Perquè mantenim la celebració de la II Cimera contra les causes estructurals de la corrupció

La II Cimera és fruit dels acords de fa 2 anys i de 7 anys de trajectòria continuada, i no pot quedar enterbolida ni tapada per fets que afectin un o altre dels seus participants. 

L’objectiu de l’Observatori i de les Cimeres és posar les bases per lluitar contra les causes estructurals de la corrupció per evitar, precisament, que els “casos” de presumpta o de comprovada corrupció no malmetin ni la necessària gestió política ni menystinguin les necessàries iniciatives ciutadanes.

Cal posar en valor la feina feta per part de ciutadania organitzada que té la capacitat de retrobar-se per segon cop al Parlament amb persones electes, representants d’organitzacions polítiques, organismes de control, responsables de govern i persones representants  d’entitats per parlar, deliberar i acordar mesures contra la corrupció, de fer-ne el seguiment i retre comptes, sigui la situació política o personal que hi hagi momentàniament.

Si algú té dubtes sobre la posició que ha de prendre la Presidenta del Parlament ja hi ha previst al Reglament del Parlament que la Mesa és la responsable de prendre decisions sobre els drets i deures d’un diputat o diputada en casos que se’ls obri un judici oral per corrupció.

La relació de l’O3C amb el Parlament i la seva presidència és institucional. Ens relacionem amb qui ostenta la presidència en cada moment i mentre ho sigui.

La presumpció d’innocència ha de prevaldre. Malgrat hi hagi càrrecs que volen mantenir-s’hi per entorpir la justícia, també és cert que hi ha procediments judicials que es posen en marxa per intentar eliminar adversaris polítics. No és la nostra funció dirimir aquests conflictes, sinó posar els bases perquè no es puguin produir.

8/7/2022

I Cimera contra la Corrupció

Presentació

La corrupció com els virus, és bastant invisible; només en veiem alguns casos, però tots en patim conseqüències nefastes per a la vida privada i per a la vida pública.

Quan veiem la corrupció com una epidèmia, comencem a reaccionar, però no ho hem fet amb la velocitat i la contundència que ho fem davant d’un virus.

Què tenen en comú les desenes de brots de corrupció que any rere any ens pertorben? Hi ha algunes causes estructurals que fan que es reprodueixin? Tenim la voluntat d’identificar-les i de cercar-hi remeis?

En la darrera dècada, uns i altres, hem començat a bastir una xarxa protectora legal, institucional i social contra la corrupció. Però sabem que cal afinar-la més i cal aplicar-la millor.

Per això ens hem trobat. Per avaluar la feina feta i per identificar quines són les propostes prioritàries per lluitar efectivament contra les causes evitables de la corrupció i contra les causes de la impunitat quan aquesta es produeix.

L’equip i les entitats de l’Observatori Ciutadà Contra la Corrupció (O3C) agraïm el Parlament de Catalunya que aculli aquesta I Cimera contra la Corrupció.

I també agraïm que, malgrat les circumstàncies, hem aconseguit la participació conjunta, com a fet inèdit, no sols dels grups parlamentaris sinó també d’organismes de control, d’entitats ciutadanes i del Govern de la Generalitat.

Aquesta Cimera és el resultat de l’esforç perseverant d’una ciutadania activa que mostra que hi ha vies de participació política més enllà d’anar a votar de tant en tant.

Però també, i sobretot, és el resultat d’haver pres consciència que cap dels actors institucionals, partidaris o socials podem, tots sols, afrontar les causes estructurals de la corrupció.

Som conscients que, sense afinar i prioritzar mesures que puguin combatre aquestes causes, continuarem lamentant-nos de nous casos, que seguiran minant la legitimitat de la democràcia i minvant els recursos disponibles per afrontar les necessitats de la societat.

Sabem que està en les nostres mans fer que la corrupció cada vegada sigui més difícil i, sobretot, que no resti impune, penalment, moralment i econòmicament.

Equip O3C – Observatori Ciutadà contra la Corrupció

17 juliol 2020

Apunts per a una avaluació de la lluita contra les causes estructurals de la corrupció

Des de fa 7 anys un equip del Parlament Ciutadà ens hem centrat, des de les limitacions pròpies del voluntariat, en identificar possibles causes estructurals de la corrupció en el Reino de España, en general, i en la Comunitat Autònoma de Catalunya, en particular.

Com podeu veure en l’annex, hem dedicat hores i hores, no sols a intentar esbrinar aquestes causes, sinó també a recollir, valorar, prioritzar i traslladar a les institucions propostes per fer-hi front.

Després de la signatura en el Parlament de Catalunya del Pacte Social contra la Corrupció el 9 de desembre de 2015, per un o altre motiu oficial no hem aconseguit celebrar la Cimera contra la Corrupció que havia d’aplegar els signants del pacte (tots els partits parlamentaris menys el PP, una vintena d’entitats ciutadanes) amb els representants dels organismes de control (Síndic de Greuges, Oficina Antifrau, GAIP, Comissió Interdepartamental de Transparència i Govern Obert (CITGO)…) per poder avaluar els compromisos presos i poder acordar l’aplicació alguna mesura prioritària.

Les dades i enquestes continuen situant el problema de la corrupció com un dels més rellevants i, malgrat això, no hem estat capaços de desbloquejar la situació.

Tot indica que no hi ha una real voluntat política per afrontar els canvis urgents i necessaris perquè no es repeteixin els escàndols del passat: ni per part dels legisladors, ni per part dels executius i per part dels organismes de control ni per part dels òrgans judicials. Tampoc per part de la majoria de partits polítics, nin ta sols per part de les organitzacions ciutadanes i professionals.

Sent la corrupció una plaga que destrueix la democràcia i que augmenta les desigualtats no podem entendre aquets manca de voluntat per fer-li front.

La desafecció continua i tots els qui no estan actuant a temps per evitar-la, entre altres amb accions efectives contra la corrupció, són responsables del ressorgiment dels populismes que recullen el malestar ciutadà contra una democràcia convertida, de fet, en una partitocràcia i una plutocràcia.

Per part nostra llancem un ultimàtum per convocar la Cimera contra la Corrupció abans del 31 de març de 2020. En cas que continuï el bloqueig emprendrem accions de denúncia contra els seus responsables.

Cordialment

Equip promotor de l’Observatori Ciutadà Contra la Corrupció

9 de desembre de 2019

Cat: crònica d’un nou Estat, nou.

Era l’estat més nou d’un vell continent i gràcies a això, estava en camí de ser també un nou tipus d’estat, que superava les ineficients estructures dels vells estats.

En la seva gènesi havia confluït la gent que sentia la necessitat de recuperar els drets nacionals perduts 300 anys enrere i la gent que veia que seria més fàcil generar un nou sistema de viure més equitatiu i sostenible si no es depenia d’un estat aliè.
El protagonista d’aquesta transició, alhora nacional i social, política i econòmica, fou la ciutadania activa que, gràcies a les noves possibilitats de la comunicació interactiva, s’auto-organitzà en diferents iniciatives, que arribaren a ser complementàries.
Els terribles efectes de la crisi financera internacional havien accentuat el sentiment de fracàs, tant de l’estat de les autonomies com del sistema polític i econòmic imperant que, l’un i l’altre, condemnaven les majories a la dependència, la in-equitat i la frustració.
Proliferaren consultes ciutadanes arreu del país, primer sobre la independència, després sobre les regles de joc del nou estat o sobre el canvi en les polítiques públiques per garantir la dignitat i l’equitat de les persones.
Mentre les institucions polítiques estaven enrocades en un sistema de partits majoritaris clientelars i estructuralment corruptes, la ciutadania s’anà organitzant per exigir un canvi, per exercir l’autogovern i per endegar un procés constituent.
La gent que volia, que necessitava, un profund canvi havia ocupat places i edificis públics, s’havia aplegat en assemblees, havia participat en petites i grans manifestacions, en concerts i en cadenes humanes…que arreu del país mostraven la determinació i la força d’un poble que s’anava articulant.
Però també s’inicià un procés constituent que volia aconseguir una majoria parlamentària prou àmplia per elaborar una nova constitució i, si calia, per declarar unilateralment la independència.
Un dels trets innovadors d’aquesta segona transició – per no dir-ne revolució -, fou la formació d’un nou contrapoder, el Parlament Ciutadà, un espai permanent de participació directa de la ciutadania, organitzada o no en moviments socials, que recollí aquest esperit d’autogovern i que facilità la concreció de propostes de canvi, tant pel que fou l’elaboració participativa de la nova constitució com pel que fou, i està sent, l’aplicació de polítiques públiques plantejades des de feia temps per moviments socials i organitzacions de la ciutadania activa.
El resultat fou el naixement d’un nou estat nou, amb nous criteris, noves característiques i noves institucions a l’alçada de les necessitats d’una població, d’un país i d’un món molt diferents a les que havien fet front les revolucions que 200 anys abans havien configurat els estats democràtics fins al moment.
Algunes de les innovacions social inicials foren aquestes.
Un nou estat transparent i deliberatiu. Els polítics i l’administració pública eren els gestors del poble, de la ciutadania, i com a tal, 100% transparents, res a amagar. Els sistemes de decisió sempre partien d’un procés deliberatiu que cercava aclarir les diferents posicions i generar el màxim consens possible. La majoria no sempre tenia la raó, sinó se la guanyava enraonadament, amb arguments. L’executiu estava format per representants de les 4 forces polítiques amb més pes al parlament, de manera que administrava els interessos d’una àmplia majoria de la població. Mensualment la població participava en processos deliberatius que acabaven en referèndums vinculants.
Un nou estat de contrapesos. No tenia sols els 3 poders habituals – legislatiu, executiu i judicial – sinó que endreçava un 4t poder comunicatiu i reconeixia el paper del 5è poder ciutadà, el Parlament Ciutadà per fer de contrapès a les tendències endogàmiques dels partits, de les administracions públiques, dels interessos empresarials i del meta poder financer.
Un nou estat orientat al bé comú. L’economia, les finances, la política, la comunicació només podien cercar el bé particular si a la vegada estaven orientades al bé comú. Les llibertats individuals estaven garantides i no podien ser una excusa per privar les llibertats dels altres i del comú.
S’estengué l’hàbit entre gran part de les organitzacions socials i privades, i l’obligatorietat en les administracions públiques i els partits, de realitzar periòdicament una Auditoria del Bé Comú. Les organitzacions que obtenien millors resultats es beneficiaven d’importants deduccions fiscals i d’una millora en la seva reputació.
Un nou estat social, en què la dignitat de les persones era la prioritat. Més enllà de proclamar grandiloqüents ideals, totes les polítiques públiques estaven orientades a reduir els desequilibris socials, econòmics i ambientals i, per tant, a afavorir l’equitat i la igualtat d’oportunitats, amb accés garantit a una renda de ciutadania, a una educació i sanitat de qualitat, a un habitatge digne…
Un dels elements clau per aconseguir aquest objectiu, fou la consulta periòdica a la població sobre el Ventall de Renda Tolerable, entre la renda mínima i la renda màxima. La recaptació de les rendes superiors a la màxima permeté finançar les polítiques de cohesió social, imprescindibles per a la cohesió nacional i per a la prosperitat de tothom.
Un nou estat amb moneda pròpia. Un dels elements clau per aconseguir la sobirania nacional i social fou la implantació d’una moneda pròpia, complementària a l’euro, que ja des d’abans de l’estat propi va aportar liquiditat sense interessos a les famílies, les petites i mitjanes empreses i els governs, gràcies a la bona acceptació social d’un sistema de crèdit mutu multilateral. Entengueren que sense sobirania monetària i financera, la sobirania política i social no aniria gaire lluny.
Un nou estat de pau. Una altra de les innovacions socials fou apostar per un sistema de seguretat, de defensa i d’acció internacional intel·ligent per fer front als diferents riscos, perills i amenaces que les societats contemporànies pateixen, amb mitjans adequats i no amb mitjans obsolets, com l’exèrcit, que algunes veus reclamaven per poder ser un estat “normal”. L’estalvi que comportà no crear ni mantenir unes forces armades es dedicà a combatre les causes i pal·liar els efectes dels riscos, amenaces i perills, quasi cap dels quals podien ser afrontats eficaçment amb un exèrcit.
….
Les 3 potes complementàries d’aquesta transició cap a la sobirania nacional, social i econòmica foren l’energia i les accions massives de l’Assemblea Nacional, l’articulació política electoral del Procés Constituent i la vertebració dels moviments socials i de la ciutadania políticament activa no partidista del Parlament Ciutadà.
El Parlament Ciutadà convocà els moviments i la ciutadania a aportar, valorar i millorar propostes sobre les noves regles de joc que havien de guiar la nova constitució. Aquestes propostes passaren un procés de deliberació pública fins aconseguir un nucli molt sòlid i coherent que fou posat a consulta ciutadana.
Aquestes regles de joc tingueren un paper clau en l’elaboració de la nova constitució que avui ens regeix, quan l’àmplia coalició del Procés Constituent obtingué la majoria al Parlament.
Sense haver-ho dissenyat prèviament, les diferents necessitats de la població confluïren: l’ANC canalitzà i impulsà l’energia de la sobirania nacional, el Procés Constituent la de la presa del poder institucional representatiu i el Parlament Ciutadà la del contrapès permanent des dels moviments socials i la ciutadania activa.
Val a dir que fou, i és, una transició endegada i guiada per una nova generació, especialment de dones, que recordaven la força de l’Assemblea de Catalunya de la primera transició, i que volgueren evitar una segona traïció dels líders i dels partits quan aquests la dissolgueren.
A totes les Adas, Muriels, Carmes, Itziars, Tereses, Susannes… que ho van fer possible!

Barcelona, 11 de setembre de dos mil vint-i-tants
Martí Olivella.
marti@nova.cat

Per una gestió pública transparent (proposta de compromisos electorals UE 2009)

Proposta de compromisos electorals de Transparents.org a les candidatures de les eleccions europees del 2009

 

  1. Per un finançament de partits transparent
  2. Per unes depeses electorals transparents
  3. Per uns pressupostos públics transparents
  4. Per unes licitacions públiques transparents
  5. Per un règim de transparència del sector públic
  6. Per un sistema de supervisió del sistema financer transparent
  7. Per una desaparició dels bitllets de banc que afavoreixen els delictes
  8. Per un sistema monetari informatiu i responsabilitzador
  9. Per una promoció de l’estalvi i la inversió en economia real
  10. Per una renda bàsica que asseguri a tothom un mínim vital
  11. Per una eradicació total dels paradisos fiscals
  12. Per una taxa sobre transaccions financeres i de divises
  13. Per una condonació del deute extern il·legítim
  14. Per una contribució decidida als objectius del Mil·lenni
  15. Per crear un nou consens internacional

 

Els ciutadans i ciutadanes contribuïm amb els nostres recursos a finançar les despeses públiques que permeten disposar d’uns serveis comuns. Escollim uns gestors perquè administrin els nostres recursos, els recursos del poble, de la forma més eficient possible.

Els gestors públics, els gestors dels diners del poble, han de donar comptes permanentment del bon ús dels recursos que el poble els hi ha encarregat d’administrar.

Avui no hi ha cap impediment tècnic perquè la ciutadania no puguem saber, dia a dia, l’ús que els gestors públics fan dels diners públics. Els continus escàndols de suborns, corrupció, comissions, finançament il·legals de partits… posen en perill la legitimitat democràtica i generen una creixent desconfiança de la ciutadania en els partits i en les administracions públiques.

Volem uns partits i uns governs lliures de peatges perquè puguin servir el poble i no depenguin dels favors de ningú.

L’actual crisi ha posat de manifest que els Governs no han sabut o no han volgut fer que l’economia real productiva estigués orientada a aconseguir la cobertura universal de les necessitats humanes bàsiques de totes les persones, de tots els països del món, presents i futures. Més aviat han tolerat o han estat còmplices de que que l’economia hagi estat al servei de la distribució de dividends entre els accionistes, de sous milionaris dels executius de les grans multinacionals o dels guanys a curt termini dels especuladors financers. Tampoc han vetllat per tal que les finances estiguessin al servei de l’economia real i no a l’inrevés. No s’han de convertir en pura especulació sobre “papers”, sostraient recursos a la inversió real.

Per tot plegat s’han de revisar a fons totes les regulacions, institucions i pràctiques que contradiguin aquests principis. Hem de passar d’una societat de la informació -amb molta opacitat real- a una societat de la transparència, base d’una transformació responsable. Aquesta suposada societat de la informació ha permès augmentar la creativitat financera per davant dels reguladors, i ha permès augmentar el control sobre els ciutadans per part dels governs, però no ha permès aclarir les responsabilitats empresarials i polítiques ni el volum del frau. La llibertat, sense cobertura real de les necessitats bàsiques, és tan retòrica com la informació sense transparència.

El sistema financer, que inclou els mitjans de pagament, és un sistema tan o més vital que el sistema energètic o alimentari, que el sistema polític, judicial o de comunicacions. Els sistemes vitals de la societat són un bé comú que ha de ser gestionat com un servei públic: no poden deixar-se a les mans d’interessos lucratius privats, però tampoc a les mans de burocràcies corruptibles.

El dilema no està sols en el pes del públic o privat, de l’estat o del mercat. El dilema és entre transparència responsable o opacitat sospitosa, entre una gestió pública dels interessos del poble en el seu conjunt, controlada pel poble, i una gestió privada dels interessos dels ciutadans controlada pels mateixos ciutadans. Aquest control de baix a dalt, aquesta transformació responsable, avui és possible gràcies a la societat de la informació convertida en societat de la transparència. Qualsevol altre camí servirà perquè alguns rics ho siguin molt més a compte d’augmentar la pobresa i la misèria de la majoria i reforçar la submissió de la democràcia a la plutocràcia (dinercràcia): deixar el poder real i formal sota el control d’una elit que te molts diners, perquè cada vegada tingui més poder gràcies a tenir més diners.

Cal emprendre un procés participatiu conjuntament amb els partits que en el marc d’un pacte ciutadà per la transparència concreti els necessaris canvis legislatius. Acordar i aprovar una Llei sobre Transparència que fonamenti la confiança de la ciutadania en una gestió pública eficient. Aquesta Llei ha de garantir la transparència en tot el procés (finançament dels partits, despeses electorals, accés per internet dels comptes públics, del registre de licitadors, política econòmica i financera..) i ha de recollir les recomanacions de l’”Informe sobre el bon govern i transparència administrativa”.

Cal que els partits polítics assumeixin compromisos electorals per la transparència

estudiant i promovent els següents objectius:

  1. Per un finançament de partits transparent, amb les mesures legals que:
  • facin transparent el finançament dels partits i de les campanyes electorals,
  • basin el finançament en les contribucions nominals dels ciutadans i de les seves organitzacions,
  • reforcin un sistema públic de finançament dels partits més equitatiu,
  • instrumentin un sistema transparent de rendiment de comptes dels partits.

 

  1. Per unes depeses electorals transparents, amb les mesures legals que:
  • redueixin i limitin els costos de les campanyes electorals,
  • facin més eficient les campanyes electorals com a sistema públic d’informació i de presa de compromisos electorals avaluables i verificables,
  • donin més igualtat d’oportunitats a totes les opcions, no sols les majoritàries, oferint espais semblants.

 

  1. Per uns pressupostos públics transparents, amb les mesures legals que:
  • obliguin a publicar on-line per internet els pressupostos de cada administració pública i totes les anotacions comptables pel seguiment transparent de la seva execució.

. afavoreixin l’elaboració i aprovació participativa dels pressupostos.

. facilitin processos de proposició, diàleg i consulta permanents sobre la gestió pública.

 

4.Per unes licitacions públiques transparents, amb les mesures legals que:

  • obliguin a inscriure’s en un sols registre de licitadors de les administracions públiques,
  • facin publicar i fer accessible per internet aquest registre de licitadors,
  • publiquin per internet totes les licitacions i concursos i llurs resolucions,
  • publiquin per internet totes les adjudicacions directes tot indicant els responsables i els beneficiaris de les mateixes.

 

  1. Per un règim de transparència del sector públic, amb les mesures legals que:

. facin que totes les administracions públiques, tots els càrrecs electes i de confiança, tots els funcionaris públics i totes les empreses i organitzacions que tinguin contractes o subvencions públiques s’acullin a un règim de transparència sota el qual es considerarà un delicte emprar diner en efectiu (per definició, diner opac).

. facin emprar únicament diner personalitzat (targetes, transferències, xecs nominatius) que deixi constància documentada de les operacions públiques.

. portin a emetre una targeta de pagament oficial pública, no privada, per facilitar aquesta operativa.

 

  1. Per un sistema de supervisió del sistema financer transparent, amb les mesures legals que:

. creïn una agència de supervisió financera independent dels governs i dels bancs centrals.

. assegurin un control permanent i transparent de les entitats financeres i de les seves operacions.

. garanteixin els sistemes de taxació i valoració dels béns per evitar la sobre valoració dels mateixos, base de la concessió dels crèdits (i de gran part de la crisi actual).

. obliguin a una regulació transparent de la remuneració del alts executius i a una revisió dels incentius des d’una perspectiva ètica.

  1. Per una desaparició dels bitllets de banc que afavoreixen els delictes

. començar a suprimir els bitllets de banc de 500 i de 200 €, que afavoreixen la impunitat del frau fiscal, dels tràfics il·legals de persones, de droga, d’armes, l’evasió de divises… la compra d’informació privilegiada i de publicacions tendencioses, de voluntats… Aquesta mesura serà millor compresa si prèviament s’aplica el règim de transparència de forma contundent al sector públic (punt 5).

 

  1. Per un sistema monetari informatiu i responsabilitzador, amb les mesures legals que:

. permetin instaurar un sistema monetari personalitzat (perquè la justícia pugui documentar les seves sentències) i informatiu (per tal que la societat, l’estat, els mercats puguin conèixer les dades actualitzades de l’economia).

. amb aquest sistema – dotat d’un eficient sistema de protecció de dades personals – es pugui avançar cap a una societat amb una llibertat responsabilitzada i amb una socialització del coneixement, – més important que socialització de les empreses –, mesures necessàries per defensar l’estat de dret i per prevenir i gestionar els cicles econòmics, amb un coneixement de causa protegit de les manipulacions interessades.

. permetin minvar progressivament i acabar amb l’escandalós frau fiscal actual.

 

  1. Per una promoció de l’estalvi i la inversió en economia real, amb les mesures legals que:
  • redueixin la cultura de l’endeutament i apostin per la cultura de l’estalvi i l’autoinversió.

. distingeixin entre préstecs (amb base d’estalvi col·locat a termini) i crèdits (creació monetària amb base a la reserva dels dipòsits en compte corrent).

. clarifiquin que els préstecs són el negoci normal dels bancs, mentre que els crèdits – creació monetària – poden gestionar-los els bancs, però han de crear-se en funció de la necessitats de l’economia real, conegudes per un sistema monetari informatiu (proposta 8) que permeti saber quin volum de diner és necessari en relació amb les necessitats de la producció, la inversió i el consum.

. augmentin el percentatge de reserva del 8% dels dipòsits, acordada a Basilea II i el facin complir. Percentatge clarament inferior en la majoria dels bancs que han sucumbit, amb la passivitat o complicitat dels bancs centrals, de les entitats de supervisió i de les autoritats monetàries.

. facin recuperar per part dels estats i la Unió Europea, – a través d’una agència pública independent- la seva capacitat de creació monetària, amb un sistema que els responsabilitzi, i que eviti haver d’endeutar-se i pagar interessos quan la creació de massa monetària sigui necessària per equilibrar l’economia.

  • reformin les borses, els mercats de valors, perquè no siguin un simple casino: han de captar inversors i no especuladors, de cara a la inversió en béns i serveis reals. Cal revisar el sistema de mercat continu, que provoca oscil·lacions especulatives.

 

  1. Per una renda bàsica que asseguri a tothom un mínim vital, amb les mesures legals que:
  • portin a distribuir als ciutadans les mateixes quantitats, aportades pels estats o pels bancs centrals per cobrir les irresponsabilitats o/i els errors de molts bancs, en forma de renda bàsica.

. acabarien amb la misèria, dinamitzarien l’economia real, permetrien pagar els deutes i les hipoteques i evitarien la perillosa super-acumulació a les mans dels que ja han acumulat, perquè mitjançant la inversió directa en el ciutadà dinamitzarien la iniciativa privada en l’economia real i el consum.

. demostressin perquè si tècnicament és possible aportar aquestes quantitats tan importants a la banca (sense perill que l’economia trontolli), no ha de ser possible fer aquestes altres aportacions per cobrir necessitats bàsiques humanes (i dinamitzar l’economia des de la demanda).

 

 

  1. Per una eradicació total dels paradisos fiscals, amb les mesures legals que:
  • considerin un delicte qualsevol ubicació d’una entitat financera en qualsevol paradís fiscal.

. considerin un delicte qualsevol operació feta en o mitjançant un paradís fiscal.

 

  1. Per una taxa sobre transaccions financeres i de divises, amb les mesures legals que:

. implantin una taxa tipus Tobin sobre les transaccions financeres

. implantin un Impost Global sobre transaccions de Divises

. que redueixin la cobdícia especuladora i que dotin de recursos els fons per reduir la pobresa.

 

  1. Per una condonació del deute extern il·legítim, amb les mesures legals que:
  • avaluïn el deute extern com un instrument d’il·legítima submissió de gran part de la població mundial per compromisos que no l’ha beneficiat i que l’està convertint a un estat de servitud (el Sud paga al Nord en concepte d’interessos, cada any, 8 vegades més que el que Nord aporta al Sud en concepte d’ajut al desenvolupament)

. identifiquin i denunciïn els principals bancs i estats beneficiaris dels il·legítims interessos del deute extern.

. evitin, amb l’excusa de la crisi, noves dinàmiques de creació de més deute insostenible

 

  1. Per una contribució decidida als objectius del Mil·lenni, amb les mesures legals que:

. comprometin els governs a finançar urgentment els Objectius del Mil·lenni per al 2015 (eradicar la pobresa extrema i la fam, educació universal, igualtat entre gèneres, reduir la mortalitat infantil, millorar la salut materna, combatre la SIDA, sostenibilitat ambiental i aliança mundial) que van acordar tots els països en NNUU. Amb sols 20.000 M de $ es complirien els objectius previstos per a 2010. Els gairebé 3 bilions de $ que els governs estan aportant per cobrir les delictives irresponsabilitats de molts bancs, representen 150 vegades més de diners que els que permetrien resoldre la crisi global de les necessitats bàsiques no cobertes de milions de persones (sense considerar els ajuts públics anuals als sectors agrícoles en països industrialitzats de més de 376.000 milions de dòlars i les despeses en armament d’1,2 bilions de dòlars cada any).

 

  1. Compromís per recolzar un procés constituent per un nou consens internacional, amb tots els estats en el marc de Nacions Unides i amb la participació de les organitzacions no governamentals, que asseguri la democratització de les institucions financeres, comercials i polítiques internacionals. En un món globalitzat han quedat obsoletes les institucions i regles creades per sortir de les crisis del segle XIX que van portar al feixisme i a la guerra total.

La crisi ve de molt lluny. Potencialment va començar amb els acords de Bretton Woods en els quals els Estats Units van sotmetre als seus interessos les noves regles i institucions financeres internacionals, gràcies a l’hegemonia que havia adquirit amb la Segona Guerra i la debilitat i endeutament del Regne Unit i de les altres potències vencedores de la 2a Guerra Mundial. Els Estats Units de nou van reforçar les bases de la crisi actual en els anys 70 amb la seva ruptura unilateral dels acords de Bretton Woods que va convertir al dòlar lliure de l’or, en l’arma més potent de domini econòmic financer i polític. El que quedava de Bretton Woods i del Consens de Washington han mort per la seva incapacitat de crear un sistema internacional equilibrat, al servei de la cobertura sostenible de les necessitats humanes bàsiques.

 

Ciutadania Activa

Barcelona, 14 d’abril de 2009