Tenim el dret i el deure de defensar-nos d’una invasió o injustícia, però ho hem de fer amb intel·ligència, eficàcia i ètica. Les guerres són un crim contra la humanitat. Per això, aprendre a defensar-nos com explica el llibre, és un camí per a la supervivència de l’espècie humana. Pepe Beunza, primer objector noviolent 1971.
Aquest és un fragment del pròleg del llibre AutoDefensa Noviolenta en 100 missatges i una història increïble, publicat el 30 de gener, commemorant el 75è aniversari de l’assassinat de Gandhi, pocs dies abans d’haver convocat una trobada per organitzar el Santi Shena (Exèrcit de Pau). Aquest article extreu una vintena d’aquests 100 missatges, com invitació a la lectura del llibre.
El moviment d’objectors, amb la pràctica dels elements clau de la lluita noviolenta, aconseguí el reconeixement del dret a l‘objecció al servei militar. I, gràcies a un milió d’objectors i 50.000 insubmisos, el 2001 s’acabà amb el servei militar obligatori; però, era només un primer pas per un món sense exèrcits ni guerres. I aquí ens vàrem quedar!?
Posar les bases d’un sistema civil de defensa noviolenta és un dels objectius del compromís de la campanya www.aturemlesguerres.cat. Esperem que aquests missatges, i el diàleg que suscitin, ens ajudin a imaginar com el podem organitzar.
El dret i el deure de defensar-nos, amb eficàcia i ètica
Qualsevol persona equilibrada està contra les guerres. No podem resoldre conflictes posant més llenya al foc. Com podem vindicar drets i llibertats o modificar fronteres tot destruint, ferint, torturant, matant, violant persones, civils o militars? Diem no a les guerres però, si algú ens ataca, què hem de fer en un món amb més de 30 guerres, amb milers de morts?
Què fer quan som atacades, envaïdes, ocupades? Hem de defensar-nos!. Però, com fer-ho sense provocar més patiment? Com fer una defensa efectiva, que no provoqui més destrucció i mort de les que pretén evitar? Tenim el dret i el deure de defensar la vida de les persones, dels pobles i les seves organitzacions, de la natura i de la Terra; a defensar-nos de tota mena d’agressions, socials, econòmiques, polítiques, culturals… també militars.
Diem NO a les guerres, a la cursa d’armament, a la militarització creixent, als pactes militars… Diem SÍ als organismes multilaterals, al desarmament, al dret internacional… però també, i fins ara no s’ha fet, als sistemes civils d’autodefensa noviolenta! Com podem organitzar un defensa efectiva que redueixi la mort i la destrucció?
La legítima defensa no pot ser l’excusa per començar ni per escalar cap guerra, que provoca l’efecte contrari a l’esperat: no protegeix la població, ni els seus drets, ni els seus béns. Quasi sempre la gent identifica “defensa” a “defensa armada” i no sabem imaginar com defensar-nos sense recórrer als exèrcits i a les seves armes letals.
L’AutoDefensa Noviolenta
L’art de l’autodefensa noviolenta és una població socialment cohesionada i equilibrada, disposada a organitzar-se i arriscar-se per defensar la seva vida i el seu país sense confiar en què les forces armades siguin el mitjà de la seva seguretat i protecció. Si està ben organitzada, suposarà a l’invasor costos econòmics, morals i polítics el desplaçar i mantenir una força ocupant, i es trobarà sense els arguments de “combatre el terrorisme” d’un poble que no respon amb violència! L’invasor també ha de saber que l’ocupació no li serà rendible degut a la radical no cooperació i desobediència de la gent. La millor dissuasió és advertir-li que l’ocupació no li sortirà a compte.
Els estats tenen el monopoli de la violència i l’exerceixen amb els exèrcits. Cap estat amb exèrcit té una defensa civil alternativa a la defensa militar. La gent d’un país sense estat ni exèrcit si sap activar una autodefensa noviolenta podrà facilitar la independència i la seva defensa un cop aconseguida.
Ara bé, és més fàcil defensar i protegir allò que sentim propi o estimem. La primera condició per esforçar-se, per arriscar comoditats i vida, és que ens sentim formant part de la societat en què vivim, i que hi hagi prou cohesió social perquè pagui la pena ser defensada. La societat no ha de tolerar grans desequilibris, desigualtats ni opressions relacionades amb ingressos, consum, recursos, possibilitats… Ni entre la mateixa població ni d’aquesta amb el medi natural.
Com que no hi ha cap societat equilibrada, la pràctica de l’autodefensa noviolenta cal exercir-la contra les agressions i violències que avui pateix cada territori, per tendir a refer els equilibris trencats. Aquesta feina te dues virtuts: millora les condicions de vida,la cohesió sociali, alhora,crea les condicions més favorables per fer front a una hipotètica, i no desitjada, agressió armada.
La defensa civil noviolenta ofereix importants avantatges estratègics a curt i llarg termini respecte a les tradicionals estratègies militars en la defensa de persones, governs i territoris. Aprofita les vulnerabilitats polítiques dels adversaris quan busca maneres de soscavar els pilars essencials -econòmics, polítics, morals- que sostenen l’adversari i la seva maquinària de guerra, alhora que minimitza els costos, danys i morts per a la societat atacada.
La defensa civil noviolenta pot inculcar un grau significatiu d’apoderament cívic, d’autoorganització, descentralització i solidaritat cívica, elements necessaris per a una democratització reeixida de la postguerra. “Civil” no només fa referència a que està formada per ciutadans i ciutadanes, gent del poble, persones treballadores, pageses, indígenes, etc., sinó que es tracta d’una defensa pacífica, no armada i noviolenta, contraposada a “militar”. #ADNcat
La seva eficàcia depèn de la planificació organitzativa, d’una associació efectiva entre les organitzacions públiques i cíviques, així com amb la gent implicada en l’aplicació d’estratègies noviolentes. En contrast amb la resistència popular armada violenta, que està en mans d’un nombre limitat, normalment, d’homes que operen en una xarxa de guerrilla clandestina, la resistència noviolenta pot mobilitzar i implicar tota la societat.
Tothom pot participar en actes oberts o discrets de no cooperació, de desobediència i de negativa a acceptar l’autoritat de l’adversari repressor o invasor. Accions noviolentes de tota mena poden mobilitzar molts més milers, potser milions de persones del que mai podria la resistència armada, aportant-hi un poder real, potent i fort a la defensa contra la invasió i a la resistència contra l‘ocupació.
La “població” s’ha d’entendre com la ciutadania en general i les organitzacions del país atacat, així com també la ciutadania i les organitzacions del país de la força armada invasora; també les xarxes i col·lectius cívics d’altres països a qui segons els missatges que reben tenen la capacitat de donar el seu suport, a un costat o l’altre. La defensa noviolenta ha de buscar el suport d’aquests tres tipus de població.
Resistències que ens poden inspirar
En la defensa civil noviolenta ideal, tota la població incloses les seves institucions, xarxes i agrupacions formals i informals, formen part de la força de resistència i defensa. Aquesta força a més del desplegament d’estratègies de comunicació i d’operacions psicològiques, fa una guerra quotidiana de no cooperació i desobediència dirigida contra l’agressor en tots els àmbits de la vida social, política, econòmica i cultural. La no cooperació total fa que qualsevol invasió o, posterior ocupació, sigui insostenible a llarg termini per a l’atacant. La defensa civil nacional pretén augmentar els costos per a l’invasor sacsejant la lleialtat de les seves tropes, els seus partidaris interns crucials i el seu públic en general, alhora que millora la cohesió interna, la solidaritat i l’autoorganització de la societat combatent que es defensa.
En el seu nucli essencial, la defensa civil noviolenta nacional és una lluita política realitzada amb mitjans polítics, socials, econòmics, culturals… A través de xarxes locals i nacionals de civils, xarxes flexibles però integrades, que poden mobilitzar centenars de milers o milions de persones per fer accions contra l’agressor dins d’una lluita noviolenta disciplinada, auto organitzada, àgil i flexible.
En la història dels conflictes armats violents estem re-descobrint exemples encoratjadors i sorprenents de resistència noviolenta contra adversaris estrangers militarment molt més poderosos. L’adversari invasor, que basa la seva fortalesa en la violència militar, prefereix enfrontar-se als defensors batallant amb armes letals on sap que té un clar avantatge sobre el contrincant. L’invasor un cop desafiat amb la resposta asimètrica de les accions noviolentes massives de desobediència i no cooperació, dubta i ha de reaccionar improvisadament als esdeveniments en lloc de poder portar la iniciativa: perd un temps i uns recursos preciosos en haver d’ajustar tàctiques i estratègies al camp de batalla polític i econòmic menys favorable i gens habitual per als militars.
Espontàniament alguns pobles han sabut defensar-se sense oposar resistència armada a tropes invasores molt més potents. En han ensenyat que quan la gent planta cara sense violència als invasors, fa veure als soldats les mentides amb què els han mobilitzat, obstrueix i entrebanca la invasió, no coopera en res i desobeeix les ordres… la invasió trontolla.
En la 2a Guerra Mundial, l’ocupació de Dinamarca va esdevenir un gran repte per a l’exèrcit alemany quan la població va recórrer a la resistència noviolenta per defensar-se. Els nazis alemanys eren experts en violència i havien estat entrenats per fer front i derrotar als oponents que utilitzaven aquest mètode, amb l’exèrcit o amb guerrilles. Però altres formes de resistència civils i noviolentes els van desconcertar. Quan la resistència danesa esdevenia violenta els nazis alemanys s’alleujaven perquè sabien com actuar i també quan les formes noviolentes es barrejaven amb l’acció guerrillera, perquè així podien justificar la combinació d’una acció repressiva dràstica i cruenta contra ambdues formes de resistència, alhora, violenta i noviolenta.
Aquest tipus de resistència va ajudar els danesos a adonar-se que sí podien fer alguna cosa per afrontar un adversari molt més fort i brutal. També els va fer més solidaris i els va ajudar a crear sistemes d’informació i comunicació; i a salvar moltes vides. La població danesa feu nombroses vagues, de “braços caiguts” o de “tornar a casa d’hora”, així com boicots, manifestacions i sabotatges industrials. Aquestes accions van soscavar l’esperada explotació econòmica alemanya del país. L’exèrcit alemany va respondre amb repressió i amb estats d’emergència, provant així que les accions daneses l’estaven perjudicant.
En la seva lluita contra els ocupants, la població danesa es va guiar per 10 manaments de desobediència: 1. No heu d’anar a treballar a Alemanya. 2. Fareu malament la feina per als alemanys. 3. Treballareu lentament. 4. Destruireu les màquines i eines importants que fan servir. 5. Destruireu tot allò que pugui ser de benefici per als alemanys. 6. Alentireu el transport utilitzat pels alemanys. 7. Boicotejareu les seves pel·lícules i diaris. 8. No comprareu a les botigues dels nazis. 9. Tractareu els traïdors pel que valen. 10. Protegireu qualsevol persona perseguida pels nazis.
En recórrer al que ara anomenem una defensa civil clàssica, els danesos van estalviar al seu país una certa destrucció. En el procés de resistència civil, a través de les seves xarxes de solidaritat, els danesos van salvar centenars de milers de vides, també de molts jueus.
Quan la guerra esclata ja és massa tard per organitzar una defensa civil noviolenta. Com hem vist a Ucraïna, poden haver-hi respostes espontànies de plantar-se davant els tancs. Però quan hi ha morts als dos costats, l’espiral de violència no és fàcil d’aturar i es disparen els actes venjatius. En temps de pau és quan cal preparar-se i organitzar-se (com ho estan fent sempre els exèrcits). Ara és l’hora d’organitzar-nos.
Publicat a www.realitat.cat https://www.realitat.cat/2023/02/nomes-dient-no-a-les-guerres-les-podem-aturar/
Si repassem el convuls segle XX podem extreure 3 reptes que no hem sabut resoldre i que, en aquest moment de crisi global, tenim l’oportunitat de cercar i d’experimentar respostes:
Com canviar els règims político-econòmics, quan no asseguren la satisfacció de les necessitats i de les llibertat bàsiques de tota la població, sense negar allò que volen aconseguir?
Com elaborar i aplicar un nou model sòcio-econòmic que garanteixi alhora les llibertats -amb responsabilitat- i l’equitat -amb transparència-?
Com evitar que el millor règim polític i el millor model econòmic no degenerin en corrupció i en concentració de poder i de diner en poques mans?
Aprofundim en cada repte i ens les possibles respostes:
Davant la incapacitat de moltes democràcies formals, i dels règims autoritaris, d’universalitzar la garantia de les llibertats i de la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població, sempre hi ha hagut minories que han plantejat la necessitat de canvis, davant la passivitat o impotència de la majoria de la població sotmesa. Hem viscut tres grans estratègies: la via democràtica (aconseguir canviar a partir de tenir el vot de les majories), la via alternativa (aconseguir canviar a partir de viure altrament en paral·lel al sistema dominant), la via armada (aconseguir la presa del poder polític per canviar el règim econòmic).
Quan la manca de democràcia formal ha impedit la via democràtica, la via armada ha estat un camí habitual que, a vegades, ha derivat en un canvi de règim, normalment no més democràtic que l’anterior, però amb canvis, a vegades espectaculars, en les condicions de vida de la població més desafavorida. El poder aconseguit per la força s’ha hagut de mantenir per la força.
Quan la democràcia formal ha permès l’accés de nous actors favorables a les majories o bé han sofert un cop d’estat reaccionari, o bé amb el temps, els poders fàctics econòmics han anat aigualint els canvis i han sotmès els partits i els líders que volien transformar la realitat per via pacífica.
Si la passivitat no és la resposta, què fer quan la via democràtica no permet els canvis necessaris i quan la via armada genera processos autoritaris que neguen en la pràctica els canvis desitjats?
La resposta al primer repte és l’estratègia noviolenta de transformació: orientada a empoderar tothom i no sols a prendre el poder formal; respectant la vida de tothom sense sacrificar vides en nom d’un futur millor; amb la creació d’una força ciutadana que fa canviar la correlació de forces de cara a aconseguir una democràcia real; sense acceptar la violència estructural però sense generar una espiral de violència física.
L’altra tragèdia, molt lligada a la primera, ha estat la lluita a mort entre dos models d’organització sòcio-econòmica antagònics. Dues doctrines presentades com a coherents per garantir el benestar de la gent: el socialisme-comunisme i el capitalisme-neoliberalisme. Davant el suposat fracàs dels 70 anys del socialisme real hem viscut 30 anys de suposat triomf del capitalisme neoliberal.. que no ha durat ni la meitat del model anterior.
Amb tanta intel·ligència acumulada no podem aspirar a elaborar un model – no una doctrina acrítica – que cerqui alhora una integració dels interessos individuals i dels col·lectius, la garantia real de llibertats i la cobertura real de les necessitats bàsiques de tota la població, de cada país i del món?
No podem acceptar que les decisions que afecten tothom estiguin condicionades pels interessos de minories que prioritzen la seva acumulació de poder i de riquesa per sobre els objectius d’universalitzar el benestar, especialment pels més empobrits i desvalguts, sigui en nom dels accionistes de les multinacionals, sigui en nom del partit únic revolucionari.
La resposta el segon repte pot ser la de construir participativament i interculturalment, unes regles de joc polític, social, econòmic, ambiental… en l’àmbit nacional i global, que tinguin per objectiu prioritari la garantia de les llibertats i de les necessitats bàsiques del 100% de la població, més enllà de doctrines, amb indicadors i sistemes d’autoregulació, que puguin inspirar noves propostes polítiques, qeu aprofitant la crisi, ofereixen alternatives pràctiques als fracassos del capitalisme i del socialisme reals.
Noviolència i tercera via.. formen part de cultures emergents i d’experimentacions històriques concretes. Però, sobre el tercer repte, hi ha poca consciència de la seva importància i menys innovació i experimentació de solucions. Fàcilment, molt gent atribueix la corrupció i la concentració del poder i de la riquesa com una fatalitat històrica, quasi genètica, deguda a la condició humana (egoísta) o al “mal”.
Perquè els més nobles ideals han guiat a revolucionaris – cívics o armats – que han donat al seva vida per aconseguir prendre el poder contra règims impresentables… i al cap d’uns anys aquesta gent tant despresa s’ha tornat, en poderosos criminals per raons d’estat? Ens hem de resignar a que “El poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament”?
La resposta que plantegen al tercer repte és la transparència responsabilitzadora i la participació deliberativa ciutadana. Avui no hi ha cap impediment tècnic perquè la gestió pública, l’administració dels béns i serveis del poble no sigui 100% transparent: la contrastació permanent i pública per internet entre les promeses electorals i la seva aplicació, la decisió participativa dels pressupostos públics i el seguiment de la seva aplicació en tots els àmbits, la supressió dels pagaments i cobraments en efectiu en tot el sector públic (administracions, contractacions, subvencions..) i de tots els servidors públics i les seves famílies (funcionaris, polítics, directius d’empreses i ongs que rebin recursos públics).
Possiblement qualsevol intent de procés de canvi sostenible que vulgui assegurar i universalitzar les llibertats i la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població mundial ha d’integrar els 3 elements: noviolència, tercera via i transparència.
El camí potser sera lent, però els altres camins ja sabem a on ens porten i no volem tornar ni al gulag ni a l’opulència que assassinen en nom del progrés.
Temple dedicat a tots els déus, cúpula de 43 x 43 metres i obertura central de 9 metres sense vidre que comunica amb el cel. És com un rellotge sideral símbol de la comunió entre els humans en cercle i el cercle zenital.
Temple ara dedicat a tots els reis i tots els màrtirs d’un sol Déu. Trista involució poc adient a un món plural com el nostre, com el dels turistes i visitants ansiosos d’endur-se a casa imatges buides per fer enveja als veïns.
Per una pau noviolenta
La Pax Romana era una pau violenta com la de tots els imperialismes. He tingut el privilegi de prendre part a la primera reunió de tots els “peace teams” italians que volen influir en el govern italià perquè avanci en una política de pau noviolenta i per estudiar com organitzar un Cos Civil de Pau pel Líban… just el dia en que acaben d’assassinar el ministre Gemayel a Beyrut.
Seguirem sense defallença, contra qualsevol adversitat, apostant per allò que sembla un absurd, que els civils desarmats i ben organitzats podem oferir una acció noviolenta per transformar els conflictes.
L’imperi enfonsat
Qui podia pensa que els magnífics i descomunals temples, palaus i muralles es convertirien en pedres visitades d¡’un esplendor arruïnat. Qui podia pensar que una secta amagada en cavernes podria convertir-se en pocs segles en la reina de la ciutat i de mig món.
Bach va començar a ser reconegut 50 anys després de la seva mort.
L’únic que cal, és ser fidel a allò que creiem que hem de ser i fer. Els resultats no estan a les nostres mans ni potser els veurem mai. Però per si ens equivoquem en la nostra bogeria, la nostra acció ha de ser noviolenta, no fos cas que com tants mesianismes, religiosos i polítics, portéssim de nou a milions de morts per res.
Fer allò que em de fer. Deixa tota la resta, ben deixat, i comença. Ja seguirà qui hagi de seguir. Ser allò que hem de ser deslliurats del pes del diner que condiciona massa. La vida proveirà.
Pa i circ
L’atractiu del Colosseo: divertim-nos fins a morir. Divertim-nos veient morir, divertim-nos fent morir pel gust de convertir en espectacle el més ignominiós dels crims.
L’imperialisme s’estén des de Roma a tot el Mediterrani i mitja Europa. Els soldats anaven a la guerra a glòria de Roma i els ciutadans es preparaven per al crueltat d ela guerra fent herois els qui guanyaven els lleons i mataven altres homes.
De Roma hem heretat la violència continguda i legal del Dret Romà i la violència sagnant, legal, de la defensa i l’ocupació en nom del Dret. De Roma hem heretat l’expansió d’una secta nascuda en un poblet de Palestina i hem glorificat el poder polític i de la riquesa en honor de Déu.
I així estem, havent de recórrer a Dret romà i a les armes quan el dret no ens serveix per mantenir els privilegis i ampliar les conquestes.
En XX segles hem fet molts progressos. L’espectacle ara es als estadis –matant-se figuradament per una pilota – i en la tele, habituant-nos a la mort com una ficció. No hi cabem tots en cap estadi ni coliseu. És millor traslladar l’espectacle – la diversió de la mort – al confort de cada casa.
Cau d’esclaus i d’immigrants
Cap obra gran s’ha fet sinó és amb la suor i la mort dels esclaus – dels immigrants – dels no ciutadans, dels sense drets, sense papers.. dels qui s’han de vendre per sobreviure.
La desigualtat jurídica o econòmica permet l’explotació i aquesta és la base del progrés de les societats dominants, de les grans obres, dels mecenes i dels imperialismes colonitzadors.
Espero que algun dia algú es mirarà les restes de Manhattan, el Vaticà, Hongkong o Qatar… com avui ens mirem el Coliseu. I es preguntarà estranyat com podíem viure com vivim!! Amb tanta admiració per la innovació tecnològica – els nostres monuments – i tant poca capacitat per generar innovació i cohesió social. Com no ens adonarem que posàvem llenya al foc del ressentiment, de la violència i la guerra, que dona molts diners a uns pocs i molt de dolor a la majoria.
El congressista nordamericà te raó: si el servei miliar fos per a tots els joves, la classe mitjana no emprendria tantes guerres en que són sols els esclaus, els immigrants, els marginats.. els qui moren per una pàtria que els enterra d’amagat.
La bella Roma viu dels treballadors de les cavernes que només trobes sota terra, al metro, apretats, amb les cares de cansats, com tots els qui fan viure les grans ciutats del món.
Les candidatures a les eleccions del 26J acorden prioritzar sis mesures estructurals contra la corrupció
en una Deliberació Electoral organitzada per l’Observatori Ciutadà Contra la Corrupció (O3C)
Dimarts 14 de juny s’ha celebrat la deliberació electoral sobre les mesures prioritàries per combatre estructuralment la corrupció, organitzat per l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció.
L’acte ha tingut com a objectiu visualitzar els graus de consens i de compromisos compartits per lluitar efectivament contra les causes i la impunitat de la corrupció, i desmarcar-se dels debats-combats electorals habituals.
Marisol Soto Romero, periodista a RTVE, ha estat l’encarregada de moderar el debat, celebrat al Centre Cívic Parc – Sandaru de Barcelona, i ha comptat amb els següents candidats:
Manuel Reyes (Partit Popular de Catalunya)
Mercè Perea (Partit dels Socialistes de Catalunya)
Joan Mena (En Comú Podem)
Antonio Espinosa (Ciutadans – Partit de la Ciutadania)
Esther Padró (Convergència Democràtica de Catalunya)
Ester Capella (Esquerra Republicana de Catalunya)
Aquestes sis candidatures han deliberat sobre les sis mesures que les entitats de l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció varen prioritzar durant l’acte de constitució de l’O3C (20 de febrer de 2016):
Publicar a Internet tots els ingressos i les despeses de totes les administracions públiques, de forma clara i comprensible.
Reduir dràsticament les despeses electorals amb mesures conjuntes.
Assegurar la independència i control del poder judicial.
Evitar que el finançament dels partits i de les candidatures electorals pugui dependre de pocs finançadors rics i poderosos.
Evitar la partitocràcia en el nomenament dels òrgans de control.
Garantir protecció als alertadors.
Durant l’acte, enregistrat perVilaweb TV, s’han generat 3 acords totals: la protecció dels alertadors que denuncien casos de corrupció; la publicació a internet de tots els ingressos i despeses de diner públic i la prohibició que els partits nomenin els càrrecs dels òrgans de control.
També han mostrat un gran acord en assegurar la independència i control del poder judicial, amb prohibició de l’indult en casos de corrupció (però sense acord en prohibir l’indult en tots els casos).
En canvi, hi ha hagut clara diversitat d’opinions, no tant en l’objectiu compartit d’Evitar que el finançament dels partits i de les candidatures electorals pugui dependre de pocs finançadors rics i poderosos, però sí en com aconseguir-lo: ERC i En Comú-Podem han estat a favor d’un finançament 100% públic; PP i C’s han defensat el finançament bancari dels partits sempre i quan no es permeti la condonació del deute, i finalment CDC ha plantejat la realitat dels lobbies, argumentant que poden ser finançadors si estan registrats i són reconeguts.
També han mostrat acord en reduir dràsticament les despeses electorals amb mesures conjuntes, però amb alguna discrepància sobre com s‘han establir els límits.
Com que la participació prèvia, preparatòria, va ser inexistent, varem centrar la deliberació sobre les 6 mesures que el propi Observatori Ciutadà havia prioritzat. El resultat fou que l’acte va acabar just en les dues hores previstes. Però el motiu que no hi hagués preguntes per part dels assistents, més que la manca de temps, fou el propi caràcter de l’acte: volíem saber el grau de coincidència entre les prioritats ja expressades per part de les entitats de l’Observatori Ciutadà i els partits signants del Pacte Social contra la Corrupció.
Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
Galetes estrictament necessàries
Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.
Si desactiveu aquesta galeta no podrem desar les preferències. Això vol dir que quan visiteu aquest web, haureu d'activar o desactivar les galetes de nou.
