirà formant amb l’aportació de les persones que tenen llarga experiència en accions civils, tant internacionals com nacionals.
Les organitzacions cíviques signants d’aquest Pacte Nacional sobre la política de Seguretat i Pau de Catalunya ens comprometem a orientar les nostres actuacions per donar coherència i viabilitat als principis i polítiques exposats.
Per visualitzar i canalitzar aquestes alternatives es pot plantejar la creació d’una plataforma d’ONG i entitats -que podria ultrapassar l’àrea estricta dels moviments de pau-, per posar en marxa una infraestructura bàsica amb tres objectius inicials:
Emprendre una campanya de difusió per donar a conèixer la idea i desenvolupar una visió oberta i favorable dels sectors clau de l’opinió pública catalana respecte un possible Servei Civil Català Noviolent per la Pau. Un primer pas és demanar la implicació i/o el suport als més 6000 signants dels diferents documents de Pau i Treva i d’Estat de Pau que fins ara hem tingut inactiu. Serà significatiu veure la resposta (per exemple: Un 1% = 60 implicats. Un 10% a 10 € = 6000 €.)
Buscar l’interès i compromís d’altres organitzacions socials i polítiques per promoure, donar suport i participar en la creació i organització d’una associació promotora del SCP a Catalunya.
Passat el 27S i en funció dels resultats, caldrà incidir en la inclusió d’aquests principis en la redacció de la nova constitució; però en qualsevol cas, caldrà establir una interlocució amb les institucions públiques definides pel Govern, per elaborar un esborrany consensuat d’un Pla Director del SCP que inclogui el desenvolupament dels diferents aspectes centrals desenvolupats en l’informe, així com decisions clau sobre el seu model d’implementació. Per a això, és possible que fos necessari sol·licitar l’elaboració d’alguns informes tècnics addicionals a alguns especialistes en la matèria, que poguessin servir de suport per a la presa de decisions.
** Dubtes sobre si incloure aquest paràgrafs de dimensió interior: [La política catalana ha de garantir la seguretat interior amb uns serveis policials, d’emergències i judicials adequats per fer front amb efectivitat als riscos, perills i amenaces reals[2].
La reorganització de les policies en un sols cos amb especialitzacions (municipal, judicial, fronteres, d’informació i contra-informació, d’intervenció, digital…) és un pas imprescindible per a la seva coordinació amb un sistema integrat d’emergències i de protecció civil.
Un sistema legal senzill i clar, que doni seguretat jurídica i que permeti a un sistema judicial profundament renovat que sigui àgil i eficient, és l’altre base d’una política de seguretat interior.]
Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
Galetes estrictament necessàries
Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.
Si desactiveu aquesta galeta no podrem desar les preferències. Això vol dir que quan visiteu aquest web, haureu d'activar o desactivar les galetes de nou.
