NOTA A LA TRADUCCIÓN AL CASTELLANO He tenido la oportunidad de revisar tanto la versión catalana como la castellana de este magnífico libro. Y esto me ha permitido realizar una lectura detallada varias veces del mismo. Y en cada ocasión he aprendido más y más sobre lo que yo prefiero llamar la lucha noviolenta. Como toda lucha, precisa de estrategia, de actitud y de acción. Y la desobediencia civil es uno de los elementos clave de la lucha noviolenta, juntamente con el diálogo, la denuncia, la no cooperación y la creación de alternativas.
Aunque el título en castellano presenta el libro como un manual, no es un manual en el sentido de guía práctica, pero sí lo es como un compendio general del «arte de crear una revolución desarmada; de un arte que puede cambiar el mundo», tal como destacan los propios autores. Casi como una novela, avanza y retrocede en el tiempo, ligando teorías con campañas de resistencia civil que las ejemplifican, recogiendo testimonios de acciones que han pasado a ser icónicas de las luchas por los derechos civiles, por la independencia o contra regímenes autocráticos en diversos continentes.
De lectura obligada para las personas y colectivos que están comprometidas en hacer un mundo más habitable, unas sociedades más equitativas, equilibradas y libres, conscientes de vivir en un pequeño planeta perdido en el universo; comprometidas en unas luchas que no contribuyan a desencadenar la espiral de violencia que, desde la bomba atómica nos lleva a la autodestrucción. Aporta valiosas experiencias que nos pueden ayudar a enfocar mejor y conseguir resultados en cualquier causa que busque la defensa de derechos vulnerados.
Queremos agradecer a Mark y Paul Engler que hayan ofrecido a novact – Institut Internacional per l’Acció Noviolenta, el encargo de la versión castellana. Y a Icaria editorial por su edición en momentos complicados. Y, obviamente, a M. Luisa Martín Casalderrey por haber asumido la traducción del texto y a Maria Josep Parés Puntas por su revisión.
Martí Olivella, miembro del Consejo de novact Barcelona, enero de 2022
Del primer grupo de objetores a la mili (1975) i promotor de lluitanoviolenta.cat
¿Cuáles son las bases teóricas o fundamentos de la desobediencia civil noviolenta?
La desobediencia civil siempre es noviolenta, pública, colectiva con un objetivo político – no personal-. Su fuerza está en que al aceptar las consecuencias de no obedecer una ley considerada injusta, no solo la denuncia, sino que dramatiza el conflicto que esta ley injusta está provocando. El objetivo es poner en contradicción al legislador y a la justicia para que no puedan escapar a la necesidad de considerar si lo legal es legítimo.
¿Cómo se debe ejercer? ¿Cuáles son sus pautas o características principales? ¿Va más allá del derecho a la protesta o a la manifestación?
En el marco de la lucha noviolenta, tomamos una ley, norma, costumbre que consideramos injusta – por ejemplo la Ley Mordaza. 1. Intentamos su supresión con diálogo, con gestiones políticas. 2. Si no se hace caso o ni tan solo se permite hablar del tema, denunciamos la aberración que cualquier policía pueda sancionar, sin garantías judiciales, 44 diferentes comportamientos que la ley considera que atentan a la seguridad ciudadana, con multa de 300 a 600.000€… 3. Si la denuncia no surge efecto hay que pasar a acciones legales de no-cooperación (huelga, boicot,..). 4. Y si no surge efecto, pasamos a la desobediencia civil: una acción que infringe claramente la ley para poner en evidencia su carácter represivo. Por ejemplo, centenares de personas se ponen de acuerdo en infringir algún artículo significativo de esta ley de forma pública y coordinada, de manera que la represión provoque actos ridículos en quien la tenga que aplicar. Y, repetir este tipo de acciones, de forma perseverante… hasta lograr la retirada de la ley.
Con una estrategia de este tipo, se pueden enfrentar la mayoría de conflictos. En algunos casos, se puede aplicar un quinto elemento estratégico: creación de alternativas, ejercicio, de soberanías… no esperar a que la ley cambie para empezar a crear el cambio deseado.
¿Dónde empieza y donde acaba la protesta noviolenta? ¿el juicio ha rescatado el concepto de tumulto, que se ha vinculado a un tipo de fuerza o violencia. ¿Como se define la violencia entonces?
La lucha noviolenta, requiere acordar estrategia, entrenar actitudes y realizar acciones coherentes. Los poderes autoritarios siempre criminalizan la protesta, la disidencia, sea violenta o no. Pero hacen el ridículo cuando criminalizan las acciones noviolentas. Sobre todo cuando dicen “sin violencia se puede hablar de todo” y después no hablan de nada y condenan a personas que han apaciguado una manifestación proclamando que “Los violentos son el enemigo del pueblo” (Jordi Cuixart el 20 de setiembre de 2017).
Aunque el código penal no define “violencia”, y no hay una definición académica aceptada, podemos decir que la violencia es producir daños físicos o psíquicos en personas, también en cosas, de palabra, obra u omisión. Pero hay que añadir, que no solo hay violencia directa (cruenta, visible), sino también hay violencias estructurales (que provocan daños a la dignidad, la libertad, las condiciones de vida) y violencias culturales (que justifican las otras dos violencias).
Al uso desproporcionado de la fuerza por parte de la policía hay que llamarle violencia. A la limitación de derechos y libertades hay que llamarle violencia. A sentencias claramente injustas basadas en mentiras hay que llamarle violencia. Pero como el estado tiene el monopolio de la fuerza coactiva (legal, penal, policial, económica…), cuando el estado abusa de su poder, de su posición, se convierte en un estado autoritario. Y la respuesta efectiva no puede ser vencerlo con más violencia, sino con la desobediencia, como arma más potente de la lucha noviolenta.
¿En qué lugar deja la sentencia la tolerancia del estado respecto a la Desobediencia Civil?
El propio tribunal supremo había reconocido el derecho a la desobediencia civil como forma de mejora de la democracia. No puede criminalizar este derecho. Sí puede y debe condenar a los que usan la desobediencia civil para un objetivo de transformación política. El objetivo es devolver el conflicto al ámbito político visto que no es posible de afrontarlo en el ámbito judicial.
¿Cómo ves la creación y el discurso del Tsunami Democratic?
Desconozco quién hay detrás. Parece una apuesta por un nuevo tipo de gestión de movilizaciones noviolentas. Así es como lo enmarca su discurso. Habrá que ver si los objetivos de las acciones que propongan estan encaminados a lograr los objetivos generales del procés. Habrá que ver si los participantes sabrán mantener les actitudes propias de la lucha noviolenta evitando desvaríos y provocadores. El tema más delicado es el control ciudadano del propio Tsunami. En la media que las propuestas encuentren eco y sean efectivas crecerá la confianza.
Novact ofrece formación y asesoramiento a movimientos noviolentos. ¿En qué consiste?
Novact – Instituto Internacional por la Acción Noviolenta apoya iniciativas ciudadanas en distintos países (principalmente mediterráneos) que enfrentan conflictos con estrategia noviolenta. La formación – compartir conocimiento sobre experiencias – permite a los actores locales crear su propio camino.
Si bien la idea de desobediencia civil y cultura de la noviolencia está en el centro de la agenda, no es nuevo. ¿Siempre ha tenido esta fuerza? ¿por qué se sitúa ahora en el centro del debate?
Ha tenido fuerza creciente en el mundo en la medida que la lucha armada está condicionada por la conciencia de los efectos perversos de la espiral de violencia que genera cualquier conflicto y porque, su límite es la autodestructiva guerra nuclear donde todos salimos perdiendo. Lucha noviolenta y lucha atómica dos grandes innovaciones del siglo XX. ¿Con cuál podemos tener futuro?
L’actuació repressiva de l’Estat espanyol contra l’exercici de drets i llibertats de la ciutadania, confirmada per la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els presoners polítics catalans, posa en evidència l’autoritarisme de l’Estat que fa inviable confiar només en la via cívica, pacífica i democràtica seguida fins l’1 d’octubre de 2017 per reivindicar drets i llibertats inalienables.
Creiem que l’únic camí possible i desitjable per conquerir aquests drets i llibertats és la lluita noviolenta; perquè pugui ser efectiva estem tenint en compte les seves característiques, apreses de nombroses experiències arreu del món. I per això ens temen: el poble català estem aprenent a cuidar i fer créixer la nostra fortalesa com mai no havíem pensat que podíem fer.
Denunciem la violència estructural que, ara, octubre de 2019, l’Estat exerceix amb sentències injustes i lleis discriminatòries, amb estructures judicials opaques, amb polítiques arbitràries. Denunciem la violència cultural que criminalitza la dissidència equiparant-la a les ideologies i règims més nefastos per a la humanitat. Denunciem les accions violentes de les policies, violència exercida de mutu propi a través d’uniformats i d’infiltrats.
Recordem que la lluita noviolenta renuncia a tota violència perquè aconsegueix els seus objectius polítics amb mitjans ètics.
L’espiral deNoViolència és l’única efectiva i coherent amb el país que estem aconseguint.
Les persones, la ciutadania, estem acordant i compartint objectius amb persones que provenen de moltes altres lluites justes. Aquesta unitat creixent comença a ser també la prioritat de les organitzacions polítiques i socials. Aquesta solidaritat ens orienta i provoca respostes amb un nord ben clar.
Estem aprenent a gestionar la por, la ràbia, la tristesa, la impaciència… perquè cadascuna de nosaltres puguem donar la resposta més intel·ligent a la provocació de la policia catalana i espanyola, des d’ahir més que mai representants de les violències estructurals, culturals i repressives de l’Estat espanyol.
Estem duent a terme accions coherents amb aquesta estratègia que estan canalitzant aquestes actituds intel·ligents, que tenen objectius concrets, assolibles que, segur, ens estan conduint a l’objectiu final: la república i el país millor que ens mereixem totes i tots, vinguem d’on vinguem, parlem com parlem.
La repressió dificulta acordar i gestionar tot el què estem assolint, les emocions que sentim i les accions amb les que avancem. Si continuem garantint la fermesa i la noviolència, generarem la força que ens cal, la força de la gent entrenada, activada i organitzada, clara i que lluita pel seu futur i els seus drets sense caure en els paranys violents que l’Estat espanyol desitja i organitza.
Avui, dimecres 16 d’octubre, la crida a la mobilització és molt més que una crida a accions de carrer (que fàcilment permeten caure en paranys d’enfrontaments i que poden fer confondre qui són els adversaris reals). El nostre objectiu, el de totes, a través de la noviolència com a pauta, com a mètode de treball intel·ligent i ampli, com a resposta contundent a l’agressió que patim, és aconseguir la negociació amb peu d’igualtat, en peu de pau, entre iguals, que permeti trobar la solució política al conflicte al qual ens aboquen. La confrontació ha de continuar essent noviolenta, mantenint les accions de denúncia, les de no cooperació, incorporant les de desobediència civil, consolidant les alternatives: els Consells Locals per la República, el Consell per la República, organitzant-nos en torns per defensar posicions, reduint danys i llançant el missatge clar i permanent que romandrem, vencerem i ho farem com fins ara, sense caure en els seus paranys i provocacions.
Catalunya, a les 10 del matí del 16 d’octubre de 2019
_________________________________
Lluís Fenollosa i Coral (Barcelona, 1937)
Marxa Ginebra – València per la llibertat de Pepe Beunza (detingut i jutjat, 1971).
Arcadi Oliveres i Boadella (Barcelona, 1945)
Co-president Pax Christi (1974) i president Justícia i Pau (2001) (Detingut a la Marxa de la Llibertat, 1976).
Pepe Beunza Vázquez (Beas de Segura, Jaén, 1947)
Primer objector noviolent (empresonat i jutjat, 1971-1973), Vice-president de NOVACT
Núria Breu i Benach (Barcelona, 1948)
Del primer Equip de suport als objectors al servei militar (1970), Fundació Randa – Lluís Maria Xirinacs.
Des de la consideració de l’acte realitzat per part de l’investigat:
L’acte realitzat es considera l’exercici indiscutible d’un dret
L’acte realitzat es considera una obligació moral per sobre d’una norma de rang inferior
…
Des de l’objectiu conscient de l’investigat:
L’objectiu de l’acte és exercir un dret, conscient que la justícia pot considerar-lo una transgressió.
L’objectiu de l’acte és transgredir una norma, per posar en evidència una injustícia
L’objectiu de l’investigat és acceptar les conseqüències de l’acte, per posar en evidència una injustícia
L’objectiu de l’investigat és cercar directament una sanció per solidaritat amb altres sancionats
…
Des de la perspectiva del grau de reconeixement del sistema judicial:
L’objectiu de l’acte és qüestionar la no imparcialitat del sistema judicial:
Impugnar els membres del tribunal
No reconèixer el tribunal: fer insubmissió judicial, no presentar-s’hi, no acatar sentència…
Des de la complexitat d’un acte realitzat per un màxim responsable polític en un edifici públic.
Qualsevol decisió de l’investigat s’ha d’entendre en el marc de la seva funció d’exemplaritat.
La desobediència a la norma des d’una institució que l’ha de fer complir ha d’estar molt ben fonamentada èticament.
Cal saber distingir entre la desobediència civil (ciutadana) i la desobediència institucional, malgrat no hi hagi massa teoria ni pràctica sobre la segona, ni sobre la seva relació (complementarietat).
…
Des de la perspectiva d’una estratègia general de lluita noviolenta:
Per apropar-se a l’objectiu final, tota acció ha d’estar encaminada a aquest objectiu, ha de ser coherent amb l’estratègia general compartida, consensuada…
La desobediència civil és l’arma més potent de l’arsenal de la lluita noviolenta, s’ha de preparar amb cura, preveure els efectes i veure la capacitat d’entomar-los i el sentit de provocar-los en el marc de l’estratègia general.
1. Triar i mostrar accions noviolentes d’algunes de les lluites significatives del sector a Catalunya que han tingut èxit en aplicar l’estratègia i les actituds noviolentes
2. Interpretar aquestes lluites sota la perspectiva de l’estratègia i de les actituds noviolentes
L’estratègia de lluita noviolenta inclou diversos passos, que poden ser simultanis
Partir d’una causa veritable, amb una anàlisi contrastada i amb un objectiu assolible
Organitzar diferents graus de compromís amb una aposta explícita per la noviolència
Intentar dialogar, cooperar amb l’adversari, per buscar una solució al conflicte
Estar atent a les crisis, a les oportunitats, a les lluites compartibles per afeblir l’adversari comú
Denunciar –en tots els fronts– quan la resposta és el silenci o la repressió
Fer accions de no-cooperació a gran escala utilitzant el marc legal (vaga, boicot, consums…)
Construir l’alternativa que es reivindica (empreses, cambres, sindicats, col·legis professionals…)
Fer accions de desobediència civil, amb incompliment de lleis establertes, assumint-ne les conseqüències
Aconseguir poder negociar en igualtat per trobar una solució política al conflicte
Actituds noviolentes:
Recerca de la veritat
Lluita pels drets de tothom
Respecte a totes les persones
Rebuig de la violència
Rebuig de la passivitat
Coherència entre mitjans i finalitats
Disposició a la negociació i al pacte
Emprar la fortalesa interior
La solució justa i la reconciliació
Sectors proposats
Moviment ecologista i defensa de la terra (Sandra Saura)
Aiguamolls, Empordà…
Nació, cultura, llengua (Andreu Camps)
Xirinacs, Assemblea de Catalunya, Marxa per la Llibertat, La Crida a la solidaritat …
Habitatge (?)
V de Vivienda, Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)
luites ecologistes: Salvem els Aiguamolls i l’Empordà (1978 – )
[Denúncia] [Desobediència] [Construcció]
En la història del teixit associatiu ecologista català trobem molts exemples de lluita i estratègia noviolenta. Un exemple exitós el trobem a l’Empordà. El Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos (GDAE) nasqué 1978 com a grup ecologista per preservar el patrimoni natural dels aiguamolls de l’Empordà de l’especulació immobiliària i urbanística. Posà en marxa la campanya Els últims aiguamolls de l’Empordà en perill de gran ressò popular, que amb una exposició itinerant, debats, col·loquis, manifestacions, ocupacions i altres activitats, incidí en la conscienciació de l’opinió pública. El 1980 membres del GDAE crearen la Institució Alt Empordanesa per a l’Estudi i Defensa de la Natura (IAEDEN). Des de l’estiu del 2002, i a partir d’una crida a la societat civil per a la mobilització en defensa del territori, la IAEDEN impulsà la Plataforma Salvem l’Empordà. Persones no estrictament naturalistes ni ecologistes s’agruparen per defensar la comarca d’un model de creixement desorbitat, gens sostenible ni respectuós amb l’entorn. Durant aquest període, van aconseguir que la Generalitat acordés la creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. També van aturar diferents projectes que haurien estat un desastre: urbanitzacions (Fluvià Nàutic, Cap Ras, Vall de Santa Magdalena), camps de golf (Escala, Cistella), parcs eòlics dins de zones d’elevat interès natural, etc. Més de mig centenar de campanyes que van generar enfrontaments noviolents amb accions de protesta, tràmits administratius i milers d´euros gastats en accions judicials van convertir Salvem l’Empordà en un referent en la lluita noviolenta per a la preservació del territori. Sense les seves accions el totxo i el formigó envairien moltes més zones de la comarca.
Quan ens sentim impotents, tenim un altre camí
C5. Xirinacs, el referent català de la lluita noviolenta (1963-1977)
[Denúncia] [Desobediència] [Construcció]
Lluí Ma Xirinacs obrí el camí enginyós i arriscat de la lluita noviolenta conscient. Doctor en filosofia, sacerdot i escriptor, Xirinacs destacà durant els anys seixanta i setanta per defensar la democràcia i els drets humans sota la dictadura franquista amb mètodes de protesta noviolents com les vagues de fam. El 1963 interpel·là la policia de Barcelona per les tortures a què havien estat sotmesos diversos universitaris detinguts. Participà a la Caputxinada. Fou desterrat. Emprengué 6 vagues de fam, algunes també de set i algunes de fins a 42 dies: per la separació de l’església i l’estat, per exigir la creació de l’Assemblea de Catalunya, pel dret a declarar en català, per l’alliberament dels 113 de l’assemblea de Catalunya, pels presos bascos, per l’amnistia… Entre 1973 i 1975, estigué sovint empresonat i multat per les seves activitats contràries al règim. Un cop en llibertat, s’estigué en vetlla permanent, juntament amb els «captaires de la pau», a Montserrat i continuà amb la seva manifestació diària davant la presó Model de Barcelona durant 21 mesos per reclamar l’amnistia per als presos polítics. Fou candidat al premi Nobel de la pau l’any 1975. Fou el senador independent més votat i es mantingué dempeus en el Senat mentre no es proclamà l’amnistia. Participà en el procés d’elaboració de la Constitució espanyola de 1978. La seva proposta de constitució alternativa completa basada en una confederació d’estats, fou rebutjada sencera.
Quan manca la unitat d’acció, tenim un altre camí
L’Assemblea de Catalunya: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia (1971-1977)
[Denúncia] [Desobediència] [Construcció]
L’Assemblea de Catalunya (1971-1977) va ser una plataforma unitària de l’antifranquisme que agrupà l’oposició catalana política i social contra la dictadura del general Franco amb 4 objectius compartits: llibertats, amnistia, estatut d’autonomia com a pas previ per a l’autodeterminació i coordinació amb forces democràtiques espanyoles. Va agrupar la gran majoria de partits, sindicats i organitzacions socials del país. S’hi van anar sumant altres organitzacions no específicament polítiques: centres culturals, entitats excursionistes, associacions de veïns, col·legis professionals, sindicats… També es va organitzar en l’àmbit comarcal i local constituint assemblees democràtiques. Durant la dècada dels 1970 l’Assemblea de Catalunya va ser el principal marc de coordinació de la resistència social contra la dictadura i va liderar i organitzar les principals mobilitzacions populars de l’època. Cal destacar les grans manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona, poc després de la mort del dictador Franco,[3] i del primer onze de setembre no clandestí aquell mateix any a Sant Boi de Llobregat. L’Assemblea Nacional Catalana, creada el 2012, que va agafar el relleu de l’Assemblea de Catalunya dels anys 1970 en reunir la societat civil partidària d’un referèndum sobre la independència.
Quan es vol silenciar un país, tenim un altre camí
Marxa de la Llibertat: acció popular per l’alliberament nacional (1976)
[Denúncia] [Desobediència]
La Marxa de la Llibertat fou una acció noviolenta per reclamar l’amnistia, les llibertats bàsiques, la recuperació de l’Estatut d’autonomia, en l’àmbit dels Països Catalans. Sis columnes de marxaires recorreren els territoris de parla catalana sota el lema “Poble català, posa’t a caminar”. El Ministerio de Gobernación, sota les ordres de Manuel Fraga, va desautoritzar la Marxa, però es va acordar desobeir la prohibició i els preparatius van continuar. Durant els dos primers dies de Marxa es produïren al voltant de 150 detencions i foren empresonats 123 dels participants. Va haver-hi una forta repressió policial i, fins i tot, actuacions de l’extrema dreta. Es dugueren a terme diverses vagues de fam i s’assolí la xifra de 40.000 hores detinguts. La Marxa va representar un revulsiu per a la societat catalana i moltes associacions i personalitats la van recolzar. El 12 de setembre la Marxa de la Llibertat arribava al seu objectiu, el Monestir de Poblet on només pogueren accedir uns pocs marxaires atès que la Guàrdia Civil i la Policia vigilaven els voltants del monestir per evitar l’arribada de les columnes que restaren retingudes a Montblanc on es produí una actuació especialment desmesurada per part de les forces d’ordre públic. Organitzada per Pax Christi amb Àngel Colom i Arcadi Oliveres, rebé el suport de Lluís Ma Xirinacs que aquell estiu era plantat davant la Model, reclamant l’amnistia. Fou una de les primeres accions col·lectives d’acció explícitament noviolenta.
Quan s’ataca la llengua i la cultura, tenim un altre camí
Crida a la Solidaritat: en defensa de la llengua i la cultura catalana (1981 – 1988)
[Denúncia] [Desobediència]
La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, fou un moviment catalanista que va sorgir com a reacció al Manifiesto de los 2.300, que qüestionava el procés de normalització del català. La Crida nasqué en un acte celebrat al paranimf de la Universitat de Barcelona, 1981, La campanya de naixement de la Crida tingué la seva culminació en un acte massiu al Camp Nou, on s’aplegaren 100.000 persones. Durant els any 80, la Crida va organitzar un seguit de campanyes a favor de la normalització de la llengua catalana, denunciant entitats i empreses que consideraven que discriminaven el català. Principal promotora de la manifestació a Barcelona contra la LOAPA. A finals dels 80 organitzar espectaculars accions directes noviolentes. 12.000 persones desfilaren amb torxes, al vespre, pel centre de Barcelona, en una “Marxa Cívica Contra la Tortura”. Una vuitantena d’activistes ocuparen l’Estació de Sants per tal de catalanitzar-ne els serveis, divuit dels quals foren detinguts i quatre, empresonats per exigència del fiscal de torn. Un grup d’activistes pintaren de color de rosa una fragata dels EUA en protesta per l’actitud bèl·lica de la VI Flota dels EUA a la Mediterrània. L’Aeroport de Barcelona coneixerà una de les accions més vistoses de la Crida, quan prop d’una trentena d’activistes, disfressats de viatgers i amb maletes farcides amb més de 4.000 avions de paper amb les ales estampades amb el segell “En català!”, fan volar els avions davant l’astorament de les forces antiavalots presents a l’aeroport, que acaben amb diversos ferits causats per l’agressió, desproporcionada i molt violenta, dels efectius policials. Altres accions de la Crida que es dugueren a terme ho foren per tal d’impedir la construcció de línies d’alta tensió travessant el Montseny, per promoure i dur a terme repoblacions forestal arreu del país treballant amb escoles públiques de primària, de prevenció d’incendis, contra l’aplicació i vigència de la llei antiterrorista, de solidaritat amb els pobles d’Etiòpia i Eritrea en situació de crisi de fam, de suport a Nicaragua després del terratrèmol del 1986, de suport al diàleg al País Basc… Dos militants van romandre penjats més de sis hores a la façana d’El Corte Inglés de Barcelona desplegant una pancarta a favor del català. El 23 d’abril de 1988 convocà una manifestació en reconeixement de l’oficialitat del català al Parlament Europeu.
Quan defensem el dret a l’habitatge, tenim un altre camí
La PAH: estratègia integral contra l’abús financer-immobiliari (2009- )
[Denúncia] [Desobediència] [Construcció]
La Plataforma d’Afectats/des per la Hipoteca (PAH) neix a Barcelona per donar una resposta ciutadana a aquelles persones que no poden pagar la hipoteca i veuen com el banc els pot reclamar un deute elevadíssim, fins i tot després de perdre l’habitatge. És un moviment ciutadà apartidista, articulat en nodes locals, en què persones directament afectades i persones solidàries s’organitzen juntes per denunciar i canviar aquesta situació. La PAH porta a terme accions en molts camps diferents (polític, mediàtic, judicial, comunicatiu, acompanyament, entre d’altres) per promoure canvis legals que donin resposta a la vulneració de drets fonamentals que pateixen les persones afectades, i proposar solucions per fer efectiu el dret a l’habitatge per a tota la ciutadania. La injusta i dramàtica situació és conseqüència de polítiques públiques encaminades a convertir l’habitatge en un negoci en lloc d’assegurar que aquesta sigui un dret garantit per llei. Les entitats financeres, en connivència amb el poder polític, s’han assegurat una legislació que les sobreprotegeix i han aconseguit beneficis multimilionaris mitjançant la concessió de préstecs hipotecaris. Des de la PAH es denuncia a les elits política i financera com les principals culpables. Tots i totes som afectades per la hipoteca: les polítiques d’habitatge que han promogut la bombolla immobiliària, l’estafa hipotecària i la mala praxis bancària són a l’origen de la crisi que condemna a milions de persones a l’atur i la precarietat. S’han llançat diverses campanyes en el marc de l’estratègia de lluita noviolenta adoptada: mocions als ajuntaments, accions d’Stop Desnonaments, accions de negociació i pressió en entitats financeres, ILP i Obra social.
Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
Galetes estrictament necessàries
Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.
Si desactiveu aquesta galeta no podrem desar les preferències. Això vol dir que quan visiteu aquest web, haureu d'activar o desactivar les galetes de nou.
