Memorial per la Pau 2018. Josep Lluís Trapero Álvarez
Fa un any, el 6 d’octubre deia “Aquesta setmana no ha estat fàcil tenir el temps i la calma per escriure la presentació d’aquest any.” Doncs, estem en una situació semblant.
I continuava: “Com a país vivim uns moments excepcionals.
No podria començar l’acte sense, almenys, honorar els milions de resistents noviolents que han mostrat una maduresa inèdita per aconseguir exercir el dret a votar, per protegir les urnes i els vots. I, en especial, honorar els centenars que han patit agressions, cops i vexacions per part d’un Gobierno que, amb aquests fets ha perdut tota legitimitat.
La història en general, i la història de la lluita noviolenta activa en el món, recordarà aquests fets i l’actitud d’aquests catalans i catalanes que van vèncer la por sense cap acte violent.
Són la base del sistema de seguretat i auto-defensa ciutadana que ha de garantir la pervivència del futur estat català. Si un poble aconsegueix la independència amb la força noviolenta de la gent, és amb aquesta força organitzada i dotada que haurà de mantenir-la, i no cedir-la a cap a exèrcit que sempre es podrà girar contra el poble.
Per tot això, el Memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal, crec que ha de fer una menció especial a la “ciutadania catalana resistent noviolenta per la seva lluita exemplar per la llibertat”.
Aquest homenatge continua ben viu, i posa en context tant la decisió del Comitè del Memorial d’enguany com la renúncia a acceptar el Memorial per part del guardonat.
En els 34 anys de Memorials per la Pau, sempre hem destacat les característiques pròpies i diferents de totes les persones i organitzacions que han rebut aquesta distinció. Però mai hauríem pogut imaginar que un any la concediríem a un policia, ni molt menys al màxim responsable d’un cos de policia. Un cos de policia, que com totes les policies, afronten quotidianament decisions molt difícils pel que fa l’ús proporcionat de la força, quan s’han acabat tots els altres mitjans i, mai exercint violència.
D’entre les moltes revolucions pendents hi ha la d’incorporar una altra visió i organització del cossos policials, dels qui vetllen per la convivència de la polis, de la civitas, de la ciutadania. Malgrat les restriccions que els estats de dret han anat incorporant a les funcions i actuacions de les policies, continua sent un espectacle impropi dels segle XXI veure com arreu del món manifestants i policies continuen enfrontant-se en els carrers, com en les batalles medievals, però amb unes armes i una cobertura física i legal totalment desiguals entre els parts.
De nou el dilema, tràgic dilema: si hi ha minories que amb violència volen forçar o ocupar espais públics o privats, sembla obvi que la majoria ha de disposar de mitjans per evitar-ho. Però, i aquí és on tenim el repte, evitar-ho sense que la seva actuació incrementi l‘espiral de violència i d’odi que ens porta al no-res.
Possiblement, amb els recursos adequats, haurem d’organitzar altres models d’intervenció que no hagin d’emprar ni cops ni trets. Hem vist models d’intervenció policial en altres països en què un cordó reforçat de policies no armats, bloquegen accessos o impedeixen a manifestants el pas a zones de perill, per exemple, de confrontació amb un grup de manifestants contraris. Per anar en aquesta direcció, no cal menys policia, sinó més policia però amb una organització i mitjans diferents. No sabem si l’avui guardonat aposta per aquest model ni si te el mitjans per implantar-lo. Sí sabem que entre el 20 de setembre i l’1 d’octubre les actuacions dels Mossos van permetre que, sense violència, la gent pogués expressar-se i alhora la policia catalana pogués intentar complir les ordres dels jutges.
Bé, com tothom ja sap, estem parlant de Josep Lluís Trapero. És actualment i de forma vitalícia, el major dels Mossos d’Esquadra, la categoria jeràrquica més alta del cos. Fou el cap del cos de Mossos d’Esquadra entre 2013 i 2017 (fins a abril de 2017 en tant que comissari en cap i a partir d’aleshores fins al seu cessament). El dia 28 d’octubre de 2017, el Govern d’Espanya, en virtut de l’article 155 de la Constitució Espanyola va publicar el seu cessament en el càrrec de màxim comanament del cos policial, per una ordre del Ministeri de l’Interior. Està sent investigat per un presumpte delicte de sedició.
Però, més enllà d’aquestes dades prou conegudes, qui és Josep Lluís Trapero Álvarez?
La seva família és originària de Valladolid, on el seu pare treballava de taxista, tot i que ell va créixer al barri del Singuerlín a Santa Coloma de Gramenet.
Format a l’Escola de Policia de Catalunya, on va ingressar l’any 1989, comença com a agent l’any 1990 i més endavant, l’any 2006, es llicencia en dret a la Universitat Oberta de Catalunya. També compta amb un postgrau en “Programa superior de direcció i Gestió de la Seguretat Pública”. Entre les seves especialitzacions destaquen cursos en criminalitat informàtica, blanqueig de capitals i finançament del terrorisme. El 2012 va ampliar els seus coneixements a l’acadèmia de l’FBI.
Trapero va ser agent de l’Àrea Bàsica Policial de Girona i també de Viella, on s’encarregava de l’Oficina de Denúncies. També va ocupar el càrrec de caporal d’escamot al Centre Penitenciari Quatre Camins. Més tard, a Blanes i Figueres, s’ocupà del Grup d’Investigació fins a especialitzar-se en aquesta matèria, que ha desenvolupat a la Regió Policial de Girona, a la Regió Metropolitana Nord, a la Comissaria General Territorial a Barcelona i a la Regió Policial Metropolitana (Barcelona). L’any 2008 va ser Cap de la Divisió d’Investigació Criminal. Un any més tard, ocupà el càrrec de sotscap de la Comissaria General d’Investigació Criminal per passar a ser-ne el cap el gener del 2012, càrrec que va ocupar fins a ser nomenat comissari en cap.
En el seu currículum també destaca la coordinació del primer seminari de Crim Organitzat a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC), el novembre del 2011 i professor tant a la UAB com a la UB.
El 2013 fou nomenat Comissari en cap dels Mossos d’Esquadra i quatre anys després ascendit a la categoria de Major, càrrec vacant des del 2007.
Una persona que, per la seva carrera professional des de baix de tot, ha arribat a assumir la màxima responsabilitat de la policia catalana.
Malauradament, els fets que van donar a conèixer al Major Trapero a la població van ser els atemptats de 17 d’agost de fa un any, quan va participar en diverses rodes de premsa, en les quals hi havia mitjans d’arreu del món. Durant una d’aquestes sessions, un periodista va queixar-se que el major dels mossos respongués preguntes en català. Quan Trapero li contestà que responia en l’idioma en què li remetien la pregunta, aquest periodista va decidir abandonar la sala, moment en què el mosso d’esquadra va expressar “Bueno pues molt bé, pues adiós”. En poc temps aquesta frase es va popularitzar a les xarxes socials. Posteriorment, Trapero asseguraria que la informació publicada per El Periódico, segons la qual els Mossos d’Esquadra sabien que es preparava un atemptat a Catalunya gràcies a un avís de la CIA, era falsa, afegint que el cos de policia català tenia problemes per accedir a la informació internacional perquè no hi tenia competències.
Pocs dies després, seria citat per reunir-se amb la Fiscalia Superior de Catalunya conjuntament amb els comandaments de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil per demanar-los que evitessin el referèndum de l’1 d’Octubre de 2017.
Els Mossos, seguint les ordres de la jutge d’impedir el referèndum sense alterar l’ordre públic, sense exercir cap violència van tancar molts més punts de votació que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, malgrat la seva actuació violenta i desproporcionada.
Sorprenentment, el dia 4 d’octubre fou citat com a imputat per Carmen Lamela, jutge de l’Audiència Nacional Espanyola, com a investigat per un presumpte delicte de sedició.
En una segona compareixença el 16 d’octubre, la fiscalia va demanar presó incondicional per la inacció dels Mossos durant l’1 d’octubre. Arran d’aquests fets, la jutgessa li imposà la retirada del passaport i l’obligació de compareixences quinzenals com a mesures cautelars.
El 28 d’octubre de 2017 el BOE va publicar el seu cessament en aplicació de l’Article 155 de la Constitució Espanyola, nomenant el ministre d’Interior d’Espanya Juan Ignacio Zoido, com a substitut, el comissari dels mossos Ferran López.
L’abril de 2018 la jutge Carmen Lamela va tancar la instrucció i va ordenar el processament de Josep Lluís Trapero, Pere Soler; el número dos de Joaquim Forn, Cèsar Puig, i la intendent Teresa Laplana per sedició. Lamela defensa que Trapero, Soler i Puig van formar part d’una organització criminal liderada per Puigdemont. El 27 de juny la Sala Penal de l’Audiència Nacional va confirmar el seu processament per dos delictes de sedició i un d’organització criminal.
Entre les condecoracions que li han estat atorgades a Trapero destaquen la Medalla de Bronze al mèrit policial del Cos de Mossos d’Esquadra, en dues ocasions, la Creu al mèrit policial amb distintiu blanc del Cos Nacional de Policia, en tres ocasions, i la Creu de l’Orde del Mèrit de la Guàrdia Civil amb distintiu blanc, en dues ocasions.
Esperem que algun dia estigui en condicions d’acceptar el memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal, concedit per una organització ciutadana.
Mentrestant, volem fer un acte de reconeixement al major Trapero, i a tots els Mossos que amb la seva actuació intel·ligent i pacificadora tant el 20 de setembre com els dies que envolten l’1 d’octubre, van evitar una massacre que hauria tingut conseqüències terribles per al futur de Catalunya. I, òbviament, és un reconeixement als centenars de persones represaliades per voler exercir drets fonamentals com el de la llibertat d’expressió, de reunió i de vot.
EL CENTRE DE LECTURA DE REUS i L’ASSOCIACIÓ JOSEP VIDAL I LLECHA
Convidar-vos a l’acte de reconeixement del Memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal 2018, que ha estat atorgat a
JOSEP LLUÍS TRAPERO ÁLVAREZ major dels Mossos d’Esquadra
Per la seva actuació exemplar, intel·ligent i pacificadora que el 20 de setembre de 2017, i en dies successius, va evitar una situació que podria haver tingut greus conseqüències per als ciutadans de Catalunya.
L’acte tindrà lloc a la sala d’actes del Centre de Lectura de Reus, el divendres 5 d’octubre a les 20 hores.
Reus, setembre de 2018 Amb la col·laboració de: Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Reus i Diputació de Tarragona.
Carta a un policia armat (Xirinacs)
Escrita el 21 de març de 1976 davant de la presó Model reclamant l’aministia.
A un policia armat,
Em costa de parlar amb tu. M’han pregat que t’escrigui una carta i, sincerament, em costa. Et trobo tan lluny! Tu sempre parles en castellà, jo en català. T’estic escrivint en català i em produeix estranyesa. Mai no havia parlat a un policia en català. Sembla absurd. I, en realitat, l’absurd és que al meu país no hi hagi policies del meu país. Jo us conec bastant bé perquè he estat vuit vegades a comissaria, perquè he fet amb vosaltres un viatge en cotxe de Girona a Zamora i de Barcelona a Madrid, perquè he mantingut llargues converses amb vosaltres a l’Hospital Clínic, on em mantingueren incomunicat uns quants dies, ja fa cinc anys. Moltes, moltes vegades he entrat en contacte amb vosaltres, amb les vostres porres, amb les vostres atencions, amb les vostres empentes, amb els vostres problemes familiars, amb les vostres puntades de peu, amb les vostres preocupacions íntimes. Us conec bastant bé. Us he estat observant llargament des de la finestra enreixada de la presó de Carabanchel, mentre dia i nit muntàveu la guàrdia en les garites de la muralla o quan, de 9 del matí a 9 del vespre, ficats en el cotxe patrulla blanc, vigilàveu els «captaires de la pau» que munten la guàrdia, tot esperant l’amnistia, davant de la presó Model de Barcelona. I us conec per moltes coses més que allargarien massa aquesta carta. M’agrada conèixer les persones d’aprop. I us estimo profundament. Hi ha gent que us té un odi concentrat, altres us tenen compassió, altres són amics vostres, altres són els vostres amos i us utilitzen. Jo no tinc per ara cap policia amic, però us estimo profundament. Encara no s’ha inventat cap estat en el món sense policia. És possible que algun dia s’hi arribi. Avui, no. Els policies són necessaris. Feu, doncs, un servei i cal tenir-lo present. Un dia, estava jo detingut dins d’un cotxe patrulla, un «gris» a cada costat en el seient de darrera, estrets, i el «cabo» («caporal») i el «xòfer» al davant. El cap manipulava el ràdio-telèfon. Es sentia la veu de «Jefatura» ordenant a un cotxe patrulla d’acudir a salvar una velleta intoxicada per una escapada de gas en un pis del carrer Menéndez Pelayo.
–Veu com els policies també fem coses bones?–
Em digué el cap. Jo no li vaig respondre perquè guardava silenci en protesta de la injusta detenció meva. Però era ben cert. Els policies també fan coses bones i àdhuc coses heroiques.
Un altre dia, davant meu, un policia com tu es tragué la porra i, sense avisar, es posà a pegar a la gent que estava amb mi. Jo li vaig cridar:
–Això està molt mal fet!–
Ell em feu:
–Tot el que fa la policia està molt mal fet.–
–No. La policia fa coses ben fetes, però això està molt mal fet.–
I marxà sense picar més.
La policia fa coses ben fetes i àdhuc, per desgràcia, és necessària. Molta gent que odia la policia, que la critica o que crida en les manifestacions: «dissolució de cossos repressius!» o «policies assassins», potser no pensa que, gràcies a innombrables serveis de la policia, sovint ignorats, resten ateses moltes necessitats, que altrament produirien greus inconvenients a la població. La policia ajuda en moltes necessitats, atén a molts accidents, evita molts accidents.
Aquesta és la raó de l’existència de la policia. És un servei per al poble.
Però els poderosos, escudats en aquest servei, fan servir la policia per a imposar als febles la llei del més fort. És una operació tràgica. Gent del poble, sovint la més pobra, la més oprimida, és comprada amb un atractiu sou de 25.000 pessetes al mes –mai no havien vist tants diners junts!– per anar contra el poble, contra els companys i a favor de l’opressor del poble, de l’opressor dels companys. Això, si es fes amb plena consciència, tindria un nom: Traïció. Però qui entra de policia, degut a la misèria i a la ignorància que pateix, no sap el que fa. La seva traïció al poble no és conscient. I després, un cop dintre del cos, els superiors ja vetllen prou per a omplir-li el cap d’idees d’odi contra els treballadors, contra els estudiants, contra els manifestants, contra els partits polítics del poble, contra el mateix poble.
L’obra mestra dels poderosos és aconseguir enfrontar el poble contra el poble, mentre ells es freguen les mans de satisfacció.
Jo estimo profundament els policies, però no tinc cap policia amic. Jesús manà d’estimar àdhuc els enemics. Jo considero els policies enemics del poble i, per tant, enemics meus. Vull referir-me als policies del meu país. Són traïdors al poble i, per tant, enemics. Molts són traïdors inconscients, alguns en són conscients. Tard o d’hora us aneu adonant del paper que us toca fer en aquest país. Un trist paper.
–Però l’Església també a Espanya serveix els poderosos.–
–Una gran quantitat de sacerdots i de fidels ens hem separat d’aquest servei i ens hem passat al servei dels oprimits. Vosaltres, per això, ens perseguiu i ens odieu. Jo he sentit de la vostra boca a «Jefatura»: «¡ya verás tu que mal la pasarás cuando se levante la veda de curas!». Crec que vosaltres també hauríeu de plegar de servir els poderosos.–
–Jo he de mantenir una família i vostè, no.–
–Poseu-vos a treballar en un altre ofici.–
–No guanyaríem tant perquè no tenim ofici.–
–Altres obrers ho fan i també tenen fills.–
Sí. Fer-se policia és una solució fàcil, però, en les actuals circumstàncies, greument equivocada.
Potser són pocs els teus companys que saben que són traïdors al poble, però inconscientment sí que ho saben molts. Es veu en la vostra mirada insegura. Es veu en el nerviosisme que teniu quan us veieu obligats a detenir un innocent. Es veu quan marqueu distàncies amb la policia secreta de la brigada d’investigació social. «Ells cobren molt i treballen poc, nosaltres cobrem poc i treballem molt i, a sobre, ens tracten a patades» em deia un policia armat, que em vigilava en una de les cel·les fatídiques de la Via Laietana. Sabeu que sou traïdors perquè altrament no gosaríeu pegar tan fort i tantes vegades a gent pacífica i desarmada. Esteu inconscientment disgustats amb vosaltres mateixos. La vida us ha fet caure en una ratera. Us espanta la sort correguda per la policia salazarista portuguesa. Us havíeu acostumat a actuar arbitràriament sense conseqüències. Us havíeu acostumat a obeir sense pensar, àdhuc quan allò que us manaven era quelcom de monstruós i inhumà. Heu fet coses molt dolentes, durant massa temps i ara la gent ja no diu: «aquest policia és dolent», sinó que diu: «la policia és dolenta». Ara us sentiu com una fera acorralada i carregada de por. Us esteu tornant extraordinàriament agressius i perillosos. Darrerament vosaltres provoqueu la gent i la gent us provoca a vosaltres: el poble contra el poble, mentre els poderosos es fregueu les mans. No us adoneu de la trampa?
Sou del poble, sou uns servidors del poble, hauríeu de sentir simpatia per les reivindicacions populars, pels partits i per les organitzacions sindicals populars, pels estudiants preocupats per la situació dels oprimits. Sou del poble i potser veniu de les zones més oprimides. Perquè no torneu a posar-vos al servei del poble oprimit fent tots els sacrificis que calgui?
Abans de tancar aquesta carta, escrita a peu dret davant de la presó, interrompuda mil vegades per les moltes persones del poble que s’adhereixen a la meva petició d’amnistia, et voldria fer una confessió estranya.
M’heu pegat, m’heu detingut, m’heu insultat moltes vegades. Saps què penso, per exemple, quan estic arrupit a terra, les mans al cap per protegir-lo, mentre rebo la pluja terrible dels vostres cops de porra? Sento una fonda tristesa de que us vegeu obligats a pegar-me. Em sap greu ésser ocasió de que perdeu la vostra dignitat d’homes pegant un company innocent i indefens. I m’avergonyeixo de l’acumulació d’avantatges que m’ha deslliurat de veure’m obligat a ésser policia d’aquest règim, mentre que vosaltres, mancats d’altres sortides, provinents de terres explotades per gent de la meva terra i d’altres terres, us veieu forçats a fer el trist paper que feu. Jo, ric de possibilitats, vosaltres caiguts en la ratera fatídica de trinxadors de l’autèntic privilegiat. La injustícia que m’ha fet a mi home de carrera us ha fet a vosaltres homes de la porra. I aquesta injustícia clama venjança. Quan em pegues, policia, sense tu saber-ho, es realitza un acte de justícia. Tu t’alliberes d’una justa ira inconscient donant-me cops i jo m’allibero d’una justa vergonya de privilegiat rebent cops. Quan arribi la societat que jo vull, tu no em pegaràs perquè no em tindràs enveja, perquè tu i jo tindrem igualtat d’oportunitats davant la vida.
Aquell dia ens podrem donar una forta abraçada.
Lluís Maria Xirinacs.
Edició original de la carta: «Pax Christi». Versió revisada el 27 de febrer del 2021.
