En L’altra gran equació, Einstein, ho tenia ben clar:
«Un ésser
humà és part de la totalitat, anomenada per nosaltres “univers”, és una
part limitada en el temps i l’espai. S’experimenta a si mateix, els seus
pensaments i sensacions, com separat de la resta, això és una mena d’il·lusió
òptica de la seva consciència. Una il·lusió que és una forma de presó, que ens limita als desitjos personals i a sentir afecte només per les persones més
properes. La nostra tasca ha de ser alliberar-nos
d’aquesta presó i estendre el nostre cercle de compassió i abraçar tots els
éssers vius en tota la seva bellesa.»
George Monbiot.
New York Times, 29 de març de 1972
Vivim frustració quan, òbviament, no podem atènyer els desitjos creixents i il·limitats, contradictoris amb una vida personal, social i planetària limitada.
Tendim a l’equilibri quan ubiquem la satisfacció de les necessitats autèntiques més enllà del desig compulsiu, insaciable, en el marc de les limitacions pròpies d’una vida personal, social i planetària.
No hi ha equilibris perfectes: són dinàmics, inestables, fruit dels conflictes entre visions, valors, necessitats, interessos, cultures… en moments i indrets diferents.
Però sí que és universal la voluntat de cercar l’equilibri o de no fer-ho i, per tant, de cercar el control o no, de la desmesura, de l’hybris, del deliri de grandesa, de tenir més – poder, diner, fama… – de fer més que els altres[1].
Per aplicar l’imperatiu categòric de control de l’hybris, totes les mesures, individuals i col·lectives, es resumeixen en dos: cercar l’equilibri en la natura que inclou els altres, com en un mateix.
Podem cercar qualsevol equilibri partint de dades fiables i contrastables, gràcies a la deliberació i la decisió participativa (i, si cal, a la lluita noviolenta) per acordar i aplicar el grau d’equilibri possible i desitjable sobre cada desequilibri concret i en cada context, en el marc del l’equilibri global del planeta.
Sense sistemes de mesures i estadístics, imprescindibles per poder disposar de dades contrastables, no podem mesurar el grau d’equilibri o desequilibri, de mesura o desmesura.
Sense sistemes de deliberació i de decisió i, si cal, de lluita noviolenta, entre els afectats-interessats en un desequilibri tampoc podem acordar quin grau de desequilibri pot ser acceptable o, fins i tot, desitjable.
El mètode “equilibra” per superar frustracions i afavorir equilibris, en la forma abreujada, te quatre passos[2]i pot ser aplicat tant a la vida individual com a la social, tant en la local com en la planetària:
- Quan sento un desig,
- indago quina necessitat autèntica està expressant aquest desig,
- estudio –amb dades i deliberació– si el compliment d’aquesta necessitat afavoreix o pertorba els equilibris personals, amb altri i amb tota la natura, l’equilibri global.
- poso en marxa mesures de compensació o de racionament per restablir l’equilibri trencat.
El qüestionari equilibra, permet diagnosticar el desequilibri i elaborar un pla de transició i la taula de priorització permet comparar els diversos desequilibris per triar els més rellevants.
[1] Vegis Segon Manifest Convivialista
[2] Com els de la Comunicació No-Violenta
