Reconstituint la democràcia. Crònica del 2025

Índex

  1. La democràcia desequilibrada. 2
  2. Els reptes del país que volíem.. 2
  3. Els principis de la nova Constitució. 4
  4. Les noves regles del joc: decidir i executar. 5
  5. Les eines de participació telemàtica. 9
  6. Una nova funció pública al servei del poble, amb proximitat i subsidiarietat 9
  7. Règim de Transparència per lluitar estructuralment contra la corrupció. 10
  8. Funció i control dels partits polítics. 12

Agraïments. 13

 

 

1. La democràcia desequilibrada

Durant els darrers anys viscuts sota la monarquia havia crescut la consciència que la democràcia espanyola, sota l’empremta del franquisme, estava profundament desequilibrada, estava malalta: massa delegació i opacitat, poca participació i nul·la transparència. La democràcia a Catalunya necessitava un potent reconstituent que era impossible d’aplicar en el marc del Reino de España.

El principal desequilibri és que s’havia menystingut el dret de la ciutadania a participar més directament en la vida pública, dret clarament proclamat en les grans Declaracions de referència:

  • Tots els ciutadans tenen dret a concórrer personalment, o per mitjà dels seus representats, a la formació de la llei (Declaració dels Drets de l’Home de 1789)
  • Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement escollits (Declaració Universal dels Drets Humans de 1948)

Aquest dret, també recollit en la Constitució Espanyola i en l’Estatut de Catalunya, s’havia oblidat amb l’excusa de la suposada inviabilitat pràctica de la democràcia directa en estats amb molta població. I, així, la democràcia s’havia desequilibrat clarament cap a una de les dues opcions, la representativa – indirecta, en detriment de l’altra, la participativa – directa. Per tant, no es tractava sols de constituir un nou estat sinó de re-constituir la mateixa democràcia tot equilibrant el dret de la ciutadania a participar directament en els afers públics amb el dret a fer-ho per mitjà de representants, i no únicament de partits.

La profunda crisi que vivíem ens feu adonar que en tots els ordres de la vida, personal i col·lectiva, els desequilibris quan més extrems i persistents, més perillosos eren per a tothom, no sols pels qui en patien les conseqüències, sinó també, tard o d’hora, pels qui els provocaven.

 

2. Els reptes del país que volíem

Arreu del món, fins i tot, també en les democràcies considerades madures, vivíem un esgotament general dels models de relació entre la ciutadania i la gestió pública del bé comú. La via catalana a la sobirania estava plantejant en ella mateixa una nova forma de participació ciutadana en els afers públics. Per afrontar la crisi política de Catalunya calia capacitat d’innovació social i lideratge, imprescindibles per afrontar els complexos reptes, sense la resolució dels quals seria impossible una major sobirania social i nacional.

Recordem que fou la ciutadania activa, més o menys organitzada, i no els partits, qui els darrers anys inicià aquest procés re-constituent, tot exigint democràcia real, organitzant-se en assemblees en els barris, pobles i ciutats, ocupant les places, aplegant-se en grans manifestacions i cadenes humanes, creant un parlament ciutadà…

Un dels primers fets cabdals impulsat per un ampli ventall d’organitzacions de la ciutadania fou el procés participatiu i deliberatiu per acordar quins objectius i reptes teníem com a país, i d’aportar-hi els mitjans, plurals, per donar-hi resposta. Joves i grans, homes i dones, sobiranistes i federalistes… durant uns mesos anaren creant un imaginari sobre el país en què volien viure. Parafrasejant el cantautor Raimon, deien: Per uns quants mesos ens varem sentir lliures i qui sent la llibertat té més força per viure!. Encara no sabien si aconseguirien tenir un estat propi, ni si seria independent, però l’haver pres part en imaginar-lo els havia permès apropiar-se de l’estat i començar a reconstituir una democràcia equilibrada i transparent des de la ciutadania.

Alguns dels reptes clau que la gent plantejà i que suscitaren moltes i diverses respostes, en part recollides posteriorment en les noves regles del joc, foren:

“Com reduir el domini de l’estat (política) sobre el poble sobirà (demòtica), de qui neix i a qui ha de servir?”,

“Com acabar amb l’hegemonia de la democràcia representativa indirecta per sobre l’emergent, possible i necessària democràcia participativa directa?”,

“Com evitar el predomini dels partits (partitocràcia) sobre la ciutadania i les seves organitzacions (democràcia social)”?,

“Com impedir la dependència del sistema de partits en relació als poders financers i econòmics (plutocràcia) que financen i, per tant, condicionen els representants del poble, amb crèdits o amb corrupció”?.

També es plantejaren altres reptes menys comentats al carrer, però no menys importants:

“Com reduir el sistema de decisió fonamentat en la força del vot (democràcia de la majoria) per sobre la força de la raó (democràcia deliberativa)?”,

“Com repensar la poca independència dels 3 poders (legislatiu, executiu, judicial), poders que no tenen un contrapès del poder sobirà de la ciutadania ni aconsegueixen sotmetre els poders fàctics (mediàtics i econòmico – financers)?”,

“Com acabar amb una gestió pública opaca, sense transparència, que no permet el retiment de comptes ni la participació, bases del seu control per part de la població amb coneixement de causa?”.

I, entre molt d’altres, un repte que recordem vinculat a Nelson Mandela que just acabava de morir:

“Com superar la incoherència i la hipocresia d’un model social que no fa res per estendre la democràcia política cap a la democràcia econòmica”?. La frase de Mandela, del 1998, explicitava bé aquesta democràcia estructuralment desequilibrada:

“Si no hi ha menjar quan es té gana, si no hi ha medicaments quan s’està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia és una closca buida, encara que els ciutadans votin i tinguin un parlament”.

Mirat amb perspectiva en aquell procés inèdit i apassionant confluïren l’oportunitat que obria la creació d’un nou estat per millorar la vida de la gent i la crisi global que qüestionava els valors i les institucions que ens havien mal guiat fins el moment.

Una minoria creixent, articulada en plataformes i moviments potenciades per iniciatives com el Parlament Ciutadà, va anar perdent la por i va apostar per unes regles del joc socialment més innovadores que permetessin introduir contrapesos orientats a re-equilibrar la democràcia esbiaixada que es patia.

Les reflexions fetes a partir de les propostes recollides per donar resposta als reptes foren una escola d’autoformació de la població implicada, que li permeté poder incidir amb molt més coneixement de causa en el procés de generar la nova Constitució.

Amb tots aquests fets ja havia començat un procés re-constituent original ben diferent del què havia estat el de la Constitució espanyola. La ciutadania havia iniciat el procés i no el volia deixar només en mans dels partits ni dels juristes. Els partits havien perdut la legitimitat per posar les bases d’una democràcia participativa que fos el contrapès de la democràcia representativa que ells havien construït. En alguns dels partits les bases produïren una profunda auto-crítica que portà o a la renovació o a la desaparició.

Persones de diferents procedències i moviments van tenir la capacitat i la generositat de consensuar el procediment per endegar la Convenció Constituent, és a dir, l’assemblea encarregada de redactar la Constitució de la República Catalana. Veieren que aquesta era una ocasió única per començar a experimentar i practicar els principis d’una democràcia equilibrada i transparent.

L’experiència d’una Convenció Constituent molt participada inspirà els trets característics de la nova Constitució.

 

3. Els principis de la nova Constitució

Els principis de la Constitució que ara regeix la República Catalana insisteixen en què:

la sobirania és del poble, és la ciutadania qui té el dret a decidir les lleis i a vetllar per la seva correcta execució, té el dret a fer-ho directament i, només subsidiàriament, a fer-ho mitjançant representants responsables i revocables.

és un estat de dret transparent fonamentat en una democràcia social i equilibrada que complementa els procediments participatius – directes amb els representatius – indirectes; que combina sistemes de decisió fonamentats, en primer lloc, en la deliberació -la força de les raons-, en segon lloc, en la negociació – la força de la influència- i, en tercer lloc, en les majories -la força del vot-.

els drets que la Constitució promou són tots aquells reconeguts en les diferents Declaracions Internacionals de Drets individuals, socials, econòmics, ambientals, dels pobles.. i no es limita a l’obligació de defensar-los sinó que compromet les autoritats i la ciutadania a facilitar-ne i promoure’n el seu exercici responsable. Les persones tenen el dret i l’obligació de cercar també l’equilibri personal, base d’una societat més equilibrada i madura en tots els àmbits.

les llibertats i garanties fonamentals que la Constitució empara són totes aquelles derivades de l’exercici concret dels drets reconeguts.

la superació dels desequilibris heretats i dels nous que es puguin produir, requereix un procés de democratització permanent que aposti per la innovació amb l’objectiu d’aconseguir una democràcia el més equilibrada possible. L’organització de la democràcia és un procés d’equilibri dinàmic sempre millorable i cada 10 anys, si es demana, s’obre període reconstituent.

La Constitució no entra a detallar les lleis ni les polítiques però sí a donar criteris que han de permetre afavorir la reconstitució de la democràcia en tots els àmbits.

La Constitució va fixar pels pressupostos generals uns percentatges blindats per garantir drets intocables, com els d’educació, sanitat, justícia, participació, renda ciutadana garantida i promoció de l’economia real, social i solidària.

 

4. Les noves regles del joc: decidir i executar

Les innovacions més importants de la Constitució tenen a veure amb el disseny de les institucions públiques i en el de la seva gestió.

Proclama que tot el sector públic és un sector del poble i al servei del poble, és a dir, al servei del bé comú i de l’interès general. La transparència total del sector públic és la base d’una participació i una contribució fiscal ciutadana amb coneixement de causa i és el fonament del retiment de comptes que comporta el reconeixement de la feina ben feta i l’assumpció de responsabilitats –dimissió o revocació-  quan els resultats no són els promesos o els esperats.

Distingeix en el sector públic dos processos diferents i complementaris: el de les decisions i el de l’execució de les decisions.

En els processos de decisió, el punt de partida és que en una democràcia tots valem el mateix, és a dir, som equivalents: tots podem deliberar, podem aportar informació contrastada, podem aportar raons i podem decidir sota la nostra responsabilitat i assumint-ne les conseqüències. Per tant, en els processos de presa de decisió, en tots els nivells legislatius, s’han de prioritzar, sempre que sigui possible, els procediments participatius deliberatius per sobre dels representatius, habitualment fonamentats en la negociació d’interessos i en el vot de la majoria.

En els processos d’execució, en canvi, hem de poder comptar en cada nivell de govern amb les persones més preparades per dur a terme les decisions preses. Per tant, hem de cercar les persones més ben formades i competents en el àmbit de gestió corresponent.

D’aquesta distinció es van derivar diferents tipus d’institucions i de procediments, adequats a cada procés.

  1. Pel que fa als processos de decisió, la ciutadania expressa directament les seves preocupacions, propostes, avaluacions… a través de diversos procediments que estan integrats en els processos legislatius dels diferents àmbits, i que són els espais de la ciutadania activa que vol implicar-se més en la vida pública:

– Les Assemblees han estat i són, des de sempre, l’espai bàsic de la democràcia directa, però s’han anat millorant els procediments per fer-les més efectives i realment participatives: limitant el nombre de participants per facilitar les aportacions i la durada de l’assemblea en funció del temps que els assistents poden dedicar-hi; dinamitzant-les adequadament tot afavorint la deliberació – diàleg amb arguments, graus de consens o consentiment – més que la força de la majoria, que només té en compte el vot; i, sobretot, preparant-les prèviament amb les eines de participació telemàtica de què disposem (eines per contrastar informació comprensible, per deliberar amb arguments, per aconseguir les recomanacions contrastades dels millors experts…). Els arguments i els acords de les assemblees tenen molta influència per posar en marxa altres procediments i en qualsevol cas, són una contribució prevista en els processos legislatius de l’àmbit corresponent. Hi ha assemblees territorials, però també assemblees sobre reptes concrets o de sectors de la població.

– Els Consells Ciutadans, també anomenats nuclis d’intervenció participativa, són petits fòrums de la ciutadania triada a l’atzar, amb dret de renúncia, en què aquesta demana informació a grups i experts sobre un tema, i, només al final, gràcies a la deliberació oberta i contrastada, pren una posició que es presenta al legislatiu de l’àmbit corresponent.

– El Parlament Ciutadà és un espai permanent de la ciutadania que acull, tramita i promou iniciatives de persones i col·lectius, d’assemblees i consells ciutadans, per fer de contrapès als poders establerts via propostes de llei, consultes i referèndums, campanyes de no cooperació i de desobediència civil per canviar situacions contràries als drets humans, extensió de noves formes d’organitzar-se i de viure o canvis estructurals o urgents del sistema social, polític i econòmic.

– Els Processos participatius per elaborar Plans estratègics i Pressupostos s’han convertit en un dels procediments de democràcia equilibrada en què el resultat és fruit de la deliberació argumentada entre assemblees, consells ciutadans, legislatius i executius concernits en els àmbits locals, comarcals, nacionals o sectorials… corresponents.

– El Referèndum d’Iniciativa Ciutadana (RIC) ha substituït la ineficaç Iniciativa Legislativa Popular (ILP) de l’antic règim. Ara el RIC obliga els legislatius a sotmetre la proposta ciutadana a consulta popular vinculant. Per convocar aquest tipus de referèndum cal donar tres passos. En el primer, cada ciutadà, grup, assemblea, consell… pot reunir arguments que recolzen una proposta de llei o una revocació de llei. En el segon: si aquesta proposta troba suficients seguidors, un 2% de la població amb dret a vot de la demarcació, s’efectua una petició de referèndum. I en el tercer, la proposta se sotmet a un referèndum obligatori, el resultat del qual passa a ser un decret llei vinculant.

– El Referèndum és la convocatòria al poble perquè prengui una decisió que el legislatiu o l’executiu no tenen capacitat de prendre –aprovar o modificar la Constitució- o no volen assumir-ne la responsabilitat perquè creuen realment que la sobirania és del poble.

– Els Legislatius, com a òrgans representatius permanents de decisió, s’han format per grups procedents dels diferents sectors socials (tal com es va fer per crear la Convenció Constituent) per anar superant la professionalització dels legisladors i el clientelisme de la partitocràcia. De moment, la majoria de legislatius -ens locals i parlament nacional- estan formats: 1. per una quarta part de membres triats per mostreig del cens electoral, amb lliure dret a renúncia; 2. per una quarta part triada per les organitzacions socials, econòmiques i professionals no lucratives; i, 3. per la meitat triada per sufragi universal d’entre candidats independents o presentats per partits i coalicions.

El quart corresponent a la mostra representativa de la població es tria a l’atzar. Els escollits poden renunciar-hi, i en aquest cas es va proposant als suplents de la mostra fins aconseguir-ne l’acceptació. Es tracta d’afavorir que tothom tingui l’oportunitat, la responsabilitat i l’honor al llarg de la vida de poder influir més directament en els afers públics i d’exercir un servei clau a la societat.

El quart dels representants provinents de les organitzacions socials, econòmiques -especialment d’autònoms i petites i mitjanes empreses-, educatives, universitàries i professionals no lucratives orientades al bé comú els escullen els membres associats d’aquestes organitzacions. Es tracta d’afavorir la participació d’una ciutadania que, pel fet d’estar associada i organitzada, construeix teixit social i coneixement compartit, característiques bàsiques d’una democràcia sòlida.

La  meitat dels representants triats per sufragi universal són escollits per un sistema mixt –inspirat en el sistema electoral Irlandès, considerat com un dels sistemes més democràtics del món des de fa dècades–. És un sistema electoral de representació proporcional mitjançant un únic vot individual transferible, en què els electors indiquen l’ordre de preferència dels candidats a elegir en la circumscripció. Cada elector te dret a un sol sufragi, però en cas que durant el recompte el seu candidat preferent no necessiti el seu vot perquè ja n’ha aconseguit suficients o perquè no en te prou, aquest passa a comptar a favor de la segona preferència que ell ha indicat… i així, sucessivament. El fet que siguin candidats individuals i no llistes tancades afavoreix una relació directa entre electors i elegits; i el fet de que tot vot acaba sent útil, garanteix una proporcionalitat quasi perfecta.

Per a un Parlament de 135 escons s’elegeixen per sufragi universal 68, la meitat més un dels representants. Amb un cens d’uns 5.400.000 electors surten  circumscripcions electorals d’uns 80.000 electors. En cada una de les 9 vegueries es trien els representants corresponents al nombre d’electors. Per afavorir l’equilibri territorial en totes les vegueries, excepte en la de l’àmbit metropolità de Barcelona, es tria un representant més del que li correspondria.

En els dos casos d’eleccions no hi ha campanya electoral de candidatures: els electors trien els representants a partir de la informació publicada al web i en paper, en una plantilla comuna de candidatures, en què cada candidat inclou compromisos amb garanties d’auto-renúncia si no els compleix.

Els representants legislatius no són reelegibles per a la mateixa cambra, la seva funció és retribuïda –amb un sou corresponent a tècnic de grau  mitjà- i disposen de suport tècnic i de mitjans de formació gratuïta per exercir la seva responsabilitat.

  1. Pel que fa als processos d’execució, ja hem dit que cal cercar, en cada nivell, les persones més preparades per poder dur a terme les decisions preses pels legislatius. Per tant, pels governs, que gestionen processos d’execució, hem de buscar i triar les persones amb més experiència i competència en l’àmbit de gestió corresponent. Una de les innovacions, per reforçar la independència i el contrapès entre els tres poders, ha estat que els equips executius són triats com a poder independent de les assemblees legislatives. Així, un cop aprovada la Constitució, com a govern executiu es van fer eleccions per triar un equip de gestió amb molta experiència, de set membres, independent dels partits i del parlament. Eren professionals qualificats com a bons gestors públics, gràcies a una formació superior específica i a l’experiència aconseguida en diferents nivells de responsabilitat executiva. Els diferents equips candidats a les primeres eleccions exposaren, en el mateix web electoral, la formació i experiència en gestió pública de cada membre i la seva proposta d’estil i prioritat de gestió.

Ara bé, per garantir la continuïtat i l’experiència de la gestió pública però, evitar alhora la perpetuació dels seus responsables, el procediment fa que cada 3 anys el President plega i el substitueix el segon de l’equip, i així els 6 restants substitueixen l’anterior i assumeixen una nova responsabilitat. Cada 3 anys la població només tria el darrer de l’equip, amb una elecció per sufragi universal que no coincideix mai amb les eleccions legislatives. Amb aquest procediment s’aconsegueix que els 7 membres de l’equip tinguin l’experiència d’haver assumit totes les responsabilitats abans d’assumir la Presidència, que ostenta la representació institucional: tots passen per primer ministre amb funcions de coordinador del govern, ministre d’afers i seguretat exteriors, ministre d’afers i seguretat interiors, ministre de participació i serveis públics, ministre d’economia sostenible internacional, ministre d’economia sostenible i fiscalitat nacional. Òbviament el contrapès a aquest sistema d’elecció és el dret de revocació de mandat sobre algun o sobre tot l’executiu per part de l’electorat en qualsevol moment, amb consultes promogudes per un 10% d’electors o per la majoria del Parlament.

La revocació de mandat ha estat un mecanisme de la sobirania popular que fa de contrapès a l’elecció dels representants legislatius o executius. Transcorregut almenys la meitat del mandat, els electors poden revocar el representant per no fer el que havia promès, per abús de poder o per insatisfacció general amb la seva actuació. El tràmit el pot iniciar un grup promotor ciutadà i ha de comptar almenys amb un 10% d’electors que el recolzin.

 

5. Les eines de participació telemàtica

Un dels factors que està influint en la viabilitat d’una democràcia equilibrada és l’esforç d’integració entre la democràcia telemàtica i la democràcia presencial. Les eines de participació telemàtica permeten avançar cap a una democràcia equilibrada i transparent, ajudant a prendre decisions sobre temes concrets d’una forma ràpida, eficaç i sense la necessitat de presència física. Permeten avançar en les diferents fases del procés de decisió: diagnòstic, proposta, acord, seguiment de l’aplicació i avaluació. Les que més s’usen són plataformes, que si bé algunes ja existien, ara són molt populars perquè permeten trobar i contrastar informació; ajuden a prendre decisions a partir del coneixement expert; faciliten el diàleg i la deliberació tot mostrant graus d’acord o de consens amb arguments; promouen la presa de decisió basada en el màxim consentiment possible; o es fonamenten en sistemes de mostreig successius fins aconseguir acords amb un altíssim grau de representativitat estadística…

En el ritme trepidant d’extensió de noves plataformes telemàtiques participatives potser hi haurà un moment que les formes més tradicionals de democràcia representativa aniran desapareixent per la simple raó de què no seran necessàries. Potser tindrem elements tecnològics i organitzatius suficients i prou avançats per organitzar el pensament complex fruit de les deliberacions ciutadanes. No necessitarem de blocs i partits confrontats, que es confrontaven pel fet de ser-ho.

 

6. Una nova funció pública al servei del poble, amb proximitat i subsidiarietat

Una altra de les millores per avançar vers una democràcia en equilibri dinàmic ha estat el replantejament de la funció pública –del  poble- perquè estigui al servei de la ciutadania. Teníem clar que funció pública és la “gestoria” que el poble contracta per administrar el comú. Calia, per tant, que en l’administració pública, com hem vist, es separés la funció normativa – legislativa de la funció gestora – executiva en tots els àmbits. I calia que aquests àmbits s’autogovernessin en tot allò que els hi és propi.

Amb aquests objectius i seguint el principi de subsidiarietat, ha començat en totes les unitats administratives un procés de distingir i de desconcentrar la gestió pública a favor del nivell més proper possible a la ciutadania, perquè ajuda a tenir consciència de quines són les possibilitats reals per desenvolupar les prestacions a què hom aspira i creu tenir-hi dret.

Una de les transicions més complexes està sent la d’aplicar l’estatut de funcionari a les funcions estrictament legitimades per ser-ho, és a dir, es tracta d’anar reconstituint un sistema de servidors públics permanents només en les places clau per garantir la independència front a les pressions polítiques i evitar que puguin ser cessats arbitràriament. Es tracta d’anar despolititzant i tecnificant l’estructura administrativa fins al nivell de Director General o assimilat. En qualsevol cas, els directius públics són escollits per la capacitat i experiència professional en la gestió que han d’assumir. Per combatre el clientelisme i cercar l’eficiència hi ha normes molt clares i sistemes d’avaluació permanent que afavoreixen els valors i les pràctiques responsables. L’avaluació és feta conjuntament pels companys, pels responsables i per la ciutadania usuària/beneficiària.

Per exemple, hi ha una clara prohibició de nomenar o mantenir càrrecs imputats per la Justícia. S’ha eliminat la immunitat parlamentària i l’aforament de governants, diputats o regidors per afers personals aliens als seus càrrecs.

En el camí d’avançar cap a una democràcia equilibrada els poders públics tenen la missió constitucional de fomentar la democràcia participativa – directa tot promovent la participació de la ciutadania en tota mena d’entitats i organitzacions; d’assemblees i consells ciutadans, facilitant els mitjans per al seu bon funcionament i reconeixent les seves aportacions en els espais de decisió i d’avaluació.

 

7. Règim de Transparència per lluitar estructuralment contra la corrupció

Per lluitar estructuralment contra la corrupció, que havia provocat una dramàtica desafecció política i una creixent cultura d’irresponsabilitat fiscal, ha estat determinant haver aplicat el Règim de Transparència, des del començament.

La ciutadania s’havia adonat que el diner en efectiu -els bitllets d’euro-, pel fet de ser opac, anònim i desinformatiu era l’arma de la majoria de delictes i de la seva impunitat: robatori, frau fiscal, suborn, corrupció… i que el seu ús malmetia les millors lleis i els sistemes de control. En canvi, la gent veia que el diner de targetes i comptes corrents era un diner transparent, que deixava rastre i que permetia a la Justícia investigar documentadament els delictes i, per tant, tenia una funció preventiva dels mateixos, molt important.

La mesura que tingué més impacte i que ha afavorit la ”netedat” del procés d’independència integral, no sols política, fou la ràpida reducció de la circulació dels bitllets de 500, 200 i 100 €…  Una de les primeres lleis del nou govern fou facilitar que tothom pogués ingressar aquests bitllets als comptes personals de les entitats bancàries en el termini d’un mes. En el cas que aquests diners es dediquessin a comprar bons patriòtics a 5 anys, sense interessos, no es demanava la seva procedència. Això feu aflorar enormes quantitats de diner negre que, a partir d’aquell moment ja no podria ser reutilitzat per a comportaments delictius, mafiosos, evasors o corruptors. Òbviament, per la mateixa llei, les entitats bancàries deixaren de fer reintegraments amb aquest tipus de bitllets d’euro i es reduí dràsticament la seva circulació. Per lluitar contra aquests delictes serà d’un gran ajut que la Unió Europea retiri de la circulació els bitllets de 500, de 200 i de 100€.

El nou document d’identitat de nacionalitat catalana, que fou ràpidament distribuït a tota la població és, alhora, targeta electoral, targeta sanitària i targeta de pagament electrònic sense comissions. En el marc del pacte social per la democràcia transparent i la co-responsabilitat fiscal, és molt mal vist socialment pagar amb bitllets grans d’euro.

El tema central del Règim de Transparència fou, però, obligar per llei i sota greus sancions, a que tot el sector públic, començant per les administracions públiques i per tots els alts càrrecs, electes o no, deixessin de poder emprar diner en efectiu (bitllets anònims de 50 a 500 €) i només poguessin emprar diner personalitzat, amb targetes i transferències. Aquesta mesura s’aplicà amb estrictes garanties de protecció de les dades personals només consultables pels jutges en cas d’instrucció de presumptes delictes i d’imputació dels alts càrrecs.

La part dels servidors públics inicialment no obligats i una gran part de la ciutadania i de les empreses s’han anat acollint voluntàriament al Règim de Transparència per afavorir el pacte, per desmarcar-se de la sospita de frau i corrupció i per obtenir els beneficis fiscals corresponents: perquè en estar lliures de sospita d’emprar diner negre, paguen les contribucions que els hi corresponen. Amb aquesta simple mesura s’han girat les tornes: els qui ara estan sota sospita són aquells que continuen emprant efectiu i no es volen acollir al Règim de Transparència. Aquests darrers anys la transparència ha passat a ser el valor més preuat, les lleis es fan i s’apliquen amb menys pressions dels lobbies i els jutges tenen més i millors proves per documentar les seves sentències. I les organitzacions criminals autòctones o estrangeres estan desplaçant-se a d’altres països perquè el Règim de Transparència les ofega.

L’aplicació del Règim de Transparència pública en la propera avaluació dels 10 anys possiblement s’estendrà a tots els servidors públics. No hi ha cap argument per impedir que el sector públic, inclosos els seus servidors, no sigui 100% transparent en la gestió dels diners, sempre que s’apliqui, com s’està fent, amb estrictes garanties de protecció de les dades personals, només consultables pel jutges –ells també sotmesos a aquest règim- per investigar crims i delictes.

També cal tenir en compte que les monedes socials complementàries a l’euro, que ja van sorgir a l’inici del procés reconstituent com un mitjà d’aportar liquiditat sense interessos i de guanyar sobirania monetària financera, són en si mateixes diner transparent, doncs no utilitzen bitllets ni peces metàl·liques. Aquestes monedes, especialment l’EuroCat, són cada vegada més emprades pels ciutadans i organitzacions públiques, socials o privades, ja que redueixen estructuralment les possibilitats de frau i de corrupció i alliberen l’economia del jou dels interessos i de l’arbitrarietat financera en la concessió de crèdits.

El control del compliment de la nova Llei de transparència, la primera aprovada pel nou Parlament, està en mans d’una Agència per la Transparència i el Bon Govern que, per garantir-ne la independència, està triada per diferents sectors semblantment a com s’escull el Parlament o el Tribunal Constitucional Català. L’Agència també estudia els informes dels diferents Observatoris: de la Despesa pública i dels Comptes de les formacions polítiques i entitats vinculades.

El sistema de contrapesos per una democràcia equilibrada compta també amb un conjunt d’entitats oficials de control com l’Oficina de conflictes d’interès, la Sindicatura de Comptes i les Comissions ciutadanes de verificació de compromisos electorals. Totes aquestes entitats són independents i els seus membres rectors esta triats, com en els altres casos, per diferents sectors i procediments. Disposen de mitjans suficients per investigar i posar informació contrastada i comprensible a l’abast de l’opinió pública.

També s’han regulat els grups de pressió i la total transparència de la seva activitat amb un registre públic de lobbies amb divulgació d’aspectes clau (membres, beneficiaris, destinataris, objectius..) i amb publicitat obligatòria de l’agenda de reunions amb els càrrecs públics. Els lobbies, les grans empreses i les seves fundacions no poden finançar partits ni candidatures; tampoc poden patrocinar serveis públics.

La millor i autèntica contribució econòmica de les empreses a l’esfera pública no és fer beneficència ni patrocinis sinó que és distribuir equitativament la riquesa entre els seus treballadors, no imposar preus abusius als consumidors i pagar íntegrament els impostos que els hi corresponen sense evadir-los a paradisos fiscals ni eludir-los amb deslocalització de les seves seus socials.

 

8. Funció i control dels partits polítics

El fet d’haver suprimit les formes habituals de campanyes electorals ha permès reduir dràsticament els costos i els finançaments irregulars o corruptes corresponents així com el malbaratament de recursos; també el facilitar la irresponsabilitat de no complir els compromisos i els programes electorals.

Les formacions polítiques i les seves fundacions, com unes entitats d’interès públic més, poden rebre un finançament públic pel seu funcionament. Han de retre comptes a l’Agència Tributària com qualsevol empresa o entitat. Els comptes (ingressos i despeses detallats) dels partits i de les candidatures personals són públics. També hi ha un registre públic dels crèdits que els partits tenen contractats amb entitats financeres -que no poden ser condonats-, les seves condicions i terminis. També és obligatòria la publicació de tota la informació que aporten a la Sindicatura de Comptes (ordinària i electoral).

L’administració electoral garanteix per a totes les eleccions la publicació, via telemàtica i via paper, en igualtat de condicions, de totes les candidatures validades. També es garanteix pels càrrecs electes una retribució proporcional a la seva dedicació i àmbit, durant el mandat. Després del període limitat –no reelegible- en què una persona assumeix un càrrec electe que implica dedicació completa, té dret que se li reservi el lloc de treball anterior, o, si aquest desapareix, un altre lloc de treball d’activitat, amb sou i condicions similars al lloc que posseïa abans d’exercir el càrrec. I, en qualsevol cas té les mateixes prestacions que les de la resta de persones sense feina.

*   *   *

Ja hem dit que ara, en la primera revisió dels 10 anys, per avançar vers una democràcia amb equilibri dinàmic cal fer ajustaments periòdics en funció dels resultats obtinguts, i s’està obrint un procés deliberatiu per avaluar avantatges i inconvenients detectats i veure com millorar l’equilibri del sistema de representació i de participació.

Bé, no tenim més espai per aquesta crònica sobre el complex però apassionant procés de transició cap a una democràcia equilibrada que s’està produint en la darrera dècada en el cor del procés de creació d’un nou estat, nou.

Barcelona, 9 de novembre de 2025

 

 

 

Agraïments

*Propostes extretes de diferents estudis i autors per l’equip “Reconstituir la democràcia” del Parlament Ciutadà (Eulàlia Formentí, Feliu Madaula, Francina Planes, i Rosa Roura).

Vull agrair especialment la inspiració que m’han aportat les idees de Christian Felber –Economia del Bé Comú-, Jordi Garcia Jané –Adéu Capitalisme, 15M 2031-, Maria José Aubet –Ciudadanía i representatividad-, Joan Ridao –Contra la corrupció-, Germà Pelayo –Una política sense polítics-, Agustí Chalaux – recopilades per Martí Olivella a El Poder del Diner-; conferències de Santiago Vidal, Oriol Homs…

També agraeixo els comentaris, crítiques i suggeriments de Jordi Camprubí, Daniel Duocastella, Lluís Fenollosa, Itziar Gonzalez Virós, Francesc Grande, Jordi Griera, Joan Guarch, Maria Luisa Martín, Xavier Olivella, Joan Lluís Pérez-Francesch, Roser Roca, Fèlix Simon, Laura Simon…

En qualsevol cas les idees exposades són exclusivament de la meva responsabilitat.

Reconstituir la democràcia. Propostes per plantejar una nova política al servei de la ciutadania

QÜESTIONS D’ESTAT: REFLEXIONS PER AL PAIS DEL FUTUR

ÀMBIT DE TREBALL: SOCIETAT I POLÍTICA.

GESTIÓ PÚBLICA I ESTAT DEL BENESTAR

Ciutadania i administració pública

IEC – Omnium

 

Destacaré per començar algunes de les afirmacions de la ponència d’Oriol Homs:

“L’esgotament general dels models de relació entre la ciutadania i la gestió pública del bé comú i les tensions de les democràcies madures.”

“La via catalana a la sobirania també està plantejant una forma de redefinir identitats, d’apropar la gestió pública a la ciutadania, de participació ciutadana en els afers públics”.

“La crisi política de Catalunya es desenvolupa en un context que requereix capacitat d’innovació social i lideratge per a afrontar els complexos reptes societaris, sense la resolució dels quals no ha estat possible i no ho serà tampoc en el futur, l’avenç cap a una major sobirania”

“Així doncs, cal construir un consens bàsic entorn dels principis que haurien de configurar les solucions als aspectes claus que estan afectant a la població i generen ansietat i preocupació de futur” i, afegeixo, per així poder anar definint un model amb uns procediments que concretin aquests principis.

“D’altra banda, la tendència cap a una major exigència de protagonisme dels individus, al no ser corresposta adequadament, està a la base de la creixent desafecció política, que ha assolit uns límits, que debilita de forma preocupant els mateixos fonaments de les formes actuals de representació democràtica.

“La desafecció política creix a gaire bé tots els països desenvolupats al mateix temps que sorgeixen experiències de noves formes de participació en els afers públics.

  • els elevats nivells educatius de la població fan més difícil la manipulació de l’opinió pública que esdevé més crítica i exigent, potenciada per mitjans digitals de comunicació.
  • la major consciència dels impostos que es paguen exigeix criteris més clars i transparents del destí i de la distribució dels pressupostos públics.
  • Aquests dos factors s’uneixen per a provocar una frustració per la incapacitat de les estructures polítiques de fer front als potents lobbys polítics i de gestionar el bé comú en benefici de tothom.
  • La manca de reformisme polític per l’evolució de les democràcies corporatives generen una sensació d’incapacitat d’influència a través dels mecanismes estàndards de participació política que generen la desafecció.”
  • “Així la configuració d’estructures d’estat propi no poden obviar l’explicitació sobre quines formes de participació política es preveuen, o quin tipus d’administració pública, o quins mecanismes de control i de influència en les decisions normatives i de gestió del bé comú”.

“El grau de maduresa i de capacitat d’iniciativa de la societat civil catalana constitueix la millor oportunitat per a proposar formes avançades de participació política que alhora donin expressió a aquesta energia cívica i també combatin la desafecció política amb nivells d’integració social i política més elevats.”


Parteixo d’una constatació: vivim en una democràcia desequilibrada.

Aquestes propostes citades de “formes avançades de participació i gestió política” són de natura diferent si volen donar resposta a desequilibris funcionals i conjunturals de la democràcia o a desequilibris profunds i estructurals.

M’he permès fer una primera llista de desequilibris, molt sintètica, que ens pot permetre diagnosticar el tipus de democràcia desequilibrada que patim:

  1. El domini de l’estat (política) sobre el poble sobirà (demòtica), de qui neix i a qui ha de servir.
  2. El predomini dels partits (partitocràcia) sobre la ciutadania i les seves organitzacions (democràcia social) a qui han d’escoltar.
  3. La dependència del sistema de partits en relació als poders financers i econòmics (plutocràcia) que financen – condicionen els representants del poble, amb crèdits o amb corrupció.
  4. L’hegemonia formal de la democràcia representativa– delegativa – indirecta per sobre l’emergent democràcia participativa –colaborativa – directa.
  5. El sistema de decisió fonamentat en la força del vot (democràcia de la majoria) per sobre la força de la raó (democràcia deliberativa)
  6. El sistema de 3 poders (legislatiu, executiu, judicial) poc independents i que no tenen un contrapès del poder sobirà de la ciutadania ni una encaix formal del poder mediàtic ni del poder econòmico-financer.
  7. La funció pública burocratitzada (burocràcia) per sobre d’una administració col·laborativa, cogestionada pel poble.
  8. La gestió pública opaca, sense transparència, que no permet el rendiment de comptes ni la participació amb coneixement de causa.
  9. Els procediments obsolets de l’era del paper per sobre de les possibilitats interactives de l’era telemàtica.
  10. Uns media (mitjans de comunicació condicionats pels governs o per la plutocràcia) que mediatitzen la política, per sobre un sistema comunicatiu concebut com a servei públic (del poble).
  11. El sistema monetari-financer en mans de minories no escollides (plutocràcia) que hipoteca, en funció dels seus interessos, la vida política, econòmica i social i permet, gràcies a l’anonimat de la moneda, la impunitat de la corrupció.
  12. Un sistema orientat a promoure l’interès individual i el bé privat per sobre l’interès general i el bé comú.

Aquests 12 desequilibris cal situar-los en 3 de més profunds:

  1. La incoherència cada vegada més gran entre els ideals i les realitats, entre les teories i les pràctiques, entre la propaganda i l’acció política… que no sols devaluen els mots sinó que es manipulen intencionadament per encobrir les actuacions clarament contràries a les intencions proclamades, incrementant la desafecció.
  2. Un disseny del sistema polític sorgit i pensat pels Estats nació, que xoca amb una Europa i un món globalitzats, interdependents que afebleix les decisions locals.
  3. La contradicció – i engany – d’un model social que no fa res per estendre la democràcia política cap a la democràcia econòmica.

Crec que la frase de Nelson Mandela, el 1998, explicita bé aquesta democràcia, per mi, estructuralment, desequilibrada:

“Si no hi ha menjar quan es té gana, si no hi ha medicaments quan s’està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia és una closca buida, encara que els ciutadans votin i tinguin Parlament”.

Gràcies a l’oportunitat que obre la constitució d’un nou estat per millorar la vida de la gent, gràcies a la crisi global que qüestiona els valors i les institucions que ens han guiat fins ara, cal no tenir por i apostar per les regles del joc més socialment més innovadores que permetin introduir contrapesos orientats a re-equilibrar la democràcia esbiaixada que ara patim.

Com diu Cristian Felber, (EBC) “una de les tasques més importants dels pròxims anys és que totes les forces que volem més democràcia elaborem juntes un innovador i modern model de democràcia i que, després, el convertim en una reivindicació conjunta d’una àmplia aliança de la societat civil, més encara: un històric moviment pels drets de la ciutadania.

A títol d’exemple, plantejo algunes d’aquestes innovacions, topies (experiències reals) o utopies (teories que poden arribar a ser reals) per sortir dels marcs estrets, del segrest dels especialistes i així poder eixamplar la visió i les possibilitats de la ciutadania perquè puguem prendre part en el procés reconstituent i reequilibrador que ja hem començat.

[Equilibri dinàmic, retroalimentació, cibernètica, govern] [La rotonda]

En dos camps:

  1. Propostes sobre un procés constituent equilibrat
  2. Propostes per re-equilibrar la democràcia desequilibrada

 

Propostes per plantejar una nova política al servei de la ciutadania*

A-Propostes sobre un procés constituent equilibrat

La constitució d’un país és el marc de referència legal i moral que enuncia principis, drets, llibertats i garanties fonamentals. Les constitucions són diferents perquè obeeixen i sorgeixen en cultures i moments històrics determinats, i amb processos constituents únics.

El procés constituent a Catalunya ja ha començat, ja és en marxa, per iniciativa ciutadana. Sobre com formalitzar el procés constituent hi ha diversos models. Haurem de tendir a un procés el més equilibrat possible entre participació ciutadana directa, participació representativa i participació tecnico-jurídica.

Pel procés constituent cal formar una Convenció que ha de redactar la “Constitució”. La probabilitat de que les persones acceptin una Constitució sorgida d’una Convenció és molt alta quan :

  1. a) és redactada per persones de confiança directament escollides per elles,
  2. b) amb les que dialoguen activament mentre es redacta el text, i
  3. c) sobre la que finalment decideixen de forma sobirana amb un referèndum.

L’elecció de qui forma part de la Convenció pot combinar grups sorgits de  diferents opcions:

  1. per sufragi universal amb candidatures personals i independents
  2. per sufragi universal amb candidatures de partits
  3. per persones escollides amb una mostra extreta d’una llista de voluntaris
  4. per persones amb una mostra dels cens electoral, amb dret a renúncia

El procés es pot organitzar per fases mitjançant la implicació de grups temàtics, sectorials o territorials,  facilitant que  totes les propostes puguin ser discutides, modificades, completades o substituïdes per d’altres com a resultat de la deliberació ciutadana

 

B-Propostes d’objectius per re-equilibrar la democràcia desequilibrada en què:

  1. L’estat (polis, política) serveixi al poble sobirà (demos, demòtica).

La primera condició de la democràcia moderna que tots els membres adults de la societat, sigui quina sigui la seva condició social, riquesa, instrucció, edat o sexe, han de gaudir dels mateixos drets i deures, i de les mateixes oportunitats per expressar la seva opinió i d’influir amb el seu vot en les decisions col·lectives. Per tal que aquest objectiu sigui possible, cal acordar i definir principis, condicions, requisits i regles de joc.

La democràcia parteix que l’únic sobirà és el poble. Els membres dels tres poders són gestors públics (dels afers del poble). Per equilibrar el pes de l’estat i el de la ciutadania cal reforçar el paper d’aquesta en tots els àmbits, i per tant, cal reforçar el seu pes en tots els altres desequilibris.

Les democràcies reals acostumen a ser complexos mecanismes amb múltiples regles de participació en els processos de deliberació i de presa de decisions, en els quals el poder es divideix constitucionalment en múltiples funcions i àmbits territorials, i s’estableixen varietat de sistemes de control, contrapesos i limitacions, que porten a la conformació de diferents tipus de majories, a la preservació d’àmbits bàsics per a les minories i a garantir els drets humans dels individus i grups socials.

Però la democràcia avançada que cal construir aspira a ser més que una forma de govern: vol representar alhora una cultura i un moviment que socialitzi progressivament la política i el poder implicant el màxim nombre de ciutadans i ciutadanes en l’esfera pública; entenent com a “esfera pública” tan a l’administració en els seus diferents nivells (local, regional, nacional, supranacional i mundial), com a l’esfera no estatal: empreses, organitzacions, polítiques, mitjans de comunicació, etc. Democratitzar l’estat i la societat alhora

  1. Els partits escoltin i canalitzin les necessitats i propostes de la ciutadania i les seves organitzacions.

Difícilment ho poden fer si tenen l’exclusivitat de la representació política i esdevenen un oligopoli corporatiu, una classe política de rendistes.

Hem de cercar l’equilibri entre un sistema quasi únic de partits amb polítics professionals (sorgits d’una transició que necessitava el bipartidisme per consolidar la democràcia / plutocràcia i per garantir la governabilitat) i un sistema sense partits ni polítics professionals, de fet real, però no reconegut formalment.

Cal poder exercir els drets de participació i control democràtics pel major nombre possible de persones: que puguin deliberar, decidir i participar en el major nombre de plans possibles, inclús en els períodes entre les eleccions i en aspectes democràtics de la vida socioeconòmica.

Cal una sàvia combinació de diferents tipus de participació en què la responsabilitat i el compromís de cada persona sigui el fonament (l’“oxigen”) de la política.

Hi ha diverses opcions per equilibrar l’oligopoli dels polítics professionals reelegibles actuals que poden anar des de:

  • Ciutadans-Polítics no professionals, però amb retribució, triats a l’atzar, no reelegibles, amb formació específica i suport tècnic, fins a,
  • Professionals qualificats com a polítics, gràcies a una formació superior específica i a l’experiència aconseguida en diferents nivells de responsabilitat no reelegibles.
  1. El sistema de partits no depengui dels poders financers i econòmics (plutocràcia) evitant que aquests els financin amb crèdits o amb corrupció.

Els partits no poden fer la seva funció de representar les necessitats de la ciutadania mentre no practiquin democràcia interna, i, sobretot, mentre hagin de competir amb costoses campanyes electorals que per finançar-les han de recórrer a crèdits condicionats o a finançament il·legal.

Cal acabar amb l’espectacle de les campanyes electorals, tant per reduir costos com per centrar l’elecció en les propostes que assumeixen persones i no en persones i sigles que menyspreen els programes.

Cal emprendre un conjunt de mesures estructurals contra la corrupció que portin al canvi cultural que la justifica: una legislació contundent, una justícia àgil i, sobretot, un règim de transparència obligatori pels servidors públics, persones i organitzacions, que només els permeti l’ús de diner ètic (electrònic) i els penalitzi per l’ús de diner negre (efectiu). Sense a     quest règim és impossible la transparència i el control total dels partits, de les fundacions i d’altres tentacles o modus operandi de les organitzacions polítiques.

En campanya electoral, els candidats i candidates a les assemblees legislatives han de gaudir d’accés equitatiu a tots els mitjans de comunicació, siguin públics o privats.

La llei ha de fixar el llindar de despesa que candidats i candidates poden gastar en la campanya. Les fonts de finançament, tant dels partits com de les agrupacions i les associacions, s’han de fer públiques a internet.

Cal prohibir les donacions d’empreses i entitats i s’ha de limitar la quantia de les dels particulars, les quals, en qualsevol cas, han d’aparèixer en la declaració obligatòria d’ingressos i despeses de la campanya.

Les candidatures es financen a través de les quotes que paguen socis, militants i simpatitzants, amb activitats socials diverses i amb un import fix que reben de l’Administració en acabar cada període electoral per cobrir les despeses de la campanya electoral, sempre que hagin assolit un mínim de vots.

La democràcia no pot continuar sent el poder dels representants de la majoria dels qui voten, i menys quan aquest representants estan condicionats o a les ordres de la minoria econòmico-financera.

 

  1. Una molt millorada democràcia representativa indirecta estigui al servei d’una estructurada democràcia participativa – directa.

Els partits amb polítics professionals sorgeixen del predomini de la democràcia representativa-delegativa. Cal crear el contrapès d’una democràcia participativa-col·laborativa que s’enforteixi i es reconegui formalment en tots els àmbits i amb tots els procediments possibles.

En el camí del reequilibri cal prioritzar la participació política multidimensional que permeti combinar procediments de democràcia indirecta i directa, democràcia de majories i deliberativa, per contrapesar la participació política unidimensional representativa-delegativa actual.

Laa democràcia representativa indirecta

En societats grans i complexes cal representants. Però cal veure les diverses formes d’exercir aquesta representació. La dels partits polítics + parlament + govern és l’escenari convencional del model democràtic liberal. Però pot tenir variants que la millorin notablement.

Cal decidir quin sistema electoral es tria:

– Sistema majoritari: assegura la governabilitat basada en una majoria parlamentària estable, no depenent de cap pacte, i capaç de nombrar un govern amb amplis poders per aplicar la totalitat del programa electoral pel qual s’han pronunciat la majoria de candidats i votants. La seva legitimitat deriva del fet que es vota a persones i guanya la que aconsegueix major número de vots, la qüestió de la proporcionalitat és secundaria.

– Sistema de representació proporcional: persegueix l’objectiu igualment legítim de fotografiar el més fidelment possible l’opinió ciutadana i el ventall d’idees i opcions polítiques que existeixen en la societat. Posa l’accent en la proporcionalitat: la població i les idees han d’estar representades en proporció al seu pes en vots. Es basa en llistes de candidats/es; cada llista col·loca al Parlament un número de diputats proporcional al percentatge de vots obtinguts en l’ordre que dicta aquesta.

– Sistema mixts: combina elements del majoritari i del proporcional. Sol ser un sistema proporcional corregit amb elements majoritaris o a l’inrevés.

Per millorar la democràcia representativa hi ha una àmplia gamma de propostes:

  • Una major participació en l’activitat legislativa del parlament;
  • La participació en la configuració dels pressupostos púbics, en el seu seguiment i liquidació, així com en la distribució i desviament dels recursos públics.
  • Blindar certs percentatges en els pressupostos anuals del país per garantir els drets bàsics.
  • Obligatorietat de consultes populars o referèndums periòdics sobre temàtiques claus.

La democràcia participativa-directa

Els governs i parlaments democràticament legitimats sovint prenen decisions que van en contra de les necessitats i els interessos de la majoria de la població.  Amb un procés democràtic directe en la majoria dels països segurament cap d’aquestes decisions hauria obtingut una majoria absoluta.

La democràcia participativa-directa és democràcia en estat pur. Les decisions les prenen els membres del poble sobirà. No existeixen representants del poble sinó, en tot cas, agents fiduciaris del mateix, sotmesos als dictats de l’assemblea i revocables en qualsevol moment.

La creença que la democràcia directa pot només funcionar en aquelles comunitats polítiques petites on els seus membres poden reunir-se amb una certa periodicitat és un argument que cal revisar-lo tot tenint en compte les actuals possibilitats tecnològiques.

En la democràcia participativa-directa la ciutadania te la seva capacitat d’associar-se, organitzar-se i decidir de tal manera que pugui exercir una pressió i influència directa en les decisions polítiques i socials.

La participació no sols és per decidir i avaluar, també és per prendre part, per exemple, en l’elaboració i liquidació dels pressupostos públics i en la gestió dels béns i serveis comuns, tot promovent el compromís de la ciutadania en els afers comuns.

El poble s’expressa directament a través de diversos procediments:

– Assemblees.

– Consells ciutadans, nuclis d’intervenció participativa, els sondejos deliberatius: petits fòrums de ciutadania triada a l’atzar que s’informa i delibera, i, només al final, pren posició sobre el tema. En alguns parlaments els sondejos deliberatius són una eina dels legisladors per consultar a la ciutadania, sent més fiables que els sondejos clàssics.

– Iniciativa legislativa popular (ILP): prioritza la participació directa de la ciutadania en la proposta o derogació de les lleis.

– Referèndum o plebiscit: és el recurs directe al poble per iniciativa del poder executiu. Al ser una iniciativa de d’alt cap a baix te una certa ambigüitat. És una bona manera de consulta popular, però també pot ser una arma dels règims autoritaris contra el Parlament.

– Referèndum d’iniciativa popular, que sorgeix des de baix i que obliga els partits i parlaments a sotmetre la proposta ciutadana a consulta popular. Ha de complir dos requisits: la igualtat en l’ús de fons i recursos públics per als partidaris del sí i del no i el pas a un segon pla dels partits ja que el seu paper és secundari.

– La revocació de mandat es un mecanisme de la sobirania popular que consisteix en la variant invertida de l’elecció de representants. Transcorregut almenys dos anys de ser elegit, es pot revocar el seu mandat. El tràmit el pot iniciar un grup promotor ciutadà i ha de comptar almenys amb un 20% d’electors. Les raons poden ser: per no fer el que ha promès, per abús de poder o insatisfacció general amb la seva actuació

 

  1. El sistema de decisió fonamentat en la força de la negociació i del vot (democràcia de negociació basada en la força del lobby i en el vot de la majoria) sigui el darrer recurs quan la força de la raó (democràcia deliberativa basada en el grau de consens o de consentiment) no aconsegueixi acords.

Partim d’un democràcia de negociació en què diverses forces de pressió (des dels moviments socials fins als grans imperis mediàtics o les corporacions empresarials) són les que finalment determinen les propostes i els vots dels partits polítics. N’hi ha prou amb que uns quants actors amb suficient poder per a imposar-se a la resta pactin entre ells una solució i l’executin.

Es tracta de la forma més pròpia de la democràcia moderna; sol estar lligada a fórmules de representació perquè històricament la democràcia representativa s’ha desenvolupat en comunitats polítiques grans i heterogènies, on arribar a elaborar un corpus de criteris d’interès general és més complicat que en una comunitat petita.

Cal avançar en la democràcia deliberativa. Parteix de que el vot de la majoria pot no ser el millor procediment per enfrontar decisions sobre temes complexos propis de les nostres societats. Cal per tant potenciar espais deliberatius en què es fomenti la preeminència dels arguments sobre els la força dels lobbies i la dels vots.

La democràcia deliberativa aposta per la participació activa de tots els potencialment afectats per les decisions, i està basada en el principi de la deliberació, que implica l’argumentació, pros i contres, amb discussió pública de les diverses propostes.

Es tracta d’un tipus de democràcia on no sols consells ciutadans, sinó també les assemblees legislatives i els consells executius, prenen decisions basant-se únicament en raons de justícia i d’interès general. Les lleis i les decisions del govern no poden ser preses basant-se en raons privades, ni basant-se en contrapartides, ni en base al poder de pressió de torn. En lloc d’això, la democràcia deliberativa exigeix que es defensin les opcions amb raons públiques d’interès general.

La deliberació pública obliga a prendre en consideració els interessos aliens. La majoria no pot simplement ignorar les visions de les minories, argumentant que són interessos minoritaris. Aquesta actitud és tan irrespectuosa de la dignitat dels altres, que resulta poc defensable públicament en una democràcia. D’aquesta manera, a l’hora de prendre una decisió política, es tindrà com a objectiu buscar el màxim consens entre totes les parts per definir la millor opció en comptes de sotmetre el tema a votació, la qual cosa permet la possibilitat de la tirania de la majoria.

Si bé no totes les persones tenen el temps i la formació suficients per guanyar una discussió, encara que tinguin preferències polítiques legítimes, la deliberació pública estimula el desenvolupament de qualitats democràtiques importants en els ciutadans i en els líders polítics, especialment la virtut de la imparcialitat, en la mesura que els obliga a anar més enllà dels seus interessos purament personals.

Cal per tant veure i emprar els procediments més adequats a cada realitat per prendre acords:

Per majoria: en la democràcia moderna juga un paper decisiu l’anomenada regla de la majoria, és a dir, el dret de la majoria – simple, absoluta o qualificada – a que s’adopti la seva posició quan existeixen diverses propostes. Però, en determinades circumstàncies, la regla de la majoria pot tornar-se antidemocràtica quan afecta drets fonamentals de les minories o dels individus.

Per atzar o mostreig. En el cas de la tria de persones (responsables, representants…) l’atzar és un sistema que permet obtenir mostres més o menys representatives de la població i alhora fer sentir a tothom potencial corresponsable d’un deure cívic, per a funcions habitualment professionalitzades i criticades com a tals. Es tracta d’equilibrar les votacions de candidats amb les tries per sorteig.

Per consens. Es tracta de visualitzar els graus d’acord i desacord inicial en vistes a construir el màxim consens possible a partir de les argumentacions.

Per consentiment. Es tracta d’aconseguir l’acord amb el mínim d’objeccions argumentades possibles.

 

  1. La separació i independència dels 3 poders (legislatiu, executiu, judicial) tinguin el contrapès del poder sobirà de la ciutadania amb un encaix i control formal del poder mediàtic i del poder econòmico-financer.

Un dels principis bàsics de la democràcia és la divisió de poders: poder legislatiu (Parlament), poder executiu (Govern) i poder judicial. Els tres poders han d’actuar amb independència, justícia i equitat i, a més a més, han de ser legítims. Aquesta legitimitat els hi és atorgada pel poble mitjançant el vot o el sufragi.

El sufragi popular no escull als integrants dels tres poders, només a alguns. Perquè realment expressi la voluntat popular cal saber qui vota, a qui vota, per a quines funcions i com s’organitza l’elecció.

 

Caldrà veure quin dels sistemes de relació entre legislatiu i executiu és la que permet un millor equilibri entre política i ciutadania, tenint en compte que els parlaments tenen sis funcions bàsiques: legislar, representar, legitimar, controlar, decidir i informar.

– Sistema assembleari: l’assemblea en la seva totalitat és la que debat, legisla, decideix i nombra a un executiu que implementi les lleis.

– Sistema parlamentari: el Parlament és el poder legítim i legitimador per excel·lència: l’únic escollit per vot popular, la institució central i decisòria. El Parlament és el que nombra el poder executiu i això fa que es produeixi més una col·laboració que una separació entre el legislatiu i l’executiu ja que la majoria de ministres solen ser també diputats.

– Sistema presidencialista: aplica íntegrament el principi de la separació de poders. El Parlament legisla, però no nombra al govern; el poder executiu l’adopta el Cap d’Estat (president de la República i cap de Govern alhora) i obté igualment la seva legitimitat del sufragi universal directe.

– Sistema semipresidencialista: coexisteixen dos poders executius. El poble escull per sufragi directe un Parlament i aquest nombra un Govern, però el poble escull també directament al president de la República conferint-li autoritat, poders executius i d’arbitratge (més limitats que en un estat presidencialista). El president i el cap de govern tenen poders similars. Ambdós són caps del poder executiu i tenen legitimitat, i això pot crear problemes de competències.

El poder sobirà de la ciutadania pot tenir el seu marc constitucional. El projecte del Parlament Ciutadà combina elements de la democràcia directa (consultes), amb democràcia deliberativa (elaboració argumentada de propostes amb les mínimes objeccions), amb democràcia participativa (elaboració de pressupostos ciutadans, extensió d’experiències socialment innovadores…).

En una societat on el poder mediàtic i el poder econòmico-financer són tant determinants, s’ha veure com encaixar-los en el sistema de contrapesos perquè no substitueixen la democràcia.

Es consagra la importància del denominat “quart poder” en la Constitució assegurant la diversitat de fonts, de règims de propietat i de formes d’accés com a valor rector de qualsevol ecosistema comunicatiu.

 

  1. L’administració pública es desburocratitzi i es posi al servei d’una administració col·laborativa i cogestionada pel poble.

Cal una clara i unívoca orientació de la funció pública al servei de la ciutadania; la funció pública és la “gestoria” que el poble contracta per administrar el comú. Cal per tant que l’administració pública separi la funció normativa i de la funció gestora. En qualsevol cas l’administració pública ha de tenir una actuació exemplar.

Apostar per l’escala humana. Es tracta de desconcentrar i descentralitzar el poder en favor del nivell més proper possible seguint el principi de subsidiarietat, en totes les unitats organitzatives: estats, nacions, ciutats

Per administrar els afers del poble cal aplicar l’estatus de funcionari a les funcions estrictament legitimades; cal un sistema de pocs funcionaris -en llocs clau propers als polítics – que no puguin ser cessats discrecionalment. Cal despolititzar i tecnificar l’estructura administrativa fins al nivell de Director General o assimilat. En qualsevol cas cal acreditar la capacitat professional dels directius públics.

Unes  institucions públiques fortes per combatre el clientelisme demanen no sols normes, sinó també valors, pràctiques i regles de joc compartides

Prohibició de nomenar o mantenir càrrecs imputats per la Justícia. Eliminar la immunitat parlamentària i l’aforament de Diputats, senadors, President i membres del govern per afers externs al seus càrrecs

En el camí d’avançar cap a una democràcia participativa els poders públics han de tenir la missió constitucional de fomentar la cultura associativa i la participació dels individus en tota mena d’entitats; a més facilitar els mitjans per al seu bon funcionament

Avui es disposa de moltes eines digitals de creació col·lectiva de continguts que ajuden a l’autogestió de béns comuns per part de les comunitats organitzades en assemblees comunitàries, fundacions locals, cooperatives i associacions. Els usuaris participen en la gestió de serveis públics juntament amb els seus professionals

 

  1. La gestió pública sigui totalment transparent, que lideri el rendiment de comptes i faciliti la participació amb coneixement de causa.

Sense un sistema polític estructuralment corrupte com l’actual els governs podrien haver fet i aplicat bones lleis i els “mercats”, és a dir, l’1% dels rics i poderosos del món, no s’haurien fet els amos dels governs ni dels pobles.

La corrupció no és sols un problema de robatori – d’enriquiment de servidors públics amb diners de tothom-, sinó, que és la principal responsable del mal govern:

* la corrupció condiciona la llibertat dels partits per recollir i respondre a les necessitats de la gent,

* els legisladors fan lleis enrevessades a favor dels qui els corrompen,

* els governs actuen a favor dels més rics i poderosos,

* els jutges arxiven o endarrereixin casos,

* els mitjans de comunicació ataquen o perdonen vides,

* la banca inverteix o no en determinats projectes,

* la riquesa es concentra en mans de pocs… i que l’utilitzen per enriquir-se cada vegada més.

3 mesures clau complementàries:

  1. Participació ciutadana deliberativa, en l’orientació i control dels afers públics.
  2. Canvi radical del sistema electoral i del finançament dels partits.
  3. Transparència total i efectiva del sector públic

La clau està en un sistema de gestió pública que estructuralment aposti per la transparència, l’accés a la informació, el rendiment de comptes i l’avaluació de les polítiques i la gestió públiques.:

  • amb un registre únic de comptes anuals de tot el sector públic.
  • un sol registre d’informació de contractes subscrits amb ens públics.
  • publicitat de la retribucions dels alts càrrecs, dels càrrecs electes i d’altres assimilats. Control del patrimoni a l’inici i al final del mandat.
  • un canal específic per presentar denúncies.

Promoure la cultura de la integritat: amb guies ètiques i la regulació dels grups de pressió amb transparència de la seva activitat: registre públic de lobbies amb acreditació oficial, amb divulgació d’aspectes clau (beneficiaris, destinataris, objectius), amb publicitat de l’agenda de reunions amb els càrrecs electes i els alts càrrecs.

Un Observatori de la despesa pública i dels comptes de les formacions polítiques i entitats vinculades afavorirà la competència entre administracions i partits per tenir una major transparència, verificable participativament per la ciutadania.

El control de llei de transparència ha d’estar en mans d’una autoritat independent per a la protecció de drets. Una opció és ampliar les funcions de l’Autoritat Catalana de protecció de dades convertint-la en Autoritat Catalana d’accés a la Informació i protecció de Dades

Els comptes dels partits han de ser públics (ingressos i despeses). Proposta de registre públic dels crèdits que els partits tenen contractats amb bancs i caixes, les seves condicions i terminis, i la publicació de tota la informació que aporten a la sindicatura de comptes (ordinària i electoral)

Finançament públic suficient de les formacions polítiques i retre comptes a Agència Tributària coma qualsevol empresa i a la ciutadania. Eliminació de qualsevol opacitat, control total de les fundacions i altres tentacles o modus operanti de les organitzacions polítiques. (Feliu 05)

Control de les adjudicacions de contractes públics, auditories externes i ciutadanes. (Feliu 05)

Seguiment i control en competències urbanístiques, introduir per llei instruments de participació ciutadana en la presa de decisions urbanístiques. Establir controls sobre ingressos atípics. (Feliu 05)

Aplicar un règim de transparència pública en les administracions i alts càrrecs públics amb obligació de diner transparent: targeta, transferència o xec nominatiu

No hi ha cap argument per impedir que el sector públic, inclosos els servidors públics, no sigui 100% transparent en la gestió dels diners.

El diner transparent, el diner ètic, – al contrari del diner efectiu, anònim i desinformatiu – deixa rastre i permet a la justícia investigar documentament.

La prohibició d’utilitzar diner en efectiu pels alts càrrecs, també en la vida privada – s’haurà d’estendre al conjunt de servidors públics.

Es pot començar per suprimir els bitllets grans de 500, 200 i 100 €… per fer aflorar diner negre, evasor i corruptor.

Fer públic el patrimoni dels càrrecs públics, alts càrrecs de l’administració o empreses públiques a l’inici i al final dels seus mandats

Publicació del sou total anual de tots els membres del govern i del parlament

Publicar on-line agenda pública del alts càrrecs i donar accés als seus correus electrònics.

Aplicar procediments clars, transparents, de licitació,… per redistribuir recursos (subvencions, ajudes,…) que no creïn clientelisme.

Publicació al web del parlament de l’assistència dels parlamentaris als Plens i comissions

Per evitar portes giratòries, en abandonar el càrrec públic, cal una clara incompatibilitat laboral i de prestació de serveis per un període de temps llarg que concreti les tasques directament relacionades amb les competències del càrrec,

Observatoris totalment independents de l’Administració que analitzen les despeses i denuncien públicament eventuals excessos. Oficina Antifrau, Oficina de conflictes d’interès, Sindicatura de Comptes, independents i amb mitjans suficients per investigar i posar informació creïble a l’abast de l’opinió pública. (Feliu 05)

Observatoris independents que fan el seguiment de les promeses electorals. Sindicatura electoral o Comissió ciutadanes de verificació de compromisos. (Feliu 06)

 

  1. Els procediments obsolets de l’era del paper vagin sent substituïts per les possibilitats informatives, comunicatives, deliberatives, decisòries i avaluatives de l’era telemàtica.

Sembla obvi que cal combinar formes de participació física i telemàtica, amb mitjans d’informació, de deliberació, de decisió, de vot.. tant presencials com telemàtics.

Tenim avui nombroses eines i canals que permeten exercir les principals funcions de la democràcia directa i participativa més enllà de les limitacions de les assemblees.

Convertir internet i les xarxes socials en una gran esfera de participació pública – no estatal, no oficial-. A més de multiplicar exponencialment les capacitats d’expressió, organització i influència de les persones, i de fomentar la transparència de les empreses, associacions i institucions (per exemple, qualsevol projecte de llei, si no és pel procediment excepcional d’urgència, s’ha de publicar al web de la cambra i obrir un període de debat públic); a banda d’expandir la sociabilitat humana per mitjà de les comunitats virtuals massives i autoorganitzades, i els béns comuns amb el treball col·laboratiu en xarxa, internet es configura com una gran metròpoli global atapeïda de places públiques virtuals on la ciutadania expressem els nostres punts de vista i construïm intel·ligència col·lectiva i opinió pública.

En la Democràcia Líquida cada ciutadà té la possibilitat de votar per Internet cada decisió del parlament i fer propostes, però pot cedir el seu vot a un representant per a aquelles decisions en què prefereix no participar.

  1. La política no sigui mediatitzada pels media gràcies a un sistema comunicatiu concebut i gestionat com a servei públic (del poble).

L’accés a la informació i el coneixement, la lliure expressió i la comunicació són drets humans indispensables per a l’exercici de la ciutadania. Es consideren els mitjans d’informació i comunicació com a serveis d’interès públic.

Com a “quart poder” s’assegura la diversitat de fonts, de règims de propietat i de formes d’accés com a valor rector de qualsevol ecosistema comunicatiu. Es garanteix la independència dels mitjans, tant respecte del poder polític com de l’econòmic, i s’estipula que la societat editora d’un mitjà (empresa, associació, administració…) no pot tenir ànim de lucre (cooperatives de periodistes, de treballadors, d’usuaris,..).

Una subvenció pública cobreix una part significativa del cost dels mitjans de comunicació; l’import total de la subvenció es reparteix anualment en funció de les pàgines visitades o els exemplars venuts a l’any anterior, d’acord amb les dades de l’ens controlador de la difusió i la venda amb algunes correccions per afavorir les minories i els mitjans novells.

Com que l’espectre radioelèctric és un bé comú gestionat pels poders públics, les concessions del dret d’explotació del sistema de radiodifusió i de telecomunicacions es comparteixen equitativament entre mitjans privats, mitjans públics i mitjans comunitaris. Amb l’objectiu de limitar el monopoli de la informació i la comunicació, cap empresa, associació o administració no pot disposar de més d’una concessió per tipus de mitjà. D’altra banda, la línia editorial la decideixen democràticament els consells de periodistes, els quals acostumen a escoltar les opinions del públic, que tenen instituïts per llei els seus propis canals de participació.

Cal crear un Observatori dels Mitjans, encarregat de vetllar per l’ètica i el respecte pels drets humans en els continguts periodístics. El formen, la meitat, representants de les facultats de periodisme, i l’altra meitat representants dels organismes de drets humans. Aquest Observatori actua tant d’ofici com davant les denúncies que interposem els particulars. Les seves deliberacions i acords, com d’altra banda els de tots els organismes públics, són consultables al seu web.

La diversitat i desconcentració del poder mediàtic es pot aconseguir amb mesures simples com:

  • Cap companyia pot tenir en propietat més d’una empresa mediàtica.
  • Cap mitjà pot dependre en més d’un 0,5% d’un sol anunciant.

 

  1. El sistema monetari – financer passi a mans de la societat amb exercici d’una sobirania monetària – financera transparent al servei de la vida política, econòmica i social.

El control del poder, no sols és el control del poder polític – executiu, legislatiu, judicial –  nacional, sinó també el poder financer, el poder mediàtic, el poder de la corrupció… català, espanyol, europeu i mundial.

El sistema financer, que inclou els mitjans de pagament, és un sistema tan o més vital que el sistema energètic o alimentari, que el sistema polític, judicial o de comunicacions.

Els sistemes vitals de la societat són un bé comú que ha de ser gestionat com un servei públic: no poden deixar-se a les mans d’interessos lucratius privats, però tampoc a les mans de burocràcies corruptibles.

Disposem d’eines interactives (webs, xarxes socials,..) que faciliten la transparència i el control ciutadà i eviten la burocràcia encobridora.

Hem de passar d’una societat de la informació -amb molta opacitat real- a una societat de la transparència, base d’una transformació responsable.

Mentre no tinguem moneda pròpia, ni que sigui una moneda social complementària a l’euro, transparent que no permeti la corrupció, dependrem dels especuladors del món i no podrem avançar en la sobirania monetària financera.

  1. El sistema estigui orientat a promoure l’equilibri dinàmic entre l’interès individual i l’interès general i entre el bé privat i el bé comú.

Aquestes 12 propostes d’objectius d’equilibri cal situar-los en 3 de més profunds:

  1. La cerca de coherència – amb procediments i indicadors- entre els ideals i les realitats, entre les teories i les pràctiques, entre la propaganda i l’acció política…
  2. El disseny d’un sistema polític que reconegui la interdependència dels Estats nació i d’organitzacions supranacionals europees i mundials, que combini el principi de subsidiarietat amb el de globalitat.
  3. L’extensió dels principis d’una nova democràcia política cap a la promoció de la democràcia econòmica en tots els àmbits possibles.

*Inspirades en aportacions de C. Felber, G. Pelayo, J. Garcia Jané, J. Ridao, M.J. Aubet, C. Ramió… extretes per l’equip sobre Nova Política del Parlament Ciutadà.

 

Si fuera presidente

(Ejemplo de declaración – guión para el proyecto de un programa semanal de televisión con este nombre)

Si fuera presidente, sería muy consciente de las enormes limitaciones que un gobierno nacional tiene en un mundo globalizado, pero a la vez utilizaría la capacidad de acción que aún tenemos para dejar atrás el callejón sin salida en el que el sistema monetario y financiero nos ha metido. Y, por eso, en primer lugar me centraría en tomar decisiones para que la ciudadanía pueda recuperar con motivos la confianza perdida.

El sistema político y económico vigente ha perdido la confianza de la gente, ya no podemos creer en que la democracia parlamentaria es el menos malo de los sistemas o que después del capitalismo no hay nada más que inventar. Por el contrario, la ciudadanía comprende que hay un poder que se escapa de su alcance. Un poder que dirige nuestro destino sin que ninguno lo hayamos votado. Se trata del poder financiero.

Si hay una lección que nos ha dejado esta larga depresión originada en una crisis financiera es que el riesgo financiero es público, pues somos los contribuyentes los que pagamos las equivocaciones de las instituciones financieras. Es preciso dejar de actuar desde la desorientación y el estado de shock, porque la emergencia de salvar a la banca dura ya cuatro años y no es ya una emergencia, sino la mayor transferencia de rentas de las clases medias y bajas a las clases pudientes de la que tenemos noticia en nuestra generación. No es una crisis, es una gran estafa.

Es preciso dejar atrás el miedo a “los mercados”. La amenaza de colapso económico no puede seguir coartando nuestra capacidad de acción ni un año más. Es momento de exigir los derechos que tenemos como usuarios de nuestra moneda, derechos que pertenecen al público puesto que el riesgo financiero es público. Me refiero a la soberanía financiera de la ciudadanía, al derecho a decidir los criterios según los cuales se asigna el crédito. Y el derecho de hacerlo con mecanismos de den un peso importante a la toma de decisiones a través de una democracia directa.

Para superar la gran estafa que estamos sufriendo no basta con denunciar a los estafadores, ni al sistema que han creado y utilizado en contra de las mayorías. Debemos substituir sus ideas, sus valores, sus acciones y su lógica… orientadas a la concentración del poder, al interés privado y al afán de lucro, por otras ideas, valores y acciones orientadas a compartir el poder, al afán por el bien común y al interés general.

No podemos recuperar la confianza mientras no cambiemos los sistemas, las reglas, las leyes… que han permitido la gran estafa que estamos sufriendo. No podemos confiar en los expertos y asesores que la han inspirado, apoyado, promovido o encubierto, ni en las organizaciones políticas, sindicales, sociales, y religiosas que la han sostenido con su acción o su omisión.

Convocamos a la ciudadanía a crear grupos, círculos de transición, en cada bloque, en cada calle, barrio, pueblo… para acordar y emprender un plan de transición con el objetivo de superar un problema concreto, aquel que cada grupo considere más acuciante y sobre el que crea que cada uno puede aportar soluciones concretas: un plan de energía para reducir la dependencia del petróleo y reducir el CO2; un plan de ocupación para compartir el trabajo y la renta; un plan de emprendimiento creando cooperativas que ofrezcan bienes y servicios a la comunidad…

Una parte de estos planes pueden no requerir una gran inversión, pero necesariamente algunos de ellos no tendrán efecto sin el dinero necesario para invertir, para producir, para vender-comprar… Y, aquí, llegamos de nuevo al meollo de la cuestión. No podemos confiar en el sistema financiero. Si la causa del problema es este sistema financiero especulativo, en el que el dinero se crea como crédito con interés, no esperemos que sea ese mismo sistema el que nos aporte la solución. Dejemos de lado la vana esperanza de que vuelva a financiar la economía real, dejemos de subsidiarlo con rescates. Dejémoslo a su suerte y creemos una alternativa que solucione el problema de la falta de dinero para invertir, para contratar, para comprar: creemos un sistema monetario y de crédito diferente y complementario al del Euro. Un sistema de creación de moneda y de crédito que permita activar los recursos humanos y materiales existentes, que ahora están forzosamente ociosos por falta de liquidez y de inversión.

Hay numerosas experiencias y teorías en nuestro país, en Europa y en el mundo, actuales y desde hace décadas, de comunidades que han creado su moneda social, normalmente complementaria a la moneda oficial, cuando esta ha fallado.

Se trata pues, ahora, de lanzar a gran escala una moneda complementaria al euro, pero con unas características especiales, que solo financie la economía real sostenible; es decir, que evite la especulación, la corrupción y la estafa estructural.

El procedimiento es bastante simple, al contrario del complicado sistema financiero actual. Se trata de un sistema de crédito mutuo, en el que se cree el dinero como préstamo, pero sin interés.

  • La moneda actual, que nos ha llevado al desastre, no tiene ninguna garantía, ninguna contrapartida (desde hace muchos años ya no se puede convertir en oro) y los gobiernos y los bancos la crean o la retiran a su antojo y beneficio, provocando inflación o deflación, según el momento del
  • La nueva moneda tiene como garantía la producción que genera, es decir, el conjunto de los bienes y servicios que permite producir y Se trata de crear tanto dinero como el del valor/precio estimado de los bienes y servicios que genera. Dinero que solo se puede usar para producir y vender estos bienes y servicios y no otros.
  • La moneda pasa a ser el espejo contable del valor de las inversiones y de las compraventas, de los bienes (no males) y de los servicios (no explotaciones) que la comunidad considere prioritarios, para cubrir necesidades personales y
  • Vista así, la creación de moneda, el crédito, no precisa de ahorro previo, ni de pago ni cobro de La moneda pasa a ser lo que debería haber sido: una herramienta para facilitar la producción y consumo de bienes y servicios, y no una mercancía sobre la que se especula para hacer dinero del dinero, perjudicando a la economía real sostenible.
  • Para poner en marcha este sistema monetario activador de la economía real sostenible, y que tenga un efecto reactivador de choque, tomaremos las siguientes medidas:
  1. La nueva moneda será válida para el pago de algunos impuestos como los impuestos sobre la renta, contribuciones urbanas o cotizaciones a la seguridad
  1. Todos los autónomos, las pequeñas y medianas empresas que necesiten circulante para pagar nóminas y para pagar a proveedores, deben presentar un breve plan de viabilidad por internet, en el que justifiquen el crédito solicitado, registrando el destino concreto del
  1. Una vez revisada la viabilidad de las solicitudes presentadas, todos los autónomos, todas las pequeñas y medianas empresas, recibirán una tarjeta inteligente de compra-venta, cargada con las cantidades acordadas en el plan aprobado, que solo podrán ser usadas para la compra-venta de los bienes y servicios
  1. Los trabajadores (clientes, consumidores y usuarios), que reciban pagos en esa nueva moneda y que acudan a comprar servicios o bienes de estas empresas recibirán también sus tarjetas que les permitirán gastar su renta en las empresas que utilizan esa nueva
  1. Los parados de larga duración mantendrán las ayudas de 400€ que perciben y recibirán un subsidio adicional de 240 unidades de la nueva moneda al menos durante dos años.
  1. Otros usuarios que no perciban renta en esta nueva moneda podrán utilizarla igualmente, comprándola con Euros, con un premio del 10% en la nueva

Para la gestión de las solicitudes de crédito sin interés vinculado a proyectos de economía real sostenible, el Gobierno convoca concurso público de licencias y subvención para la creación de empresas para el estudio de viabilidad de proyectos para la concesión de créditos sin interés para inversión o circulante. Se trataría de empresas “cooperativas de gestión de crédito sin interés”, formadas por licenciados en económicas o en empresariales con equipos de contables, de secretariado y de informáticos. La subvención cubrirá el 50% de los costes en € durante 2 años y el resto en nueva moneda. Estas cooperativas no cobrarán intereses por su gestión. Al iniciar el segundo año, aquellas que hayan obtenido un buen resultado en el porcentaje de proyectos con éxito que hayan avalado, podrán continuar su servicio cobrando en nueva moneda a sus clientes, según tarifas públicas. Un alto grado de fracasos de los proyectos avalados, por encima del 70% de la media anual, significará la cancelación de la licencia para continuar operando. El coste de gestión será un coste justificable en el plan de empresa.

La introducción de la nueva moneda en los servicios públicos se hará paulatinamente. Al inicio, los servidores públicos cobrarán en nueva moneda el equivalente a los recortes realizados en los últimos años en la misma proporción en que los contribuyentes vayan haciendo el pago de sus contribuciones en la nueva moneda. A medida que la nueva moneda se extienda, y se empiecen a habilitar mecanismos de convertibilidad con otras  monedas que no desvirtúen el sistema (no se contemplará en ningún caso la participación de la nueva moneda en el mercado de divisas, sino mecanismos de cambio automáticos en operaciones de compraventa de bienes y servicios), los servidores públicos podrán ir cobrando mayor parte de su servicios en nueva moneda, sin pérdida de poder adquisitivo.

Las prioridades de inversión y circulante dependerán inicialmente de tres factores:

  1. La viabilidad técnica y económica del plan de negocio del productor de bienes y servicios. La responsabilidad del estudio de viabilidad corresponde a los profesionales de la cooperativa de gestión.
  1. La prioridad en financiación a sectores estratégicos. La voluntad de la ciudadanía expresada a través de democracia directa será la que dicte las actividades que es prioritario financiar, en el momento en que se llegue a configurar dicha voluntad. Hasta entonces, se aplicará un planteamiento inicial que dará prioridad a actividades que apuestan por una sostenibilidad integral – económica, social, ambiental y política – es decir, a actividades como: agricultura y alimentación ecológica de proximidad, eficiencia y ahorro energético, alquiler social y cooperativas de uso de viviendas, energías y sistemas de transporte limpios, educación, innovación social, atención a la salud preventiva y medicinas naturales probadas, atención a personas dependientes, rehabilitación, reutilización y reciclaje, tratamiento integral de bosques, software libre, medios de comunicación, editoriales, promotoras culturales; sistemas de participación, de transparencia y sistemas de comercio y de cooperación internacional equilibrados.
  1. Derecho de veto: Los ciudadanos, a través de la democracia directa, tendrán la capacidad de decidir respecto a qué actividades no se podrán financiar, haciendo uso de su derecho soberano, como usuarios de su moneda, de no colaborar bajo el esquema de división de trabajo que facilita el mercado con actividades que consideren indeseables.

Independientemente de la suerte del euro, una apuesta por una moneda complementaria estrictamente vinculada a la producción y compra de bienes y servicios reales y sostenibles, no puede sino reactivar la economía en aquellos sectores que afectan al bienestar y bienvivir de la inmensa mayoría de la población, objetivo primordial  – y lamentablemente olvidado – de la buena política y de la buena economía.

No es este el lugar para extenderme más ni en los entresijos técnicos – invito a los jóvenes economistas e innovadores sociales a trabajar juntos para poner en marcha la propuesta – ni en las potenciales ventajas en otros dominios clave, como el de combatir estructuralmente la corrupción gracias a un régimen de transparencia que la nueva moneda permite, empezando por el sector público.

Tampoco es este el momento de entrar en más detalles sobre la posibilidad de reducir las jornadas laborales trabajadas por todos los ciudadanos (sin merma en sus ingresos), que la aplicación de este sistema puede traer a medio plazo como resultado de la soberanía financiera ciudadana. Todo esto son objetivos imposibles si no logramos liberarnos de la esclavitud de la deuda que el sistema monetario y financiero nos ha impuesto desde hace siglos – a individuos y a pueblos – y que ahora se está convirtiendo en la justificación de un gobierno plutocrático mundial a favor de una exigua minoría que los ciudadanos no tienen ninguna razón para tolerar.

Martí Olivella Solé (Nova – Innovación Social)

Para conocer más la propuesta, “Nada está perdido” Susana Martín Belmonte.

A José Miguel Domingo, penjat per la hipoteca!

A José Miguel Domingo, penjat per la hipoteca!
Sóc culpable de la teva mort,
pel meu silenci i per l’omissió.
De la teva mort en diuen suïcidi
i és l’expressió d’un genocidi.
Les famílies víctimes són recomptades
350.000 a mort civil condemnades.
 
T’has penjat amb una soga
feta amb lleis injustes,
protectores de bancs estafadors
botxins de les famílies enganyades.
Amb la teva mort denuncies un país
que no te cura de la vida de tothom
en el que, potser,
no pagui la pena malviure-hi.
Ens recordes tots els morts de vergonya
que se senten fracassats per no poder pagar
un deute trampa, parany de la banca especuladora
emparada per governs i parlaments còmplices.
Sí, sóc, som, culpables de la teva mort
i ho serem, encara més, de la propera i de totes les que vindran
de totes les que ja són i estan sent sense adonar-nos-en.
La nostra penitència no pot ser una altra que lluitar

CRIDA A LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL PELS DRETS CIUTADANS I CONTRA LA DICTADURA FINANCERA

Davant la situació d’emergència que vivim, et demanem que llegeixis amb atenció aquesta proposta de Crida i que, si hi estàs globalment d’acord, la signis tot omplint el formulari.
També et demanem que convidis altres persones a sumar-s’hi i que suggereixis possibles accions d’estratègia noviolenta (diàleg, denúncia, no cooperació, desobediència civil, construcció d’alternatives..) emprendre el més àmpliament possible, per aconseguir els objectius que pretenem.
Inicialment aquesta proposta la trametem a un primer grup d’homes dones, amb plantejaments i de procedències diverses, perquè la signin, lestenguin i facin suggeriments d’accions abans del 18 d’octubre.
La intenció és que actuem com a catalitzadors dun procés dorganització imobilització ciutadanes prou ampli, fort i sostingut en el temps per poder capgirar la greu situació social i econòmica que estem patint com persones i com a poble.
 
Hem iniciat aquest procés amb una trobada de signants e dissabte 20 d’octubre de 2012,  a Nova-Innovació Social, Plaça Catalunya 9, 4t 2a de Barcelona. (quasi cantonada Rambla de Catalunya). El dissabte 10 de novembre hi tenim la segona sessió.
 
D’entre els primers signants comptem amb Ada Colau, Angelina Hurios, Anna Monjo, Arcadi Oliveres, Federico Mayor Zaragoza, Enric Duran, Ferran Izquierdo,  Gabriela Serra, Itziar González Virós, Jaume Botey, Jaume Saura Estapà, Joan Segalés, Jordi Vila-Abadal, José Antonio González Casanova, Josep-Maria Terricabras, Josep M. Gasch, Josep Xercavins, Montserrat Ponsa, Pep Subirós, Pepe Beunza, Pere Casaldáliga, Silvia Munt, Vicenç Altaió…
 
CRIDA A LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL
PELS DRETS CIUTADANS I CONTRA LA DICTADURA FINANCERA
Loligarquia financera i els polítics i tecnòcrates de la troika, amb les polítiques que dicten i que submisament apliquen els successius governs espanyols, i també el català, ens han declarat la guerra, amb unes polítiques que ens porten de dret a la ruïna social i econòmica.
Desmantellament del sistema públic de salut, deducació, de pensions idependència; retallades a la ciència i la cultura; augment dels acomiadaments i la precarietat; retardament de ledat de jubilació; baixada de sous i increment de la jornada laboral; encariment dels productes i serveis bàsics; privatització dempreses públiques; desnonaments persones sense sostre. Aquestes són algunes armes de l’arsenal que els terroristes econòmicsno mereixen altre nomutilitzen. A això hi hem dafegir lasfíxia econòmica a què lEstat espanyol sotmet Catalunya, i altres pobles i comunitats.
Com és possible tanta injustícia? Recordem que el malson actual el seu origen sobretot en lesclat de la bombolla immobiliària i la fallida dels bancs i caixes que lhavien alimentada. El primer rescat del sistema financer, que aplicà el govern de Zapatero, amb el suport de PP i CiU i la benedicció de la troika, va convertir allò que era el deute privat duna colla de bancs i caixes en un deute públic, de tots i totes nosaltres. A partir daquí, vam entrar en lespiral infernal del deute. Els governs espanyol català han optat per anar pagant venciments del deute i interessos als prestamistes (entre els quals hi ha els mateixos bancs que fan endeutar-nos per rescatar-los), i ho paguen amb els nostres diners, retallant serveis públics i apujant lIVA, en comptes de fer-ho apujant els impostos a les grans fortunes i a les grans empreses, i reduint despeses inútils. De manera que els menys responsables de tot el que ha passat, que coincideixen amb els més desfavorits socialment, som culpabilitzats i els més castigats.
Mentrestant, els responsables i els màxims beneficiaris daquesta situació,que més que una crisi és un estratagema dels súper rics per ser-ho més encara, continuen impunes i, en la majoria de casos, ocupant algun càrrec en una gran empresa o en l’Administració. Les retallades i reformes aplicades pels governs de torn han deixat fins ara intactes les seves fortunes i influències. És indignant que els Millet, els Urdangarín, els Rato iels Botín es passegin tranquil·lament pel carrer o segueixin manant des dels despatxos, en comptes destar a la presó i de retornar el que presumptament han robat!
Per si la majoria de la població no estiguéssim patint ja prou, el govern de Rajoy va enviar a Brussel·les a principis dagost una previsió pressupostària que inclou un altre ajust de 102.000 milions d’euros fins a finals de 2014.Aquesta nova contracció comportarà més retallades en sanitat i educació,més acomiadaments de persones treballadores públiques i una altra elevació de ledat de jubilació. No podem permetre que la Comissió Europea i els governs espanyol i català ens collin encara més, si no volem acabar sumits en la misèria per generacions.
Ja hem expressat la nostra indignació amb centenars de manifestacions i assemblees, acampades del 15M, insubmissió als peatges de les autopistes, ocupacions de centres de salut, vagues, etc., però ens cal una estratègia global i a mitjà termini per aconseguir que les nostres protestes i accions obtinguin millors resultats. Pensem que hem de reaccionar amb més contundència i intel·ligència que mai, però també amb creativitat i innovació.
Per això, nosaltres, que donem suport o participem en coordinadores en defensa de leducació i de la sanitat públiques; en plataformes de persones d’afectades per les hipoteques o per les preferents, contra els peatges; en assemblees de persones aturades o en sindicats; en grups ecologistes,pacifistes, antiracistes i feministes; en el moviment cooperativista deconomia solidària; en assemblees i comissions del 15M; en entitats de cooperació internacional i per la justícia econòmica global; en associacions de defensa dels drets humans; en el moviment veïnal i ciutadà, en candidatures municipals alternatives i progressistes; en col·lectius de treballadors, usuaris i familiars dentitats dacció social; en moviments universitaris contra laugment de taxes; en mobilitzacions de treballadors públics; etc., manifestem la ferma voluntat dimpulsar la confluència de les nostres legítimes reivindicacions en una campanya conjunta i global,planificada i prolongada, que es basi en una estratègia noviolenta demobilització, de no cooperació i desobediència civil, en la qual pugui participar el conjunt de la població de Catalunya (persones assalariades, de la petita i mitjana empresa, professionals independents, comerciants, pagesia, estudiants, jubilades etc.), una campanya que estigui orientada aassolir els objectius següents:
1.      Aprofundir i ampliar els drets civils, socials i laborals que encara preservem, avui amenaçats per la Comissió Europea i els governs espanyol icatalà. També recuperar els drets que ens han arrabassat en els últims anys. Cal que tota persona tingui cobertes les seves necessitats bàsiques:una alimentació adequada, un habitatge i un lloc de treball digne i laccés aleducació, la sanitat i la cultura.
2.      Canviar de manera radical les polítiques seguides darrerament, la qual cosa requereix la dimissió del govern de Mariano Rajoy i la formació dun altre govern sorgit dunes noves eleccions, que es posi al servei de la població i que apliqui un pla demergència fonamentat en les mesures següents:
a)      Augment dels ingressos públics: persecució efectiva del frau levasió fiscals; reforma de la fiscalitat per tal paguin més els qui més tenen i equilibri equitatiu de les balances fiscals entre les comunitats autònomes.
b)      Reducció de despeses vergonyants, com la compra darmament militar, la casa reial o la construcció dinfraestructures inútils i antiecològiques.
c)       Derogació de les contrareformes econòmiques, socials laborals (lesretallades) i restauració plena dels drets civils,socials i laborals que tants sacrificis i tantes lluites van costar durant generacions.
d)      Encausament judicial dels responsables que ens han portat aquest desastre: directius i consellers delegats de bancs, caixes i empreses amb actuacions fraudulentes, responsables bancaris de les participacions preferents, polítics corruptes, grans evasors fiscals i de capitals, alts directius del Banc dEspanya,etc., tal com reclama elManifest ciutadà davant la crisi del sistema financer, impulsat per Attac Acordem i signat per nombroses entitats del país.
e)      Impuls dun nou model socioeconòmic: penalització del capital especulatiu i regulació dels mercats financers; creació duna banca social i pública que doni crèdits a les famílies i a les petites i mitjanes empreses; promoció de nous sectors econòmics sostenibles i de leconomia cooperativa, social  solidària.
f)       Abolició de la reforma del punt 2 de larticle 135 de la Constitució espanyola que, en la seva nova versió de lestiu de 2011, estipula queel pagament dels interessos i el capital del deute públic tindrà prioritat absoluta; establiment duna moratòria en el pagament del deute fins a haver delimitat la part que és il·legítimque no es pagaràde la que és legítim,que es negociarà per tal que el seu pagament no impedeixi proporcionar unes condicions de vida dignes al conjunt de la societat actual ni a la dels nostres fills.
g)      Promulgació d’una nova llei electoral que impedeixi el segrest de la democràcia pels partits majoritaris i reconegui el dret a desenvolupar consultes populars vinculants.
h)      Anul·lació de totes les causes pendents i les condemnes contra aquelles persones i entitats acusades dactivitats relacionades amb protestes contra les retallades o de desobediència civil, per exercir el dret legítim de rebel·lió contra la injustícia.
Per avançar en aquesta campanya som conscients que:
a)      Només si mantenim una vigilància i una mobilització permanents aconseguirem que un nou govern posi en pràctica mesures com les que hem detallat, en comptes de sucumbir a les pressions de les  persones corruptes, loligarquia financera i la troika. Ens comprometem a partir dara a seguir impulsant la mobilització social per aquestes mesures,independentment del partit que governi, sigui a Catalunya o a lEstat espanyol.
b)     Sabem que la mobilització social no es pot cenyir a casa nostra. Ens comprometem també, doncs, a contactar amb persones i col·lectius dels altres pobles de lEstat espanyol i d’Europa per proposar-los aquests mateixos objectius i, en allò que els facin seus també, coordinar-nos per aconseguir-los.
c)      Les mesures socioeconòmiques durgència que exigim ens ajudaran sortir del pou en què ens han tirat, però no resoldran el problemes de fons de naturalesa econòmica, social, ecològica, política i de valors que es troben al darrere de la situació actual. Per això, cridem també la societat catalana a:
c1. Exercir el dret a l’autodeterminació que ens permeti al conjunt de ciutadans i ciutadanes de Catalunya decidir democràticament la nostra relació amb l’Estat espanyol i la Unió Europea. Si la majoria social votés per la independència, caldria un procés constituent per decidir quin model social, polític i econòmic de país volem i elaborar de manera participativa una Constitució pròpia; o si la majoria social votés per mantenir-se dintre l’Estat espanyol, caldria elaborar amb els altres pobles de l’Estat, i també de manera participativa, una nova Constitució conjunta.
c2. Multiplicar les experiències autogestionàries per resoldre de manera alternativa les necessitats (de treball, de consum, dhabitatge, de cultura,doci, de relació…) que estan proliferant arreu del país en forma de cooperatives de tota mena, diniciatives comunitàries per la sostenibilitat,de xarxes de suport mutu, dassemblees populars de barri, de finance sètiques i de monedes socials, dateneus, casals i centres socials, així com denfortir-les i enxarxar-les. Aquestes experiències constitueixen la matriu inspiradora duna nova societat més democràtica, equitativa, solidària sostenible.
c3. Promoure l’autoorganització de la ciutadania amb formes de democràcia participativa i directa perquè decideixi progressivament en els diferents nivells, des dels més locals fins als més generals, les línies mestres d’actuació que hauran de seguir els governs per gestionar els assumptes col·lectius d’acord amb la voluntat popular.
Les persones que signem aquesta Crida ens constituïm en Grup Promotor per a la creació urgent duna plataforma catalana dentitats ciutadanes i de persones que acordi i impulsi una campanya de desobediència civil noviolenta que posi fi duna vegada a la dictadura financera que estem patint.
Catalunya, setembre de 2012