Cal enfortir l’economia catalana, especialment la del comerç de proximitat, la de la petita i mitjana empresa, la dels treballadors autònoms i la dels consumidors amb pocs ingressos; també la de les inversions sostenibles en sectors sostenibles estratègics
La digitalització dels mitjans de pagament, tant privats com públics, és una tendència imparable que es consolidarà amb l’Euro Digital emès properament pel Banc Central Europeu i que allunyarà encara més la sobirania monetària i financera de qualsevol vell o nou estat independent. La sobirania política cada vegada tindrà menys contingut sense sobirania monetària i financera.
La creació d’estructures alternatives – com la d’una moneda – és una de les 5 vies de l’estratègia noviolenta per aconseguir objectius polítics, amb menys risc que altres vies (com la desobediència civil) i, que per tant, pot ser assumida per una àmplia part de la població amb l’avantatge que alhora està exercint sobirania des d’ara, ja està construint el país i la república desitjada.
Es proposa la creació d’una moneda digital ciutadana catalana complementària i equivalent a l’euro, amb la seguretat de la cadena de bloc però, no especulativa.
En una primera etapa serà adquirida amb euros i permetrà comprar i vendre tots aquells bens i serveis que les empreses catalanes vulguin oferir.
Serà una moneda no convertible a euros. Això significa que es duplicarà la massa monetària per activar l’economia: quants més euros canviats a la moneda catalana més euros disponibles per a inversions estratègiques o per a suport a emergències socials.
L’element clau, com en tota moneda, està en la confiança de les persones i organitzacions usuàries en qui governa la moneda. Cal que alguna(es) – o totes – de les grans associacions catalanes sigui(n) qui llanci(n) el projecte i aconsegueixi(n) una resposta prou àmplia perquè la moneda sigui útil i alhora tingui impacte, tant en els intercanvis comercials com en les inversions estratègiques.
Per exemple, si en 1 any 100.000 persones canvien una mitjana de 10€ a la moneda ciutadana catalana (per abreujar, ara en podem dir, M2C), els resultats seran:
1.000.000 de M2C per activar el consum en els comerços i serveis de proximitat que, en la mesura que aquests també l’han d’emprar per comprar productes i serveis, augmenta la velocitat de circulació… i augmenta el valor dels intercanvis per 2, 3, 4 … convertint-se en 2, 3, 4… milions de compra-vendes.
I, alhora,
1.000.000 d’€ per a inversions estratègiques segures (p. exemple en projectes d’energia renovable autogestionats territorialment) o per ajuts d’emergència social (que activen també el consum bàsic si es distribueixen convertits de nou en M2C).
La governança d’aquesta moneda catalana pot ser assumida per algunes de les grans associacions o per un entitat específica ja constituïda o a constituir, amb seu a Catalunya o a un país europeu per blindar la seguretat jurídica.
El llançament de la M2C depèn de la capacitat comunicativa i de la confiança de l’entitat promotora i gestora entre les seves persones associades i entre la ciutadania catalana.
L’extensió de l’ús de la M2C dependrà en bona part de l’adhesió d’associacions d’empreses, de comerços i de serveis que acceptin la M2C i de la demanda dels consumidors sobre els seus comerços i serveis habituals perquè entrin a formar part de la xarxa d’intercanvis amb M2C.
Hi ha diverses plataformes de monedes complementàries funcionant a Catalunya. La inversió inicial pot ser molt reduïda si s’adapta alguna d’aquestes plataformes monetàries existents. El funcionament i millora de la plataforma pot ser assumit per una petita part del fons en euros.
En un segona etapa, les persones, les empreses i les organitzacions membres i associades de confiança de la xarxa poden atorgar-se crèdit mutu sense interès, per afavorir els seus intercanvis sense haver de recórrer a les entitats financeres.
En la crisi financera de 2008 els Governs del Regne d’Espanya van prioritzar l’ajuda al sistema financer amb un conjunt de mesures econòmiques, polítiques i socials que van ocasionar una concentració de recursos en molt pocs bancs, un endeutament generalitzat i una retallada dràstica en les polítiques socials. Ara sofrim les conseqüències de les retallades sanitàries per haver salvat, en el seu moment, la banca.
Més enllà dels 60.000 milions d’Euros per salvar el sistema financer, i que Rajoy va prometre que es retornarien (i dels quals només s’han retornat aproximadament 10.000 milions), l’Estat i el Banc Central Europeu van posar més d’1 bilió d’Euros – un milió de milions – (xifra propera al PIB del 2008) a la disposició del sistema financer i dels dipositants, incloses ajudes, crèdits i avals[i]. La complexitat de les operacions realitzades i de la legislació dificulten que puguem reclamar amb èxit a la banca per via legal el retorn d’aquestes ajudes públiques[ii].
En canvi, durant els anys de la crisi, la Banca va tenir més de 20.000 milions d’euros de beneficis nets. Ara, per tant, ha de ser la Banca la que contribueixi al finançament d’una part del pla de xoc sanitari i social. No hi ha cap excusa perquè la banca no faci una aportació significativa a un fons d’emergència d’acord amb els beneficis obtinguts després del rescat. També exigim que redueixi les comissions i els interessos dels crèdits avalats pel Govern al cost de gestió (1%?) vist que són crèdits sense cap risc per a la banca.
El Banc Central Europeu diu que finançarà als governs amb gairebé un bilió d’euros, però per la porta de darrere. És a dir, que primer donarà diners als bancs privats al 0% i després seran aquests que financin als governs o a les empreses, mitjançant la compra de deute públic i privat o de crèdits amb interessos injustificats. Si acceptem aquest sistema tindrem una impressionant factura d’interessos, que serviran per augmentar els ingressos dels bancs i, alhora, per augmentar el deute d’empreses i governs, fet que dificultarà la recuperació de l’economia, a curt i mitjà termini. Des del 2008 fins a final del 2019, els 28 països de la Unió Europea han pagat als bancs gairebé 4 bilions d’euros en interessos que han empobrit i endeutat encara més la població[iii].
No podem permetre, una altra vegada, que, com en les cases d’apostes, la banca sempre guanyi i que la crisi porti a enriquir sempre als mateixos.
Una gran part de les empreses i autònoms del nostre país han patit una caiguda sobtada d’ingressos i una desaparició abrupta de les comandes. Aquesta situació implica la impossibilitat de fer front a les obligacions amb els treballadors, amb les administracions públiques i amb els venciments dels proveïdors.
És per això, que fem una crida al governs i autoritats europees perquè, mitjançant el Banc Central Europeu, es promoguin mesures excepcionals com, per exemple, transferències directes o préstecs sense interessos, com han fet altres països (Regne Unit, els Estats Units, el Canadà o Suïssa), per a salvaguardar la petita i mitjana empresa, assegurant les activitats de milers d’autònoms i la capacitat de consum de la ciutadania.
En resum,
Si la banca espanyola vol intentar recuperar la seva legitimitat, prestigi i confiança, està moralment obligada a contribuir, d’una forma clara, a la sortida d’aquesta crisi. Cal que aporti la quantitat necessària, d’acord amb els beneficis obtinguts després del rescat (20.000 M €), a un fons públic d’emergència i, a la vegada, limiti els interessos als costos de gestió dels crèdits avalats per l’estat o promoguts pel BCE.
El Banc Central Europeu ha de finançar directament les mesures de recuperació econòmica sense interessos i sense l’obligació de retorn dels capitals, és a dir, a fons perdut, perquè les administracions públiques, les pimes i la ciutadania tinguin recursos per sortir de la crisi sense endeutar-se més amb els bancs. La capacitat productiva està intacta però mancada liquiditat per a rellançar l’economia. La contrapartida ha de ser la d’una justificació detallada i transparent del destí dels fons i un conjunt de mesures penals i de control ciutadà que evitin la corrupció i el malbaratament. Si els Tractats Europeus impedeixen al Banc Central Europeu aquestes transferències directes, hem d’accelerar amb urgència els mecanismes per adaptar els tractats a la nova realitat. A situacions excepcionals, solucions excepcionals.
Prou deutes!
Prou crèdits amb interessos abusius!
Prou avals que només beneficien la banca!
Prou deutes amb els bancs.
S’ha acabat que la banca sempre guanyi!
[i] ¿Por qué no debemos pagar la deuda? Razones y alternativas.Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. Editorial Icaria. Pág. 32.
La força de la ciutadania davant la repressió, impròpia d’un estat de dret, ha diversificat els objectius. Per això, volem reorientar l’estratègia en el nou marc d’ocupació per aconseguir la sobirania integral, amb una democràcia plena -participativa i representativa-, tot exercint sobiranies quotidianes. Ens adrecem als diferents actors per fer ara junts el país millor.
La força de la ciutadania
La força del moviment republicà de Catalunya està sent la força de la ciutadania, de caire civil, noviolenta i no lligada ni als partits ni a les institucions, que amb les seves grans mobilitzacions pacífiques i democràtiques ha fet emergir un conflicte latent: el reconeixement del dret del poble català a decidir sobre el seu futur i a construir un país independent en forma de república.
davant la repressió impròpia d’un estat de dret
La resposta de l’aparell de l’estat espanyol al desplegament d’aquesta força de la gent ens ha fet adonar que no vivim en un estat democràtic de dret, que estem en un estat autoritari obsessionat pel control de Catalunya, control disfressat d’unitat territorial, sota el domini de l’oligarquia de sempre, que ha d’emprar la repressió violenta per mantenir-lo.
ha diversificat els objectius.
Cadascú prioritza el seus objectius: alliberar els presos, el retorn dels exiliats, aturar la causa general contra el sobiranisme; recuperar les institucions polítiques i socials; realitzar un referèndum reconegut internacionalment i amb plenes garanties; cercar el reconeixement internacional de la república catalana, construir la república nascuda del mandat popular de l’1 d’octubre… .
Per això, volem reorientar l’estratègia en el nou marc d’ocupació
Per aconseguir qualsevol d’aquests objectius hem d’assumir que vivim sota els efectes d’un cop d’estat i d’una ocupació, en un context internacional regressiu de llibertats, i per tant, cal reorientar l’estratègia i el tipus d’acció, totenfortint el moviment democràtic i noviolent que ha de ser la base popular des d’on anar construint sobiranies en tots els àmbits de la vida. També, i alhora, en el d’anar construint una estratègia de resistència idefensa civil noviolenta tot afrontant organitzadament i amb força l’actual repressió i protegint-nos de la futura.
amb una democràcia plena, participativa i representativa
Una democràcia plena que, renovant profundament la democràcia representativa, assumeixi fer política de baix cap a dalt, des d’espais de participació transversals, de base territorial i sectorial, connectats en xarxa, que permetin la participació àmplia i deliberativa –escoltant pros i contres- de la ciutadania, en què la cerca d’acords amb el màxim grau de consens en sigui el motor.
per aconseguir la sobirania integral
Si fins ara s’ha construït la sobirania nacional centrada només en la política institucional [estructures d’estat] amb l’impuls de grans mobilitzacions populars; ara, també volem continuar construint la sobirania amb tota la ciutadania tot exercint sobiranies quotidianes a gran escala. Volem la sobirania integral: que és la sobirania política institucional + sobirania ciutadana quotidiana.
tot exercint sobiranies quotidianes.
Una sobirania que ens faci lliures de les dependències no sols polítiques, sinó també de les econòmiques, culturals i patriarcals, d’un règim monàrquic corrupte en procés de descomposició. Com a persones consumidores i productores, construir sobiranies quotidianes vol dir prendre mesures concretes – personals, col·lectives, legislatives… –de sobirania energètica, financera, econòmica, comercial, de comunicacions, residencial, mediàtica, monetària, sanitària i cultural, de seguretat i defensa…. Vol dir promoure la no dependència i la no cooperació amb les grans empreses oligopolístiques i amb les que s’han oposat al dret a decidir. Vol dir prendre mesures que reforcin l’economia responsable deproximitat amb valors socials, d’equitat de gènere, ambientals, ètics, solidaris… propis del país millor que ja estem construint. I això, en molts casos, també vol dir fer aliances amb la ciutadania i el teixit associatiu d’arreu d’Europa. Volem construir una societat fonamentada en el poder de la gent [democràcia] i no en el poder del diner [plutocràcia] que crea la corrupció i la iniquitat.
Ens adrecem als diferents actors per fer ara junts el país millor.
Persones pro-república provinents de nombroses campanyes i moviments ciutadans noviolents dels darrers quaranta anys volem compartir la necessitat de crear conjuntament una estratègia noviolenta amb:
els diferents actors organitzats d’arreu del país, per veure com crear espais i processos que permetin construir la sobirania integral.
els col·lectius, moviments, cooperatives, agents d’economia solidaria, comerç, productors de proximitat i petites i mitjanes empreses del país que ja estan construint sobiranies quotidianes perquè ofereixin els seus projectes, serveis o productes a un públic molt més ampli del que fins ara s’hi havia interessat.
els diferents processos participatius que apleguen diàlegs, deliberacions, orientacions, propostes per fer un país millor, a coordinar esforços per tal d’enfortir campanyes comunes centrades en construir la sobirania integral. Per exercir, així, alhora, sobiranies quotidianes i per aportar propostes al procés constituent.
les persones disposades a formar-se i a organitzar una sobirania clau: la resistència i la defensa civil noviolenta, amb accions que tinguin objectius clars, que puguin portar a desobediències i auto-inculpacions, tot assumint amb consciència i determinació els corresponents riscos.
la ciutadania activa perquè prengui part en la construcció de les sobiranies quotidianes i dels processos participatius.
els partits polítics republicans catalans perquè acordin i executin un pla de govern que reforci aquest procés de sobirania integral i converteixin en iniciatives legislatives o executives de govern les iniciatives ciutadanes de sobirania quotidiana, sense oblidar les mesures que aturin la causa general contra el sobiranisme i que lluitin estructuralment contra tota corrupció.
totes les forces ciutadanes democràtiques d’arreu a crear aliances per la denúncia de la vulneració de drets i llibertats que duen a terme les oligarquies nacionals i internacionals amb la seva concentració de poder i de riquesa, i els partits i lobbies que les representen, que perjudiquen la immensa majoria de les poblacions.
Raons per estudiar la viabilitat d’un sistema d’autodefensa ciutadana per mitjans noviolents
Els terribles atemptats experimentats en els darrers anys en molts països, també en el cor d’algunes potències occidentals amb mitjans no convencionals – avions comercials, camions… – permeten constatar que, en el món actual, l’existència de poderosíssims exèrcits, amb milions de militars i amb armes atòmiques no és cap garantia de seguretat per a la població ni aconsegueix la defensa nacional promesa.
La probabilitat que Catalunya pateixi una invasió sabem que és molt baixa. La d’un intent d’ocupació durant la transició a la independència, però, pot no ser-ho tant. La d’un atemptat terrorista és, com hem vist, força alta. En qualsevol dels tres casos la defensa militar no és efectiva per impedir aquestes amenaces.
En canvi sí que tenim mitjans i temps per organitzar, des d’ara, una autodefensa ciutadana fonamentada en la no claudicació, la no cooperació i la desobediència civil, accions coordinades entre els responsables polítics i la ciutadania voluntària. L’autodefensa ciutadana, pel sol fet d’organitzar-la, ja pot tenir un efecte dissuasiu molt important, dissuasió que serà superior quan menys espontània i més anunciada sigui.
Si en les nostres contrades la probabilitat d’una ocupació és baixa, no ho és tant l’amenaça d’un estat autoritari, que redueix, destrueix llibertats i, fins i tot, l’estat de dret… en nom de la lluita antiterrorista. Davant aquestes amenaces, un poble organitzat amb estratègies noviolentes, pot tenir, de nou, un alt efecte dissuasiu i efectiu per evitar qualsevol tipus de derives autoritàries, anti-democràtiques.
Com que les polítiques de seguretat humana enforteixen la cohesió de la societat, amb un sistema d’autodefensa ciutadana encara es reforcen més els lligams de tots aquells que s’organitzen per afrontar amenaces comunes, siguin interiors o exteriors.
L’autodefensa ciutadana enforteix i retro-alimenta el sistema de protecció civil, tant en emergències interiors com exteriors.
Un sistema d’autodefensa ciutadana, basat en una innovadora recerca aplicada, en la capacitació i organització tant professional com voluntària, pot ser una suggeridora contribució per al centenar de pobles i estats que sí pateixen serioses amenaces d’invasió, d’ocupació o de cops d’estat. Catalunya podrà aportar coneixement, formació, suport sobre autodefensa ciutadana com a senyera de la seva acció exterior, una contbució molt més efectiva que la d’intentar pal·liar els efectes de les guerres o dels cops d’estat un cop s’han produït. Només per aquesta raó ja tindria sentit estudiar i apostar per un sistema d’autodefensa ciutadana amb mitjans noviolents.
En el context de la construcció d’estructures d’estat per a una futura Catalunya independent, tenint en compte totes aquestes consideracions així com les propostes recollides en el llibre del Seminari Estat de Pau[1], se’n desprèn la necessitat de plantejar un sistema de defensa alternatiu més intel·ligent que l’heretat de les inèrcies del passat, concebut per l’era anterior a la de les armes atòmiques i a la de la revolució cibernètica.
Aquest document, centrat en posar les bases d’un sistema de seguretat i de defensa més intel·ligent, propi del segle XXI, no entrarà a fons en el disseny d’altres àmbits de la seguretat humana, però mostrarà la seva complementarietat perquè hi estan estretament relacionats. Són àmbits que han de ser inclosos en l’estructura del sistema de seguretat interior o en de les relacions internacionals:
L’assegurament de la convivència interior: policia, justícia i mediació
Les emergències, el salvament i la protecció civil.
La protecció ambiental i custòdia del medi natural i del territori.
El control duaner i dels límits territorials.
La política de cooperació i de solidaritat internacionals.
Cal reconèixer que no tenim referències de cap estat que hagi organitzat i mantingut una autodefensa ciutadana noviolenta, amb l’objectiu real de fer front a hipotètiques agressions, amb una estructura institucional i administrativa permanent i estable i, evidentment, finançada pels pressupostos públics.
Han existit algunes experiències parcials que amb el temps s’han anat diluint dins del sistema de defensa militar, orientant-se fonamentalment a tasques de protecció i d’emergència civil[2].
També ens cal constatar que la teoria elaborada sobre models de defensa amb accions civils i la seva implementació pràctica és força emergent[3].
A partir d’aquestes poques experiències i teories, el que pretenem fer, com en tot procés d’innovació social, és posar les bases d’un sistema complert d’autodefensa ciutadana per mitjans noviolents, que podem qualificar-lo d’inèdit, però un sistema necessari per a un nou estat d’un nou segle que vulgui incrementar realment la seguretat en el context mundial i que no hagi de provocar la destrucció i la mort per justificar la prevenció i transformació dels conflictes.
Desenvolupar un sistema institucional d’autodefensa ciutadana per mitjans noviolents implica un canvi de paradigma en les polítiques de defensa i de seguretat aplicades fins ara. Moltes de les necessàries concrecions només podran fer-se en el camí d’avançar pràcticament cap aquest innovador objectiu.
Dins d’aquestes limitacions el que segueix no deixar de ser una primera aproximació, uns apunts a considerar en la construcció de les estructures d’un sistema públic de seguretat integral amb autodefensa ciutadana per mitjans noviolents.
Arguments sobre la Defensa per Accions Civils (DAC)[4]
Els èxits de diverses resistències civils i noviolentes de masses, en gran part espontànies, durant el segle XX, que van aconseguir acabar amb diverses opressions (internes i externes), aporten un potencial insospitat i fan pensar que si s’organitzessin amb antelació seria possible preveure un sistema de seguretat i defensa basat en aquesta força ciutadana.
La terminologia habitual ens dificulta trobar els termes adequats per expressar aquesta nova realitat.
En sentit general, i així també s’utilitzen correntment, exèrcit i arma, no són necessàriament termes bèl·lics.
Exèrcit: és un grup nombrós de persones organitzades o agrupades per a un fi.
Arma: és un mitjà per aconseguir alguna cosa.
Per tant, tot sotragant els usos esbiaixats dels llenguatge, podríem presentar una altra via de seguretat i defensa amb un exèrcit ciutadà amb armes noviolentes com un model a estrenar a Catalunya, però assequible i extrapolable a altres situacions per la necessitat de reduir l’impacte negatiu conegut en l’economia i en la societat de qualsevol Estat d’un exèrcit militar amb armes violentes.
És una nova proposta d’organització noviolenta dins de la història de les resistències civils de massa, ja esbossada fa anys per alguns autors com Gene Sharp o Jean Marichez, que recullen aquestes experiències:
Suècia
Des de 1994 la comissió de Defensa per Accions Civils està inclosa en el Consell Nacional de Defensa Psicològica. Suècia ha estat el primer país a adoptar oficialment la Defensa per Accions Civils (DAC) com a part del seu sistema de defensa global. Aquesta decisió fou el resultat de setze anys de llarg i pacient treball de reflexió al més alt nivell. Mostra com un projecte DAC pot obtenir el suport de tot el món polític i militar, sempre que es presenti amb moderació i de forma constructiva.
Àustria
A Àustria un nou programa de Defensa Nacional va ser publicat en 1985, amb quatre components, entre ells tres civils. La defensa militar, que depèn del Ministeri de Defensa; la Defensa Psicològica, gestionada pel Ministeri d’Educació; la Defensa Econòmica en el Ministeri d’Economia i la de mesures de Defensa Civil, pel Ministeri de l’Interior.El ministre de Defensa digué “la resistència civil i les formes de defensa social són elements associats necessaris i complementàris a la defensa militar nacional ”
Països Bàltics
Els països bàltics, – Lituània, Letònia i Estònia -, van declarar la seva independència el 1990 i van haver d’afrontar el gener de 1991 un intent agressiu per recuperar el control per les autoritats soviétiques. Durant aquesta crisis, els tres governs depengueren en gran mesura dels mètodes de resistència noviolenta, que havien après dels escrits de Gene Sharp. Després del final de la crisi, els seus líders van recórrer a la DAC per establir la seva nova política de defensa. Segons el ministre de Defensa de Lituània Andreus Butkevicius en 1991: “Mai tindrem un exèrcit prou fort com per defensar-nos d’un agressor estranger. El nostre objectiu només pot ser el de derrotar-lo moralment, econòmicament i políticament, no físicament”. I Butkevicius també afegir citant el llibre de Gene Sharp “Prefereixo tenir aquest llibre una bomba atòmica”.
Per implementar la DAC adaptada al seu propi context, els tres països buscaren ajuda d’experts de l’Albert Einstein Institution. Després de diverses missions de Gene Sharp i alguns dels seus col·laboradors, Letònia va incloure oficialment la resistència noviolenta a la Declaració de la Defensa Nacional. Lituània planejà convertir un programa de formació a la DAC per als funcionaris i dirigents de la guàrdia nacional. Llibres de Gene Sharp foren traduïts i publicats en els tres països bàltics, a compte dels Ministeris de Defensa. El juny de 1992 a Vilnius, Lituània el ministre de Defensa i l’Albert Einstein Institution van organitzar una conferència sobre la Defensa per Accions Civils amb la participació dels ministres de Defensa de Letònia, Estònia i Suècia. Per primera vegada, quatre ministeris de Defensa es van reunir sobre aquest tema.[5]
Hi ha estudis que intenten respondre a les qüestions següents:
Per què i com en països europeus sense conflictes s’ha triat la defensa civil en comptes de la militar?
De quina manera s’han tractat les dues formes de defensa – civil i militar – i es combinen o es substitueixen l’una a l’altra? Com es posa en marxa? Com funciona? Quins països?
A partir d’aquests estudis incipients, la finalitat és elaborar un model de seguretat i d’autodefensa humà, viable, concret i noviolent per substituir un exèrcit format per militars.
Conscients que el desarmament o el transarment internacional és una operació llarga, molt àmplia – i amb dubtosa voluntat política -, ens adonem que en els països que ja compten amb un exèrcit no n’hi ha prou amb contemplar la idea d’un Estat sense exèrcit, sinó que pot ser més rellevant proposar una solució a mitjà termini que permeti realitzar aquesta transició, a poc a poc, sense pressió de suprimir l’exèrcit immediatament, però amb un pla en diversos anys per assimilar de manera progressiva en la societat l’absència d’exèrcit, a mesura que l’anem substituint amb complement civil organitzat que, després d’uns anys de funcionament, tindrà autonomia suficient per tornar a plantejar la supressió de la defensa militar.
Ara bé, atès que Catalunya no disposa d’un exèrcit, sembla rellevant pensar en la forma que prendrà la seva seguretat i autodefensa en cas d’una eventual independència. Aquesta oportunitat és la que ens porta a reflexionar sobre la possibilitat d’elaborar un sistema de seguretat amb autodefensa ciutadana coherent amb els objectius de la pau, per construir un sistema nou, innovador i basat en principis civils i noviolents, tot aprofitant el fet que encara no hi ha estructura de defensa establerta que s’hagi d’anar complementant o desmuntant.
En definitiva, es tracta de fixar-se l’objectiu general de desenvolupar formes d’autodefensa ciutadana per a qualsevol país que no vulgui tenir – o en cas de tenir-lo- no vulgui dependre massa ni per sempre, d’un exèrcit amb mitjans violents.
Un model de seguretat amb defensa per accions civils comprèn estructures organitzades en la ciutadania i en les institucions per prevenir i afrontar els conflictes violents interns i externs.
Es tracta d’estudiar com adaptar un plantejament teòrico-pràctic del que s’ha anomenat Defensa per Accions Civils a Catalunya, en el seu context històric, les seves característiques, les causes i efectes innegables per substituir la Defensa per Accions Militars amb mitjans violents i la seva possible aplicació en un nou Estat com a sistema de seguretat i d’autodefensa, tant intern com extern.
Es tracta de preveure i planificar estratègies de Defensa per mitjans noviolents en la defensa d’un Estat, primer a Catalunya en el cas d’esdevenir un Estat independent, i després per poder ampliar aquest model a qualsevol Estat interessat en millorar el seu sistema defensiu de seguretat.
Es vol fomentar i empènyer l’apoderament de la població i l’organització noviolenta de la societat per a la seva protecció, seguretat i defensa. Es planteja amb un enfocament participatiu d’auto-gestió i auto-organització, propis i adequats als nostres temps i latituds.
Per començar, es tractarà d’estudiar la viabilitat de la Defensa per Accions Civils en si mateixa, la seva organització, les seves condicions de funcionament, conseqüències i efectes per gestionar l’autodefensa d’un país sencer. La DAC parteix, entre d’altres, de la genial intuïció d’Etienne de la Boétie (1530-1563) quan en la seva obra “Discurs sobre la servitud voluntària” deia que “Aquest tirà seria destruït per si mateix, sense necessitat de combat ni de defensa, només que el país no consentís a patir el seu jou; no llevant-li res sinó deixant de donar-li tot. Si un país tracta de no fer cap acte que pugui afavorir al despotisme, n’hi ha prou i encara sobra per assegurar la seva independència. Els pobles han d’atribuir-se a si mateixos la culpa si pateixen el domini d’un bàrbar opressor, ja que cessant de prestar els seus propis auxilis a qui els tiranitza recobrarien fàcilment la seva llibertat. És el poble qui s’esclavitza i suïcida quan, podent escollir entre la servitud i la llibertat, prefereix abandonar els drets que va rebre de la natura per carregar amb un jou que causa el seus mals i l’embruteix. “
Cal partir d’una ciutadania que s’adoni de les relacions de poder i dominació que existeixen en les seves relacions interpersonals i en les relacions polítiques establertes a nivell local, nacional i internacional, perquè aquesta consciència la pugui portar a una millor actuació per al bé comú, sense obeir a ordres que no la satisfan – internes o externes – ni li donen plena llibertat.
Això és, l’estudi per a una DAC tendeix a fomentar l’auto-determinació i l’auto-gestió del poble: si se sent més responsable de la seva defensa podrà exercir més poder sobre si mateix, en la seva pròpia vida, i afavorir una millor distribució del poder en el seu entorn, és a dir, més democràcia.
Un altre element és que en un món cada vegada més complex i descentralitzat s’està qüestionant el funcionament actual de dispositius massa rígids professionals per a la defensa nacional, i s’està plantejant la necessitat de ser complementats o, en aquest cas, substituïts per altres estructures, flexibles, com les que pot aportar la ciutadania organitzada. Seria possible alliberar aquesta potència civil perquè sigui més eficaç i, alhora, auto-controlar-se el mínim necessari per evitar que es desbordi? Aquesta potència podria arribar a ser la base de la nostra autodefensa?
La DAC és un perfeccionament de les experiències de resistències civils, basada en una preparació, una organització i una formació anticipades a l’escat del conflicte; però incorpora la direcció de les operacions per part de l’Estat en coordinació amb les estructures ciutadanes. Cal posar una atenció especial al paper de l’Estat que no sigui omni-present, per si l’opressió vingués justament del propi Estat.
La DAC és una opció estratègica de seguretat i d’autodefensa per dissuadir o per fer fracassar una opressió o agressió militar, un cop d’estat o una usurpació de la sobirania popular interior. S’ha d’adaptar a les noves formes d’opressió i d’agressió asimètriques (que no són entre dos exèrcits més o menys semblants).
La DAC necessita ser portada pel país en el seu conjunt amb mètodes socials, econòmics, polítics i psicològics de resistència, que tots són mitjans de lluita ciutadana noviolenta. Jean Marichez parla d’una “guerra per accions civils”, per la intensitat i l’estratègia que comporta tal lluita. Sovint són respostes, desobediències, no-cooperacions, etc., desenvolupades a gran escala contra forces generalment armades o violentes. Es tracta que cada civil estigui implicat al costat de l’Estat i de totes les institucions civils, amb un objectiu comú.
Amb la determinació del poble (que guanya en intel·ligència si té bona coordinació) en rebutjar l’ocupació i en no col·laborar amb l’ocupant es crea una real força de dissuasió de l’adversari. Es tracta que una massa de ciutadans i d’autoritats legítimes posin en marxa una multitud d’accions civils noviolentes que portin a l’adversari a veure’s embolicat en un “formiguer” incontrolable i imprevisible.
Hi ha diverses estratègies que poden combinar-se:
Primera, la que més descriu Gene Sharp en la seva obra “De la dictadura a la democràcia” (2003), és l’estratègia anti-poder, atacant les fonts directes del poder imposat, que són les autoritats, les competències, la pretesa legitimitat, els mèdia, els mitjans de sanció, els mitjans materials i l’adhesió de la població.
Després hi estratègies molt diverses com la d’anti-objectius i la d’anti-col·laboradors (que farà que la col·laboració amb l’adversari sigui arriscada); també la constructiva (amb elements de solució de conflicte, amb una comunicació cap a l’adversari per part del poble com a principal actor, i el manteniment estricte de la noviolència).
Els objectius essencials d’aquestes estratègies són assegurar la supervivència de la població, disminuir algunes dependències del poble i augmentar les de l’adversari, tot fundant una nova legitimitat.
La preparació és la clau de l’èxit d’aquesta forma de defensa.
Hi ha sis condicions de funcionament de la DAC, segons Jean Marichez.
Primera, és molt important que el valor de la causa sigui indiscutible i àmpliament reconegut, ja que estem en una situació molts sensible a l’opinió pública interior i internacional. Funcionarà realment quan la gravetat de la situació i les circumstàncies seran excepcionals i que la majoria de la població aprovarà la mobilització general per a la DAC (molts ciutadans podrien donar la seva vida per aquesta causa, com en un cas de guerra).
Segona: ja s’han intentat amb paciència tots els altres mètodes de resolució de conflictes, la negociació i el diàleg.
Tercera: el problema ha de tenir un abast general (país, europa, internacional, etc.) per a una real implicació de tot l’Estat amb tota la seva població.
Quarta: la preparació i la institucionalització són condicions addicionals, no obligatòries però augmenten l’èxit; perquè en l’espontaneïtat hi ha dinamisme però també errors.
Cinquena: Una preparació de qualitat seria la que aconseguiria dissuadir l’agressora utilitzar mètodes violents per afrontar el conflicte. Es pot mesurar amb sondejos la motivació de la nostra població, avaluacions i mesures objectives en la premsa.
Sisena: el poder legítim ha de mobilitzar la població de manera oficial i general (previst per lleis), i així aquest acte formal objectiva les altres condicions. Si el govern està en situació d’impossibilitat d’exercir les seves funcions, ha d’existir un mecanisme d’accionament de la mobilització per referències objectives especificades amb antelació (per exemple una decisió del parlament europeu, un fet d’agressió constatat, etc.).
Amb totes aquestes sis condicions, estem en la DAC, i si una falla, tornem a una resistència civil normal.
Cal distingir entre un ús racional de l’DAC i un ús, diguem-ne, a tot cost, sense reflexió prèvia suficient. O sigui, hi ha situacions apropiades a l’ús de la DAC i altres que no, i serà necessari distingir-les bé.
Considerem que aquest sistema és totalment i especialment aplicable a Catalunya en el cas que es doti d’un Estat propi.
Aquest model sembla possible per a un Estat petit i acabat de crear, ja que fomenta la unió i la cohesió del poble perquè crida a la participació de la població a un objectiu vital comú. A més si el país té un territori petit, serà més fàcil defensar-lo. (Caldrà veure de quina manera es podrà anar implementant aquest model en un sistema global-mundial dominat per la cursa d’armaments del complex militar-industrial que necessita generar violències, però començar en un país serà un primer pas).
També ens hem de preguntar si cal canviar fonamentalment o no la societat per implementar la DAC. Es requereix una progressiva transformació de la societat, un canvi de les mentalitats que es produirà en augmentar la participació ciutadana en l’elaboració d’un sistema de defensa exclusivament basat en mitjans civils noviolents.
Des de la recerca per a la pau es preconitza un desarmament complet per evitar caure en l’espiral de la violència intrínseca a l’existència mateixa d’un exèrcit armat amb mitjans violents. A més el fet de no tenir exèrcit violent mostra als altres països que no volem crear conflictes i que no volem participar en el joc omnipresent de dominacions militars i econòmiques. Si Catalunya fos independent i sense exèrcit violent, i si tampoc volgués una protecció per part d’Espanya i França, com el cas d’Andorra, estaria apostant per una relació de vigilància i cooperació mútua, basada en la igualtat.
El model de Seguretat basat en la DAC per a Catalunya podria seguir els principis que hem evocat: participació, auto-gestió, decisió d’institucionalitzar la DAC i formació de la població per utilitzar mètodes noviolents en cas de lluita noviolenta davant d’una agressió.
Seria convenient parlar de “Ministeri de Pau” en comptes de “Ministeri de Defensa (de la Guerra)”, com ho subratllà Federico Mayor en el seu article Ministeris de Pau, (La Vanguardia, maig de 2008), ja que fan prevaler “la força de la raó enfront de la raó de la força”.
Al nivell de les estructures organitzades de la societat civil i de les institucions per prevenir i afrontar els conflictes violents interns i externs, es podria crear un nucli de gestió de DAC en cada entitat de la societat civil, incloent així en cada una un servei especialitzat en l’aplicació de la DAC pels membres d’aquest col·lectiu una vegada un pla d’acció activat. A més caldrà crear una escola per a formacions de formadors a la DAC i dedicar molta investigació en aquest repte.
En el context europeu sembla necessari reforçar els sistemes de defensa clàssics amb la DAC. Seria un complement molt útil quan en algunes ocasions l’exèrcit falla per no ser una situació adaptada al seu ús, o per requerir recursos més civils que militars (salvament de migrants).
Nombrosos són els casos en què es pot usar la DAC: lluites mediàtiques modernes, agressió exterior territorial o interior amb un cop d’Estat, una dictadura; a llarg termini, per no utilitzar una arma nuclear; una guerra nacional contra les drogues i les màfies, contra el terrorisme, la inseguretat; per a l’ajuda de poblacions que estan resistint internament de manera noviolenta…
Hi ha necessitats per estendre aquest model a qualsevol país que tingui interès en reduir el seu nivell de violència i vulgui augmentar el seu benestar social. En efecte, cada vegada que la població se senti implicada en una DAC per una causa seriosa, augmentarà el grau de cohesió interna, la satisfacció personal d’haver participat directament, en el marc d’un model de democràcia més directa, més participativa, més plena.
A Catalunya, com en altres parts del món, caldrà una motivació massiva de la ciutadania, de l’opinió pública. Cal no oblidar l’element clau de la DAC, sense el qual no podria existir: la motivació massiva de la població per una causa justa, i tant en el procés de reconeixement internacional de la independència com en el procés re re-encaixar-se en un estat de les autonomies o en estat federal, aquest sistema de contribució a la seguretat amb una Autodefensa ciutadana noviolenta i un Cos Civil Català de Pau pot esdevenir una aportació singular que reforci les nostres capacitats i ens situï com un referent que contribueix a un món més segur i en pau.
Però, no és una mica perillós fiar totalment al poble la defensa del país quan es veu que la gent s’implica cada vegada menys en la vida política del seu país?
La manca d’implicació de les persones en política ve de la manca clara de confiança en els seus dirigents i les seves institucions, mentre que si s’instaura una institució de la qual són elles mateixes les actrius resultarà inevitable una implicació. No obstant això, per conservar el suport del poble cal obtenir sempre el seu suport i validació abans de prendre qualsevol iniciativa en aquest àmbit, a fi de mantenir una coherència amb el nostre propòsit d’auto-gestió de la defensa i d’una seguretat més humana. Aquest suport es podrà verificar a través de processos deliberatius que acabin en referèndums vinculants.
Participació en estructures externes (internacionals)
Afrontar els conflictes violents a nivell internacional és una prioritat urgent que requereix avui en dia importants inversions de recursos civils i militars. Però les parts en conflicte no sempre volen una missió militar per al manteniment de la pau, perquè, entre d’altres motius, la presència militar en una població que ha estat traumatitzada per soldats abans de l’arribada de la missió internacional, pot causar desconfiança i por.
Les forces militars soles no poden prevenir o resoldre un conflicte satisfactòriament. El personal militar cada vegada està sent més utilitzat en funcions humanitàries, però aquestes poden ser millor gestionades per especialistes civils, que poden actuar de manera més efectiva i més acceptada que els militars.
Formar i desenvolupar més civils per realitzar aquestes funcions alliberarà recursos militars. En molts casos, la diplomàcia oficial i la diplomàcia de segon nivell no estan sent suficients i es mostra que cal una actuació complementària i autònoma d’organitzacions externes que, amb col·laboració dels actors pacificadors locals, facin directament sobre el terreny un treball constant i sostingut per reduir possibles impactes negatius de tota intervenció externa.
Una de les eines de l’autodefensa ciutadana a l’exterior és la d’un Cos Civil Català de Pau que sigui competent per actuar a l’exterior en les diferents organitzacions de resolució pacífica de conflictes, com ara el Cos Civil Europeu de Pau, les Forces de Pau Noviolentes o les Nacions Unides. També seria una aportació especial en cas que fos imprescindible una certa relació amb l’OTAN: ser un país convidat o un membre de l’estructura política però no en l’estructura militar.
Una part del personal del Cos Civil català de Pau provindria d’un Servei Civil Català de Pau:
“Per poder realitzar amb seguretat i eficàcia projectes d’ajuda humanitària, de cooperació al desenvolupament o de promoció dels drets humans, cal una situació de pau, mínima i estable. De la mateixa manera que es necessiten cossos d’experts en la gestió de situacions de desastre, naturals o provocades per l’acció de l’home, cal crear cossos d’experts en la prevenció i transformació de conflictes violents i en la protecció dels drets humans. El paper creixent que està prenent la societat civil per part de persones, associacions i ONGs de tot el món en aquest últim camp, fa necessari organitzar aquest potencial de recursos més eficientment.
Un camí de cooperació amb els països sotmesos a conflictes violents és el de concertar una acció combinada entre organitzacions locals i organitzacions externes. Això permet tenir una perspectiva més àmplia i externa al conflicte i poder planificar de forma més sensible i més coherent els seus respectius projectes, evitant solapaments o aspectes desatesos. Moltes ONG estan d’acord que un major grau de coordinació i cooperació ajudarà a incrementar l’efectivitat dels desplegaments civils en situacions de conflicte. La demanda per part de la UE, l’OSCE i les Nacions Unides de personal civil qualificat per les seves missions de pau és creixent i és un indicador que en el futur es posarà l’accent en la intervenció d’organitzacions civils en la prevenció i gestió de conflictes violents. Però actualment no hi ha un sistema coherent per reclutar i entrenar aquestes persones per posar-les a disposició d’aquests organismes o dels centenars d’ONG que treballen en aquest camp.”
Aquesta proposta és un exemple de com les coses s’estan movent per millorar el sistema de seguretat de Catalunya. A més aquest Cos Civil Català de Pau permetria la formació, la col·laboració i l’intercanvi amb els actors de l’Autodefensa ciutadana, ja que el mateix personal voluntari o professional de les dues organitzacions, podria aprofitar les diferents competències adquirides, tant per actuacions internes com externes.
Condicions socials per a una Autodefensa Ciutadana amb mitjans Noviolents
La història no ens espera i com que les situacions són imprevisibles, generalment cal improvisar les respostes però perquè la defensa ciutadana noviolenta pugui ser eficaç, cal tres condicions:
La primera, que ja és un objectiu preuat en si mateix, és una societat equitativa on tothom tingui molt a perdre si perd la llibertat, la qual cosa motiva a assumir riscos per defensar-la i autodefensar-se.
La segona, serà la d’una societat participativa on la gent estigui acostumada a prendre decisions i a organitzar-se per resoldre els problemes. Amb molts centres de poder, distribuïts en el territori i entre els diferents sectors, que no sigui fàcil ocupar-los o destruir-los. Una societat on l’obediència cega no sigui una virtut sinó que la virtut sigui la responsabilitat i l’auto-disciplina.
La tercera serà una societat entrenada en les estratègies i tècniques de la lluita noviolenta: imaginació, capacitat d’iniciativa, bloqueig o immobilització de l’adversari, no cooperació, desobediència civil, creació de solucions alternatives etc.
Evidentment, aquesta autodefensa ciutadana noviolenta es podria aplicar a una poc probable invasió però també a qualsevol tipus de tirania o de govern injust o autoritari que menyspreï els drets i les llibertats…
Una altra forma d’anomenar-la és Defensa Popular Noviolenta:
“En l’ensenyament gandhià trobem alguns dels motius de fons de la investigació i de l’acció de la Defensa Popular Noviolenta. L’antecedent dels Cossos Civils de Pau moderns és el Shanti Sena (“Exèrcit de Pau”) que representa, des del punt de vista gandhià, l’aplicació del Satyagraha en la dinàmica del conflicte i, per extensió, l’acció noviolenta, realitzada per civils, preparats i disposats al sacrifici personal, interposant-se en el conflicte per posar fi a la violència.
El Shanti Sena va ser concebut com un instrument de mobilització popular, un autèntic moviment de reivindicació de masses, animat per veritables “soldats de la noviolència”, capaços d’actuar per la millora de les condicions socials de la població. Prenent prestades les paraules de Narayan Desai, «les Shanti Sena, des del començament de la seva història, es van ocupar dels conflictes entre comunitats. Gandhi va afirmar la necessitat d’organitzar una unitat de Shanti Sena per resoldre els problemes, al començament polítics, després també religiosos, que s’estaven creant… En aquells temps es va demanar a les persones noviolentes que s’organitzessin entre elles i s’interposessin en les situacions de violència». Va sorgir una organització popular noviolenta flexible, adaptable i moderna, capaç d’interposar-se en forma noviolenta a situacions de conflicte inter-comunitari. El seu acompliment es va destacar per conjugar l’eficàcia de les intervencions amb la seva capacitat d’alerta preventiva.
La Defensa Popular Noviolenta, com activació d’un principi de seguretat col·lectiva basat en l’adhesió, el compromís i la participació activa de la ciutadania, pressuposa un veritable “procés de responsabilitat” de la societat civil: responsabilitat que serveix per alimentar la mobilització defensiva de manera més eficaç que la de les armes i pot defensar i tutelar el territori i la població, però també representa la condició essencial per a una política preventiva eficaç. Aquí apareix una de les diferències de fons, en relació al protagonisme del cos social, entre la defensa militar i la defensa noviolenta. La primera pressuposa una societat civil que “delega”, atorgant un mandat a les tècniques, als tècnics i a l’exèrcit professional com a tutor de l’ordre, activador de la força armada tant dins com fora dels límits nacionals i artífex de la “repressió”, més que de la “prevenció” de la violència. En el fons, es tracta d’allò a la qual cosa estem completament acostumats a les nostres societats. La segona, en canvi, la defensa noviolenta, es basa en la responsabilitat i la participació, rebutja la delegació i la separació dels cossos de defensa, des del moment que és “popular” la mateixa pràctica de la defensa forma part del cos social i com a tal, aquest s’ha d’ensinistrar i preparar-se amb mètodes i tècniques no militars i noviolentes, mobilitzar-se per la defensa del territori i de la població. No oblidem que justament són els Estats que redueixen les despeses militars, orientant els recursos cap a la despesa “civil” i la “social”, els que aconsegueixen una millora en benestar social, en progrés civil, com també pel que fa a la seva pròpia estabilitat i seguretat”. [6]
Objectius de la defensa dins un sistema de seguretat humana
Independentment de les eines utilitzades, qualsevol sistema de defensa nacional s’ha justificat per uns objectius semblants:
protegir i assegurar la vida individual i comunitària
preservar la continuïtat de les estructures d’administració social i política
i mantenir el control efectiu sobre el territori.
Per tant, la base de la política de defensa és que dissuadeixi qualsevol intent d’agressió externa. En un sistema d’autodefensa ciutadana noviolenta aquesta dissuasió requereix dues condicions: la cohesió social i territorial a defensar i l’ètica del relat de la relació amb la resta del món.
La cohesió social i territorial s’aconsegueix creant les condicions de pertinença i, per tant, d’identificació comunitària mitjançant l’aprofundiment en els valors i principis democràtics superiors de justícia universal, d’igualtat davant la llei, d’igualtat d’oportunitats i de solidaritat entre els membres de la comunitat, que han de ser recollits en la constitució i aplicats en les lleis. En aquest sentit l’educació, el sistema de benestar social i el sistema de comunicació públic juguen un paper central.
L’ètica del relat de la relació del país amb el món ha d’estar clarament contingut a la Constitució, com recull la nostra proposta, tot renunciant a la guerra, a l’amenaça i a l’ús de la violència en la resolució de conflictes internacionals, però alhora contribuint activament en la construcció de la pau al món. En la Constitució, també hauran de ser respectuosos i èticament irreprotxables tots els àmbits de relació amb altres països, com són les relacions econòmiques o els drets dels estrangers.
Tanmateix, aquesta dissuasió pot resultar insuficient. Per tant, el sistema de defensa ha de ser capaç, de la manera més eficaç possible, d’estar preparat per allò que pròpiament és defensar-se: identificar i avaluar els potencials riscos, perills i amenaces, prevenir-los, protegir-se’n, mirar de suprimir-los i, si arriba el cas, neutralitzar els atacs i posar-los-hi fi.
Aspectes a tenir en compte
Sobre el relat. Qualsevol acte de violència pot desautoritzar la resistència noviolenta del conjunt. Caldrà per tant el màxim d’esforç per evitar-los. Les accions de sabotatge s’hauran de valorar acuradament en cada situació, per evitar que puguin ocasionar mal a cap persona o que puguin ser percebudes com a violentes.
Sobre les estratègies noviolentes. Existeix ja una important anàlisi de les pràctiques noviolentes històriques i de les estratègies noviolentes aplicades que han conformat un sòlid cos teòric. Cal, però, constatar la necessitat d’aprofundir en la teoria, sobretot per concretar com aplicar-les sense improvisar i de manera sistemàtica tant des la societat com des de les institucions públiques.
Sobre els actors. Entenem que un sistema de d’autodefensa basat en una política de noviolència ha de comptar amb el concurs de tot el teixit social: de les institucions públiques, de les institucions civils i de tota la ciutadania possible. Cal comptar, però, com un fet inevitable d’una societat pluralista, amb l’existència d’apàtics i de col·laboracionistes.
Sobre les eines a emprar. Malgrat la política de defensa noviolenta se sustenta en les accions ciutadanes com a armes principals per fer front a les agressions, no pot obviar disposar d’eines tècniques de protecció o d’autodefensa incruenta com poden ser tot tipus d’escuts, amagatalls, sistemes de vigilància i alarma, sistemes de comunicació i tractament de dades, transports,…
Sobre l’economia. Paral·lelament a l’adopció de l’autodefensa ciutadana per accions noviolentes sembla necessari construir al seu voltant un sector de coneixement, industrial i de serveis per assegurar el desenvolupament tecnològic i la capacitat de subministrament autònoms.
Amadeu Recasens, planteja: “Entre els possibles límits al concepte de seguretat, tres es consideren claus:
En primer lloc, els límits conceptuals: el concepte de seguretat ha patit un estirament conceptual (conceptual stretching) i cal restablir definicions clares.
En segon lloc, a partir de la funció violència-por-seguretat, s’aborden els límits de tolerància per determinar com s’estableixen i es mantenen de manera dinàmica els llindars acceptables de seguretat en cada societat / cultura. En aquest context, s’observa la construcció de la seguretat com un producte, en el marc de les polítiques públiques modernes i tardo-modernes.
En tercer i últim lloc, s’aborden els límits de percepció, és a dir, la relació entre el conegut i el percebut. L’alarma social, que és un fenomen manipulable, constitueix un element essencial a l’hora de veure el paper simbòlic de la seguretat en la percepció ciutadana, en relació amb els elements reals de preocupació en temps de crisi.
Aquests tres límits, complexos i dinàmics, estan en permanent transformació. Fenòmens com la globalització o la crisi socioeconòmica d’abast mundial es troben entre els que han comportat importants mutacions en els límits de la seguretat. Cal comprendre aquests i altres possibles límits de la seguretat, però sobretot cal assumir les seves dinàmiques i el seu seguiment permanent des de perspectives alhora crítiques, operatives, possibles, realitzables; en altres paraules, cal ser capaços de implementar-los en polítiques de seguretat.
No es tracta a hores d’ara de negar la necessitat de la seguretat privada, sinó de comprendre per què s’ha tornat necessària, de com s’ha sabut crear el seu mercat, de com s’han desenvolupat un conjunt de productes susceptibles de ser comercialitzats, comprats i venuts. També cal saber com es controla i delimita aquesta activitat per part dels poders públics.
En el fons, les transformacions de l’Estat tardo o post-modern han suposat -quan no permès o alendat- l’operació de privatització de la seguretat. El problema de la lògica privada-comercial és que el seu interès està basat en el benefici / rendibilitat, i per tant només vols assumir aquells aspectes de la seguretat que donin resultats positius en els seus comptes d’explotació. Excepte petites operacions de “maquillatge”, aquells aspectes securitaris “no rendibles” seguiran, en la seva major part, en mans d’uns poders públics cada vegada més pauperitzats, i els seus costos seran assumits per l’erari públic.
En aquest punt apareix l’element fonamental apuntat per Castel: el del paper que s’atorga a l’Estat en aquesta tessitura. La fallida de l’Estat social posa en evidència la seva incapacitat per subvenir a les necessitats integrals de seguretat (Robert, 2003: 112-113), la qual cosa comporta una destrucció de la confiança dels ciutadans que porta directament al fenomen de la desafecció. Però al mateix temps que allunya els ciutadans com a actors polítics, el fenomen de l’anomenada governança incorpora de manera cada vegada més activa a una multitud d’actors públics i privats que no poden ser menyspreats a l’hora de parlar de seguretat i de polítiques de seguretat. Això és justament el que obliga a replantejar els límits i característiques dels perills, els riscos i, en una paraula, la seguretat.
Una possible manera de tractar d’equilibrar -que no de resoldre- tant els límits de la seguretat com les seves conseqüències publico-privades, consisteix en l’establiment de polítiques públiques de seguretat coherents, capaços de vetllar per la seguretat com a bé públic i de mantenir marges prou folgats per als llindars de seguretat. En altres paraules, polítiques participatives i generadores de confiança; capaços de reduir la incertesa i evitar el màxim possible de perill mitjançant la recerca d’un equilibri entre fiabilitat i risc acceptable en un entorn social determinat. En aquest punt és important assenyalar que la confiança i la credibilitat no s’estableixen només en el moment d’executar una política, sinó i de manera molt especial, en el moment de proposar-la, quan es planeja i en les polítiques d’informació i transparència que es desenvolupen en el seu entorn.
Però la veritable resolució passa per altres paràmetres, que requereixen unes dosis de coratge social i polític que, per ara, no es veuen venir a l’horitzó.”[7]
La doctrina de la seguretat nacional durant la segona meitat del segle XX ha servit a molts estats per reduir llibertats, per donar suport a cops d’estat, per tolerar o afavorir la tortura, els assassinats sense judici, els camps de confinament sense garanties… En paral·lel sorgit des de Nacions Unides un nou marc: la seguretat humana, un objectiu integral i integrador per combatre les causes i els efectes que creen inseguretat. Aquest és el marc que una Catalunya amb estat propi ha de tenir com a referent de la seva política de seguretat i defensa.
L’objectiu principal de la defensa ha estat la d’evitar la violació puntual o permanent de les fronteres del país, evitar la invasió i l’ocupació del país per exèrcits, per estats estrangers. Avui, en la posició geo-estratègica de Catalunya, no sembla una amenaça massa versemblant, però en canvi sí que patim, en nom del lliure comerç i de la llibertat de moviments de capitals, una ocupació no cruenta, però no menys important de la nostra terra (sòl, construccions, infraestructures, empreses…) i per tant de la llibertat de la nostra població (per llogar o comprar habitatges, per invertir o dirigir empreses, per treballar amb condicions dignes o per haver d’emigrar…). Tots aquests elements són estratègics per a la independència d’un país.
La política de defensa ha de vetllar per denunciar i evitar aquestes formes subtils d’invasió econòmica, cultural… que estan buidant de continguts la sobirania popular i la independència política.
La majoria de conflictes violents ja no són entre estats mitjançant un xoc de forces armades, més o menys equivalents, sinó entre grups més o menys organitzats que ataquen població civil i estats que bombardegen – també població civil- de zones de països suposadament controlats per aquests grups.
La política d’autodefensa s’ha de fonamentar en la prevenció dels extremismes violents – d’individus, de grups, d’organitzacions, d’estats.. – per evitar que aquests arribin a actuar provocant víctimes, que alhora incrementen l’odi i l’espiral de violència cega. Aquesta prevenció demana unes actuacions complexes en molts camps[8]
S’han de conèixer les condicions i el context estructural que condueixen a cada tipus d’extremisme violent:
Manca d’oportunitats sòcio-econòmiques
Marginació i discriminació
Repressió política, violacions de drets humans i estat de dret
Conflictes prolongats i no resolts.
Adoctrinament a presons
Com els objectius a atènyer:
Seguiment dels factors i impacte de TOTES les formes d’extremisme violent
Reforçar l’educació i resiliència a nivell local
Reforçar la responsabilitat de protegir a les víctimes
Assegurar la protecció dels drets humans en les lleis antiterroristes
Promoure la justícia de gènere i exposar les especificitats de gènere
Reforçar el rol dels i les joves com actors pel canvi
Promoure els valors democràtics i protegir l’espai de la societat civil
Generar narratives alternatives a les xarxes socials i als mitjans tradicionals
Promoure l’adopció de Plans d’acció nacionals, regionals i locals
Establir Observatoris per a la Prevenció de l’Extremisme Violent
Acabada la guerra freda, la invenció del xoc de civilitzacions ha fet perdre el dividend de la pau que havia de finançar les bases de la seguretat humana global, i ens han portat a una nova cursa d’armament, a una nova escalada de conflictes regionals (mundials), que en part ens venen com a intervencions contra el mal, contra tirans amb armes de destrucció massiva, i que en alguns casos es revesteixen d’operacions de pacificació o d’ajuda humanitària. Amb un Consell de Seguretat, amb dret a veto dels 5 països principals fabricants d’armes, no sembla que hi hagi cap interès en evitar l’esclat de conflictes violents, sinó més aviat de provocar-los.
La política de seguretat i d’autodefensa s’ha de centrar en prevenir l’esclat dels conflictes violents, fent respectar el dret internacionals i els drets humans, dotant de mitjans adequats i d’acords equitatius perquè els drets puguin complir.
Un dels arguments que més exposen els partidaris d’una política de defensa militar, basada en la força violenta, és que no podem tolerar sense fer res que hi hagi estats o grups que ataquen amb violència a poblacions determinades. I que cal tenir prou capacitat violenta per impedir – millor, dissuadir – aquestes violències.
Una política de seguretat – com una política antiincendis- ha de començar per assegurar la millor prevenció possible, sense la qual les violències – els incendis- serien nombrosos i imparables. Una política de seguretat intel·ligent, eficient i efectiva ha de tenir en compte les causes, els greuges, que porten a aquest estat o a aquests grups a actuar de forma violenta contra d’altres, i a entendre quin és el missatge – desesperat o provocador – dels actes violents. La política de seguretat catalana pot aportar més en aquesta estratègia – perquè podem entendre millor què senten els pobles quan pateixen marginació, menysteniment, genocidi..- que en la de voler intervenir en la extinció violenta dels incendis, que sovint, sense aquesta anàlisi i comprensió de les causes, són posar més llenya al foc.
La guerra és un negoci. La inseguretat és un negoci. La creació d’enemics, d’amenaces, de perills… és un negoci pel qui els crea i pels venedors de les armes, d’aparells i pòlisses que ofereixen els seus productes.
La política de seguretat ha d’identificar i publicitar riscos reals, amb les seves probabilitats i costos; ha d’establir racionalment polítiques de prevenció realistes als riscos probables i als improbables; i ha d’implicar la població tant en la identificació com en la prevenció per evitar que aquesta quedi en mans de publicitats alarmistes, siguin amb interessos comercials o amb interessos partidistes.
En diuen democràcia però no ho és! Sense cohesió social, vol dir sense una mínima equitat econòmica, cultural, política… no hi ha democràcia. Quan un govern que es diu democràtic ha d’imposar coercitivament les seves mesures… perd legitimitat, ja no representa el “demos” a qui ha de servir.
La millor política de seguretat és la que se sustenta en una bona cohesió social, és a dir, en una bona distribució econòmica, cultural i política: els conflictes no esdevindran violents. I això tant en el marc interior, com en l’internacional. Quan hi ha un esclat violent… quasi segur, és que hi ha una violència estructural latent.
En aquest nou context de conflictes asimètrics, la dissuasió o l’esperança de vèncer l’enemic ja no es pot basar en la superioritat de la capacitat destructiva, perquè o no és possible d’emprar – com la guerra atòmica – o perquè no es pot identificar fàcilment l’enemic que està barrejat entre la pròpia població.
La força de la gent, com tota altra força si està organitzada, entrena i preparada, en aquest cas amb les armes de la noviolència i la resistència civil, pot ser una altra via per plantejar l’autodefensa de la societat, en coordinació amb la força policial, que es fonamenta més en la informació, la intel·ligència, la prevenció i la dissuasió que en l’ús de la força desproporcionada armada.
La força de les armes policials tenen una altra funció que la de les militars.
“Les atribucions i responsabilitats de les fes policials i de les forces militars són diferents.(…) A grans trets, les forces policials combaten amenaces interiors (delinqüència comuna, frau fiscal, ordre públic, contraban, terrorisme domèstic, control d’armes, tràfic de drogues…) mentre que les forces militars confronten amenaces exteriors, tot i que poden donar suport a les forces policials en situacions puntuals.
És impossible que una força policial pugui assumir algunes qüestions defensives bàsiques, com són el control de l’espai aeri i marítim, per exemple. Aquest control només es pot dur a terme amb avions i vaixells, amb personal altament qualificat i en contacte permanent amb els aliats internacionals.
La policia ha de ser sempre civil i el seu control ha de sotmetre’s al control judicial per donar les màximes garanties als ciutadans. A més, la policia ha de limitar-se a un ús proporcional de la força i ha de basar gran part de la seva eficàcia en els efectes preventius i dissuasius que suposa l’aplicació del codi penal que segueix a l’acció policial. Per contra, les forces militars no tenen, per definició, caràcter civil, sinó militar, i per tant les seves cadenes de comandament i missió han de ser totalment separades i independents. A més, l’ús de la força en les organitzacions militars no ha de ser necessàriament proporcional a la força de l’oponent, sinó que s’ha d’utilitzar la força necessària per assolir els objectius i minimitzar el dany rebut.
En aquest sentit, és desitjable, que l’àmbit militar no interfereixi ma en la vida civil. La militarització de la policia, es del tot contraproduent i pot afectar els fonaments d’un Estat de dret.”[9]
La política de defensa ha de tractar de civilitzar l’àmbit militar més que de militaritzar la policia.
La frontera entre amenaces interior i exterior és cada vegada menys clara, i en gran part depèn de sistemes d’informació i d’intel·ligència, més lligats a les capacitats cibernètiques que a les capacitats militars.
En el context català no cal exagerar el control de l’espai aeri – que de facto s’ha de coordinar amb els estats veïns-, ni de l’espai marítim – amb aigües territorials molt allunyades de qualsevol amenaça. En qualsevol cas,
Perquè, per a l’autodefensa, hem d’acceptar que “l’ús de la força en les organitzacions militars no ha de ser necessàriament proporcional a la força de l’oponent”?
Fins ara, amb la inèrcia de la història, la raó de la força bruta desproporcionada contra l‘oponent, el monopoli de la violència militar incivil, són les que han adquirit la supremacia social per sobre de la força ciutadana de de la no cooperació i de la desobediència que fan inviables qualsevol tirania.
La política d’autodefensa, en la mesura que vulgui ser-ho de debò i no subterfugi per atacar a l‘exterior, ha d’apostar per aquest apoderament ciutadà, que reforça la democràcia i fa més efectiva la defensa de la integritat territorial, de la població i dels seus béns i institucions.
Si les forces militars es fonamenten en la seva capacitat de dissuasió front a suposats enemics, aquesta capacitat només pot ser creïble participant en grans aliances, que al seu torn, creen un món bipolar que alhora augmenten les amenaces globals en conflictes localitzats.
Qualsevol oponent pot veure’s capaç de crear un conflicte localitzat en una zona d’interès estratègic si creu que un cop vençut – destruït –podrà gaudir dels recursos humans o naturals de la zona invadida, o dels beneficis de la seva reconstrucció.
Una política de defensa que es recolzi en la determinació de la ciutadania organitzada i dotada amb mitjans noviolents dóna un senyal inequívoc a qualsevol temptació d’ocupació militar que no comptarà ni amb els recursos humans ni materials. De què serveix una ocupació si no se’n pot treure rendiment?
En el capítol “Las alternativas a la defensa militar” del llibre “Teoría e historia de la revolución noviolenta” es fa un repàs exhaustiu de les diferents aproximacions al tema d’alternatives a la defensa militar. En aquest cas, a més de la comparativa entre defensa civil i defensa social, hi afegim defensa ciutadana:
Defensa civil noviolenta:
Defensa social (o defensa popular) noviolenta:
Defensa ciutadana noviolenta:
Sistema de dissuasió enfront d’agressions externes que podria substituir o complementar la defensa militar.
Resistència comunitària a una agressió orientada a una transformació sociopolítica més enllà de l’estat-nació.
Sistema de dissuasió, en base a la ciutadania, per substituir la defensa militar i enfortir les capacitats de seguretat humana interior i global.
Les tàctiques noviolentes s’empren pel seu valor pràctic: superioritat racional
L’estratègia noviolenta te superioritat moral, malgrat no tots els qui la practiquen tinguin una concepció filosòfica
La estratègia i les tàctiques noviolentes no sols tenen superioritat moral, també tenen capacitats transformadores dels conflictes.
S’afronta la violència de l’oponent, es tracta de derrotar l’oponent amb estratègies noviolentes
S’afronta la violència, també els elements de la violència estructural. Cerca tenir en compte i satisfer també les necessitats de l’enemic.
S’afronta la violència directa de l’oponent tenint en compte els elements de la violència estructural que la provoquen. Cerca tenir en compte les necessitats de l’oponent però alhora, impedir la seva violència sense generar més violència.
Se centra en la protecció i de l’estat-nació, del govern, del territori; que es pot confondre en la defensa dels interessos de les elits.
És no estatalista, anti-elitista, arrelada en la comunitat, crea poders democràtics alternatius.
Se centra en l’increment de la seguretat humana des de la base, en la protecció de les persones, dels seus béns, del seu territori i de les seves institucions.
És l’Estat qui l’ha d’adoptar.
Es basa en iniciatives socials de base
Es fruit d’un pacte entre la ciutadania organitzada i les administracions públiques, on cadascú te el seu rol, responsabilitat i recursos.
Per operar com alternativa a la defensa armada en les actuals condicions polítiques internacionals
La defensa és part d’una lluita més àmplia per aconseguir canvis estructurals de la societat
Parteix de mostrar la viabilitat com alternativa a la defensa armada, però tant en les condicions com en els resultats suposa canvis estructurals que garanteixen la cohesió i la participació ciutadana.
Referències sobre les potencialitats de la defensa civil alternativa a la militar
“Si la defensa civil fos adoptada conscientment per tota la nació, amb el mateix coratge i disciplina com la que adopten la defensa armada en temps de guerra, podria aconseguir-se molta més protecció per a la vida nacional que la que els exèrcits i armades podrien mai aconseguir, sense exigir el vessament de sang, el malbaratament i la brutalitat de les guerres modernes”. Adaptat de (Bertrand Rusell, 1924).
La idea de defensa civil de Gandhi s’ha anomenat heroica perquè està basada en la no-col·laboració total i en la disposició a la mort abans que a la submissió.
La resistència noviolenta – la defensa civil noviolenta – és un substitut de la guerra, més eficaç per resoldre conflictes, tant en costos econòmics, com en vides i patiment. (Gregg, 1935).
La no-col·laboració consisteix en no proporcionar serveis ni recursos a l’invasor, no obeir altres ordres que les de les autoritats civils legals, no infringir insults ni danys als invasors i que els funcionaris públics prometin morir abans que sotmetre’s. (Gregg, 1935).
La defensa noviolenta no sols ha fer difícil l’ocupació per part de l’enemic, sinó que també li ha de resultar perillosa, en minar la moral i la unitat de l’invasor. No es tracta cercar la conversió de l’enemic sinó de cercar els seus punts dèbils i de coaccionar-lo no-violentament. (King Hall, 1958).
La vaga general contra un invasor per no perjudicar els propis ciutadans s’ha d’aplicar en tres fases: 1a. desobediència massiva; 2a desobediència selectiva; 3a desobediència massiva quan les circumstàncies siguin de nou favorables. (Gene Sharp, 1985).
L’objectiu de la defensa (derrotar l’enemic) habitualment acaba per desplaçar el propòsit (fi polític o econòmic que portà a la guerra). El centre de gravetat de la defensa civil és defensar la unitat de la població. (Boserup i Mack, 1974).
El centre de gravetat ha d’estar situat en la moral de la població, no en la seva unitat. (Gene Keyes, 1981):
L’objectiu ha de ser frustrar els objectius principals dels atacants i la defensa s’ha de centrar en els mitjans per aconseguir-ho. (Gene Sharp).
El centre de gravetat ha de centrar-se en la voluntat tant dels activistes del propi moviment de defensa noviolent com en la voluntat dels agents, opinió pública i governants de l’oponent violent. (Burrowes, 1996).
La defensa social és un mètode de protecció front una agressió militar externa, però també front la repressió política interna. (Brian Martin, 1984).
La resistència civil, és l’acció no militar amb un fonament d’acció noviolenta, però amb altres formes de resistència (insurrecció, sabotatge o acció institucional…) (Michael Randle, 1998).
Els conflictes sorgeixen perquè hi ha necessitats sense cobrir en tots els actors, sense cobrir-les no es podrà resoldre el conflicte; però per fer-ho sovint no es poden cobrir en l’actual sistema polític i social, i per tant cal l’acció noviolenta per transformar el sistema i així poder satisfer les necessitats de tothom. (Burrows, 1996).
Objectiu: consolidar el poder i la voluntat de la població que es defensa per resistir l’agressió; i alhora, la contra-ofensiva noviolenta que vol alterar la voluntat de l’elit oponent agressora en favor de la seva participació en el procés de resolució del conflicte que creï les condicions per satisfer les necessitats humanes. (Burrows, 1996).
La denominació que es proposa és Model de Seguretat Humana integral amb Autodefensa Ciutadana per mitjans noviolents. L’operativa està en mans d’un Cos Civil de Pau d’acció interior i exterior.
Seguretat humana integral: en un senti ampli, seguretat humana, que inclou combatre les causes i els efectes que provoquen inseguretat.
Autodefensa: en el sentit de limitar clarament les funcions de defensa pròpia i que no inclou l’atac preventiu ni la intervenció agressiva exterior.
Ciutadana: la força de dissuasió, l’organització bàsica professional – remunerada i voluntària – és civil, és la de la ciutadania, la de la gent, la del poble (pública)… que no la delega ni a un cos militar ni només a un sistema oficial.
Mitjans noviolents: no sols sense violència, sinó que compta amb les estratègies i tècniques de la resistència civil noviolenta.
Cos Civil de Pau d’acció interior i exterior: aquest únic cos civil s’especialitza en accions interiors i en accions exterior, amb la formació, recursos, equipaments adequats a cada tasca.
Per fer front a les amenaces interiors – que moltes d’elles en un món globalitzat són també exteriors- (delinqüència comuna, frau fiscal, ordre públic, contraban, terrorisme domèstic, control d’armes, tràfic de drogues…) cal un sistema policial i judicial ben dotat, preparat, eficient i àgil.
L’Autodefensa Ciutadana, concretada operativament en el Cos Interior Civil de Pau, que incorpora un sistema de protecció civil ben dotat, preparat, eficient i àgil, per a fer front a emergències i catàstrofes. A més té una funció, en temps de pau, de permanent de suport a la policia per a les amenaces interiors.
Per a fer front a les amenaces exteriors cal distingir entre aquelles que són de vigilància i control dels espais aeris, marítims i terrestres, que poden estar en mans d’una policia especialitzada, d’aquelles que són per a un poc probable intent d’invasió/ocupació per una força estrangera; per aquest hipotètic cas, l’Autodefensa Ciutadana, amb un Cos Interior Civil de Pau sembla una opció més dissuasiva i efectiva que la d’unes Forces Militars de Defensa.
Des del punt de vista de la seguretat integral, de la seguretat humana, la principal arma per combatre tant les amenaces interiors com les exteriors és la prevenció de la violència, és evitar les seves fonts: la frustració i l’odi que provoquen les escandaloses inequitats econòmiques, socials, culturals… la manca de llibertats, d’igualtat d’oportunitats, la repressió, l’arbitrarietat de la justícia, la manca de democràcia real, la manipulació informativa, l’entreteniment adormidor de consciències… i en l’àmbit internacional, les agressions amb dobles vares de mesura, la corrupció i el suborn per aconseguir recursos o inversions, l’amistat amb règims que no respecten els drets humans per poder obtenir concessions…
La política de seguretat integral ha de vetllar, com a element clau i inseparable, coherent amb els seus objectius, perquè la població tingui cobertes les seves necessitats bàsiques, materials i immaterials. Sense aquest vincle entre prevenció de la violència i repressió de la mateixa, no pot haver-hi una política i una pràctica de seguretat amb sòlides bases. Seria com esperar que els bombers resolguessin tots els incendis sense una política estricta de prevenció d‘incendis.
El Cos Interior Civil de Pau també pot col·laborar, tant en la prevenció com en les actuacions de protecció de la població i de les seves necessitats.
Si la vida digna de les persones –siguin de l’interior o d’arreu del món- és el primer objectiu d’una política de seguretat integral, la protecció dels seus béns, dels seus mitjans de vida, en són el segon. I no sols dels béns particulars, també dels béns comuns, els serveis públics i les infraestructures que permeten la vida social en condicions.
Una política de seguretat ha de tenir identificades les infraestructures, serveis i equipaments crítics o estratègiques per millorar la prevenció, la preparació i la resposta davant de possibles atemptats terroristes o d’altres amenaces. “Les infraestructures estratègiques són les instal·lacions, xarxes, sistemes i equips físics i de tecnologia de la informació sobre les quals recau el funcionament dels serveis essencials. Les crítiques són aquelles infraestructures estratègiques indispensables que no permeten solucions alternatives, de manera que la seva pertorbació o destrucció tindria un greu impacte sobre els serveis essencials. Es tracta, per tant, dels serveis necessaris per al manteniment de les funcions socials bàsiques, com són la salut, la seguretat, el benestar social i econòmic dels ciutadans, o l’eficaç funcionament de les institucions de l’Estat i les administracions públiques.”[10]
La política de seguretat integral ha de garantir l’accés a aquest bens, serveis i infrastructures per a tota la població, més enllà de la protecció del dret a la propietat o als recursos econòmics per gaudir-ne. Aquest objectiu reforça el primer, i incrementa la cohesió social, base de qualsevol política de seguretat i d’autodefensa.
El Cos Interior Civil de Pau també pot col·laborar, tant en la prevenció com en les actuacions per protegir els béns i insfrastructures.
Podem tenir un país amb sobirania política – en el marc limitat dels tractats europeus i internacionals – però desposseït de la terra i dels seus recursos naturals, en mans d’inversors estrangers o de companyies transnacionals.
Una política de seguretat integral no sols ha de vetllar per mantenir sota control propi les infraestructures, serveis i equipaments considerats estratègics, sinó també la propietat i ús social del sòl i dels recursos naturals que permetin enfortir les sobiranies bàsiques, que redueixen la dependència exterior: alimentària, energètica…
El Cos Interior Civil de Pau també pot col·laborar, tant en la prevenció com en les actuacions de protecció de la terra i dels recursos naturals.
L’espai terrestre a controlar – relativament si estem en el tractat europeu de lliure circulació de persones i béns- és el de la frontera amb Espanya, amb França i amb Andorra.
L’espai aeri a controlar és una petita part de l’espai aeri europeu, que amb els mitjans actuals permet perfectament fer el seguiment de totes les aeronaus fins el marc de l’Agència Europea per a la Seguretat en la Navegació Aèria (Eurocontrol).
El mar territorial a controlar és la franja de mar adjacent a la costa i sotmesa a la sobirania d’un estat. D’acord amb la Convenció del Mar, l’extensió màxima del mar territorial és de dotze milles nàutiques (poc més de vint-i-dos kilòmetres), comptades a partir de les línies de base. L’alta mar és, d’acord amb allò establert a l’article 1 del Conveni de Ginebra de 1958, tota aquella part del mar que no forma part del mar territorial o de les aigües interiors. Es tracta doncs d’aigües no sotmeses a la sobirania de cap estat, per la qual cosa també reben el nom d’aigües internacionals.
La política de seguretat integral ha de comptar amb cossos especialitzats de la policia amb la formació i els mitjans adequats per a la vigilància, control i protecció d’aquests tres espais, i amb la integració en els organismes internacionals que vetllen per la seguretat.
En cap cas, des de la perspectiva d’autodefensa, no cal disposar de personal ni de mitjans per a missions fora dels nostres espais. Si la política de cooperació internacional ho requerís, es podrien preparar nous equips per facilitar a d’altres països sistemes semblants d’autodefensa.
El Cos Interior Civil de Pau també pot col·laborar, tant en la prevenció com en les actuacions de control i protecció dels espais terrestre, marítim i aeri.
El ciberespai s’ha convertit en l’element clau, per transversal, de tot sistema de seguretat. La robustesa dels sistemes i de les xarxes, del maquinari i del programari, la capacitació i especialització dels equips humans són els punts més sensibles de la nostra societat. Un ciberatac és avui més probable i potser més greu que qualsevol altra forma d’atac convencional.
La política de seguretat integral ha de considerar que si hi ha algun nou espai estratègic on invertir sense fons en personal especialitzat i en equipaments adequats és en el de la seguretat del ciberespai.
El Cos Interior Civil de Pau també pot col·laborar, tant en la prevenció com en les actuacions de control i protecció del ciberespai.
Els accidents i les catàstrofes provoquen avui molta més mortaldat que les guerres i els conflictes violents.
La política de seguretat integral no sols ha de tenir un sistema d’emergències per actuar quan produeixen sinó que ha de posar les condicions per prevenir-los adequadament.
El Cos Interior Civil de Pau també pot col·laborar, tant en la prevenció com en les actuacions d’emergencia per fer front a accidents i catàstrofes.
Dels rols de les Forces de Defensa de Catalunya, que segons “Política de defensa i estat propi”[11] ha d’assumir, només dues primeres mereixen un estudi més aprofundit:
Defensar Catalunya d’una agressió armada (resistència a agressions externes en terra, mar i aire)
Participar en operacions internacionals de manteniment de la pau
Ja s’ha comentat que una agressió armada en vista a una invasió en el context actual és molt poc probable. Si l’objectiu queda reduït a resistir agressions externes terra, mar i aire, en la situació geoestratègica de Catalunya, tampoc sembla molt probable, però, com veurem, uns cossos especialitzats de policia i una b coordinació amb els veïns no donen cap justificació a la creació d’unes Forces de Defensa Armades Catalanes.
Els altres quatre rols, no sembla que siguin funcions essencials per poder justificar la seva existència, pel seu caràcter “d’assistència” a d’altres cossos que han d’estar clarament en mans d’autoritats civils.
Conduir operacions de recerca i rescat
Assistir les forces de policia en el manteniment l’ordre intern
Assistir l’autoritat civil en cas d’emergències i de desastres naturals
Tasques cerimonials i d’altres requerides pel govern
La política de cooperació internacional ha de ser coherent amb la política de seguretat humana integral, s’ha d’evitar que les relacions comercials siguin contradictòries amb les relacions polítiques, culturals o de solidaritat. No podem amb una mà aprofitar posicions de força per obtenir avantatges que malmeten recursos naturals, que sotmeten la població a treball indigne, que desequilibren a favor nostre la balança comercial i amb l’altra ma oferir ajuda humanitària per pal·liar els efectes de la nostra depredació; no podem impedir la lliure circulació de persones mentre ens aprofitem de la lliure circulació de capitals; no podem participar en intervencions de manteniment de la pau sense demanar perdó i reparar greuges de guerres que han destrossat els seus països, directament o en coalicions civilitzatòries.
Apostar per la seguretat humana obliga a una política de cooperació que combati la violència estructural com a causa de la violència física que tard o d’hora es manifestarà. Aquesta és la millor política de seguretat internacional i la millor contribució a la defens pròpia i a la pau global: no serem una amenaça per a ningú, buscarem l’equilibri en les relacions bilaterals, reconeixerem greuges del passat i concretarem reparacions.
Més enllà de la cooperació bi o multilateral en tots els dominis possibles de la seguretat humana (alimentària, energètica, cultural, educativa, sanitària,…) la cooperació política amb una bona diplomàcia és una bona base per incrementar la seguretat. La cooperació policial i judicial, la cooperació en els sistemes d’informació i d’intel·ligència, enforteixen els lligams entre els països i redueixen l’acció de les xarxes internacionals que creen inseguretat.
Si el sistema de seguretat específic en l’àmbit interior està configurat per la Policia i el Cos Interior Civil de Pau, en l’àmbit d’actuació exterior està configurat per la Cooperació policial i judicial, però molt especialment pel Cos Exterior Civil de Pau professionals –remunerat i voluntari – que amb els equipaments i amb una bona dotació de recursos contribueix en la prevenció de la violència, en la pacificació i en el manteniment de la pau, integrat o no en altres iniciatives oficials o ciutadanes. Amb la seva creació es vol contribuir a la creació del Cos de Pau Civil Europeu (o Euro-Mediterrani) com aportació a la Política de Seguretat Europea.
Aquest Cos també intervé com a servei d’emergències i ajuda humanitària en catàstrofes arreu del món, enquadrant i aportant recursos a innovadores iniciatives ciutadanes com Open Arms, capaces de reaccionar àgilment a noves necessitats.
Es tracta de convertir aquest Cos, per la seva capacitació, disponibilitat i efectivitat, en un referent mundial d’ajuda en situacions “complicades”, en el vaixell insígnia de la presència i la cooperació catalana per una seguretat humana integral al món.
En les polítiques de cooperació i solidaritat el suport públic a iniciatives, projectes i organitzacions dedicades a la prevenció de violències i al manteniment de la pau per vies noviolentes ha estat poc significatiu. El Cos de Pau Civil Català ha de suposar un reforçament d’aquestes iniciatives ciutadanes amb intercanvi d’experiències, actuació conjunta o complementària segons els casos i amb un espai conjunt de formació i reclutament.
Els dos arguments dels qui estan a favor d’unes Forces de Defensa de Catalunya són:
Que, si volem ser reconeguts pels altres països ens cal tenir unes forces armades assimilables a les seves.
Que, malgrat no tenim cap amenaça d’invasió a la vista, sí que la tenen altres països europeus aliats i que això ens obliga a ser solidaris.
Sobre el primer, cal aclarir si el que esperen és unes Forces Armades o si el que volen és despesa militar per entrar al club (com fou el peatge de la compra de l’AVE a França a canvi de perseguir a ETA). Si fos els cas, podem fer unes bones inversions en equipaments de doble ús – civil, emergències i control – que a diferència dels equipaments militars, podran tenir un ús quotidià per millorar alguns camps de la seguretat humana integral.
Sobre el segon, que te a veure també amb el primer, cal aclarir si volen un exèrcit amb més armes i 20.000 soldats més, a tenir operatiu no abans de 5 ó 10 anys o si volen una contribució efectiva a la seguretat comuna i a la pau internacional. Dit d’una altra manera, quin valor aportaran 20.000 soldats novells en una Europa sobre militaritzada amb quasi 2 milions de soldats només en els països europeus de l’OTAN?[12]
L’ex-canceller alemany Gerard Schröder en una entrevista recent del setmanari Der Spiegel reproduïda per la revista El Temps el 18.04.2017 diu:
“—Els nord-americans ja no volen assumir els costos de la seguretat d’Europa. Reclamen que els europeus, precisament la rica Alemanya, es preocupin més de la pròpia seguretat.
On és el problema?
—És que ja ho fem. Ho fem en el marc que nosaltres considerem oportú. Aquest és el dret sobirà de tot Estat. Al senyor Trump li diria: compari la proporció d’ajuts al desenvolupament que vostès aporten, relacionat amb el compromís personal de les Nacions Unides, amb la proporció que aportem nosaltres. La nostra contribució tampoc no és suficient, però és clarament més alta que la seva. Els Estats Units cometen l’error de pensar que la seguretat només té a veure amb un exèrcit fort i altament armat. I això no és així, com ha demostrat el moviment dels refugiats. És un moviment que no s’atura amb un exèrcit fortament armat.”
Entenem les decisions sobre les formes de contribuir i participar a la seguretat humana internacional i a la defensa dels drets humans arreu del nostre planeta com a decisions estrictament pròpies en tant que manifestació de la plena sobirania que volem. Coincidim que la qüestió és assolir la independència i que això requereix el reconeixement internacional. Però volem un reconeixement que ens accepti tal com volem ser. No volem un reconeixement a costa de la nostra sobirania, un reconeixement que ens faci dependents.
En definitiva, si el reconeixement de la independència i si la contribució solidària a la seguretat i la defensa europea comuna demana dedicar uns recursos humans i materials, hem d’estar disposats a aportar-los des del primer dia, concretant la nostra aportació amb allò que ja sabem fer millor, però amb més mitjans, tot contribuint a fons al Cos Civil Europeu de Pau.
I, fins i tot, amb el compromís d’aportar els recursos humans i materials corresponents al nostre pes demogràfic i econòmic, al futur exèrcit europeu quan aquest es constitueixi. Creiem que aquesta posició de racionalitzar l’esforç de defensa s’entendrà molt millor que l’aportació acrítica a un sistema irracional, car[13] i inefectiu d’exèrcits nacionals[14]
La política d’aliances internacionals en el camp de la seguretat d’una hipotètica Catalunya amb estat propi podria ser:
1. Una declaració inequívoca de neutralitat (no atacarà ni participarà en cap atac a cap altre país) 2. Una clara aposta política i amb recursos per recolzar els programes civils de pau i seguretat de Nacions Unides. 3. En el cas de pertànyer a la Unió Europea, recolzar la Política de Defensa i Seguretat (però no demanar ingrés a la OTAN, ni molt menys en la seva estructura militar) 4. Participar activament en l’Organització de Seguretat i Cooperació Europea com a mecanisme multilateral de seguretat i cooperació no militar. 5. Enfortir aliances i cooperació amb els Estats sense exèrcit i amb els Estats que disposin de sistemes de Defensa Civil per potenciar-ne el seu coneixement i enfortiment. 6. Treballar per ser un referent internacional en la prevenció dels conflictes i en les intervencions civils de pau governamentals i no governamentals; en un estat sense exèrcit violent però actiu en la construcció civil de pau.
El comandament operatiu del Sistema de Seguretat integral amb Autodefensa ciutadana ha de tenir una estructura jerarquitzada per assolir la seva màxima eficàcia i eficiència en situacions de crisi. No obstant, això no ha d’excloure una organització descentralitzada, tant territorial i sectorial, que ha d’intervenir en la definició participativa de les estratègies i en la realització d’accions en certes circumstàncies, quan es produeixi un col·lapse del sistema jeràrquic.
El primer analitza, dissenya i decideix participativament les polítiques d’autodefensa i de cooperació internacional.
El segon les executa amb la direcció de l’autodedefensa i de l’acció exterior per la seguretat i la pau.
El primer sorgeix de la voluntat i participació democràtica de la ciutadania: territorialment les organitzacions ciutadanes interessades, les administracions dels barris, municipis, comarques vegueries i el parlament hi han d’estar involucrades.
El segon correspon a les administracions públiques dotar de professionals remunerats i enquadrar el cossos de voluntaris amb estructura territorial i sectorial.
El comandament del primer correspon a la Presidència de Catalunya assistit per la Conselleria de Seguretat, Autodefensa i Pau.
El comandament del segon correspon al Cap d’Estat Major d’Autodefensa i Cos Civil de Pau nomenat pel Presidència amb dependència de la Conselleria.
En absència de conflicte obert tindran les següents funcions:
vigilància i alerta de perills,
riscos i amenaces,
anàlisi de la seva aportació a la defensa per accions civils,
participació en l’elaboració dels plans de contingència en el seu àmbit competencial i manteniment en disposició d’actuar dels operatius d’acció que se’ls encomanin.
En cas de conflicte obert:
Executaran les accions previstes als respectius plans de contingència amb el grau d’autonomia i coordinació que aquests contemplin.
Els plans de contingència establiran les línies de comandament i funcions dels seus membres.
A l’àmbit sectorial sembla necessària la implicació dels següents agents públics i privats:
Universitats i centres de coneixement
Empreses
Treballadors
Pagesos
Mitjans de comunicació
Centres educatius
Centres sanitaris
Cossos de Policia i protecció civil
Les diferents unitats administratives territorials –municipi i barri (depenen de la grandària), comarca, vegueria- disposaran d’un Cos Civil de Pau sota el comandament del President de la unitat corresponent, que integrarà els voluntaris que se n’adscriguin.
Dins del mateix Departament existeix des del 2006, la Direcció General de Protecció Civil, les funcions de la qual anteriorment es desenvolupaven des de la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments. I aquest fet, comporta que dins el mateix Departament d’Interior, trobem dues Direccions Generals que competeixen per liderar l’emergència. Les actuacions de les dues direccions generals han estat guiades sovint pels principis de rivalitat i antagonisme, i s’han caracteritzat per no treballar de forma complementària o solidària sinó en un model de confrontació, a la recerca del protagonisme de l’emergència en solitari i de l’exclusió l’un de l’altre.
A més, des de Protecció Civil es permet que les seves associacions de voluntaris facin tasques operatives de primera intervenció que no els pertoquen, com extingir incendis. El nou Estat català pot ser una magnífica oportunitat per endreçar aquesta dualitat amb un únic Cos Civil de Pau (amb acció interior i exterior).
Més enllà de les organitzacions territorials i sectorials, aquestes podran planificar i actuar conjuntament per fer front a riscos específics de certs territoris o de certs sectors.
Una seguretat integral amb autodefensa ciutadana només te sentit si mobilitza una part de la població que se sent motivada per implicar-s’hi de forma voluntària. Ara bé, per enquadrar aquesta energia ciutadana i convertir-la amb una força operativa tant en temps de pau com en temps de guerra, cal un cos remunerat amb dedicació exclusiva que adquireixi experiència, que l’endreci i la comparteixi. Un cos professional, remunerat i voluntari, públic, del poble i al servei del poble.
Un Cos Civil de Pau, amb acció interna i externa, pot començar a organitzar-se des que hagi voluntat política ciutadana i oficial. Per les seves funcions, no és indispensable haver constituït un Estat propi, però amb ell pot prendre més volada, perquè permet incloure’l en el marc d’un sistema de seguretat humana integral.
Com primer pas, es tracta d’implicar les diferents organitzacions ciutadanes i les diferents institucions públiques interessades en el projecte i dotar-les per recursos per poder fer un pla d’integració i per començar a executar-lo, ni que sigui sectorialment o territorialment.
A mesura que la nova composició del govern i la dotació pressupostària ho permeti, es podrà desplegar gradualment, en l’acció interior i en l’acció exterior, començant per les actuacions prioritàries pel seu caràcter crític o estratègic.
El pressupostos públics de Catalunya dotaran adequadament de recursos econòmics ambdues estructures del Cos Civil de Pau, la Política i l’Operativa, tant per a l’acció interior com per a l’exterior.
Una primera avaluació de les necessitats en recursos humans i econòmics fa suposar que seran molt inferiors a les necessàries en un sistema de defensa militar convencional, però l’estalvi de recursos no ha de ser la raó: els mateixos recursos dedicats a una política de seguretat integral amb autodefensa ciutadana tenen un efecte multiplicador material i immaterial molt superior sobre tota la societat que els dedicats a muntar un exèrcit amb inversions multimilionàries en armament comprat a l’estranger i que en els millors del casos es farà obsolet abans de qualsevol ús.
Com és evident les estructures administratives disposaran de les corresponents unitats d’administració, jurídiques i d’intervenció econòmica.
La societat catalana contemporània ha apostat amb més claredat que d’altres contra la guerra i la violència com a mitjà per resoldre els conflictes; ha apostat per la cooperació i la solidaritat com a millors mitjans per fonamentar la seguretat i promoure la pau amb mitjans pacífics. La cooperació i la solidaritat, no crear-se enemics, són condicions imprescindibles però no suficients per poder plantejar les bases d’una bona seguretat interior així com d’una defensa del territori, de la població i de les seves institucions.
La política catalana ha de reforçar aquesta aposta tot definint-se constitucionalment com un estat de pau i, per tant, recolzant i participant activament en aquelles organitzacions multilaterals que tenen una legitimitat més general i més neutral com Nacions Unides i seves agències. En l’àmbit europeu haurà de participar en l’Organització de Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE) i, potser, en la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) de la Unió Europa. En qualsevol cas haurà d’afavorir i de co-liderar el repte de fer avançar la Unió pel Mediterrani (UpM) com el nostre marc més proper i estratègic.
La política catalana ha d’aportar a aquests organismes les capacitats i experiències que tenim per afrontar els canviants reptes de la seguretat i de la pau, tant en l’interior com en les relacions internacionals; ha de posar en valor i potenciar allò que som i tenim: el diàleg i la negociació més que la força armada; així com l’experiència social i institucional de cooperació en temes clau (com la reducció de les causes dels conflictes socials; l’actuació pacífica abans, durant i després dels conflictes armats; el reforçament dels drets humans i dels pobles; la reconversió de policies i justícies repressores i corruptes; la intervenció diligent en emergències i catàstrofes.
La política catalana ha de garantir la seguretat interior amb uns serveis policials, d’emergències i judicials adequats per fer front amb efectivitat als riscos, perills i amenaces reals[15].
La reorganització de les policies en un sols cos amb especialitzacions (municipal, judicial, fronteres, d’informació i contra-informació, d’intervenció, digital…) és un pas imprescindible per a la seva coordinació amb un sistema integrat d’emergències i de protecció civil.
Un sistema legal senzill i clar, que doni seguretat jurídica i que permeti a un sistema judicial profundament renovat que sigui àgil i eficient, és l’altre base d’una política de seguretat interior.
La condició de gent pacífica del poble català és una identitat que cal construir i reconstruir permanentment i perseverant; comporta estar disposats a defensar els drets propis i internacionals amb mitjans pacífics i això pot tenir costos, res no és gratuït. El fonament de la seguretat és un poble cohesionat, orgullós de la seva organització social i política, que està disposat a patir dificultats per obtenir i mantenir la seva cohesió i llibertat. Aquesta és la força que dóna legitimitat a les polítiques de seguretat institucionals, però també és la que dóna confiança i fomenta la participació civil en les tasques de manteniment de la pau internacional. Cal facilitar que una part de la ciutadania vulgui continuar exercint les seva voluntat de contribuir directament a la seguretat i la protecció interior i internacional.
Per canalitzar aquest desig i aquesta força social es crea l’Associació promotora del Servei Civil Català per la Pau[16], que aplega aquelles organitzacions socials que ho desitgin i a la ciutadania que s’hi vulgui implicar, amb l’objectiu de potenciar la formació, l’enquadrament i l‘actuació d’un cos de voluntaris amb capacitat de reforçar la seguretat interior i internacional. Un cos orientat a la protecció civil de la població i del territori, tant en el marc interior com l’internacional, sempre amb mitjans noviolents. Inicialment serà un cos voluntari no remunerat que s’anirà formant amb l’aportació de les persones que tenen llarga experiència en accions civils, tant internacionals com nacionals.
Les organitzacions cíviques signants d’aquest Pacte Nacional sobre la política de Seguretat i Pau de Catalunya ens comprometem a orientar les nostres actuacions per donar coherència i viabilitat als principis i polítiques exposats.
Per visualitzar i canalitzar aquestes alternatives es planteja la creació d’una plataforma d’ONG i entitats – Taula de Pau – que ultrapassi l’àrea estricta dels moviments de pau, per posar en marxa una infraestructura bàsica amb tres objectius inicials:
Emprendre una campanya de difusió per donar a conèixer la idea i desenvolupar una visió oberta i favorable dels sectors clau de l’opinió pública catalana respecte un possible Servei Ciutadà Català Noviolent per la Pau. Un primer pas és demanar la implicació i/o el suport als més 6000 signants dels diferents documents de Pau i Treva i d’Estat de Pau. Serà significatiu veure la resposta (per exemple: Un 1% = 60 implicats. Un 10% a 10 € = 6.000 €.)
Buscar l’interès i compromís d’altres organitzacions socials i polítiques per promoure, donar suport i participar en la creació i organització d’una associació promotora del SCP a Catalunya.
Passat l’1-O i en funció dels resultats, caldrà incidir en la inclusió d’aquests principis en la redacció de la nova constitució; però en qualsevol cas, caldrà establir una interlocució amb les institucions públiques definides pel Govern, per elaborar un esborrany consensuat d’un Pla Director del SCP que inclogui el desenvolupament dels diferents aspectes centrals desenvolupats en l’informe, així com decisions clau sobre el seu model d’implementació. Per a això, és possible que fos necessari sol·licitar l’elaboració d’alguns informes tècnics addicionals a alguns especialistes en la matèria, que poguessin servir de suport per a la presa de decisions.
[1] Construir un estat segur i en pau. ICIP. Eines #18, 2016
[2] Lituània ” va ser l’únic país que va utilitzar la resistència civil d’una manera deliberada, es va esforçar a donar-li estructura organitzativa i la resistència civil es defineix explícitament com una forma de defensa nacional (1990-1991).” (http://www.gvpwardha.iecit.in/documents/books/conflict/grazina.html).
Ara bé, “Sota aquestes noves circumstàncies (integració a l’OTAN) l’objectiu de la resistència i la defensa civil ha estat sotmès a canvis. La dissuasió d’agressions dirigides a un enemic concret s’està perdent en aquest moment. La principal raó de la resistència civil en el estat actual de desenvolupament democràtic del país sembla ser la defensa dels drets civils fonamentals, la preservació i foment d’una societat civil forta i els seus valors. D’acord amb això, en un sistema de defensa civil, la dissuasió es transformaria en un projecto educacional de preparació de la gent per a la vida civil. Aquest és el camí en que la defensa civil ha estat tractada en el sistema de defensa de Lituània en els últims anys, com fa evident el programa i activitats del Centre d’Entrenament de Resistència Civil.” Conclusions al document Civilian Resistance in the Security and Defense System of Lithuania: History and Prospects. 2003. Gražina Miniotaitė (1948-2013)
També és rellevant la situació subsidiària en que actualment està considerada la defensa civil p.e. a Suècia, literalment la pàgina web del govern diu: “La Defensa Civil basa el seu treball en la preparació per a emergències de la societat i té com a objectiu principal la preparació abans i durant la guerra per a protegir la població, garantir les funcions clau de la societat i contribuir a la capacitat de les Forces Armades per respondre a un atac armat.”
[3] El desenvolupament teòric de les accions i estratègies noviolentes està força desenvolupat -p.e. en La guerre civilisée. Gene Sharp. Presse Universitaire de Grenoble, 1995, no així les estructures estatals a disposar per dur-les a la pràctica.
[4] Inspirats en l’estudi de Jessica A. però sense considerar la creació d’un exèrcit provisional.
[5] La guerra per accions civils. Jean Marichez, Xavier Olagne, 1998
[7] La seguridad y sus límites: claves para la construccion de un producto. Amadeu Recasens.
[8] Declaració de Barcelona: Pla d’acció de la societat civil euro-mediterrània per a la prevenció de totes les formes d’extremisme violent . Barcelona, 30 de gener de 2017
[9] Política de defensa i estat propi. Editorial Base. Barcelona, 2017. pàgs. 24-25
[12] Des de la crisi financera mundial del 2008, 18 dels 31 països europeus han reduït la despesa militar en més d’un 10% en termes reals. La retallada més dràstica ha estat en les contractacions, però per primera vegada també s’ha trencat el tabú de reduir el nombre de soldats. El total de personal militar als socis europeus de l’OTAN ha passat dels 2,51 milions del 2000 a 1,86 milions el 2012, és a dir, una retallada pròxima al 25%, segons dades de l’IISS. “La desacceleració actual és el resultat de la combinació de les mesures d’austeritat i la reestructuració que encara arrosseguem de la Guerra Freda -afegeix Perlo-Freeman-. http://www.ara.cat/dossier/Lausteritat-Noruega-Portugal-Holanda-Alemanya_0_922107852.html
[13] La Comisión Europea, presionada por la industria armamentística, está ahora planeando utilizar, por primera vez desde que la unión existe, miles de millones de presupuesto público para desarrollar tecnología militar avanzada [1].
Aunque lo presentan como ‘defensa’, la realidad es que el objetivo de estos subsidios es preservar la competitividad de la industria armamentística y su capacidad de exportar, incluso a países que contribuyen a la inestabilidad y que participan en sangrientos conflictos, como Arabia Saudí [2].
El año pasado nuestros gobiernos y eurodiputados aprobaron un presupuesto de 90 millones de euros para financiar tres años de investigación militar y esto es solo el principio.
La Comisión ha estado presionando para que el “sector de la defensa” se convierta en una prioridad dentro de las líneas de financiación ya existentes, desde los fondos estructurales y regionales, pasando por la ayuda al desarrollo, incluyendo el programa Erasmus para la educación… ¡que ahora pasarían a construir nuestra capacidad militar [3].
El 7 de junio, la Comisión lanzó el Fondo Europeo de Defensa [4], mediante el cual pretende destinar 500 millones de euros adicionales del presupuesto de la UE a la investigación y desarrollo de la industria armamentística durante el período 2019-2020 [5]. Es más, a partir del 2021 dicha contribución llegará a los 1.500 millones de euros al año, lo que significa un aumento mucho mayor del propuesto en noviembre de 2016 [6].
Este fondo también incluirá contribuciones nacionales hasta llegar a los 4.000 millones de euros al año, con el fin de financiar la última fase del proceso: el desarrollo y compra conjunta de equipamiento militar por parte de todos los Estados miembros. La Comisión propone que las contribuciones nacionales a este fondo queden excluidas del umbral de déficit del 3% que cada Estado miembro debe respetar. Un privilegio del que no gozan las inversiones en educación, salud o medio ambiente.
Todo ello implicará necesariamente drásticos recortes en gastos prioritarios tanto a nivel nacional como europeo. Además, la UE insiste en que estos nuevos gastos deberían serán añadidos al presupuesto militar nacional existente, y no sustituirlo.
[14] Malgrat la dràstica retallada, la UE continua tancant la porta a un projecte de cooperació en matèria de defensa. “Si fa dos anys ja es va obviar el debat per tirar endavant una indústria armamentística comuna i evitar duplicitats inútils, queda clar que un exèrcit europeu està totalment fora de l’agenda -puntualitza Perlo-Freeman-. Mantenir l’autonomia nacional en defensa és encara molt important”, rebla l’analista. http://www.ara.cat/dossier/Lausteritat-Noruega-Portugal-Holanda-Alemanya_0_922107852.html
[15] Sobre com afavorir la seguretat per fer front a riscos, perills i amenaces reals: www.estatdepau.cat
Amb la participació de quasi mig miler d’experts durant dos anys, amb propostes ciutadanes sobre els valors que han d’orientar el país.
“TENDÈNCIES CONSTRUCTIVES
EL Pla de Valors té present la importància i la necessitat de
continuar preservant i potenciant aquells valors universals i de
país que configuren una part important de la identitat col·lectiva
del poble català i que s’han mostrat essencials en el transcurs de
la nostra història. Però fa un èmfasi especial a detectar altres
indicadors de sentit que afloren en el si de la societat, i els
reconeix com a valors emergents. Es tracta de Tendències
vinculades a noves maneres de veure el món i la vida, de
caràcter intangible i constructiu i que apunten cap a un canvi
cultural i civilitzador profund, propi d’un nou paradigma: de la
cultura del tenir a la cultura del ser i sentir; de la visió individual,
fragmentada, separada i piramidal a una visió de grup, d’unitat,
transversal, sistèmica i holística; del coneixement parcial i
fragmentat de la persona a una concepció global orientada a la
seva autorealització, i de la cultura dels valors pensats a la dels
valors plenament sentits i viscuts .
El Pla de Valors observa i identifica aquestes tendències. I ho fa
restant obert a una societat civil catalana cada cop més madura,
assertiva, empoderada i disposada a reflexionar sobre si
mateixa, i a assumir la responsabilitat de participar en la creació,
des del present, d’un futur millor amb sòlides bases ètiques.
S’està configurant doncs, una massa crítica que està esdevenint
un veritable motor de transformació social i cultural.
Tot i que aquestes noves tendències s’observen en un estat
incipient, cada dia creix més el nombre de persones i d’entitats
referents al nostre país que ja les estan integrant en el seu
model de vida i que les consideren com a camins millors per fer
un millor camí.
El Pla de Valors constata que aquests moviments tendeixen cap
a un model de progrés que situa la Persona en el centre de tot
escenari; i ho fa reconeixent-la en la seva totalitat, la seva
Multidimensionalitat. És a dir, considerant l’harmonia de les
seves distintes dimensions: física, emocional, mental i espiritual.
Aquesta visió integral i global de la persona comporta una
apertura als processos que condueixen a l’Autoconeixement i al
desenvolupament en plenitud de totes les seves possibilitats. El
model emergent ens convida a explorar-nos, a veure totes les
parts que ens constitueixen, a fer-nos més conscients del nostre
potencial inherent i de la nostra totalitat. També constata que es
tendeix cap a la visió de la persona com un ésser essencialment
comunitari, en un context relacional, interdependent amb la
resta d’éssers vivents i amb l’univers. És el reconeixement de
l’aspiració al Bé Comú, en tan que éssers interconnectats amb
l’alteritat i l’entorn natural.
El Pla de Valors considera que aquestes tendències són
indicadors de sentit del moment que vivim i de cap on intuïm
que val la pena dirigir-nos. Ens indiquen que cada dia hi ha més
consciència que l’actual situació de crisi sistèmica que vivim ens
demana créixer, Créixer en Qualitat humana. Del creixement
qualitatiu de cada persona en depèn la viabilitat i qualitat de la
nostra societat en el futur. D’aquí que el lema del Pla sigui:
“el País Creix quan les Persones Creixen”
I considera també, que de la generalització d’aquestes
tendències se’n podria desprendre nous valors, actituds i formes
de vida que comportarien canvis qualitatius i transformadors
tant personals com socials, que contribuirien a construir una
societat més humana, conscient, empoderada, autònoma,
coresponsable, copartícip, solidària i capaç de mantenir un
planeta sostenible.
El Pla de Valors entén que per realitzar aquest procés cal
afrontar el futur amb una perspectiva més creativa, no només
mecànica i racional, i amb capacitat de coratge. I la proposta
que planteja suposa un procés de creixement en qualitat
humana obert a emprendre un camí de síntesi de la persona i
de la vida: món tangible i món intangible; mirada externa i
mirada interna, intel·ligència i cor, intel·lecte i intuïció, benestar
material i benestar subjectiu, … un camí cap a la plenitud de
l’experiència vital, el benestar integral i el bé comú.”
Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
Galetes estrictament necessàries
Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.
Si desactiveu aquesta galeta no podrem desar les preferències. Això vol dir que quan visiteu aquest web, haureu d'activar o desactivar les galetes de nou.
