by Martí Olivella | oct. 6, 2023 | 1. La Vida, 2. La Política
El comitè de concessió, reunit el 2 de setembre, atorga el 39è Memorial per la pau Josep i Liesel Vidal 2023 a Nadia Ghulam Dastgir.
Ara fa poc més de 2 anys, el 15 d’agost a Kabul, capital i principal ciutat de l’Afganistan amb quatre milions d’habitants, queia a les mans dels talibans. Uns fets que, en el seu moment, van acaparar totes les portades. Aviat, però, l’Afganistan va desaparèixer del marc mental de la societat, sumint-se en una amnèsia pràcticament total, i ara encara més, amb la guerra a Ucraïna.
Nadia Ghulam Dastgir va néixer justament a Kabul el 1985. La seva vida, igual que la de moltes dones afganeses, ha estat marcada per les conseqüències d’una brutal i llarga guerra civil, amb fam, amb ocupació russa i nord-americana i del règim talibà. Aquestes adversitats no la van poder aturar i va aconseguir superar-les amb el seu enginy i la seva valentia.
Nadia Ghulam és una de les poques catalanes que no ha deixat de pensar ni un moment en l’Afganistan. Amb només vuit anys, i en plena guerra civil, una bomba queia a casa seva i la malferia. Es despertaria del coma sis mesos després per descobrir les ferides que li cobrien el cos, i amb les quals ha hagut d’aprendre a conviure tota la seva vida i a patir molt dolor i 14 operacions.
Per mantenir la seva família, va fer-se passar per un noi, en Zelmai (el nom del seu germà, mort anys abans), i així gaudir dels drets que eren negats a les dones. Sota els talibans, les dones tenen prohibit treballar. Amb aquesta identitat va amagar-se durant 10 anys, veient amb els ulls del Zelmai els primers anys de règim talibà i també els primers d’ocupació estatunidenca.
El 2006 aconseguí un bitllet de sortida de l’Afganistan per rebre cures a Barcelona, encara vestida d’home. Diu “Quan vaig venir a Espanya no volia ser una dona. Jo vaig continuar vestint d’home. Tota la meva vida he sentit por per ser dona. És el que em van ensenyar”. Viu a Badalona amb els seus pares adoptius. Ara, pot fer el que sempre va desitjar: viure en llibertat, continuar estudiant i ampliar la seva educació per ajudar el país i la família.
Un cop a Catalunya, Nadia ha mantingut l’Afganistan al centre de les seves accions. Després de superar tots els obstacles a què s’encara obligatòriament una persona que no coneix ni la llengua ni els costums, ha aconseguit formar-se professionalment per ajudar la població del seu país, tot centrant-se especialment en les noies i dones afganeses.
El 2016, va fundar l’associació “Ponts per la Pau” que ajuda dones, nenes i nens a Kabul, malgrat la situació del país, a tenir una oportunitat a la vida a través de l’educació així com, també, a integrar els nouvingutsa Catalunya.
Des de l’estiu del 2021, la situació a l’Afganistan ha empitjorat. La població pateix una crisi econòmica, social i d’aliments. Degut a aquest fet ara està centrada en satisfer les necessitats de la població ambprojectes de cooperació al desenvolupament i d’ajuda humanitària destinada a nens i nenes, i a les dones, que són els grups més vulnerables.
Ponts per la Pau creu que el dret a una educació en la igualtat de recursos i d’oportunitats és la llavor per un futur de pau, justa i duradora, especialment en contextos tan castigats i en països tan ferits com l’Afganistan; creu que facilitar l’accés a l’educació per a tot l’alumnat és absolutament essencial per a la seguretat i estabilitat del futur de qualsevol país. La principal filosofia de Ponts per la Pau és fomentar l’auto-confiança i la capacitat de resistència.
Projectes a l’Afganistan d’atenció a les dones i els nens per promoure la cultura de la pau, i a través de la cobertura de necessitats, tractar de garantir la seguretat humana de la població afganesa de Kabul, Baghlan i Nangarhar.
A causa de l’actual situació d’emergència en què es troba l’Afganistan, com a conseqüència del cop d’estat dels talibans l’agost del 2021, garanteix un espai de seguretat on es poden cobrir les necessitats d’alimentació i de la nutrició, la higiene, la salut i l’atenció mèdica, educació, etc., Aquests espais també serveixen per acollir de forma temporal les dones i els nens en greu situació de vulnerabilitat i que no tenen un lloc per viure. També vol aconseguir un servei psico-social, principalment centrat en l’atenció de les dones que han patit violència sexista i abús.
Projectes a Catalunya. Des de la seu a Badalona, Ponts per la Pau fa la coordinació i la gestió de projectes. Intenta elevar la consciència de la realitat d’Afganistan així com sobre les dificultats del procés d’asil a Espanya tot col·laborant amb la comunitat afganesa de Catalunya.
Gestiona el projecte “Benvinguts als nous catalans”, un programa d’acollida a la ciutat de Badalona en què s’ofereixen classes de llengua catalana i fa l’acompanyament dels immigrants acabats d’arribar.
A través del procés d’ensenyament de la llengua, la pedagogia per a l’acceptació de la diversitat, tallers, assessorament per part de professionals i la participació en diverses activitats culturals, promou la creació de vincles entre els participants així com la seva autonomia i creixement personal per a una plena inclusió social.
Actualment, participen en el projecte unes 120 persones com a estudiants i 22 persones voluntàries.
Agents de pau. L’educació per a la ciutadania global esdevé imprescindible en un món cada cop més interconnectat, i és per això que és imprescindible incloure la Pau en el currículum i animar les noves generacions a ser agents actius de la pau. Per aquest motiu, Nadia ha preparat materials i activitats de sensibilització sobre els drets dels migrants, la Cultura de la Pau, el respecte als drets humans de dones i nens, així com sobre la justícia global.
Nadia establerta a Catalunya ha anat compartint la seva història. El 2010 ho va fer en col·laboració amb la periodista Agnès Rotger a la novel·la “El Secret del meu turbant” (Edicions 62). El llibre va ser guardonat amb el Premi Prudenci Bertrana i va rebre grans elogis per part de crítics literaris nacionals i internacionals després de la seva traducció a 16 idiomes.
L’obra teatral documental que porta el seu nom, “Nadia”, interpretada per la pròpia protagonista i sota la direcció de Carles Fernández, revela detalls íntims i personals de la seva vida difícil a la Kabul assolada per la guerra.
La producció literària relacionada amb la història de Nadia es va ampliar el 2014 amb la publicació, juntament amb Joan Soler i Amigó, del llibre “Contes que em van curar” (Columna), una bella col·lecció d’històries que la seva mare li explicava a l’hospital durant la recuperació de les ferides causades per la bomba que va canviar la vida.
El 2016 juntament amb Javier Diéguez, va publicar la seva segona novel·la, “La primera estrella de la nit” (Plaza&Janés). És una obra basada en el primer viatge en què Nadia tornà a la seva terra natal i se centra en les experiències diàries de les dones afganeses combatents en un país que ha estat assotat per conflictes armats durant més de quaranta anys.
El 2019 es produeix el debut en solitari de Nadia com a autora amb el conte “El país dels ocells sense ales” (La Galera) amb il·lustracions de Mona Brunet. És un relat delicat i commovedor sobre la guerra i les seves conseqüències.
Després del retorn del règim talibà al seu país, el 2022 Nadia ha escrit “Somiant amb la Pau”, (Rosa dels vents), una perspectiva femenina sobre el present i el futur del seu país.
Actualment, Nadia treballa com a Educadora Social a Fundesplai i ofereix conferències sobre tots aquests temes. És una activista per la pau i defensora dels drets de les dones. Però, alhora, està nit i dia treballant per mantenir les famílies, comprar menjar per les germanes i la cosina, enviant diners a la part de la família que s’ha quedat a l’Afganistan.
Alguns dels seus relats són estremidors.
Sobre la seva infància explica que hi havia jornades en què només menjava un cop, i de vegades es veia obligada a alimentar-se de fang. Amb 16 anys era encara analfabeta, i el seu somni era aprendre a llegir i escriure.
“Recordo que van ser uns anys de molta desesperació i molta por. Moltes vegades pensava que m’havia de morir una i mil vegades, i en tots elles m’he refet gràcies a tenir tres pilars en la meva vida. La fe, l’educació i la meva mare afganesa. En aquells moments no vaig poder rebre l’educació, però la meva mare afganesa era al meu costat. La fe també em va ajudar perquè en els moments més difícils, quan no veia la llum, li vaig demanar ajuda a Déu. Hi havia dies que em pensava que no podria més”.
Sobre l’experiència de les seves germanes, que la Nadia intentà desesperadament portar a Europa en un dels avions que abandonaven el país amb refugiats ara fa dos anys, comenta: “Els governs no ho posen gens fàcil, demanen requisits impossibles d’obtenir”. Com a refugiada per acabar d’arreglar els papers no te la possibilitat d’aconseguir el certificat de naixement que li demanen. Diu ”I si a mi ja em costa, com s’ho faran persones com la meva germana o la meva cosina que acaben d’arribar i no dominen la llengua?”
La idea més present en tot moment és, construir una societat pacífica a l’Afganistan i a la resta del món. “Per arribar a la pau, no hi pot haver guerra”. Però, fa poc “Uns nens en un taller em deien que la culpa de tot és del Putin i que tots els altres som víctimes. Jo els dic que no, que tots sumem, que una persona sola no pot fer tot el que està fent, hi ha moltes persones apuntades darrere seu. Si mirem les discriminacions i el racisme, veiem que tots hi estem inclosos.”
“Fa dos estius moltes persones em trucaven i em preguntaven “Nadia, com podem ajudar?”, però ara sembla que a l’Afganistan no passi res. “Truco i dic que tinc amb mi una dona refugiada que busca casa i em diuen, No, ho sento molt, hem acollit una família d’Ucraïna i no podem fer res”. “Quan surten les coses als mitjans, la gent empatitza. Fins a quin punt hem d’arribar a mostrar ferits i morts perquè la gent empatitzi? És el més greu de tot el que ens està passant. La societat en general cada vegada està més manipulada. Estem en la generació del zàping i només importen els clics. És molt trist.”
“A la guerra a Ucraïna us hi heu apropat perquè els mitjans n’han parlat, i perquè Ucraïna té molta similitud en el color de pell. Però, malgrat això, molta gent no és conscient que és una guerra que ens fa mal a tots nosaltres. Els ucraïnesos tenen por per la seva vida i els governs han respost manipulant-nos, dient que hem d’armar els ucraïnesos perquè es defensin contra els russos.” “Al meu país, ja es va fer el mateix error quan Europa i els Estats Units van donar armes als que es defensaven dels soviètics. Això és el que ha provocat 50 anys de guerra. I ara estan fent el mateix. A l’escola, abans els infants i joves em deien que tenia raó, que hem de treballar per la pau. Ara em diuen que no, que hem de tenir moltes armes per defensar-nos. Fixeu-vos com en uns mesos tothom està a favor de la guerra.”
“En només mig any, la guerra a Ucraïna ha espatllat tota la feina feta a favor de la pau. Fa molts anys que treballo cada dia, repetint la meva història tot i el mal i el dolor que em provoca, perquè la gent sigui conscient i les futures generacions no col·laborin amb les empreses d’armes i per no tenir persones a favor de la guerra. I de cop i volta, en dos mesos tot està canviant.”
“Malgrat totes les experiències que he viscut em considero una privilegiada, almenys, comparat amb la resta de la meva família: he pogut respirar la pau, cosa que la gent del meu país no ha pogut fer. Durant uns anys de la meva vida he viscut la pau i he vist com és la pau. Per mi és un privilegi, és com si m’hagués omplert d’oxigen de la pau. Tant de bo la gent del meu país respiri per fi la pau, perquè des que naixem fins que morim no sabem què és la pau”.
“Tot el que és sortir de la teva zona de confort significa aprenentatge. Si no hagués vingut a Catalunya no hauria vist totes les coses que he pogut fer a la vida. És important que els éssers humans puguin obrir els ulls. Per mi els talibans són éssers humans com nosaltres, el problema és que mai han tingut un bolígraf a la mà des de petits, sinó que han tingut una arma a la mà. Els han ensenyat a matar i que la dona no val res”. “Als talibans els dic que si us plau, deixin les armes, i que en comptes de les armes que agafin un llibre. I aprenguin a canviar les coses a través del coneixement, no amb la guerra o la violència. En el fons, sento tristor per la seva ignorància”
“Des d’Occident molts cops es té la idea que, si en països com l’Afganistan les dones no tenen drets, és perquè no els reclamen. Vist de fora sembla així, però no veieu que si aquests països encara funcionen és gràcies a les dones. Malgrat totes les limitacions que tenim, no callem. Si una persona d’aquí treballa vuit hores al dia, jo he de fer-ne setze per transmetre les històries de les dones del meu país. I ho faig perquè és necessari que algú parli de nosaltres. Les persones molts cops no volen fer-ho perquè els fa mal, però hem de parlar igualment.”
“La dona no compta com a ésser humà. Si ets una dona no tens drets. Hi ha dones que lluiten pels drets de les dones a l’Afganistan, però això no representa la vida de totes les dones. La gran majoria de les dones afganeses han acceptat totes les regles de la talibans i estan en silenci, perquè si diuen alguna cosa la seva vida està en perill”. “Una protesta amb una trentena de dones a Kabul és com una de 100.000 a Barcelona”.
“Estic profundament trista en veure com Occident ens ha abandonat. Els Estats units, com a mínim, haurien d’haver recollit les seves armes abans de marxar. En no fer-ho, aquestes armes en caigut en mans d’uns pocs ignorants, gent que no ha vist la pau en la seva vida”.
Nadia denuncia que la comunitat internacional, des que se’n van anar les tropes dels Estats Units, està mirant cap a una altra banda i no vol admetre que el poble afganès necessita ajuda. També li preocupa que els escassos recursos hídrics de les muntanyes s’estan canalitzant cap a altres països per fer negoci mentre que l’aigua falta per a la població afganesa.
“Molta gent em diu que si jo continuo reivindicant els drets de les dones i critico obertament els ‘senyors de la guerra’ algun dia em pot passar alguna cosa. Però jo, després de viure amb la mort, ja no tinc por a morir. L’esperança sempre roman en mi, malgrat el fet que ningú no vol parlar d’esperança. M’agradaria poder veure que el meu país sigui un país lliure de nou”.
És optimista, convençuda que hi ha una solució pacífica que pot canviar el govern talibà i la repressió que actualment pateixen tant homes com dones.
En una frase resumeix la seva crida a qui la vulgui escoltar “no enviïn armes, enviïn llapis i llibretes”. Nadia té esperança que l’educació, la llibertat i la cultura podran ajudar més el seu poble que no pas les armes per defensar-se del govern talibà.
EL CENTRE DE LECTURA DE REUS i L’ASSOCIACIÓ JOSEP VIDAL I LLECHA
Acorda convidar-vos a l’acte de reconeixement del 39è Memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal 2023, que ha estat atorgat a:
Nadia Ghulam Dastgir, com a dona supervivent de la tragèdia a l’Afganistan per la seva resiliència, per fer conèixer en català els estralls de la guerra i pel seu compromís en construir ponts per la pau.
L’acte tindrà lloc a la sala d’actes del Centre de Lectura de Reus, el divendres 6 d’octubre a les 19 hores.
Reus, setembre de 2022
Informacions estretes de https://pontsperlapau.org/
I d’entrevistes a El Nacional.cat, 15 d’agost de 2022, El espanyol, 22 d’octubre 2021 i Menorcaaldia.com
by Martí Olivella | oct. 4, 2019 | 2. La Política, 4. La Terra
Un any més, hem de començar aquest acte recordant que com a país vivim moments excepcionals per l’escalada repressiva que estem patint persones, organitzacions i institucions que lluitem pels drets humans, civils i polítics amb mitjans pacífics i noviolents.
Enguany, el Memorial ha estat concedit ex-aequo, a dues iniciatives, allunyades en l’espai, però properes pel seu coratge en suportar la repressió per defensar els drets humans amb mitjans noviolents:
El Sindicato Andaluz de Trabajadores i l’advocada iraniana Nasrim Sotoudeh, actualment empresonada.
Per fer presents tots els presos i exiliats polítics, que no poden avui acompanyar-nos, us demano uns moments de silenci.
El Sindicato Andaluz de Trabajadores/as en els últims anys s’ha consolidat com un referent polític andalús. No només com a sindicalisme alternatiu, sinó també com a moviment social, de classe i transformador, a “pié de tajo”, diuen ells, al camp, a la fàbrica i en els centres de treball.
Te fronts oberts en els diferents problemàtiques socials presents a Andalusia (per la defensa del treball, de l’habitatge, de la sanitat, l’educació, la joventut, el feminisme i les pensions). Mantenint la lluita per la terra i la defensa de la classe jornalera, com a continuïtat de les lluites començades des de fa 40 anys com a SOC (Sindicato de Obreros del Campo).
El Sindicato de Obreros del Campo, va ser un sindicat obrer d’Andalusia reivindicatiu, de classe, independent, ecologista, solidari, nacionalista andalús i internacionalista. El SOC va promoure la defensa dels treballadors del medi rural i, en particular, els interessos dels jornalers sense terra d’Andalusia. Des de 2007 es va integrar en el Sindicato Andalúz de Trabajadores (SAT).
Va ser molt conegut per la històrica vaga de fam de 700 habitants durant 13 dies del poble de Marinaleda reclamant “la terra per a qui la treballa” o pel centenars d’ocupacions de finques per tot Andalusia, que es van convertir en senyals d’identitat d’una forma alternativa de fer sindicalisme.
Des de la creació el 1977 fins ben entrat els anys 80, els militants del SOC van patir una forta repressió política i sindical, ja que les detencions, alguna que altra pallissa i la presó van ser normes habituals dels diferents governs. En el Comitè Executiu, van destacar Joan Manuel Sánchez Gordillo, alcalde de Marinaleda i el secretari general Diego Cañamero, portaveu del SAT entre 2007 i 2015 i alcalde del Coronil (Sevilla) en dues ocasions.
El SOC ha destacat sempre com un sindicat de lluita: des de la primera vaga general a El Coronil exigint millores de les condicions per a la campanya del verdeo passant per vagues de fam, tancaments, ocupacions d’edificis públics, concentracions, paralització de maquinària, marxes a Sevilla i Madrid, ocupació d’aeroports, talls de carretera, manifestacions… Les ocupacions de terra fou l’acció més característica del SOC, la invasió de terres públiques o privades exigint que les mateixes siguin gestionades per cooperatives de jornalers en atur amb projectes d’explotació que prioritzin els cultius alternatius, generin llocs de treball a la comarca i respectin el medi ambient .
Cal saber que la situació del camp andalús gairebé no ha variat si la comparem amb la d’alguns segles abans. Són pocs els propietaris de terres i molts els que depenen totalment del seu jornal per guanyar-se la vida. Aquests pocs latifundistes concentren la propietat de forma escandalosa. No cultiven la terra ni donen feina, deixen les terres ermes i en molts casos només serveixen de vedats de caça. De l’altre costat, els molts jornalers, els sense terra, estan abocats a una situació de llargues temporades d’atur únicament interrompudes per alguna campanya en les seves zones.
La dependència del patró, les pèssimes condicions de treball i les necessitats vitals sense cobrir són les notes que caracteritzen els treballadors temporers més precaris que existeixen: els del camp.
El SAT continua mantenint el cordó umbilical amb la Pacha Mamma, la Mare Terra, i l’expressa amb les recents ocupacions permanents de finques a Còrdova i a Jaén. El SAT continua sent el referent públic en el camp de l’Acció Directa Noviolenta que sempre l’ha caracteritzat. Noves Àrees com la de la Dona, prenen força, una àrea molt necessària per a un sindicat feminista immers en un sistema patriarcal, masclista i desigual.
El nivell de mobilització externa i interna i d’activisme és altíssim per a una organització humil i amb pocs recursos. L’alt nivell de compromís social, sindical i activista polític l’ha portat a estar també molt perseguit per l’ordre establert, sent el sindicat més represaliat de tota Europa i amb companys a la presó com Andrés Bódalo o Francisco Molero. El mateix Óscar Reina, portaveu del SAT, que avui aquí el representa, ha estat acusat per injúries a la Corona. Óscar Reina, igual que tota la direcció del SAT, és insubmís judicial: han decidit no presentar-se voluntàriament davant de cap jutjat. Aquesta decisió acordada per unanimitat fa anys per l’Assemblea Nacional del SAT es va prendre com a protesta davant l’escalada repressiva que patia el SAT amb un milió d’euros en multes governatives, peticions de presó de més de 300 anys i prop de 500 sindicalistes imputats.
Ara mateix estan acusats 20 militants del SAT per robatori. El 2012, van dur a terme dues accions simultànies d’expropiació d’aliments bàsics en el Mercadona d’Écija i al Carrefour, d’Arcos de la Frontera. En cap dels dos casos van emprar cap violència, van sortir amb els carrets de menjar ràpidament per la porta sense que els guàrdies de seguretat reaccionessin a temps per impedir-ho. Mercadona, va denunciar acusant-los de robatori amb força. Els aliments de primera necessitat, amb poc valor monetari, van ser lliurats amb els mitjans de comunicació davant, a La Corrala Utopia, un bloc d’habitatges que va ser ocupat durant mesos per famílies sense llar i sense recursos.
Per acabar, cal dir que el SAT expressa la solidaritat internacional amb Euskal Herria, Catalunya, Galícia, les Marxes de la Dignitat, el Sàhara, Palestina, etc. per construir futur des de la crítica, el debat sa i fraternal. El SAT compte amb el passat com a fonament i amb la UTOPIA per conquerir una ANDALUSIA lliure i sobirana i solidària.
Nasrim Sotoudeh
Neix a Teheran el 1963, és una advocada i activista política iraniana, defensora dels drets humans, dels drets de les dones -en especial d’aquelles que es neguen a acatar les degradants lleis sobre l’ús del vel o Hijab-. També és una lluitadora contra la pena de mort.
Ha representat a activistes i polítics iranians empresonats després de les disputades eleccions presidencials iranianes de 2009 i també a presoners condemnats a mort per delictes comesos quan eren menors. Entre els seus clients la premi Nobel de la Pau Shirin Ebadi.
Sotoudeh fou arrestada al setembre de 2010 acusada de difondre propaganda i conspirar per danyar la seguretat de l’Estat i va ser empresonada en un confinament solitari a la presó d’Evin. El gener de 2011, les autoritats iranianes condemnaren a Sotoudeh a 11 anys de presó, a més de prohibir-li la pràctica del dret i a sortir del país durant 20 anys. Més tard, un tribunal d’apel·lacions reduí la pena de presó a 6 anys, i la seva prohibició de treballar com a advocada a 10 anys. El 2012 guanyà el Premi Sakharov, juntament amb el director Jafar Panahi.
El 13 de juny de 2018, va ser detinguda de nou, i el 2019 ha estat condemnada a un total de 38 anys de presó i a rebre 148 fuetades per set càrrecs: entre els quals, actes contra la seguretat de l’estat, propaganda contra el sistema, formar part de l’Associació il·legal d’advocats i advocades, oposar-se a les lleis sobre l’ús forçós de l’hijab, perquè, no usar-lo “incita a la corrupció i la prostitució” i també acusada de “cometre obertament un acte pecaminós […] en aparèixer en públic sense hijab”.
Algunes de les seves activitats citades per les autoritats com a “proves” contra ella són: llevar-se el mocador del cap durant visites a presons, defensar a dones que han protestat pacíficament amb l’ús forçós de l’hijab, concedir entrevistes als mitjans de comunicació sobre la detenció violenta de dones que protestaven contra l’ús forçós de l’hijab i posar flors al lloc on una manifestant va ser detinguda amb violència.
A l’Iran, a les dones i les nenes no se’ls permet sortir de les seves llars llevat que es cobreixin els cabells amb un mocador i els braços i les cames amb roba no cenyida. Nasrin vol canviar això i per això ha estat perseguida. Les autoritats iranianes interpreten que això atempta contra la seguretat nacional i és un insult al “Líder Suprem”. I li han imposat la pena més cruel. La de Nasrin és la sentència més dura que es recordi en molts anys contra un defensor o defensora dels drets humans.
També s’ha formulat contra ella el càrrec de “formar un grup amb la finalitat de pertorbar la seguretat nacional” pel seu treball en tres grups de drets humans, inclosa la Campanya per l’Abolició Gradual de la Pena de Mort.
El judici de Nasrin Sotoudeh ha estat manifestament injust ja que va tenir lloc sense que ni ella ni el seu advocat es trobessin presents.
Aquest Memorial vol ser una contribució a la campanya d‘Amnistia Internacional, a la qual tots ens hi podem adherir individualment, que insta al Líder Suprem Ali Khamenei a deixar Nasrin Sotoudeh en llibertat i sense càrrecs immediatament i sense condicions, ja que és una presa de consciència, reclosa únicament pel seu treball pacífic de drets humans.
EL CENTRE DE LECTURA DE REUS i L’ASSOCIACIÓ JOSEP VIDAL I LLECHA
Reunit el Comitè de concessió del 35è Memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal 2019, declara que ha estat atorgat, ex aequo, a
El Sindicato Andaluz de Trabajadores, referent des de fa 40 anys, quan va començar com a Sindicato de Obreros del Campo, per les seves lluites noviolentes que l’han convertit en el sindicat més represaliat d’Europa.
Nasrin Sotoudeh, advocada iraniana defensora dels drets humans, especialment de dones i d’infants, en presó des de 2010 i amb condemnes de 40 anys.
L’acte tindrà lloc al Centre de Lectura de Reus, el divendres dia 4 d’octubre
Durant l’acte, també es dedicarà un record a Liesel Vidal, impulsora del Memorial i sòcia d’honor del Centre de Lectura, que va traspassar el desembre de 2018.
by Martí Olivella | oct. 5, 2018 | 2. La Política
Fa un any, el 6 d’octubre deia “Aquesta setmana no ha estat fàcil tenir el temps i la calma per escriure la presentació d’aquest any.” Doncs, estem en una situació semblant.
I continuava: “Com a país vivim uns moments excepcionals.
No podria començar l’acte sense, almenys, honorar els milions de resistents noviolents que han mostrat una maduresa inèdita per aconseguir exercir el dret a votar, per protegir les urnes i els vots. I, en especial, honorar els centenars que han patit agressions, cops i vexacions per part d’un Gobierno que, amb aquests fets ha perdut tota legitimitat.
La història en general, i la història de la lluita noviolenta activa en el món, recordarà aquests fets i l’actitud d’aquests catalans i catalanes que van vèncer la por sense cap acte violent.
Són la base del sistema de seguretat i auto-defensa ciutadana que ha de garantir la pervivència del futur estat català. Si un poble aconsegueix la independència amb la força noviolenta de la gent, és amb aquesta força organitzada i dotada que haurà de mantenir-la, i no cedir-la a cap a exèrcit que sempre es podrà girar contra el poble.
Per tot això, el Memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal, crec que ha de fer una menció especial a la “ciutadania catalana resistent noviolenta per la seva lluita exemplar per la llibertat”.
Aquest homenatge continua ben viu, i posa en context tant la decisió del Comitè del Memorial d’enguany com la renúncia a acceptar el Memorial per part del guardonat.
En els 34 anys de Memorials per la Pau, sempre hem destacat les característiques pròpies i diferents de totes les persones i organitzacions que han rebut aquesta distinció. Però mai hauríem pogut imaginar que un any la concediríem a un policia, ni molt menys al màxim responsable d’un cos de policia. Un cos de policia, que com totes les policies, afronten quotidianament decisions molt difícils pel que fa l’ús proporcionat de la força, quan s’han acabat tots els altres mitjans i, mai exercint violència.
D’entre les moltes revolucions pendents hi ha la d’incorporar una altra visió i organització del cossos policials, dels qui vetllen per la convivència de la polis, de la civitas, de la ciutadania. Malgrat les restriccions que els estats de dret han anat incorporant a les funcions i actuacions de les policies, continua sent un espectacle impropi dels segle XXI veure com arreu del món manifestants i policies continuen enfrontant-se en els carrers, com en les batalles medievals, però amb unes armes i una cobertura física i legal totalment desiguals entre els parts.
De nou el dilema, tràgic dilema: si hi ha minories que amb violència volen forçar o ocupar espais públics o privats, sembla obvi que la majoria ha de disposar de mitjans per evitar-ho. Però, i aquí és on tenim el repte, evitar-ho sense que la seva actuació incrementi l‘espiral de violència i d’odi que ens porta al no-res.
Possiblement, amb els recursos adequats, haurem d’organitzar altres models d’intervenció que no hagin d’emprar ni cops ni trets. Hem vist models d’intervenció policial en altres països en què un cordó reforçat de policies no armats, bloquegen accessos o impedeixen a manifestants el pas a zones de perill, per exemple, de confrontació amb un grup de manifestants contraris. Per anar en aquesta direcció, no cal menys policia, sinó més policia però amb una organització i mitjans diferents. No sabem si l’avui guardonat aposta per aquest model ni si te el mitjans per implantar-lo. Sí sabem que entre el 20 de setembre i l’1 d’octubre les actuacions dels Mossos van permetre que, sense violència, la gent pogués expressar-se i alhora la policia catalana pogués intentar complir les ordres dels jutges.
Bé, com tothom ja sap, estem parlant de Josep Lluís Trapero. És actualment i de forma vitalícia, el major dels Mossos d’Esquadra, la categoria jeràrquica més alta del cos. Fou el cap del cos de Mossos d’Esquadra entre 2013 i 2017 (fins a abril de 2017 en tant que comissari en cap i a partir d’aleshores fins al seu cessament). El dia 28 d’octubre de 2017, el Govern d’Espanya, en virtut de l’article 155 de la Constitució Espanyola va publicar el seu cessament en el càrrec de màxim comanament del cos policial, per una ordre del Ministeri de l’Interior. Està sent investigat per un presumpte delicte de sedició.
Però, més enllà d’aquestes dades prou conegudes, qui és Josep Lluís Trapero Álvarez?
La seva família és originària de Valladolid, on el seu pare treballava de taxista, tot i que ell va créixer al barri del Singuerlín a Santa Coloma de Gramenet.
Format a l’Escola de Policia de Catalunya, on va ingressar l’any 1989, comença com a agent l’any 1990 i més endavant, l’any 2006, es llicencia en dret a la Universitat Oberta de Catalunya. També compta amb un postgrau en “Programa superior de direcció i Gestió de la Seguretat Pública”. Entre les seves especialitzacions destaquen cursos en criminalitat informàtica, blanqueig de capitals i finançament del terrorisme. El 2012 va ampliar els seus coneixements a l’acadèmia de l’FBI.
Trapero va ser agent de l’Àrea Bàsica Policial de Girona i també de Viella, on s’encarregava de l’Oficina de Denúncies. També va ocupar el càrrec de caporal d’escamot al Centre Penitenciari Quatre Camins. Més tard, a Blanes i Figueres, s’ocupà del Grup d’Investigació fins a especialitzar-se en aquesta matèria, que ha desenvolupat a la Regió Policial de Girona, a la Regió Metropolitana Nord, a la Comissaria General Territorial a Barcelona i a la Regió Policial Metropolitana (Barcelona). L’any 2008 va ser Cap de la Divisió d’Investigació Criminal. Un any més tard, ocupà el càrrec de sotscap de la Comissaria General d’Investigació Criminal per passar a ser-ne el cap el gener del 2012, càrrec que va ocupar fins a ser nomenat comissari en cap.
En el seu currículum també destaca la coordinació del primer seminari de Crim Organitzat a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC), el novembre del 2011 i professor tant a la UAB com a la UB.
El 2013 fou nomenat Comissari en cap dels Mossos d’Esquadra i quatre anys després ascendit a la categoria de Major, càrrec vacant des del 2007.
Una persona que, per la seva carrera professional des de baix de tot, ha arribat a assumir la màxima responsabilitat de la policia catalana.
Malauradament, els fets que van donar a conèixer al Major Trapero a la població van ser els atemptats de 17 d’agost de fa un any, quan va participar en diverses rodes de premsa, en les quals hi havia mitjans d’arreu del món. Durant una d’aquestes sessions, un periodista va queixar-se que el major dels mossos respongués preguntes en català. Quan Trapero li contestà que responia en l’idioma en què li remetien la pregunta, aquest periodista va decidir abandonar la sala, moment en què el mosso d’esquadra va expressar “Bueno pues molt bé, pues adiós”. En poc temps aquesta frase es va popularitzar a les xarxes socials. Posteriorment, Trapero asseguraria que la informació publicada per El Periódico, segons la qual els Mossos d’Esquadra sabien que es preparava un atemptat a Catalunya gràcies a un avís de la CIA, era falsa, afegint que el cos de policia català tenia problemes per accedir a la informació internacional perquè no hi tenia competències.
Pocs dies després, seria citat per reunir-se amb la Fiscalia Superior de Catalunya conjuntament amb els comandaments de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil per demanar-los que evitessin el referèndum de l’1 d’Octubre de 2017.
Els Mossos, seguint les ordres de la jutge d’impedir el referèndum sense alterar l’ordre públic, sense exercir cap violència van tancar molts més punts de votació que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, malgrat la seva actuació violenta i desproporcionada.
Sorprenentment, el dia 4 d’octubre fou citat com a imputat per Carmen Lamela, jutge de l’Audiència Nacional Espanyola, com a investigat per un presumpte delicte de sedició.
En una segona compareixença el 16 d’octubre, la fiscalia va demanar presó incondicional per la inacció dels Mossos durant l’1 d’octubre. Arran d’aquests fets, la jutgessa li imposà la retirada del passaport i l’obligació de compareixences quinzenals com a mesures cautelars.
El 28 d’octubre de 2017 el BOE va publicar el seu cessament en aplicació de l’Article 155 de la Constitució Espanyola, nomenant el ministre d’Interior d’Espanya Juan Ignacio Zoido, com a substitut, el comissari dels mossos Ferran López.
L’abril de 2018 la jutge Carmen Lamela va tancar la instrucció i va ordenar el processament de Josep Lluís Trapero, Pere Soler; el número dos de Joaquim Forn, Cèsar Puig, i la intendent Teresa Laplana per sedició. Lamela defensa que Trapero, Soler i Puig van formar part d’una organització criminal liderada per Puigdemont. El 27 de juny la Sala Penal de l’Audiència Nacional va confirmar el seu processament per dos delictes de sedició i un d’organització criminal.
Entre les condecoracions que li han estat atorgades a Trapero destaquen la Medalla de Bronze al mèrit policial del Cos de Mossos d’Esquadra, en dues ocasions, la Creu al mèrit policial amb distintiu blanc del Cos Nacional de Policia, en tres ocasions, i la Creu de l’Orde del Mèrit de la Guàrdia Civil amb distintiu blanc, en dues ocasions.
Esperem que algun dia estigui en condicions d’acceptar el memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal, concedit per una organització ciutadana.
Mentrestant, volem fer un acte de reconeixement al major Trapero, i a tots els Mossos que amb la seva actuació intel·ligent i pacificadora tant el 20 de setembre com els dies que envolten l’1 d’octubre, van evitar una massacre que hauria tingut conseqüències terribles per al futur de Catalunya. I, òbviament, és un reconeixement als centenars de persones represaliades per voler exercir drets fonamentals com el de la llibertat d’expressió, de reunió i de vot.
EL CENTRE DE LECTURA DE REUS i L’ASSOCIACIÓ JOSEP VIDAL I LLECHA
Convidar-vos a l’acte de reconeixement del Memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal 2018, que ha estat atorgat a
JOSEP LLUÍS TRAPERO ÁLVAREZ major dels Mossos d’Esquadra
Per la seva actuació exemplar, intel·ligent i pacificadora que el 20 de setembre de 2017, i en dies successius, va evitar una situació que podria haver tingut greus conseqüències per als ciutadans de Catalunya.
L’acte tindrà lloc a la sala d’actes del Centre de Lectura de Reus, el divendres 5 d’octubre a les 20 hores.
Reus, setembre de 2018 Amb la col·laboració de: Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Reus i Diputació de Tarragona.
by Martí Olivella | oct. 6, 2017 | 2. La Política, 3. L'Economia
Aquesta setmana no ha estat fàcil prendre el temps i la calma per escriure la presentació d’aquest any.
Com a país vivim uns moments excepcionals. No podria començar l’acte sense, almenys, honorar els milions de resistents noviolents que han mostrat una maduresa inèdita per a aconseguir exercir el dret a votar, per protegir les urnes i els vots. I, en especial, honorar els centenars que han patit agressions, cops i vexacions per part d’un Gobierno que, amb aquests fets ha perdut tota legitimitat. La història en general, i la història de la lluita nota activa en el món, recordarà aquests fets i l’actitud d’aquests catalans i catalanes que van vèncer la por sense cap acte violent.
Com deia Gandhi:
Primer t’ignoren
Després s’enriuen
A continuació t’ataquen
I al final vencem
El Memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal, enguany, crec que ha de fer una menció especial a la ciutadania catalana resistent noviolenta per la seva lluita exemplar per la llibertat.
Són la base del sistema de seguretat i auto-defensa ciutadana que ha de garantir la pervivència del futur estat català. Si un poble aconsegueix la independència amb la força noviolenta de la gent, és amb aquesta força organitzada i dotada que haurà de mantenir-la, i no cedir-la a cap a exèrcit que sempre es podrà girar contra el poble.
BANCA ARMADA
Sense el finançament de la banca, més del 70% de les armes que es fabriquen actualment no existirien, perquè les empreses que comercialitzen aquest armament no podrien mantenir el seu nivell de negoci. Un negoci que alimenta conflictes armats i contribueix directament a la vulneració dels drets humans i a generar patiment i desplaçaments forçats.
Per això considerem imprescindible la tasca de la campanya Banca Armada, impulsada per les entitats ciutadanes Centre Delàs d’Estudis per la Pau, SETEM, Col·lectiu RETS, Justícia i Pau i l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), que va néixer l’any 2007 per denunciar les inversions de les entitats financeres en la indústria militar amb l’objectiu de sensibilitzar i exigir unes polítiques ètiques i responsables socialment.
Cal destacar la incorporació, l’any passat, de dos col·lectius més a la campanya: FETS, que promou el finançament ètic i solidari, i el grup antimilitarista basc K-MOC.
Alhora, de la mateixa manera que el finançament de la indústria de l’armament no té lloc únicament dins del marc dels Estats, sinó que és global, també la campanya treballa en xarxa amb altres iniciatives i organitzacions internacionals, com la Campanya Internacional per l’Abolició de les Nuclears (ICAN), que edita l’informe anual “Don’t bank the bomb” sobre el finançament d’armament nuclear, la campanya Stop Inversions Explosives i la Cluster Munition Coalition, i la xarxa internacional BankTrack sobre el finançament d’empreses d’armes.
El qualificatiu `banca armada’ és refereix als bancs i caixes que formen part del negoci armamentista i que, en finançar les empreses d’armes, es converteixen en responsables directes si tenen participacions en accions significatives sobre les empreses d’armes, o indirectes, si els concedeixen serveis financers per facilitar la seva expansió o permetre la seva supervivència a través de préstecs i crèdits, de l’emissió de bons, pagarés i accions, del finançament d’exportacions i dels fons de inversió.
Per denunciar aquestes inversions, la campanya Banca Armada exposa els resultats d’una recerca inèdita a l’Estat espanyol, que mostra el volum de les relacions entre els bancs i les empreses fabricants d’armament per identificar aquelles entitats financeres responsables de pràctiques poc ètiques, com ara obtenir beneficis de la fabricació i exportació d’armes. Els objectius de la campanya van, també, en la línia de conscienciar els seus clients i accionistes de la necessitat d’aturar aquest finançament, contribuint així al desarmament de l’àmbit financer i a la construcció d’una pau global.
La campanya proposa, també, una alternativa a la “banca tradicional” que opera amb l’únic objectiu del lucre econòmic: la Banca Ètica, que lluny d’actuar de la mateixa manera respecte a les empreses d’armament, inverteix únicament en projectes amb valor afegit per a la societat des del punt de vista social, medi-ambiental, cultural, educatiu, etc.
En un inici les entitats impulsores estaven organitzades en iniciatives destinades a la denúncia de les inversions de tres entitats financeres concretes: BBVA sense Armes, Banco Santander sense Armes i Caixabank sense Armes. Actualment, aquestes campanyes operen de forma conjunta i sincronitzada dins la Campanya Banca Armada, i han ampliat el camp d’acció a Banco Sabadell i Bankia. D’aquesta manera, la informació disponible en mans de la ciutadania és cada vegada major.
En el dia a dia de la campanya hi participen un grup de recerca de 5 persones, als quals s’hi sumen representants de les organitzacions membre i un grup d’activistes que aplega 10 persones voluntàries i que organitzen accions de mobilització i d’incidència ciutadana. En total, hi ha involucrades unes 25 persones.
Línies d’acció de la campanya Banca Armada:
La diversitat de línies d’actuació de la campanya va en paral·lel amb el perfil heterogeni de les entitats que la impulsen. La presència d’un centre de recerca pacifista sobre sobre desarmament i pau (Centre Delàs d’estudi per la Pau), permet dur a terme una investigació i selecció de dades curosa i de qualitat, mentre que l’organització de base antimilitarista (MOC Bilbao) i l’Observatori del Deute en la Globalització(ODG) i SETEM, aporten una anàlisi crítica i experiència de mobilització per a la transformació social enfront les desigualtats econòmiques, socials i ambientals Nord-Sud i a la nostra societat. Alhora, la participació del col·lectiu RETS, una xarxa d’activistes que denuncia els abusos i les violacions dels drets humans i dels drets laborals per part de les empreses transnacionals, o de la xarxa FETS, que promou el finançament ètic i solidari, permet crear sinèrgies per aportar una perspectiva més àmplia i construir propostes alternatives.
Les línies de treball i activisme de la campanya es basen, sobretot, en la recerca d’informació sobre els vincles entre les principals entitats financeres i espanyoles i el negoci de la guerra, que han dut a la publicació d’informes i al llançament de l’única base de dades de l’Estat Espanyol sobre aquesta qüestió. S’han dut a terme accions de difusió pública amb l’elaboració de material divulgatiu, la participació a xerrades i campanyes en xarxes socials per tal de sensibilitzar la ciutadania, perquè exigeixin als seus bancs que finalitzin tota relació amb empreses socialment irresponsables. En aquest sentit, Un dels puntals de la campanya ha estat i és la participació en les juntes generals d’accionistes de les entitats bancàries més destacades en el finançament d’empreses d’armes: BBVA, Banco Santander, Caixabank i Banc Sabadell i, per primer enguany, de Bankia, donant veu als activistes de la campanya amb l’objectiu de denunciar les conseqüències de les inversions en la indústria de l’armament davant d’accionistes i mitjans de comunicació.
La campanya Banca Armada té, també, la voluntat d’incidir en les institucions polítiques i els seus representants, exigint una legislació que posi fi a aquestes inversions.
…
Des del punt de vista de la cultura de pau, la resolució pacífica dels conflictes i el desarmament passen per reduir el potencial militar de les parts bel·ligerants. Desemmascarar el negoci de la guerra, identificant els actors que se’n beneficien a costa dels drets humans i el benestar de la població, esdevé necessari. La importància de la inversió bancària per al creixement i futur del complex militar-industrial és vital. Les empreses d’armament necessiten els bancs per efectuar les seves operacions comercials corrents i per aconseguir fons extraordinaris que els permetin emprendre el desenvolupament de noves armes i exportar a nous mercats. Per això considerem imprescindible i meritòria l’existència d’una campanya que investiga, de manera rigorosa i actualitzada, el volum i la importància de les relacions entre els bancs i les principals empreses d’armes a nivell espanyol i també mundial.
La considerem una campanya d’una utilitat social evident, que parteix de la necessitat d’aprofundir en la construcció de la pau i la democràcia a través de la transparència, proporcionant informació que hauria de ser pública i a l’abast de tothom. Aquesta iniciativa ciutadana de diverses entitats amb una llarga i valuosa trajectòria en l’àmbit de la pau i el desarmament, ha incidit directament en el comportament dels clients i accionistes de les principals institucions bancàries, aconseguint bons resultats tot i ser un àmbit poc sensible amb aquestes qüestions. Ho ha fet intervenint any rere any a les juntes generals d’accionistes dels principals bancs per denunciar les conseqüències del finançament d’armes i l’efecte devastador que aquestes generen. Enguany, un centenar d’accionistes han cedit més de 2.000.000 d’accions a la campanya per a possibilitar la seva intervenció a les juntes.
Però la seva incidència no es limita ni molt menys als accionistes. Per una banda, també bancs com per exemple el BBVA s’han vist empesos a prendre mesures internes i de cara als clients per a regular -ni que sigui mínimament- el finançament d’armes, especialment de les més controvertides. Per l’altra, les diverses accions de comunicació pública de la campanya han tingut un impacte constatable, tant als mitjans de comunicació com en la societat mateixa, com acrediten les més de 20.000 visites a l’informe de la campanya.
Premiar la campanya Banca Armada és reconèixer la contribució imprescindible de les iniciatives ciutadanes i de les organitzacions socials en el camí cap al desarmament i cap a la construcció d’una cultura de pau. Alhora, és un impuls cap a la pròpia campanya, que encara té molta feina al davant en la seva tasca per aconseguir un canvi de comportament en les institucions bancàries i per a sensibilitzar la població en la necessitat de fer un gir cap a les finances ètiques i la inversió en pau i no en guerra.
ARXIVERS SENSE FRONTERES
Arxivers sense Fronteres és una ONG creada l’any 1998 a Barcelona, i que té per objectiu cooperar solidàriament en l’àmbit dels arxius i el patrimoni documental, com a testimoni de la identitat dels pobles i garantia dels drets humans.
Els principis que inspiren a AsF són els de cooperació i solidaritat en tot allò que afecta al patrimoni documental i els arxius, en tant que elements essencial del bagatge cultural de les persones, les societats i els pobles. En aquest sentit, AsF coopera amb les institucions i entitats que tenen el seu patrimoni documental en perill per causes alienes a la seva voluntat, com poden ser els països que han patit alguna catàstrofe natural o bé, aquells que han sofert algun conflicte bèl·lic o que els seus ciutadans s’han vist perseguits per la seva ideologia, identitat o cultura. També promou la col·laboració amb aquells països que d’acord amb el seu grau de desenvolupament necessiten de la cooperació solidària per a preservar el seu patrimoni documental. En aquest marc és especialment rellevant el dotar d’una formació en arxivística a totes les persones que s’han de responsabilitzar de la gestió d’un fons documental.
Des de la seva creació, ara fa 19 anys, AsF ha treballat en diversos projectes de cooperació, els quals sempre s’han realitzat en col·laboració amb alguna institució o organisme públic que ha aportat el finançament necessari, i generalment, en el marc d’un conveni de col·laboració amb la contrapart local. Vegem-ne alguns:
Entre els projectes finalitzats, cal destacar els que s’han realitzat a l’Europa de l’est arran de les conseqüències de la guerra dels Balcans. En aquest marc es varen impartir diversos cursos de formació dirigits al personal de l’Arxiu Nacional de Bòsnia-Herzegovina i d’arxius municipals del territori (2001 ), i anys més tard, a l’Arxiu Municipal de Sarajevo i també el de Banja Luka (2005).
En el continent africà, s’han realitzat diversos projectes, el primer d’ells, fou a Guinea Equatorial, on des del 1997 al 2001, es varen organitzar els arxius dels municipis de Baney, Luba, Malabo, Rebola i Riaba. Aquest projecte de col·laboració es va fer en el marc del conveni amb l’Ajuntament de Barcelona i l’Ajuntament de Malabo. Es varen organitzar els arxius administratius i també els històrics d’aquests municipis i es va complementar l’actuació amb l’impartició de cursos de formació per tal de fer possible el manteniment de l’estructura arxivística creada. Posteriorment es varen crear dues aules d’informàtica a les ciutats de Malabo i Bata, en col·laboració amb el Centre de Cooperació i Desenvolupament de la Universitat Politècnica de Catalunya.
Anys més tard, el 2005, es va iniciar un projecte de col·laboració amb la Comuna Urbana de Fès (Marroc), amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. A partir de la creació d’un equip de treball format per personal marroquí i amb l’assessorament i la formació en arxivística impartit per cooperants d’AsF, es va poder organitzar tant l’arxiu històric municipal com l’arxiu administratiu.
També en el mateix continent, s’està col·laborant des de l’any 2006 amb l’Arxiu Nacional de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASO). Es un projecte que compta amb el suport del govern espanyol, a través de la Subdirección General de Archivos Estatales, del Ministerio de Cultura. La cooperació consisteix en consolidar i mantenir l’estructura de l’arxiu nacional, principal referent de la identitat del poble saharaui, tot i garantint el procés de transferències documentals des dels diferents nuclis de població del poble saharaui (wilayas) a l’arxiu, així com la formació del personal del centre, ja sigui a través d’estades en arxius de Catalunya o amb el desplaçament de cooperants allí.
A sudamèrica, es va treballar, entre els anys 2001 al 2006, en el projecte d’organització del fons documental del bisbe Pere Casaldàliga, de la Prelatura de Sao Félix do Araguaia (Brasil). El tractament va consistir en la digitalització de tota la documentació d’aquest insigne personatge, compromès amb els més pobres i marginats de la regió del Mato Grosso i defensor de la Teologia de l’Alliberament. Aquest projecte va ser finançat per la Generalitat de Catalunya i la reproducció digital d’aquest fons es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Un altre projecte emblemàtic és el que es porta a terme en col·laboració amb altres associacions d’Arxivers sense Fronteres de Llatinoamèrica. Es tracta del projecte d’organització i accés dels arxius i documents dels règims repressius de Llatinoamèrica. És un projecte que va comptar durant un temps amb el suport de la Subdirecció General d’Arxius i Gestió Documental i la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya (2005-2011 ), i consisteix en realitzar el cens dels arxius i documents generats a diversos països de Llatinoamèrica com a resultat de les dictadures militars que varen patir. La informació resultant del cens, que ha donat lloc a la creació d’una pàgina web, ha de servir per a facilitar la informació i el coneixement els fets ocorreguts a totes les persones afectades per la repressió militar dels anys setenta i vuitanta majoritàriament.
També a Llatinoamèrica s’està treballant en l’organització i el tractament dels arxius dels casals catalans, concretament aquells amb especial rellevància després de la guerra civil espanyola, moment en que milers de persones varen haver d’exiliar-se per a refer la vida, i en molts casos per salvar-la .. Aquest projecte compta amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. S’han tractat els Casals de Mèxic D.F i el de Montevideo (Uruguay), i actualment s’està treballant en el de l’Havana (Cuba) i Buenos Aires (Argentina). El projecte de Casals Catalans permet
Així mateix, s’ha cooperat amb l’Arxiu Històric de la Policia Nacional de Guatemala (AHPN), un dels arxius emblemàtics pel que significa com a testimoni de la sanguinària repressió de la dictadura en aquell país i instrument de reparació i justícia, un projecte que ha comptat amb el suport de la Generalitat de Catalunya i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.
Darrerament, s’ha pogut cooperar també en el tractament d’un interessant fons documental del Instituta de História de Cuba, en un projecte ca-finançat per l’Ajuntament de Barcelona i AsF, que ha fet possible la digitalització de documentació de gran interès per a garantir la preservació de la informació que conté i millorar-ne l’accés.
A banda dels projectes de cooperació, AsF realitza una intensa activitat de difusió, a través de la pàgina Web http://www.arxivers.org/home/ca-ES i de les Xarxes socials https:ijes-es.facebook.com/arxiverssensefronteres https://www.instagram.com/arxiverssf/, i organitza regularment unes Jornades, la darrera edició de les qual va tenir lloc el mes de novembre de 2015 https :ijjornadesasf2015. word pres s. com/
EL CENTRE DE LECTURA DE REUS i L’ASSOCIACIÓ JOSEP VIDAL I LLECHA
Memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal 2017
que ha estat atorgat, ex aequo, a
ARXIVERS SENSE FRONTERES
que coopera amb les institucions i entitats que tenen el seu patrimoni documental en perill per causes alienes a la seva voluntat i per a la recuperaci6 de la memòria històrica i corn a reparaci6 del passat
CAMPANYA BANCA ARMADA
que denuncia les inversions de les entitats financeres en la industria militar amb l’objectiu de sensibilitzar i exigir unes polítiques ètiques i responsables socialment, corn a prevenció per al futur
L’acte tindrà lloc a la sala d’actes del Centre de Lectura de Reus,
el divendres dia 6 d’octubre a un quart de 9 del vespre.
Reus, setembre de 2017
Amb la col·laboraci6 de: Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Reus i Diputaci6 de Tarragona.
by Martí Olivella | oct. 7, 2016 | 1. La Vida, 2. La Política
EX AEQUO: Sabino Ormazabal i Proactiva Open Arms
En primer lloc, volem agrair l’esforç de tantes persones i organitzacions que al llarg d’aquests 32 anys han presentat les candidatures que han permès adonar-nos de la riquesa i la diversitat de camins noviolents per construir la pau.
Entre tots i totes fem que el Memorial per la Pau sigui un reconeixement a iniciatives socialment transformadores poc conegudes i que ajudi els seus promotors a incrementar l’entusiasme i la influència social.
Aquest llarg camí ha estat possible sobretot, gràcies a l’actitud generosa, constant, humil i respectuosa de Liesel Vidal, que enguany, per segona vegada ens segueix des Nova York.
El Memorial per la Pau el fem honorant a Josep Vidal, però, només és possible gràcies a la iniciativa i el suport de la Liesel. Valgui de nou, aquest acte d’avui, com a reconeixement a la Liesel, a la seva amistat i generositat.
Els motius pels quals el Comitè els hi atorga el Memorial representa, com cada any, uns altres camins ben diferents a tots els anteriors guardonats, unes altres vies de fer una aposta noviolenta per la pau, entesa en un sentit ampli de pau positiva, d’afavorir la cohesió social, no sols d’absència de guerra.
Recordem que sobre un total de 37 iniciatives que han rebut el Memorial per la Pau en aquests 32 anys, perquè alguns anys com enguany són reconeixements compartits, 21 han estat organitzacions i 16 han estat persones.
Les dues iniciatives guardonades aquest 2016, són ben diferents i alhora complementàries, Sabino Ormazàbal un veterà ecologista lluitador noviolent al País Basc i Proactiva Open Arms, una jove organització que lluita per salvar les vides dels refugiats a la Mediterrània.
Sabino Ormazabal Elola, nascut a Donosti el 1953
Periodista i escriptor, ecologista i membre del patronat Joxemi Zumalabe.
Ha participat en diversos moviments socials i iniciatives populars des de la seva joventut.
Antimilitarista, va ser membre dels comitès antinuclears i de l’Assemblea Ecologista, així com d’altres col·lectius culturals, en els quals sempre ha manifestat el seu compromís per la desobediència civil i els mètodes de lluita noviolents.
A més de nombrosos articles, és autor de diferents estudis sobre la història de l’ecologisme i la desobediència civil. Durant deu anys va redactar un pioner quadern sobre Medi Ambient en el diari Egin base del que va passar a ser la seva secció d’opinió. Va treballar posteriorment al diari Gara i en l’actualitat es troba realitzant diversos treballs de recerca i reconeixement de les víctimes de motivació política.
La incansable lluita ecologista de Sabino Ormazabal ve de lluny. A finals dels 70 i principis dels 80, va participar en el moviment antinuclear i va viure molt de prop la mort de la seva companya i amiga Gladys de l’Estal a mans de la Guàrdia Civil durant la celebració de la festa del sol a Tudela al juny de 1979.
També va participar activament en la plataforma pro referèndum en el conflicte de l’Autovia del Leitzaran, on va defensar amb la mateixa intensitat tant els seus principis ecologistes com el seu compromís amb la noviolència.
“(…) Jo no crec en la mort de les persones i de les idees per solucionar conflictes, ho he dit en altres ocasions i ho torno a dir ara. Però això no vol dir que hagi de sumar-me a les croades polítiques que no concorden amb la meva idea de solució per aconseguir la tan desitjada llibertat per al meu poble, ni per donar sortida a aquest conflicte en qüestió. Si jo no combrego amb aquestes creuades no per això he de ser un feixista o un terrorista. Ni jo ni el conjunt del moviment ecologista i d’oposició social a l’autovia. Aquesta divisió és interessada i busca l’alineament polític i el ‘amb mi o contra mi’, però les coses no són blanc o negre”. ( “Un lloc per a cada cosa”, El Diari Basc, 1991.03.15)
El seu rebuig a la violència és una constant, com demostra aquest article escrit amb motiu d’un atemptat d’ETA a Madrid que va deixar mutilada de les dues cames a Irene Villa i greument ferida la seva mare el 1991.
“Quan escric aquestes línies, no estic bé. M’han impressionat les imatges de la televisió sobre els atemptats de Madrid. No és la primera ni l’última vegada que hi hagi d’haver sang d’éssers humans. Ja ho sé. Tampoc és la primera vegada que expresso no estar d’acord amb això. Però crec que no és suficient, i penso que he de transmetre-ho un cop més. (…) Ja n’hi ha prou de tant dolor, de tanta mort, de tant esquinçament, de tanta tortura, de tant extermini (…) No podem ser insensibles davant tant dolor “.
“Sortir públicament, escrivint aquestes coses, no és fàcil. Però necessitava escriure-les, no em resigno a veure els esdeveniments des de la barrera. Crec que s’ha de fer l’impossible per evitar més sang (…) Vull que se sàpiga el que penso, no vull amagar-ho, i vull que se sàpiga per mi, sense que ningú ho manipuli (…) A l’interior de les presons i comissaries no hi ha càmeres de televisió que ens facin retorçar i remenar l’estómac com jo ho he fet en veure la nena de 13 anys sense les seves cames al mig del carrer de Madrid. Això ja ho sé. El que té el poder, els diners i els mitjans a la seva disposició pot modelar la sensibilitat humana a un o altre costat. Això és terrible “.
“Però sabent del seu poder, sabent de la seva insensibilitat, sabent de la seva manipulació, també crec que hem de dir el que pensem i mostrar les nostres discrepàncies sobre aquest i altres temes, perquè això, lluny de perjudicar-nos, ens ha de fer més forts, personal i col·lectivament. (…) Sé on sóc i el que vull. Per això sé que tampoc vull el que ha passat a Madrid “.
(Article escrit en Egin, 1991.10.19)
A l’abril de 1995, ferm en el seu compromís amb la defensa dels drets de tothom signa el denominat “Contracte de voluntats per a la pau” impulsat per Elkarri, text que representa “una trobada de voluntats prèvies, democràtiques i imprescindibles per obrir un camí d’entesa “:
1.- La voluntat d’impulsar solucions democràtiques als problemes que té plantejats la nostra societat. En conseqüència:
2.- la voluntat de posar fi a totes les violències.
3.- la voluntat d’impulsar solucions dialogades i de crear i consolidar espais socials i polítics per a l’enteniment i la distensió.
4.- la voluntat d’obrir vies jurídiques i polítiques que permetin defensar i assolir qualsevol objectiu polític per vies democràtiques.
5.- la voluntat d’acceptar la decisió majoritària dels ciutadans i ciutadanes d’Euskal Herria en la definició del seu futur.
6.- la voluntat d’explorar fórmules de major consens en les relacions institucionals, socials, econòmiques i polítiques entre Navarra, la Comunitat Autònoma Basca i Iparralde, i de respectar la decisió democràtica dels ciutadans i ciutadanes de cadascuna d’aquestes regions.
7.- la voluntat d’aprofundir en la defensa dels drets humans individuals i col·lectius.
8.- la voluntat d’iniciar un procés d’humanització de les repercussions més doloroses del conflicte.
És en aquest any 1995 quan entra a formar part de la Fundació Joxemi Zumalabe, que centra la seva tasca en els moviments socials. S’organitzen diverses jornades sobre el consum alternatiu, l’ordenació del territori, la desobediència civil, el paper de l’esquerra i es confecciona una guia dels diferents moviments existents.
El 26 de setembre de 2000, es dóna a conèixer el Document de Zaramaga, un manifest signat per 768 persones, entre les quals es troba Sabino, on es reclama un diàleg polític multilateral i una treva a ETA “de gran abast i duradora en el temps com via per a la solució del conflicte polític. La nostra societat té el dret a expressar la seva paraula i ser protagonista del seu futur sense cap tipus d’interferències. Creiem que l’absència de lluita armada contribuiria al diàleg, a l’acumulació de forces i d’energies socials i al debat sobre alternatives, facilitant l’obertura de la fase de resolució del conflicte “.
Just al mes següent, octubre de 2000, Sabino Ormazabal és detingut i empresonat, acusat falsament d’impulsar un projecte de desobediència civil sota les ordres d’ETA. En concret, s’acusa als membres de la fundació Joxemi Zumalabe de ser «l’instrument organitzatiu del que ETA-Ekin es val per desenvolupar el seu projecte Piztu, de desobediència i de desconnexió amb l’Estat legítim, perseguint els objectius de subvertir l’ordre constitucional i de crear espais de contrapoder ».
Així viu la detenció el mateix Sabino:
Has estat detingut a altes hores de la matinada; casa teva ha estat registrada per persones uniformades, armades i encaputxades; la teva família, alterada; ets fotografiat al carrer (“lleveu-l’anorac del cap!”) i apareixes qualificat de terrorista als mitjans; et porten emmanillat i tapat a Madrid, i allà et tornen a treure fotografies i et fitxen abans de poder dir “hola”; et tanquen en una cel·la, aïllat, no saps què és el que passa … Un cop a l’Audiència Nacional, la declaració davant Garzón és de tralla. El jutge no et mira tan sols als ulls. Ja té escrit l’acte d’acusació, diguis el que diguis.(El Viejo Topo, Número 207, maig 2005)
Des de la presó de Soto, Sabino escriu una carta en què agraeix les mostres de solidaritat i es pronuncia clarament a favor de la desobediència civil noviolenta:
“Amb aquesta operació” es tracta de no deixar obrir camins de rebel·lia no-violents, massius i populars que permetin que es tanqui el conflicte basc en la seva forma violenta. I això és el terrible. Es vol segar l’herba perquè no quallin pràctiques de desobediència civil i deixar a la confrontació violenta sense alternatives. ¿Que fort, no? “.
L’hi vaig dir a Garzón i ho torno a dir aquí. Jo mai he estat de KAS, ni d’ASK, ni d’EKIN ni d’ETA i així ho podeu testificar vosaltres i molts altres companys de totes les tendències que han coincidit i divergit amb mi durant tots aquests anys. Però atenció. Que jo no hagi estat de KAS i no ho sigui d’EKIN no vol dir que els que ho siguin pertanyin a ETA, com així se’ls pretén presentar. EKIN va fer la seva presentació pública, es reuneix públicament, són gent coneguda que expressa les seves idees públicament i no s’amaguen. Que el pretenguin equiparar organitzativament a ETA reflecteix el grau d’enquistament al qual s’ha arribat en el contenciós basc.
“Jo estic convençut que en la desobediència civil noviolenta es pot trobar una sortida per a totes aquelles persones que creuen que la societat basca té el dret a expressar la seva paraula i ser protagonista del seu futur sense cap tipus d’interferències. Ho hem demostrat al llarg de tots aquests anys en diferents i variades lluites sectorials. Intentar la seva pràctica amb serietat en el conflicte basc desterrant la lluita armada i violenta i donant protagonisme a la paraula. Si pensar així és delicte, seguiré a la presó”. (Publicat a Hika, nombre 116, al desembre de 2000 i en altres mitjans)
Durant el seu empresonament, es manté fidel a les seves idees i així les mostra en diverses entrevistes.
(…) Acordem uns mínims i preparem entre tots les condicions necessàries. Per a això, les estratègies armades i violentes han de deixar lliure el camí a la noviolència.
(…) Als que defensen la lluita armada els hem de convèncer que, perquè el nostre poble sigui lliure, cal crear i emprar mètodes que comparteixin coherència i principis ètics entre els fins i els mitjans.
(…) La desobediència civil pot humanitzar el conflicte i ajudar a compartir objectius i a acumular forces “. (Revista Elkarri, gener de 2001, original en euskara)
Després de 8 mesos en presó, el 2001 Sabino surt en llibertat provisional, però segueix acusat dins el macrosumari 18/98.
És precisament en aquest període, entre el seu primer i segon empresonament, quan escriu el llibre “Un mapa (inacabat) del sofriment”, editat per l’Institut Manu-Robles Arangiz Fundazioa, un recull obert de dades sobre la violència, les violacions de drets humans, les agressions a les llibertats i el patiment de les víctimes en el conflicte basc. En el seu pròleg, es diu el següent:
“Un procés de pau necessita un reconeixement multilateral del sofriment produït i patit. Aquesta és una de les bases d’un procés de conciliació. Apropar-nos al sofriment dels ‘altres’ és una manera de trencar els murs que ens separen i de comprometre’ns amb els drets humans “.
(…) La defensa dels drets humans ha de realitzar-se sense excepcions. Això no implica equiparar situacions diferents. Dues són les bases que han de tenir-se en compte: (a) la vida és el dret suprem sense el qual no és possible l’exercici dels altres drets; (b) considerar i reconèixer totes les realitats de sofriment és un imperatiu ètic “.(Mapa (inacabat) del sofriment, Institut Manu-Robles Arangiz fundazioa, octubre de 2003)
A partir de novembre de 2005, durant 16 llargs mesos, els i les 52 processats pel sumari han de viatjar a Madrid i sotmetre’s a interminables sessions. Abans, durant i després de la vista oral, Sabino no cessa en la seva activitat. Heus aquí algunes de les iniciatives en què ha pres part en els darrers anys:
Al març de 2005, Elkarri convoca en un mateix dia concentracions a les quatre capitals del sud d’Euskal Herria. A Gasteiz, Sabino Ormazabal parlarà sobre la no exclusió:
“La immensa majoria de la societat basca desitja una solució negociada. La immensa majoria de la societat basca exigeix el respecte de tots els drets humans per a tothom. La immensa majoria de la societat basca vol que ETA posi fi a la violència i a l’amenaça i que s’acabin totes les violències de qualsevol signe. La immensa majoria de la societat basca vol que totes les forces polítiques estiguin legalment representades al Parlament”.
Entre altres activitats, Sabino és membre de Bidea Helburu (l’objectiu és el camí), un grup compromès a fer junts un camí d’exploració, coneixement, debat i clarificació del que significa avui la noviolència activa. Com a activitat principal Bidea Helburu ha organitzat durant 10 anys les Jornades de la Noviolència a Donostia.
El 30 de novembre de 2007, 8 mesos després de finalitzar la vista oral, sota l’excusa del “risc de fuga” comença el rosari de detencions de les persones incriminades en el sumari 18/98. Sabino, tot i conèixer la imminència de la seva detenció, acudeix i roman amb normalitat al seu lloc de treball al diari Gara, i hores després de les primeres detencions és detingut per membres de la Policia nacional. Segons les notícies filtrades als mitjans de comunicació, la condemna de presó que li espera és de 9 anys, dos més que les demanades per la fiscalia. Després de declarar davant del tribunal, és posat en llibertat sota fiança de 20.000 euros. El dia 19 de desembre de 2007 es procedeix a la lectura de la sentència i es confirmen els 9 anys de presó sota l’acusació de “col·laboració amb organització terrorista”. Fins a la resolució dels recursos per part del Tribunal Suprem, Sabino romandrà en llibertat sota fiança.
Gairebé un any i mig després, el 26 de maig de 2009 el tribunal Suprem donà a conèixer la seva sentència: confirma la presó de 38 persones, reduint cada condemna en diversos anys, i dicta l’absolució de Sabino Ormazabal i de tots els membres de la peça Joxemi Zumalabe / Desobediència Civil.
Proactiva Open Arms (braços oberts)
És una organització no governamental de Badalona amb la principal missió de rescatar del mar als refugiats que arriben a Europa fugint de conflictes bèl·lics, persecució o pobresa. Neix d’una empresa de socorrisme i salvament marítim amb dilatada experiència a les nostres costes.
Només fa dues setmanes (el 23 setembre) aquesta ONG ha complert el seu primer aniversari. Oscar Camps, professional del socorrisme i el salvament marítim des de fa més de 25 anys, mogut per les imatges de nens ofegats en aigües de l’Egeu, va viatjar a l’illa de Lesbos al setembre de 2015, amb els seus estalvis i part del seu equip amb l’objectiu d’ajudar els refugiats que creuaven el mar Egeu en precàries condicions. La magnitud de l’emergència humanitària i la total absència d’ajuda al mar va impulsar l’Oscar Camps a fundar Proactiva Open Arms amb un grup de voluntaris per salvar el màxim de vides possibles.
Van iniciar una campanya de crowdfunding amb l’objectiu d’obtenir els recursos necessaris per a perllongar la seva permanència a l’illa i van compartir en xarxes socials la seva tasca diària per donar a conèixer la tràgica situació humanitària a l’illa.
Dotze mesos després, Proactiva Open Arms s’ha consolidat com una important organització en les tasques de salvament en aigües de l’Egeu. Més de 100 voluntaris han passat pels seus equips permanents, que han ajudat a arribar amb seguretat a la costa a més de 150.000 persones , més de 16.000 d’elles rescatades en intervencions complexes, refugiades provinents majoritàriament de Síria, Afganistan i l’Iraq.
Després de l’impresentable acord de la UE amb Turquia es van reactivar altres rutes i es va incrementar el pas pel Mediterrani Central. D’aquesta manera, les noves rutes molt són més llargues i arriscades. Aquest trajecte és molt més extens – uns 300 km des de Líbia fins a la illa de Lampedusa i més de 500 fins a Sicília -, per la qual cosa el nombre de morts en aquesta zona crítica és cada vegada més alt.
Des de l’inici de 2016, han arribat a les costes italianes uns 30.000 migrants o refugiats, un 9% més que en el mateix període de l’any passat.
Els refugiats que surtien de Turquia, una vegada al Mar Egeu, tenien un punt de sortida i d’arribada a Europa. Sortien de la costa turca i veien les illes gregues en l’horitzó, localitzant la seva destinació.
Ara, en canvi, les rutes són molt més llargues i perilloses. El recorregut actual comença a la costa líbia. Els refugiats entren en embarcacions que poden arribar a transportar entre 150 i 300 persones, amb combustible que solament aconsegueix navegar 20 km, justes per arribar a aigües internacionals. Aquest recorregut pot durar entre 1 i 2 dies.
Un cop es troben a les aigües internacionals, la sort és la seva única opció. Només poden esperar al fet que algú passi i els salvi. Res els garanteix que això succeeixi. La desesperació és tan gran que s’ho juguen tot a aquesta carta.
A finals de juny es va posar en marxa una segona missió a bord de l’Astral, un motoveler de 30m d’eslora, cedit per l’empresari Livi El Monaco, que va haver de ser remodelat íntegrament per poder realitzar tasques de rescat i salvament, i que roman des llavors davant de les costes de Líbia al costat d’algunes organitzacions que formen part de l’operatiu de salvament i rescat a la zona. Amb una tripulació de 9 persones, que es relleva cada 2 setmanes, s’han rescatat més 12.000 persones des de l’inici de la missió.
“Fa un any va tenir lloc el major naufragi de la història, amb més de 800 persones desaparegudes al Mediterrani. Just un any després, més d’1.000 persones han desaparegut en una sola una setmana en diversos naufragis. No volem que torni a passar. No ho permetrem. Serem els ulls i la veu que denuncien el que està passant. El que ningú ens explica”.
Un altre dels pilars i objectius fonamentals de Proactiva Open Arms és la sensibilització de la ciutadania sobre aquest drama humanitari. Entorn a les seves xarxes socials s’ha generat una gran comunitat activa de seguidors. Open Arms s’ha convertit en un canal directe d’informació sobre la realitat de la crisi humanitària a la Mediterrània i de denúncia sobre la dramàtica situació actual.
Així mateix, ha realitzat una intensa campanya de sensibilització a escoles. Molts dels voluntaris que han participat en alguna de les missions han impartit xerrades a comunitats escolars de tot el territori espanyol arribant a més de 6.500 estudiants de totes les edats.
Gràcies a la societat civil ha pogut complir el primer aniversari. Gràcies a les seves donacions i la seva implicació activa per organitzar actes de sensibilització i suport a aquesta causa, ha estat possible. Concerts musicals, curses solidàries, exposicions, obres teatrals i iniciatives solidàries en tot el territori nacional i internacional han ajudat a aconseguir els recursos per seguir i per sensibilitzar la ciutadania.
La situació actual i la precarietat dels refugiats amb la qual són llançats al mar obliguen a Open Arms a adquirir aquest compromís i aquesta responsabilitat que juntament amb el suport de la població són la base ferma per a seguir treballant en nous projectes d’ajuda humanitària i de sensibilització que volen posar en marxa en un futur proper”.
Així descriuen la seva feina d’un any:
Quan vam arribar a la platja de Lesbos, fèiem els rescats nadant, sense equipament.
Ben aviat ens vam veure obligats a fer nombrosos rescats utilitzant les embarcacions precàries en les quals arribaven els refugiats.
Gràcies a les donacions de moltes persones vam aconseguir 2 motos d’aigua de rescat, just a temps pel naufragi del 28 d’octubre.15
Gràcies a noves donacions vam poder tenir 3 embarcacions completament equipades i seguir fent rescats amb seguretat.
Nou mesos després, les rutes canvien i les morts de refugiats en el Mediterrani s’han multiplicat. Per estar on ells estan, necessitem portar-hi una embarcació de major envergadura i equipació.
En les paraules d’acceptació del Català de l’any 2015, Camps ha dit:
“Denuncio la flagrant passivitat política davant un drama que succeeix diàriament”. “Hem vist morir a famílies senceres”.
“L’Europa de la llibertat i els valors ha naufragat”.
“Els voluntaris han aconseguit molt més que els governs europeus del Segle XXI”
En una recent entrevista a Vilaweb:
Comenta com els testimonis dels rescatats sub saharians que surten de Líbia són dramàtics:
- Menors que els han perseguits a trets abans d’embarcar. Ells s’escapen i poden pujar a la barca, però la seva mare, malferida, no pot. Els nens, impotents, veuen com la costa s’allunya mentre la mare agonitza sobre la sorra. Fa angoixa pensar en la situació dels menors. Criatures que han travessat el desert i han vist morir molta gent per manca d’assistència o malalties. Els adults joves en solen parlar poc. En algunes barques a la deriva, sense combustible, hi ha hagut lluites ferotges per l’aigua. Lluites per a sobreviure. És una realitat molt dura.
—Hem visitat el parlament europeu unes quantes vegades, però tot continua igual. La inacció és deliberada. No és inacció en el sentit de no saber què fer, és una decisió de no actuar. Però no és res de nou. A l’Egeu ja ens hi vam trobar. Ens indigna la posició d’Europa. Imagina’t què podria fer una administració com la Unió Europea si s’ho proposés.
—S’han tancat fronteres i només hi ha una opció per a demanar asil: recórrer a les màfies i llançar-se al mar. La Mediterrània s’ha convertit en una fossa comuna, és la frontera més mortífera del planeta. No és una casualitat que s’hagi de fer servir el mar per a demanar asil. El mar fa de filtre i s’ha convertit en una arma de guerra. Tanmateix, la gent ho té tan perdut que se la juguen. És tenir una oportunitat de viure o morir. I agafen la de viure, sobretot la gent jove que pot tenir un futur. Entrevista a Vilaweb. 9/8/2016.
Abans d’acabar vull llegir una cita de l’article de Ramon Folch, publicat arran del premi del Català de l’Any a Oscar Camps, que és aplicable als dos guardonats d’avui:
L’evolució no premia l’egoisme sinó la competència col·laborativa.
La generositat al servei de l’equitat és una virtut evolutivament gratificada, perquè propendeix a instaurar espais de seguretat idonis per al desenvolupament col·lectiu.
Persones i iniciatives com les que avui reconeixem no sols ens confronten amb la vergonya que sentim per viure en un món que permet i promou aquestes injustícies, també ens activen a assumir les nostres responsabilitats i ens reconforten de saber que hi ha qui restaura la dignitat de ser humans.
Per tot plegat:
El comitè de concessió, reunit el dia 3 de setembre a Tarragona ha atorgat
el Memorial per la Pau Josep Vidal i Llecha 2016, ex-aequo a:
Sabino Ormazàbal Ebola
Pel valor i el coratge de defensar la no-violència durant tants anys pagant un preu personal tan elevat, en un entorn de terrorisme, tortura i repressió. Per obrir camins de solució pacífica al conflicte basc.
ONG Proactiva Open Arms
Per continuar amb la tasca de salvar vides en un mar mediterrani on l’absència deliberada dels governs i dels organismes internacionals fa de la Mediterrània la frontera més mortífera del món.
Que serà lliurat el 7 d’octubre al Centre de Lectura de Reus a les 8 del vespre.
