Com podem concretar el punt 8 del pla estratègic de NOVACT: Impulsar que les administracions adoptin els serveis civils de pau, per promoure el rol d’actors de la societat civil per a la prevenció de conflictes.
Elements de reflexió per a l’Assembla General de NOVACT. Martí Olivella
Antecedents i context
NOVACT és de les organitzacions catalanes que més directament s’entronca amb els orígens del moviment d’objecció al servei militar i de la lluita noviolenta a Catalunya des d’inicis dels anys 70, amb un rol destacat de persones properes com Pepe Beunza, Lluís Fenollosa, Martí Olivella, Santi Martí, Jordi Palou… Ja ens els anys 70, plantejàrem l’oposició a la mili i la creació de serveis civils com a primer pas de la superació dels exèrcits amb sistemes de defensa civil noviolenta. L’intent de Martí Olivella de fer el servei civil alternatiu el 1976 als recents creats camps de refugiats a Tindouf tenien aquest objectiu.
Fou en el 25è aniversari de l’empresonament del primer grups d’objectors de Can Serra al Castell de Figueres, que plantejàrem el projecte Castell per la Pau, com un espai, entre d’altres, de formació d’uns Serveis Civils de Pau. I fou en les 3 trobades al Castell (entre civils, militars i polítics) que donàrem a conèixer la recent creada Nonviolent Peaceforce (de la qual Simonetta Costanzo n’ha estat la presidenta) i plantejàrem com organitzar els Serveis Civils de Pau. Des de les diverses marxes per la Cultura de Pau, reivindicarem el 0’3%, fins aconseguir que l’ACCD obrís una línia de projectes sota aquest epígraf.
Amb l’extensió de la guerra a Ucraïna del 2022, la iniciativa de Felip Daza (recolzada per NOVACT i l’ICIP) d’identificar les expressions de resistència civil noviolenta ha permès obrir l’horitzó mental de com afrontar la defensa més enllà de les armes i de l’ajuda humanitària. Fins el punt de, gràcies a Luca Gervasoni, poder incloure “Donar suport de forma activa als actors que promouen iniciatives de resistència noviolenta a les zones ocupades” en el document amb els 3 Nobel de la Pau que ha estat assumit per la Coordinadora d’ONG i presentat al Presidente del Gobierno.
La manca d’una resposta social permanent contra guerra ha portat a endegar des del 2 de novembre la campanya www.aturemlesguerres.cat, que té com objectiu principal no sols deixar de legitimar les guerres, sinó afavorir accions personals i col·lectives (plantar-se davant governs, fer aprovar mocions, promoure objecció fiscal…) i, sobretot obrir la ment a la necessitat de generar alternatives a la defensa militar armada, amb la posada en marxa d’agrupacions d’AutoDefensa Noviolenta que permetin entrenar capacitats de resistència civil noviolenta, per fer front a agressions actuals i a hipotètiques invasions futures. Les tesis queden recollides en un llibre amb 100 missatges.
Plantejaments i opcions
Impulsar que les administracions adoptin els serveis civils de pau, per promoure el rol d’actors de la societat civil per a la prevenció de conflictes.
En sentit literal, aquest punt ens porta a actuacions, gestions, projectes per tal que:
les administracions adoptin serveis civils de pau
els serveis civils de pau promoguin actors de la societat civil per a prevenir conflictes.
En sentit ampli, i tenint en compte els antecedents i context citats:
què fer si les administracions no adopten serveis civils de pau? (fa 20 anys que en parlem)
els serveis civils de pau, sols han de prevenir conflictes?
Per tant, crec que cal plantejar un ventall més ampli d’opcions (òbviament a prioritzar i, si cal, a dur a terme amb altres actors):
En primer lloc, cal distingir dos àmbits d’actuació:
Creació d’un Servei Civil de Pau català per a intervenció en conflictes exteriors (autònom o aportant personal a organitzacions ja existents, com Nonviolent Peaceforce o PBI…) que podria incloure suport a les defensores noviolentes d’agressions (Palestina, Sàhara, Ucraïna…)
Creació d’un Sistema Civil de Defensa Noviolenta catalàper a fer front agressions presents (no armades) i facilitar vertebració moviments socials; o futures (armades) i no haver de quedar-nos en dir no a la guerra un cop ha començar la invasió.
I, en segon lloc, cal distingir qui pren la iniciativa:
Iniciativa governamental (Generalitat de Catalunya + Ajuntament de Barcelona + Diputacions…)
Des de la meva perspectiva i vista l’experiència dels darrers 50 anys a Europa, – vegis llibre AutoDefensa Noviolenta – cap govern ha apostat seriosament ni per l’opció a) ni per la b), i difícilment ho faran (tenen el monopoli de la violència i no volen empoderar la ciutadania).
Per tant, només veig possible la iniciativa ciutadana, si cal amb ajuts puntuals i no estructurals governamentals.
Fins ara, la possibilitat de posar res d’això en marxa des de la iniciativa ciutadana ha estat molt feble. Ni tant sols son idees o projectes que hagin estat discutits ni assumits pel conjunt de les ONG.
Ara bé, tenim uns nous factors que potser poden fer canviar l’apatia habitual:
La proximitat de la guerra a Ucraïna i la manca de respostes al discurs oficial “que cal guanyar la guerra amb més armes en nom de la legítima defensa armada”
La dificultat de vertebració dels moviments socials transformadors per oferir respostes a les emergències que provoquen agressions de tot tipus, també en els àmbits locals.
L’impase del procés català pel dret a decidir que no articula l’energia de la població més enllà de manifestacions cada vegada menys concorregudes i des de fa anys, poc efectives per no tocar pilars de poder.
La manca d’un model de defensa no armada a aplicar en cas d’aconseguir la independència.
En parlem?
PS. No voldria que el que us queda de vida sigui un lament periòdic contra les guerres – com el de la meva generació – per no haver intentat posar les bases d’una sistema alternatiu de defensa noviolenta.
Trobareu una bona eina per somiar que la humanitat pot resoldre els conflictes d’una forma diferent, cooperativa i solidària si es prepara a consciència i guanya l’opinió pública. Xavier Masllorens. President de l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau)
Aquest és un fragment del pròleg del llibre AutoDefensa Noviolenta en 100 missatges i una història increïble, publicat el 30 de gener, commemorant el 75è aniversari de l’assassinat de Gandhi, pocs dies abans d’haver convocat una trobada per organitzar el Santi Shena (Exèrcit de Pau). Aquest article extreu una vintena d’aquests 100 missatges, com invitació a la lectura del llibre.
El moviment d’objectors, amb la pràctica dels elements clau de la lluita noviolenta, aconseguí el reconeixement del dret a l‘objecció al servei militar. I, gràcies a un milió d’objectors i 50.000 insubmisos, el 2001 s’acabà amb el servei militar obligatori; però, era només un primer pas per un món sense exèrcits ni guerres. I aquí ens vàrem quedar!?
Posar les bases d’un sistema civil de defensa noviolenta és un dels objectius del compromís de la campanya www.aturemlesguerres.cat. Esperem que aquests missatges, i el diàleg que suscitin, ens ajudin a imaginar com el podem organitzar.
Només dient No a les guerres, les podem aturar? Qualsevol persona equilibrada està contra les guerres. No podem resoldre conflictes posant més llenya al foc. Com podem vindicar drets i llibertats o modificar fronteres tot destruint, ferint, torturant, matant, violant persones, civils o militars?
Diem no a les guerres però, si algú ens ataca, què hem de fer en un món amb més de 30 guerres, amb milers de morts? Hem de defensar-nos!. Però, com fer-ho sense provocar més patiment? Com fer una defensa efectiva, que no provoqui més destrucció i mort de les que pretén evitar? Tenim el dret i el deure de defensar la vida de les persones, dels pobles i les seves organitzacions, de la natura i de la Terra; a defensar-nos de tota mena d’agressions, socials, econòmiques, polítiques, culturals… també militars.
Diem NO a les guerres, a la cursa d’armament, a la militarització creixent, als pactes militars… Diem sí als organismes multilaterals, al desarmament, al dret internacional… però també diem sí, i fins ara no ho hem fet, als sistemes civils d’autodefensa noviolenta!
La legítima defensa no pot ser l’excusa per començar ni per escalar cap guerra, que provoca l’efecte contrari a l’esperat: no protegeix la població, ni els seus drets, ni els seus béns. Com defensar-nos sense provocar més guerra? Com podem organitzar un defensa efectiva que redueixi la mort i la destrucció? Quasi sempre la gent identifica “defensa” a “defensa armada” i no sabem imaginar com defensar-nos sense recórrer als exèrcits i a les seves armes letals. Però, com veurem, espontàniament alguns pobles han sabut defensar-se sense oposar resistència armada a tropes invasores molt més potents: quan la gent planta cara sense violència als invasors, fa veure als soldats les mentides amb què els han mobilitzat, obstrueix i entrebanca la invasió, no coopera en res i desobeeix les ordres… la invasió trontolla. En els casos més coneguts, l’ocupació nazi de Dinamarca 1940 o la invasió de Txecoslovàquia 1968, és reduí la destrucció, s’afeblí la motivació de les tropes i decaigué la rendibilitat esperada de l’ocupant.
Quin és l’art de l’autodefensa noviolenta? Una població socialment cohesionada i equilibrada, disposada a organitzar-se i arriscar-se per defensar la seva vida i el seu país sense confiar en què les forces armades siguin el mitjà de la seva seguretat i protecció. Si està ben organitzada, suposarà a l’invasor costos econòmics, morals i polítics el desplaçar i mantenir una força ocupant, i aquesta es trobarà sense els arguments de “combatre el terrorisme” d’un poble que no respon amb violència!
Per què l’autodefensa noviolenta pot ser la millor dissuasió? L’invasor també ha de saber que l’ocupació no li serà rendible degut a la radical no cooperació i desobediència de la gent. La millor dissuasió és advertir-li que l’ocupació no li sortirà a compte. Ara bé, quan la guerra esclata ja és massa tard per organitzar una defensa civil noviolenta. Com hem vist a Ucraïna, poden haver-hi respostes espontànies de plantar-se davant els tancs. Però quan hi ha morts als dos costats, l’espiral de violència no és fàcil d’aturar i es disparen els actes venjatius. Ara és l’hora d’organitzar-nos. En temps de pau és quan cal preparar-se i organitzar-se (com ho estan fent sempre els exèrcits).
Els estats no han organitzat la defensa civil noviolenta perquè tenen el monopoli de la violència i l’exerceixen amb els exèrcits. Cap estat amb exèrcit té una defensa civil alternativa a la defensa militar. La gent d’un país sense estat ni exèrcit si sap activar una autodefensa noviolenta podrà facilitar la independència i la seva defensa un cop aconseguida.
Sabem que és més fàcil defensar i protegir allò que sentim propi o estimem. La primera condició per esforçar-se, per arriscar comoditats i vida, és que ens sentim formant part de la societat en què vivim, i que hi hagi prou cohesió social perquè pagui la pena ser defensada. La societat no ha de tolerar grans desequilibris, desigualtats ni opressions relacionades amb ingressos, consum, recursos, possibilitats… Ni entre la mateixa població ni d’aquesta amb el medi natural.
Com que no hi ha cap societat equilibrada, la pràctica de l’autodefensa noviolenta cal exercir-la contra les agressions i violències que avui pateix cada territori, per tendir a refer els equilibris trencats. Aquesta feina te dues virtuts: millora les condicions de vida, la cohesió social i, alhora, crea les condicions més favorables per fer front a una hipotètica, i no desitjada, agressió armada.
L’AutoDefensa Noviolenta (ADN) és una posada en marxa de la via ciutadana de defensa civil. A diferència dels Ministeris de Defensa (de Guerra?) amb polítiques no sols defensives, sinó també violentament ofensives – pel tipus d’armament i d’operacions que fan -, l’AutoDefensa Noviolenta, només pot ser defensiva, només és per protegir les persones, els seus drets, les institucions i el territori on viuen de qualsevol agressió.
Les ADN vetllen pels equilibris en les relacions humanes i amb la natura de la que formem part, i renuncien per tant, a emprendre tota mena d’agressions i violències per aconseguir els seus objectius. Un indicador clau per conèixer el grau de relacions equilibrades en un territori (carrer, barri, poble, ciutat, comarca, nació, continent, món…) és el grau de cohesió social i amb la natura de la gent que hi viu. Una forta cohesió comunitària és el resultat d’un alt grau de necessitats humanes cobertes que fa d’aquest territori un espai força habitable per a tothom, i per, tant, un espai que paga la pena defensar.
L’ADN de cada territori – del carrer a la ciutat…- contribueix, directament o a través de la pressió política, a que tota persona que hi viu, com a mínim:
No passi gana ni set, no visqui malnodrida i tingui una alimentació saludable
No pateixi ni fred ni calor extremes, disposi d’un vestit adequat i d’una llar digna
No sigui ni abandonada ni discriminada per qualsevol diversitat o procedència personal o grupal
Tingui una ocupació lliure, digne i útil amb ingressos adequats a les seves necessitats i possibilitats
Disposi de l’atenció i les cures adequades per fer front a qualsevol malaltia
Tingui accés al coneixement i a la informació veraç adequats als seus interessos
Pugui expressar lliurement i responsable les seves opinions i preferències
Pugui influir i participar en les decisions comunitàries i polítiques dels diferents àmbits
No sigui agredida ni pateixi violències impunement sense rebre protecció i pugui ser rescabalada
Visqui en un entorn no degradat on no malmetem l’aire, les aigües, els sòls, la flora i la fauna
L’ADN empra les capacitats de la via noviolenta:
Consciència de la interconnexió i el respecte entre totes les persones i els éssers vius
Comunicació empàtica en les relacions interpersonals i en els conflictes socials
Lluita noviolenta per fer front a la violació de drets i llibertats
Resistència civil noviolenta per afrontar agressions violentes
Defensa civil noviolenta per encarar les invasions i ocupacions armades
La Lluita Noviolenta ha de tenir un objectiu equitatiu i veritable, però necessita:
Estratègia: com aconseguirem l’objectiu que volem assolir
Actituds: com suscitem empatia i que molta gent recolzi la causa
Campanyes: com articulem diferents accions en missatges clars
Accions: com concentrem l’energia en objectius assolibles que ens acostin al general
Tècniques: com entrenem i exercim capacitats per dur a terme accions amb èxit.
Quin tipus d’accions o campanyes combina la lluita noviolenta?
Diàleg: cerquen parlar amb l’adversari sempre, abans, durant i després…
Denúncia: volen fer emergir el conflicte, mostrar els desequilibris…
No cooperació: cerquen retirar la col·laboració a l’adversari sense fer res il·legal…
Desobediència civil: deixen de sotmetre’s a lleis o normes injustes assumint-ne els riscos
Creació d’alternatives: mostren com seria la vida si s’acabés la injustícia que es denuncia
L’ADN s’auto-organitza en petits cercles de persones voluntàries que fan:
Diagnòstic dels desequilibris amb tria del més greu i que alhora puguem resoldre
Pla de resiliència per reduir desequilibris i agressions, començant pels més viables
Formació, entrenament i organització de la via noviolenta
Campanyes noviolentes de defensa i equilibri territorial per aplicar el pla
Coordinació amb altres ADNs per ampliar l’impacte de les campanyes
Cada ADN vetlla per les relacions equilibrades entre els seus membres i assegura la seva participació tant en l’orientació de prioritats com en l’efectivitat de les accions. Cerca l’estima mútua i l’empatia: només defensem allò del que ens sentim formant-ne part. Cada ADN aspira a eixamplar aquesta cerca a tot el país i a tot el món; entén la seva acció com una contribució als equilibris que facin de la Terra un planeta habitable per a tothom. Les persones membres d’una ADN es comprometem a signar i fer efectiva la Declaració de compromís i a acollir totes les persones que vulguin assumir-la i a implicar-s’hi.
Ens hi posem?
Martí Olivella, objector 1975-1977 i promotor de lluitanoviolenta.cat
Publicat a https://issuu.com/fundaciorocagales/docs/cooperaciocatalana_472_ok/16
La guerra a Ucraïna està esdevenint, una vegada més, una guerra mundial entre potències en un país, on la població ucraïnesa hi posa els morts i en pateix la destrucció directa, mentre que les poblacions d’altres països hi posen diners, armes, soldats, empobriment i pèrdua de drets i llibertats.
La guerra mundial a Ucraïna, si no l’aturem, pot ser l’espoleta de la guerra nuclear que relativitza totes les altres emergències. No fer res per aturar-la és la resposta més insensata davant una amenaça tan tràgica com la de jugar amb la mort de milions de persones i arriscar-nos a l’extermini. Ha arribat el moment de respondre amb contundència a l’emergència de la guerra i de l’amenaça atòmica.Si avui no som actius, demà serem radioactius?
Com a persones, com a famílies, com a membres d’organitzacions socials, polítiques, econòmiques, religioses… ens comprometem:
a no donar cap suport a la guerra, a no legitimar la guerra com a mitjà per afrontar conflictes: no a la guerra, no a les guerres!
a reunir-nos -si pot ser- cada dia una hora, mitja hora en silenci davant els nostres governs (locals, nacionals, internacionals…), si cal, obstruint-ne el funcionament (accessos, plens, webs…) fins que s’acabin les hostilitats a Ucraïna; i l’altra mitja hora per reunir-nos i concretar com:
.no contribuïm a les guerres ni amb els nostres impostos (objecció fiscal), ni amb les nostres feines, ni amb els nostres vots, ni amb el nostre consum, ni amb els nostres missatges públics, ni amb les nostres pregàries…
.posem les bases d’agrupacions civils de defensa territorial noviolenta per poder afrontar a temps qualsevol agressió i ocupació, i no haver de “justificar”, una vegada més, que l’escalada bèl·lica destructora i mortífera és l’única resposta de la “legítima defensa”. La defensa és legítima quan provoca més morts i destrucció de les que pretén evitar? No més pressupostos per a la defensa militar violenta i sí per a la defensa i protecció civil noviolenta, pels serveis civils de pau!
A partir del 2 de novembre cadascú podrà compartir els plans, intencions o accions (lloc, dia i hora, imatges, premsa, xarxes…) als grups @aturemlesguerres de telegram o whats app
Quan als anys 70 vàrem impulsar l’objecció de consciència al servei militar, el nostre objectiu no era sols el reconeixement d’un dret, sinó que era contribuir, amb el nostre gest, a acabar amb els exèrcits i les guerres. En 30 anys de lluites noviolentes i amb 1000 anys de presó d’objectors i d’insubmisos, vàrem contribuir a acabar amb el servei militar obligatori, però van quedar pendents els dos objectius de fons citats.
Durant 50 anys, especialment, amb la fi de la guerra freda, hem abandonat els projectes de defensa popular o civil noviolenta, i per tant, el posar les bases d’una alternativa als sistemes militars de defensa armada. Aquí, i arreu del món, algunes minories, hem continuat recollint experiències i bastint un marc teòric que fonamentin la necessitats i la viabilitat de sistemes civils de defensa noviolenta.
Un dels fonaments és que els riscos, amenaces i perills són molt més amplis que els contemplats en els sistemes de defensa i seguretat militars. I, per tant, cal posar en marxa sistemes de “seguretat humana” en tots els àmbits, no sols de “seguretat i defensa nacional” (vinculats als interessos dels estats i de les fronteres).
Ara bé, les guerres llunyanes o properes, continuen existint i fent estralls. I, més enllà d’intentar combatre les causes que les provoquen o d’aplicar polítiques que les evitin, les societats, a manca d’alternatives efectives, es decanten cap als exèrcits quan un conflicte armat esclata o quan creu estar sota la seva amenaça.
Per tant, mentre no hi hagi una alternativa de defensa noviolenta, les societats ballen al so de la dramàtica música militar i justifiquen la seva existència, emparades en el dret a la legítima defensa. Fa tants segles que ens han fet associar legítima defensa (protecció i seguretat) a defensa militar armada violenta (desempara i inseguretat) que ja no ens adonem de com la defensa militar armada violenta és l’arma dels poderosos per mantenir o redistribuir els seus privilegis i per acumular més diners, tant en la indústria de la destrucció com en la de la reconstrucció; i que, en nom de la defensa, es provoca més destrucció de la que es volen evitar
Tot poble, nació, estat… te dret a la legítima defensa, però aquesta no és efectiva si es fonamenta en la destrucció de la també invocada legítima defensa del seu adversari, i menys, en l’era de l’amenaça nuclear: el seu ús en nom de la legítima defensa porta a la mútua destrucció assegurada!
Les societats necessiten millorar la seva seguretat mútua, i per tant, han de reduir qualsevol sistema i despesa que sigui una amenaça per a d’altres societats i per al món.
La via de la defensa militar violenta no té futur. Cal, per tant, apostar per les vies civils de defensa noviolenta. Els pocs estats que han creat polítiques de defensa civil, les han fet complementàries a les de defensa militar.
Només iniciatives ciutadanes, civils, populars… d’autodefensa noviolentapoden posar les bases d’un alternativa als exèrcits. No n’hi ha prou de dir “no a la guerra” o de “criticar el militarisme” o de “fer objecció fiscal a la despesa militar per a dedicar-la a fins socials”.
Igual que els primers objectors vàrem mostrar amb els serveis civils autogestionats que hi havia una alternativa al servei militar obligatori, avui hem de mostrar que tenim alternatives als sistemes de defensa i seguretat militars violents amb una xarxa d’agrupacions civils de d’autodefensa noviolenta del territori.
La proposta de posar en marxa agrupacions d’AutoDefensa Noviolenta pretén crear cercles locals, entrenats en la lluita noviolenta per defensar cada territori de les agressions, inseguretats, desequilibris de tot ordre que avui pateix; cercles que podran ser, quan calgui, la base organitzada per controlar efectivament el territori, per afrontar agressions armades, qualsevol que en sigui el seu origen.
L’articulació local entre persones de diferents moviments i entitats socials permet entendre, enfortir i vincular les corresponents lluites per fer-les més efectives en cada indret i en el conjunt del país.
Aquesta articulació local, comarcal… no nega, sinó que reforça, la posada en marxa d’un sistema civil de defensa noviolenta catalana, útil per avançar cap a la independència i per a la seva defensa un cop aconseguida.
Des de fa segles ens diuen que “si volem la pau, preparem la guerra”. El fracàs és estrepitós! Fins i tot, quan pensàvem que a Europa ja no viuríem més el flagell de la guerra, estem sota el xoc de la guerra a Ucraïna. Els nostres governs, l’OTAN, Rússia, Bielorússia, Ucraïna… han estant preparant la guerra i contra tot pronòstic, la guerra ha esclatat. I ara, quan tots els estats augmenten els pressupostos de guerra, podem creure que volen la pau?.
El moviment pacifista diu “si vols la pau, no preparis la guerra, prepara la pau”. Gandhi deia: “no hi ha camí per a la pau, la pau és el camí”. Sabem què és la guerra; però, sabem quina pau volem?. La pau negativa, és l’absència de guerra. Que ja és molt! La pau positiva, és l’equilibri social, econòmic, cultural, ecològic, de gènere… Una societat desequilibrada és una societat malalta, un món desequilibrat, és un món malalt. La primera condició per evitar la guerra és preparar la pau, és evitar desequilibris de poder en tota mena de relacions, de les interpersonals a les internacionals. La guerra, diuen, vol ser un mitjà per imposar desequilibris o per intentar restablir equilibris trencats. I el resultat, a curt, i també a llarg termini, és un brutal increment de vells i nous desequilibris. La guerra aconsegueix el contrari del que persegueix. És la negació de l’evidència gandhiana que “el fi està en els mitjans com l’arbre està en la llavor”.
Preparar la pau és, sintetitzant, re-equilibrar els desequilibris que patim i evitar nous desequilibris. I per tant, la guerra no pot preparar la pau perquè és una fàbrica de desequilibris manada per desequilibrats.
Però en el cas hipotètic que estiguem reparant desequilibris interns i externs, actuals i passats, què fer quan algú altre, amb raó o sense, en agredeix, ens envaeix, ens ocupa? Sabem, que, davant el perill, estem programats instintivament per fugir, aguantar o atacar. Just les tres actituds habituals que veiem en aquesta, o en qualsevol, guerra. I, per això, s’han creat sistemes de defensa militar armada, de resistència civil armada i sistemes d’acollida humanitària de refugiats, com a vies organitzades a la resposta instintiva, sistemes emparats en els drets a la legítima defensa i en la necessària protecció dels civils.
Ara bé, la història -poc explicada- ens mostra que hi ha una altra resposta de legítima defensa, potser menys instintiva, potser més plenament humana: la resistència i la defensa civil noviolentes. Però, com tot sistema de resistència o de defensa que vulgui ser efectiu, requereix estudi, estratègia, entrenament i, per tant, necessita els recursos adequats als reptes i objectius que planteja.
I aquí, és on ens trobem bloquejats entre els qui creuen que a la guerra només es pot respondre amb guerra i els qui volen aturar les guerres sense oferir què fer quan aquesta ja ha esclatat. Desconeixem i menyspreem les experiències viscudes de resistència civil noviolenta i seguim amb prejudicis ancestrals d’incultura violenta i patriarcal…, actituds impròpies d’una societat que es vanta de les innovacions tecnològiques i que es nega a obrir la ment a les innovacions socials, en aquest cas, a la innovació en defensa i seguretat humanes no armades i no militars, a la innovació que suposa la resistència i defensa civil noviolenta prèviament organitzades.
Quines són les experiències històriques més significatives de resistència civil noviolenta i desarmada que, malgrat haver estat bastant improvisades, poden posar les bases d’un sistema de defensa i seguretat civil noviolenta?
Qui coneix, per posar 2 exemples, les respostes extraordinàries de la població danesa a l’ocupació nazi entre 1940-45? o la txec-eslovaca a la invasió soviètica de 1968?[i]
Qui coneix les instruccions que els governs de Lituània o Estònia des del 2015 donen a la seva població per fer front a una invasió o ocupació?[ii]
Qui sap que l’Institut Català Internacional per la Pau de Catalunya ha publicat diversos estudis sobre la viabilitat de la resistència i la defensa civil noviolenta?[iii] . Qui els ha llegit o estudiat per veure què ens aporten a una innovació en sistemes de defensa i seguretat?
Fem un repàs breu, per si pot suscitar l’interès de saber-ne més.
Durant la Segona Guerra Mundial 1940-45, el govern danès va llançar una campanya de no cooperació total amb els ocupants nazis. Aquest tipus de resistència va ajudar els danesos a adonar-se que podien fer alguna cosa significativa contra un adversari molt més fort i brutal. També els va ajudar a construir la solidaritat i a formar sistemes d’informació i comunicació. Els danesos van dur a terme nombroses vagues, alentiments de la feina, així com boicots, manifestacions i sabotatges industrials. Aquests van soscavar la pretesa explotació econòmica alemanya del país. Els alemanys van respondre amb repressió i estats d’emergència, demostrant que les accions daneses els estaven perjudicant.
En la seva lluita contra els ocupants, la població danesa es va guiar per deu manaments de desobediència: 1. No heu d’anar a treballar a Alemanya i Noruega. 2. Fareu malament la feina per als alemanys. 3. Treballareu lentament per als alemanys. 4. Destruireu màquines i eines importants [que fan servir els alemanys]. 5. Destruireu tot allò que pugui ser de benefici per als alemanys. 6. Demorareu tot el transport [utilitzat pels alemanys]. 7. Boicotejareu les pel·lícules i els diaris alemanys i italians. 8. No heu de comprar a les botigues dels nazis. 9. Tractareu els traïdors pel que són i valen. 10. Protegireu qualsevol persona perseguida pels alemanys.
En recórrer al que ara anomenem a una defensa civil noviolenta, els danesos van estalviar al seu país una certa destrucció que, d’altra manera, podria haver estat similar al destí de països com Polònia. A través de les seves xarxes de solidaritat, els danesos van salvar centenars de milers de vides.
De la mateixa manera, la població txecoslovaca va desplegar accions noviolentes contra la invasió de les tropes soviètiques el 1968. Txecs i eslovacs van negar a l’agressor els serveis, menjar, aigua, allotjament i informació. Ho van fer amb una senzilla instrucció de 10 punts que es va publicar al diari principal. Quan un soldat soviètic volia alguna cosa dels residents se’ls va aconsellar que responguessin: 1. No ho sé. 2. No t’importa. 3. No diguis res. 4. No en tinc. 5. No sé com fer-ho. 6. No n’hi donis. 7. No ho puc fer. 8. No li venguis res. 9. No li mostris res. 10. No facis res.
Arreu, les parets dels edificis estaven cobertes amb lemes i cartells. La gent llegia els diaris i fulletons, malgrat els esforços de les forces d’ocupació per evitar-ho. Era la imatge d’una ciutat els habitants de la qual estaven absolutament units en una resistència passiva desarmada contra els intrusos aliens. Allà on algú havia caigut víctima de les bales soviètiques, hi havia monuments improvisats amb masses de flors i banderes estatals. Els rètols dels carrers s’havien retirat, alterat o intercanviat per confondre les forces d’ocupació.
Aquesta estratègia de defensa civil no va expulsar ni va derrotar l’exèrcit soviètic, encara que la resistència armada tampoc ho hauria fet. En canvi, l’estratègia l’objectiu de la qual era “aïllar socialment als invasors i negar-los l’ús rendible dels recursos nacionals: personal, tecnologia i béns”, va frustrar significativament els plans d’ocupació dels soviètics. El pla inicial de les tropes invasores del Pacte de Varsòvia era arrencar el control de les mans dels líders comunistes reformistes txecoslovacs i establir un control militar i polític soviètic indiscutible sobre el país en 4 dies. No obstant això, van trigar 8 mesos a fer-ho, molt més del que hauria estat el cas si la resistència hagués estat violenta. Un aixecament armat de txecs i eslovacs contra els soviètics invasors hauria assegurat una derrota completa i sagnant com va passar a Hongria el novembre de 1956 ja que un cop donades les ordres d’envair, les forces soviètiques van trigar només 6 dies a aixafar l’aixecament armat hongarès.
A més, la resistència noviolenta va oferir als txecoslovacs l’oportunitat de preservar el teixit social i econòmic de la seva societat i salvaguardar la força cívica suficient per continuar la resistència mitjançant l’autoorganització i la mobilització noviolenta. Això va establir les bases per a l’eventual alliberament pacífic de Txecoslovàquia el 1989 i la seva transició sense problemes a la democràcia, sense oblidar el divorci pacífic sense precedents de la República Txeca i Eslovàquia el 1993.
Des de la ignorància, que és molt atrevida, escoltem dia rere dia, en els discursos del tertulians, dels experts, dels polítics… l’exaltació de la guerra com a única via per exercir el dret a la legítima defensa, que segons ells, només pot ser armada, militar, assassina… per acabar justificat que “la millor defensa és un bon atac” i que, per tant, cal reforçar i ampliar l’OTAN, cal incrementar els pressuposts de defensa en milers de milions, de moment fins el 2%, potser cal tornar al servei militar obligatori… S’ha obert la veda al militarisme, a la nova cursa d’armaments, al sacrifici dels joves i de les poblacions en honor de les pàtries amenaçades i a benefici dels fabricants d’armes (que estaven en crisi), dels polítics que així amaguen el mal govern intern i de les elits mundials que continuen acaparant riquesa amb cada nova crisi, perquè tenen accions en tots els sectors estratègics (aliments, informació, energia, minerals, armes, farmàcia…).
Si volem la pau, què fer? Quan el foc ja està encès, no posar més llenya al foc. Recolzar els qui, en un o altre lloc, no volen posar més llenya al foc. Com estan fent algunes poques veus[iv], recolzar la resistència civil noviolenta a Ucraïna que planta cara als tancs i a Rússia i Bielorússia que s’oposa a la guerra; recolzar objectors i desertors de les dues bandes. I, aquí, per coherència, fer objecció fiscal[v] a l’increment del 2% en Defensa armada i posar des de les institucions i des de les organitzacions ciutadanes les bases per a una defensa civil noviolenta, abans no s’encengui el foc.[vi]
Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
Galetes estrictament necessàries
Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.
Si desactiveu aquesta galeta no podrem desar les preferències. Això vol dir que quan visiteu aquest web, haureu d'activar o desactivar les galetes de nou.
