El comitè de concessió, reunit el 2 de setembre, atorga el 39è Memorial per la pau Josep i Liesel Vidal 2023 a Nadia Ghulam Dastgir.
Ara fa poc més de 2 anys, el 15 d’agost a Kabul, capital i principal ciutat de l’Afganistan amb quatre milions d’habitants, queia a les mans dels talibans. Uns fets que, en el seu moment, van acaparar totes les portades. Aviat, però, l’Afganistan va desaparèixer del marc mental de la societat, sumint-se en una amnèsia pràcticament total, i ara encara més, amb la guerra a Ucraïna.
Nadia Ghulam Dastgir va néixer justament a Kabul el 1985. La seva vida, igual que la de moltes dones afganeses, ha estat marcada per les conseqüències d’una brutal i llarga guerra civil, amb fam, amb ocupació russa i nord-americana i del règim talibà. Aquestes adversitats no la van poder aturar i va aconseguir superar-les amb el seu enginy i la seva valentia.
Nadia Ghulam és una de les poques catalanes que no ha deixat de pensar ni un moment en l’Afganistan. Amb només vuit anys, i en plena guerra civil, una bomba queia a casa seva i la malferia. Es despertaria del coma sis mesos després per descobrir les ferides que li cobrien el cos, i amb les quals ha hagut d’aprendre a conviure tota la seva vida i a patir molt dolor i 14 operacions.
Per mantenir la seva família, va fer-se passar per un noi, en Zelmai (el nom del seu germà, mort anys abans), i així gaudir dels drets que eren negats a les dones. Sota els talibans, les dones tenen prohibit treballar. Amb aquesta identitat va amagar-se durant 10 anys, veient amb els ulls del Zelmai els primers anys de règim talibà i també els primers d’ocupació estatunidenca.
El 2006 aconseguí un bitllet de sortida de l’Afganistan per rebre cures a Barcelona, encara vestida d’home. Diu “Quan vaig venir a Espanya no volia ser una dona. Jo vaig continuar vestint d’home. Tota la meva vida he sentit por per ser dona. És el que em van ensenyar”. Viu a Badalona amb els seus pares adoptius. Ara, pot fer el que sempre va desitjar: viure en llibertat, continuar estudiant i ampliar la seva educació per ajudar el país i la família.
Un cop a Catalunya, Nadia ha mantingut l’Afganistan al centre de les seves accions. Després de superar tots els obstacles a què s’encara obligatòriament una persona que no coneix ni la llengua ni els costums, ha aconseguit formar-se professionalment per ajudar la població del seu país, tot centrant-se especialment en les noies i dones afganeses.
El 2016, va fundar l’associació “Ponts per la Pau” que ajuda dones, nenes i nens a Kabul, malgrat la situació del país, a tenir una oportunitat a la vida a través de l’educació així com, també, a integrar els nouvingutsa Catalunya.
Des de l’estiu del 2021, la situació a l’Afganistan ha empitjorat. La població pateix una crisi econòmica, social i d’aliments. Degut a aquest fet ara està centrada en satisfer les necessitats de la població ambprojectes de cooperació al desenvolupament i d’ajuda humanitària destinada a nens i nenes, i a les dones, que són els grups més vulnerables.
Ponts per la Pau creu que el dret a una educació en la igualtat de recursos i d’oportunitats és la llavor per un futur de pau, justa i duradora, especialment en contextos tan castigats i en països tan ferits com l’Afganistan; creu que facilitar l’accés a l’educació per a tot l’alumnat és absolutament essencial per a la seguretat i estabilitat del futur de qualsevol país. La principal filosofia de Ponts per la Pau és fomentar l’auto-confiança i la capacitat de resistència.
Projectes a l’Afganistan d’atenció a les dones i els nens per promoure la cultura de la pau, i a través de la cobertura de necessitats, tractar de garantir la seguretat humana de la població afganesa de Kabul, Baghlan i Nangarhar.
A causa de l’actual situació d’emergència en què es troba l’Afganistan, com a conseqüència del cop d’estat dels talibans l’agost del 2021, garanteix un espai de seguretat on es poden cobrir les necessitats d’alimentació i de la nutrició, la higiene, la salut i l’atenció mèdica, educació, etc., Aquests espais també serveixen per acollir de forma temporal les dones i els nens en greu situació de vulnerabilitat i que no tenen un lloc per viure. També vol aconseguir un servei psico-social, principalment centrat en l’atenció de les dones que han patit violència sexista i abús.
Projectes a Catalunya. Des de la seu a Badalona, Ponts per la Pau fa la coordinació i la gestió de projectes. Intenta elevar la consciència de la realitat d’Afganistan així com sobre les dificultats del procés d’asil a Espanya tot col·laborant amb la comunitat afganesa de Catalunya.
Gestiona el projecte “Benvinguts als nous catalans”, un programa d’acollida a la ciutat de Badalona en què s’ofereixen classes de llengua catalana i fa l’acompanyament dels immigrants acabats d’arribar.
A través del procés d’ensenyament de la llengua, la pedagogia per a l’acceptació de la diversitat, tallers, assessorament per part de professionals i la participació en diverses activitats culturals, promou la creació de vincles entre els participants així com la seva autonomia i creixement personal per a una plena inclusió social.
Actualment, participen en el projecte unes 120 persones com a estudiants i 22 persones voluntàries.
Agents de pau. L’educació per a la ciutadania global esdevé imprescindible en un món cada cop més interconnectat, i és per això que és imprescindible incloure la Pau en el currículum i animar les noves generacions a ser agents actius de la pau. Per aquest motiu, Nadia ha preparat materials i activitats de sensibilització sobre els drets dels migrants, la Cultura de la Pau, el respecte als drets humans de dones i nens, així com sobre la justícia global.
Nadia establerta a Catalunya ha anat compartint la seva història. El 2010 ho va fer en col·laboració amb la periodista Agnès Rotger a la novel·la “El Secret del meu turbant” (Edicions 62). El llibre va ser guardonat amb el Premi Prudenci Bertrana i va rebre grans elogis per part de crítics literaris nacionals i internacionals després de la seva traducció a 16 idiomes.
L’obra teatral documental que porta el seu nom, “Nadia”, interpretada per la pròpia protagonista i sota la direcció de Carles Fernández, revela detalls íntims i personals de la seva vida difícil a la Kabul assolada per la guerra.
La producció literària relacionada amb la història de Nadia es va ampliar el 2014 amb la publicació, juntament amb Joan Soler i Amigó, del llibre “Contes que em van curar” (Columna), una bella col·lecció d’històries que la seva mare li explicava a l’hospital durant la recuperació de les ferides causades per la bomba que va canviar la vida.
El 2016 juntament amb Javier Diéguez, va publicar la seva segona novel·la, “La primera estrella de la nit” (Plaza&Janés). És una obra basada en el primer viatge en què Nadia tornà a la seva terra natal i se centra en les experiències diàries de les dones afganeses combatents en un país que ha estat assotat per conflictes armats durant més de quaranta anys.
El 2019 es produeix el debut en solitari de Nadia com a autora amb el conte “El país dels ocells sense ales” (La Galera) amb il·lustracions de Mona Brunet. És un relat delicat i commovedor sobre la guerra i les seves conseqüències.
Després del retorn del règim talibà al seu país, el 2022 Nadia ha escrit “Somiant amb la Pau”, (Rosa dels vents), una perspectiva femenina sobre el present i el futur del seu país.
Actualment, Nadia treballa com a Educadora Social a Fundesplai i ofereix conferències sobre tots aquests temes. És una activista per la pau i defensora dels drets de les dones. Però, alhora, està nit i dia treballant per mantenir les famílies, comprar menjar per les germanes i la cosina, enviant diners a la part de la família que s’ha quedat a l’Afganistan.
Alguns dels seus relats són estremidors.
Sobre la seva infància explica que hi havia jornades en què només menjava un cop, i de vegades es veia obligada a alimentar-se de fang. Amb 16 anys era encara analfabeta, i el seu somni era aprendre a llegir i escriure.
“Recordo que van ser uns anys de molta desesperació i molta por. Moltes vegades pensava que m’havia de morir una i mil vegades, i en tots elles m’he refet gràcies a tenir tres pilars en la meva vida. La fe, l’educació i la meva mare afganesa. En aquells moments no vaig poder rebre l’educació, però la meva mare afganesa era al meu costat. La fe també em va ajudar perquè en els moments més difícils, quan no veia la llum, li vaig demanar ajuda a Déu. Hi havia dies que em pensava que no podria més”.
Sobre l’experiència de les seves germanes, que la Nadia intentà desesperadament portar a Europa en un dels avions que abandonaven el país amb refugiats ara fa dos anys, comenta: “Els governs no ho posen gens fàcil, demanen requisits impossibles d’obtenir”. Com a refugiada per acabar d’arreglar els papers no te la possibilitat d’aconseguir el certificat de naixement que li demanen. Diu ”I si a mi ja em costa, com s’ho faran persones com la meva germana o la meva cosina que acaben d’arribar i no dominen la llengua?”
La idea més present en tot moment és, construir una societat pacífica a l’Afganistan i a la resta del món. “Per arribar a la pau, no hi pot haver guerra”. Però, fa poc “Uns nens en un taller em deien que la culpa de tot és del Putin i que tots els altres som víctimes. Jo els dic que no, que tots sumem, que una persona sola no pot fer tot el que està fent, hi ha moltes persones apuntades darrere seu. Si mirem les discriminacions i el racisme, veiem que tots hi estem inclosos.”
“Fa dos estius moltes persones em trucaven i em preguntaven “Nadia, com podem ajudar?”, però ara sembla que a l’Afganistan no passi res. “Truco i dic que tinc amb mi una dona refugiada que busca casa i em diuen, No, ho sento molt, hem acollit una família d’Ucraïna i no podem fer res”. “Quan surten les coses als mitjans, la gent empatitza. Fins a quin punt hem d’arribar a mostrar ferits i morts perquè la gent empatitzi? És el més greu de tot el que ens està passant. La societat en general cada vegada està més manipulada. Estem en la generació del zàping i només importen els clics. És molt trist.”
“A la guerra a Ucraïna us hi heu apropat perquè els mitjans n’han parlat, i perquè Ucraïna té molta similitud en el color de pell. Però, malgrat això, molta gent no és conscient que és una guerra que ens fa mal a tots nosaltres. Els ucraïnesos tenen por per la seva vida i els governs han respost manipulant-nos, dient que hem d’armar els ucraïnesos perquè es defensin contra els russos.” “Al meu país, ja es va fer el mateix error quan Europa i els Estats Units van donar armes als que es defensaven dels soviètics. Això és el que ha provocat 50 anys de guerra. I ara estan fent el mateix. A l’escola, abans els infants i joves em deien que tenia raó, que hem de treballar per la pau. Ara em diuen que no, que hem de tenir moltes armes per defensar-nos. Fixeu-vos com en uns mesos tothom està a favor de la guerra.”
“En només mig any, la guerra a Ucraïna ha espatllat tota la feina feta a favor de la pau. Fa molts anys que treballo cada dia, repetint la meva història tot i el mal i el dolor que em provoca, perquè la gent sigui conscient i les futures generacions no col·laborin amb les empreses d’armes i per no tenir persones a favor de la guerra. I de cop i volta, en dos mesos tot està canviant.”
“Malgrat totes les experiències que he viscut em considero una privilegiada, almenys, comparat amb la resta de la meva família: he pogut respirar la pau, cosa que la gent del meu país no ha pogut fer. Durant uns anys de la meva vida he viscut la pau i he vist com és la pau. Per mi és un privilegi, és com si m’hagués omplert d’oxigen de la pau. Tant de bo la gent del meu país respiri per fi la pau, perquè des que naixem fins que morim no sabem què és la pau”.
“Tot el que és sortir de la teva zona de confort significa aprenentatge. Si no hagués vingut a Catalunya no hauria vist totes les coses que he pogut fer a la vida. És important que els éssers humans puguin obrir els ulls. Per mi els talibans són éssers humans com nosaltres, el problema és que mai han tingut un bolígraf a la mà des de petits, sinó que han tingut una arma a la mà. Els han ensenyat a matar i que la dona no val res”. “Als talibans els dic que si us plau, deixin les armes, i que en comptes de les armes que agafin un llibre. I aprenguin a canviar les coses a través del coneixement, no amb la guerra o la violència. En el fons, sento tristor per la seva ignorància”
“Des d’Occident molts cops es té la idea que, si en països com l’Afganistan les dones no tenen drets, és perquè no els reclamen. Vist de fora sembla així, però no veieu que si aquests països encara funcionen és gràcies a les dones. Malgrat totes les limitacions que tenim, no callem. Si una persona d’aquí treballa vuit hores al dia, jo he de fer-ne setze per transmetre les històries de les dones del meu país. I ho faig perquè és necessari que algú parli de nosaltres. Les persones molts cops no volen fer-ho perquè els fa mal, però hem de parlar igualment.”
“La dona no compta com a ésser humà. Si ets una dona no tens drets. Hi ha dones que lluiten pels drets de les dones a l’Afganistan, però això no representa la vida de totes les dones. La gran majoria de les dones afganeses han acceptat totes les regles de la talibans i estan en silenci, perquè si diuen alguna cosa la seva vida està en perill”. “Una protesta amb una trentena de dones a Kabul és com una de 100.000 a Barcelona”.
“Estic profundament trista en veure com Occident ens ha abandonat. Els Estats units, com a mínim, haurien d’haver recollit les seves armes abans de marxar. En no fer-ho, aquestes armes en caigut en mans d’uns pocs ignorants, gent que no ha vist la pau en la seva vida”.
Nadia denuncia que la comunitat internacional, des que se’n van anar les tropes dels Estats Units, està mirant cap a una altra banda i no vol admetre que el poble afganès necessita ajuda. També li preocupa que els escassos recursos hídrics de les muntanyes s’estan canalitzant cap a altres països per fer negoci mentre que l’aigua falta per a la població afganesa.
“Molta gent em diu que si jo continuo reivindicant els drets de les dones i critico obertament els ‘senyors de la guerra’ algun dia em pot passar alguna cosa. Però jo, després de viure amb la mort, ja no tinc por a morir. L’esperança sempre roman en mi, malgrat el fet que ningú no vol parlar d’esperança. M’agradaria poder veure que el meu país sigui un país lliure de nou”.
És optimista, convençuda que hi ha una solució pacífica que pot canviar el govern talibà i la repressió que actualment pateixen tant homes com dones.
En una frase resumeix la seva crida a qui la vulgui escoltar “no enviïn armes, enviïn llapis i llibretes”. Nadia té esperança que l’educació, la llibertat i la cultura podran ajudar més el seu poble que no pas les armes per defensar-se del govern talibà.
EL CENTRE DE LECTURA DE REUS i L’ASSOCIACIÓ JOSEP VIDAL I LLECHA
Acorda convidar-vos a l’acte de reconeixement del 39è Memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal 2023, que ha estat atorgat a:
Nadia Ghulam Dastgir, com a dona supervivent de la tragèdia a l’Afganistan per la seva resiliència, per fer conèixer en català els estralls de la guerra i pel seu compromís en construir ponts per la pau.
L’acte tindrà lloc a la sala d’actes del Centre de Lectura de Reus, el divendres 6 d’octubre a les 19 hores.
Reus, setembre de 2022
Informacions estretes de https://pontsperlapau.org/
I d’entrevistes a El Nacional.cat, 15 d’agost de 2022, El espanyol, 22 d’octubre 2021 i Menorcaaldia.com
