Quan als anys 70 vàrem impulsar l’objecció de consciència al servei militar, el nostre objectiu no era sols el reconeixement d’un dret, sinó que era contribuir, amb el nostre gest, a acabar amb els exèrcits i les guerres. En 30 anys de lluites noviolentes i amb 1000 anys de presó d’objectors i d’insubmisos, vàrem contribuir a acabar amb el servei militar obligatori, però van quedar pendents els dos objectius de fons citats.
Durant 50 anys, especialment, amb la fi de la guerra freda, hem abandonat els projectes de defensa popular o civil noviolenta, i per tant, el posar les bases d’una alternativa als sistemes militars de defensa armada. Aquí, i arreu del món, algunes minories, hem continuat recollint experiències i bastint un marc teòric que fonamentin la necessitats i la viabilitat de sistemes civils de defensa noviolenta.
Un dels fonaments és que els riscos, amenaces i perills són molt més amplis que els contemplats en els sistemes de defensa i seguretat militars. I, per tant, cal posar en marxa sistemes de “seguretat humana” en tots els àmbits, no sols de “seguretat i defensa nacional” (vinculats als interessos dels estats i de les fronteres).
Ara bé, les guerres llunyanes o properes, continuen existint i fent estralls. I, més enllà d’intentar combatre les causes que les provoquen o d’aplicar polítiques que les evitin, les societats, a manca d’alternatives efectives, es decanten cap als exèrcits quan un conflicte armat esclata o quan creu estar sota la seva amenaça.
Per tant, mentre no hi hagi una alternativa de defensa noviolenta, les societats ballen al so de la dramàtica música militar i justifiquen la seva existència, emparades en el dret a la legítima defensa. Fa tants segles que ens han fet associar legítima defensa (protecció i seguretat) a defensa militar armada violenta (desempara i inseguretat) que ja no ens adonem de com la defensa militar armada violenta és l’arma dels poderosos per mantenir o redistribuir els seus privilegis i per acumular més diners, tant en la indústria de la destrucció com en la de la reconstrucció; i que, en nom de la defensa, es provoca més destrucció de la que es volen evitar
Tot poble, nació, estat… te dret a la legítima defensa, però aquesta no és efectiva si es fonamenta en la destrucció de la també invocada legítima defensa del seu adversari, i menys, en l’era de l’amenaça nuclear: el seu ús en nom de la legítima defensa porta a la mútua destrucció assegurada!
Les societats necessiten millorar la seva seguretat mútua, i per tant, han de reduir qualsevol sistema i despesa que sigui una amenaça per a d’altres societats i per al món.
La via de la defensa militar violenta no té futur. Cal, per tant, apostar per les vies civils de defensa noviolenta. Els pocs estats que han creat polítiques de defensa civil, les han fet complementàries a les de defensa militar.
Només iniciatives ciutadanes, civils, populars… d’autodefensa noviolentapoden posar les bases d’un alternativa als exèrcits. No n’hi ha prou de dir “no a la guerra” o de “criticar el militarisme” o de “fer objecció fiscal a la despesa militar per a dedicar-la a fins socials”.
Igual que els primers objectors vàrem mostrar amb els serveis civils autogestionats que hi havia una alternativa al servei militar obligatori, avui hem de mostrar que tenim alternatives als sistemes de defensa i seguretat militars violents amb una xarxa d’agrupacions civils de d’autodefensa noviolenta del territori.
La proposta de posar en marxa agrupacions d’AutoDefensa Noviolenta pretén crear cercles locals, entrenats en la lluita noviolenta per defensar cada territori de les agressions, inseguretats, desequilibris de tot ordre que avui pateix; cercles que podran ser, quan calgui, la base organitzada per controlar efectivament el territori, per afrontar agressions armades, qualsevol que en sigui el seu origen.
L’articulació local entre persones de diferents moviments i entitats socials permet entendre, enfortir i vincular les corresponents lluites per fer-les més efectives en cada indret i en el conjunt del país.
Aquesta articulació local, comarcal… no nega, sinó que reforça, la posada en marxa d’un sistema civil de defensa noviolenta catalana, útil per avançar cap a la independència i per a la seva defensa un cop aconseguida.
Les darreres setmanes, arran de l’article “Un futur geoestratègic sense complexos” de Victòria Alsina, Consellera d’Acció Exterior de la Generalitat, s’han publicat diversos posicionaments, entre ells,“Volem una política pública de pau” signat per membres del Consell Català de Foment de la Pau en aquest diari. Més enllà de les posicions confrontades d’uns i altres sobre l’OTAN, vull destacar la necessitat que ambdós manifesten d’establir un “diàleg reposat sobre seguretat i defensa” que posi les bases “d’una estratègia de pau i un pla director que la implementi” i que, en el futur, identifiqui quins han de ser els fonaments en el cas que Catalunya pugui constituir-se com un estat.
I un dels temes a parlar, que fins ara no he vist plantejat, és l’equilibri entre polítiques de prevenció dels conflictes armats, -com insisteixen els pacifistes, “La guerra és com els incendis, que s’apaguen a l’hivern, quan no hi ha flames”- i, manllevant l’analogia dels focs, i polítiques d’extinció dels conflictes armats.
En el conte per a totes les edats “El planeta del foc” ja fa vint anys cridava l’atenció sobre la incapacitat de desenvolupar polítiques que no sols evitin les guerres sinó que organitzin com fer-hi front quan esclaten, sense posar més llenya al foc. En l’epíleg de la nova edició, d’accés gratuït, plantejo que: “la majoria d’estats i de la ciutadania continuen creient que les armes i els exèrcits són l’únic mitjà per defensar-se legítimament d’agressions o per defensar els seus ideals, interessos, estils de vida… I per això, molta gent continua pagant impostos en nom de la pau per enfortir la “defensa militar violenta”, sense dedicar recursos a construir “sistemes civils de defensa noviolenta”. De fet, per aquests nous sistemes caldrien molts menys recursos que els dedicats a la defensa militar, provocarien menys danys i oferirien una seguretat humana més efectiva.
No pot ser que davant d’una guerra més, per falta d’haver organitzat una alternativa civil de defensa noviolenta, la població només pugui triar entre recolzar la guerra (amb més armes, més soldats, més destrucció, més morts, més pressupostos…) o aturar la guerra (amb més manifestacions antimilitaristes i pel desarmament, més crides al diàleg, més anàlisis sobre les causes de la guerra…).”
No plantejar-nos una tercera via és condemnar-nos a l’espiral de guerres i destrucció que caracteritza aquest planeta des de fa massa segles. Cal evitar les causes de les guerres, però quan aquestes comencen, cal tenir un sistema de defensa sòlid i efectiu, que no sigui el militar. I, que com tot sistema, s’ha de crear i organitzar en temps de pau.
En els darrers cent anys hi ha prou experiències, estudis i propostes arreu del món per posar les bases d’un sistema civil de defensa noviolenta com alternativa a un sistema militar de defensa violenta (4). “La defensa civil noviolenta es basa en que tota la població, incloses les seves institucions i xarxes, formen part de la força de resistència. Aquesta força fa una guerra quotidiana de no cooperació total amb l’agressor en tots els àmbits de la vida social, política, econòmica i cultural. Aquesta oposició fa que qualsevol invasió o, posteriorment, ocupació sigui insostenible a llarg termini. La defensa civil pretén augmentar els costos per a l’invasor sacsejant la lleialtat de les seves tropes, els seus partidaris interns crucials i el seu públic en general, alhora que millora la cohesió interna, la solidaritat i l’autoorganització de la societat combatent. La defensa civil és una lluita política realitzada per mitjans polítics a través de xarxes locals i nacionals de civils, flexibles però integrades, que poden mobilitzar centenars de milers o milions de persones per fer accions contra l’agressor dins d’una lluita disciplinada, auto organitzada, àgil i flexible”.(5)
Ens cal plantejar com podria ser un sistema civil de defensa noviolenta catalana, tant en la fase actual, com en el cas d’esdevenir un estat independent. Podem crear un espai que permeti aquest “diàleg reposat sobre seguretat i defensa” que planteja la Consellera? No parlar d’aquests temes ens fa i farà dependents dels estats més poderosos i dels militarismes, malgrat algun dia Catalunya sigui políticament independent. No parlar-ne, vol dir que algú ja té preparada la carta d’adhesió a l’OTAN, sense la qual, creu, cap estat europeu no reconeixerà la independència de Catalunya? No parlar-ne fa que, sota l‘efecte de la “doctrina del xoc”, i a manca d’alternatives viables, les majories, un cop més, recolzin pressupostos i polítiques armamentistes incrementant l’espiral de violències i el perill nuclear.
No aprenem res?. Quan fa 50 anys els primers objectors començàrem la nostra campanya per reconèixer el dret a no fer el servei militar obligatori, com a pas per acabar amb els exèrcits i les guerres, fórem considerats uns il·lusos. Obtinguérem en 30 anys una petita victòria: la fi de la mili. Tot comença quan algú es planta. Podem construir una política catalana de pau i seguretat per a un present i un futur geoestratègic innovador?
Un expert europeu participant a Building a New State2015 va llançar un repte: “Si els catalans obteniu la independència amb la força noviolenta de la gent, (l’única via possible) haureu de i podreu defensar la independència amb aquesta mateixa força (no la cediu a un exèrcit)!”
Pels estats que ja tenen exèrcit, no els és fàcil anar-lo substituint per un sistema de defensa civil noviolenta. Durant dècades han fracassat els intents de crear sistemes complementaris de defensa civil en diversos estats europeus (6). Els pobles que no tenen estat ni exèrcit són potser els únics que tenen una oportunitat de crear una defensa noviolenta, i amb ella, fins i tot, potser els serà més fàcil aconseguir la independència i intentar influir en polítiques regionals de seguretat. Només aquests pobles, si ho fan, seran els pioners d’un món sense guerres (tal com Einstein va dir dels objectors).
Martí Olivella
Del primer grup d’objectors i promotor de lluitanoviolenta.cat
Aquest premi és a la resistència noviolenta del poble d’Ucraïna, per donar a conèixer i reconèixer els cent anys d’històries, de veus i energies de l’acció noviolenta per frenar la guerra, protegir la població, construir la democràcia i avançar en la reconciliació regional. I, sobretot, ara, és per afavorir la recerca i el fer xarxa, per contribuir a coordinar, enfortir i formar la resistència i la defensa civil noviolenta ucraïnesa.
Extret de l’informe:
“La Resistència Civil Noviolenta Ucraïnesa davant la invasió del règim rus” de Felip Daza.
El 26 de febrer del 2022 les imatges d’uns ciutadans ucraïnesos interposant-se a una columna de tancs russos a la petita població a Bakhmach, al nord d’Ucraïna, van fer la volta al món. Aquest va ser l’inici de la resistència civil noviolenta a la invasió d’Ucraïna. Com si es tractés d’una colònia d’abelles, la societat ucraïnesa ha organitzat de manera espontània i harmònica centenars d’accions noviolentes, des d’actes de desobediència civil fins a tasques de protecció i evacuació de civils. La resistència civil noviolenta massiva pot ser decisiva per posar fi a l’ocupació russa i avançar en el procés de democratització i consolidació de la identitat ucraïnesa. Tot i això, els tambors de la guerra han monopolitzat el debat públic i marginat l’alternativa noviolenta com a solució per transformar el conflicte. El resultat és una catàstrofe humana, un augment de la despesa militar global i noves economies de guerra al vell continent en el període post-pandèmic.
Felip Daza està fent una recerca sobre què és la resistència civil noviolenta ucraïnesa i com enfortir-la amb trobades conjuntes i amb formacions. En el primer informe examina la resistència civil noviolenta ucraïnesa contra la invasió russa des del 24 de febrer al 30 de juny de 2022 amb l’objectiu d’identificar les seves dinàmiques organitzatives, el seu impacte en el context de guerra i algunes vies de suport per a reforçar els actors socials involucrats. Es basa en una investigació de camp realitzada entre el 2 i el 18 d’abril del 2022 on recull dades i testimonis a través d’entrevistes amb més de 55 actors polítics i socials, entre els quals destaquen representants d’institucions públiques i institucions religioses, ONGs, grups auto-organitzats, experts acadèmics… Un dels resultats és el mapatge de 224 accions noviolentes registrades, verificades i sistematitzades que permeten identificar les tendències de l’acció noviolenta.
Ucraïna està tan o més preparada per a la resistència no violenta com per a l’armada. Des de l’època soviètica fins a l’actualitat, la majoria de les resistències civils ucraïneses contra els seus agressors han estat majoritàriament noviolentes.
D’acord amb les categories de mètodes noviolents definides a l’informe, s’observen que de les 224 accions noviolentes registrades: 137 s’emmarcarien en la categoria de “Protestes (actes d’expressió)”, 51 accions en la categoria “no-cooperació (actes de omissió)” i el 36 a accions d’“intervenció noviolenta (actes de comissió)”.
La resistència civil noviolenta ha permès la participació massiva d’actors socials i ha mostrat una alta capacitat de versatilitat per adaptar-se i obstaculitzar les diferents fases de la campanya militar, amb els resultats següents:
1. Les accions d’interposició i obstrucció noviolenta de tancs i combois militars en les primeres fases de la invasió al nord i al sud del país van alentir l’avenç de les tropes russes;
2. Les manifestacions diàries a Kherson han obligat l’exèrcit rus a dedicar més efectius i l’ús de policia especialitzada en el control de masses, per consolidar-ne el control a l’interior de les ciutats. Aquesta situació va reduir la seva capacitat de mobilització de tropes cap a l’est i les posicions defensives fora de les ciutats per frenar els atacs de les Forces Armades Ucraïneses;
3. L’organització comunitària i els sistemes de comunicació alternatius han contribuït a la resistència a les zones assetjades de Chernihiv i Sumy al mes de març. La contundent resistència al nord ha contribuït a la retirada de les tropes russes el 4 d’abril del 2022;
4. Les accions de no-cooperació han estat efectives per frenar la institucionalització de l’ocupació militar a les regions del Kherson i Zaporizhia. Les accions de no-cooperació política realitzades per alcaldes i funcionaris públics de l’administració local contribueixen a evitar l’organització de pseudo-referèndums separatistes d’aquestes localitats. Les accions de no-cooperació social realitzades pel sector educatiu eviten que els plans d’assimilació cultural de la població ucraïnesa es desenvolupin. Mentre que les accions de no-cooperació econòmica han evitat que l’exèrcit rus pugui recollir impostos o construir infraestructures públiques per reforçar les seves posicions defensives als límits de Kherson i Zaporizhia.
Recomanacions per a organismes, governs i actors de la societat civil internacional:
1. Reforçar la resistència civil noviolenta a les zones sota ocupació: a través del suport als actors socials, dins i fora dels territoris ocupats, que estan promovent les accions de no-cooperació socials, econòmiques i política per desarticular el funcionament de la ocupació militar i la institucionalització de la repressió. Aquest suport ha d’implicar una perspectiva Do No Harm incloent-hi programes de protecció d’activistes.
2. Desenvolupar un sistema de protecció de defensors de drets humans segons els principis guia dels Defensors de Drets Humans de la UE en coordinació amb centres de defensa de drets humans ucraïnesos i organitzacions internacionals. Aquest programa ha de prestar una atenció especial als impactes psicològics de la guerra i a la protecció dels activistes en zones sota ocupació militar temporal russa.
3. Enfortir els sistemes civils de monitorització i investigació de crims de guerra com a mecanismes per assegurar l’accés a la justícia i l’Estat de dret: a través de les plataformes de protecció de drets humans creades i incorporant una perspectiva de justícia transicional que inclogui la investigació de tots els crims de guerra i les agressions dels actors armats no estatals.
4. Avançar la resiliència comunitària i la cohesió social a través de les organitzacions i infraestructures desenvolupats pel moviment juvenil ucraïnès. Concretament, aquest suport ha de comprendre un programa nacional d’augment de capacitats en transformació de conflictes, acció noviolenta i resiliència digital, així com proveir la xarxa de centre de joves ucraïnesos amb les capacitats i recursos per desenvolupar contra-narratives noviolentes en cooperació amb mitjans de comunicació locals i digitals.
5. Prevenir la polarització social a través de donar suport a les intervencions de la comunitat de mediació i facilitació del diàleg d’Ucraïna per prevenir els conflictes intra-familiars i comunitaris entre les comunitats d’acolliment i de desplaçats interns.
6. Afavorir el desenvolupament d’iniciatives noviolentes, de diàleg i construcció de pau a les regions d’Europa, Àsia Central i Càucas, incloent-hi activistes i organitzacions compromeses amb la justícia social i els drets humans: aprofitant les relacions, capacitats i experiències de les organitzacions especialitzades en aquests àmbits geogràfics i temàtics per trobar objectius comuns.
7. Incidir en el desenvolupament de noves arquitectures globals i regionals basades en la seguretat humana que posin al centre la protecció i les necessitats humanes, impliquin el disseny d’estratègies noviolentes per transformar els conflictes i redireccionin recursos destinats a les estructures i iniciatives militaristes.
Recomanacions específiques per a les autoritats ucraïneses:
8. Explorar la possibilitat de regular i desenvolupar un sistema de defensa civil noviolenta que es construeixi a partir d’experiències vigents com l’Estratègia de Defensa Nacional de Lituània;
9. Protegir i regular l’objecció de consciència com a dret humà de la ciutadania per contribuir a la defensa del país sense l’ús de les armes.
10. Assegurar que la reconstrucció social i política es recolzi sobre el desenvolupament de la governança local i la descentralització política, i garanteixi la participació efectiva en els processos de presa de decisions de les organitzacions de dones i les activistes que estan liderant la resistència civil noviolenta , la defensa dels drets humans i el foment de la mediació i facilitació de diàleg del país.
Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
Galetes estrictament necessàries
Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.
Si desactiveu aquesta galeta no podrem desar les preferències. Això vol dir que quan visiteu aquest web, haureu d'activar o desactivar les galetes de nou.
