Pilars | Equilibra

Una visió dels fets per enfocar les accions

by Martí Olivella | ag. 15, 2018 | 2. La Política, 3. L'Economia

Sobre les accions contundents tradicionals i les contundents innovadores

Després de l’impressionant resposta ciutadana noviolenta de l’1-O, espontània, però de gran impacte, que va depassar les expectatives de tothom, seguida de l‘aturada de país del 3-O, cal trobar una acció contundent que desencalli el procés, sotmès al 155, a l’empresonament, l’exili i la investigació de milers de catalans. Una acció que, per a uns, instauri la República, i per a d’altres, permeti un referèndum acordat amb garanties, el resultat positiu del qual serveixi per obtenir l’imprescindible reconeixement internacional de la República que fins ara no s’ha aconseguit.

En l’imaginari col·lectiu de la història de la humanitat, les accions contundents que han desencadenat revolucions o independències han estat o bé violentes (aixecament armat popular o militar, amb barricades, lluites armades en els carrers o en edificis oficials i casernes… amb un dramàtic reguitzell de sang) o bé sense violència organitzada (però amb aldarulls, més o menys descontrolats) accions pròpies de manifestacions, talls de carreteres, vagues generals (amb piquets informatius o coercitius per fer-les operatives) o ocupacions de palaus presidencials, parlaments, televisions, fàbriques…

El cas català se situa en un altre tipus de contundència, innovadora, pròpia de les millors lluites noviolentes del segle XX, fonamentada en l’acció continuada i persistent de milions de persones: multitudinàries manifestacions (entre 700.000 i 1.800.000 participants) cada 11 de setembre durant 6 anys; dos “referèndums” prohibits, amb més de 2 milions de votants, el segon d’ells amb 1000 ferits per la policia i la guàrdia civil seguint ordres del govern del Partit Popular. També amb milers d’accions arreu del país durant 9 mesos per demanar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats.

En un marc democràtic “normal” aquest tipus d’accions haurien comportat una sortida política negociada. Després de la repressió de l’1-O, del 155 i del processament dels 11, sabem que no estem en un estat de dret, sinó sota una usurpació del poder civil (cop d’estat suau) i una ocupació (policial i administrativa), que es poden re-activar en qualsevol moment.

En aquest nou marc, les grans manifestacions, les aturades de país i la participació en referèndums no acordats… no aconsegueixen modificar la correlació de forces, ni la posició dels grups unionistes de població; ans al contrari, en alguns casos, l’enforteix, i desperta el nacionalisme hiper-centralista espanyol.

Si la via insurreccional violenta no és la via catalana – ni per voluntat, ni per coherència, ni per possibilitat -, si la via democràtica – manifestacions, vagues i votacions “alternatives” – no aconsegueix el reconeixement internacional de la república catalana, només queden dos camins:

Aturar el procés, millorar l’autonomia i esperar un moment millor, quan noves generacions que no van patir la guerra siguin hegemòniques,
Organitzar una via noviolenta activa, amb la creació d’un espai de coordinació únic dels diferents actors clau que:
1. identifiqui els pilars de poder de l’adversari
1. ens prepari per a soscavar algun d’aquests pilars (tot poder es manté per l’acceptació, la cooperació i la submissió de la gent)
1. llenci una escalada de campanyes amb objectius assolibles per afeblir els pilars clau, fins que el mateix Estat Espanyol sigui qui demani acordar un referèndum o/i accepti la República Catalana.

Partim del fet que, amb diferents percentatges a determinar:

una part de la població espanyola considera que la unitat d’Espanya és inqüestionable;
una segona part s’empara en que aquesta unitat està protegida en la Constitució de 1978; i,
una tercera, creu que si hi ha voluntat política (i majoria parlamentària que la recolzi), la Constitució del 78 pot permetre que a Catalunya se celebri un referèndum per decidir sobre la seva independència.

Cal, per tant, identificar els pilars que fonamenten les dues primeres posicions immobilistes, i fer-ne trontollar algun de clau, per tal que permeti transvasar posicions cap a la tercera, per convenciment o per la força dels fets.

Heus ací una primera aproximació a 10 pilars de poder de l’adversari i algunes pistes de possibles accions, a completar i a prioritzar.

Els dos primers pilars, l’ideològic i l’emocional, no per ser immaterials, són menys importants. Per la seva vinculació a la identitat personal, són molt difícils de modificar, sobretot, si els seus líders d’opinió no mouen les seves posicions i si, els mitjans de comunicació mantenen una quasi idèntica narració, versió i interpretació dels fets.

Possiblement, per influir en aquests pilars cal aconseguir que cada vegada hi hagi més líders d’opinió i mitjans de comunicació de prestigi, interns i internacionals, que qüestionin el relat general, que obrin escletxes al pensament únic dominant.

[Seleccionar documentació clau, fets certs, no exagerats, del passat – antecedents -, però sobretot del present, que poden haver estat silenciats o manipulats]
[Identificar líders d’opinió / organitzacions socials clau: a partir de la documentació amagada o manipulada, a partir de visites a Catalunya… establir un diàleg que pugui portar a un canvi de posicionament. No es tracta de voler vèncer, es tracta de poder expressar per les dues parts els sentiments que provoquen i les necessitats no satisfetes que amaguen aquests sentiments]
[El mateix quan a mitjans de comunicació –diaris, revistes, ràdios, tv, productores vídeo… -]
[En els dos casos evitar etiquetar-los, atacar-los, menysprear-los… per respectar-los com ens agrada ser respectats i per evitar que es tanquin. I per tant, demanar disculpes, quan algun actor els insulta en xarxes o articles…. La violència verbal, es la porta la violència física]
[Aquesta acció la pot fer tothom, amb els seus cercles familiars, d’amistats, professionals, associatius, polítics… Però, és important programar-la i fer-la (entre iguals), amb aquells actors clau dels diferents estaments socials, artístics, periodístics, religiosos, polítics, judicials, empresarials, sindicals… i fer-ne un acompanyament personalitzat].
[Pel que fa al vot unionista de part de la població que viu a Catalunya, cal un acostament especial, que permeti expressar les seves necessitats i pors; que permeti incorporar-la a la construcció d’un país millor ara]
[La revisió acordada dels continguts de llibres de text, especialment d’història, i el repàs dels relats de les enciclopèdies, especialment viquipèdia en diferents idiomes, són també elements clau per reduir l’impacte del pilar ideològic i emocional.]

El pilar polític, alhora expressa i configura les diverses posicions de la població mitjançant els partits i les representacions electorals que els converteixen en majories o minories parlamentàries. En un estat de dret i democràtic, les majories recullen les posicions de la població i les concreten en lleis i en decisions executives. Però, també és propi de la democràcia, que les minories puguin expressar i fer valer les seves posicions, sobretot quan demogràficament no poden ser majoria.

De moment, les possibles majories parlamentàries espanyoles es mouen entre la primera i la segona posició unionista. I un conjunt de minories aposten per la tercera favorable a un referèndum amb garanties.

Com que els partits creen i recullen ideologia i emocions, modificar la seva posició només pot venir d’un canvi en el seu electorat o d’una pressió externa dels sectors econòmics (interns o externs) o de sectors polítics externs.

En la mesura que els partits dominants no han sabut afrontar políticament les necessitats d’una part important del poble català, han engreixat un problema, que s’ha convertit en un conflicte amb moments de crisi aguda, com la de l’1 d’octubre.

[En la mesura que hi hagi un afebliment dels pilars ideològics i emocionals unionistes de part de la població, per acció dels seus líders d’opinió i dels mitjans de comunicació, alguns dels partits unionistes rellevants poden modificar la seva posició cap a un referèndum]
[Però, possiblement, serà per pressió dels pilars econòmics i internacionals, que es veuran forçats a acordar una solució]
[Mentre el conflicte no afecti el compte de resultats de les principals empreses espanyoles o estrangeres, o no afecti el ja delicat funcionament de la Unió Europea o dels seus estats hegemònics, pot durar com a conflicte de baixa intensitat, perquè la correlació de forces electorals no variarà d’un dia a un altre].
[En l’àmbit polític, les picabaralles entre partits independentistes i amb els partits favorables al referèndum, enforteixen el pilar polític dels unionistes.]

El pilar monàrquic és en el cas espanyol, un pilar de l’estat que cada vegada s’està auto-erosionant més. És un pilar de poder simbòlic, però també real, en la mesura en que pren partit i és un líder d’opinió molt rellevant. Per la nefasta història dels Borbons a Espanya i a Catalunya, pel seu rol continuista en la transició, pels escàndols de corrupció i d’evasió fiscal… pel posicionament de Felip VI front ’1-O, és un pilar que està trontollant, amb molta amplitud a català, però de forma creixent a Espanya. Les primeres consultes ciutadanes sobre Monarquia o República són un indicador d’aquest canvi.

[Malgrat les visions contradictòries sobre si la proclamació de la III República Espanyola interessa a certs sectors conservadors, o si a Catalunya aquest és un tema superat, perquè ja estem fent la República Catalana, contribuir a enfortir el moviment república i antimonàrquic és un camí per debilitar el pilar monàrquic, i amb ell, el del franquisme que hi ha perviscut i el de gran part de l’oligarquia espanyola, que se n’ha aprofitat]

El pilar repressiu, tediferents peculiaritats segons sigui judicial, policial o militar.

El judicial, per la composició sociològica de gran part dels seus membres, i especialment de la seva cúpula (Tribunal Suprem, Consell General del Poder Judicial, Fiscalia…) s’està mostrant majoritàriament en les dues primeres posicions unionistes. Només alguns dissidents, represaliats per aquest òrgans s’atreveixen a qüestionar les decisions sobre la investigació i processament dels suposats responsables del procés català.

[Són tant greus els suposats errors o desviacions ens els procediments d’alguns jutges que cal incentivar el posicionament públic crític no corporatiu de sectors de la judicatura i la fiscalia, ni que sigui per mantenir el seu prestigi, ara, francament posat en dubte. En aquest sentit la campanya davant els jutjats de Tarragona “Rebel·leu-vos contra la injustícia – Prou ostatges. Silenci contra la repressió , per la llibertat – “ s’adreça a un canvi entre jutges, fiscals i policies.]

El policial, nacional i guàrdia civil (cos militaritzat), sembla haver tancat files amb els postulats dels dos primers grups. No hi ha mostra de dissidència ni d’autocrítica pública pel paper de l’1-O, sempre més difícil en cossos disciplinats.

[Val a dir, que un dels elements clau de qualsevol revolució noviolenta és el canvi de fidelitat que s’expressa amb l’entorpiment o la desobediència a les ordres.. de part dels membres dels cossos policials (i militars). Aquí de nou, cal obrir vies per poder expressar la dissidència i tractar-los com a persones amb criteri i no com a ramat atacat que genera l’autodefensa corporativa.. Vegis Carta a un policia armat de Lluís Ma Xirinacs]
[Triar un objectiu específic, si cal simbòlic, per indicar que la presència i la acció dels cossos policials repressors no són ben rebuts, sobre tot si estan ancorats en espais repressius del franquisme, i aconseguir tancar o reconvertir aquest espai]

El militar, semblantment als dos anteriors, i malgrat la suposada “modernització” que havia patit, l’estament militar, de moment no actiu en el conflicte, expressa una posició possiblement majoritària amb la carta a favor de Franco, signada ja per més de 600 alts oficials en la reserva, i només contestada per un.

[La iniciativa “Plantem cara als tancs” continua discreta però activa, inicialment com a funció dissuasiva: si surten els tancs, es trobaran a gent que els hi plantarà cara; és a dir, que els hi posarà difícil actuar sense posar en perill l’acceptació del Regne d’Espanya a la UE. El fet que alguns militars també estiguin pledejant per defensar-se d’arbitrarietats i per denunciar la corrupció dins les forces armades, indica que sempre hi ha escletxes que cal aprofitar per sumar gent a la causa i no per crear més adversaris]
[Una campanya per suspendre de càrrec i sou als 600 signants per traïció a la democràcia i apologia del franquisme podria mobilitzar moltes simpaties arreu de l’estat, i reduir el pes d’aquest pilar a l’ombra que ha estat present des de la transició].

El pilar comunicatiu, avui té almenys dos elements: els mitjans de comunicació i les xarxes socials.

Els mitjans de comunicació són un factor decisiu en la construcció de la realitat. Els mitjans són la veu dels seus amos. I els periodistes, en general, segueixen la línia editorial o són acomiadats. No sols influeixen amb el que expliquen, sinó també amb el que no expliquen; no sols amb el que informen o debaten, sinó amb l’ocupació de les ments i els sentiments amb fets superficials, amb entreteniments adormidors, amb el tractament sensacionalista de qualsevol desgràcia.

[Després d’haver intentat parlar, d’haver pogut contrastar amb uns altres fets i unes altres interpretacions, d’haver entès les necessitats i sentiments, cal afavorir la desconnexió amb les fonts de manipulació i desinformació: campanya de denúncia i boicot als mitjans més barroers i aposta per la subscripció, seguiment i enfortiment dels mitjans més objectius, menys sensacionalistes i més rigorosos]
[Una acció permanent és la de denunciar informacions manipulades en els òrgans competents i, reforçar la denúncia, amb campanyes a les xarxes en altres idiomes al català, i com a comentaris a líders d’opinió de l’adversari]
[Tant per a la població no-catalano parlant de Catalunya, com per a la població espanyola o d’altres països, obrir canals o espais de comunicació i d’informació, directament en castellà, euskera, gallec, àrab, urdú, xinès… o traduint els millors informatius, entrevistes…]

Les xarxes socials són un nou factor a tenir molt en compte. El control del ciberespai – la guerra cibernètica de l’1-O, el control i intervenció de les telecomunicacions privades amb sofisticats sistemes tecnològics… – s’ha d’enfrontar amb l’acció preventiva basada en l’ús de programari i de connexions suposadament més difícils de controlar i amb l’acció directa de hackers que reobren connexions o que bloquegen institucions.

[L’increment de mesures de seguretat – sense paranoia – que dificulten el control de les comunicacions és imprescindible per poder emprendre la majoria de les altres accions]
[El desenvolupament d’una república digital, amb sistemes segurs i descentralitzats com la cadena de bloc, és una via de construcció d’alternatives que evita el xoc legal i que permet guanyar sobirania en camps essencials com el cens, la moneda, la fiscalitat, la inversió…]

El pilar fiscal, a mig camí entre el pilar polític i el pilar econòmic, és per excel·lència el nucli del poder polític. Podem manifestar-nos 1000 vegades.. però mentre paguem impostos, el pilar fonamental de l’adversari, cobrar i administrar els nostres diners, continua fort.

[L’objecció fiscal, com a model de desobediència civil, és insuperable. Però, com a pràctica en les societats contemporànies – amb una gran part d’impostos indirectes, amb una altíssima bancarització dels diners de la ciutadania, amb un sistema de sancions que pot embargar els béns dels objectors fiscals…- presenta greus dificultats.]
[Pot preparar-se una acció fiscal, en un moment determinat de crisi, que per un costat, permeti fer pressió –advertir sobre la força potencial que te la ciutadania – i alhora, dotar de recursos a la nova república: ajornament massiu del pagament trimestral de l’iva per part d’empreses i autònoms + objecció fiscal en la declaració de l’IRPF (seguint l’experiència acumulada de l’objecció a la depesa militar). En els dos casos, els costos (recàrrecs) individuals són petits, però l’impacte econòmic i sobretot burocràtic pot ser enorme].

El pilar econòmic, espanyol i internacional,com hem vist,sembla determinant per obligar a modificar la posició dels partits unionistes. Possiblement, els interessos econòmics d’una part de l’oligarquia espanyola i de les transnacionals, foren importants en el pacte de la transició del 78.

El pilar econòmic intern no són totes les empreses espanyoles, sinó aquelles que tenen un pes determinant en l’economia. Popularment s’identifica amb les empreses de l’IBEX35 – banca, energia, alimentació, química, telecomunicacions, construcció, insfrastructures… – i amb la llotja del Bernabeu. Són les empreses amb més pes en les borses espanyoles i amb més influència política (portes giratòries, finançament de partits i campanyes electorals…) i influència ideològica i emocional (control directe o indirecte dels mitjans de comunicació i dels seus continguts).

[Per fer trontollar aquest pilar econòmic cal un estudi detallat de les empreses que més poden influir en el pilar polític en el cas que els seus accionistes pateixin una pèrdua significativa de beneficis. Una empresa clau, d’un pilar clau, que trontolli… pot ser suficient per generar alerta en les altres. D’aquí la importància de triar molt bé l’objectiu i quantificar-ne el nombre de participants i els efectes que produiran un canvi significatiu.]
[L’acció contundent pot incloure diverses accions que provoquin un sotrac en una empresa /sector i que sigui un avís per a la resta: denúncia argumentada sobre la seva situació de privilegi i de posició dominant, sol·licitud de canvi d’actitud pel que fa als consumidors com pel que fa a Catalunya, inici d’accions (canviar de companyia i potenciar empreses alternatives; accions de carrer en les seus; campanya cibernètica,…), i no parar fins aconseguir el resultat esperat]
[No s’ha de confondre els objectius de campanyes per afavorir empreses de proximitat, de l’economia social i solidària, sostenibles… que poden dotar Catalunya de més sobirania econòmica, amb l’objectiu d’una campanya que principalment vol alertar les grans companyies: o pressioneu el pilar polític perquè es faci un referèndum amb garanties o les vostres pèrdues creixeran, tant ara, com en el futur si no reaccioneu a temps (com ha passat amb el PP).]
[Vincular aquesta campanya de canvi de companyies, no sols a Catalunya, sinó a la resta de l’Estat Espanyol, com a mitjà per lluitar contra els oligopolis (p. ex energètic) i contra l’oligarquia (que en part hi està vinculada), pot eixamplar i agilitar l’impacte, alhora que afavoreix un alliberament compartit de les poblacions sotmeses a la impunitat i l’abús d’aquestes empreses].
[Important: el reforç o la creació d’un observatori que publiqui informació actualitzada sobre les empreses de l’IBEX35, les conseqüències de les seves posicions dominants pels consumidors, les influències polítiques i els vincles amb l’oligarquia]
[Un element molt important, és preveure quanta gent pot quedar afectada negativament per l’acció – pèrdua d’ingressos o de temps– i veure si aquest fet pressionarà més a l‘empresa o generarà més adversaris.]
[En aquest sentit, sempre pot ser més efectiva aquella acció que pot fer molta gent, o que pot generar moltes simpaties; i en canvi cal descartar aquella que pot perjudicar molta gent, sobretot si no té una responsabilitat directa en el conflicte. P. ex. els talls d’autopistes, de carreteres o de ferrocarrils són indiscriminats… En canvi el tall de ports de mercaderies, són més selectius. Atenció a la vaga general en què no hi participen les zones industrials i que afecta les pimes i els treballadors precaris.. A qui perjudica? A qui pressiona?]

El pilar monetari-financer, malgrat pot ser considerat un sub-conjunt del pilar econòmic, per la seva transversalitat requereix un tractament especial. Allò que, tradicionalment, configurava un estat sobirà era el rei (sistema polític), l’exèrcit (que defensava el territori) i la moneda (que permetia al rei pagar l’exèrcit, o creant moneda o endeutant-se amb els banquers-usurers). Qui té el poder màxim és qui crea la moneda, i avui ho fan els bancs centrals (europeu) i, sobretot, la banca privada, mitjançant l’atorgament de crèdits. El sistema financer necessita que el màxim dels nostres diners estiguin en les seves mans, sigui en comptes corrents sigui a termini. Amb aquesta base, atorga crèdits a qui li plau – amb garanties hipotecàries o amb garanties polítiques – molt per sobre dels dipòsits, i cobra interessos per un diner creat del no res. Més poder, impossible!

[La retirada massiva de dipòsits provoca la fallida del sistema, cosa que ningú assenyat no desitja. Però la retirada selectiva, puntual, pot ser una demostració de força, que només cal convocar-la si s’està segur que tindrà la resposta esperada. En una societat bancaritzada, on quasi tot moviment (sous, rebuts, impostos, compres…) es fa per comptes bancaris o targetes associades, és molt difícil pretendre que la gent buidi els comptes corrents. En canvi, un moviment important dels estalvis, dels comptes a termini, cap a altres banques no vinculades a l’oligopoli de l’IBEX 35, pot enfortir les capacitats d’inversió cap a altres tipus d’empreses i alhora, afeblir la gran banca, que ha mostrat ser molt sensible a variacions en els seus dipòsits. ]
[La moneda, l’instrument monetari, també té els seus punts febles a explorar. Els bitllets de 500, 200 i 100 € s’utilitzen bàsicament per a l’economia submergida o il·legal, per a comprar corruptes, sense deixar rastre. Una República catalana ha de ser exemplar en reduir aquestes pràctiques que perjudiquen el bé comú. En un moment clau de la proclamació de la República es podrà decidir limitar la circulació d‘aquests bitllets i, alhora, invitar a ingressar-los en la Banca Central catalana, per adquirir bons públics que permetin contribuir a finançar la transició, sense preguntar d’on surten. Ja hi ha països nòrdics en que s’està limitant l’ús d’efectiu en molts sectors econòmics]
[Una altra via per afeblir la dependència del sistema monetari financer de l’adversari és creant una moneda digital, d’ús exclusiu amb i entre les empreses catalanes que vulguin acceptar-la i també vàlida per a pagar tota mena de contribucions a la depesa pública (impostos, taxes, preus públics…). Avui amb la cadena de bloc (blockchain) una moneda digital és molt més segura que la moneda convencional.]
[Una altra via per reduir la dependència financera és la creació d’un fons sobirà, alimentat amb el traspàs d’actuals inversions en bonos del estado i en companyies de l’IBEX 35. Aquest fons sobirà català permetrà fer inversions estratègiques que augmentin les capacitats de les petites i mitjanes empreses per donar resposta a la creixent demanda dels seus productes i serveis.]

El pilar internacional, té les característiques pròpies d’una tercera part que pot recolzar una o altra de les parts en conflicte, en funció de principis, i sobretot d’interessos polítics, econòmics o geo-estratègics. Cal veure-ho des de diferents perspectives:

La posició de cada estat des de les relacions bilaterals (amb Espanya o amb Catalunya) condicionades per interessos comercials, però també per la seva posició sobre el dret al referèndum o sobre la consideració dels presos o exiliats polítics.
La posició de cada organisme multilateral en relació amb Espanya (Unió Europea, OTAN…) condicionada pels acords vigents però també per la por a una creixent inestabilitat si no es resol la crisi.

[La majoria d’estats que tenen territoris amb característiques semblants a Catalunya – i són molts – no ajudaran a que el procés català culmini en la independència, potser sí en un referèndum si estan segurs que sortirà no a la independència (com Quebec o Escòcia)]
[La majoria d’estats europeus voldran que l’estat de dret no s’afebleixi en un Estat com l’Espanyol, però, no posaran en risc les bones relacions amb el Regne d’Espanya si la violació de drets no és escandalosa. Molts d’ells també farien el que fos per mantenir la integritat territorial.]
[Ni la UE ni els estats forts no intervindran si el conflicte no afecta greument l’estabilitat i la seguretat europea, sigui per pèrdues econòmiques de les seves grans empreses, sigui per una repressió violenta molt més forta que la de l’1-O, sigui per l’empresonament i processament d’un alt nombre de ciutadans i polítics clarament noviolents.]
[Cal estudiar quins interessos econòmics estrangers vinculats a les empreses de l’IBEX 35 pressionarien els seus polítics en cas que el conflicte comportés una pèrdua significativa dels seus resultats]
[Cal estudiar la idea que obstaculitzant el pas de mercaderies cap a la UE i des de la UE durant uns quants dies, s’obligaria els governs de la UE a pressionar al Govern espanyol a acordar un referèndum. Cal veure el volum i valor de mercaderies en els dos sentits, per terra, mar i aire, i identificar quins sectors sortirien perjudicats].
[Un tema que no té a veure en la immediatesa del procés, però sí amb mantenir el control sobirà del territori, és el de començar a limitar la compra de sòl i de propietats immobiliàries a les persones físiques i jurídiques (empreses) no residents a Catalunya però facilitar el dret d’ús amb sistemes de lloguer de llarga durada. No sols per evitar l’especulació que perjudica la població autòctona en la compra i lloguer d’habitatge o de sòl industrial, també perquè no fos cas que el dia que Catalunya sigui independent no tingui territori sobre el qual exercir la sobirania].