Per què els procediments de construir models no han funcionat fins ara?
Els procediments emprats han partit de processos participatius en què la gent aportava propostes i després les prioritzava. Els llistats de propostes finals han estat molt interessant però, la feinada de gestionar el procés participatiu ha deixat sense forces als organitzadors per entomar la següent etapa de veure com aquest llistat podria influir o incidir en les polítiques públiques.
Quines poden ser les bases de la generació d’un nou model d’organització de les societats humanes en el planeta Terra en aquest segle 21
Hem de partir que la suma de propostes o de moviments no fa per ella mateixa un nou model. Possiblement l’articulació d’un nou model pot atreure i catalitzar l’articulació de propostes i moviments existents.
Els elements catalitzadors poden ser: una crisi molt profunda del sistema hegemònic, la resposta inadequada del sistema a un gran repte, o bé, la consciència explicitada del conjunt de necessitats insatisfetes de la majoria de la població.
Com relacionar la comunicació no violenta amb la lluita noviolenta?
La comunicació no violenta parteix del no judici de l’altre, de la creació d’empatia, del descobriment de les necessitats pròpies i dels altres.
La lluita noviolenta parteix del diàleg i, en aquest sentit, pot incorporar la comunicació no violenta perquè aquest diàleg sigui el màxim de productiu. Però en cas que el diàleg no es pugui donar o no aconsegueixi l’empatia necessària per afrontar la satisfacció de les necessitats dels diferents actors implicats en el conflicte, la lluita noviolenta desplega un conjunt d’altres mecanismes per influir o crear les condicions per reprendre el diàleg. La lluita noviolenta pot arribar a la confrontació no violenta amb l’adversari però sempre l’objectiu de poder reprendre les millors condicions per un diàleg que aconsegueixi la transformació del conflicte.
Com podem avaluar l’èxit d’un nou model?
En cap cas l’èxit d’un nou model pot avaluar-se per la seva concreció immediata, ni durant la vida d’aquells actors que l’han ideat. És a dir, aquells que la fan la feina d’elaboració d’un model no han d’esperar veure’n resultats. El que sí és important, és que en elaborar-lo ho facin més enllà de les urgències i de la immediatesa i posin uns fonaments prou perdurables que puguin ajudar altres actors presents o futurs a produir les transformacions que el model planteja.
Quina relació hi ha entre un model teòric i la seva aplicació pràctica?
Sense uns bons fonaments tot intent de model pot ser només una remodelació superficial de la casa que construïm.
Cal partir d’un plànol general i una maqueta teòrica, però serà bo que, en la mesura del possible, pugui començar-se a construir una maqueta real i, si pot ser, una obra concreta, malgrat només sigui en els seus fonaments i en alguna de les seves parts pel seu efecte demostratiu.
Un exemple: si agafem l’obra d’Antoni Gaudí en el cas de la Sagrada Família, ell va fer el plantejament general amb uns plànols generals; va començar a construir els fonaments amb un tipus d’arquitectura radicalment nova sobre el que s’havia fet fins aquell moment i, en comptes de construir tot l’edifici simultàniament en les seves diferents parts, com s’acostuma a fer en la majoria d’edificacions, va construir només una de les façanes amb les quatre torres corresponents. Amb aquesta acció va poder demostrar la viabilitat de la seva proposta d’edifici global. Ha estat a partir dels plànols generals i de la demostració de la viabilitat d’aquesta primera façana que les generacions següents han continuat construint l’obra inspirats en el plantejament de Gaudí i introduint noves tècniques constructives, com el formigó armat, que ell no havia pogut contemplar. Aquest exemple ens mostra la importància de tenir clara la visió de conjunt de la innovació, en aquest cas de la tècnica constructiva, i, a l’hora, poder oferir la demostració pràctica la seva viabilitat.
En el cas del model l’organització de les societats humanes del segle XIX podem partir d’experiències ja existents que segueixin els criteris del nou model proposat i poder fer la prova d’avaluar-les amb els procediments proposats.
Quina relació hi ha en l’elaboració d’un nou model glocal amb el procés de la sobirania catalana?
Del punt de vista de l’elaboració del model introduïm aportacions clau no massa conegudes, fins i tot a Catalunya, de persones innovadores què durant el segle XX han aportat nous criteris, procediments, eines i regles de joc per elaborar un nou model d’organització social.
Del punt de vista del procés independentista semblaria que dedicar esforços a elaborar aquest nou model és una forma d’abandonar o deixar de banda la participació en el procés independentista. Ara bé, el procés està encallat des del nostre punt de vista per manca de visió del que aporta l’estratègia de lluita noviolenta per superar l’èxit, però també els límits, de la lluita cívica, pacífica i democràtica portada fins ara. Mentre no es trobi el desllorigador per definir aquesta estratègia compartida per les forces sobiranistes, la nostra aportació només es pot tramitar a la formació i l’acompanyament de les persones i organitzacions que vulguin aprofundir les possibilitats de la lluita noviolenta.
Ara bé, per evitar la frustració que moltes revolucions i independències han provocat entre la gent que les ha recolzat un cop s’han produït, cal no només pensar en com aconseguir un canvi sinó, també, en quin tipus de societat pot permetre construir aquest canvi. I com que un nou estat en el món contemporani necessàriament estarà inscrit en el model d’organització humana hegemònic cal, paral·lelament al procés independència, anar elaborant aquell model d’organització social què pugui alhora serà acceptat internacionalment però també què aporti aquelles innovacions que el sistema internacional necessita per respondre a les necessitats del conjunt de la població mundial.
La lluita per la lliure interdependència de les persones i dels pobles és un dels pilars d’aquest nou model, òbviament amb una lluita noviolenta amb totes les característiques que hem explicat.
El procés de l’independentisme català té unes característiques que no hem d’oblidar a l’hora de plantejar una estratègia de lluita noviolenta per avançar en aquest objectiu. Una d’elles és que aquest procés està impulsat per una gran part de la classe mitjana catalana, bastant adulta o jubilada. El seu estil de vida s’ha vist perjudicat per una gestió de la crisi financera del 2008 feta en gran part des de l’Estat espanyol que l’ha m’ha portat a reduir els seus ingressos i les seves capacitats de decisió, mentre patia les noves grans concentracions de capital i de poder establert.
També s’ha donat compte que l’únic problema no és l’Estat espanyol sinó també un sistema d’organització mundial que fa que cada vegada hi hagi menys rics més rics amb una gran destrucció de la classe mitjana i a l’hora h hagi molts més pobres més pobres.
Està però aquesta classe mitjana adulta disposada a córrer el risc que suposa la lluita per la independència? No ho sembla quan els principals actors d’aquest procés viuen relativament bé i per tant, tenen moltes coses a perdre (repressió policial, patrimoni, presó…)
Ara bé, un procés d’independència en què el seu actor principal no estigui disposat a córrer riscos, difícilment pot arribar a bon port.
En el context actual difícilment el procés d’independència arribarà al seu objectiu si no troba, per tant, altres actors. El primer: les generacions més joves, sense les quals construir una república catalana com a millor forma de govern no té sentit si els futurs beneficiaris no perceben que aquest és un objectiu que els pot beneficiar. Els joves tenen menys a perdre sempre i quan considerin que els riscos que poden córrer poden compensar-se pels guanys que poden atènyer amb la pròpia independència.
El segon grup: els jubilats, que des del punt de vista econòmic, mentre es mantingui el sistema de pensions, tenen també poc a perdre. Una part d’ells estan molt motivats perquè la lluita del procés sobiranista català els porta a reviure el que va ser la transició espanyola i les lluites en els quals una part d’ells van participar. Per tant, sigui per la motivació com per les condicions econòmiques és un col·lectiu que, ben organitzat, pot tenir encara més pes del que ja té.
El tercer grup: la població exclosa, és un grup que fins ara ha participat poc en el procés però que és també una de les bases socials que pot enfortir-lo, sempre que pugui trobar la forma d’implicar-s’hi i sobretot d’entendre i experimentar que, ja des d’ara i també en el futur, participar en el procés d’independència i viure en una república catalana pot significar una millora en les seves condicions de vida i de dignitat. Em refereixo als col·lectius empobrits (al voltant del 25% de la població) que són estranys al procés independentista, sigui perquè no el tenen en les seves arrels culturals de procedència o perquè no veuen que, ja des d’ara, els polítics i els partits des de les institucions que defensen la república catalana tingui com a prioritat la millora real de les seves condicions de vida.
L’autodeterminació és un dret, per què la llibertat és una condició de la dignitat humana individual i dels pobles. La independència ha de permetre decidir una lliure inter-dependència, o inter-independència. És a dir, la lluita per la lliure inter-independència dels pobles i de les persones és un dels pilars del nou model i això perquè en un món complex mundialitzat, és obvi que ningú pot viure amb una absoluta independència i que tothom, les persones, els col·lectius, les nacions els estats, les empreses… hem d’aprendre a viure en aquesta complexa inter-indedependència. És obvi que sense ser independents no podem ser inter-independents.
Mentre l’independentisme continuï encallat pels partidismes, per aquesta visió massa catalano- cèntrica, manca d’estratègia de lluita noviolenta, un petit col·lectiu proposem avançar en aquest modelisme glocal: global i local, amb inspiració i alhora amb aplicació en la pròpia societat catalana..
Respondre a l’alçada del que hem rebut
Reconec que la vida m’ha donat molt en tots els aspectes: salut, família, relacions, sosteniment, projectes, llibertat …i quan la vida ens dona molt tenim també més responsabilitat de donar la resposta a alçada del que hem rebut. En aquesta nova etapa de la jubilació, del febrer del 2020 accentuada pel confinament d’aquests darrers mesos, crec que he de reduir tota distracció i concentrar-me en allò en què gran part de la vida he tingut l’oportunitat de centrar-me: intentar aplegar els elements clau per generar un nou model que ajudi a afrontar les desgràcies del model hegemònic, què en podem dir capitalisme neoliberal, amb patriarcat i masclisme desenfrenat i amb un racisme i neocolonialisme omni-present.
Els elements inspiradors d’aquesta feina de 40 anys han estat molts, però especialment, les propostes d’Agustí Chalaux, que cal actualitzar en el nou context, en els nous reptes de la tecnologia i dels valors i reptes que la societat.
La inter-independència i humilitat
La inter-independència és amb la natura i òbviament amb els humans. Hem de partir de la constatació que tot allò que fem o deixem de fer no sols ens afecta a nosaltres sinó a tots els altres, no sols les persones sinó també a la vida en el planeta.
Un dels criteris amb què enfoquem la generació d’aquest nou model és la humilitat, la consciència de la limitació pròpia dels humans, dues paraules que provenen de l’humus.
Som, venim i tornem a la Terra, i per tant, evitar la desmesura, l’arrogància, l’hybris vol dir ser humils. En tot cas com el Convivialisme planteja hem de voler ser millors no per estafar els altres sinó per fer un món molt millor per a tothom.
Un dels elements troncals del model és ser conscients de les necessitats humanes i adonar-nos de quins són els seus satisfactors (Max Neef – CNV). Això ens permet avançar tant en la comunicació no violenta com en la descripció de les diferents propostes i polítiques que han de permetre satisfer aquestes necessitats sense caure en el parany de les pseudo-necessitats, i de pensar que poden ser limitades en un món limitat .
Decàleg d’una vida plena, d’un món habitable per a tothom
1. No fem als altres el que no volem que els altres ens facin.
2. El que jo faig m’afecta però també afecta al tot i a tothom
3. Som inter-independents, no podem viure sols i ens necessitem uns als altres
4. L’objectiu de les nostres decisions és tenir en compte els més empobrits i desvalguts de la Terra
5. No podem viure bé mentre tothom no pugui viure com nosaltres
6. Tot excés, tota desmesura, perjudica tothom i redueix els necessaris equilibris.
7. Reduir els desequilibris és la tasca més noble i necessària dels humans
8. Som, venim i tornem a la Terra, destruir-la és atacar la nostra pròpia existència
9. Mirar els estels ens fa responsables de la comunitat planetària. Si ho podem mirar-los vol dir que estem reduint la plaga de la urbanització intensiva que impedeix a milions d’éssers humans contemplar l’univers cada nit.
10. Com deia Gandhi, tenim prou recursos per viure bé però no per cobrir els desitjos insaciables
Decàleg d’eines de transformació cap a un món equilibrat
- Els instruments monetaris són avui armes subtils de les elits per explotar la majoria però poden i han de ser eines per equilibrar l’economia i per satisfer les necessitats bàsiques de tothom.
- La ignorància sobre què, qui i com es crea el diner és la principal arma per evitar les revoltes i tenir-nos entretinguts amb la lluita contra els efectes.
- El tipus d’instrument monetari condiciona el tipus de societat i de relacions, afavoreix l’equilibri econòmic i la responsabilitat o afavoreix les crisis i els crims contra la humanitat.Deixar que la confusió regni fa que no ens podem protegir dels bancs centrals ni de la banca tradicional ni de les noves tecnologies monetàries.
- La moneda o està regulada socialment o està en mans de minories descontrolades.
- Cal fer conèixer i aplicar procediments de creació monetària que estiguin orientats a l’equilibri econòmic i a la responsabilitat social.
- Cal garantir un sistema monetari que protegeixi la intimitat i alhora que no encobreixi els criminals.
- El diner efectiu dona la falsa sensació de llibertat gràcies a l’anonimat que li és propi però aquesta llibertat es perd quan serveix per mantenir la impunitat d’un sistema estructuralment corrupte.
- Un sistema de diner electrònic personalitzat amb garanties, amb protecció radical de dades personals i amb només amb l’accés a sistema judicial -ell també sotmès a les mateixes regles- pot permetre documentar les investigacions i les sentències d’una forma menys arbitrària que actualment.
- La manca d’aquest sistema obre la porta a tota mena d’instruments monetaris que, sense cap control real, no poden evitar noves manipulacions de la població ni fraus difícils de detectar.
