Sessió sobre “Els ideals pacifistes són vigents en la societat d’avui?”
Com fer front amb mitjans noviolents a la violència estructural de la crisi global
Martí Olivella. marti@nova.cat
Director de Nova – Centre per a la Innovació Social www.nova.cat
Primera part. 10 tesis inicials
- Els ideals pacifistes són més presents avui que anys enrere, perquè veiem els nefastos efectes de la guerra.
La gent vol la pau, un món sense guerres. Però gran part dels governants continuen preparant la guerra, armant-se i creant clima de por i d’inseguretat. I la guerra continua sent un negoci per a les grans empreses i continua essent la “política per altres mitjans” dels països poderosos i hegemònics contra els països i el pobles que no volen acceptar la seva dependència i explotació. Tothom vol la pau, però la majoria col·laborem -fent de soldats, amb el silenci o els impostos- amb els governs, i amb les empreses que els pressionen, perquè continuïn preparant i fent la guerra.
Els ideals són la guia de les nostres accions. Però quan les accions no són coherents amb els ideals, aquests es converteixen en la més alta expressió de la hipocresia. El discurs polític dominant és estar a favor de la pau i continuar preparant i fent la guerra. Els països amb dret a veto en el Consell de Seguretat de Nacions Unides, encarregat de mantenir la pau al món, són els principals fabricants i traficants d’armes del món i són els qui volen tenir el monopoli de la bomba atòmica.
- Cal revisar què entenem per ideals pacifistes.
És interessant veure què diu la definició assequible al gran públic de la Viquipèdia: “El pacifisme és l’oposició a la guerra i a les altres formes de violència, expressada a través d’un moviment polític o com una ideologia específica. El pacifisme es pot basar en principis morals (una visió deontològica) o en el pragmatisme (una visió conseqüencialista). El pacifisme de principis sosté que en qualsevol circumstància, des de la guerra a la violència física interpersonal, la violència es moralment incorrecta. El pacifisme pragmàtic sosté que els costos de la guerra i de la violència interpersonal, són tan importants que és millor trobar altres maneres de resoldre els conflictes que la violència.
Els pacifistes, en general, rebutgen les teories de la guerra justa. Molts han pres el terme pacifista per denominar-se a si mateixos, tant persones que viuen en la inèrcia política i es neguen a ser part activa dels conflictes i ho empren com a justificatiu, com grups de pacifisme reformista, que intenten ignorar les contradiccions socials i que prediquen la pau entre tots, sobre totes les coses, d’una manera molt poc crítica. Aquí s’ubiquen els grups anomenats ecopacifistes, mobilitzacions pel civisme, etc. Per un altre cantó, molts pacifistes que creuen en l’acció no violenta per realitzar canvis radicals (i fins i tot revolucions) i per afrontar els conflictes, han pres els termes activista no violent, pacifista militant, etc., per subratllar la necessitat de l’acció, la realitat dels conflictes socials i la postura d’enfrontament contra estructures autoritàries d’una manera radical, tot duent a terme accions que poden incloure el boicot i el sabotatge, però no pas l’agressió a persones, i menys encara de manera mortal. Entre aquestos s’ubiquen els antimilitaristes i els anarcopacifistes.”
La meva posició és que el terme pacifista, i els ideals corresponents, són massa ambigus i contradictoris i no ens ajuden a saber de què parlem. Prefereixo distingir entre “pacifisme” -com tot allò favorable a conrear una Cultura de Pau amb mitjans pacífics, sense emprar la violència- i “estratègia noviolenta”, com a una articulació de mitjans coherents amb els objectius que es volen aconseguir, que denuncia una injustícia, que empra la no-cooperació i la desobediència civil per soscavar les bases del poder que la manté i que elabora i posa en pràctica alternatives per superar-la: defineix un objectiu assolible per combatre-la, concreta unes accions possibles, no s’atura fins aconseguir-lo i assumeix els riscos que comporti.
- Si la pau és un resultat d’unes relacions humanes justes, equitatives, lliures…, hem de centrar-nos, no sols en evitar la guerra i la violència física, sinó sobretot en evitar la violència estructural.
Els mitjans de comunicació dels rics i poderosos ens fan seguir amb atenció, en multitud de conflictes armats, l’assassinat d’una persona, d’uns milers de soldats, d’unes desenes de milers de víctimes civils, però no ens parlen amb la mateixa intensitat de les 60.000 persones que cada dia moren per causes evitables, de fam, de malnutrició, de manca d’assistència sanitària bàsica… Amb la crisi global, provocada per la irresponsabilitat, la complicitat i amb el benefici de molt poques persones, hem d’assumir la vergonya d’haver augmentat en 200 milions el nombre de persones que passen fam, superant ja els 1.000 milions. Una de cada 6 persones del món passa gana cada dia!! Els governs, els bancs centrals, han sostret de la riquesa dels pobles 17 bilions de dòlars per evitar la fallida dels bancs. (17 milions de milions de dòlars!). Amb aquest diners podríem acabar amb l’actual fam al món durant 600 anys! Però, en canvi, no hi ha 50.000 milions de dòlars per reduir la pobresa, només a la meitat!, per l’any 2015, segons els Objectius del Mil·lenni. Amb aquests fets, hem de concloure que, pels rics i poderosos del món, sobra gent a la terra, que cal que morin milions de persones pobres que no tenen veu per votar, que no tenen diners per comprar. Cal generar o permetre genocidis sagnants encoberts o per inanició i abandó. Amb el nostre silenci, som còmplices d’un genocidi per omissió fins ara mai vist. Però la història ens jutjarà pel nostre silenci. Perquè n’estàvem informats i no férem res per evitar-lo.
Allò que ens honora com a humans, és saber destriar i discernir què és important i prioritari, d’allò que és banal i secundari. I avui, acceptem un rentat de cervell, una política de distracció i d’entreteniment, que ens manté desmobilitzats per afrontar amb intel·ligència i coratge els grans reptes globals.
- Per combatre la violència estructural, cal prioritzar on posem la nostra energia: en el canvi de les institucions i regles de joc internacionals, polítiques i militars en les NNUU, financeres en les Institucions de Bretton Woods, comercials en la OMC, comunicatives, energètiques, alimentàries… en les grans empreses transnacionals…
Mentre imperi una globalització neoliberal, un capitalisme transnacional – privat o d’estat -, que fa que el lucre i el poder siguin més importants que les persones i els pobles, a qui el diner i la política han de servir, vol dir que estem vivint en una violència estructural que genera i justifica guerres i insurgències, a benefici d’uns pocs i a malefici de les majories i del planeta. I les nostres lluites per la pau només seran superficials.
Vivim sota l’efecte de la “propaganda” que va inventar Goebbels, el Ministre de Hitler. El nazisme, com a sistema polític, va ser derrotat. Però el nazisme, com a sistema de propaganda, ha triomfat. “Una mentida repetida vàries vegades, passa a ser percebuda com a veritat”, sobretot si qui la diu te la ”legitimitat” de ser un president, un expert, una gran empresa, un mitjà de comnicació..
Des del final de la segona guerra mundial vivim sota el sistema de propaganda del rics i poderosos, principalment dels Estats Units d’Amèrica. Gràcies a haver guanyat la guerra i a haver endeutat al Regne Unit, els EUA van imposar, a Bretton Woods, l’arquitectura financera mundial, amb un Banc Mundial i un Fons Monetari Internacional, per afavorir els seus interessos i els de les seves empreses i bancs. Cada any els països del Nord dediquem 50.000 milions de dòlars d’ajuda al desenvolupament al Sud. I cada any els països del Sud paguen als països del Nord 400.000 milions de dòlars, 8 vegades més, per pagar els interessos del deute extern que aquestes Institucions han generat per sotmetre a servitud els països empobrits.
En el camp polític, els EUA van crear unes Nacions Unides: controlades pel vencedors, amb dret a veto i amb finançament condicionat. Van fer esclatar la bomba atòmica a Hiroshima i Nagashaki per mostrar la seva superpotència i van tancar el “club de la bomba atòmica” per mantenir el món sotmès sota la por. I amb els anys han creat una Organització Mundial del Comerç, que atorga a les empreses del Nord el dret a denunciar els governs que perjudiquin els seus interessos.
Doncs bé, la propaganda d’Estats Units ens ven a tothom que són “la democràcia més antiga i més consolidada”, la “torxa de la llibertat en el món”, el “model de desenvolupament a seguir”… L’aparell governamental i privat de propaganda, és infinitament superior al dels nazis, amb tota mena de mitjans i recursos en tots els camps de comunicació. I nosaltres el patim sense adonar-nos-en, com els alemanys el patiren sense adonar-se’n.
Com canviar aquestes institucions i aquestes regles de joc internacionals, que afavoreixen la violència estructural en el món?
- De totes les innovacions del segle XX n’hi ha dues que han revolucionat la manera d’afrontar els conflictes: la bomba atòmica –que ens indica l’absurd i el final del recurs a les armes- i la noviolència –que ens indica el camí de construir una pau justa amb mitjans pacífics, amb la força de la raó i no amb la raó de la força armada.
Hem d’optar. S’ha acabat el temps de dilacions i elucubracions. L’objectiu de la vida no és anar fent, ni tenir èxit, ni guanyar diners, ni ser bona persona, ni ajudar els altres. L’objectiu de la vida és contribuir amb les nostres accions –no sols amb les idees– a fer un món habitable per a tothom, un món on tothom, el 100% dels habitants de la Terra, puguem cobrir les necessitats sostenibles per viure dignament. I això vol dir, exercir la nostra força de ciutadans i ciutadanes, fer valdre els drets, i desenvolupar una estratègia noviolenta de transformació de les estructures injustes, sense provocar més mals dels que volem alliberar-nos.
- Aplicar una estratègia noviolenta de transformació de les estructures violentes, injustes i insostenibles, vol dir: identificar algun element clau que manté aquest sistema; fixar un objectiu abastable per remoure aquest element clau, concertar una acció eficaç que es pugui assolir; no aturar l’acció fins aconseguir l’objectiu; i un cop aconseguit, posar-se una fita més important.
Si bé no cooperar amb els responsables de la injustícia i desobeir lleis per no acceptar la seva injustícia, són les armes inicials d’aquesta estratègia, no són suficients. Cal avançar en l’elaboració d’un model, d’un sistema alternatiu que permeti superar l’actual i obrir les portes a unes estructures més pacífiques, justes i sostenibles.
- Tenim tres reptes històrics pendents que podem afrontar amb l’oportunitat de la crisi global.
Si repassem el convuls segle XX podem extreure 3 reptes que no hem sabut resoldre i que, ara, en aquest moment de crisi global, tenim l’oportunitat de cercar i d’experimentar respostes:
- Com canviar els règims político-econòmics, quan no asseguren la satisfacció de les necessitats i de les llibertats bàsiques de tota la població, sense negar allò que volem aconseguir?
- Com elaborar i aplicar un nou model sòcio-econòmic que garanteixi alhora les llibertats -amb responsabilitat- i l’equitat -amb transparència-?
- Com preveure i evitar que el millor règim polític i el millor model econòmic, no degenerin en corrupció i en concentració de poder i de diner en poques mans?
Aprofundim en cada repte i ens les possibles respostes:
Davant la incapacitat de moltes democràcies formals, i dels règims autoritaris, d’universalitzar la garantia de les llibertats i la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població, sempre hi ha hagut minories que han plantejat la necessitat de canvis, enfront la passivitat o impotència de la majoria de la població sotmesa. Hem viscut tres grans estratègies: la via democràtica (aconseguir canviar a partir de tenir el vot de les majories), la via alternativa (aconseguir canviar a partir de viure altrament en paral·lel al sistema dominant), la via armada (aconseguir la presa del poder polític per canviar el règim econòmic).
Quan la manca de democràcia formal ha impedit la via democràtica, la via armada ha estat un camí habitual que, a vegades, ha derivat en un canvi de règim, normalment no més democràtic que l’anterior, però amb canvis, a vegades espectaculars, en les condicions de vida de la població més desafavorida. El poder aconseguit per la força s’ha hagut de mantenir per la força.
Quan la democràcia formal ha permès l’accés de nous actors, favorables a les majories, sovint aquests han sofert un cop d’estat reaccionari; o bé els poders fàctics econòmics, amb el temps, han anat aigualint els canvis i han sotmès els partits i els líders, que volien transformar la realitat per via pacífica.
Si la passivitat no és la resposta, què fer quan la via democràtica no permet els canvis necessaris i quan la via armada genera processos autoritaris que neguen, a la pràctica, els canvis desitjats?
La resposta al primer repte és l’estratègia noviolenta de transformació: orientada a empoderar tothom i no sols a prendre el poder formal; amb la creació d’una força ciutadana, no armada, que fa canviar la correlació de forces, de cara a aconseguir una democràcia real; sense acceptar la violència estructural però sense generar una espiral de violència física; respectant la vida de tothom sense sacrificar vides en nom d’un futur millor.
L’altra tragèdia, molt lligada a la primera, ha estat la lluita a mort entre dos models d’organització sòcio-econòmica antagònics. Dues doctrines presentades com a coherents per garantir el benestar de la gent: el socialisme-comunisme i el capitalisme-neoliberalisme. Davant el suposat fracàs dels 70 anys del socialisme real, hem viscut 30 anys de suposat triomf del capitalisme neoliberal, que no ha durat ni la meitat del model anterior.
Amb tanta intel·ligència acumulada hem d’aspirar a elaborar un model –no una doctrina acrítica– que cerqui alhora una integració dels interessos individuals i dels col·lectius, la garantia real de llibertats i la cobertura real de les necessitats bàsiques de tota la població, de cada país i del món.
No podem acceptar que les decisions que afecten tothom, estiguin condicionades pels interessos de minories -sigui en nom dels accionistes de les multinacionals, sigui en nom del partit únic revolucionari- que prioritzen la seva acumulació de poder i de riquesa per sobre dels objectius d’universalitzar el benestar, especialment pels més empobrits i desvalguts.
La resposta al segon repte pot ser construir participativament i interculturalment, més enllà de dogmes, unes regles de joc polític, social, econòmic, ambiental… en l’àmbit nacional i global, que tinguin per objectiu prioritari la garantia de les llibertats i de les necessitats bàsiques del 100% de la població. Dotades amb indicadors i sistemes d’autoregulació, que puguin inspirar noves propostes polítiques, que aprofitant la crisi, ofereixin alternatives pràctiques als fracassos del capitalisme i del socialisme reals.
Noviolència i tercera via formen part de cultures emergents i d’experimentacions històriques concretes. Però hi ha poca consciència de la importància del tercer repte, i menys innovació i experimentació de solucions. Fàcilment, molta gent atribueix la corrupció i la concentració del poder i de la riquesa a una fatalitat històrica, quasi genètica, deguda a la condició humana (egoista) o al “mal”.
Perquè els més nobles ideals han guiat a revolucionaris –cívics o armats- que han donat la seva vida, per aconseguir prendre el poder contra règims impresentables… I al cap d’uns anys, aquesta gent tant despresa, s’han tornat poderosos criminals per raons d’estat. Ens hem de resignar a que “El poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament”?
La resposta que plantegem al tercer repte és la transparència responsabilitzadora i la participació deliberativa ciutadana. Avui no hi ha cap impediment tècnic perquè la gestió pública i l’administració dels béns i serveis del poble, no sigui 100% transparent: la contrastació entre les promeses electorals i la seva aplicació, de forma permanent i pública (per internet); la decisió participativa dels pressupostos públics i el seguiment de la seva aplicació en tota la quantia i en tots els àmbits; la supressió dels pagaments i cobraments en efectiu en tot el sector públic (administracions, contractacions, subvencions…) i de tots els servidors públics i les seves famílies (funcionaris, polítics, directius d’empreses i ongs que rebin recursos públics), etc.
Possiblement qualsevol intent de procés de canvi sostenible que vulgui assegurar i universalitzar les llibertats i la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població mundial, ha d’integrar els 3 elements: noviolència, tercera via i transparència.
El camí potser serà lent, però els altres camins ja sabem a on ens porten i no volem tornar ni al gulag ni a l’opulència, que assassinen en nom del progrés.
- Cal elaborar participativament i interculturalment nous models d’organització social, política, econòmica, financera, comunicativa, de la seguretat…, que mostrin que és possible una altra justícia, una altra recerca, una altra educació, una altra sanitat… desmercantilitzades i desburocratitzades.
Cal donar veu i potenciar els innovadors socials, cal construir consensus i aliances entre sectors i entre països, que permetin oferir regles de joc més justes i sostenibles, i procediments per acordar accions globals, orientades a canvis estructurals, a partir d’aconseguir objectius assolibles.
- Per caminar cal dues cames: una, participació i suport a moviments noviolents, que arreu del món lluiten per prevenir i reduir la violència en conflictes socials, especialment en els armats; i, l’altra, participació i suport a moviments que elaboren, construeixen, lluiten, per nous models socials, econòmics, polítics…, alternatius al sistema hegemònic, estructuralment injust, violent i insostenible.
Des de Nova – Centre per a la Innovació Social, per una banda, donem suport a moviments noviolents d’Orient Mitjà, especialment a Palestina i Israel, a Iraq, a Síria, al Líban i Jordània. Perquè facin créixer l’impacte i l’amplitud de les seves accions contra el mur i l’ocupació a Palestina; contra la cultura de la violència a Iraq; per la formació per a l’estratègia noviolenta al Líban, Síria i Jordània. http://observatori.nova.cat/. També participem en la creació de forces civils de pau, recolzant Nonviolent Peaceforce o l’European Network for Civil Peace Service. I, en l’àmbit català, promovent el Servei Civil Noviolent per la Pau. http://noviolencia.nova.cat/ca
D’altra banda, estem impulsant amb 15 organitzacions i 300 persones expertes de moviments socials ong, universitats… -proporcionals a la població de totes les regions del món i amb paritat de gènere- l’elaboració participativa del Consens de Barcelona, sobre alternatives interculturals a la globalització neoliberal. http://consensus.nova.cat/ca
- Què podem fer? Cadascú sap “què ha de fer” a la vida, que no sempre és allò que “convé” que faci. Els grans canvis –com els provocats per Gandhi, Rosa Parks, Mandela…- provenen de persones normals que en, un moment clau han fet allò que “havien de fer”, allò que era coherent amb el que creien, i han deixat de fer allò que els “convenia” per a la seva seguretat, riquesa, èxit…
Qualsevol de nosaltres tenim la capacitat i la força per ser actors clau en els canvis que el món necessita. No podem mirar el final del recorregut, que és incert. Hem de centrar-nos en el primer pas que podem donar, sense esperar res a canvi. No som responsables dels resultats finals i globals de les nostres accions, no podem assegurar que aconseguirem allò que desitjàvem, però sí d’emprendre-les o de no fer-ho.
