LES MONEDES SOCIALS I COMPLEMENTÀRIES
LES MONEDES SOCIALS I COMPLEMENTÀRIES (PPT en PDF)
«És molt bo que la gent no entengui el nostre sistema bancari i monetari, perquè si ho fes, crec que hi hauria una revolució abans de demà al matí». Henry Ford (fundador de Ford Motor Company i pare de les cadenes de producció).
Les causes: el desgavell del sistema monetari i financer
Les monedes complementàries sorgeixen davant el desgavell del sistema monetari i financer mundial; són una resposta viable i de proximitat a la impotència per aturar i canviar les regles del joc imperants; regles imposades per unes petites minories amb la ignorància i complicitat dels governs dels països i de les autoritats monetàries.
François Morin[i], ex-conseller del Banc Central de França, recull molt bé aquesta intuïció popular en el seu recent estudi empíric «La hidra mundial: l’oligopoli bancari».
«El món, la política, les democràcies i les finances estan dominats per una hidra mundial formada per 28 grans bancs internacionals, que amb les seves polítiques fixen el curs no només de les finances sinó, també, de les democràcies parlamentàries.
La “hidra mundial” és un conglomerat de 28 bancs “interconnectats” que creen els productes tòxics pels quals després paguen els Estats, o sigui, els ciutadans; influeixen en les polítiques econòmiques i modelen les democràcies al seu gust.
Maniobres fraudulentes, pactes secrets, lobby contra la democràcia, manipulació dels mercats, aquests bancs “sistèmics” tenen un paper nefast en les societats del món alhora que han fet de la democràcia un ostatge dels seus interessos privats.
Els estats han perdut la sobirania monetària. Actualment, el 90 per cent de la moneda és creada pels bancs, contra el 10 per cent pels bancs centrals. Aquest oligopoli manipula segons com li convé els dos paràmetres fonamentals de la moneda: la taxa canvi i la taxa d’interès. “Els Estats són alhora ostatges de l’hidra bancària i estan també disciplinats per aquesta”, diu Morin. Entre els 28 bancs de l’oligopoli, n’hi ha 14 que “produeixen” els productes derivats tòxics el valor dels quals arriba als 710 bilions de dòlars, és a dir, l’equivalent a 10 vegades el PIB mundial.
L’autor insisteix en cridar a una mobilització mundial per recuperar la dimensió política segrestada pel sector financer privat.»[ii]
Les alternatives: canviar el sistema monetari-financer i crear sistemes complementaris
No cal afegir res més. Obrir els ulls i posar-se en acció en un dels dos camins que ja estan en marxa en diferents indrets del món.
El camí més difícil, però que va al nucli del problema, que cerca recuperar la sobirania monetària i financera pública, és la de les iniciatives ciutadanes perquè els bancs centrals reprenguin el monopoli de la creació monetària, que no haurien hagut de perdre mai; són accions per modificar el marc legal, via referèndum a Suïssa, via tribunals al Canadà.
El camí aparentment més fàcil, però de menys impacte pel seu caràcter local i voluntari, és el de les monedes socials i complementàries, que cerca recuperar la sobirania monetària per part de la ciutadania, sense banc central ni banca privada. Centenars d’experiències arreu del món assagen des de fan anys, amb més o menys èxit, sistemes d’intercanvi, amb monedes pròpies, locals, complementàries a les monedes oficials. En general volen dinamitzar l’economia real de proximitat, amb un o altre àmbit (barri, municipi, comarca…) o accent (economia social i solidària, petita i mitjana empresa, serveis socials municipals…).
Canviar el sistema monetari – financer
A llarg del segle XX els estats han anat perdent la tradicional sobirania monetària que exercien mitjançant els seus bancs centrals i la banca privada s’ha anat convertint en la principal creadora de diner escriptural mitjançant el crèdit.
En els darrers anys s’han anar formant corrents d’opinió, especialment d’economistes crítics que han plantejat la necessitat i urgència de que els estats i els bancs centrals recuperin el monopoli de la creació monetària. Un d’aquests corrents és Positive Money. I dues experiències d’iniciatives ciutadanes per aplicar aquesta política són les de Suïssa i Canadà.
Positive Money www.positivemoney.org http://internationalmoneyreform.org/
Aquest moviment ha estat investigant els problemes causats per l’actual sistema monetari basat en el deute i la forma de solucionar-los. Planteja que si volem fer front als grans reptes socials, econòmics i ambientals que ens enfrontem avui dia, hem de començar per canviar el nostre sistema monetari: 1. Prendre als bancs el poder de crear diners i tornar-lo a un procés democràtic, transparent i responsable. 2. Crear diners lliures de deute. 3. Posar el nou diner creat en l’economia real enlloc de en els mercats financers i les bombolles immobiliàries.
Creu que l’economia seria més estable i la societat millor si eliminem completament el poder que els bancs tenen de crear diners. Aquestes idees han existit des de la dècada dels anys 1930, però les han actualitzat per al sistema financer actual. En l’Informe: La creació d’un sistema de diners sobirà presenta una reforma del sistema bancari que eliminaria la capacitat dels bancs per crear diners, en forma de dipòsits bancaris, quan fan préstecs. Seria transferir a l’Estat la capacitat de crear diners nous en exclusiva, la creació del que anomenen un sistema de “diners sobirà”.
Aquesta proposta s’està estenent a una vintena de països amb el Moviment Internacional per la Reforma Monetària.
Iniciativa popular a Suïssa http://www.vollgeld.ch/fr/
L’associació Modernització Monetària (MoMo) s’ha compromès a posar l’economia financera, l’economia real i el sistema monetari al servei de la ciutadania.
«La majoria de les persones no són conscients d’una de les principals causes de la crisi financera: la creació de moneda electrònica per part dels bancs. La iniciativa de la “moneda plena” és que només el Banc Nacional creï moneda, tal com està previst en la constitució federal. Es va prohibir als bancs, fa més de de cent anys, que poguessin imprimir paper moneda. El mateix caldrà fer ara amb la moneda escriptural creada pels bancs, ja que representa el 90 per cent de la moneda. La “moneda plena” té grans avantatges: el franc suís es convertirà en la moneda més segura del món, es previndran les bombolles financeres i la inflació, i la creació de diners beneficiarà a tothom».
Està recollint 100.000 signatures d’aquí a finals de 2015 per convocar un «Referèndum sobre recuperació pel Banc Nacional del monopoli a crear moneda escriptural»:
Alguns dels articles de la Constitució que es proposen modificar són:
«Art. 99 Ordre Monetari i mercat financer
- La Confederació garanteix l’oferta de diners i de serveis financers a l’economia. Per tant, podrà establir excepcions al principi de llibertat econòmica.
- Sols la Confederació emet moneda, bitllets de banc i moneda escriptural com a mitjans de curs legal.
- L’emissió i l’ús d’altres mitjans de pagament són autoritzats sempre que siguin de conformitat amb el mandat legal del Banc Nacional Suís.
- La llei organitza el mercat financer en l’interès general del país.
- Els proveïdors de serveis financers gestionen els comptes per les operacions de pagament dels clients fora dels seus balanços. Aquests comptes no s’inclouen en el càlcul d’una fallida.
Art. 99a Banc Nacional Suís
- En tant que banc central independent, el Banc Nacional Suís porta a terme la política monetària servint els interessos generals del país; gestiona la massa monetària i garanteix el funcionament de les operacions de pagament així com l’aprovisionament de l’economia amb crèdits pels proveïdors de serveis financers.
- El Banc pot establir períodes mínims de manteniment de les inversions financeres.
- En el marc del seu mandat legal, posa en circulació, sense deute, nous diners emesos, mitjançant de la Confederació o dels cantons o atribuint-los directament als ciutadans. Pot concedir préstecs als bancs limitats en el temps.
- A partir dels seus ingressos, constitueix suficients reserves monetàries, part de les quals han de consistir en or.
- Distribueix com a mínim dos terços dels seus guanys nets als cantons».
Iniciativa legal al Canadà http://www.comer.org/
The Committee on Monetary and Economic Reform (COMER) de Toronto, (Canadà) estudia la desestabilització que les polítiques econòmiques i monetàries actuals han causat i estan causant a la ciutadania. Proposa una reforma monetària a través de retornar el mandat recollit en la Llei del Banc de Canadà: proposa que per finançar el deute nacional el govern demani prestats els diners al banc central i no als bancs privats.
COMER ha presentat una demanda a la Cort Federal de Canadà contra el Govern canadenc, perquè, en contra del que obliga la Llei del Banc de Canadà, a partir de 1974 la política monetària i financera de Canadà ha estat dictada pels bancs privats estrangers i els interessos financers. Vol reactivar les competències del Banc de Canadà per proporcionar finançament a tots els nivells de govern al Canadà, en gran part amb préstecs sense interessos; vol recuperar el que es va fer entre 1935 i 1975 amb una inflació molt baixa, que permeté sortir de la Gran Depressió i prosperar amb la construcció de les infraestructures i dels programes socials durant els trenta anys de la postguerra.
El 26 de gener de 2015, 3 jutges de la Cort Federal de Toronto van dictar una sentència històrica en el cas contra el Banc de Canadà: van rebutjar l’última apel·lació en nom de la corona perquè el cas fos desestimat. L’octubre de 2015 es celebra una nova audiència.
Crear sistemes de moneda social i complementària[iii]
Una moneda social i complementària és una eina creada i utilitzada per comunitats, col·lectius i particulars amb l’objectiu de poder facilitar intercanvis tant de productes com de serveis o de coneixements. Bernard Lietaer precisa: «És un acord en una comunitat per fer servir alguna cosa com un mitjà d’intercanvi».
La informació més actualitzada en castellà la recull l’Institut de la Moneda Social http://www.monedasocial.org/. Un recent article de Neil Hughes analitza el panorama del diner comunitari a l’Estat Espanyol. Revela un panorama dinàmic i ple de diversitat d’unes 400 experiències en total. Aquestes inclouen sistemes ja clàssics com bancs del temps, però també sistemes de crèdit mutu i de monedes regionals com l’Ekhi a Bilbao, així com iniciatives més innovadores (botigues de bescanvi i targetes de fidelització). El fenomen, ha crescut ràpidament en els últims anys com una reposta a la crisi estructural.
La majoria de monedes socials complementàries creen «diners» per fomentar el consum local i augmentar la liquiditat de la comunitat. Actualment hi ha unes 5.000 monedes socials repartides per diferents països del món: Alemanya, Bèlgica, França, Anglaterra, Japó, Estat Espanyol i diversos països d’Amèrica llatina.
La moneda complementària no la crea ni el Banc Central de cada país ni la banca privada: la crea col·lectius i institucions ciutadans no lucratius pel benefici de la societat. Igual que les monedes convencionals, són un sistema monetari basat en la confiança. Acostumen a tenir un àmbit d’actuació de proximitat (local, regional..)
La majoria de monedes socials es creen per promoure els recursos locals, per incentivar la petita empresa i els autònoms i per enfortir l’economia local; però també per amortir l’impacte de les fluctuacions del sistema economico-financer actual.
Apoderen la comunitat, generen participació ciutadana, impulsen les relacions entre els veïns, dinamitzen el barri, la ciutat…
Tenen diferències entre elles i poden funcionar amb formes molt diverses. Es poden diferenciar del sistema del diner de curs legal quan plantegen una certa depreciació gradual del seu valor, el que s’anomena interès negatiu, amb l’objectiu de dissuadir que el diner es pugui acumular. Les monedes socials i complementàries acostumen a tenir equivalència, paritat, amb la moneda de curs legal del país.
També hi ha altres formes “no monetàries” orientades a l’intercanvi / bescanvi / troc de temps, serveis, coneixements… que cerquen alternatives a un sistema monetari i financer que no acompleix els seus objectius socials.
Algunes experiències més rellevants arreu del món
El banc WIR de Suïssa http://wirbank.ch/fr/la-banque-wir/
Opera a Suïssa a favor dels treballadors i petites empreses, de qui vol ser un soci fiable des dels seus inicis com a cooperativa el 1934, després de la Gran Depressió del 1929 per fer front a la escassetat de divises i a la inestabilitat financera mundial, gràcies a la idea del diner lliure citada per l’economista Silvio Gesell.
Funciona amb la seva pròpia moneda, sense diners en efectiu, i és una gran eina de màrqueting. Els dipòsits en WIR no meriten interessos. Els crèdits WIR es poden combinar amb crèdits en francs suïssos i es troben entre les ofertes de finançament més favorables en el mercat suís. També els clients particulars poden gaudir dels beneficis del sistema de WIR amb certes condicions.
És utilitzat per unes 70.000 petites i mitjanes empreses, amb un volum equivalent a 3.000 milions d’euros anuals. ”WIR” prové de Wirtschaftsring que vol dir ”nosaltres”: la moneda i el sistema econòmic es fonamenten en la comunitat. D’altra banda, l’existència del banc equilibra les fluctuacions econòmiques ja que complementa l’economia convencional. Segons l’economista Bernad Leitaer el sistema actual està en decadència i per això recomana als altres països que haurien de crear una moneda social semblant al WIR suís. En moments de recessió, el WIR ha estat una via alternativa real perquè les empreses trobin la liquiditat suficient que no aconsegueixen als bancs convencionals.
Bristol Pound http://bristolpound.org/
Bristol és una ciutat del sud-oest d’Anglaterra de 500.000 habitants; destaca perquè té una moneda local sense ànim de lucre. El seu símbol és £B, i el seu canvi respecte a la lliura esterlina, és la paritat. Es pot pagar de tres maneres diferents: en bitllets de Bristol Pound, enviant un SMS amb el innovador sistema txt2pay i online pel web. Algunes de les botigues de Bristol ofereixen descomptes. El propòsit principal del Bristol Pound és beneficiar al comerç local i que el diner gastat a Bristol no surti de la ciutat, ja que normalment els diners generats per la ciutat van a les grans empreses que especulen amb aquests diners. El Bristol Pound està dissenyat per complementar la lliura esterlina no per reemplaçar-la.
Regiogeld i Chiemaguer http://www.chiemgauer.info/
En tots els territoris de parla germana (Alemanya, Àustria i Suïssa) hi ha més de seixanta iniciatives de monedes regionals. L’any 2006 es va crear una associació a nivell regional anomenada Regiogeld, que agrupa totes les monedes regionals alemanyes que tenen un objectiu concret: impulsar l’economia local i la solidaritat entre les comunitats i els lands. Entre les Regiogeld, destaca una moneda regional anomenada Chiemaguer utilitzada per més de 2.500 consumidors i 600 empreses. És la que ha arribat a tenir més èxit. Va ser creada per un professor d’economia el 2002. És una moneda que s’emet amb el mateix valor que l’euro i té un interès negatiu del 2%, és a dir, perd un 2% del seu valor cada trimestre. Cal actualitzar els bitllets cada 3 mesos si no han canviat de mà.
També està tenint molta acceptació el Sardex www.sardex.net a Sardenya. I des de la Unió Europea s’està finançant la millora d’aquests sistemes de pagament www.digipay4growth.eu/ amb projectes pilot a Bristol, Sardenya i Catalunya (Santa Coloma, Granollers i El Bergadà).
Algunes experiències a l’Estat espanyol i a Catalunya
En nombroses poblacions de l’Estat Espanyol s’estan implantant monedes social en sentit estricte (més de 70 monedes diferents). Moltes d’elles s’inspiren en el primer sistema d’intercanvi local, anomenat LETS (Local Exchange Trading System), creat a Vancouver, (Canadà) el 1982.
«A Catalunya el 2009 va començar una experiència de moneda: l’EcoXarxa Montseny i la seva moneda EcoSeny que ha donat peu a altres 20 EcoXarxes a Catalunya. Utilitza un bitllet físic d’emissió local i un web desenvolupat per una altra xarxa a Sud-Àfrica, el CES: Community Exchange Systems (sistemes comunitaris d’intercanvi), que permet a qualsevol comunitat començar un sistema de registre virtual dels intercanvis de manera descentralitzada (www.ecoxarxes.cat , www.ces.org.za). El 2014 es posà en marxa l’Integral CES amb una estructura semblant al CES però millorada i amb Software Lliure (www.integralces.net)».[iv]
Una altra de les pioneres ha estat la Turuta de Vilanova i la Geltrú http://bloc.turuta.cat/: és un sistema d’intercanvi en forma de saldo virtual, que serveix com a mitjà de pagament per adquirir o intercanviar. Creada a finals de 2010 és una a unitat de compte interna entre socis de l’associació. Les transaccions s’anoten a la Targeta d’intercanvis de cada soci. El nombre de socis s’acosta als 300.
La Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya també ha impulsat l’Ecosol durant 3 anys www.mercatecosol.cat entres les empreses de l’economia social.
L’oportunitat catalana
L’inconvenient de les monedes socials complementàries per fer front als grans reptes del sistema financer actual és que cada moneda té un nombre limitat d’usuaris i s’implanta en zones concretes d’alguns països. L’avantatge, és que són un clar símptoma que el sistema monetari oficial no funciona i que poden ser la llavor d’un canvi a gran escala del mateix si es vertebren i guanyen pes social i ambició.
La iniciativa de l’Eurocat www.eurocat.cat (vegis article de Susana Martín) es planteja en l’àmbit català, no sols el local. Aquest fet en dificulta la implantació, però, alhora, planteja noves oportunitats d’incidència en el canvi del sistema monetari-financer. Més enllà de com segueixi el procés per exercir el dret a decidir, per enfortir la sobirania, per avançar cap a la independència… més enllà de la creació d’estructures d’estat, no farem gran cosa mentre la sobirania financera mundial estigui, com hem vist, en mans de 28 grans bancs (entre ells el Santander i el BBVA).
L’Eurocat és una oportunitat per començar a exercir la sobirania financera des de la sobirania popular i és una diversificació de riscos davant les incerteses de l’Euro; també pot ser l’expressió d’una força ciutadana per incloure en la nova constitució un articulat semblant al que la iniciativa popular està reclamant a Suïssa, la sobirania del Banc Central Català, sigui per participar en la zona euro en altres condicions sigui per mantenir un sistema de creació monetària propi, si cal, complementari.
[i] L’hydre mondiale. L’oligopole bancaire, François Morin. PUF 2015, 148 p.
[ii] Eduardo Febbro. Entrevista a François Morin, economista francés de la Universidad de Toulouse. El oligopolio bancario actúa como una banda organitzada.
[iii] Agraeixo la recopil·lació de Pau Ramon Simó que m’ha permès extreure algunes de les referències extretes del seu treball no publicat L’Eurocat, 2014.
[iv] Aportacions de Dídac S.-Costa, un dels experts pioners en estudiar i aplicar les eco xarxes.
RESUMEN
Las monedas complementarias surgen ante el desbarajuste del sistema monetario y financiero mundial; son una respuesta viable y de proximidad a la impotencia para detener y cambiar las reglas del juego imperantes; reglas impuestas por unas pequeñas minorías con la ignorancia y complicidad de los gobiernos de los países y de las autoridades monetarias. El inconveniente de las monedas complementarias para hacer frente a estos grandes retos del sistema financiero actual es que cada moneda tiene un número limitado de usuarios y se implanta en zonas concretas de algunos países. La ventaja es que son un claro síntoma de que el sistema monetario oficial no funciona y que pueden ser la semilla de un cambio a gran escala del mismo si se estructuran y ganan peso social y ambición.
ABSTRACT
Complementary currencies arise before the disruption of the world monetary and financial system; they are a viable and proximity response to impotence and to stop and change the rules of the prevailing game; rules imposed by a small minority with ignorance and complicity of the governments of the countries and monetary authorities. The drawback of complementary currencies to meet these great challenges of the current financial system is that every coin has a limited number of users and is implanted in specific areas of some countries. The advantage is that they are a clear sign that the official monetary system does not work and can be the seed of a large-scale change if they are structured and gain social weight and ambition.
PALABRAS CLAVE
Moneda social y complementaria; Creación monetaria; Medio de pago; Sistema de crédito mutuo; Ciudadanía activa;
KEYWORDS
Social and complementary currency; Monetary creation; Means of payment; Mutual credit system; Active citizenship;
Podem generar alternatives al sistema
Nova-Innovació Social inicia el 3 de novembre diferents activitats pel nou curs 2011-2012, amb l’objectiu de compartir coneixement amb la ciutadania activa que cerca propostes innovadores per a la transformació social.
Tot seguit us presentem el calendari dels Dijous de Nova- Cicle d’Alternatives al Sistema, on un dijous al mes a les set de la tarda compartirem propostes innovadores sobre alternatives al sistema:
- 3 novembre. R-Economia. Sobirania financera. Susana Martin Belmonte
- 15 desembre. Cooperativa Integral Catalana. Enric Duran. Cooperativa Integral Catalana
- 12 gener. Democràcia Econòmica. Toni Comin i Luca Gervasoni. Democràcia econòmica
- 2 febrer. Democràcia inclusiva. Blai Dalmau. Grup d’Acció de Democràcia Inclusiva de Catalunya
- 1 març. Decreixement. François Schneider, Marta Conde i Filka Sekulova. Recerca & Decreixement
- 29 març. Democràcia Líquida. José Fernando Moyano i Òscar Plens. Democràcia Líquida
- 3 maig. Ecodemocràcia cooperativa. Jordi Garcia Jané. Xarxa d’Economia Solidària
- 31 maig. Economia de l’Equilibri Dinàmic. Martí Olivella. Nova – Innovació Social
Inici a les 19h. Àgora Catalunya, Plaça Catalunya 9, 4t 2a (cantonada Rambla Catalunya) de Barcelona.
A partir de les 21h, la conversa sobre el tema continua amb un sopar fred
Aforament limitat. Informació i inscripcions a info@nova.cat
També està oberta la inscripció a Tallers i Equips sobre:
- Com millorar l’estratègia, l’acció i la comunicació noviolenta
- Com fer més efectiva la participació en les assemblees i entre assemblees
- Com organitzar un Pla de Transició per a un país i un món habitable per a tothom
- Com generar i afavorir les iniciatives socialment innovadores
- Com mobilitzar una Acció Comuna Transformadora (ACT!) global que toqui interessos creats
Com fer front amb mitjans noviolents a la violència estructural de la crisi global. Primera part. 10 tesis inicials
Sessió sobre “Els ideals pacifistes són vigents en la societat d’avui?”
Com fer front amb mitjans noviolents a la violència estructural de la crisi global
Martí Olivella. marti@nova.cat
Director de Nova – Centre per a la Innovació Social www.nova.cat
Primera part. 10 tesis inicials
- Els ideals pacifistes són més presents avui que anys enrere, perquè veiem els nefastos efectes de la guerra.
La gent vol la pau, un món sense guerres. Però gran part dels governants continuen preparant la guerra, armant-se i creant clima de por i d’inseguretat. I la guerra continua sent un negoci per a les grans empreses i continua essent la “política per altres mitjans” dels països poderosos i hegemònics contra els països i el pobles que no volen acceptar la seva dependència i explotació. Tothom vol la pau, però la majoria col·laborem -fent de soldats, amb el silenci o els impostos- amb els governs, i amb les empreses que els pressionen, perquè continuïn preparant i fent la guerra.
Els ideals són la guia de les nostres accions. Però quan les accions no són coherents amb els ideals, aquests es converteixen en la més alta expressió de la hipocresia. El discurs polític dominant és estar a favor de la pau i continuar preparant i fent la guerra. Els països amb dret a veto en el Consell de Seguretat de Nacions Unides, encarregat de mantenir la pau al món, són els principals fabricants i traficants d’armes del món i són els qui volen tenir el monopoli de la bomba atòmica.
- Cal revisar què entenem per ideals pacifistes.
És interessant veure què diu la definició assequible al gran públic de la Viquipèdia: “El pacifisme és l’oposició a la guerra i a les altres formes de violència, expressada a través d’un moviment polític o com una ideologia específica. El pacifisme es pot basar en principis morals (una visió deontològica) o en el pragmatisme (una visió conseqüencialista). El pacifisme de principis sosté que en qualsevol circumstància, des de la guerra a la violència física interpersonal, la violència es moralment incorrecta. El pacifisme pragmàtic sosté que els costos de la guerra i de la violència interpersonal, són tan importants que és millor trobar altres maneres de resoldre els conflictes que la violència.
Els pacifistes, en general, rebutgen les teories de la guerra justa. Molts han pres el terme pacifista per denominar-se a si mateixos, tant persones que viuen en la inèrcia política i es neguen a ser part activa dels conflictes i ho empren com a justificatiu, com grups de pacifisme reformista, que intenten ignorar les contradiccions socials i que prediquen la pau entre tots, sobre totes les coses, d’una manera molt poc crítica. Aquí s’ubiquen els grups anomenats ecopacifistes, mobilitzacions pel civisme, etc. Per un altre cantó, molts pacifistes que creuen en l’acció no violenta per realitzar canvis radicals (i fins i tot revolucions) i per afrontar els conflictes, han pres els termes activista no violent, pacifista militant, etc., per subratllar la necessitat de l’acció, la realitat dels conflictes socials i la postura d’enfrontament contra estructures autoritàries d’una manera radical, tot duent a terme accions que poden incloure el boicot i el sabotatge, però no pas l’agressió a persones, i menys encara de manera mortal. Entre aquestos s’ubiquen els antimilitaristes i els anarcopacifistes.”
La meva posició és que el terme pacifista, i els ideals corresponents, són massa ambigus i contradictoris i no ens ajuden a saber de què parlem. Prefereixo distingir entre “pacifisme” -com tot allò favorable a conrear una Cultura de Pau amb mitjans pacífics, sense emprar la violència- i “estratègia noviolenta”, com a una articulació de mitjans coherents amb els objectius que es volen aconseguir, que denuncia una injustícia, que empra la no-cooperació i la desobediència civil per soscavar les bases del poder que la manté i que elabora i posa en pràctica alternatives per superar-la: defineix un objectiu assolible per combatre-la, concreta unes accions possibles, no s’atura fins aconseguir-lo i assumeix els riscos que comporti.
- Si la pau és un resultat d’unes relacions humanes justes, equitatives, lliures…, hem de centrar-nos, no sols en evitar la guerra i la violència física, sinó sobretot en evitar la violència estructural.
Els mitjans de comunicació dels rics i poderosos ens fan seguir amb atenció, en multitud de conflictes armats, l’assassinat d’una persona, d’uns milers de soldats, d’unes desenes de milers de víctimes civils, però no ens parlen amb la mateixa intensitat de les 60.000 persones que cada dia moren per causes evitables, de fam, de malnutrició, de manca d’assistència sanitària bàsica… Amb la crisi global, provocada per la irresponsabilitat, la complicitat i amb el benefici de molt poques persones, hem d’assumir la vergonya d’haver augmentat en 200 milions el nombre de persones que passen fam, superant ja els 1.000 milions. Una de cada 6 persones del món passa gana cada dia!! Els governs, els bancs centrals, han sostret de la riquesa dels pobles 17 bilions de dòlars per evitar la fallida dels bancs. (17 milions de milions de dòlars!). Amb aquest diners podríem acabar amb l’actual fam al món durant 600 anys! Però, en canvi, no hi ha 50.000 milions de dòlars per reduir la pobresa, només a la meitat!, per l’any 2015, segons els Objectius del Mil·lenni. Amb aquests fets, hem de concloure que, pels rics i poderosos del món, sobra gent a la terra, que cal que morin milions de persones pobres que no tenen veu per votar, que no tenen diners per comprar. Cal generar o permetre genocidis sagnants encoberts o per inanició i abandó. Amb el nostre silenci, som còmplices d’un genocidi per omissió fins ara mai vist. Però la història ens jutjarà pel nostre silenci. Perquè n’estàvem informats i no férem res per evitar-lo.
Allò que ens honora com a humans, és saber destriar i discernir què és important i prioritari, d’allò que és banal i secundari. I avui, acceptem un rentat de cervell, una política de distracció i d’entreteniment, que ens manté desmobilitzats per afrontar amb intel·ligència i coratge els grans reptes globals.
- Per combatre la violència estructural, cal prioritzar on posem la nostra energia: en el canvi de les institucions i regles de joc internacionals, polítiques i militars en les NNUU, financeres en les Institucions de Bretton Woods, comercials en la OMC, comunicatives, energètiques, alimentàries… en les grans empreses transnacionals…
Mentre imperi una globalització neoliberal, un capitalisme transnacional – privat o d’estat -, que fa que el lucre i el poder siguin més importants que les persones i els pobles, a qui el diner i la política han de servir, vol dir que estem vivint en una violència estructural que genera i justifica guerres i insurgències, a benefici d’uns pocs i a malefici de les majories i del planeta. I les nostres lluites per la pau només seran superficials.
Vivim sota l’efecte de la “propaganda” que va inventar Goebbels, el Ministre de Hitler. El nazisme, com a sistema polític, va ser derrotat. Però el nazisme, com a sistema de propaganda, ha triomfat. “Una mentida repetida vàries vegades, passa a ser percebuda com a veritat”, sobretot si qui la diu te la ”legitimitat” de ser un president, un expert, una gran empresa, un mitjà de comnicació..
Des del final de la segona guerra mundial vivim sota el sistema de propaganda del rics i poderosos, principalment dels Estats Units d’Amèrica. Gràcies a haver guanyat la guerra i a haver endeutat al Regne Unit, els EUA van imposar, a Bretton Woods, l’arquitectura financera mundial, amb un Banc Mundial i un Fons Monetari Internacional, per afavorir els seus interessos i els de les seves empreses i bancs. Cada any els països del Nord dediquem 50.000 milions de dòlars d’ajuda al desenvolupament al Sud. I cada any els països del Sud paguen als països del Nord 400.000 milions de dòlars, 8 vegades més, per pagar els interessos del deute extern que aquestes Institucions han generat per sotmetre a servitud els països empobrits.
En el camp polític, els EUA van crear unes Nacions Unides: controlades pel vencedors, amb dret a veto i amb finançament condicionat. Van fer esclatar la bomba atòmica a Hiroshima i Nagashaki per mostrar la seva superpotència i van tancar el “club de la bomba atòmica” per mantenir el món sotmès sota la por. I amb els anys han creat una Organització Mundial del Comerç, que atorga a les empreses del Nord el dret a denunciar els governs que perjudiquin els seus interessos.
Doncs bé, la propaganda d’Estats Units ens ven a tothom que són “la democràcia més antiga i més consolidada”, la “torxa de la llibertat en el món”, el “model de desenvolupament a seguir”… L’aparell governamental i privat de propaganda, és infinitament superior al dels nazis, amb tota mena de mitjans i recursos en tots els camps de comunicació. I nosaltres el patim sense adonar-nos-en, com els alemanys el patiren sense adonar-se’n.
Com canviar aquestes institucions i aquestes regles de joc internacionals, que afavoreixen la violència estructural en el món?
- De totes les innovacions del segle XX n’hi ha dues que han revolucionat la manera d’afrontar els conflictes: la bomba atòmica –que ens indica l’absurd i el final del recurs a les armes- i la noviolència –que ens indica el camí de construir una pau justa amb mitjans pacífics, amb la força de la raó i no amb la raó de la força armada.
Hem d’optar. S’ha acabat el temps de dilacions i elucubracions. L’objectiu de la vida no és anar fent, ni tenir èxit, ni guanyar diners, ni ser bona persona, ni ajudar els altres. L’objectiu de la vida és contribuir amb les nostres accions –no sols amb les idees– a fer un món habitable per a tothom, un món on tothom, el 100% dels habitants de la Terra, puguem cobrir les necessitats sostenibles per viure dignament. I això vol dir, exercir la nostra força de ciutadans i ciutadanes, fer valdre els drets, i desenvolupar una estratègia noviolenta de transformació de les estructures injustes, sense provocar més mals dels que volem alliberar-nos.
- Aplicar una estratègia noviolenta de transformació de les estructures violentes, injustes i insostenibles, vol dir: identificar algun element clau que manté aquest sistema; fixar un objectiu abastable per remoure aquest element clau, concertar una acció eficaç que es pugui assolir; no aturar l’acció fins aconseguir l’objectiu; i un cop aconseguit, posar-se una fita més important.
Si bé no cooperar amb els responsables de la injustícia i desobeir lleis per no acceptar la seva injustícia, són les armes inicials d’aquesta estratègia, no són suficients. Cal avançar en l’elaboració d’un model, d’un sistema alternatiu que permeti superar l’actual i obrir les portes a unes estructures més pacífiques, justes i sostenibles.
- Tenim tres reptes històrics pendents que podem afrontar amb l’oportunitat de la crisi global.
Si repassem el convuls segle XX podem extreure 3 reptes que no hem sabut resoldre i que, ara, en aquest moment de crisi global, tenim l’oportunitat de cercar i d’experimentar respostes:
- Com canviar els règims político-econòmics, quan no asseguren la satisfacció de les necessitats i de les llibertats bàsiques de tota la població, sense negar allò que volem aconseguir?
- Com elaborar i aplicar un nou model sòcio-econòmic que garanteixi alhora les llibertats -amb responsabilitat- i l’equitat -amb transparència-?
- Com preveure i evitar que el millor règim polític i el millor model econòmic, no degenerin en corrupció i en concentració de poder i de diner en poques mans?
Aprofundim en cada repte i ens les possibles respostes:
Davant la incapacitat de moltes democràcies formals, i dels règims autoritaris, d’universalitzar la garantia de les llibertats i la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població, sempre hi ha hagut minories que han plantejat la necessitat de canvis, enfront la passivitat o impotència de la majoria de la població sotmesa. Hem viscut tres grans estratègies: la via democràtica (aconseguir canviar a partir de tenir el vot de les majories), la via alternativa (aconseguir canviar a partir de viure altrament en paral·lel al sistema dominant), la via armada (aconseguir la presa del poder polític per canviar el règim econòmic).
Quan la manca de democràcia formal ha impedit la via democràtica, la via armada ha estat un camí habitual que, a vegades, ha derivat en un canvi de règim, normalment no més democràtic que l’anterior, però amb canvis, a vegades espectaculars, en les condicions de vida de la població més desafavorida. El poder aconseguit per la força s’ha hagut de mantenir per la força.
Quan la democràcia formal ha permès l’accés de nous actors, favorables a les majories, sovint aquests han sofert un cop d’estat reaccionari; o bé els poders fàctics econòmics, amb el temps, han anat aigualint els canvis i han sotmès els partits i els líders, que volien transformar la realitat per via pacífica.
Si la passivitat no és la resposta, què fer quan la via democràtica no permet els canvis necessaris i quan la via armada genera processos autoritaris que neguen, a la pràctica, els canvis desitjats?
La resposta al primer repte és l’estratègia noviolenta de transformació: orientada a empoderar tothom i no sols a prendre el poder formal; amb la creació d’una força ciutadana, no armada, que fa canviar la correlació de forces, de cara a aconseguir una democràcia real; sense acceptar la violència estructural però sense generar una espiral de violència física; respectant la vida de tothom sense sacrificar vides en nom d’un futur millor.
L’altra tragèdia, molt lligada a la primera, ha estat la lluita a mort entre dos models d’organització sòcio-econòmica antagònics. Dues doctrines presentades com a coherents per garantir el benestar de la gent: el socialisme-comunisme i el capitalisme-neoliberalisme. Davant el suposat fracàs dels 70 anys del socialisme real, hem viscut 30 anys de suposat triomf del capitalisme neoliberal, que no ha durat ni la meitat del model anterior.
Amb tanta intel·ligència acumulada hem d’aspirar a elaborar un model –no una doctrina acrítica– que cerqui alhora una integració dels interessos individuals i dels col·lectius, la garantia real de llibertats i la cobertura real de les necessitats bàsiques de tota la població, de cada país i del món.
No podem acceptar que les decisions que afecten tothom, estiguin condicionades pels interessos de minories -sigui en nom dels accionistes de les multinacionals, sigui en nom del partit únic revolucionari- que prioritzen la seva acumulació de poder i de riquesa per sobre dels objectius d’universalitzar el benestar, especialment pels més empobrits i desvalguts.
La resposta al segon repte pot ser construir participativament i interculturalment, més enllà de dogmes, unes regles de joc polític, social, econòmic, ambiental… en l’àmbit nacional i global, que tinguin per objectiu prioritari la garantia de les llibertats i de les necessitats bàsiques del 100% de la població. Dotades amb indicadors i sistemes d’autoregulació, que puguin inspirar noves propostes polítiques, que aprofitant la crisi, ofereixin alternatives pràctiques als fracassos del capitalisme i del socialisme reals.
Noviolència i tercera via formen part de cultures emergents i d’experimentacions històriques concretes. Però hi ha poca consciència de la importància del tercer repte, i menys innovació i experimentació de solucions. Fàcilment, molta gent atribueix la corrupció i la concentració del poder i de la riquesa a una fatalitat històrica, quasi genètica, deguda a la condició humana (egoista) o al “mal”.
Perquè els més nobles ideals han guiat a revolucionaris –cívics o armats- que han donat la seva vida, per aconseguir prendre el poder contra règims impresentables… I al cap d’uns anys, aquesta gent tant despresa, s’han tornat poderosos criminals per raons d’estat. Ens hem de resignar a que “El poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament”?
La resposta que plantegem al tercer repte és la transparència responsabilitzadora i la participació deliberativa ciutadana. Avui no hi ha cap impediment tècnic perquè la gestió pública i l’administració dels béns i serveis del poble, no sigui 100% transparent: la contrastació entre les promeses electorals i la seva aplicació, de forma permanent i pública (per internet); la decisió participativa dels pressupostos públics i el seguiment de la seva aplicació en tota la quantia i en tots els àmbits; la supressió dels pagaments i cobraments en efectiu en tot el sector públic (administracions, contractacions, subvencions…) i de tots els servidors públics i les seves famílies (funcionaris, polítics, directius d’empreses i ongs que rebin recursos públics), etc.
Possiblement qualsevol intent de procés de canvi sostenible que vulgui assegurar i universalitzar les llibertats i la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població mundial, ha d’integrar els 3 elements: noviolència, tercera via i transparència.
El camí potser serà lent, però els altres camins ja sabem a on ens porten i no volem tornar ni al gulag ni a l’opulència, que assassinen en nom del progrés.
- Cal elaborar participativament i interculturalment nous models d’organització social, política, econòmica, financera, comunicativa, de la seguretat…, que mostrin que és possible una altra justícia, una altra recerca, una altra educació, una altra sanitat… desmercantilitzades i desburocratitzades.
Cal donar veu i potenciar els innovadors socials, cal construir consensus i aliances entre sectors i entre països, que permetin oferir regles de joc més justes i sostenibles, i procediments per acordar accions globals, orientades a canvis estructurals, a partir d’aconseguir objectius assolibles.
- Per caminar cal dues cames: una, participació i suport a moviments noviolents, que arreu del món lluiten per prevenir i reduir la violència en conflictes socials, especialment en els armats; i, l’altra, participació i suport a moviments que elaboren, construeixen, lluiten, per nous models socials, econòmics, polítics…, alternatius al sistema hegemònic, estructuralment injust, violent i insostenible.
Des de Nova – Centre per a la Innovació Social, per una banda, donem suport a moviments noviolents d’Orient Mitjà, especialment a Palestina i Israel, a Iraq, a Síria, al Líban i Jordània. Perquè facin créixer l’impacte i l’amplitud de les seves accions contra el mur i l’ocupació a Palestina; contra la cultura de la violència a Iraq; per la formació per a l’estratègia noviolenta al Líban, Síria i Jordània. http://observatori.nova.cat/. També participem en la creació de forces civils de pau, recolzant Nonviolent Peaceforce o l’European Network for Civil Peace Service. I, en l’àmbit català, promovent el Servei Civil Noviolent per la Pau. http://noviolencia.nova.cat/ca
D’altra banda, estem impulsant amb 15 organitzacions i 300 persones expertes de moviments socials ong, universitats… -proporcionals a la població de totes les regions del món i amb paritat de gènere- l’elaboració participativa del Consens de Barcelona, sobre alternatives interculturals a la globalització neoliberal. http://consensus.nova.cat/ca
- Què podem fer? Cadascú sap “què ha de fer” a la vida, que no sempre és allò que “convé” que faci. Els grans canvis –com els provocats per Gandhi, Rosa Parks, Mandela…- provenen de persones normals que en, un moment clau han fet allò que “havien de fer”, allò que era coherent amb el que creien, i han deixat de fer allò que els “convenia” per a la seva seguretat, riquesa, èxit…
Qualsevol de nosaltres tenim la capacitat i la força per ser actors clau en els canvis que el món necessita. No podem mirar el final del recorregut, que és incert. Hem de centrar-nos en el primer pas que podem donar, sense esperar res a canvi. No som responsables dels resultats finals i globals de les nostres accions, no podem assegurar que aconseguirem allò que desitjàvem, però sí d’emprendre-les o de no fer-ho.
Com fer front amb mitjans noviolents a la violència estructural de la crisi global. Segona part. Acabar amb l'arma de destrucció massiva més potent
Per no quedar només en una reflexió massa general sobre els nous tipus d’alternatives que cal generar per donar resposta a la violència estructural, exposo algunes pistes sobre com fer front al que considero l‘arma de destrucció massiva més potent i desconeguda.
Ha estat fabricada per uns pocs experts, en secret, durant molts anys. És tant enginyosa que l’utilitzem cada dia sense adonar-nos del perill d’emprar-la, ni tant sols de saber que és una arma de destrucció massiva.
És una arma que mata cada dia milers de persones, que periòdicament deixa sense feina milions de persones. Que està malmetent el planeta i els seus recursos.
És una arma que permet desenvolupar, produir, vendre i comprar totes les altres armes.
És una arma que amaga la informació que els governs, els mercats i les poblacions necessiten per gestionar adequadament l’economia i les seves vides.
És una arma que amaga la informació que els jutges, els periodistes i les organitzacions socials necessiten per denunciar i perseguir la majoria de crims i delictes que trenquen la vida social i provoquen la inseguretat de la gent.
És una arma que posa al servei dels poderosos moltes de les persones i institucions encarregades de vetllar pel bé comú, -polítics, legisladors, governants, jutges, inspectors, avaluadors, periodistes, policies, militars, metges, investigadors…- perquè treballin pel bé d’uns pocs.
En definitiva és l’arma que garanteix la impunitat dels criminals, que afavoreix la corrupció de governants, que enfosqueix el coneixement del mercat, que permet l’evasió i el frau fiscal dels més rics, que impulsa l’especulació, que permet comprar i vendre-ho tot.
Fàcilment, pensareu que aquesta arma tant terrible és el diner. I que, com que sense diner no podem viure, doncs és una arma inevitable.
Doncs no, l’arma de què parlem no és el diner, sinó la moneda, més exactament, el tipus d’instrument monetari que se’ns ha imposat com a normal. Un tipus de moneda que té un virus amagat, amb efectes mortals sobre les persones i sobre les societats que l’empren.
Expliquem-nos. El tipus de moneda legal -les peces i els bitllets- que usem arreu del món, té unes característiques que fan que sigui una arma tant destructora. Quines són? La moneda oficial actual és anònima, desinformativa i sense valor intrínsec:
- Anónima: un bitllet no ens diu qui compra ni qui ven.
- Desinformativa: un bitllet no ens diu ni què es compra, ni el lloc, ni el valor de l’operació.
- No té valor intrínsec: a diferència de l’or, un bitllet no val res en ell mateix.
Al ser anònima, no deixa petja de qui realitza les operacions, i per tant és l’arma perfecta per cometre tota mena de crims i delictes, per pagar tota mena de corrupcions, sense que es pugui demostrar qui ho ha fet: és a dir, entorpint la feina de la justícia per fer complir les lleis.
Al ser desinformativa, no permet saber què passa en els mercats, ni saber com controlar la inflació, la deflació o la estagflació (el que passa ara: alhora inflació i estancament!), ni prevenir o gestionar les crisis.
Al no tenir valor intrínsec, (el seu valor és la confiança que hi ha algú que regula adequadament la quantitat de moneda emesa), permet comprar i vendre els béns i serveis que produïm, consumim, estalviem o invertim. Si hi ha més moneda que valor dels béns i serveis, patim inflació, els preus pugen; si n’hi ha menys, patim estancament.
Els bitllets de banc són avui una petita part del diner que la societat empra, potser només un 10%, però, com en una gran empresa, no cal tenir el 51% de les accions per poder controlar la companyia. Amb uns quants maletins amb bitllets de 500 € es poden aconseguir moltes –totes?- les complicitats en tots els àmbits, per tenir més poder i més diner quan “el fi justifica els mitjans”, que és la màxima que regula les nostres societats.
És cert que el 90% de les operacions les fem amb xecs, targetes o ordres electròniques, és a dir, amb transferències entre comptes corrents bancaris i per tant, són operacions personalitzades, no anònimes, que deixen petja… Excepte si es fan en paradisos fiscals o en comptes secrets de Suïssa i d’altres racons del món. Però, el resultat és que, com que les operacions no donen informació del continguts de les transaccions, malgrat els sofisticats sistemes d’informació, en plena crisi financera actual ningú no sap dir quants diners s’han esfumat, ni qui se’ls ha quedat, ni per què han servit.
És cert que no sembla possible ni desitjable que l’emissió de moneda hagi de fer-se en funció de les reserves d’or de cada país. Però, la creació de moneda sí s’ha de fer en relació a les necessitats d’una economia real i responsable. I, el sistema monetari actual, basat en el tipus de moneda anònima, desinformativa i sense valor intrínsec, no permet tenir la informació adequada per gestionar l’equilibri dinàmic -simplificant- entre producció i diner disponible.
Ens trobem, com en altres moments en la història, que la innovació dels financers amb afany de lucre, va pel davant de les regulacions que la societat ha de fer, per posar aquestes innovacions al servei de tothom, i no sols d’uns pocs.
Des de fa molts segles, hi ha nissagues de financers que es transmeten els coneixements d’una generació a l’altre, i que per tant, porten avantatge sobre els pobles i els seus governants. Els bitllets de banc, avui de curs legal, foren un invent dels banquers que donaven un certificat en paper del dipòsit que hom feia en or o plata en el banc. I aprengueren ràpidament, que no tothom venia a cercar l’or al mateix moment i, per tant, començaren a fer circular més bitllets que or no tenien a la cambra del banc (com ara, que continuen prestant més diners que els que la gent els hi ha deixat en dipòsit). També descobriren que donar crèdit, amb aquests bitllets inventats sense cap recolzament en or, permetia que el comerç i la indústria prosperessin, ja que podien fer operacions que produïen valor… que permetia tornar el crèdit, amb interessos, i a més fer guanys.
La creació de diner ja no era, doncs, monopoli de l’Estat, sinó que a l’encunyament de moneda oficial, s’hi afegia la creació bancària privada de diner.
I amb aquesta creació de moneda, feta pels bancs, s’obrí el pas a la creació de demanda i a l’especulació en tots els àmbits: explotació de recursos naturals de les colònies o dels països subdesenvolupats; explotació de la mà d’obra dels esclaus o dels treballadors… El crèdit obliga a explotar persones i natura, per retornar el préstec més els interessos.
Els banquers veieren que un dels negocis més segurs era endeutar els Estats… i un dels millors sistemes era finançar les guerres, de manera que un cop iniciades, tots els bàndols s’havien d’endeutar per poder guanyar l’adversari i poder retornar els préstecs i els interessos amb el botí o les compensacions de guerra… o quedar sota la servitud del deute, és a dir, en mans dels interessos dels financers.
Així passà també el 1914 amb la Primera Guerra Mundial, però degut a la seva magnitud, no hi havia prou reserves d’or per continuar finançant les parts en conflicte.
El “patró or” -el suport dels bitllets en una determinada quantitat d’or- es va usar entre 1870 i 1913. Es va començar a abandonar durant la primera guerra mundial, ja que els governs bel·ligerants necessitaven imprimir moneda sense tenir la capacitat de redimir-la en metall -i poder, així, continuar la guerra-. Després de la segona guerra mundial, el “patró or” va ser substituït pel “patró canvi or”.
El “patró canvi or” havia estat un sistema monetari pel qual es fixava el valor d’una divisa segons una determinada quantitat d’or. L’emissor de la divisa garantia poder tornar al posseïdor dels seus bitllets, la quantitat d’or en ells representada. Aquest sistema es va imposar pels vencedors, Estats Units a Bretton Woods, quan va sorgir el Fons Monetari Internacional (FMI). La divisa que garantí el canvi a l’or va ser bàsicament el dòlar. Aquest sistema va donar lloc a una estabilitat relativa i durable, de 1944 a 1971.
Entre 1971 i 1973 els Estats Units, degut als deutes de la guerra de Vietnam, van acabar unilateralment amb el “patró canvi or” i, des d’aleshores, la inestabilitat econòmica mundial ha crescut i Estats Units paga el seu deute emetent dòlars i enforteix la seva posició endeutant els altres països (oferí dòlars a baix interès i després el va pujar brutalment creant un deute extern monstruós i il·legítim), sense cap altre suport que la seva hegemonia econòmica, política i militar.
Cal saber que la creació bancària de diner via concessió de crèdits és legal i està formalment regulada. Des de fa 20 anys els bancs han de mantenir un 8% de reserves sobre el risc adquirit en donar crèdits (és a dir, per cada 8 € que dipositem en un compte corrent el banc pot prestar 92 €! i cobrar els interessos corresponents!).
Des de l’1 de gener del 2007, s’han començat a aplicar els criteris marcats en el marc de Basilea II, que introdueix la ponderació d’aquest 8%, segons el tipus de risc adquirit per l’entitat. Així els bancs han d’aplicar uns interessos superiors en aquelles operacions que presentin un risc més gran.
Tots hem vist que aquestes qualificacions han estat adulterades i que aquests percentatges han estat molt inferiors en molts bancs d’inversió, que ara ens estan contaminant amb la seva cobdícia i irresponsabilitat, davant la passivitat, complicitat o suborn dels reguladors.
És a dir, resumint, un conjunt de banquers disposen de prou diner anònim i desinformatiu per influir en les grans decisions econòmiques, financeres, polítiques, militars i comunicatives, i per crear diner, a base de concedir crèdits, per especular i endeutar pobles i poblacions (o per fer esfumar-lo i carregar la crisi sobre els altres), sense cap control democràtic. Entre altres coses perquè també financen i endeuten els polítics, corrompen els inspectors i qualificadors i donen les informacions-mentides que els convé, en els mitjans de comunicació que controlen.
Des d’aquesta breu i simplificada anàlisi, -les hipòtesis han de ser clares i contundents- podem dir que, darrera totes les aparences i complexitats, hi ha uns governs a l’ombra que desenvolupen i apliquen aquesta arma de destrucció massiva que és la moneda anònima, que permet generar especulacions i crisis al seu profit, tot deixant un rastre de desolació entre una població mundial que no pot cobrir les necessitats bàsiques, avui tècnicament possible pel 100% dels habitants d’aquest planeta.
Només amb un estudi detallat dels mecanismes que perpetuen i incrementen aquest poder global d’una minoria, només amb l’elaboració d’alternatives a aquest tipus de moneda anònima, que esdevé la base d’un sistema d’opacitat judicial i econòmica irresponsable…, podem intentar comprendre i modificar la profunda crisi actual i poder convertir-la en una oportunitat per alliberar-nos dels dramàtics cicles econòmics. Caldria, però, un sistema monetari fonamentat en un altre tipus de moneda:
Personalitzat, és a dir, responsabilitzador dels lliures actes de la gent; començant per la total transparència del sector públic i de tots els agents econòmics que hi tinguin tractes. El diner públic és el diner del poble i els polítics en són la seva gestoria.
Informatiu, és a dir, la base de qualsevol sistema d’informació que garanteixi a tothom un coneixement detallat i global de la vida econòmica, fonament de tota política pública i privada ben informada, és que cada acte econòmic quedi documentat.
Amb aquesta informació de la vida econòmica, en temps real, i amb la possibilitat de reduir dràsticament la corrupció, el diner disponible haurà d’equivaldre al valor de l’economia real, per facilitar la producció, el consum, l’estalvi i la inversió, tot conduint amb intel·ligència els possibles cicles d’inflació i d’estancament.
Podem i hem de continuar elaborant models d’organització social, que tinguin com a objectiu satisfer les necessitats i llibertats bàsiques del 100% de la població mundial, amb un creixement -o decreixement- sostenible de la mateixa població. Podem i hem de continuar, assajant estratègies de transformació social noviolentes, que no neguin amb els mitjans, el fi que volen aconseguir.
Però, la nostra hipòtesi que posem a deliberació publica, és que no hi haurà cap model nou ni cap estratègia possible que no esdevinguin tard o d’hora corruptes, si, alhora, no modifiquem substancialment aquesta subtil arma de destrucció, que permet els més rics i poderosos continuar la seva concentració, amb la complicitat dels pobles que no volem perdre petits privilegis o no volem renunciar a petits fraus.
Una vegada més en la història, la societat i els seus governs, han de reconduir les innovacions dels financers –la barreja actual de bitllets de banc i de sistema financer electrònic global en temps real– per acotar la seva força i per implantar un sistema monetari responsabilitzador i informatiu que garanteixi alhora, l’estat de dret i l’economia real, per satisfer les llibertats i necessitats bàsiques de tothom.
Aquesta hipòtesi ha estat estudiada i documentada durant 70 anys per Agustí Chalaux, a partir de les confidències d’Horace Finaly, un banquer protagonista, a l’any 1914 del final del patró or, que va permetre continuar la primera guerra mundial durant 4 anys més. (Vegis El poder del diner. Ed 62. Barcelona 1992.) (Vegis “Llibres nous“)
