Reflexions sobre Tsunami Democràtic

by | nov. 14, 2019 | 2. La Política

Generals

  1. Bona tria estratègica:
  2. avisar al pilar econòmic: que s’entra en una nova fase,
  3. al pilar polític:  que no és un problema d’ordre intern
  4. al pilar repressiu: que no poden evitar accions que es fan i desfan
  5. al pilar mediàtic: que hi ha accions molt noticiables que no comporten aldarulls ni violències
  6. a les pròpies participants: que moltes més i ben organitzades tenim molta més força que cap govern.
  • Molt bona organització per haver aconseguit efecte sorpresa, pel lloc escollit, per les infraestructures muntades – per acceptar el risc de perdre-les -, per canalitzar suport econòmic pel tsunami i per les sancions, per saber desconvocar a temps o, millor, per saber re-convocar en altres indrets.
  • Bona comunicació pels diferents canals i per saber-se desmarcar-se d’altres iniciatives.
  • Magnífiques directrius sobre noviolència al web (millora la versió de l’app) que han de servir per orientar i limitar accions dels participants i per defensar-se de qualsevol denúncia de terrorisme. Caldrà anar-se entrenant per guanyar en qualitat noviolenta de l’estratègia i tria de les accions i de les actituds dels participants (la majoria desconeixíem les directrius!).

Suggeriments per millorar?

Des del desconeixement de les limitacions de tota mena, des del respecte a les decisions preses, des de la parcialitat de l’experiència viscuda in situ, alguns aspectes que potser caldria veure com millorar, serien:

Dilluns matí Nord.

  1. Els 30’ de marge per passar peatge des del Nord, va ser massa temps, de manera que els darrers ja no van poder entrar perquè en començar el tall (a 8:45?) van tancar-lo i van obligar a desviar-se fora a l’autopista.
  2. El punt del tall era molt bo, però en tenir l’antiga duana amb sortida, abans del pont, va permetre buidar uns centenars de metres i dividir la concentració de vehicles.
  3. No haver-nos adonat que la retirada d’una dotzena vehicles del voral per part de la grua no era per tenir un  pas d’emergència sinó per convertir-los en ostatges i exercir xantatge a la resta de conductors.
  4. La improvisada resistència-seguda per evitar que la grua s’endugués més vehicles, i l’amenaça per part del CRS de carregar. Si l’objectiu de TD era doble (escenari i manteniment de cotxes en territori francès) s’hauria d’haver explicitat o informat d’alguna manera i així organitzar-se en conseqüència.
  5. La manca d’un equip de mediació “autoritzat” que va negociar – sense consulta a la gent –  la sortida de 50 vehicles a canvi d’alliberar els bloquejats per la grua, (fet que no es va produir). La nova negociació que obligada a sortir tots els vehicles per alliberar els 12 retinguts.
  6. La creació un nou equip de mediació que va aconseguir endarrerir la sortida un parell d’hores a base d’anar amunt i avall fent consultes-assemblea a uns i altres conductors, sense cap indicació per part de TD., fins que els hostatges van aconseguir convèncer que tothom havia de sortir, per evitar sancions de 600 €, haver d’anar a Perpinyà a cerca els vehicles… “sabent” que aquella zona de 200 vehicles separats es donava per perduda.. i que així e podria a anar a reforçar amb gent a la capçalera,
  7. El desequilibri entre polis-mediadors molt bregats a “mentir” i crea paranys i la ingenuïtat +pors de la ciutadania que es troba desorientada, sense tenir clar en aquell moment – caldria haver-ho sabut abans – que tindria suport econòmic i jurídic assegurat per afrontar sancions.

Dilluns tarda a la frontera.

  1. Escenari amb cantants + cuina amb menjar. Fabulós!! Ara bé, en moments clau, les actuacions i la cuina van poder afeblir la “defensa” dels extrems. Bon encert d’aturar les actuacions, -però no l’esmorzar-  dimarts al matí, en el moment de màxima tensió.
  2. L’enorme esforç per fer barricades – cal tenir clar quin és l’objectiu concret i que pot ser eficaç-  amb objectes no es va correspondre amb cap pla/esforç per entrenar i organitzar “barricades humanes” amb les diferents tècniques que cal conèixer i assajar. Moltes hores podrien haver-se dedicat a preparar-les (adjuntem algunes que es poden il·lustrar amb dibuixos i que es poden entrenar in situ).
  3. Del punt de vista d’impacte públic – d’aconseguir més empaties en tots els àmbits –  i també en temps de desallotjament, l’actuació policial contra unes bones i organitzades barreres de manifestants que els hi parlen i els hi expliquen el sentit de l‘acció,  que arribat el cas fan barrera drets entrellaçats, asseguts, estirats…, cantant, amb música, amb gralles,.. amb rètols molt clars… és molt superior al de les barreres inertes, físiques fetes amb mobiliari urbà / tanques / … o amb arbres tallats…
  4. Cal valorar molt positivament que la gent va evitar llançament d’objectes – que alguns havien anat acumulant- (per què eren polis francesos?). Però no sabem si hi havia cap dispositiu per evitar-ho, més enllà d’una fila  -improvisada?- que a la nit estava d’esquena als CRS.

Dimarts matí frontera.

  1. La negociació havia aconseguit aturar desallotjament a la nit (suïcida) i tenir una treva fins a la matinada.
  2. La nombrosa seguda – potser no massa preparada- per alentir el desallotjament, es fa afeblir, no pels cops de porra, sinó pels cops de puny i de cames que arrencaven els asseguts, per les detencions (i la por corresponent) i sobre tot per l’ús del gas pebre – pel que no estaven preparats -.  Ni obstacles/ barricades ni cotxes ni camions, no van aturar la pressió amb escuts de centenars de CRS contra centenars de manifestants que van haver d’anar reculant fins l’escenari i fins a sortir cap al poble.
  3. Cal reconèixer la valentia de molts conductors que, malgrat els avisos i amenaces que els hi prendrien amb la grua, van mantenir els seus vehicles en les dues direccions.
  4. Cal estudiar com evitar / alentir l’acció de la grua: és el punt feble de les accions amb vehicles. Fre de mà, marxa contrària, blocatge del volant amb rodes girades, mantenir-se dins el vehicle, , treure roda, punxar rodes…

Dimarts tarda i dimecres matí.

  1. Magnífica jugada anar convocant en nous indrets (La Jonquera, Girona, Ap7 Salt) per allargar l’impacte del tall. Tornar a muntar actuacions a la nit (no s’atreveixen a desallotjar quan és fosc)
  2. Bona decisió desconvocar a les 8 del matí, potser millor a les 9 –  caldria saber-ho la nit anterior per fer-se a la idea –  malgrat assemblea i segona onada… Atenció a com evitar llançaments i focs innecessaris que malmeten l’acció general impecable.

Gràcies immenses per mostrar que comença a haver-hi estratègia conjunta de lluita noviolenta

Tsunamis i Violències (Loreta i comentaris)

by | oct. 18, 2019 | 2. La Política

Vídeo viral (190.000 visualitzacions) que intenta desmuntar alguns dels missatges que es repeteixen.

[Comentaris a les tesis del vídeo]

  1. Les protestes són violentes:

“No podem dir que és violència treure l’ull d’una persona o cremar un contenidor. Si treure l’ull amb l’ús il·legal d’una bala de goma no es denuncia com el fet més greu del dia s’amaga un ús inapropiat de violència per referir-nos a les dues coses”.

“Violència és: fer fora algú de casa seva, disparar algú que vol creuar el mar, presó de 9 anys pels Jordis per organitzar una manifestació pacífica… “

[Si la violència és una agressió a la integritat de les persones, cal distingir entre violència directa, cruenta – la punta de l’iceberg -, de la violència estructural (política, judicial, econòmica…), de la violència cultural (mediàtica, simbòlica..).

Hi ha accions incruentes, contra les coses – sabotatges, bens públic o privats –. Però si no ens volem enganyar, afecten indirectament la integritat de les persones – mitjans de treball, de transport, bens públics…- , acostumen a ser percebudes com a violència “simbòlica” pels adversaris – els dones munició constatable per dir que ets un violent, i pels propis -es redueix el suport social a la causa i a les accions massives -. Però a més, acostumen a derivar en agressions a persones, siguin manifestants siguin policies, en una típica escalada d’acció reacció que ningú vol o pot recordar qui ha començat.

Davant la injustícia manifesta la denúncia, la protesta són una exigència. Per a la  lluita noviolenta aquest és un pas imprescindible, però no l’únic. I tota acció de protesta ha de tenir clar quin és l’objectiu a assolir i quina forma de contundència ha d’agafar. La lluita noviolenta vol fer emergir els conflictes latents o amagats i pot fer servir acciones dures, combatives, incòmodes…  però sense agredir persones i valorant molt bé la necessitat, segons el context, de l’acció incruenta contra coses – pels efectes colaterals que acostumen a produir.]

“No comprem relat que l’independentisme català és violent. La violència a Catalunya: agressions impunes de l’extrema dreta.”

[L’independentisme català no ha estat violent, però alguns fets d’aquest dies i certes interpretacions, obren la porta a que una part d’ell ho arribi a ser.]

  • Les escenes de contenidors cremant i enfrontaments amb la policia són ‘la imatge que volen’.

“Escenes semblants en altres conflictes no ens fan pensar que cal ma dura, sinó en quin problema, injustícia, els fa arriscar per sortint al carrer. Mostrar-se enfadat davant una injustícia és la forma més fàcil per denunciar a la resta del món que aquí hi ha un problema urgent a resoldre.

Tenim dret com a catalans a estar enfadats. Per pressió del discurs mediàtic espanyol ens sentim acomplexats de mostrar les nostres idees amb actes confrontatius. El procés parteix de la base equivocada que menys conflicte al carrer més acceptació social: al contrari: és més eficient la resposta enfada que la resposta alegre.”

[Cert que les manifestacions al carrer són un dels indicadors que hi ha un conflicte. Cert que la seva repressió provoca una confrontació, entre manifestants i policies, més o menys incruentes o violentes. L’única forma per mostrar que estem enfadats no és aquest tipus de confrontació de carrer. La via cívica, pacifica i democràtica, la revolució dels somriures, ha estat molt eficient per fer emergir el conflicte català fins a l’1 d’octubre. D’un 14% a un 50% en 7 anys!. Ho hauríem aconseguit mostrant que estàvem enfadats amb unes quantes nits com les viscudes?

  • El món ‘ens mira’: si ens portem bé, els altres ens recolzaran.

“Cal recordar al món que la injustícia és urgent: l’única manera és confrontar la injustícia. Si el món veu que davant la injustícia volem negociar, posar l’altra galta, el mon no reaccionarà. Potser que en miri més i ho reclamem de forma més urgent, dura, intensa… Acceptem que podem reivindicar els nostres drets com altres societats ho fan pels seus.”

[La força disruptiva de posar l’altra galta… de tallar l’acció-reacció típica…]

  • La confrontació, l’agressivitat de les protestes no és útil.

“Finestra d’Overton: començar per un extrem perquè la societat pugui acceptar posicions més moderades i entengui la urgència del col·lectiu amb accions extremes. Resposta dura a la duresa que patim l’opinió pública pot entendre de forma més clara el que es reivindica

Tots els moviment que reivindiquen drets han tingut una etapa dura. Passes la pilota a la teulada del govern de torn: ha de donar una resposta a la societat, genera un debat públic incòmode que a la llarga porta un debat sobre el fons de la qüestió. Si la protesta nomes es simbòlica, que no afecta ningú, que no afecta la normalitat del dia a dia, la gent acaba no fent-te cas.

Independentisme és plural, amb molts formes de protesta: virtut aglutinar-les i que no ens jutgem, per genera una situació prou intensa que sigui impossible no escoltar-nos. “

  • La violència desencadenarà un altre 155

“No és veritat, l’aplicaran amb o sense violència, igual que els han posat a la presó sense violència ni tumulto. Ells sempre diran que som violents i que estem bojos. “

  • Conclusió:

“Intentem no criminalitzar ni prejutjar formes de protesta a les quals no estem acostumats. ‘Intentem entendre d’on venen i quina n’és la utilitat. I entenguem que vivim influenciats per un discurs mediàtic i polític. Com més aviat la gent tingui clar que hi ha certs discursos i paraules que es fan servir ‘per destruir un moviment, abans perdran efecte i abans podrem pensar de manera més lliure i crítica sobre què fem, com volem avançar i quins són els nostres objectius.’”

  • Som gent de pau.

“Defensem la pau i no un simulacre. No volem ser detinguts a les 6 del matí,, que no ens condemnin a la presó, que no ens treguin ulls, que ens deixin votar,.. Reivindicar això de forma dura, ens fa ser més pacífics i no menys.

La pau no és un simulacre de que tot va bé, sinó lluitar perquè vagi bé.”