by Martí Olivella | nov. 24, 2023 | 1. La Vida, 2. La Política, 3. L'Economia, 4. La Terra
Si la gestació és fruit d’una violació, ja ens ho trobarem!
Si en l’embaràs la mare no està cuidada,
si el naixement ha estat violent,
si el nadó no se sent estimat, ja ens ho trobarem!
Si l’infant no està ben nodrit,
si pares i mares han de treballar molt i estan sempre ocupats,
si els mestres i educadors no són els millors, ja ens ho trobarem!
Si les pantalles creen patrons sexistes i violents,
si l’educació és menys important que la repressió,
si no tenim cura les unes de les altres, ja ens ho trobarem!
Si per ser dona el món et tanca portes,
si la por a la violència masclista t’acompanya,
si no aturem els feminicidis i les homofòbies, ja ens ho trobarem!
Si ens enganxem a substàncies i begudes,
si ens deixem caure en la inconsciència,
si embogim amb la velocitat, ja ens ho trobarem!
Si només vivim per treballar i per tenir,
si treballant molt i dur no podem tenir una llar,
si l’acumulació d’uns força la migració de molts, ja ens ho trobarem!
Si acceptem i accentuem els desequilibris,
si cada vegada som més i amb una major inequitat,
si apliquem dobles vares de mesura, ja ens ho trobarem!
Si creiem ser el centre de la vida, com ho fórem de l’univers,
si fem tot el que fem per viure avui tot matant el demà,
si convertim la Terra en un planeta inhabitable, ja ens ho trobarem!
Si encara creiem que les guerres són inevitables,
si acceptem que la mort i la destrucció portaran la pau,
si ens sentim protegits pel gran pistoler, ja ens ho trobarem!
Si la cohesió nacional es basa en la por a l’enemic,
si acceptem les massacres en nom de la legítima defensa,
si confonem defensa de la vida amb defensa militar, ja ens ho trobarem!
Si deixem que el dret humanitari internacional sigui menyspreat,
si acceptem, per tant, que la llei del més violent s’imposi,
si el nostre silenci i passivitat ens en fa còmplices, ja ens ho trobarem!
Si acceptem lleis injustes i jutges corruptes,
si ens desentenem dels afers públics i la política,
si ens tornem addictes als entreteniments, ja ens ho trobarem!
Si volem créixer en poder i riquesa sense límits,
si no cultivem l’empatia, l’harmonia i la compassió,
si no valorem la pluralitat i la diversitat, ja ens ho trobarem!
Si creiem que no hi ha res a fer,
si qualsevol paraula, gest o acció són inútils,
si és més segur no ficar-se en embolics, ja ens ho trobarem!
Martí Olivella, 24/11/2023
by Martí Olivella | set. 16, 2010 | 1. La Vida, 2. La Política, 3. L'Economia
Per acabar vull compartir un conte. El planeta de la cobdícia
Hi havia un planeta en què, de cop i volta, la gent va embogir, va esdevenir molt ignorant i, creient-se molt eixerida, de fet vivia d’il·lusions i auto-enganys.
Durant milers d’anys la gent havia viscut de l’energia del sol, que animava les plantes i els animals en les terres, els boscos, els cels i els mars.
Però alguns enginyosos van descobrir que a sota la terra hi havia una energia infinita que els permetria fer i tenir més coses amb menys esforç.
Els dirigents van fer creure a la gent que podien viure de renda, que l’or negre -carbó, petroli, gas– els permetria satisfer totes les necessitats hagudes i per haver. Si abans calia una bona colla de gent per llaurar i segar, per treure llenya i fusta del bosc, per pescar i per navegar… ara un sol home que portés una màquina alimentada per petroli, feia molta més feina i amb menys esforç.
La revolució energètica va provocar un impacte enorme. S’havien acabat les penes!! Viurien tots en l’abundància…
La població va començar a créixer i créixer… i les necessitats de la gent també es feien créixer.
Les màquines foragitaven la gent dels camps, dels boscos i dels mars… i la gent s’amuntegava a les ciutats… i així calia fer ciutats més i més grans.
Després de milers d’anys de vida sostenible, només amb un parell de segles, arrasaren les terres, els boscos i els mars. Així la majoria de la gent malvivia als camps i a les ciutats. Tothom desitjava més i més cases i aparells que els facilitessin la vida, però tothom havia de treballar més i més per aconseguir saciar els desitjos infinits.
No s’adonaven que era totalment diferent “produir uns bens” que “polir-se el patrimoni”, que era diferent viure de “vendre els productes de la terra” –renovables- que “vendre’s la terra” –bé escàs no renovable.
Quan el petroli començà a escassejar, quan de tant cremar petroli es va contaminar l’atmosfera, i l’aire de les ciutats va començar a ser irrespirable; quan el planeta es va començar a escalfar i el nivell del mar ofegava les terres perquè el gel dels pols es fonia… sorprenentment, la gent continuà seguint les consignes que la felicitat només era possible si creixien el nombre de màquines, de propietats, de desitjos i de necessitats.
Però, a l’hora que la gent vivia aquest agredolç malson, la situació s’agreujà per una altre enganyifa a què la població estava sotmesa pels seus dirigents.
Com que per fer màquines i cases calia molts diners, hi havia uns bancs que deixaven diners a la gent perquè poguessin fer màquines, construir cases i comprar tots els productes que els donaven la felicitat.
La gent estava molt agraïda als bancs, perquè els hi permetia aconseguir en poc temps els seus somnis. Els bancs havien aprés dues coses que els donaven molts guanys i molt poder:
Primera. Que, com que tota la gent que guardava els seus diners als bancs no els venien a buscar al mateix moment, això permetia als bancs deixar més diners dels que tenien guardats i cobrar uns bons interessos sobre aquests diners “inventats”, de manera que: pagaven poc pels diners que guardaven i cobraven molt, no sols pels diners prestats, sinó també pels diners “inventats”.
Segona. Que els interessos sobre els diners prestats, que es calculaven amb complexes i incomprensibles fórmules, els permetia duplicar el capital prestat en pocs anys, sense que el beneficiari ni se n’adonés. Per exemple, a interès compost del 5%, el capital prestat es duplicava només en 15 anys!
Aquesta enganyifa “financera”, agreujà els problemes anteriors, amb dues conseqüències:
Primera. Una gran part de la població i dels països quedà tant endeutada, que pràcticament quedà sotmesa a “servitud per deute”. Havien de malvendre tot el que tenien, i malgrat treballessin molt, amb prou feina podien alimentar-se; i la fam s’estengué per una immensa minoria de la gent del planeta i cada dia matava a milers d’infants i de gent gran, davant la indiferència dels addictes a la cobdícia.
Segona. Com que en molts casos el tipus d’interès dels diners –per exemple, per plantar un bosc- era superior a la taxa de reproducció de la inversió –del bosc…-, quanta més inversió, més deute; quanta més inversió, més explotació dels recursos naturals i més explotació de la gent per poder retornar el deute amb els interessos.
Així fou com la cobdícia, la cobejança dels diners, de tenir i acumular més i més coses, portà la gent d’aquest planeta a una situació insostenible. Només en 200 anys del que en deien “progrés i desenvolupament”, havien exhaurit els recursos del planeta perquè havien crescut exponencialment, en població i en desitjos insaciables, i perquè s’havien endeutat i havien de tornar diners amb interessos reals, per uns préstecs inventats i uns interessos abusius.
Alguna gent, però, començà a aturar l’embogiment col·lectiu, que enriquia a molt pocs i que perjudicava a tots. La solució era a les mans i a les ments de la gent.
El primer pas depenia de cadascú: no cultivar desitjos insaciables, no deixar-se influir per les publicitats i ser conscients de com, en tots els àmbits de la vida, es podien reduir les necessitats.
El segon pas, també depenia de cadascú: aplegar-se amb altres que es volguessin ajudar a deshabituar-se de la cobdícia i del consumisme, fent conscients els actes quotidians. Es tractava de produir i fer-se tot el que fossin capaços per ells mateixos; de comprar i vendre bens i serveis sostenibles i equitatius; de no endeutar-se ni endeutar; de no pagar ni cobrar interessos; de votar les opcions assenyades i deixar de votar els programes cobdiciosos del creixement econòmic!
El tercer pas, era molt subtil: suscitar en la gent un nou imaginari de felicitat, basada en ser conscients de la interdependència de la vida de cadascú i en solidaritat amb la vida de tots els habitants del planeta; per cert, d’un planeta limitat i fràgil, que havia acollit i podia acollir un fet extraordinari en l’univers, anomenat vida.
I el darrer pas era la conseqüència dels anteriors: calia deixar de col·laborar amb tots aquells que volien continuar les enganyifes, calia desobeir les lleis que mantenien la cobdícia, calia abolir els tipus d’interès, la publicitat i l’obsessió pel creixement.
Aquesta gent que proposava “viure senzillament” perquè tothom pogués “senzillament viure”, fou ignorada, ridiculitzada, menystinguda, criminalitzada i, fins i tot, empresonada.
Però, 100 anys més tard, la gent els recordava i honorava, perquè gràcies a ells, la vida havia estat possible, perquè aquella generació va reaprendre a viure i a prosperar sense creixement.
Barcelona, 18 de setembre de 2010
