La servitud pel deute és la principal amenaça a la sobirania
Miquel Àngel Villarroya*, tal com et vaig avançar, et faig arribar una nova reflexió. Avui d’un vell i bon amic, Martí Olivella Solé. Va formar part del grup d’objectors de Can Serra, empresonats al Castell de Sant Ferran de Figueres, i des de llavors, aposta per la transformació noviolenta dels conflictes. Fundador de Novact – Institut Internacional per a l’Acció Noviolenta. (Lluís Pastrana)
Hem vist aquests dies l’obsolescència del sistema de defensa armada, amb els seus desproporcionats pressuposts per fer front a una amenaça real – la del virus – que està provocant enormes estralls entre la població, directes – per la malaltia i la mort – i indirectes – per l’aturada de l’activitat econòmica i per l’endeutament que caldrà per a la recuperació.
Com a bon estratega en seguretat entendràs que un país endeutat amb la banca no és un país lliure ni sobirà, i menys si el deute públic i privat suma 4 vegades el PIB. És a dir que, hauríem de produir 4 anys sense consumir res per poder pagar el deute. D’això, des de sempre se n’ha dit, “servitud pel deute”. Aquesta és el principal amenaça a la sobirania d’un poble. I contra aquesta amenaça quin pla de defensa tens? Les invasions avui són financeres.
Des de la darrera crisi del 2008, els 28 estats europeus hem pagat 4 bilions d’euros d’interessos a la banca que, paradoxalment, vàrem rescatar entre tota la ciutadania, tot reduint pressupostos socials, entre ells els de sanitat. I ara, en paguem les conseqüències. On tenim les nostres reserves estratègiques d’unes armes tant clau com som les mascaretes, els guants o els respiradors? On tenim els nostres cossos sanitaris o les nostres UCIs de reserva per fer front a emergències?
Diràs que tu només tens la responsabilitat de la defensa i de la unitat de la pàtria. Però l’actual doctrina de la seguretat humana inclou contemplar el conjunt de riscos i amenaces que poden afectar una societat. Doncs bé, un cop controlat els efectes del virus, la principal amenaça és caure en el parany de finançar els costos i la recuperació amb més endeutament. Diràs que no ets economista. D’acord, és feina de tothom. Però, la teva feina sí és indicar al govern i a la societat que l’endeutament és una amenaça tant real i més destructiva que el propi virus.
Un parell de propostes. Si la banca espanyola vol intentar recuperar la seva legitimitat i confiança, està moralment obligada a contribuir, d’una forma clara, a la sortida d’aquesta crisi. Cal que aporti la quantitat necessària, d’acord amb els beneficis obtinguts després del rescat (20.000 M €), a un fons públic d’emergència i, limiti els interessos als costos de gestió dels crèdits avalats per l’estat o promoguts pel BCE.
El Banc Central Europeu ha de finançar directament les mesures de recuperació econòmica sense interessos i a fons perdut, perquè les administracions públiques, les pimes i la ciutadania tinguin recursos per sortir de la crisi sense endeutar-se més amb els bancs. La capacitat productiva està intacta però mancada de liquiditat per a rellançar l’economia. Si els Tractats Europeus – article 123- impedeixen al Banc Central Europeu prendre aquestes mesures, hem d’accelerar els mecanismes per adaptar els tractats a la nova realitat. A situacions excepcionals, solucions excepcionals. Aquesta és la defensa que voldria!
Martí Olivella
*Miquel Àngel Villarroya, Jefe de Estado Mayor de la Defensa (JEMAD)
