by Martí Olivella | set. 18, 2015 | 2. La Política, Recomanats
Evitar la corrupció és un deure i un dret de la ciutadania; no pot quedar només en mans dels partits polítics, que en són jutge i part.
La corrupció és una malaltia social que afecta els fonaments de la democràcia i de l’equitat: desvia l’expressió de les preferències ciutadanes perquè afavoreix uns partits en finançar-los il·legalment i desvia el diner del poble a favor de les minories que practiquen la corrupció, que l’usen per enriquir-se més o per perpetuar-se més en el poder i continuar el cercle viciós: més diners, més poder, més diners…
Disposem d’un conjunt de lleis i normes que des de fa anys i des de diferents perspectives intenten dificultar la corrupció i les seves causes, però que, òbviament, no ho han aconseguit (vegeu Disposicions legals i reglamentàries de l’Oficina Antifrau de Catalunya); cal aplegar-les i simplificar-les per facilitar el seu coneixement i compliment.
Cal començar per aplicar i fer aplicar la Llei de Transparència en els terminis legals establerts de 2015 (29 de juny en general i 29 desembre pels municipis): portals de transparència amb publicació de totes les dades públiques, dret d’accés a la informació pública, bon govern i codi de conducta, registre i codi de conducta dels grups d’interès, govern obert i participació etc.; cal també, que tots els documents en suport digital es publiquin en format obert per facilitar la reutilització de les dades, i que aquestes es presentin amb gràfics i llenguatges que facilitin la comprensió per part de la ciutadania.
Ara bé, no podem continuar afrontant la corrupció com un mal inevitable ni solament atacant alguns dels seus efectes. Per això, els signants d’aquest Pacte Social Contra la Corrupció prenem el compromís d’intentar evitar les causes estructurals de la corrupció amb mesures contundents per a la seva prevenció i teràpia, amb un sistema de controls i de contrapesos institucionals i ciutadans.
* * *
Aquesta proposta de Pacte Social Contra la Corrupció és el resultat d’un llarg procés participatiu dinamitzat pel Grup impulsor del Parlament Ciutadà que ha recollit continguts de la Comissió Nova Política i del www.elpaisquevolem.cat i ha fet un procés deliberatiu a www.deliberaweb.com que ha culminat en una jornada l’11 de juny.
Ara, convidem les forces polítiques i les organitzacions ciutadanes a revisar i millorar les propostes i a dialogar sobre la seva conveniència i efectivitat; i a manifestar la voluntat de signar el Pacte en les properes setmanes, per poder realitzar un acte de signatura i de presentació pública.
Contacte:
Itziar González, presidenta del Grup impulsor del Parlament Ciutadà
Martí Olivella, Francina Planas, Feliu Madaula, Eulàlia Formentí, Tina Miñana, Jordi Rich, Joaquim Campanyà, i Carles Marc Cosialls de la comissió Nova Política del Parlament Ciutadà
novapolitica@parlamentciutada.cat
Decàleg
- Clarificar el finançament del partits. Cal la reducció dràstica de les despeses electorals i un sistema de finançament dels partits i de les candidatures electorals que no els faci dependre dels rics i poderosos. Cal considerar la corrupció i el finançament irregular dels partits com a delictes contra la Constitució i la democràcia.
- Millorar la transparència i el retiment de comptes. Cal començar per aplicar la Llei de Transparència en els terminis legals establerts (29 de juny i 29 desembre de 2015). Cal, però, considerar que la transparència pública és total, amb excepcions que han d’estar ben argumentades i limitades a un temps justificat. Cal publicar a Internet tots els ingressos i les despeses de totes les administracions públiques, de forma clara i comprensible per a la ciutadania.
- Millorar la transparència pel que fa als responsables públics. Cal publicar obligatòriament cada any el patrimoni i els ingressos dels responsables públics. Cal registrar l’agenda pública de les activitats i viatges dels càrrecs públics. Cal controlar els lobbies i grups d’interès més enllà de les exigències de la Llei de Transparència.
- Millorar la persecució de l’ampli ventall de delictes vinculats a la corrupció. Cal assegurar la independència i control del poder judicial. Cal dotar l’administració de justícia dels mitjans i recursos adequats per perseguir els delictes de corrupció. Cal facilitar i protegir la denúncia responsable de presumptes casos de corrupció.
- Millorar els mecanismes de control i de contrapoder institucionals, econòmics i mediàtics. Cal evitar la partitocràcia en el nomenament dels òrgans de control. Cal clarificar les condicions d’accés i lliure designació del personal directiu públic. Cal encarregar auditories per controlar les entitats públiques. Cal reforçar la independència dels mitjans de comunicació públics però també la transparència dels mitjans de comunicació privats.
- Millorar l’ús del diner personalitzat per reduir l’opacitat i augmentar la traçabilitat. Cal començar per obligar totes les administracions públiques i els seus alts càrrecs (electes i no electes) a acollir-se a un Règim de Transparència – només ús de diner personalitzat -. Cal oferir beneficis fiscals als ciutadans i les empreses que s’acullin voluntàriament a aquest Règim de Transparència. Cal afavorir la reducció de l’ús social del diner anònim (efectiu) i la generalització del diner personalitzat (mitjans electrònics que garanteixen la traçabilitat).
- Millorar el sistema de control i de contrapoders des de la ciutadania. Cal reconèixer i facilitar la feina de les iniciatives de control popular, com els observatoris ciutadans contra la corrupció, per la transparència i el bon govern. Cal promoure la participació i l’autoorganització ciutadanes, la seva acció al carrer i a l’espai públic, com una de les bases de la democràcia equilibrada. Es proposa crear un consell ciutadà en cada àmbit que auditi les actuacions dels governs. Cal augmentar el coneixement sobre com prevenir la corrupció. Cal prevenir la corrupció en les organitzacions públiques, privades i socials.
- Millorar la funció dels partits i dels càrrecs electes. Cal impulsar la democratització i transparència dels partits. Cal evitar portes giratòries i evitar la professionalització de la política.
- Millorar la gestió pública. Aplicar el dret administratiu en tots els contractes i organismes públics i evitar subterfugis legals per saltar-se’l. Apoderar i responsabilitzar els agents implicats en la gestió dels recursos públics.
- Crear l’agència independent ciutadana de control de la transparència i el bon govern.
Elements per a la concreció de les propostes
1.Clarificar el finançament dels partits
1.Reduir dràsticament les despeses electorals amb mesures conjuntes (incrementar l’ús de les tecnologies digitals o la tramesa postal única de totes candidatures, entre d’altres) i revisar els límits màxims de despesa per candidatura considerats en la Ley Orgánica 5/1985, del Régimen Electoral General. Es proposa seguir el criteri de l’’Article VI-8 de la no nata Llei Electoral catalana, que establia un “Límit de despeses 1. Les despeses de campanya electoral dels partits polítics, coalicions i federacions electorals i agrupacions d’electors tenen un límit màxim proporcional al nombre d’habitants de cada circumscripció. 2. La Sindicatura de Comptes ha de comunicar, en la forma que es determini, la xifra màxima individualitzada de despesa electoral corresponent a cadascuna de les formacions polítiques amb representació al Parlament de Catalunya”.
2.Evitar que el finançament dels partits i de les candidatures electorals pugui dependre de pocs finançadors rics i poderosos. La recent Ley Orgánica 3/2015, de control de la actividad económico-financiera de los Partidos Políticos, (Art. 5) deixa clar que “Els partits polítics no poden acceptar ni rebre directament o indirectament: a) Donacions anònimes, finalistes o revocables. b) Donacions procedents d’una mateixa persona superiors a 50.000 euros anuals. c) Donacions procedents de persones jurídiques i d’ens sense personalitat jurídica”. Però el també recent nou Codi penal (Título XIII bis, 304 bis y 304 ter), malgrat aplicar per primera vegada als delictes de finançament il·legal dels partits i de les candidatures electorals, una pena de presó de sis mesos a quatre anys i multa del triple al quíntuple del seu valor o de l’excés, ho fa només quan es superin els 000 euros anuals. La recent llei només accepta les aportacions de persones físiques, però no tan sols han de ser nominatives sinó també realitzades amb mitjans de pagament electrònic. Han de quedar prohibides, no nomésles donacions sinó també els crèdits d’empreses, bancs, associacions o fundacions; o de contractistes de les administracions públiques, així com totes les aportacions en efectiu tant als partits com a les seves fundacions o associacions properes. Per als crèdits ja atorgats cal aplicar i controlar la recent prohibició legal de la seva condonació (Ley Orgánica 3/2015, Art 4.). L’Administració pública ha de proveir els partits i les candidatures electorals d’un finançament públic equitatiu en funció dels resultats obtinguts; i un accés als mitjans de comunicació públics i privats en funció dels resultats electorals anteriors. Per a noves formacions, ha de donar-hi accés també en funció de les expectatives (per exemple, de la mitjana de tots els sondejos electorals) o del suport ciutadà (per exemple, amb una petició del 3 % de signatures de la demarcació electoral).
3.Considerar com a delictes contra la Constitució i la democràcia el conjunt de pràctiques corruptes (suborn, tràfic d’influències, malversació de fons públics, prevaricació, fraus, apropiació indeguda, enriquiment il·lícit, etc.) i de les conductes que emparin, ocultin o facilitin la corrupció; així com també l’omissió del deure de denunciar-la i perseguir-la. Per aquests delictes s’han d’ampliar els terminis de prescripció, de manera que es puguin investigar (cosa que no fa el nou codi penal) i han de comportar penes dissuasives per als seus responsables, tant pels donants com pels receptors: reconeixement del dany causat, amb reparació a les víctimes i treballs per a la comunitat; amb, les garanties adequades, la recuperació pública de les quantitats aportades o dels bens aconseguits il·legalment; amb l’embargament de bens de testaferros o col·laboradors i dels titulars de les xarxes d’ocultació; amb l’assegurança cautelar de les responsabilitats pecuniàries; amb multa a les parts implicades del triple al quíntuple del valor defraudat; amb inhabilitació per a l’exercici de càrrec públic, per a la contractació amb Administració pública o per a l’administració o gerència d’empreses; i, amb penes de presó efectiva no redimibles. En moments de crisi, alguns d’aquest delictes cal penar-los severament pels dramàtics efectes que provoquen en la població.
2.Millorar la transparència i el retiment de comptes
4. Considerar que la transparència pública és total, amb excepcions que han d’estar ben argumentades i limitades a un temps justificat. La base de la transparència de les administracions públiques, gestores dels interessos del poble, és el caràcter publicable i publicat de tot document, sense excepcions prèvies ni generals. Quan un responsable polític consideri que un document no s’ha de publicar ha de motivar públicament, amb les proves que escaigui, la seva decisió, tot indicant per quant de temps vol mantenir-lo secret. Qualsevol persona pot impugnar aquesta decisió i la justícia s’ha de pronunciar sobre la publicació en funció de les raons exposades. Passat el termini, en cas que sigui acceptat, la ciutadania i les seves organitzacions especialitzades valoraran si la decisió va ser justificada i, en cas que no, demanaran responsabilitats polítiques per engany i penals per prevaricació.
5.Publicar a Internet tots els ingressos i les despeses de totes les administracions públiques, de forma clara i comprensible per a la ciutadania. Els factors comuns dels diferents àmbits de la lluita contra la corrupció són la transparència i la possibilitat de conèixer amb claredat l’aplicació del diner públic. Per assolir aquest objectiu: a) Totes les entitats públiques han de disposar en el seu web d’un registre de lliure consulta de tots els ingressos i les despeses, actualitzat –en línia sempre que es pugui; mínim mensualment– amb identificació de tots els conceptes. El sistema ha d’incloure una comparativa amb els pressupostos prèviament aprovats per comprovar la seva correcta aplicació i descobrir possibles desviaments. Les despeses d’anys anteriors han de quedar clarament arxivades i accessibles per poder comprovar el rendiment i l’eficàcia de les inversions realitzades. Mitjançant aquest web la ciutadania pot controlar de forma ràpida, senzilla i objectiva com es gestionen els impostos i quina és la situació financera de l’administració pública. b) Totes les entitats de caràcter privat en les quals els seus ingressos provinguin de l’erari públic en un 25 % anual o més, han de disposar d’un registre en el seu web de lliure consulta amb identificació del diner públic rebut i del concepte corresponent.
3.Millorar la transparència dels responsables públics
6.Publicar obligatòriament cada any el patrimoni i els ingressos dels responsables públics. Les persones que hagin resultat electes per ocupar un lloc de responsabilitat política, les que ocupin un alt càrrec en l’Administració i els directius de grans empreses que contractin amb l’Administració, publicaran cada any el seu patrimoni, ingressos i donacions en els portals de transparència de les entitats públiques corresponents. També cal garantir la publicació oficial, en suport imprès i per internet, dels comptes anuals detallats dels partits polítics i de les entitats i fundacions a ells vinculats.
7.Registrar l’agenda pública de les activitats i viatges dels càrrecs públics. Registre de les reunions, inclosos els menjars de treball, dels càrrecs públics (electes i no electes). Agenda pública de les persones parlamentàries que publiqui amb qui es reuneixen i els compromisos a què arriben. Publicació dels viatges de les persones que són representants públiques amb indicació dels seus continguts, de les reunions fetes, dels participants, de les conclusions i dels costos.
8.Controlar els lobbies i grups d’interès més enllà de les exigències de la Llei de Transparència. Cal regular els grups de pressió i obtenir la total transparència de la seva activitat amb un registre públic de lobbies que divulgui els seus aspectes clau: membres, beneficiaris, destinataris, objectius, etc. Cal la publicitat obligatòria de l’agenda de reunions amb els càrrecs públics electes i no electes.
4.Millorar la persecució dels delictes
9.Assegurar la independència i control del poder judicial. En casos de corrupció s’ha de garantir especialment la independència pràctica entre el poder judicial, el poder executiu i el poder legislatiu. Cal crear un marc orgànic i processal que reforci la independència de l’administració judicial i de la fiscalia, i determini els seus papers en la investigació de presumptes delictes. No s’ha de permetre el canvi dels jutges/ses instructors o dels membres d’un tribunal mentre no es tanqui un procediment. Totes les causes i judicis que resultin dels processos contra la corrupció han de ser jutjats pels tribunals ordinaris, sense aforaments, ni immunitat parlamentària, ni tribunals especials. Tots els casos són comuns. Tota la ciutadania és igual davant la llei i tothom ha de ser tractat de la mateixa manera: un sol codi civil, un sol codi penal i un sol codi laboral. Cal perseguir l’incompliment dels requeriments judicials. Cal assegurar que tothom ha de ser jutjat i condemnat si incompleix la llei, sense excepció. Prohibició dels indults. Com a contrapès, per evitar la difamació pública, aquells casos en què s’acusi sense fonament a un càrrec públic seran considerats un delicte molt greu.
10.Dotar l’administració de justícia dels mitjans o recursos adequats per perseguir els delictes de corrupció. Cal incrementar el nombre de jutges fins a assolir la mitjana europea de 21 jutges per cada 100.000 habitants, i els pressupostos per a Justícia fins arribar, almenys, al 3% del pressupost públic. Poder nomenar jutges auxiliars o establir la coordinació entre jutjats per a casos de gran complexitat. Disposar de grups especialment qualificats destinats a donar suport als jutjats amb un nombre suficient de persones contractades. Crear un cos de pèrits comptables al servei de jutjats i tribunals, perquè puguin assessorar jutges/ses, que són expertes en dret, però no en comptabilitat o economia. Facilitar i promocionar el treball d’investigació patrimonial i l’àgil creuament de dades de totes les entitats i organismes que els puguin proporcionar. Simplificar el tractament conjunt de responsabilitats civils, administratives i penals. Crear equips de policia judicial amb agents a les ordres de jutges o fiscals, amb un estatut que impedeixi que puguin ser separats del seu càrrec fins que es finalitzi la instrucció, excepte autorització del jutge instructor (o fiscal), i sempre disposant dels mitjans adequats i avançats. Increment dels grups especials de provada eficàcia dedicats a la investigació de la delinqüència econòmica i financera. Cal formació intensiva, increment i modernització dels mitjans de què disposen, per a una lluita eficaç contra els delinqüents que, comparativament, tenen tota mena de recursos.
11.Facilitar i protegir la denúncia responsable de presumptes casos de corrupció. Cal disposar de lleis, recursos i procediments que protegeixin els denunciants de casos de corrupció, frau o abús de poder. Qualsevol ciutadà o entitat pública o privada pot denunciar, de manera protegida, les suposades irregularitats d’altres ciutadans o entitats tant públiques com privades. La denúncia serà admesa a tràmit si es presenten indicis raonables a criteri del jutge. Cal aplicar la Convenció de les Nacions Unides contra la corrupció. Article 33, sobre ”Protecció dels denunciants. (…) incorporar en el seu ordenament jurídic intern mesures apropiades per proporcionar protecció contra qualsevol tracte injustificat a les persones que denunciïn davant les autoritats competents, de bona fe i amb motius raonables.” Cal una Oficina de consultes i denúncies, com les dels EUA, per protegir la persona denunciant. Especialment, cal garantir la protecció de treballadors públics que denunciïn fets presumptament delictius; la coacció, les possibles represàlies i les pressions poden fer que molts treballadors/res callin per por davant d’aquests fets. Incentivar l’organització de funcionaris/àries contra la corrupció, per poder actuar col·lectivament en denunciar el que no funciona; tenir recolzament i protecció; evitar l’aïllament que porta a avergonyir-se i caure en depressions; recolzar, en casos molt greus, la desobediència civil.
5.Millorar els mecanismes de control i de contrapoder institucionals, econòmics i mediàtics
12.Evitar la partitocràcia en el nomenament dels òrgans de control. Cal seleccionar i nomenar els membres dels òrgans administratius de control (p. ex. Tribunal Constitucional, Tribunal de Comptes, Consell General del Poder Judicial, Comissions del Mercat i de la Competència, entre d’altres) per criteris tècnics, de mèrit i de capacitat, tot evitant la dependència i el nomenament per part dels partits polítics, dels parlaments i dels governs, tal com s’indica en la proposta següent. Cal prohibir sense excepció, la militància en partits polítics dels membres d’aquests òrgans de control. Potenciar aquest estatut independent amb mitjans i competències clares dels organismes de control ja existents a Catalunya, com el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes i l’Oficina Antifrau.
13.Clarificar les condicions d’accés i lliure designació del personal directiu públic. L’Administració pública ha d’establir procediments que garanteixin la publicitat i la concurrència per a la designació del personal directiu i ha d’informar sobre els criteris d’acord amb els quals es produeix la “lliure” designació d’una persona per ocupar un alt càrrec o lloc directiu. Ha de fer públic el currículum amb els mèrits professionals i tècnics de la persona nomenada. Aquests nomenaments s’han de fer atenent a criteris de competència professional, entre persones amb qualificació i experiència en el desenvolupament de llocs de responsabilitat en la gestió pública o privada. Quan hi hagi una vacant es publicarà i es triarà la persona que es consideri oportuna entre aquelles que demostrin capacitats i mèrits suficients i que tinguin les habilitats necessàries per exercir correctament la direcció dels serveis públics. També es publicaran els indicadors que permetin l’avaluació sistemàtica de la gestió d’alts càrrecs o llocs directius. El sistema d’avaluació ha de controlar l’acompliment dels indicadors de gestió, així com assessorar en la seva determinació i fer propostes per millorar el rendiment. El catàleg públic de llocs directius es farà públic en el DOGC i també en el Portal de la Transparència. Inclourà per a tots i cadascun dels llocs directius, els requisits específics que han de complir les persones aspirants als llocs directius i els cossos funcionarials a què està reservat, si escau. Totes les modificacions en el catàleg públic de llocs directius s’hauran de motivar per raons objectives i d’interès públic, de forma que la modificació de les característiques d’un lloc directiu descrites en el catàleg que no compleixin suficientment aquesta condició constituirà un frau de llei.
14.Encarregar auditories per controlar les entitats públiques. L’estament judicial encarregarà per sorteig a firmes autoritzades les auditories que s’hagin de realitzar a les institucions públiques. En el terme de deu anys no es repetirà el binomi auditor-auditat. La firma auditora que no presenti les seves anàlisis i valoracions en els termes previstos (encara que sigui perquè no disposa de la informació que ha de facilitar la institució auditada) serà inhabilitada per continuar exercint la seva funció. Les auditories s’han de fer anualment a les organitzacions civils, polítiques, judicials i econòmiques… I en concret a: la Generalitat i totes les seves institucions; els partits polítics, els sindicats i les associacions més rellevants, així com les principals empreses i entitats dins el seu sector d’activitat o àmbit d’actuació (en especial els sectors estratègics com l’energètic i el financer, entre d’altres).
15.Reforçar la independència dels mitjans de comunicació públics.Inspirar-se en el model BBC (consell format pel govern però amb majoria d’acadèmics, professionals, associacions d’usuaris, etc.). Assegurar-los un percentatge fixe del PIB o dels pressupostos públics. En qualsevol cas han de respondre amb codis ètics i consells de deontologia professional, amb atribucions per retirar la capacitat d’exercir la professió o la direcció als qui els incompleixin.
16.Exigir la transparència dels mitjans de comunicació privats que han de publicar: la línia editorial que segueixen, les conviccions que representen i el prisma a través del qual interpreten la realitat o intenten influir en l’ànim o la percepció de qui els segueixen; la trajectòria professional i les afiliacions polítiques de qui escriuen els articles o condueixen els programes; els noms dels principals accionistes; les fonts de patrocini i les empreses que contracten publicitat, tot detallant-ne els imports; les operacions de finançament i crèdits bancaris que reben; els ingressos de publicitat i les subvencions i els ajuts provinents de l’Administració pública o d’altres entitats finançades amb diners públics.
6. Millorar l’ús del diner personalitzat per reduir l’opacitat i augmentar la traçabilitat.
17.Obligar totes les administracions públiques i els seus alts càrrecs (electes i no electes) a acollir-se al Règim de Transparència: només podran emprar diner personalitzat, targetes o transferències amb mitjans electrònics, perquè així la justícia, en cas de denúncia, pugui obtenir una documentació exhaustiva dels ingressos i despeses.
18.Oferir beneficis fiscals als ciutadans i les empreses que s’acullin voluntàriament al Règim de Transparència –només ús de diner personalitzat–, perquè estaran fora de sospita de no pagar tots els impostos que els corresponen. Així s’estimula la incorporació al Règim de Transparència voluntari de la gent honrada, que no té res a amagar i s’estreny el cercle del frau i de la corrupció.
19.Afavorir la reducció de l’ús social del diner anònim (efectiu) i la generalització del diner personalitzat (mitjans electrònics que garanteixen la traçabilitat). Començar per reduir, fins a eliminar, la circulació dels bitllets de 500, 200 i 100 €.És una mesura destinada a fer aflorar el diner negre, que ja no podrà ser reutilitzat per a comportaments delictius (mafiosos, evasors o corruptors). Oferir una targeta moneder (de dèbit) i un compte corrent d’ús gratuït per a tothom –sense comissions ni interessos–. Només el diner personalitzat deixa rastre i permet a la justícia investigar documentalment tot tipus de delictes en què hi pot intervenir diner. Cal afavorir la progressiva implantació d’una targeta ciutadana (identificació, pagament, sanitària, electoral, etc.), una targeta multifunció que permeti simplificar l’Administració pública, reduir la burocràcia i combatre molts dels delictes que avui perjudiquen la democràcia i l’equitat. Cal també, però, implantar sistemes que garanteixen una estricta protecció de dades personals, de manera que aquestes només siguin consultables per l’interessat i pels jutges en cas d’instrucció de delictes. És imprescindible incorporar mecanismes de seguretat que limitin l’accés de cada organisme tan sols als camps que li corresponen. També és imprescindible assegurar la inclusió de tothom (persones no regularitzades, etc.).
7.Millorar el sistema de control i de contrapoders des de la ciutadania
20.Reconèixer i facilitar la feina de les iniciatives de control popular, com els observatoris ciutadans contra la corrupció, per la transparència i el bon govern. Les administracions públiques han de donar accés als documents digitals amb formats oberts i respondre de forma expressa les sol·licituds de les persones. Calen estructures ciutadanes independents per fiscalitzar de manera oberta les institucions públiques i per potenciar la transparència, la participació i el bé comú. Per exemple, els observatoris ciutadans municipals (OCM) són espais per dinamitzar auditories ciutadanes obertes, inclusives, públiques i permanents. Les funcions operatives dels OCM són: fer públics i comprensibles els comptes dels ajuntaments; consultar, preguntar i reclamar; analitzar i valorar; informar, comunicar i difondre.
21.Promoure la participació i l’autoorganització ciutadanes, la seva acció al carrer i a l’espai públic, com una de les bases de la democràcia equilibrada que genera sistemes de control i contrapesos vinculants i permanents. Obligar per llei a fer consulta pública sobre les noves iniciatives polítiques que no estiguin incloses en els programes electorals. Establir l’obligatorietat de que a mitja legislatura els representants escollits (municipis i parlament) de les diverses forces polítiques (govern i oposició) informin en assemblees ciutadanes de les seves accions per complir els seus programes electorals i de les properes accions a dur a terme en el que quedi de legislatura; assemblees degudament anunciades i convocades, en llocs públics o institucionals i amb el mínim cost possible.
22.Promoure un consell ciutadà que auditi les actuacions dels governs (municipals, comarcals, vegueries, nacional) format per sorteig entre el registre voluntari de ciutadania activa. Si el consell ciutadà considera que el govern o el parlament està actuant en contra dels interessos ciutadans, o bé es produeix un incompliment dels programes electorals, el consell ciutadà pot impulsar consultes, propostes revocatòries amb ILP i referèndum vinculant.
23.Augmentar el coneixement sobre com prevenir la corrupció. Promoure l’exemplaritat dels comportaments ètics, amb especial atenció a la funció pública, reconeixent les bones pràctiques. Incloure l’ètica política i social en el sistema de formació ciutadana, des de primària fins a la universitat, per tal de formar una ciutadania co-responsable i crítica respecte a l’espai públic: l’alumnat ha de participar i prendre decisions en l’àmbit on es forma per poder avançar cap a una democràcia més responsable, participativa i directa.
24.Prevenir la corrupció en les organitzacions públiques, privades i socials, amb l’establiment participatiu d’un codi ètic assumit per la direcció. Creació del responsable del compliment normatiu (compliance officer), una o vàries persones que vetllin pel compliment de les obligacions legals i ètiques de l’organització (reforçar el rol dels secretaris i interventors en les organitzacions públiques). Dotar-se d’eines de formació i de canals de denúncia anònima. Tots els membres de l’organització han de saber què hi ha en joc quan s’apliquen males pràctiques i com es poden denunciar. Per fer-ho, ha d’haver la certesa que la denúncia és anònima i externa, per garantir que no implicarà represàlies. Estendre la bona praxis anticorrupció a la resta d’empreses i organitzacions de la cadena de compres i vendes, tot descartant les que no ofereixin garanties i seleccionant les més transparents, tot creant un barem de valoració que tingui en compte paràmetres elaborats per a tal fi per organismes o institucions especialitzades, que es faci públic i que es tingui en compte en les contractacions amb el sector públic. Mantenir un programa de control del compliment i anàlisis de l’impacte de les accions realitzades. El que no es mesura, no existeix.
8.Millorar la funció dels partits i dels càrrecs electes
25.Impulsar la democratització i transparència dels partits, amb més participació en la selecció dels responsables i dels candidats que eviti el risc de clientelisme, de partitocràcia i de finançament espuri dels partits i/o la desviació de fons de poder per lucrar-se personalment.
26.Evitar portes giratòries. Exigir a les administracions que creïn un protocol de seguiment quan es contracti una empresa dirigida per un professional que ha estat càrrec electe. Denunciar els càrrecs electes o tècnics quan estiguin patrimonialitzant la informació a la que hagin tingut accés durant l’exercici del seu càrrec, tot aprofundint la Llei d’Incompatibilitats. Cal vetllar en tots els àmbits per evitar els conflictes d’interessos.
27.Evitar la professionalització de la política. Remunerar convenientment el càrrec polític tenint en compte els coneixements i la procedència del sector privat (si aplica). Garantir el compliment de l’Estatut dels Treballadors per afavorir la dedicació política ciutadana mitjançant una fórmula d’excedència, també en el sector privat, que garanteixi unes condicions similars a les que posseïen abans d’assumir el càrrec electe, eventual o de confiança. Establir un màxim de 2 mandats en els càrrecs electes en la mateixa institució per evitar que la política sigui un modus vivendi (amb un màxim de 4 mandats consecutius entre diverses institucions).
9.Millorar la gestió pública
28.Aplicar el dret administratiu a tots els contractes i organismes públics i evitar subterfugis legals per saltar-se’l. Fomentar, com a política prioritària, el control i la contractació pública de serveis, i recuperar la gestió pública de serveis públics bàsics. Cal també posar especial atenció als àmbits de major risc de corrupció, com els contractes d’obres públiques o les subvencions, així com pràctiques de fraccionament de contractes, de contractació directa – llevat de casos excepcionals-, de modificacions a l’alça injustificades…).
29.Apoderar i responsabilitzar els agents implicats en la gestió dels recursos públics per al compliment legal i ètic de les seves funcions i dels organismes als que serveixen. Cal implantar un manual d’organització i funcions de cada àrea, per facilitar els mecanismes de control i la identificació i assignació de responsabilitat. Els organismes públics han de disposar d’una sola llista clara, que reculli el resultat de les auditories, amb els incompliments legals i ètics, i les actuacions proposades i terminis per poder resoldre’ls. Fer transparents els sistemes de selecció de personal i les taules de contractació pública (retransmissió per streaming) i limitar els terminis de concessió. Evitar que secretaris i interventors de l’administració pública depenguin econòmicament dels organismes que han de controlar. Facilitar la mobilitat entre administracions dels funcionaris en càrrecs sensibles per evitar perpetuïtats i rutines dependents. Prohibir i castigar legalment tot tipus de regals i favors als treballadors públics. Oferir els mitjans suficients per exercir amb diligència i eficiència la seva funció.
30.Publicar els costos reals dels serveis públics. La transparència no només exigeix la publicació de pressupostos o la comptabilitat, sinó també els costos reals dels serveis públics. Cal promoure que l’avaluació de les polítiques de cadascuna de les institucions públiques i els seus respectius costos arribin al coneixement de la ciutadania, i prendre en consideració els seus suggeriments per reduir costos, sens perjudici de les condicions laborals acordades per conveni. Per aturar la forma actual descontrolada de serveis (per exemple, cursos de formació fantasmes) i altres despeses, cal afavorir la comparació de dades i resultats de cada agència, entitat, departament, etc., així com exigir la limitació en la modificació o desviament de pressupostos per motius tècnics.
Disposicions sobre l’aplicació i seguiment del Pacte
10. Creació de l’agència independent ciutadana de control de la transparència i el bon govern, que ha de vetllar per l’aplicació d’aquest Pacte Social contra la Corrupció i per l’aplicació de la Llei de Transparència; també ha de recollir i creuar els informes dels diferents observatoris actuals (com l’Oficina Antifrau, de la Sindicatura de Comptes, dels Síndics de Greuges) o a crear (Observatoris de la Despesa Pública; dels Comptes de les Formacions Polítiques i entitats vinculades; de l’Oficina de Conflictes d’Interessos, de les Comissions Ciutadanes de Verificació de Compromisos Electorals, dels Observatoris Ciutadans Municipals, etc.). Aquesta agència serà impulsada per les entitats ciutadanes signants d’aquest Pacte. La lluita contra la corrupció serà més efectiva, si és col·lectiva, múltiple i permanent.
La ciutadania demana i espera que totes les forces polítiques – de cada Ajuntament, Diputació i Parlament de Catalunya – es comprometin a signar aquest Pacte Social contra la Corrupció, i el converteixin, via urgent i amb el màxim consens possible, en un paquet de mesures i marc legislatiu efectiu en cada àmbit.
Associacions, Fundacions, Col·legis professionals i Universitats, Sindicats i Patronals, Consells Econòmic i Socials.
Partits i plataformes electorals.
Barcelona, 13 de juliol de 2015
18 primeres organitzacions ciutadanes signants (a 18/09/2015)
Grup Impulsor del Parlament Ciutadà www.parlamentciutada.cat/
Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya www.copc.org/
Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya www.tscat.cat/
Fundació Nous Horitzons www.noushoritzons.cat/
Pas: Serveis de Participació i Sostenibilitat-Amics d’El Camí www.elcami.cat/
La Marxa Som www.lamarxasom.cat/
Sabadell lliure de corrupció http://corrupciosabadell.weebly.com/
Montcada Transparència https://montcadatransparencia.wordpress.com/
Observatori Ciutadà Municipal de Sabadell http://ocmsabadell.cat/
Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute de Barcelona http://auditoriaciudadana.net/nodo/barcelona/
Associació de docents per unes oposicions justes i transparents http://oposicionsjustes.blogspot.com.es/
Escons en blanc www.esconsenblanc.org/
La Marea Blanca www.mareablanca.cat/
Corrupció organisme nociu www.corrupcioorganismenociu.com
Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària www.fiscalitatjusta.cat
Federació Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona www.favb.cat
Associació musico cultural Mas Guinardó
Associació Cultural La Casa de la Paraula
Veure llista actualitzada a
by Martí Olivella | ag. 25, 2015 | 2. La Política, Recomanats
La possibilitat que Catalunya esdevingui un estat independent obre una oportunitat històrica de repensar moltes polítiques públiques, també la que fa referència a la seguretat, la protecció i la defensa.
En l’etapa constituent, una de les qüestions bàsiques que Catalunya haurà d’afrontar, serà la de cercar el reconeixement internacional com estat independent i establir relacions amb la Unió Europea, així com integrar-se en organitzacions multilaterals com les Nacions Unides. En aquest terreny són especialment sensibles les qüestions relacionades amb la pau i la seguretat, tant les que fan referència a la Seguretat interior, com la Seguretat davant d’agressions exteriors i, sobre tot, la participació en les estructures de Seguretat europees i internacionals.
Als nostres representants els caldrà tenir propostes concretes i convincents tant per a ells mateixos com per als ciutadans de Catalunya, que hauran d’exposar i argumentar davant dels negociadors internacionals.
És en aquest terreny on el sector de la cultura de pau, compromès en la progressiva implantació d’una cultura orientada pels principis de la cooperació i de la noviolència, se sent emplaçat a presentar les seves propostes amb els arguments corresponents.
Considerant que
- L’aportació que un hipotètic exèrcit català pot fer a la seguretat i a la pau mundials és irrellevant i pot ser substituïda amb avantatge per altres cossos especialitzats de protecció civil i policials.
- Catalunya pot fer aportacions qualitativament molt importants en formes alternatives de gestionar els conflictes, abans, durant i després de les crisis (diplomàcia, mediació, interposició, reconciliació, reconstrucció, consolidació de la pau …).
- El militarisme no ha aportat històricament una situació de més seguretat i pau al món.
Proposem
Que Catalunya es declari constitucionalment Estat de Pau, on el concepte de seguretat armada (exèrcit i armamentisme) sigui substituït pel de seguretat humana (cohesió social, cooperació i cossos policials i de protecció civil especialitzats).
En aquesta opció per la seguretat humana, cal repensar tant la Seguretat interior com la Seguretat davant d’agressions exteriors i, també la participació en les estructures de Seguretat europees i internacionals:
- Seguretat interior
- En els estats democràtics els exèrcits no han de tenir cap paper relacionat amb la seguretat interior.
- La seguretat interior dels ciutadans ha d’estar garantida per un conjunt de cossos de protecció civil i policials, especialitzats en diferents situacions de risc i d’emergència, distribuïts per tot el territori, que col·laborin a l’organització i cohesió del teixit social: policies, bombers, agents rurals, forestals, mediambientals, assistents i treballadors socials…
- L’únic cos armat ha de ser un cos de policia amb diferents especialitzacions, sota estricte control democràtic i amb mitjans adequats, sempre tan poc repressius i destructius com sigui possible. La lluita contra la delinqüència comuna, màfies, terrorisme, ciberatacs i ordre públic són algunes de les seves missions.
- La prevenció hauria de constituir el gruix de l’esforç en seguretat humana. Una societat és menys conflictiva i més segura com més justa, equitativa i cohesionada és.
- L’estat ha de bastir i organitzar els instruments necessaris per resoldre els conflictes a través del diàleg, la mediació i un sistema legal-judicial clar, ràpid i eficaç. Haurà de dotar-se dels organismes corresponents i dels mitjans suficients per poder complir la seva funció amb eficiència.
- Seguretat per agressions exteriors i de fronteres
- Catalunya ha de treballar per mantenir relacions de respecte i amistat amb tots els pobles del món, i de manera especial amb els veïns.
- No hi ha amenaces previsibles dels estats veïns que justifiquin una estructura militar que, en tot cas, sempre seria inferior i per tant ineficaç.
- Les amenaces exteriors previsibles de grups terroristes o grups criminals internacionals són més defensables per uns bons sistemes d’informació, d’intel·ligència i de policia.
- La militarització genera desconfiança i augmenta les tensions i la seva absència pot col·laborar a generar confiança, a disminuir les possibilitats d’agressió i situa Catalunya en més bona posició per al treball de mediació i pacificació que aspira a fer.
- Catalunya podria innovar amb la creació d’unes estructures diferents i eficients, com la defensa civil noviolenta.
- Seguretat internacional
- Catalunya no s’ha d’inhibir de la seguretat internacional, sinó que hi ha de prendre part de forma decidida, aportant allò que sap fer i que pot fer més bon servei.
- Haurà de disposar d’uns serveis d’informació i d’intel·ligència de màxim nivell per tal de controlar els grups terroristes i de crim organitzat internacional i impedir que el territori propi n’esdevingui base operativa.
- Haurà de disposar de cossos de policia, cossos civils de pau i cossos de protecció civil, amb capacitat de mobilització immediata fora de les fronteres i amb mitjans adequats per a la intervenció, tant en situacions de conflicte com en la gestió de crisis humanitàries de diferents tipus.
- Des de l’aposta per la no intervenció militar, s’haurà de posar a disposició de la comunitat internacional un servei amb mediadors, diplomàtics i especialistes en la transformació dels conflictes.
- Per fer-ho possible s’hauran de reforçar els Centres de recerca i formació en pau i conflictes i crear un Centre Internacional de Mediació i Resolució de conflictes.
- Es plantejarà la incorporació a l’OSCE, a la PCSD (Política Comuna de Seguretat i Defensa de la UE) i a l’ONU i posarà a la seva disposició tots els instruments esmentats. La incorporació a l’OTAN, en ser un bloc militar, està contraindicada amb la missió i el paper que Catalunya vol adoptar en el concert internacional.
- Aquesta aportació als organismes i a la seguretat internacionals esdevindrà qualitativament molt més significativa i efectiva que la d’una força militar de pressupost equivalent.
ARGUMENTS
- La seguretat interior, exterior i internacional són una necessitat i un dret de totes les persones. No cerquem menys seguretat sinó més i millor.
- Internacionalment no ens inhibim, sinó que fem la millor aportació que les nostres condicions i capacitats ens permeten. No aportem menys, sinó més.
- A nivell global, la disponibilitat de contingents militars i d’armament està sobredimensionada i no resulta adequada per afrontar la majoria dels conflictes actuals.
- La majoria de missions que actualment realitzen els exèrcits no són missions armades i no li són funcions pròpies. Les poden fer perquè disposen de mitjans, personal i pressupost ben generosos. Sovint veiem com l’exèrcit justifica la seva existència, i l’enorme pressupost que arrossega, per aquestes funcions impròpies (p.ex. Unitat Militar d’Emergències). Aquestes funcions podrien ser més ben assumides per cossos especialitzats (bombers, policies, sanitaris…), amb professionals específicament formats, material adequat i els recursos necessaris.
- En els conflictes hi ha funcions abans, durant i després de les crisis (diplomàcia, mediació, interposició, reconciliació, reconstrucció, consolidació de la pau …) que no les poden fer els exèrcits i que estan infradotades de personal i mitjans. (En els darrers setze anys la PCSD – Política Comuna de Seguretat i Defensa de la UE – ha efectuat 23 missions fora de les fronteres de la UE, 17 de les quals han estat de naturalesa civil).
- El model de seguretat humana resulta més econòmic, tot i que s’hauria de dotar generosament, sense estalviar ni en personal ni en mitjans per garantir-ne l’eficàcia i la disponibilitat.
- És més eficaç, ja que genera més seguretat interna i externa.
- És socialment més útil: té una missió constructiva que alimenta, articula i enforteix el teixit social, nacional i internacional.
- És una aportació històrica al progrés de la humanitat. Catalunya pot esdevenir no només un nou estat sinó també un estat nou, fonamentat explícitament en els valors que aposten per un desenvolupament humà, creant les estructures i institucions -si cal audaçment novedoses- que més ho possibilitin i ha d’acceptar que té la responsabilitat d’orientar-se cap a un futur més humà.
- Precisament en ser un estat nou, de petites dimensions, més lliure que altres amb inèrcies històriques, Catalunya està ben posicionada per poder fer aquesta oferta, ja que disposa de la tradició, de les persones i d’algunes institucions que -convenientment reforçades- poden ser molt útils a la seguretat, la pau i l’estabilitat mundials:
- La tradició i la història palesades des de temps medievals en realitats com Pau i Treva, el Consolat de Mar o les Corts Catalanes.
- El moviment pacifista és un actiu important del nostre país. Catalunya ha desenvolupat una cultura política a favor de la pau. Aquesta cultura de pau ha cristal·litzat, entre d’altres, en l’educació per la pau, en els moviments d’objecció de consciència, d’insubmissió i antimilitaristes que van acabar amb el servei militar obligatori i que van liderar les protestes socials en contra de l’entrada a l’OTAN i contra les bases militars estrangeres i, més darrerament, la campanya del “No a la guerra”.
- La convivència, el respecte, el diàleg i la cooperació són valors vigents i compartits, majoritàriament i de forma molt transversal, per la societat catalana, com ho mostra l’esperit democràtic, pacífic, cívic i noviolent de tantes multitudinàries mobilitzacions pacífiques (Volem l’Estatut, 1977; mobilitzacions antimilitaristes i anti-OTAN dels anys 80, mobilitzacions pel 0,7 i per l’abolició del deute extern als anys 90.Aturem la guerra d’Iraq, 2003; Dret de decidir, 2006; Per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, 2010; les Consultes sobre la independència, 2009-2011; les massives manifestacions dels darrers 11 de Setembre).
- Catalunya ha desenvolupat també un marc legal per promoure la pau. La Llei de Foment de la Pau, aprovada l’any 2003, va comportar la creació en els anys següents d’institucions com el Consell de Foment de la Pau, l’Oficina per la Promoció de la Pau i els Drets Humans, i l’Institut Català Internacional per la Pau. Paral·lelament es va donar suport institucional a iniciatives de construcció de pau d’entitats de la societat civil catalana. Durant uns anys, hem estat un país innovador en matèria de construcció de pau a Europa, seguint les passes d’alguns països nòrdics amb una àmplia tradició de compromís per la pau.
- Les organitzacions socials catalanes participen activament en el moviment internacional per la pau. La societat catalana no només ha aprofitat aquesta política institucional sinó que ha liderat la promoció de la pau, la defensa dels drets humans i de la justícia a escala internacional més enllà de l’acció de les institucions. Té una xarxa potent d’ONG de drets humans, de pau i de cooperació, un elevat nombre d‘universitats i de centres de recerca que formen la ciutadania en temes de pau, conflictes i seguretat, i una presència notable en ONG i en organismes internacionals de catalans i catalanes formats en aquests temes.
Per tot plegat, tenim avui la possibilitat, la necessitat, la voluntat i la capacitat de generar un nou sistema de protecció i de seguretat, sense exèrcit, més efectiu i democràtic, en el marc de la creació d’un nou estat, que sigui la nostra contribució a un millor sistema de defensa i de seguretat internacional.
Barcelona, 7 de juliol de 2015 (versió revisada)
Seminari Estat de Pau
www.estatdepau.cat
informacio@estatdepau.cat
Jordi Armadans, director de FundiPau.
Pepe Beúnza, objector de consciència (1971). Col·lectiu Pau i Treva.
Núria Breu, del grup Gent de Pau i del Col·lectiu Pau i Treva.
Joan Contijoch, demòtic antimilitarista. Col·lectiu Pau i Treva.
Felip Daza, codirector de NOVACT Institut Internacional per l’Acció Noviolenta.
Lluís Fenollosa, pacifista, del consell de Nova-Innovació Social.
Jaume Llansó, insubmís i emprenedor.
Santi Martí, del consell de Nova.
Xavier Masllorens, president de FundiPau.
Martí Olivella, objector (1975) i president de Nova-Innovació Social.
Jordi Quintana, professor de la Universitat de Barcelona.
Àlvar Roda, secretari de la Fundació Universitat de la Pau de Sant Cugat.
Maria Gabriela Serra, Centre Delàs d’Estudis per la Pau, FundiPau i activista.
Lluís Sobrevia, objector de consciència (1977). Col·lectiu Pau i Treva.
Toni Soler, del consell de Fundipau.
Jordi Urgell, investigador per la pau.
Eduard Vinyamata, conflictòleg i ex-director del Campus per la Pau (UOC).
Jesús Viñas, del primer grup d’objectors; educador.
by Martí Olivella | ag. 20, 2015 | 2. La Política, Recomanats
Document de síntesi del Pla Nacional de Valors
Amb la participació de quasi mig miler d’experts durant dos anys, amb propostes ciutadanes sobre els valors que han d’orientar el país.
“TENDÈNCIES CONSTRUCTIVES
EL Pla de Valors té present la importància i la necessitat de
continuar preservant i potenciant aquells valors universals i de
país que configuren una part important de la identitat col·lectiva
del poble català i que s’han mostrat essencials en el transcurs de
la nostra història. Però fa un èmfasi especial a detectar altres
indicadors de sentit que afloren en el si de la societat, i els
reconeix com a valors emergents. Es tracta de Tendències
vinculades a noves maneres de veure el món i la vida, de
caràcter intangible i constructiu i que apunten cap a un canvi
cultural i civilitzador profund, propi d’un nou paradigma: de la
cultura del tenir a la cultura del ser i sentir; de la visió individual,
fragmentada, separada i piramidal a una visió de grup, d’unitat,
transversal, sistèmica i holística; del coneixement parcial i
fragmentat de la persona a una concepció global orientada a la
seva autorealització, i de la cultura dels valors pensats a la dels
valors plenament sentits i viscuts .
El Pla de Valors observa i identifica aquestes tendències. I ho fa
restant obert a una societat civil catalana cada cop més madura,
assertiva, empoderada i disposada a reflexionar sobre si
mateixa, i a assumir la responsabilitat de participar en la creació,
des del present, d’un futur millor amb sòlides bases ètiques.
S’està configurant doncs, una massa crítica que està esdevenint
un veritable motor de transformació social i cultural.
Tot i que aquestes noves tendències s’observen en un estat
incipient, cada dia creix més el nombre de persones i d’entitats
referents al nostre país que ja les estan integrant en el seu
model de vida i que les consideren com a camins millors per fer
un millor camí.
El Pla de Valors constata que aquests moviments tendeixen cap
a un model de progrés que situa la Persona en el centre de tot
escenari; i ho fa reconeixent-la en la seva totalitat, la seva
Multidimensionalitat. És a dir, considerant l’harmonia de les
seves distintes dimensions: física, emocional, mental i espiritual.
Aquesta visió integral i global de la persona comporta una
apertura als processos que condueixen a l’Autoconeixement i al
desenvolupament en plenitud de totes les seves possibilitats. El
model emergent ens convida a explorar-nos, a veure totes les
parts que ens constitueixen, a fer-nos més conscients del nostre
potencial inherent i de la nostra totalitat. També constata que es
tendeix cap a la visió de la persona com un ésser essencialment
comunitari, en un context relacional, interdependent amb la
resta d’éssers vivents i amb l’univers. És el reconeixement de
l’aspiració al Bé Comú, en tan que éssers interconnectats amb
l’alteritat i l’entorn natural.
El Pla de Valors considera que aquestes tendències són
indicadors de sentit del moment que vivim i de cap on intuïm
que val la pena dirigir-nos. Ens indiquen que cada dia hi ha més
consciència que l’actual situació de crisi sistèmica que vivim ens
demana créixer, Créixer en Qualitat humana. Del creixement
qualitatiu de cada persona en depèn la viabilitat i qualitat de la
nostra societat en el futur. D’aquí que el lema del Pla sigui:
“el País Creix quan les Persones Creixen”
I considera també, que de la generalització d’aquestes
tendències se’n podria desprendre nous valors, actituds i formes
de vida que comportarien canvis qualitatius i transformadors
tant personals com socials, que contribuirien a construir una
societat més humana, conscient, empoderada, autònoma,
coresponsable, copartícip, solidària i capaç de mantenir un
planeta sostenible.
El Pla de Valors entén que per realitzar aquest procés cal
afrontar el futur amb una perspectiva més creativa, no només
mecànica i racional, i amb capacitat de coratge. I la proposta
que planteja suposa un procés de creixement en qualitat
humana obert a emprendre un camí de síntesi de la persona i
de la vida: món tangible i món intangible; mirada externa i
mirada interna, intel·ligència i cor, intel·lecte i intuïció, benestar
material i benestar subjectiu, … un camí cap a la plenitud de
l’experiència vital, el benestar integral i el bé comú.”
by Martí Olivella | ag. 2, 2015 | 3. L'Economia, Recomanats
Entrevista a François Morin, economista francés de la Universidad de Toulouse
Eduardo Febbro
El mundo, la política, las democracias y las finanzas están dominados por una hidra mundial compuesta por 28 grandes bancos internacionales cuyas políticas fijan el curso no sólo de las finanzas sino, también, de las democracias parlamentarias. Este es el argumento implacable y rigurosamente demostrado por el economista francés François Morin en el libro de investigación que acaba de aparecer en Francia: La Hidra Mundial, el Oligopolio Bancario (Lux Editeur). Profesor emérito de ciencias económicas en la Universidad de Toulouse, François Morin fue miembro del consejo general del Banco de Francia y del Consejo de análisis económico. “La hidra mundial” es un conglomerado de 28 bancos coordinados entre sí –“interconectados”– que manejan el mercado cambiario, las tasas de interés, crean los productos tóxicos por los cuales luego pagan los Estados, o sea, los ciudadanos, influyen en las políticas económicas y modelan las democracias a su antojo.
El libro de François Morin –también autor de Un mundo sin Wall Street– revela datos bancarios inéditos sobre el poder de esta hidra globalizada cuya potencia, por primera vez en la historia, dio vuelta la relación de fuerzas entre lo público y lo privado. Maniobras fraudulentas, pactos secretos, lobby contra la democracia, manipulación de los mercados, estos bancos “sistémicos” desempeñan un papel nefasto en las sociedades del mundo al tiempo que han hecho de la democracia un rehén de sus intereses privados.
Un dato basta para medir sus brazos: estos 28 bancos detentan recursos superiores a los de la deuda pública de 200 Estados del planeta. Las investigaciones llevadas a cabo en 2012 demostraron, en parte, los meandros de sus maniobras secretas. François Morin completa la investigación con un libro de una gran solidez analítica donde las cifras, expuestas sin el tamiz de la ideología, fluyen como un oráculo de lo que vendrá. Hoy son estados disminuidos, que han perdido su soberanía monetaria y que tienen enfrente a un gigante hípervigoroso. Actualmente, el 90 por ciento de la moneda es creada por los bancos, contra el 10 por ciento por los bancos centrales. Ahora bien, ese oligopolio manipula según como le conviene los dos parámetros fundamentales de la moneda: la tasa cambiaria y la tasa de interés. “Los Estados son a la vez rehenes de la hidra bancaria y están también disciplinados por ésta”, dice Morin. Entre los 28 bancos del oligopolio, hay 14 que “producen” los productos derivados tóxicos cuyo valor alcanza los 710 billones de dólares, o sea, el equivalente a 10 veces el PIB mundial.
El autor insiste en llamar a una movilización mundial para recuperar la dimensión política secuestrada por el sector financiero privado y no cesa de advertir que seguimos en “estado de emergencia” porque, en el horizonte, se van formando las figuras del rompecabezas de un nuevo cataclismo. La hidra bancaria se ha transformado en un oligopolio vandálico para la economía mundial y la estabilidad de las sociedades.
–Usted demuestra la existencia de un oligopolio compuesto por 28 bancos que están únicamente al servicio de sus propios intereses. ¿En qué condiciones y en qué momento surgió este oligopolio?
–Este oligopolio comenzó a emerger a mediados de los noventa. Fue la liberalización completa del mercado de capitales lo que permitió la creación de vastos mercados monetarios y financieros a escala planetaria. Los grandes actores bancarios de esa época se adaptaron a este estado del mundo. Hay que señalar que esta liberalización completa del mercado de capitales interviene luego de dos liberalizaciones precedentes en los setenta: la del mercado cambiario y la de la tasas de interés. El oligopolio se crea entonces cuando estos tres procesos llegan a su término. Entonces podemos decir que a partir de 1995, hay bancos que se tornan sistémicos a escala mundial, es decir, que la caída de uno de ellos puede provocar un cataclismo financiero mundial.
–¿Cómo influyó este oligopolio en la crisis argentina de 2001?
–Desde luego que hay una relación. Este oligopolio cuenta en su seno con 14 bancos que fabrican productos (financieros) derivados, en especial productos que dependen de la tasa cambiaria. Ahora bien, la mayoría de las crisis sistémicas que conocimos a partir de 1990, sea en los países del Sudeste Asiático, en Brasil o en Turquía, fueron crisis provocadas por la especulación internacional, por el movimiento de capitales. Este movimiento fue además amplificado por los productos derivados creados con la tasa cambiaria. La crisis argentina de 2001 fue una crisis acelerada por estos productos que le permiten a la especulación internacional poder ganar mucho y rápidamente. Cuando Argentina, en 2001, se apartó del dólar hubo una fuerte especulación autorizada por la globalización de los mercados financieros y por los productos derivados que, en aquel entonces, estaban fabricados por los grandes bancos internacionales. Catorce de estos bancos especularon contra Argentina.
–Entre las revelaciones de su libro, la más sorprendente es que usted demuestra que el peso de estos 28 bancos supera la deuda pública mundial.
–La potencia real de estos 28 bancos, o sea, su capacidad para movilizar recursos financieros, es enorme: el balance global del conjunto de estos bancos es, en 2012, superior a la deuda pública de 200 Estados. Por un lado, esto muestra la potencia fenomenal de estos bancos y, por el otro, lamentablemente, la debilidad de los Estados, que están sobreendeudados. Hay pues una debilidad ante la fuerza fenomenal que está frente a ellos.
–¿En qué momento de nuestra historia reciente ese oligopolio se convierte en lo que usted llama “una hidra mundial”?
–Empieza cuando nos damos cuenta de que, al final, esos bancos se ponen de acuerdo entre ellos, que practican una suerte de colusión. Esos bancos actúan como una banda organizada para influenciar colectivamente los principales precios de la finanza mundial, en especial las tasas cambiarias y las de interés. Las primeras investigaciones sobre estos bancos son recientes. Se remontan a 2012 y muestran que esas prácticas de colusión empiezan realmente en 2005. En concreto, entre los noventa y 2005 el oligopolio comienza a formarse y, a partir de 2005, sus prácticas se vuelven corrientes. Estamos en presencia de un actor colectivo que se torna devastador para la economía mundial. Es una hidra devastadora.
–La interconexión entre los miembros del oligopolio se extiende a muchos campos…
–Actúan en varios mercados. El mercado cambiario es uno de los más grandes del mundo porque hoy se cambian 6 billones de dólares cada día. En 2012 se descubrió que cinco bancos controlaban el 51 por ciento de ese mercado. Pero también manejan el mercado de las tasas de interés a corto plazo y el mercado de ciertos productos derivados. Este es un poco el abanico de sus actos delictuosos por los cuales pagaron multas que, en relación con sus ganancias, son insignificantes.
–¿En qué medida las acciones de este oligopolio explican las políticas de austeridad que están en curso poco menos que en todas partes?
–En primer lugar, por la negativa a la realidad del sobreendeudamiento de los países europeos. Cuando se observan los datos no quedan dudas: antes de la crisis el endeudamiento europeo era del 60 por ciento del PIB. Pero a partir de 2007, justo cuando empieza la crisis, ese endeudamiento se acrecienta brutalmente. El sobreendeudamiento actual está ligado a las causas de la crisis financiera y no al despilfarro en las finanzas públicas, como nos lo quieren hacer creer. Hoy se cree que mediante políticas presupuestarias rigurosas se va a combatir el sobreendeudamiento, pero eso es totalmente erróneo. La crisis es una consecuencia del comportamiento de los grandes bancos durante la crisis de los subprimes (productos financieros especulativos). Si se quiere reducir la deuda pública actual y futura, habría que actuar sobre esos comportamientos. Pero estos bancos siguen haciendo lo mismo que en el pasado. Sin crecimiento y sin inflación el sobreendeudamiento no se resolverá nunca, menos aún con políticas presupuestarias de austeridad. Estamos en un camino sin salida.
–Usted afirma que los Estados son rehenes de esos bancos.
–Sí. Los Estados no osan poner en tela de juicio las prácticas de esos grandes bancos. Estas instituciones desarrollaron lógicas financieras muy peligrosas, son responsables de la inestabilidad monetaria y financiera internacional, pero los Estados están desarmados frente a este oligopolio que es capaz de derrotar las legislaciones que se elaboran para desarmarlo. La lógica financiera perniciosa que existía antes de la crisis de 2007 persiste.
–De hecho, este oligopolio constituye una amenaza para las democracias. Peor aún, las modela a su antojo.
–Resulta claro que desde el momento en que los Estados dejan de tener un margen de maniobra, que están sometidos a las obligaciones presupuestarias y, encima, como ocurre desde los setenta, que pierden su soberanía monetaria, todo esto converge en un debilitamiento progresivo de nuestras democracias. Cuando el arma monetaria desaparece, cuando no se cuenta más con el arma presupuestaria, el Estado queda disminuido frente a potencias económicas que lo enfrentan y lo denominan. Hoy, en la mayoría de los grandes países, las democracias se caen y pierden su sustancia ante un mundo económico y bancario súperpoderoso.
–La sensación global que deja la lectura de su libro es que el cataclismo siempre nos acecha.
–Sí, el cataclismo está por venir, fundamentalmente porque los grandes bancos no cambiaron su lógica financiera. Estamos ante grupos privados que actúan según sus propios intereses y que son híperpoderosos. Por consiguiente, las mismas causas producen los mismos efectos. La inestabilidad financiera persiste y como las deudas públicas no hacen más que aumentar en todos los países desarrollados, nos encontramos con la amenaza creciente de una explosión de la burbuja de las obligaciones. Las deudas están constituidas por obligaciones financieras y, como la deuda aumenta, hay un momento en el cual la burbuja explotará y tendremos un cataclismo financiero tanto más grave que los vividos hasta ahora, ya que los Estados, debido a sus políticas de rigor fiscal, no podrán intervenir. No se ha cambiado ni un ápice de la lógica profunda de la globalización de los mercados y tampoco se ha querido romper el oligopolio. Resulta evidente que todas las condiciones están reunidas para que tengamos otro cataclismo.
–Usted resalta también un hecho que parece de ciencia ficción: ese oligopolio logró transformar la deuda privada en deuda pública.
–En 2007, 2008, los grandes bancos detentaban los productos tóxicos, pero, en vez de reestructurar a esos bancos, en vez de hacerles pagar por las consecuencias de los efectos comportamientos, los Estados intervinieron para recapitalizar a los bancos o nacionalizarlos. Al final, esas obligaciones que representaban una deuda privada se transformaron en deuda pública. Pagaron los contribuyentes.
–¿Es la primera vez en la historia de la humanidad que la relación de fuerzas entre lo privado y lo público se da vuelta?
–Es la primera vez que tenemos un mundo tan globalizado donde los capitales pueden desplazarse de un lado al otro del planeta a la velocidad de la luz, y donde hay actores tan potentes frente a los Estados. En el pasado hubo confrontaciones entre el poder financiero y el poder político, pero es la primera vez en la historia que esa confrontación tiene lugar a escala mundial. Esa es la novedad.
–Entonces revolución, movilización ciudadana… ¿Por dónde transitar con una sociedad global que ha perdido su potencia, su capacidad de acción decisiva, que ha entregado su conciencia democrática y ciudadana a cambio del nuevo estatuto de consumidor planetario?
–Lamentablemente, lo que va a pasar es que, si no se hace nada, habrá una nueva crisis financiera. Y esta actitud pasiva, apática, puede acarrear trastornos enormes cuyos efectos políticos y sociales serían dramáticos precisamente porque ese trastorno no fue anticipado por las fuerzas políticas y sociales. Desde luego, se requieren movilizaciones ciudadanas. No será fácil. Mire lo que ha ocurrido en Grecia, con el Primer Ministro Alexis Tsipras y el partido Syriza. Las trabas para cambiar la relación entre lo político y lo económico han sido gigantescas. La historia no ha terminado aún. Hemos visto a un gobierno aceptar un acuerdo en el cual no cree. ¡Esto nos muestra hasta qué punto se ha puesto en tela de juicio la democracia! En España, con el movimiento Podemos, tal vez ocurra lo mismo. No creo que se pueda decir por adelantado que las movilizaciones ciudadanas iniciarán los cambios que esperamos. Tal vez, con las redes sociales y los movimientos, podamos esperar que comience un proceso. Hace falta una palabra política fuerte capaz de sintetizar el mundo de hoy y, también, lanzar la consigna capaz de abrir el camino de cambios reales. Las contradicciones que hemos visto en Grecia son el punto de incandescencia de estas cuestiones. Nada ha terminado. Como se dice popularmente ¡si nos gustó la temporada uno en Grecia, vamos a adorar la temporada dos! Lo cierto es que sin acción colectiva no saldremos de esto. ¿Cómo imaginar lo que viene, cómo dar vuelta esta relación de fuerzas totalmente desigual entre las potencias bancarias y los Estados debilitados? Reconozco que las democracias están en peligro, pero creo que la única solución pasa por una reconquista política que puede tomar varias formas. En el curso de los últimos años, los Estados han ido abandonando progresivamente su soberanía política, monetaria y presupuestaria. Debemos tomar en cuenta la realidad de la globalización del mundo. Los Estados tienen que recuperar su margen de maniobra, su soberanía, pero dentro de un marco organizado, a escala planetaria. Ello supone que los Estados actúen colectivamente organizando, por ejemplo, una gran conferencia del tipo Bretton Woods (1944). Otro camino consiste en que los ciudadanos empujen a los Estados a actuar, en todo el mundo, con movimientos diversos. Sin embargo, antes que nada, estas opciones suponen que se tome conciencia del estado del mundo, de las relaciones de fuerza existentes. Es indispensable que lo político vuelva al primer plano de la gestión de los asuntos económicos. La moneda debe ser un bien público y no un bien privado.
–En suma, se trataría de adormecer al consumidor y despertar al ciudadano globalizado. En este contexto, la crisis griega es la explosión visible de la degradación de las democracias occidentales.
–Los griegos tienen algo muy fuerte en su historia milenaria: siempre tuvieron el sentido de lo político. Desde los inicios de la democracia en Grecia, los debates siempre fueron muy ricos, hasta violentos. Eso es lo hay que despertar hoy en el mundo. Los griegos nos están mostrando cómo hacer política. Nos encontramos en estado de urgencia.
Lista de los 28 bancos que componen el oligopolio
- P. Morgan Chase
Bank of America
Citigroup
HSBC
Deutsches Bank
Groupe Crédit Agricole
BNP Paribas
Barclays PLC
Mitsubishi Ufjfg
Bank of China
Royal Bank of Scotland
Morgan Stanley
Goldman Sachs
Mizuho FG
Santander
Société Générale
ING Bank
BPCE
Wells Fargo
Sumitomo Mitsui FG
UBS
Unicrédit Group
Crédit Suisse
Nordea
BBVA
Standart Chartered
Bank of New York Mekon
State Street
El balance total de estos bancos es de 50.341.000 millones de dólares.
Errata: para corregir el autor de la entrevista, donde ponía millones de dólares (de hecho en el original del libro son millardos), se han añadido 3 ceros : (mil millones)
Fuente: http://www.pagina12.com.ar/diario/elmundo/4-278454-2015-08-02.html
by Martí Olivella | maig 25, 2015 | 2. La Política, Recomanats
Seminari Estat de Pau www.estatdepau.cat
Amenaces per a la seguretat de Catalunya
- A Catalunya li cal defensar-se d’agressions o d’una ocupació del territori?
Catalunya és un país europeu, de mitjanes dimensions, densament poblat, socialment i econòmicament desenvolupat, en què hi tenen interessos grans grups productius i econòmics internacionals; logísticament i estratègicament està ben situat, hi passen conduccions de gas i línies elèctriques d’interès internacional; és la cruïlla d’un eix de comunicacions privilegiat, tant per terra com per mar, per realitzar el trànsit de mercaderies entre Àsia, la Mediterrània, el sud d’Europa i el centre d’Europa.
Això fa que qualsevol agressió, atac o invasió afectaria els interessos de tants països que repercutiria políticament i econòmicament a bona part de la zona europea. Sembla pràcticament impossible que Catalunya pugui patir una agressió o una ocupació militar d’un país proper o llunyà, sense que l’agressor no s’arrisqui a patir greus conseqüències polítiques i econòmiques. Especialment si, més tard o més d’hora, Catalunya acaba sent membre de ple dret de la Unió Europea.
Per tant, no té cap sentit pensar en un exèrcit català si és te en compte que per defensar el territori català amb garanties, caldria crear una força militar que hauria de tenir la mateixa o superior capacitat que la dels hipotètics enemics. Això tindria un cost econòmic de tal ordre que seria inassolible tant en la seva creació com en el seu manteniment; i necessitaria molts anys per ser operativa. Per tant, un exèrcit propi no estaria disponible en el període inicial de la sobirania, que podria ser el més crític.
En el context europeu i mediterrani actual no hi ha cap estat que pugui suposar una amenaça d’agressió o d’ocupació militar de Catalunya. Si l’Estat Francès ho fos, poca cosa hi hauria a fer front una potència d’aquest abast. No hi ha cap altre país mediterrani que tingui la logística suficient per ocupar Catalunya per mar o per aire.
- Si l’Estat Espanyol ataqués Catalunya, com es defensaria?
Mentre l’Estat Espanyol sigui membre de la Unió Europea i de la OTAN no hi ha cap possibilitat que pugui atacar militarment a Catalunya, perquè requeriria el respectiu acord dels seus membres.
Si l’Estat Espanyol, per intentar evitar la independència, ocupés militarment Catalunya, patiria gravíssimes conseqüències polítiques i econòmiques internacionals. Però en aquest poc probable escenari, Catalunya no tindria temps ni capacitat per haver organitzat un exèrcit capaç de repel·lir l’atac i evitar l’ocupació.
L’únic «atac» possible podria ser el d’un bloqueig econòmic, comercial i de vies de comunicació… que, de fet, perjudicaria totes les parts – Catalunya, Espanya i Europa – de forma significativa i per tant difícilment podria durar massa temps.
Davant una hipotètica Declaració Unilateral d’Independència – que podria ser considerada «legalment» com a secessió – el Govern Espanyol podria suspendre l’Autonomia i les seves institucions, arribant a l’ocupació o blocatge per la força policial dels edificis, i a l’empresonament de polítics i funcionaris. En aquest cas, per evitar una confrontació armada entre cossos policials de conseqüències imprevisibles, semblaria molt més dissuasiu i efectiu saber que hi hauria una crida a la no claudicació i a la resistència civil noviolenta de polítics, funcionaris i ciutadans, que no obeirien les ordres d’una autoritat imposada.
- Podríem fer front al terrorisme sense exèrcit?
Els exèrcits han mostrat que no són efectius per evitar atacs terroristes en cap país, ni tant sols en els que tenen els exèrcits més poderosos (EUA, Regne Unit, França,…). Els exèrcits no estan concebuts per front a aquests tipus d’actes criminals, sinó per enfrontar-se a exèrcits regulars d’altres estats.
- Com podríem fer front –sense exèrcit- al sabotatge d’una instal·lació sensible com una emissora pública de TV o una central nuclear, per part d’un grup terrorista?
Les accions terroristes acostumen a ser per sorpresa i aquest tipus d’infraestructures en situacions normals no estan protegides per l’exèrcit. És funció dels serveis d’informació i de vigilància de la policia el prevenir, evitar i refusar aquests tipus d’accions. La primera mesura de prevenció és evitar disposar d’infraestructures massa perilloses, com les nuclears i similars.
- Com podríem combatre el crim organitzat? I les màfies internacionals?
Com en el cas del terrorisme, per combatre les organitzacions criminals cal un conjunt de mesures polítiques, jurídiques, fiscals, bancàries, policials i judicials. No és funció de l’exèrcit ni té capacitat d’actuar contra aquestes organitzacions, més enllà del seu ús mediàtic en el carrer després de grans atemptats.
- Com fer front als nous tipus de d’organitzacions violentes i delictives?
Catalunya com la majoria de països desenvolupats pot patir nous i múltiples tipus d’agressions, impensables fins fa poc, més probables i reals que les d’una agressió militar. Aquestes agressions, protagonitzades per grups que poden actuar autònomament o formant aliances conjunturals, tenen capacitat de realitzar gravíssims atacs de difícil previsió i naturalesa molt diversa, realitzades per:
- Grups terroristes d’ideologia extremista, política o religiosa, amb: sabotatges d’instal·lacions de serveis crítics; destrucció de centres institucionals o ciutadans; atemptats o segrestos de persones; mitjans de transport terrestre, marítim o aeri… que poden derivar en enfrontaments armats tan en l’interior com en l’exterior del país.
- Grups criminals, màfies i cartels transnacionals, de robatoris, contraban de productes, extorsions, segrestos, tràfic de persones i drogues.
- Lobbies econòmics incontrolables actuant als límits o al marge de la llei, amb estafes, operacions financeres o comercials delictives o fraudulentes; espionatge de productes de disseny o industrials…..
El fet que darrerament alguns atacs terroristes solen ser realitzats per persones o petits grups disseminats en diferents països i inserits dins les poblacions, fa que puguin passar desapercebuts i actuar en la clandestinitat. Això dificulta la seva detecció i desactivació, especialment quan decideixen de manera autònoma, actuen de manera imprevisible i tenen conviccions de martiri suïcida.
El model de defensa militar no serveix per fer front a aquest tipus de riscos i agressions. L’estructura i característiques de molts cossos policials de seguretat ciutadana tampoc estan adequades per fer-hi front de manera eficaç.
Com reorganitzar el sistema de seguretat?
Afrontar aquest tipus de riscos i d’amenaces, requereix un canvi de concepció en la seguretat, una capacitat d’adaptació i reformulació permanent de les estratègies i mètodes a adoptar. Entre elles, reconèixer que aquests riscos no es poden abordar solament des d’uns mitjans i perspectiva nacional. Es necessita:
- Una Agència de Seguretat, que permeti conèixer i analitzar estratègicament tota la informació de l’interior i de l’exterior que pugui ser clau, per a la prevenció de riscos o neutralització anticipada d’atacs de qualsevol mena, que permeti orientar les decisions polítiques a emprendre en tots els àmbits estratègics per part del Govern per tal d’evitar o minimitzar possibles agressions. Cal la Coordinació Internacional de l’Agencia de Seguretat amb les organitzacions europees que agrupen les diferents agències nacionals com FRONTEX (control de fronteres), EUROPOL (informació i seguretat) o EUROJUST (cooperació judicial).
- Un Servei d’Intel·ligència encarregat d’obtenir, analitzar i avaluar tota la informació específica i contrastada sobre riscos, amenaces latents i fets o atemptats que puguin afectar l’estabilitat de l’estat i les seves institucions o la seguretat dels seus ciutadans
- Un Cos especial de seguretat, que d’acord amb les funcions i actuacions assignades de prevenir i contrarestar de manera eficient accions armades de grups extremadament violents, disposi de criteris, equipament i estructura organitzativa específiques. Però pel fet de ser un cos armat, no cal que sigui militar ni militaritzat. I tot i ser un cos diferenciat, ha d’estar integrat dins la mateixa estructura i dependència institucional que el cos policial de seguretat ciutadana.
Aquest cos cobriria també les funcions de protecció i seguretat en edificis institucionals o emblemàtics, transport terrestre, estacions portuàries, ports, aeroports, fronteres etc.
L’aplicació d’aquests criteris en una Catalunya amb estat propi comportarà l’actualització dels Mossos d’Esquadra i de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, o la creació de nous organismes.
Contribució de Catalunya a la seguretat internacional
- Algun país europeu reconeixerà oficialment un Estat Català si no accepta ingressar a l’OTAN i a les estructures de defensa europees?
Si l’Estat Català té una sòlida i indiscutible base democràtica tard o d’hora serà reconegut pels estats i institucions democràtiques europees i internacionals. L’Estat Català, en el procés global d’integració europea, ha de negociar la seva modalitat de pertinença als diferents tractats, inclosos els de la política de seguretat europea, aportant allò que realistament pot ser més beneficiós per ambdues parts, que òbviament no serà un exèrcit inexistent o improvisat.
- Com podem contribuir a la seguretat col·lectiva si no participem amb un exèrcit a les missions de pau que hi ha al món?
Hi ha diversos camins -via diplomàtica, civil, policial…- de contribuir a la seguretat europea i mundial que no és la via militar. Explorar i concretar aquestes vies –prevenció i transformació de conflictes, ajuda humanitària, enfortiment de sistemes de defensa civil…- , pot ser una millor contribució a la seguretat que aportar més soldats a uns nombrosos exèrcits que no aconsegueixen millorar la seguretat global, ni amb missions de guerra ni amb missions de pau.
- Pertànyer a un bloc militar assegura –entre d’altres coses- l’actualització periòdica d’equips militars i d’armament. Què pot oferir Catalunya si no ha de comprar armament a fora?
L’actualització d’armament, el negoci de les armes, és una de les causes que activen els conflictes armats. Catalunya no pot fonamentar la seva sobirania en el “negoci de la guerra”; no ha de voler ser un referent ni en la recerca, ni en la fabricació, ni en la venda d’armes. Tampoc pot acceptar el peatge de participar-hi per poder ser reconeguda per altres països. En tot cas, en les negociacions i compensacions, semblaria molt més intel·ligent invertir en aparells civils (companyia aèria catalana…) i policials de doble ús (emergències, protecció civil i vigilància policial marítima i aèria…).
La seguretat nacional en el moment de la independència
- Quines han de ser les prioritats per construir un país segur?
La primera és no ser una amenaça ni política, ni econòmica, ni militar per a cap altre país. Renunciar a la guerra com a mitjà de resoldre conflictes internacionals.
La segona és identificar els principals riscos, perills i amenaces de tot ordre que la població de Catalunya viu i posar-hi els remeis adequats, que en cap cas són d’ordre militar.
La tercera és organitzar un sistema integrat de protecció civil i de seguretat policial que vetlli per prevenir incidents, per actuar davant catàstrofes, per mantenir l’ordre públic, la seguretat de la ciutadania i els seus béns, per perseguir els delinqüents i posar-los a disposició dels jutjats.
- La gent vol un sistema de seguretat i defensa efectiu. Com es pot assegurar millor? Què caldria fer ja des d’ara?
Després de segles de guerres i mentre veiem cada dia escenes esgarrifoses de violència en molts llocs del món, és normal que molta gent cregui, sense pensar-hi massa, que cal tenir un exèrcit per defensar-nos. Però les amenaces que avui dia tenim a Catalunya no el justifiquen, ni pot ser efectiu per reduir-les o per evitar-les. Ja no podem continuar assimilant “defensa” a “exèrcit”. “La pau és massa important per deixar-la en mans dels militars”.
Les guerres ja no són entre exèrcits regulars de dos o més estats que lluiten entre ells-; les guerres són cada vegada més entre exèrcits regulars “aterridors” molt tecnificats i poc motivats que volen evitar baixes de soldats d’un costat, contra xarxes “terroristes” d’activistes molt motivats que no tenen por a perdre la vida.
El que cal és revisar les nostres relacions polítiques i comercials perquè no puguin ser un greuge per a ningú; reduir efectivament els riscos, perills i amenaces que afecten la nostra població amb polítiques adequades; re-organitzar el sistema de protecció civil, de seguretat policial, de resolució judicial i penitenciari de conflictes; aportar les nostres capacitats pacificadores reals als sistemes de seguretat internacional….
- Quants efectius d’exèrcit, de policia, d’intel·ligència, de contraespionatge es necessiten per assegurar la defensa de Catalunya davant les amenaces més importants?
Com que les amenaces més importants en la Catalunya actual no són d’origen militar, cal dotar-se d’uns cossos de protecció i seguretat, civils i policials, i formar-los adequadament: perquè siguin molt eficients en la prevenció, en l’actuació i en l’avaluació al servei de la protecció de la ciutadania, amb els seus béns i les seves institucions. Els serveis d’informació (per prevenir i perseguir delictes) i els serveis d’intel·ligència (per assessorar decisions polítiques) són claus en l’actualitat, i molt més importants i decisius que les forces armades, cada cop, més desfasades i obsoletes.
Cal avançar ràpidament en l’elaboració d’un Llibre Blanc de la Seguretat que posi les bases d’un sistema eficient i democràtic de protecció, seguretat i defensa civils.
- Les institucions europees exigiran que Catalunya no es pugui convertir en base de presència o circulació d’organitzacions delictives o terroristes. Com ho podrem assegurar sense exèrcit?
Els exèrcits, fins i tot els més poderosos, no han pogut evitar cap dels atacs terroristes, i, molt menys, l’actuació de tota mena d’organitzacions criminals, ni les il·legals ni les de “coll blanc” que acaparen la riquesa i el poder en mans de molts pocs tot destruint les democràcies.
Una societat cohesionada, amb unes institucions al servei del poble, un sistema d’informació i d’actuació policial, i unes lleis amb una justícia eficient que dificultin l’ocultació i l’actuació d’operacions i organitzacions criminals són les principals mesures per evitar-les.
- Espanya acceptaria que Catalunya no es quedi la part que li correspon de l’exèrcit?
En la negociació sobre la distribució d’actius i passius ni l’Estat Espanyol ni el nou Estat Català els interessa repartir-se els corresponents a les forces armades.
L’Estat Espanyol, per la seva mentalitat, ha de preferir una Catalunya com a “zona desmilitaritzada”; però, en el cas que cas li interessés repartir una part proporcional de les Forces Armades, fàcilment voldrà desfer-se dels materials més obsolets i del personal menys adequat; i voldrà que Catalunya assumeixi part de l’enorme deute contret en les inversions en armament.
L’Estat Català, pels propis valors, li pot convenir ser una “zona desmilitaritzada” que no sigui una amenaça a ningú; i, alhora, ha de preferir una distribució d’actius i passius en matèries més socials que militars, que a més, aquestes comportarien assumir una part del personal de les Forces Armades format per l’Estat Espanyol!
Exèrcit sí, exèrcit no
- Tots els països “normals” tenen exèrcit. Per què hi ha qui pensa que Catalunya pot ser diferent?
El procés de la independència de Catalunya no és normal, és més innovador, més pacífic i democràtic, fonamentat en la iniciativa ciutadana… i vol ser millor que altres processos semblants, per fer un país millor que el que ara pot ser. Les forces armades són unes institucions que tots els estats actuals les hereten del passat. I veiem que si bé costa bastant crear un exèrcit, és quasi impossible desfer-se’n un cop el tens. Catalunya està innovant en el procés d’independència, liderat per la ciutadania. Un cop aconseguit, és la ciutadania qui amb aquesta força innovadora l’ha de continuar guiant, aspirant a ser un referent per a d’altres pobles: Catalunya ha de fonamentar la seva seguretat en la força de la ciutadania, en un sistema integrat de protecció, de seguretat i de “defensa” civils, policials i no militars.
- Els soldats americans no vindran sempre a morir a Europa per defensar-la com a la 2a guerra mundial. No l’hem de defensar amb el nostre exèrcit?
Quan l’exèrcit americà participa en alguna guerra, obeeix les ordres del Pentàgon que segueix les instruccions de les seves multinacionals que abans han fet un estudi de costos beneficis. Si hi ha guany intervenen i si no, donen suport a dictadors com Franco o a règims medievals, com l’Aràbia saudita. Ni la democràcia i ni la vida dels seus soldats els preocupa massa com van demostrar a Vietnam on van enverinar amb gas taronja els seus propis soldats o els van enviar a morir a l’Iraq per petroli. A més l’OTAN defensa sobretot els interessos del Pentàgon.
A la 2ª guerra mundial van ser precisament els exèrcits nacionals europeus els qui no van saber defensar els seus pobles. Els exèrcits en molt poques ocasions han servit per defensar els pobles i la vida dels seus ciutadans.
- L’exèrcit espanyol ha canviat molt. Els seus oficials no parlen idiomes i tenen carreres universitàries?
Tant de bo l’exèrcit espanyol hagués canviat molt. És cert que molts militars parlen idiomes i estudien a la universitat però pel que fa a la defensa dels drets humans, que és clau en un exèrcit, han canviat poc. El cas sobre l’abús sexual a la capitana Zaida Pedrera per part d’un coronel, mostra la realitat de l’exèrcit espanyol (Cal veure el programa Salvados de La Sexta de Jordi Évole). Si així maltracten a una capitana, quin tracte donaran als i les soldats i si d’aquesta manera defensen els seus? millor no fer-se il·lusions de com defensaran la ciutadania. Una institució que rendeix culte a l’obediència cega i que té armes, és sempre molt perillosa.
- La veritable qüestió: la defensa armada fa un país més segur?
Els estats que tenen grans exèrcits són sovint més una amenaça pels altres estats que un factor de seguretat nacional i internacional. Els estats amb les forces armades més poderoses no eviten els atacs terroristes en el propi territori, són un factor que en nom de la “seguretat nacional” amenacen, intervenen i ataquen altres països unilateralment, suscitant una terrorífica espiral de violència.
L’ús de les forces armades provoca morts entre els seus joves i entre les poblacions afectades, això és donar seguretat a la gent? L’ús de les forces armades, la defensa armada, els exèrcits… no sols no donen més seguretat a les poblacions dels països contrincants, sinó que són causa d’un increment d’inseguretat nacional i internacional en què personal civil i militar pateix les tràgiques conseqüències dels interessos polítics i econòmics de les elits nacionals i globals.
- Es pot respondre a una agressió armada sense armes?
Nombrosos exemples dels conflictes del segle XX ens diuen que sí, però que depèn del context i de la capacitat i motivació de la ciutadania per organitzar-se i fer-hi front. De forma espontània la població, a vegades amb el suport temporal dels governs, (Txecoeslovàquia) ha fet front a agressions armades durant alguns dies o setmanes, i en algun cas ha evitat l’ocupació (Països Bàltics). En nombroses revolucions ha estat la ciutadania qui sense armes ha aconseguit alliberar-se de la potència colonitzadora (Índia), o de règims totalitaris (algunes Revolucions de Colors, algunes Primaveres Àrabs).
En la majoria d’aquests casos les iniciatives de defensa o de revolució noviolentes han estat molt espontànies, molt poc preparades. Podem imaginar què podria fer un país que dediqués un petit percentatge de les habituals despeses de defensa armada a estudiar, posar a punt i organitzar una defensa civil? Catalunya pel context en què viu i per la força de la gent es pot permetre’s el repte d’intentar-ho.
- Ens cal una defensa, és a dir, un exèrcit, per fer front als perills per a la seguretat?
Catalunya, com qualsevol estat, tindrà necessitat d’un sistema de seguretat i de defensa per protegir la població, els seus béns i institucions, dels riscos, perills i amenaces reals, posant els mitjans necessaris en funció d’un seriós estudi de riscos i de la demanda de seguretat de la població.
En el context actual, i previsiblement futur, no sembla que hi hagi cap amenaça que requereixi unes forces armades, ni en la defensa front un, del tot improbable, atac exterior, ni en la cooperació en la defensa de legítims interessos internacionals.
Primer, conèixer les amenaces reals; Segon, cercar les millors respostes de seguretat. Conclusió: defensa no vol dir exèrcit; cal saber de què ens hem de defensar i fer-ho de la millor manera, de la més efectiva.
- L’exèrcit dóna seguretat?
La seguretat la dóna cultivar una bona cohesió social, enfortir una democràcia equilibrada (no sols representativa, també participativa i directa), assegurar els drets de tothom en el propi país i en tots els països. Els exèrcits no poden donar seguretat, més aviat susciten espirals d’amenaces i de violències amb altres estats; i sovint són un perill intern contra les llibertats ciutadanes i les institucions polítiques democràtiques; perjudiquen la població perquè es mengen una part dels pressupostos socials i perquè estenen la cultura del militarisme i de la violència…
Sistemes de seguretat i defensa no militars
- És viable un sistema civil de protecció, seguretat i defensa?
Si un sistema militar de defensa no sembla ni viable, ni efectiu, fins i tot pot ser contraproduent per a les llibertats i la seguretat (què faríem amb el 20% de militars de les forces armades espanyoles fent anar la màquina de guerra traspassada per l’Estat Espanyol a Catalunya?);
Si en un món ple de conflictes cal evitar les guerres – que provoquen més guerres i violències – i cal avançar en solucions intel·ligents i pacífiques dels mateixos;
Si en l’imaginari social hi ha una ancestral necessitat de defensa, malgrat en el context actual el risc d’una invasió armada de Catalunya és pràcticament nul;
Si la nostra societat pateix un conjunt de riscos, perills i amenaces de tot ordre que no precisen d’una resposta militar, però sí de respostes polítiques, econòmiques, policials i judicials,
Aleshores:
Cal apostar per un sistema integrat, de base civil, no militar, de protecció, seguretat i defensa. Serà viable en la mesura que la societat el recolzi i hi participi activament com a garantia de la defensa de les llibertats i drets individuals, socials i nacionals.
Aquest sistema es pot fonamentar en un renovat Institut de Seguretat Pública de Catalunya, tant pel que fa a la recerca i disseny, com a la formació i organització, amb la implicació de les universitats i organitzacions ciutadanes de diferents sectors i territoris.
Catalunya, al costat de com van ser els Països Bàltics, serà el referent d’un país internament segur i contribuïdor a la pau inernacional amb mitjans pacífics.
Un Servei Civil Català per la Pau, de caràcter voluntari, pot reforçar iniciatives europees i internacionals, no sols en els conflictes exteriors, sinó també com a eix organitzador d’una espècie de Sometent noviolent d’autoprotecció civil (típicament català i separat de l’exèrcit), per a la pròpia defensa i la defensa de la terra.
- Costa Rica no té exèrcit però té un tractat de defensa amb EUA. Volem el mateix per a Catalunya?
Els pocs països que no tenen forces armades, com Costa Rica, són fruit de circumstàncies sàviament utilitzades pels seus dirigents, per cert, en aquest cas, era un català. El tractat de defensa mútua, semblant a l’OTAN, els EUA el van fer amb la majoria d’estats americans. Només Costa Rica va saber estalviar-se els enormes costos en defensa armada que aquest acord li permetia i va poder millorar el benestar de la seva gent i reduir els conflictes bèl·lics, a diferència dels països del voltant.
La participació en polítiques i institucions de seguretat europees (PESC, OSCE…) no obliga a contribuir-hi militarment. Es poden acordar altres formes de cooperació i d’intervenció civils, diplomàtiques, policials, judicials… que aportin molt més valor que el que pugui aportar un improvisat exèrcit català de 20.000 efectius en una Europa amb un excedent 2.000.000 de soldats.
- Un estat sense exèrcit no seria la porta d’entrada a exèrcits privats?
La privatització de la seguretat – amb funcions policials, paramilitars o militars – és un greu perill per a la democràcia i per a la pau, en convertir la por i la guerra en un negoci. La defensa de la sobirania de Catalunya l’està protagonitzant una part de la ciutadania i no té cap sentit que delegui aquesta força ni a un exèrcit professional ni, molt menys, a un exèrcit privat; no són els mercenaris qui han de garantir la sobirania d’un poble.
- Unes forces de policia armades no són el mateix que unes forces militars armades?
La policia, tot i poder dur armes, és un cos de caràcter civil encarregat de vetllar pel manteniment de l’ordre públic i la seguretat de la ciutadania i dels seus béns, perseguir els delinqüents i posar-los a disposició dels jutjats. Està sotmesa a les ordres de les autoritats polítiques civils i judicials; també al control democràtic del seu funcionament.
Les forces armades – terra, mar i aire- són, en canvi, el conjunt d’institucions oficials, permanents i regulars encarregades d’aplicar la política de defensa nacional, així com la política exterior, per via armada. L’organització de les forces armades es basa en la jerarquia i en una disciplina extrema.
Barcelona, 25/05/2015
by Martí Olivella | des. 21, 2014 | 2. La Política, Recomanats
Una proposta per elaborar la constitució des de la radicalitat democràtica
Després del 9N s’obre un nou període en la transició nacional a Catalunya. Diversos moviments socials i organitzacions polítiques han manifestat la necessitat de convocar eleccions de caràcter plebiscitari per conèixer amb exactitud amb quin suport compta el procés cap a la independència i han liderat, alguns des de fa molt de temps, espais de reflexió i propostes sobre el model de país i la Constitució que l’ha de regir.
Aquest lideratge ciutadà ha tingut ressò en l’àmbit parlamentari ja que tant el President de la Generalitat com els grups parlamentaris d’ERC, ICV-EUiA i la CUP han expressat públicament la voluntat d’obrir un procés participatiu orientat a elaborar la futura Constitució. Aquesta voluntat es va traduir en l’aprovació de la Moció 157/X del Parlament, sobre el 9N i l’obertura d’un procés constituent (13 de novembre de 2014), que insta el Govern a encarregar a un grup de treball el disseny d’aquest procés participatiu, tenint en compte els treballs del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) i incloent els mecanismes, les condicions, el format i els temps, espais i procediments de debat i decisió populars sobre la redacció d’unes noves bases constituents de la futura República.
Efectivament, el procés d’elaboració d’una Constitució democràtica en el segle XXI requereix un procés diferent al que es seguia en el segle passat ja que avui la ciutadania està més informada i compta amb nivells de formació històricament mai vistos. La ciutadania ha liderat i el procés i, de forma coherent, l’ha de continuar liderant, de forma que la Constitució ha de ser radicalment democràtica tant en els resultats com en el procés. Cal que sigui participatiu des de l’origen fins al final si es vol legitimar socialment el nou text constitucional i eixamplar la base social favorable a la nova República, incorporant també aquells que, d’entrada, no s’han manifestat a favor de la independència però que es poden sentir interpel·lats i cridats a participar per un procés de definició d’un nou país des de la base social.
A Europa tenim exemples recents de processos similars, com Irlanda, Islàndia o les previsions del Llibre Blanc a Escòcia. A més, està en consonància amb les recomanacions de l’informe número 10 del CATN, “El procés constituent”, on s’esmenta la necessitat d’aplicar estàndards democràtics altament exigents en la redacció de la Constitució, per acomplir les condicions de “garanties democràtiques, llibertats, participació i pluralisme”, i amb la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya (23 de gener de 2013), per la qual s’aprova la “Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya”, que esmenta els principis de legitimitat democràtica, transparència, cohesió social i participació.
L’aplicació i desenvolupament d’aquests principis, més enllà dels mínims fixats pel mencionat informe 10 del CATN (eleccions constituents, intervenció del Parlament i fórmules de participació ciutadana), permetrien dissenyar i desenvolupar una Convenció Constitucional inclusiva de tots els sectors socials i que garantís les condicions de qualitat democràtica en l’elaboració del text constitucional. Així, el model no hauria de ser el de la comissió parlamentària, sinó el d’una Convenció Constitucional que integri diversos mecanismes democràtics, cadascun dels quals aportaria virtuts específiques al procés.
El sotasignats proposem que la Convenció Constitucional integri diverses perspectives complementàries de la democràcia en l’elaboració de la Constitució. Aquest procediment àmpliament participatiu permetria obtenir els beneficis i virtuts en qualitat democràtica que cada modalitat ofereix, d’acord amb la taula de fases annexa i que presentem resumidament:
- Una fase vinculada a la democràcia participativa a iniciativa de la ciutadania activa, que aglutini el compromís que tenen actualment moviments socials, associacions ciutadanes i grups d’experts que realitzen debats i redacten propostes d’orientació constitucional. Aquesta energia ciutadana, que ha provocat que ja estiguem de fet en el període d’elaboració constitucional, ha de ser inclosa i potenciada en treballs posteriors. Aquests moviments socials associacions ciutadanes i grups d’experts han de veure reconegut el seu lideratge pioner i ser presents en el procés d’elaboració com a garantia de l’origen i desenvolupament radicalment democràtics de la Convenció Constitucional.
- Una fase vinculada a la democràcia participativa amb suport institucional. Un cop institucionalitzada, la Convenció ha de comptar amb debats de vocació massiva, oberts al conjunt de la ciutadania i representatius de la diversitat, que apliquin metodologies que combinin el dret que té qualsevol persona a participar i amb plena igualtat en els diàlegs.
- Una fase vinculada a la democràcia representativa a través de representants de la ciutadania, que treballarà a partir de les aportacions de la fase anterior. La implicació ciutadana ha de continuar un cop el debat es situï en el Parlament de Catalunya, gràcies a la deliberació conjunta entre els representants electes i representants de la diversitat social (aplicant criteris de gènere, edat, territori, etc.). Aquests treballs, que també han de comptar amb l’assessorament d’experts per aconseguir textos d’alta qualitat tècnica, han d’estar subjectes a un estricte procediment de transparència i de retiment de comptes.
- Una fase vinculada a la democràcia directa: el text constitucional s’ha d’aprovar per referèndum vinculant com a garantia de que la sobirania rau en el poble i que aquest sempre té la darrera paraula, amb la possibilitat final d’exercir l’opció de veto si no li convenç el resultat del procés. Per tal que no es pugui plantejar com una opció de tot o res, seria convenient introduir la possibilitat que la ciutadania pugui expressar el seu suport, per separat, i de forma simultània o consecutiva, a les diverses parts que componen aquest text final.
Per tot plegat, esperem que els acords de transició incloguin una deliberació pública i política sobre aquestes fases i ens comprometem a aportar continguts i metodologia per fer-les possibles.
GRUP PROMOTOR DE LA CONVENCIÓ CONSTITUCIONAL
- Francesc Xavier Caballé ‘Xàbius’ (integrant de Procés Constituent i promotor de Crida Constituent)
- Àngel Campabadal (Constituents 15M)
- Jordi Camprubí (Parlament Ciutadà)
- Pepe Castelltort (integrant del Procés Constituent i promotor de la Crida Constituent)
- Víctor Garcia (integrant de Procés Constituent)
- Joan Guarch (El País que Volem)
- Jaume López (professor de ciència política – UPF)
- Isabel-Helena Martí (Sobirania i Justícia).
- Muntsa Niso (Associació de Professionals de la Participació de la Generalitat).
- Martí Olivella (Comissió Nova Política del Parlament Ciutadà i President de Nova – Innovació Social).
- Jordi Pacheco (membre de la Junta del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya).
- Lluís Planas (membre de la Marxa Som i del Pas – elcami.cat)
- Jordi Rich (Enginyer industrial i Comissió Nova Política del Parlament Ciutadà).
- Josep Maria Vilajosana. (Catedràtic de Filosofia del Dret – UPF).
Tots els membres hi són a títol individual i no comprometen les organitzacions esmentades.
Annex 1. Dimensions democràtiques de la proposta de Convenció Constitucional
(veure https://drive.google.com/file/d/0B1hfwUq1HU_RMU44YV9ISi1RSXc/view)
Annex 2. Recomanem la lectura de:
- Jaume López (dir). 2014. Qualitat Democràtica per a un Nou Estat. Fundació Josep Irla (http://www.irla.cat/documents/qualitat%20democr%C3%A0tica.pdf ).
- Martí Olivella. 2014. Reconstituint la democràcia. Crònica del 2025.
- Sectorial de Democràcia del Procés Constituent. 2014. Poder popular: institucions, iniciativa i referèndum (http://bit.ly/pconst_p3_t08).
- Vicent Ríos , Víctor Garcia i Salva Mestre. 2014. Full de Ruta per un Procés Constituent (http://wiki.procesconstituent.cat/index.php?title=Full_de_ruta_per_un_proc%C3%A9s_constituent. ).
[1] Una possibilitat és aplicar l’esquema per parts i no a tota la Constitució en bloc. La primera part seria el nucli breu de la Constitució o Constitució General (forma de Govern, principis institucionals bàsics, drets i llibertats públiques, etc) i després vindrien les parts que regularien elements més concrets (drets socials, principis del règim electoral, d’administració pública, de política econòmica, etc) a partir de les noves regles del nucli dur aprovat.
Més informació: http://www.reiniciacatalunya.cat/que-es-una-convencio-constitucional/
