Ens diuen que tot això aviat s’acabarà i podrem tornar a la normalitat
¿Però quina normalitat?
¿La de destruir violentament els entorns naturals,
La d’omplir boscos, oceans i platges de plàstics?
¿La d’estar vivint sempre al límit del nostre propi col·lapse?
Aquesta normalitat d’anar cada dia atapeïts en el metro
La de deixar-nos la vida per arribar a final de mes, i patir si tenim un imprevist
La d’haver d’estar sempre a “tope” per la feina
La d’anar sempre amunt i avall, sense saber si té gaire sentit
Aquesta normalitat de no preguntar-nos com estàs cada dia,
de viure entre la multitud però sentint-nos soles, de fer les coses per inèrcia,
d’anar sempre cansades, de no passar més temps amb els nostres fills, mares i àvies?,
aquesta normalitat en que els jugadors de futbol són més importants que les infermeres,
aquesta on els tertulians són més importants que el temporers,
aquesta on el que diuen les “influencers” és més important que el diuen les professionals de la neteja,
la normalitat de dependre que algú ens vulgui donar feina per poder sobreviure,
la d’haver d’estar sempre desitjables per a les empreses,
la de morir-nos cada dia una mica, competint contra els nostres companys,
la de no saber què volem fer amb la nostra vida,
Aquesta normalitat on es desnonen persones i es rescaten bancs,
aquesta on les presons són focus de repressió, tortura i mort, sempre oblidades,
aquesta normalitat en què milers de persones són escopides,
aquesta que veu com un xacra als nostres avis i àvies perquè no són productius.
La normalitat que prioritza el benefici de les empreses a la vida de les persones,
la que normalitzi que uns vulguin sempre més i d’altres tinguin sempre menys,
la de viure per a pagar deutes.
Aquesta que discrimina i persegueix per norma a les persones racialitzades,
aquesta normalitat en què milions de refugiats viuen als llimbs
entre un país al que no poden tornar i un altre on no se’ls deixa entrar.
La normalitat d’aquesta violència sense nom que són les tanques i els murs entre països,
aquesta normalitat de guerres interminables per decisió i benefici dels de dalt
on moren els de sempre,
aquesta normalitat on els Estats gasten cada any muntanyes de diners en merda militar,
aquesta normalitat on els airbnbs es mengen els nostres barris,
aquesta on se’ns prenen els pisos als qui ens calen per viure
i se’ls dona a qui fan turisme i se’n van.
La normalitat que els lloguers vagin pujant cada vegada més segons les lògiques de:
“això és mercat, amic”,
i milers de famílies siguin expulsades de les seves cases,
aquesta en què la gentrificació del turisme destrueix els nostres barris, platges i boscos.
Aquesta normalitat on la policia pega i multa a qui reclama drets bàsics,
aquesta on la policia pega i multa en general, (encara que també ho està fent aquests dies).
Aquesta normalitat de ser violents i invasius amb la resta d’animals que habiten aquí.
La normalitat d’aquesta contaminació asfixiant no sempre visible,
la que cada avió siguin menys metres quadrats de gel a l’Àrtic i cada dia en volin milers.
Aquesta normalitat en què seguim buscant i cremant tones de petroli
malgrat saber que és part del problema,
aquesta normalitat que destrueix ecosistemes, agredeix la vida salvatge, incendia boscos,
escalfa mars i blanqueja coralls.
Aquesta normalitat egoista i curtplacista sense cap sentit que ens porta de cap al precipici
precipici on qui primer cau és qui menys té.
Una normalitat que tornarà a deixar a milions de persones vulnerables
davant la següent pandèmia o crisi.
Aquesta normalitat d’oblidar que totes som immensament fràgils.
La normalitat de no produir el que necessitem i, per tant, de ser dependents.
La de consumir cada any més recursos dels que el planeta pot regenerar.
La normalitat de seguir cegament la lògica del comprar, llençar, comprar
que tant de mal fa al nostre planeta i a la nostra felicitat.
Aquesta normalitat, en definitiva, de viure exhaurint
tot el que ens permet viure.
No. No volem tornar a això.
Moltíssimes persones ho estan passant malament aquests dies.
Però la normalitat d’abans perpetua aquest patiment, i el fa cíclic.
Volem una nova normalitat,
Una normalitat d’aturar-nos,
de xarxes de recolzament i solidaritat,
re repensar com ens relacionem entre nosaltres i
amb la resta d’animals i amb la natura.
Una nova normalitat, fora del culte al consum que ho destrueix tot,
de tenir més cura de nosaltres mateixes i competir menys,
de viure més tranquil·les, més humils
i amb més temps per a les nostres mares, àvies i col·legues,
i per a nosaltres.
Una normalitat que posi radicalment la vida al centre.
No volem tornar a la normalitat
si aquesta ha de ser la mateixa que teníem fins ara.
No volem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema.
Un petó.
