La seguretat i la defensa en el món actual: quin és el model imperant i quines alternatives es plantegen. Reptes i amenaces a la seguretat per a la Catalunya d’avui i de demà.

Martí Olivella. Seminari Estat de Pau

El debat sobre la seguretat necessària en una Catalunya independent està centrat entre dos models diferents: el dels que creuen inqüestionablement que s’ha de sustentar en unes forces de defensa militar i el d’aquells que consideren que aquestes no són necessàries perquè existeixen alternatives de seguretat i de defensa possibles, eficaces, eficients i més convenients. Amb una coincidència: actualment, el risc d’una invasió armada és irrellevant, i si no ho fos, amb el primer model no hi ha ni hi hauria cap possibilitat de defensa efectiva.

El món canvia i els problemes, els perills i les amenaces també, per això calen visions, estratègies i plantejaments diferents per resoldre’ls, cosa que no fan els sistemes de seguretat basats en la força militar, com ho evidencia l’incapacitat dels exèrcits més poderosos del món (EEUU, UK i França) per evitar atemptats terroristes o cibernètics, o per fer front al tràfic d’armes, amb múltiples conflictes interestatals i guerres de “baixa intensitat” que generen massius i tràgics desplaçaments de persones.

En aquest context, la República catalana tindrà la responsabilitat de garantir la seguretat en tots els aspectes, defensant-nos de perills reals del S.XXI, emprant mitjans ajustats a la seva gravetat i adients a la tipologia i característiques d’aquests i, no de perills hipotètics, que es justifiquen -i pretenen resoldre- aplicant plantejaments i mitjans obsolets basats en conceptes que ja formen part del passat, que han demostrat sobradament que no han resolt els problemes de fons ni d’origen i, que, sovint, acaben causant nombrosos i greus danys materials, humans i socials molt superiors als que pretenien resoldre.

Pel que fa a la seguretat pròpia, – que inclou control de l’espai aeri, marítim i terrestre – no es requereix d’una institució militar, ja que pot ser coberta pel Cos de Mossos d’Esquadra, ampliant les seves funcions, adequant la seva estructura i dotant-lo de l’equipament necessari – de doble ús – pels nous serveis.

Respecte a la seguretat comuna, per participar en els organismes de seguretat i defensa de la UE, OSCE (Organització de Seguretat i Cooperació Europea) i la PCSD (Política Comuna de Seguretat i Defensa) no cal la incorporació -forçosament reduïda- d’armament i contingents militars catalans, ja que, actualment, els de tots els països sumen més d’un milió, quan s’estima que, es necessitarien moltíssims menys efectius. El dia que hi hagi un exèrcit europeu, ens podem plantejar de fer-hi l’aportació d’efectius proporcional al nostre pes i amb les funcions que millor poguem realitzar.

En els darrers anys, la PCSD ha efectuat 23 missions fora de les fronteres de la UE, 17 de les quals han sigut de naturalesa civil. Moltes de les intervencions militars efectuades podien ser perfectament realitzades per forces de policia de seguretat amb un alt nivell de preparació i formació especialitzada que les fa més eficaces per estabilitzar situacions pre i post conflicte i per protegir a la població civil. Fet habitual en moltes operacions de pau de la UE i les NNUU.

És en aquest espai i formes d’intervenció, on Catalunya podria participar i destacar, amb organitzacions o equips de personal civil experts en prevenció de conflictes -abans que desemboquin en crisi armada-  mediació, establiment i manteniment de la pau, rehabilitació social i humana post-conflicte, i suport a la democratització i instauració dels drets humans. Tots ells requerits amb insistència, donada la poca disponibilitat, en Missions de Pau.

Voler resoldre els conflictes, violentament, amb la força de les armes, els allarga en el temps i anorrea vides i recursos. Haver de refer tot el que s’ha destruït físicament, social, moral i humà, comporta enormes sacrificis i el pas de generacions. ¿No és hora de canviar?

Resum en 10 tesis:

1. La majoria d’amenaces a la seguretat no es resolen amb un exèrcit. La majoria de riscos, de perills i d’amenaces (econòmiques, socioambientals, cibernètiques, terroristes, pandèmiques, delictives, etc.) que una societat contemporània europea pot patir no són resolubles per part d’un exèrcit, i molts d’ells tampoc no ho són per part de cossos de seguretat interna.

2. Afrontar els riscos reals demana prendre mesures en molts camps. Per fer front a aquests riscos, perills i amenaces cal prendre un conjunt de mesures en diversos àmbits, més enllà dels tradicionalment considerats propis de la seguretat i de la defensa, sense el qual les accions legislatives, policials i judicials tenen uns límits sovint frustrants.

3. Hi ha perills i amenaces no contemplats en l’anàlisi tradicional de la seguretat. Al costat dels riscos, del perills i de les amenaces coneguts, cal tenir-ne en compte d’altres, que van més enllà dels tradicionalment considerats propis de la seguretat i de la defensa, perquè més que de violència directa, són de violència estructural i cultural.

4. Un nou estat europeu té una oportunitat única d’innovar en seguretat i defensa. La possibilitat de contemplar la creació d’un nou estat a l’Europa contemporània és una oportunitat única per innovar, tot creant un nou tipus d’estat sense el llast d’estructures obsoletes, orientat a afrontar, amb intel·ligència i eficàcia, els riscos, els perills i les amenaces de la violència directa i els de la violència estructural i cultural.

5. Un país més segur, un país amb defensa ciutadana. Avui disposem de diverses experiències i pistes per generar col·lectivament i creativament respostes adequades per fer un país més segur per als seus habitants. Cal fer un esforç col·lectiu per conèixer-les, estudiar-ne la seva viabilitat i la seva possible adaptació. Especialment la més innovadora: un sistema de protecció i de defensa ciutadana.

6. Catalunya ha desenvolupat una cultura política a favor de la pau. Per fer front a aquest repte tenim una gran potencialitat. Catalunya, igual que d’altres països europeus que han sofert guerres civils, d’ocupació i/o de repressió, ha generat una cultura política a favor de la pau i de la resistència noviolenta, per no patir els errors del passat. Això ha permès desenvolupar una voluntat social i política cap a l’estabilitat i la pau, no només nacional sinó també internacional. Si s’aconsegueix la independència amb la força noviolenta de la gent, és amb aquesta força que s’haurà de defensar.

7. El moviment pacifista és un actiu important del nostre país. Aquesta cultura de pau ha cristal·litzat, entre d’altres, en l’educació per la pau, en els moviments d’objecció de consciència, d’insubmissió i antimilitaristes que van acabar amb el servei militar obligatori i que van liderar les protestes socials en contra de l’entrada a l’OTAN i contra les bases militars estrangeres. Aquest moviment per la pau ha interactuat amb d’altres moviments, com el feminista, l’ecologista, l’obrer, de solidaritat i pel drets humans, etc. I, ara, després de l’estratègia noviolenta de 7 anys ha esclatat amb força en els fets de l’1 i 3 d’octubre.

8. Catalunya ha desenvolupat també un marc legal per promoure la pau. L’any 2005, la Llei de Foment de la Pau va afavorir la creació d’institucions com el Consell de Foment de la Pau, l’Oficina per la Promoció de la Pau i els Drets Humans, i l’Institut Català Internacional per la Pau. Paral·lelament es va donar suport institucional a iniciatives de construcció de pau d’entitats de la societat civil catalana. Hem estat un país innovador en matèria de construcció de pau a Europa, seguint les passes d’alguns països nòrdics amb una àmplia tradició de compromís per la pau.

9. Les organitzacions socials catalanes participen activament en el moviment internacional per la pau. La societat catalana no només ha aprofitat aquesta política institucional sinó que ha liderat la promoció de la pau, la defensa dels drets humans i de la justícia a escala internacional més enllà de l’acció de les institucions. Té una xarxa potent d’ONG de drets humans, de pau i de cooperació, un elevat nombre d‘universitats i de centres de recerca que formen la ciutadania en temes de pau, conflictes i seguretat, i una presència notable en ONG i en organismes internacionals de catalans i catalanes formats en aquests temes.

10. Tenim la capacitat per generar un nou sistema de seguretat i de defensa. Per tot plegat, tenim avui la necessitat, la voluntat i la capacitat de generar un nou sistema de protecció i de seguretat, sense exèrcit, més efectiu i democràtic, en el marc de la creació d’un nou estat, que sigui la nostra contribució a un millor sistema de defensa i de seguretat internacional.

Martí Olivella

Seminari Estat de Pau

www.estatdepau.cat