3 reptes històrics pendents que podem afrontar amb l’oportunitat de la crisi global
Si repassem el convuls segle XX podem extreure 3 reptes que no hem sabut resoldre i que, en aquest moment de crisi global, tenim l’oportunitat de cercar i d’experimentar respostes:
- Com canviar els règims político-econòmics, quan no asseguren la satisfacció de les necessitats i de les llibertat bàsiques de tota la població, sense negar allò que volen aconseguir?
- Com elaborar i aplicar un nou model sòcio-econòmic que garanteixi alhora les llibertats -amb responsabilitat- i l’equitat -amb transparència-?
- Com evitar que el millor règim polític i el millor model econòmic no degenerin en corrupció i en concentració de poder i de diner en poques mans?
Aprofundim en cada repte i ens les possibles respostes:
- Davant la incapacitat de moltes democràcies formals, i dels règims autoritaris, d’universalitzar la garantia de les llibertats i de la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població, sempre hi ha hagut minories que han plantejat la necessitat de canvis, davant la passivitat o impotència de la majoria de la població sotmesa. Hem viscut tres grans estratègies: la via democràtica (aconseguir canviar a partir de tenir el vot de les majories), la via alternativa (aconseguir canviar a partir de viure altrament en paral·lel al sistema dominant), la via armada (aconseguir la presa del poder polític per canviar el règim econòmic).
Quan la manca de democràcia formal ha impedit la via democràtica, la via armada ha estat un camí habitual que, a vegades, ha derivat en un canvi de règim, normalment no més democràtic que l’anterior, però amb canvis, a vegades espectaculars, en les condicions de vida de la població més desafavorida. El poder aconseguit per la força s’ha hagut de mantenir per la força.
Quan la democràcia formal ha permès l’accés de nous actors favorables a les majories o bé han sofert un cop d’estat reaccionari, o bé amb el temps, els poders fàctics econòmics han anat aigualint els canvis i han sotmès els partits i els líders que volien transformar la realitat per via pacífica.
Si la passivitat no és la resposta, què fer quan la via democràtica no permet els canvis necessaris i quan la via armada genera processos autoritaris que neguen en la pràctica els canvis desitjats?
La resposta al primer repte és l’estratègia noviolenta de transformació: orientada a empoderar tothom i no sols a prendre el poder formal; respectant la vida de tothom sense sacrificar vides en nom d’un futur millor; amb la creació d’una força ciutadana que fa canviar la correlació de forces de cara a aconseguir una democràcia real; sense acceptar la violència estructural però sense generar una espiral de violència física.
- L’altra tragèdia, molt lligada a la primera, ha estat la lluita a mort entre dos models d’organització sòcio-econòmica antagònics. Dues doctrines presentades com a coherents per garantir el benestar de la gent: el socialisme-comunisme i el capitalisme-neoliberalisme. Davant el suposat fracàs dels 70 anys del socialisme real hem viscut 30 anys de suposat triomf del capitalisme neoliberal.. que no ha durat ni la meitat del model anterior.
Amb tanta intel·ligència acumulada no podem aspirar a elaborar un model – no una doctrina acrítica – que cerqui alhora una integració dels interessos individuals i dels col·lectius, la garantia real de llibertats i la cobertura real de les necessitats bàsiques de tota la població, de cada país i del món?
No podem acceptar que les decisions que afecten tothom estiguin condicionades pels interessos de minories que prioritzen la seva acumulació de poder i de riquesa per sobre els objectius d’universalitzar el benestar, especialment pels més empobrits i desvalguts, sigui en nom dels accionistes de les multinacionals, sigui en nom del partit únic revolucionari.
La resposta el segon repte pot ser la de construir participativament i interculturalment, unes regles de joc polític, social, econòmic, ambiental… en l’àmbit nacional i global, que tinguin per objectiu prioritari la garantia de les llibertats i de les necessitats bàsiques del 100% de la població, més enllà de doctrines, amb indicadors i sistemes d’autoregulació, que puguin inspirar noves propostes polítiques, qeu aprofitant la crisi, ofereixen alternatives pràctiques als fracassos del capitalisme i del socialisme reals.
- Noviolència i tercera via.. formen part de cultures emergents i d’experimentacions històriques concretes. Però, sobre el tercer repte, hi ha poca consciència de la seva importància i menys innovació i experimentació de solucions. Fàcilment, molt gent atribueix la corrupció i la concentració del poder i de la riquesa com una fatalitat històrica, quasi genètica, deguda a la condició humana (egoísta) o al “mal”.
Perquè els més nobles ideals han guiat a revolucionaris – cívics o armats – que han donat al seva vida per aconseguir prendre el poder contra règims impresentables… i al cap d’uns anys aquesta gent tant despresa s’ha tornat, en poderosos criminals per raons d’estat? Ens hem de resignar a que “El poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament”?
La resposta que plantegen al tercer repte és la transparència responsabilitzadora i la participació deliberativa ciutadana. Avui no hi ha cap impediment tècnic perquè la gestió pública, l’administració dels béns i serveis del poble no sigui 100% transparent: la contrastació permanent i pública per internet entre les promeses electorals i la seva aplicació, la decisió participativa dels pressupostos públics i el seguiment de la seva aplicació en tots els àmbits, la supressió dels pagaments i cobraments en efectiu en tot el sector públic (administracions, contractacions, subvencions..) i de tots els servidors públics i les seves famílies (funcionaris, polítics, directius d’empreses i ongs que rebin recursos públics).
Possiblement qualsevol intent de procés de canvi sostenible que vulgui assegurar i universalitzar les llibertats i la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població mundial ha d’integrar els 3 elements: noviolència, tercera via i transparència.
El camí potser sera lent, però els altres camins ja sabem a on ens porten i no volem tornar ni al gulag ni a l’opulència que assassinen en nom del progrés.
Martí
29/08/08
