Reconstituir la democràcia. Propostes per plantejar una nova política al servei de la ciutadania

by Martí Olivella | nov. 28, 2013 | 2. La Política, 3. L'Economia

QÜESTIONS D’ESTAT: REFLEXIONS PER AL PAIS DEL FUTUR

ÀMBIT DE TREBALL: SOCIETAT I POLÍTICA.

GESTIÓ PÚBLICA I ESTAT DEL BENESTAR

Ciutadania i administració pública

IEC – Omnium

Destacaré per començar algunes de les afirmacions de la ponència d’Oriol Homs:

“L’esgotament general dels models de relació entre la ciutadania i la gestió pública del bé comú i les tensions de les democràcies madures.”

“La via catalana a la sobirania també està plantejant una forma de redefinir identitats, d’apropar la gestió pública a la ciutadania, de participació ciutadana en els afers públics”.

“La crisi política de Catalunya es desenvolupa en un context que requereix capacitat d’innovació social i lideratge per a afrontar els complexos reptes societaris, sense la resolució dels quals no ha estat possible i no ho serà tampoc en el futur, l’avenç cap a una major sobirania”

“Així doncs, cal construir un consens bàsic entorn dels principis que haurien de configurar les solucions als aspectes claus que estan afectant a la població i generen ansietat i preocupació de futur” i, afegeixo, per així poder anar definint un model amb uns procediments que concretin aquests principis.

“D’altra banda, la tendència cap a una major exigència de protagonisme dels individus, al no ser corresposta adequadament, està a la base de la creixent desafecció política, que ha assolit uns límits, que debilita de forma preocupant els mateixos fonaments de les formes actuals de representació democràtica.

“La desafecció política creix a gaire bé tots els països desenvolupats al mateix temps que sorgeixen experiències de noves formes de participació en els afers públics.

• els elevats nivells educatius de la població fan més difícil la manipulació de l’opinió pública que esdevé més crítica i exigent, potenciada per mitjans digitals de comunicació.
• la major consciència dels impostos que es paguen exigeix criteris més clars i transparents del destí i de la distribució dels pressupostos públics.
• Aquests dos factors s’uneixen per a provocar una frustració per la incapacitat de les estructures polítiques de fer front als potents lobbys polítics i de gestionar el bé comú en benefici de tothom.
• La manca de reformisme polític per l’evolució de les democràcies corporatives generen una sensació d’incapacitat d’influència a través dels mecanismes estàndards de participació política que generen la desafecció.”
• “Així la configuració d’estructures d’estat propi no poden obviar l’explicitació sobre quines formes de participació política es preveuen, o quin tipus d’administració pública, o quins mecanismes de control i de influència en les decisions normatives i de gestió del bé comú”.

“El grau de maduresa i de capacitat d’iniciativa de la societat civil catalana constitueix la millor oportunitat per a proposar formes avançades de participació política que alhora donin expressió a aquesta energia cívica i també combatin la desafecció política amb nivells d’integració social i política més elevats.”

Parteixo d’una constatació: vivim en una democràcia desequilibrada.

Aquestes propostes citades de “formes avançades de participació i gestió política” són de natura diferent si volen donar resposta a desequilibris funcionals i conjunturals de la democràcia o a desequilibris profunds i estructurals.

M’he permès fer una primera llista de desequilibris, molt sintètica, que ens pot permetre diagnosticar el tipus de democràcia desequilibrada que patim:

1. El domini de l’estat (política) sobre el poble sobirà (demòtica), de qui neix i a qui ha de servir.
2. El predomini dels partits (partitocràcia) sobre la ciutadania i les seves organitzacions (democràcia social) a qui han d’escoltar.
3. La dependència del sistema de partits en relació als poders financers i econòmics (plutocràcia) que financen – condicionen els representants del poble, amb crèdits o amb corrupció.
4. L’hegemonia formal de la democràcia representativa– delegativa – indirecta per sobre l’emergent democràcia participativa –colaborativa – directa.
5. El sistema de decisió fonamentat en la força del vot (democràcia de la majoria) per sobre la força de la raó (democràcia deliberativa)
6. El sistema de 3 poders (legislatiu, executiu, judicial) poc independents i que no tenen un contrapès del poder sobirà de la ciutadania ni una encaix formal del poder mediàtic ni del poder econòmico-financer.
7. La funció pública burocratitzada (burocràcia) per sobre d’una administració col·laborativa, cogestionada pel poble.
8. La gestió pública opaca, sense transparència, que no permet el rendiment de comptes ni la participació amb coneixement de causa.
9. Els procediments obsolets de l’era del paper per sobre de les possibilitats interactives de l’era telemàtica.
10. Uns media (mitjans de comunicació condicionats pels governs o per la plutocràcia) que mediatitzen la política, per sobre un sistema comunicatiu concebut com a servei públic (del poble).
11. El sistema monetari-financer en mans de minories no escollides (plutocràcia) que hipoteca, en funció dels seus interessos, la vida política, econòmica i social i permet, gràcies a l’anonimat de la moneda, la impunitat de la corrupció.
12. Un sistema orientat a promoure l’interès individual i el bé privat per sobre l’interès general i el bé comú.

Aquests 12 desequilibris cal situar-los en 3 de més profunds:

13. La incoherència cada vegada més gran entre els ideals i les realitats, entre les teories i les pràctiques, entre la propaganda i l’acció política… que no sols devaluen els mots sinó que es manipulen intencionadament per encobrir les actuacions clarament contràries a les intencions proclamades, incrementant la desafecció.
14. Un disseny del sistema polític sorgit i pensat pels Estats nació, que xoca amb una Europa i un món globalitzats, interdependents que afebleix les decisions locals.
15. La contradicció – i engany – d’un model social que no fa res per estendre la democràcia política cap a la democràcia econòmica.

Crec que la frase de Nelson Mandela, el 1998, explicita bé aquesta democràcia, per mi, estructuralment, desequilibrada:

«Si no hi ha menjar quan es té gana, si no hi ha medicaments quan s’està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia és una closca buida, encara que els ciutadans votin i tinguin Parlament».

Gràcies a l’oportunitat que obre la constitució d’un nou estat per millorar la vida de la gent, gràcies a la crisi global que qüestiona els valors i les institucions que ens han guiat fins ara, cal no tenir por i apostar per les regles del joc més socialment més innovadores que permetin introduir contrapesos orientats a re-equilibrar la democràcia esbiaixada que ara patim.

Com diu Cristian Felber, (EBC) “una de les tasques més importants dels pròxims anys és que totes les forces que volem més democràcia elaborem juntes un innovador i modern model de democràcia i que, després, el convertim en una reivindicació conjunta d’una àmplia aliança de la societat civil, més encara: un històric moviment pels drets de la ciutadania.

A títol d’exemple, plantejo algunes d’aquestes innovacions, topies (experiències reals) o utopies (teories que poden arribar a ser reals) per sortir dels marcs estrets, del segrest dels especialistes i així poder eixamplar la visió i les possibilitats de la ciutadania perquè puguem prendre part en el procés reconstituent i reequilibrador que ja hem començat.

[Equilibri dinàmic, retroalimentació, cibernètica, govern] [La rotonda]

En dos camps:

1. Propostes sobre un procés constituent equilibrat
2. Propostes per re-equilibrar la democràcia desequilibrada

Propostes per plantejar una nova política al servei de la ciutadania*

A-Propostes sobre un procés constituent equilibrat

La constitució d’un país és el marc de referència legal i moral que enuncia principis, drets, llibertats i garanties fonamentals. Les constitucions són diferents perquè obeeixen i sorgeixen en cultures i moments històrics determinats, i amb processos constituents únics.

El procés constituent a Catalunya ja ha començat, ja és en marxa, per iniciativa ciutadana. Sobre com formalitzar el procés constituent hi ha diversos models. Haurem de tendir a un procés el més equilibrat possible entre participació ciutadana directa, participació representativa i participació tecnico-jurídica.

Pel procés constituent cal formar una Convenció que ha de redactar la “Constitució”. La probabilitat de que les persones acceptin una Constitució sorgida d’una Convenció és molt alta quan :

1. a) és redactada per persones de confiança directament escollides per elles,
2. b) amb les que dialoguen activament mentre es redacta el text, i
3. c) sobre la que finalment decideixen de forma sobirana amb un referèndum.

L’elecció de qui forma part de la Convenció pot combinar grups sorgits de  diferents opcions:

1. per sufragi universal amb candidatures personals i independents
2. per sufragi universal amb candidatures de partits
3. per persones escollides amb una mostra extreta d’una llista de voluntaris
4. per persones amb una mostra dels cens electoral, amb dret a renúncia

El procés es pot organitzar per fases mitjançant la implicació de grups temàtics, sectorials o territorials,  facilitant que  totes les propostes puguin ser discutides, modificades, completades o substituïdes per d’altres com a resultat de la deliberació ciutadana

B-Propostes d’objectius per re-equilibrar la democràcia desequilibrada en què:

1. L’estat (polis, política) serveixi al poble sobirà (demos, demòtica).

La primera condició de la democràcia moderna que tots els membres adults de la societat, sigui quina sigui la seva condició social, riquesa, instrucció, edat o sexe, han de gaudir dels mateixos drets i deures, i de les mateixes oportunitats per expressar la seva opinió i d’influir amb el seu vot en les decisions col·lectives. Per tal que aquest objectiu sigui possible, cal acordar i definir principis, condicions, requisits i regles de joc.

La democràcia parteix que l’únic sobirà és el poble. Els membres dels tres poders són gestors públics (dels afers del poble). Per equilibrar el pes de l’estat i el de la ciutadania cal reforçar el paper d’aquesta en tots els àmbits, i per tant, cal reforçar el seu pes en tots els altres desequilibris.

Les democràcies reals acostumen a ser complexos mecanismes amb múltiples regles de participació en els processos de deliberació i de presa de decisions, en els quals el poder es divideix constitucionalment en múltiples funcions i àmbits territorials, i s’estableixen varietat de sistemes de control, contrapesos i limitacions, que porten a la conformació de diferents tipus de majories, a la preservació d’àmbits bàsics per a les minories i a garantir els drets humans dels individus i grups socials.

Però la democràcia avançada que cal construir aspira a ser més que una forma de govern: vol representar alhora una cultura i un moviment que socialitzi progressivament la política i el poder implicant el màxim nombre de ciutadans i ciutadanes en l’esfera pública; entenent com a «esfera pública» tan a l’administració en els seus diferents nivells (local, regional, nacional, supranacional i mundial), com a l’esfera no estatal: empreses, organitzacions, polítiques, mitjans de comunicació, etc. Democratitzar l’estat i la societat alhora

2. Els partits escoltin i canalitzin les necessitats i propostes de la ciutadania i les seves organitzacions.

Difícilment ho poden fer si tenen l’exclusivitat de la representació política i esdevenen un oligopoli corporatiu, una classe política de rendistes.

Hem de cercar l’equilibri entre un sistema quasi únic de partits amb polítics professionals (sorgits d’una transició que necessitava el bipartidisme per consolidar la democràcia / plutocràcia i per garantir la governabilitat) i un sistema sense partits ni polítics professionals, de fet real, però no reconegut formalment.

Cal poder exercir els drets de participació i control democràtics pel major nombre possible de persones: que puguin deliberar, decidir i participar en el major nombre de plans possibles, inclús en els períodes entre les eleccions i en aspectes democràtics de la vida socioeconòmica.

Cal una sàvia combinació de diferents tipus de participació en què la responsabilitat i el compromís de cada persona sigui el fonament (l’“oxigen”) de la política.

Hi ha diverses opcions per equilibrar l’oligopoli dels polítics professionals reelegibles actuals que poden anar des de:

• Ciutadans-Polítics no professionals, però amb retribució, triats a l’atzar, no reelegibles, amb formació específica i suport tècnic, fins a,
• Professionals qualificats com a polítics, gràcies a una formació superior específica i a l’experiència aconseguida en diferents nivells de responsabilitat no reelegibles.

3. El sistema de partits no depengui dels poders financers i econòmics (plutocràcia) evitant que aquests els financin amb crèdits o amb corrupció.

Els partits no poden fer la seva funció de representar les necessitats de la ciutadania mentre no practiquin democràcia interna, i, sobretot, mentre hagin de competir amb costoses campanyes electorals que per finançar-les han de recórrer a crèdits condicionats o a finançament il·legal.

Cal acabar amb l’espectacle de les campanyes electorals, tant per reduir costos com per centrar l’elecció en les propostes que assumeixen persones i no en persones i sigles que menyspreen els programes.

Cal emprendre un conjunt de mesures estructurals contra la corrupció que portin al canvi cultural que la justifica: una legislació contundent, una justícia àgil i, sobretot, un règim de transparència obligatori pels servidors públics, persones i organitzacions, que només els permeti l’ús de diner ètic (electrònic) i els penalitzi per l’ús de diner negre (efectiu). Sense a     quest règim és impossible la transparència i el control total dels partits, de les fundacions i d’altres tentacles o modus operandi de les organitzacions polítiques.

En campanya electoral, els candidats i candidates a les assemblees legislatives han de gaudir d’accés equitatiu a tots els mitjans de comunicació, siguin públics o privats.

La llei ha de fixar el llindar de despesa que candidats i candidates poden gastar en la campanya. Les fonts de finançament, tant dels partits com de les agrupacions i les associacions, s’han de fer públiques a internet.

Cal prohibir les donacions d’empreses i entitats i s’ha de limitar la quantia de les dels particulars, les quals, en qualsevol cas, han d’aparèixer en la declaració obligatòria d’ingressos i despeses de la campanya.

Les candidatures es financen a través de les quotes que paguen socis, militants i simpatitzants, amb activitats socials diverses i amb un import fix que reben de l’Administració en acabar cada període electoral per cobrir les despeses de la campanya electoral, sempre que hagin assolit un mínim de vots.

La democràcia no pot continuar sent el poder dels representants de la majoria dels qui voten, i menys quan aquest representants estan condicionats o a les ordres de la minoria econòmico-financera.

4. Una molt millorada democràcia representativa – indirecta estigui al servei d’una estructurada democràcia participativa – directa.

Els partits amb polítics professionals sorgeixen del predomini de la democràcia representativa-delegativa. Cal crear el contrapès d’una democràcia participativa-col·laborativa que s’enforteixi i es reconegui formalment en tots els àmbits i amb tots els procediments possibles.

En el camí del reequilibri cal prioritzar la participació política multidimensional que permeti combinar procediments de democràcia indirecta i directa, democràcia de majories i deliberativa, per contrapesar la participació política unidimensional representativa-delegativa actual.

Laa democràcia representativa – indirecta

En societats grans i complexes cal representants. Però cal veure les diverses formes d’exercir aquesta representació. La dels partits polítics + parlament + govern és l’escenari convencional del model democràtic liberal. Però pot tenir variants que la millorin notablement.

Cal decidir quin sistema electoral es tria:

– Sistema majoritari: assegura la governabilitat basada en una majoria parlamentària estable, no depenent de cap pacte, i capaç de nombrar un govern amb amplis poders per aplicar la totalitat del programa electoral pel qual s’han pronunciat la majoria de candidats i votants. La seva legitimitat deriva del fet que es vota a persones i guanya la que aconsegueix major número de vots, la qüestió de la proporcionalitat és secundaria.

– Sistema de representació proporcional: persegueix l’objectiu igualment legítim de fotografiar el més fidelment possible l’opinió ciutadana i el ventall d’idees i opcions polítiques que existeixen en la societat. Posa l’accent en la proporcionalitat: la població i les idees han d’estar representades en proporció al seu pes en vots. Es basa en llistes de candidats/es; cada llista col·loca al Parlament un número de diputats proporcional al percentatge de vots obtinguts en l’ordre que dicta aquesta.

– Sistema mixts: combina elements del majoritari i del proporcional. Sol ser un sistema proporcional corregit amb elements majoritaris o a l’inrevés.

Per millorar la democràcia representativa hi ha una àmplia gamma de propostes:

• Una major participació en l’activitat legislativa del parlament;
• La participació en la configuració dels pressupostos púbics, en el seu seguiment i liquidació, així com en la distribució i desviament dels recursos públics.
• Blindar certs percentatges en els pressupostos anuals del país per garantir els drets bàsics.
• Obligatorietat de consultes populars o referèndums periòdics sobre temàtiques claus.

La democràcia participativa-directa

Els governs i parlaments democràticament legitimats sovint prenen decisions que van en contra de les necessitats i els interessos de la majoria de la població.  Amb un procés democràtic directe en la majoria dels països segurament cap d’aquestes decisions hauria obtingut una majoria absoluta.

La democràcia participativa-directa és democràcia en estat pur. Les decisions les prenen els membres del poble sobirà. No existeixen representants del poble sinó, en tot cas, agents fiduciaris del mateix, sotmesos als dictats de l’assemblea i revocables en qualsevol moment.

La creença que la democràcia directa pot només funcionar en aquelles comunitats polítiques petites on els seus membres poden reunir-se amb una certa periodicitat és un argument que cal revisar-lo tot tenint en compte les actuals possibilitats tecnològiques.

En la democràcia participativa-directa la ciutadania te la seva capacitat d’associar-se, organitzar-se i decidir de tal manera que pugui exercir una pressió i influència directa en les decisions polítiques i socials.

La participació no sols és per decidir i avaluar, també és per prendre part, per exemple, en l’elaboració i liquidació dels pressupostos públics i en la gestió dels béns i serveis comuns, tot promovent el compromís de la ciutadania en els afers comuns.

El poble s’expressa directament a través de diversos procediments:

– Assemblees.

– Consells ciutadans, nuclis d’intervenció participativa, els sondejos deliberatius: petits fòrums de ciutadania triada a l’atzar que s’informa i delibera, i, només al final, pren posició sobre el tema. En alguns parlaments els sondejos deliberatius són una eina dels legisladors per consultar a la ciutadania, sent més fiables que els sondejos clàssics.

– Iniciativa legislativa popular (ILP): prioritza la participació directa de la ciutadania en la proposta o derogació de les lleis.

– Referèndum o plebiscit: és el recurs directe al poble per iniciativa del poder executiu. Al ser una iniciativa de d’alt cap a baix te una certa ambigüitat. És una bona manera de consulta popular, però també pot ser una arma dels règims autoritaris contra el Parlament.

– Referèndum d’iniciativa popular, que sorgeix des de baix i que obliga els partits i parlaments a sotmetre la proposta ciutadana a consulta popular. Ha de complir dos requisits: la igualtat en l’ús de fons i recursos públics per als partidaris del sí i del no i el pas a un segon pla dels partits ja que el seu paper és secundari.

– La revocació de mandat es un mecanisme de la sobirania popular que consisteix en la variant invertida de l’elecció de representants. Transcorregut almenys dos anys de ser elegit, es pot revocar el seu mandat. El tràmit el pot iniciar un grup promotor ciutadà i ha de comptar almenys amb un 20% d’electors. Les raons poden ser: per no fer el que ha promès, per abús de poder o insatisfacció general amb la seva actuació

5. El sistema de decisió fonamentat en la força de la negociació i del vot (democràcia de negociació basada en la força del lobby i en el vot de la majoria) sigui el darrer recurs quan la força de la raó (democràcia deliberativa basada en el grau de consens o de consentiment) no aconsegueixi acords.

Partim d’un democràcia de negociació en què diverses forces de pressió (des dels moviments socials fins als grans imperis mediàtics o les corporacions empresarials) són les que finalment determinen les propostes i els vots dels partits polítics. N’hi ha prou amb que uns quants actors amb suficient poder per a imposar-se a la resta pactin entre ells una solució i l’executin.

Es tracta de la forma més pròpia de la democràcia moderna; sol estar lligada a fórmules de representació perquè històricament la democràcia representativa s’ha desenvolupat en comunitats polítiques grans i heterogènies, on arribar a elaborar un corpus de criteris d’interès general és més complicat que en una comunitat petita.

Cal avançar en la democràcia deliberativa. Parteix de que el vot de la majoria pot no ser el millor procediment per enfrontar decisions sobre temes complexos propis de les nostres societats. Cal per tant potenciar espais deliberatius en què es fomenti la preeminència dels arguments sobre els la força dels lobbies i la dels vots.

La democràcia deliberativa aposta per la participació activa de tots els potencialment afectats per les decisions, i està basada en el principi de la deliberació, que implica l’argumentació, pros i contres, amb discussió pública de les diverses propostes.

Es tracta d’un tipus de democràcia on no sols consells ciutadans, sinó també les assemblees legislatives i els consells executius, prenen decisions basant-se únicament en raons de justícia i d’interès general. Les lleis i les decisions del govern no poden ser preses basant-se en raons privades, ni basant-se en contrapartides, ni en base al poder de pressió de torn. En lloc d’això, la democràcia deliberativa exigeix que es defensin les opcions amb raons públiques d’interès general.

La deliberació pública obliga a prendre en consideració els interessos aliens. La majoria no pot simplement ignorar les visions de les minories, argumentant que són interessos minoritaris. Aquesta actitud és tan irrespectuosa de la dignitat dels altres, que resulta poc defensable públicament en una democràcia. D’aquesta manera, a l’hora de prendre una decisió política, es tindrà com a objectiu buscar el màxim consens entre totes les parts per definir la millor opció en comptes de sotmetre el tema a votació, la qual cosa permet la possibilitat de la tirania de la majoria.

Si bé no totes les persones tenen el temps i la formació suficients per guanyar una discussió, encara que tinguin preferències polítiques legítimes, la deliberació pública estimula el desenvolupament de qualitats democràtiques importants en els ciutadans i en els líders polítics, especialment la virtut de la imparcialitat, en la mesura que els obliga a anar més enllà dels seus interessos purament personals.

Cal per tant veure i emprar els procediments més adequats a cada realitat per prendre acords:

Per majoria: en la democràcia moderna juga un paper decisiu l’anomenada regla de la majoria, és a dir, el dret de la majoria – simple, absoluta o qualificada – a que s’adopti la seva posició quan existeixen diverses propostes. Però, en determinades circumstàncies, la regla de la majoria pot tornar-se antidemocràtica quan afecta drets fonamentals de les minories o dels individus.

Per atzar o mostreig. En el cas de la tria de persones (responsables, representants…) l’atzar és un sistema que permet obtenir mostres més o menys representatives de la població i alhora fer sentir a tothom potencial corresponsable d’un deure cívic, per a funcions habitualment professionalitzades i criticades com a tals. Es tracta d’equilibrar les votacions de candidats amb les tries per sorteig.

Per consens. Es tracta de visualitzar els graus d’acord i desacord inicial en vistes a construir el màxim consens possible a partir de les argumentacions.

Per consentiment. Es tracta d’aconseguir l’acord amb el mínim d’objeccions argumentades possibles.

6. La separació i independència dels 3 poders (legislatiu, executiu, judicial) tinguin el contrapès del poder sobirà de la ciutadania amb un encaix i control formal del poder mediàtic i del poder econòmico-financer.

Un dels principis bàsics de la democràcia és la divisió de poders: poder legislatiu (Parlament), poder executiu (Govern) i poder judicial. Els tres poders han d’actuar amb independència, justícia i equitat i, a més a més, han de ser legítims. Aquesta legitimitat els hi és atorgada pel poble mitjançant el vot o el sufragi.

El sufragi popular no escull als integrants dels tres poders, només a alguns. Perquè realment expressi la voluntat popular cal saber qui vota, a qui vota, per a quines funcions i com s’organitza l’elecció.

Caldrà veure quin dels sistemes de relació entre legislatiu i executiu és la que permet un millor equilibri entre política i ciutadania, tenint en compte que els parlaments tenen sis funcions bàsiques: legislar, representar, legitimar, controlar, decidir i informar.

– Sistema assembleari: l’assemblea en la seva totalitat és la que debat, legisla, decideix i nombra a un executiu que implementi les lleis.

– Sistema parlamentari: el Parlament és el poder legítim i legitimador per excel·lència: l’únic escollit per vot popular, la institució central i decisòria. El Parlament és el que nombra el poder executiu i això fa que es produeixi més una col·laboració que una separació entre el legislatiu i l’executiu ja que la majoria de ministres solen ser també diputats.

– Sistema presidencialista: aplica íntegrament el principi de la separació de poders. El Parlament legisla, però no nombra al govern; el poder executiu l’adopta el Cap d’Estat (president de la República i cap de Govern alhora) i obté igualment la seva legitimitat del sufragi universal directe.

– Sistema semipresidencialista: coexisteixen dos poders executius. El poble escull per sufragi directe un Parlament i aquest nombra un Govern, però el poble escull també directament al president de la República conferint-li autoritat, poders executius i d’arbitratge (més limitats que en un estat presidencialista). El president i el cap de govern tenen poders similars. Ambdós són caps del poder executiu i tenen legitimitat, i això pot crear problemes de competències.

El poder sobirà de la ciutadania pot tenir el seu marc constitucional. El projecte del Parlament Ciutadà combina elements de la democràcia directa (consultes), amb democràcia deliberativa (elaboració argumentada de propostes amb les mínimes objeccions), amb democràcia participativa (elaboració de pressupostos ciutadans, extensió d’experiències socialment innovadores…).

En una societat on el poder mediàtic i el poder econòmico-financer són tant determinants, s’ha veure com encaixar-los en el sistema de contrapesos perquè no substitueixen la democràcia.

Es consagra la importància del denominat “quart poder” en la Constitució assegurant la diversitat de fonts, de règims de propietat i de formes d’accés com a valor rector de qualsevol ecosistema comunicatiu.

7. L’administració pública es desburocratitzi i es posi al servei d’una administració col·laborativa i cogestionada pel poble.

Cal una clara i unívoca orientació de la funció pública al servei de la ciutadania; la funció pública és la “gestoria” que el poble contracta per administrar el comú. Cal per tant que l’administració pública separi la funció normativa i de la funció gestora. En qualsevol cas l’administració pública ha de tenir una actuació exemplar.

Apostar per l’escala humana. Es tracta de desconcentrar i descentralitzar el poder en favor del nivell més proper possible seguint el principi de subsidiarietat, en totes les unitats organitzatives: estats, nacions, ciutats

Per administrar els afers del poble cal aplicar l’estatus de funcionari a les funcions estrictament legitimades; cal un sistema de pocs funcionaris -en llocs clau propers als polítics – que no puguin ser cessats discrecionalment. Cal despolititzar i tecnificar l’estructura administrativa fins al nivell de Director General o assimilat. En qualsevol cas cal acreditar la capacitat professional dels directius públics.

Unes  institucions públiques fortes per combatre el clientelisme demanen no sols normes, sinó també valors, pràctiques i regles de joc compartides

Prohibició de nomenar o mantenir càrrecs imputats per la Justícia. Eliminar la immunitat parlamentària i l’aforament de Diputats, senadors, President i membres del govern per afers externs al seus càrrecs

En el camí d’avançar cap a una democràcia participativa els poders públics han de tenir la missió constitucional de fomentar la cultura associativa i la participació dels individus en tota mena d’entitats; a més facilitar els mitjans per al seu bon funcionament

Avui es disposa de moltes eines digitals de creació col·lectiva de continguts que ajuden a l’autogestió de béns comuns per part de les comunitats organitzades en assemblees comunitàries, fundacions locals, cooperatives i associacions. Els usuaris participen en la gestió de serveis públics juntament amb els seus professionals

8. La gestió pública sigui totalment transparent, que lideri el rendiment de comptes i faciliti la participació amb coneixement de causa.

Sense un sistema polític estructuralment corrupte com l’actual els governs podrien haver fet i aplicat bones lleis i els “mercats”, és a dir, l’1% dels rics i poderosos del món, no s’haurien fet els amos dels governs ni dels pobles.

La corrupció no és sols un problema de robatori – d’enriquiment de servidors públics amb diners de tothom-, sinó, que és la principal responsable del mal govern:

* la corrupció condiciona la llibertat dels partits per recollir i respondre a les necessitats de la gent,

* els legisladors fan lleis enrevessades a favor dels qui els corrompen,

* els governs actuen a favor dels més rics i poderosos,

* els jutges arxiven o endarrereixin casos,

* els mitjans de comunicació ataquen o perdonen vides,

* la banca inverteix o no en determinats projectes,

* la riquesa es concentra en mans de pocs… i que l’utilitzen per enriquir-se cada vegada més.

3 mesures clau complementàries:

1. Participació ciutadana deliberativa, en l’orientació i control dels afers públics.
2. Canvi radical del sistema electoral i del finançament dels partits.
3. Transparència total i efectiva del sector públic

La clau està en un sistema de gestió pública que estructuralment aposti per la transparència, l’accés a la informació, el rendiment de comptes i l’avaluació de les polítiques i la gestió públiques.:

• amb un registre únic de comptes anuals de tot el sector públic.
• un sol registre d’informació de contractes subscrits amb ens públics.
• publicitat de la retribucions dels alts càrrecs, dels càrrecs electes i d’altres assimilats. Control del patrimoni a l’inici i al final del mandat.
• un canal específic per presentar denúncies.

Promoure la cultura de la integritat: amb guies ètiques i la regulació dels grups de pressió amb transparència de la seva activitat: registre públic de lobbies amb acreditació oficial, amb divulgació d’aspectes clau (beneficiaris, destinataris, objectius), amb publicitat de l’agenda de reunions amb els càrrecs electes i els alts càrrecs.

Un Observatori de la despesa pública i dels comptes de les formacions polítiques i entitats vinculades afavorirà la competència entre administracions i partits per tenir una major transparència, verificable participativament per la ciutadania.

El control de llei de transparència ha d’estar en mans d’una autoritat independent per a la protecció de drets. Una opció és ampliar les funcions de l’Autoritat Catalana de protecció de dades convertint-la en Autoritat Catalana d’accés a la Informació i protecció de Dades

Els comptes dels partits han de ser públics (ingressos i despeses). Proposta de registre públic dels crèdits que els partits tenen contractats amb bancs i caixes, les seves condicions i terminis, i la publicació de tota la informació que aporten a la sindicatura de comptes (ordinària i electoral)

Finançament públic suficient de les formacions polítiques i retre comptes a Agència Tributària coma qualsevol empresa i a la ciutadania. Eliminació de qualsevol opacitat, control total de les fundacions i altres tentacles o modus operanti de les organitzacions polítiques. (Feliu 05)

Control de les adjudicacions de contractes públics, auditories externes i ciutadanes. (Feliu 05)

Seguiment i control en competències urbanístiques, introduir per llei instruments de participació ciutadana en la presa de decisions urbanístiques. Establir controls sobre ingressos atípics. (Feliu 05)

Aplicar un règim de transparència pública en les administracions i alts càrrecs públics amb obligació de diner transparent: targeta, transferència o xec nominatiu

No hi ha cap argument per impedir que el sector públic, inclosos els servidors públics, no sigui 100% transparent en la gestió dels diners.

El diner transparent, el diner ètic, – al contrari del diner efectiu, anònim i desinformatiu – deixa rastre i permet a la justícia investigar documentament.

La prohibició d’utilitzar diner en efectiu pels alts càrrecs, també en la vida privada – s’haurà d’estendre al conjunt de servidors públics.

Es pot començar per suprimir els bitllets grans de 500, 200 i 100 €… per fer aflorar diner negre, evasor i corruptor.

Fer públic el patrimoni dels càrrecs públics, alts càrrecs de l’administració o empreses públiques a l’inici i al final dels seus mandats

Publicació del sou total anual de tots els membres del govern i del parlament

Publicar on-line agenda pública del alts càrrecs i donar accés als seus correus electrònics.

Aplicar procediments clars, transparents, de licitació,… per redistribuir recursos (subvencions, ajudes,…) que no creïn clientelisme.

Publicació al web del parlament de l’assistència dels parlamentaris als Plens i comissions

Per evitar portes giratòries, en abandonar el càrrec públic, cal una clara incompatibilitat laboral i de prestació de serveis per un període de temps llarg que concreti les tasques directament relacionades amb les competències del càrrec,

Observatoris totalment independents de l’Administració que analitzen les despeses i denuncien públicament eventuals excessos. Oficina Antifrau, Oficina de conflictes d’interès, Sindicatura de Comptes, independents i amb mitjans suficients per investigar i posar informació creïble a l’abast de l’opinió pública. (Feliu 05)

Observatoris independents que fan el seguiment de les promeses electorals. Sindicatura electoral o Comissió ciutadanes de verificació de compromisos. (Feliu 06)

9. Els procediments obsolets de l’era del paper vagin sent substituïts per les possibilitats informatives, comunicatives, deliberatives, decisòries i avaluatives de l’era telemàtica.

Sembla obvi que cal combinar formes de participació física i telemàtica, amb mitjans d’informació, de deliberació, de decisió, de vot.. tant presencials com telemàtics.

Tenim avui nombroses eines i canals que permeten exercir les principals funcions de la democràcia directa i participativa més enllà de les limitacions de les assemblees.

Convertir internet i les xarxes socials en una gran esfera de participació pública – no estatal, no oficial-. A més de multiplicar exponencialment les capacitats d’expressió, organització i influència de les persones, i de fomentar la transparència de les empreses, associacions i institucions (per exemple, qualsevol projecte de llei, si no és pel procediment excepcional d’urgència, s’ha de publicar al web de la cambra i obrir un període de debat públic); a banda d’expandir la sociabilitat humana per mitjà de les comunitats virtuals massives i autoorganitzades, i els béns comuns amb el treball col·laboratiu en xarxa, internet es configura com una gran metròpoli global atapeïda de places públiques virtuals on la ciutadania expressem els nostres punts de vista i construïm intel·ligència col·lectiva i opinió pública.

En la Democràcia Líquida cada ciutadà té la possibilitat de votar per Internet cada decisió del parlament i fer propostes, però pot cedir el seu vot a un representant per a aquelles decisions en què prefereix no participar.

10. La política no sigui mediatitzada pels media gràcies a un sistema comunicatiu concebut i gestionat com a servei públic (del poble).

L’accés a la informació i el coneixement, la lliure expressió i la comunicació són drets humans indispensables per a l’exercici de la ciutadania. Es consideren els mitjans d’informació i comunicació com a serveis d’interès públic.

Com a “quart poder” s’assegura la diversitat de fonts, de règims de propietat i de formes d’accés com a valor rector de qualsevol ecosistema comunicatiu. Es garanteix la independència dels mitjans, tant respecte del poder polític com de l’econòmic, i s’estipula que la societat editora d’un mitjà (empresa, associació, administració…) no pot tenir ànim de lucre (cooperatives de periodistes, de treballadors, d’usuaris,..).

Una subvenció pública cobreix una part significativa del cost dels mitjans de comunicació; l’import total de la subvenció es reparteix anualment en funció de les pàgines visitades o els exemplars venuts a l’any anterior, d’acord amb les dades de l’ens controlador de la difusió i la venda amb algunes correccions per afavorir les minories i els mitjans novells.

Com que l’espectre radioelèctric és un bé comú gestionat pels poders públics, les concessions del dret d’explotació del sistema de radiodifusió i de telecomunicacions es comparteixen equitativament entre mitjans privats, mitjans públics i mitjans comunitaris. Amb l’objectiu de limitar el monopoli de la informació i la comunicació, cap empresa, associació o administració no pot disposar de més d’una concessió per tipus de mitjà. D’altra banda, la línia editorial la decideixen democràticament els consells de periodistes, els quals acostumen a escoltar les opinions del públic, que tenen instituïts per llei els seus propis canals de participació.

Cal crear un Observatori dels Mitjans, encarregat de vetllar per l’ètica i el respecte pels drets humans en els continguts periodístics. El formen, la meitat, representants de les facultats de periodisme, i l’altra meitat representants dels organismes de drets humans. Aquest Observatori actua tant d’ofici com davant les denúncies que interposem els particulars. Les seves deliberacions i acords, com d’altra banda els de tots els organismes públics, són consultables al seu web.

La diversitat i desconcentració del poder mediàtic es pot aconseguir amb mesures simples com:

• Cap companyia pot tenir en propietat més d’una empresa mediàtica.
• Cap mitjà pot dependre en més d’un 0,5% d’un sol anunciant.

11. El sistema monetari – financer passi a mans de la societat amb exercici d’una sobirania monetària – financera transparent al servei de la vida política, econòmica i social.

El control del poder, no sols és el control del poder polític – executiu, legislatiu, judicial –  nacional, sinó també el poder financer, el poder mediàtic, el poder de la corrupció… català, espanyol, europeu i mundial.

El sistema financer, que inclou els mitjans de pagament, és un sistema tan o més vital que el sistema energètic o alimentari, que el sistema polític, judicial o de comunicacions.

Els sistemes vitals de la societat són un bé comú que ha de ser gestionat com un servei públic: no poden deixar-se a les mans d’interessos lucratius privats, però tampoc a les mans de burocràcies corruptibles.

Disposem d’eines interactives (webs, xarxes socials,..) que faciliten la transparència i el control ciutadà i eviten la burocràcia encobridora.

Hem de passar d’una societat de la informació -amb molta opacitat real- a una societat de la transparència, base d’una transformació responsable.

Mentre no tinguem moneda pròpia, ni que sigui una moneda social complementària a l’euro, transparent que no permeti la corrupció, dependrem dels especuladors del món i no podrem avançar en la sobirania monetària financera.

12. El sistema estigui orientat a promoure l’equilibri dinàmic entre l’interès individual i l’interès general i entre el bé privat i el bé comú.

Aquestes 12 propostes d’objectius d’equilibri cal situar-los en 3 de més profunds:

1. La cerca de coherència – amb procediments i indicadors- entre els ideals i les realitats, entre les teories i les pràctiques, entre la propaganda i l’acció política…
2. El disseny d’un sistema polític que reconegui la interdependència dels Estats nació i d’organitzacions supranacionals europees i mundials, que combini el principi de subsidiarietat amb el de globalitat.
3. L’extensió dels principis d’una nova democràcia política cap a la promoció de la democràcia econòmica en tots els àmbits possibles.

*Inspirades en aportacions de C. Felber, G. Pelayo, J. Garcia Jané, J. Ridao, M.J. Aubet, C. Ramió… extretes per l’equip sobre Nova Política del Parlament Ciutadà.