Modelisme 2. Reflexions sobre la generació d’un nou model d’organització humana

Per què els procediments de construir models no han funcionat fins ara?

Els procediments emprats han partit de processos participatius en què la gent aportava propostes i després les prioritzava. Els llistats de propostes finals han estat molt interessant però, la feinada de gestionar el procés participatiu ha deixat sense forces als organitzadors per entomar la següent etapa de veure com aquest llistat podria influir o incidir en les polítiques públiques.

Quines poden ser les bases de la generació d’un nou model d’organització de les societats humanes en el planeta Terra en aquest segle 21

Hem de partir que la suma de propostes o de moviments no fa per ella mateixa un nou model. Possiblement l’articulació d’un nou model pot atreure i catalitzar l’articulació de propostes i moviments existents.

Els elements catalitzadors poden ser: una crisi molt profunda del sistema hegemònic, la resposta inadequada del sistema a un gran repte, o bé, la consciència explicitada del conjunt de necessitats insatisfetes de la majoria de la població.

Com relacionar la comunicació no violenta amb la lluita noviolenta?

La comunicació no violenta parteix del no judici de l’altre, de la creació d’empatia, del descobriment de les necessitats pròpies i dels altres.

La lluita noviolenta parteix del diàleg i, en aquest sentit, pot incorporar la comunicació no violenta perquè aquest diàleg sigui el màxim de productiu. Però en cas que el diàleg no es pugui donar o no aconsegueixi l’empatia necessària per afrontar la satisfacció de les necessitats dels diferents actors implicats en el conflicte, la lluita noviolenta desplega un conjunt d’altres mecanismes per influir o crear les condicions per reprendre el diàleg. La lluita noviolenta pot arribar a la confrontació no violenta amb l’adversari però sempre l’objectiu de poder reprendre les millors condicions per un diàleg que aconsegueixi la transformació del conflicte.

Com podem avaluar l’èxit d’un nou model?

En cap cas l’èxit d’un nou model pot avaluar-se per la seva concreció immediata, ni durant la vida d’aquells actors que l’han ideat. És a dir, aquells que la fan la feina d’elaboració d’un model no han d’esperar veure’n resultats. El que sí és important, és que en elaborar-lo ho facin més enllà de les urgències i de la immediatesa i posin uns fonaments prou perdurables que puguin ajudar altres actors presents o futurs a produir les transformacions que el model planteja.

Quina relació hi ha entre un model teòric i la seva aplicació pràctica?

Sense uns bons fonaments tot intent de model pot ser només una remodelació superficial de la casa que construïm.

Cal partir d’un plànol general i una maqueta teòrica, però serà bo que, en la mesura del possible, pugui començar-se a construir una maqueta real i, si pot ser, una obra concreta, malgrat només sigui en els seus fonaments i en alguna de les seves parts pel seu efecte demostratiu.

Un exemple: si agafem l’obra d’Antoni Gaudí en el cas de la Sagrada Família, ell va fer el plantejament general amb uns plànols generals; va començar a construir els fonaments amb un tipus d’arquitectura radicalment nova sobre el que s’havia fet fins aquell moment i, en comptes de construir tot l’edifici simultàniament en les seves diferents parts, com s’acostuma a fer en la majoria d’edificacions, va construir només una de les façanes amb les quatre torres corresponents. Amb aquesta acció va poder demostrar la viabilitat de la seva proposta d’edifici global. Ha estat a partir dels plànols generals i de la demostració de la viabilitat d’aquesta primera façana que les generacions següents han continuat construint l’obra inspirats en el plantejament de Gaudí i introduint noves tècniques constructives, com el formigó armat, que ell no havia pogut contemplar. Aquest exemple ens mostra la importància de tenir clara la visió de conjunt de la innovació, en aquest cas de la tècnica constructiva, i, a l’hora, poder oferir la demostració pràctica la seva viabilitat.

En el cas del model l’organització de les societats humanes del segle XIX podem partir d’experiències ja existents que segueixin els criteris del nou model proposat i poder fer la prova d’avaluar-les amb els procediments proposats.

Quina relació hi ha en l’elaboració d’un nou model glocal amb el procés de la sobirania catalana?

Del punt de vista de l’elaboració del model introduïm aportacions clau no massa conegudes, fins i tot a Catalunya, de persones innovadores què durant el segle XX han aportat nous criteris, procediments, eines i regles de joc per elaborar un nou model d’organització social.

Del punt de vista del procés independentista semblaria que dedicar esforços a elaborar aquest nou model és una forma d’abandonar o deixar de banda la participació en el procés independentista. Ara bé, el procés està encallat des del nostre punt de vista per manca de visió  del que aporta l’estratègia de lluita noviolenta per superar l’èxit, però també els límits, de la lluita cívica, pacífica i democràtica portada fins ara. Mentre no es trobi el desllorigador per definir aquesta estratègia compartida per les forces sobiranistes, la nostra aportació només es pot tramitar a la formació i l’acompanyament de les persones i organitzacions que vulguin aprofundir les possibilitats de la lluita noviolenta.

Ara bé, per evitar la frustració que moltes revolucions i independències han provocat entre la gent que les ha recolzat un cop s’han produït, cal no només pensar en com aconseguir un canvi sinó, també, en quin tipus de societat pot permetre construir aquest canvi.  I com que un nou estat en el món contemporani necessàriament estarà inscrit en el model d’organització humana hegemònic cal, paral·lelament al procés independència, anar elaborant aquell model d’organització social què pugui alhora serà acceptat internacionalment però també què aporti aquelles innovacions que el sistema internacional necessita per respondre a les necessitats del conjunt de la població mundial.

La lluita per la lliure interdependència de les persones i dels pobles és un dels pilars d’aquest nou model, òbviament amb una lluita noviolenta amb totes les característiques que hem explicat. 

El procés de l’independentisme català té unes característiques que no hem d’oblidar a l’hora de plantejar una estratègia de lluita noviolenta per avançar en aquest objectiu. Una d’elles és que aquest procés està impulsat per una gran part de la classe mitjana catalana, bastant adulta o jubilada. El seu estil de vida s’ha vist perjudicat per una gestió de la crisi financera del 2008 feta en gran part des de l’Estat espanyol que l’ha m’ha portat a reduir els seus ingressos i les seves capacitats de decisió, mentre patia les noves grans concentracions de capital i de poder establert. 

També s’ha donat compte que l’únic problema no és l’Estat espanyol sinó també un sistema d’organització mundial que fa que cada vegada hi hagi menys rics més rics amb una gran destrucció de la classe mitjana i a l’hora h hagi molts més pobres més pobres. 

Està però aquesta classe mitjana adulta disposada a córrer el risc que suposa la lluita per la independència? No ho sembla quan els principals actors d’aquest procés viuen relativament bé i per tant, tenen moltes coses a perdre (repressió policial, patrimoni, presó…) 

Ara bé, un procés d’independència en què el seu actor principal no estigui disposat a córrer riscos, difícilment pot arribar a bon port. 

En el context actual difícilment el procés d’independència arribarà al seu objectiu si no troba, per tant, altres actors. El primer: les generacions més joves, sense les quals construir una república catalana com a millor forma de govern no té sentit si els futurs beneficiaris no perceben que aquest és un objectiu que els pot beneficiar. Els joves tenen menys a perdre sempre i quan considerin que els riscos que poden córrer poden compensar-se pels guanys que poden atènyer amb la pròpia independència.

El segon grup: els jubilats, que des del punt de vista econòmic, mentre es mantingui el sistema de pensions, tenen també poc a perdre. Una part d’ells estan molt motivats perquè la lluita del procés sobiranista català els porta a reviure el que va ser la transició espanyola i les lluites en els quals una part d’ells van participar. Per tant, sigui per la motivació com per les condicions econòmiques és un col·lectiu que, ben organitzat, pot tenir encara més pes del que ja té.

El tercer grup: la població exclosa, és un grup que fins ara ha participat poc en el procés però que és també una de les bases socials que pot enfortir-lo, sempre que pugui trobar la forma d’implicar-s’hi i sobretot d’entendre i experimentar que, ja des d’ara i també en el futur, participar en el procés d’independència i viure en una república catalana pot significar una millora en les seves condicions de vida i de dignitat. Em refereixo als col·lectius empobrits (al voltant del 25% de la població) que són estranys al procés independentista, sigui perquè no el tenen en les seves arrels culturals de procedència o perquè no veuen que, ja des d’ara, els polítics i els partits des de les institucions que defensen la república catalana tingui com a prioritat la millora real de les seves condicions de vida.

L’autodeterminació és un dret, per què la llibertat és una condició de la dignitat humana individual i dels pobles. La independència ha de permetre decidir una lliure inter-dependència, o inter-independència. És a dir, la lluita per la lliure inter-independència dels pobles i de les persones és un dels pilars del nou model i això perquè en un món complex mundialitzat, és obvi que ningú pot viure amb una absoluta independència i que tothom, les persones, els col·lectius, les nacions els estats, les empreses… hem d’aprendre a viure en aquesta complexa inter-indedependència. És obvi que sense ser independents no podem ser inter-independents.

Mentre l’independentisme continuï encallat pels partidismes, per aquesta visió massa catalano- cèntrica, manca d’estratègia de lluita noviolenta, un petit col·lectiu proposem avançar en aquest modelisme glocal: global i local, amb inspiració i alhora amb aplicació en la pròpia societat catalana.. 

Respondre a l’alçada del que hem rebut

Reconec que la vida m’ha donat molt en tots els aspectes: salut, família, relacions, sosteniment, projectes, llibertat …i quan la vida ens dona molt tenim també més responsabilitat de donar la resposta a alçada del que hem rebut. En aquesta nova etapa de la jubilació, del febrer del 2020 accentuada pel confinament d’aquests darrers mesos, crec que he de reduir tota distracció i concentrar-me en allò en què gran part de la vida he tingut l’oportunitat de centrar-me: intentar aplegar els elements clau per generar un nou model que ajudi a afrontar les desgràcies del model hegemònic, què en podem dir capitalisme neoliberal, amb patriarcat i masclisme desenfrenat i amb un racisme i neocolonialisme omni-present.

Els elements inspiradors d’aquesta feina de 40 anys han estat molts, però especialment, les propostes d’Agustí Chalaux, que cal actualitzar en el nou context, en els nous reptes de la tecnologia i dels valors i reptes que la societat.

La inter-independència i humilitat

La inter-independència és amb la natura i òbviament amb els humans. Hem de partir de la constatació que tot allò que fem o deixem de fer no sols ens afecta a nosaltres sinó a tots els altres, no sols les persones sinó també a la vida en el planeta.

Un dels criteris amb què enfoquem la generació d’aquest nou model és la humilitat, la consciència de la limitació pròpia dels humans, dues paraules que provenen de l’humus.

Som, venim i tornem a la Terra, i per tant, evitar la desmesura, l’arrogància, l’hybris vol dir ser humils. En tot cas com el Convivialisme planteja hem de voler ser millors no per estafar els altres sinó per fer un món molt millor per a tothom. 

Un dels elements troncals del model és ser conscients de les necessitats humanes i adonar-nos de quins són els seus satisfactors (Max Neef – CNV). Això ens permet avançar tant en la comunicació no violenta com en la descripció de les diferents propostes i polítiques que han de permetre satisfer aquestes necessitats sense caure en el parany de les pseudo-necessitats, i de pensar que poden ser limitades en un món limitat .

Decàleg d’una vida plena, d’un món habitable per a tothom 

1. No fem als altres el que no volem que els altres ens facin.

2. El que jo faig m’afecta però també afecta al tot i a tothom 

3. Som inter-independents, no podem viure sols i ens necessitem uns als altres

4. L’objectiu de les nostres decisions és tenir en compte els més empobrits i desvalguts de la Terra 

5. No podem viure bé mentre tothom no pugui viure com nosaltres

6. Tot excés, tota desmesura, perjudica tothom i redueix els necessaris equilibris.

7. Reduir els desequilibris és la tasca més noble i necessària dels humans 

8. Som, venim i tornem a la Terra, destruir-la és atacar la nostra pròpia existència 

9. Mirar els estels ens fa responsables de la comunitat planetària. Si ho podem mirar-los vol dir que estem reduint la plaga de la urbanització intensiva que impedeix a milions d’éssers humans contemplar l’univers cada nit.

10. Com deia Gandhi, tenim prou recursos per viure bé però no per cobrir els desitjos insaciables 

Decàleg d’eines de transformació cap a un món equilibrat 

  1. Els instruments monetaris són avui armes subtils de les elits per explotar la majoria però poden i han de ser eines per equilibrar l’economia i per satisfer les necessitats bàsiques de tothom.
  2. La ignorància sobre què, qui i com es crea el diner és la principal arma per evitar les revoltes i tenir-nos entretinguts amb la lluita contra els efectes.
  3. El tipus d’instrument monetari condiciona el tipus de societat i de relacions, afavoreix l’equilibri econòmic i la responsabilitat o afavoreix les crisis i els crims contra la humanitat.Deixar que la confusió regni fa que no ens podem protegir dels bancs centrals ni de la banca tradicional ni de les noves tecnologies monetàries.
  4. La moneda o està regulada socialment o està en mans de minories descontrolades.
  5. Cal fer conèixer i aplicar procediments de creació monetària que estiguin orientats a l’equilibri econòmic i a la responsabilitat social.
  6. Cal garantir un sistema monetari que protegeixi la intimitat i alhora que no encobreixi els criminals. 
  7. El diner efectiu dona la falsa sensació de llibertat gràcies a l’anonimat que li és propi però aquesta llibertat es perd quan serveix per mantenir la impunitat d’un sistema estructuralment corrupte. 
  8. Un sistema de diner electrònic personalitzat amb garanties, amb protecció radical de dades personals i amb només amb l’accés a sistema judicial -ell també sotmès a les mateixes regles- pot permetre documentar les investigacions i les sentències d’una forma menys arbitrària que actualment.
  9. La manca d’aquest sistema obre la porta a tota mena d’instruments monetaris que, sense cap control real, no poden evitar noves manipulacions de la població ni fraus difícils de detectar.

Sobre modelisme 1.

El món està desequilibrat qui l’equilibrarà?
l’equilibrador que l’equilibri
bon equilibrador serà.

Voy con las riendas tensas
y refrenando el vuelo
porque no es lo que importa llegar solo ni pronto,
sino llegar con todos y a tiempo.

Leon Felipe

Objecte

Fer modelisme sobre

l’organització glocal de les societats humanes,

sobre la vida humana en el planeta Terra (Gaia)

Fonament del model que es proposa

Amb l’objectiu de cercar l’equilibri en tots els àmbits i relacions,

s’ofereix un procediment tècnic i participatiu

per avaluar el grau d’equilibri (harmonia) o de desequilibri (desmesura)

de qualsevol activitat humana.

Tipus de modelisme: 1er Teòric (maqueta conceptual) i 2n Pràctic (maqueta experimental)

Criteris per a la seva elaboració i validació:

  • Interculturalitat (per evitar qualsevol etnocentrisme) (Raimon Panikkar)
  • Globalisme (per evitar qualsevol especialisme) (Lluís Ma Xirinacs)

L’analogia de l’arbre / la casa / el vehicle

Arrels/Fonaments/Motor:

  • Valors:       
    • Equilibri vs desmesura (hybris) (Convivialisme)
    • Sociocràcia (participació) vs democràcia (partitocràcia + plutocràcia)
    • Al servei de la vida i de les persones vs al servei del lucre i del poder establert
    • Noviolència, empatia, cooperació vs violència, guerra i explotació (Gandhi)
    • Criteri d’èxit de les societats: alliberar els més empobrits, desvalguts i sofrents
      • Reduir la pobresa, la dependència i el patiment evitables
  • Eines i procediments:
    • Sistemes de mesura fiables (sistema de moneda responsable) (Agustí Chalaux)
    • Sistemes de contrapès / equilibri efectius (3 poders + ciutadania + expertesa…)
    • Sistemes d’avaluació de criteris i de resultats assumits (indicadors i sistemes clars)
    • Sistemes de transformació de conflictes intel·ligents (CNV, LNV…)
  • Inspiracions / visions a integrar:
  • Cosmoteàndrica (=cosmoteantròpica?) : natura + transcendència + humanitat
    • No cosmocèntrica, no teocèntrica, no antropocèntrica
  • Androgínica: integració i complementarietat masculí i femení (Yin yang)
    • No patriarcal, no masclista, no feminista
  • Diversa / plural: les “minories” com a norma (no les majories)
    • No racisme, no colonialisme, no minusvalia, no discriminacions…
  • Integració dels -ismes socioeconòmics contemporanis: (Convivialisme)
    • liberalisme, anarquisme, socialisme, comunisme i ecologisme

Troncs / Pilars / Xassís:

  • Tots els projectes, empreses, productes, polítiques públiques han de cercar equilibrar (i no desequilibrar) els diferents àmbits de la realitat, han de demostrar-ne la mesura:
    • Personal, col·lectiu-social, nacional-comunitari
    • Cultural, econòmic, polític
    • Natural, ambiental, tecnològic
  • Han de comptar amb la deliberació, aprovació – segell- i seguiment dels col·lectius afectats, organitzats sociocràticament per garantir que estan al servei de la vida i de les persones, seguint els procediments de sistemes de mesura, de contrapès, d’avaluació i de transformació de conflictes citats.

Branques / Bigues / Carrosseria:

Dependran dels elements anteriors, i seran molt pròpies dels marcs culturals, de les tradicions, dels gustos… de cada societat.

El bosc / la casa / el cotxe:

Serà el conjunt harmònic dels seus diferents elements, el que configurarà la generació d’un nou model d’organització humana en la Terra.

La transició

Els camins, les estratègies de generació d’un nou model serà una combinació entre el seu disseny teòric i l’articulació de nombroses experiències que en mostrin la seva viabilitat. Experiències fins al moment, inconnexes i menystingudes per model hegemònic anterior, o nous projectes demostratius.

Els plans de transició, cada vegada a més gran escala, fonamentats en el model teòric i en l’articulació i l’extensió d’experiències pràctiques, seguint les arrels i els troncs descrits, anirà configurant una nova societat que podrà passar ser una alternativa a l’anterior quan aquesta entri en una crisi sistèmica, fruit de les nombroses crisis que està provocant les seves pròpies contradiccions.

L’equilibri

L’equilibri no és quasi mai estàtic, sempre és dinàmic. I les transicions són millors quan són retroactives (feed back: acció-retroacció) més que no reaccionàries (acció – reacció).

La innovació per la innovació, sense objectius ni criteris clars, no és desitjable.

La innovació permet afrontar vells i nous reptes. Requereix la participació (per suscitar inclusió i implicació), però també la disrupció (trencar les formes habituals de veure el tema), sigui per la genialitat d’algú, sigui pel coneixement d’altres experiències.

Aportació al Grup de reflexió sobre models de seguretat al segle XXI

La seguretat i la defensa en el món actual: quin és el model imperant i quines alternatives es plantegen. Reptes i amenaces a la seguretat per a la Catalunya d’avui i de demà.

Martí Olivella. Seminari Estat de Pau

El debat sobre la seguretat necessària en una Catalunya independent està centrat entre dos models diferents: el dels que creuen inqüestionablement que s’ha de sustentar en unes forces de defensa militar i el d’aquells que consideren que aquestes no són necessàries perquè existeixen alternatives de seguretat i de defensa possibles, eficaces, eficients i més convenients. Amb una coincidència: actualment, el risc d’una invasió armada és irrellevant, i si no ho fos, amb el primer model no hi ha ni hi hauria cap possibilitat de defensa efectiva.

El món canvia i els problemes, els perills i les amenaces també, per això calen visions, estratègies i plantejaments diferents per resoldre’ls, cosa que no fan els sistemes de seguretat basats en la força militar, com ho evidencia l’incapacitat dels exèrcits més poderosos del món (EEUU, UK i França) per evitar atemptats terroristes o cibernètics, o per fer front al tràfic d’armes, amb múltiples conflictes interestatals i guerres de “baixa intensitat” que generen massius i tràgics desplaçaments de persones.

En aquest context, la República catalana tindrà la responsabilitat de garantir la seguretat en tots els aspectes, defensant-nos de perills reals del S.XXI, emprant mitjans ajustats a la seva gravetat i adients a la tipologia i característiques d’aquests i, no de perills hipotètics, que es justifiquen -i pretenen resoldre- aplicant plantejaments i mitjans obsolets basats en conceptes que ja formen part del passat, que han demostrat sobradament que no han resolt els problemes de fons ni d’origen i, que, sovint, acaben causant nombrosos i greus danys materials, humans i socials molt superiors als que pretenien resoldre.

Pel que fa a la seguretat pròpia, – que inclou control de l’espai aeri, marítim i terrestre – no es requereix d’una institució militar, ja que pot ser coberta pel Cos de Mossos d’Esquadra, ampliant les seves funcions, adequant la seva estructura i dotant-lo de l’equipament necessari – de doble ús – pels nous serveis.

Respecte a la seguretat comuna, per participar en els organismes de seguretat i defensa de la UE, OSCE (Organització de Seguretat i Cooperació Europea) i la PCSD (Política Comuna de Seguretat i Defensa) no cal la incorporació -forçosament reduïda- d’armament i contingents militars catalans, ja que, actualment, els de tots els països sumen més d’un milió, quan s’estima que, es necessitarien moltíssims menys efectius. El dia que hi hagi un exèrcit europeu, ens podem plantejar de fer-hi l’aportació d’efectius proporcional al nostre pes i amb les funcions que millor poguem realitzar.

En els darrers anys, la PCSD ha efectuat 23 missions fora de les fronteres de la UE, 17 de les quals han sigut de naturalesa civil. Moltes de les intervencions militars efectuades podien ser perfectament realitzades per forces de policia de seguretat amb un alt nivell de preparació i formació especialitzada que les fa més eficaces per estabilitzar situacions pre i post conflicte i per protegir a la població civil. Fet habitual en moltes operacions de pau de la UE i les NNUU.

És en aquest espai i formes d’intervenció, on Catalunya podria participar i destacar, amb organitzacions o equips de personal civil experts en prevenció de conflictes -abans que desemboquin en crisi armada-  mediació, establiment i manteniment de la pau, rehabilitació social i humana post-conflicte, i suport a la democratització i instauració dels drets humans. Tots ells requerits amb insistència, donada la poca disponibilitat, en Missions de Pau.

Voler resoldre els conflictes, violentament, amb la força de les armes, els allarga en el temps i anorrea vides i recursos. Haver de refer tot el que s’ha destruït físicament, social, moral i humà, comporta enormes sacrificis i el pas de generacions. ¿No és hora de canviar?

Resum en 10 tesis:

1. La majoria d’amenaces a la seguretat no es resolen amb un exèrcit. La majoria de riscos, de perills i d’amenaces (econòmiques, socioambientals, cibernètiques, terroristes, pandèmiques, delictives, etc.) que una societat contemporània europea pot patir no són resolubles per part d’un exèrcit, i molts d’ells tampoc no ho són per part de cossos de seguretat interna.

2. Afrontar els riscos reals demana prendre mesures en molts camps. Per fer front a aquests riscos, perills i amenaces cal prendre un conjunt de mesures en diversos àmbits, més enllà dels tradicionalment considerats propis de la seguretat i de la defensa, sense el qual les accions legislatives, policials i judicials tenen uns límits sovint frustrants.

3. Hi ha perills i amenaces no contemplats en l’anàlisi tradicional de la seguretat. Al costat dels riscos, del perills i de les amenaces coneguts, cal tenir-ne en compte d’altres, que van més enllà dels tradicionalment considerats propis de la seguretat i de la defensa, perquè més que de violència directa, són de violència estructural i cultural.

4. Un nou estat europeu té una oportunitat única d’innovar en seguretat i defensa. La possibilitat de contemplar la creació d’un nou estat a l’Europa contemporània és una oportunitat única per innovar, tot creant un nou tipus d’estat sense el llast d’estructures obsoletes, orientat a afrontar, amb intel·ligència i eficàcia, els riscos, els perills i les amenaces de la violència directa i els de la violència estructural i cultural.

5. Un país més segur, un país amb defensa ciutadana. Avui disposem de diverses experiències i pistes per generar col·lectivament i creativament respostes adequades per fer un país més segur per als seus habitants. Cal fer un esforç col·lectiu per conèixer-les, estudiar-ne la seva viabilitat i la seva possible adaptació. Especialment la més innovadora: un sistema de protecció i de defensa ciutadana.

6. Catalunya ha desenvolupat una cultura política a favor de la pau. Per fer front a aquest repte tenim una gran potencialitat. Catalunya, igual que d’altres països europeus que han sofert guerres civils, d’ocupació i/o de repressió, ha generat una cultura política a favor de la pau i de la resistència noviolenta, per no patir els errors del passat. Això ha permès desenvolupar una voluntat social i política cap a l’estabilitat i la pau, no només nacional sinó també internacional. Si s’aconsegueix la independència amb la força noviolenta de la gent, és amb aquesta força que s’haurà de defensar.

7. El moviment pacifista és un actiu important del nostre país. Aquesta cultura de pau ha cristal·litzat, entre d’altres, en l’educació per la pau, en els moviments d’objecció de consciència, d’insubmissió i antimilitaristes que van acabar amb el servei militar obligatori i que van liderar les protestes socials en contra de l’entrada a l’OTAN i contra les bases militars estrangeres. Aquest moviment per la pau ha interactuat amb d’altres moviments, com el feminista, l’ecologista, l’obrer, de solidaritat i pel drets humans, etc. I, ara, després de l’estratègia noviolenta de 7 anys ha esclatat amb força en els fets de l’1 i 3 d’octubre.

8. Catalunya ha desenvolupat també un marc legal per promoure la pau. L’any 2005, la Llei de Foment de la Pau va afavorir la creació d’institucions com el Consell de Foment de la Pau, l’Oficina per la Promoció de la Pau i els Drets Humans, i l’Institut Català Internacional per la Pau. Paral·lelament es va donar suport institucional a iniciatives de construcció de pau d’entitats de la societat civil catalana. Hem estat un país innovador en matèria de construcció de pau a Europa, seguint les passes d’alguns països nòrdics amb una àmplia tradició de compromís per la pau.

9. Les organitzacions socials catalanes participen activament en el moviment internacional per la pau. La societat catalana no només ha aprofitat aquesta política institucional sinó que ha liderat la promoció de la pau, la defensa dels drets humans i de la justícia a escala internacional més enllà de l’acció de les institucions. Té una xarxa potent d’ONG de drets humans, de pau i de cooperació, un elevat nombre d‘universitats i de centres de recerca que formen la ciutadania en temes de pau, conflictes i seguretat, i una presència notable en ONG i en organismes internacionals de catalans i catalanes formats en aquests temes.

10. Tenim la capacitat per generar un nou sistema de seguretat i de defensa. Per tot plegat, tenim avui la necessitat, la voluntat i la capacitat de generar un nou sistema de protecció i de seguretat, sense exèrcit, més efectiu i democràtic, en el marc de la creació d’un nou estat, que sigui la nostra contribució a un millor sistema de defensa i de seguretat internacional.

Martí Olivella

Seminari Estat de Pau

www.estatdepau.cat

Quins són els canvis clau… que poden obrir la porta a d’altres canvis?. Possibles concrecions dels 4 objectius

Quins són els canvis clau…

                            que poden obrir la porta a d’altres canvis?

 

Possibles concrecions dels 4 objectius:

  1. El primer objectiu és democratitzar els poders públics perquè la sobirania popular es pugui exercir el més directament possible.

El poder legislatiu, és el poder de la ciutadania per fer lleis, normes, regles… de convivència orientades al bé comú, a la majoria; és la primera funció de la sobirania popular. Sempre que ho pugui fer directament (amb tota mena de consultes vinculants) millor que no ho faci amb representants. I si ha de triar representants, que ho faci amb sistemes d’elecció i de revocació molt clars i equitatius. En tot allò que la pròpia ciutadania pugui implicar-se, autogestionar-se, millor que no ho “delegui” a d’altres.

Els legislatius (tant dels ens locals com d’àmbit nacional) tenen la funció d’acordar les normes de convivència de la societat, a partir de les inquietuds ciutadanes, del diàleg (parlaments) i la deliberació entre els diferents actors i llurs interessos perquè promoguin el bé comú i l’interès general. La ciutadania ha de poder participar, deliberar i decidir sobre les decisions clau (referèndums habituals no sols per a la constitució); i els parlaments han de poder deliberar i decidir sobre les altres decisions, mitjançant representants –propers i representatius de la societat-. Els representants han de rendir comptes dels seus compromisos i han de ser revocables en cas d’incompliment. Tots les persones candidates a cada elecció han de tenir les mateixes oportunitats per donar-se a conèixer –un perfil a internet amb dades biogràfiques, vincles amb partits o organitzacions i compromisos electorals-. Els parlaments –locals i nacional– han d’estar formats per persones elegides (ciutadania activa) però també, en una part, poden ser-ho per una mostra estadísticament representativa de la població, que així té la possibilitat d’experimentar i exercir el servei públic. Amb aquest sistema els costos electorals es redueixen dràsticament i, també la necessitat de finançament irregular de les formacions polítiques per fer-hi front.

Però, en tots els àmbits, no sols es tracta de decidir normes, sinó que cal executar-les, aplicar-les, gestionar-les… El poder executiu quasi sempre serà delegat, i per tant és millor confiar-lo a aquelles persones i equips amb capacitat de gestió pública, que res tenen a veure amb els legislatius, ni són triats per ells. Els executius, com el seu nom indica, han de gestionar els acords dels legislatius. Han de ser governs excel·lents formats per experimentats gestors públics: equips executius triats en eleccions separades dels legislatius, i revocables parcialment o totalment en cas d’incompliment de la seva funció.

Reconstituir el sistema de protecció, seguretat i defensa. Una de les funcions sensibles de la gestió pública executiva és la de governar el sistema de protecció civil, de seguretat ciutadana i de defensa dels perills, riscos i amenaces reals, que poc tenen a veure, avui en la nostra realitat, amb el d’estructures militars obsoletes. Una visió conjunta de les necessitats de seguretat i de les necessitats de llibertat és clau per organitzar un eficaç sistema civil i policial, integrat per tots els cossos d’emergències, de seguretat i d’intel·ligència, tant en actuacions interiors com de cooperació internacional. El recurs a la força sempre ha de ser, realment, el darrer, proporcionat i super justificat recurs per protegir la població, els seus béns i les seves institucions. El diàleg, la mediació i els tribunals són les mesures adequades a un estat de dret amb una democràcia equilibrada auto responsabilitzadora de la ciutadania. Els principis: 1. La violència no ajuda a resoldre realment cap conflicte; l’ús de la força sempre ha de ser en darrer terme clarament justificada i proporcionada; 2. La millor protecció, defensa i seguretat civils és la d’un poble entrenat i organitzat, amb el mínim d’efectius professionalitzats.

El poder judicial, en tots els àmbits, és qui ha de vetllar pel compliment de les lleis i per la seva correcta aplicació per la ciutadania i pels executius. Una de les funcions del poder judicial és fer de contrapoder per evitar els excessos del poder legislatiu i del poder executiu contra la ciutadania; l’altra, és ajudar a resoldre els conflictes entre tots ells per la mediació i la via jurídica, amb el mínim d’ús de la força i la repressió possibles.

Seria desitjable un model més proper a la tradició judicial anglosaxona, amb moltes menys lleis, amb una funció tècnica dels jutges i un rol habitual de la institució del jurat en la que la ciutadania interpreta els fets amb el suport tècnic dels tribunals.

Cal separar el poder judicial, entès com a sistema d’interpretació de les lleis, dels tribunals de garanties. El tribunal de garanties constitucionals ha d’estar escollit pels procediments de la democràcia equilibrada. Els seus membres no poden ser únicament representants dels altres poders (legislatiu ni executiu), sinó que cadascú ha de ser elegit per un sector social diferent: els propis jutges, els juristes i advocats, els síndics territorials, les organitzacions socials, el parlament i, un parell, directament per la ciutadania (amb un sistema semblant de candidats al dels parlaments).

El finançament de la justícia no pot ser “controlat” pels altres dos poders: el seu pressupost correspon a un percentatge fixe dels pressupostos generals del país.

Amb aquestes orientacions caldrà anar concretant com sotmetre els tres poders públics a la democràcia equilibrada, que combini elements de democràcia directa, participativa i representativa segons allò que la ciutadania vulgui delegar.

 

  1. El segon objectiu és evitar estructuralment la concentració de poder, amb un règim d’incompatibilitats molt rigorós.

Però també s’ha d’evitar la concentració en els poders privats: no es pot ser de dos consells reguladors, ni de dos consells d’administració, ni de dos consells directius, ni president o gerent de més d’una organització, ni accionista principal de més d’una empresa. Cal aplicar a fons la prohibició de tota mena de monopolis, d’oligopolis, de concentracions de poder i de diner… que són contraris a la lliure competència i a la democràcia.

Cal fer i aplicar rigorosament lleis anti-monopolístiques i que tant el capital com la informació no estiguin controlats per uns pocs agents o grups de pressió. La llei ha d’impedir la concentració i acumulació de poder econòmic i d’informació en tots els sectors. Les lleis que regulin aquests poders han d’impedir l’acumulació de qualsevol d’aquests poders en una persona, associació, empresa o entitat, directa o indirectament.

 

  1. El tercer objectiu és forçar un règim de transparència i un retiment de comptes en tots els poders públics i entre els seus responsables.

Els qui administren els bens del poble són els gestors del poble; no han de poder amagar res i han de poder explicar-ho tot: decisions amb arguments, pressupostos i la seva execució detallada, cobraments i pagaments amb mitjans de pagament que deixen rastre,… cal considerar que de facto tot diner efectiu és diner negre; cal obligar les organitzacions de tots els poders i tots els seus alts càrrecs a realitzar les transaccions econòmiques només amb mitjans electrònics i evitar l’efectiu.

La mateixa transparència s’ha d’aplicar en la governança dels poders privats, especialment en totes les organitzacions de dret públic que regulen, supervisen, governen sectors estratègics, i en tots els membres dels seus òrgans de gestió.

Un conjunt d’òrgans de control independents del govern i del parlament poden reforçar l’observació crítica i la denúncia dels poders públics i privats: sindicatura de comptes, de greuges, de compliment de compromisos electorals, parlaments ciutadans…

 

  1. El quart objectiu és el de clarificar i jerarquitzar els diferents tipus de poders:

Tradicionalment s’ha parlat dels poders fàctics com aquells poders que influeixen, condicionen, subordinen, suplanten… els poders públics, gràcies a la força corruptora del diner o a la força de les armes o a la de la ideologia. En l’Espanya de la transició els poders fàctics eren “els militars, els banquers i els capellans”. Quins són avui els poders fàctics? Com influeixen i subordinen els poders públics?

La nostra hipòtesi és que el poder financer (bancs centrals, banca, fons d’inversió, borses, etc.) és avui el sector estratègic més potent i descontrolat i per tant, el poder fàctic més influent, no sols sobre els poders públics sinó sobre la resta de poders privats. El poder financer és el “metapoder”. Les grans corporacions financeres (30 en tor el món) són les que estan condicionant el sistema democràtic a través del seu poder de decisió en tots els sectors estratègics: industrial, de la comunicació, dels transports, de la salut, de la formació, científic i tecnològic… i en la seva penetració, a través dels polítics al seu servei, en els tres poders clàssics de l’estat: governs al seu servei, parlaments segrestats amb els grups de pressió i jutges polititzats posant la justícia als peus dels poderosos. En una societat fonamentada en el poder del diner, té més poder qui crea el diner (el poder d’endeutar el altres i amb interessos impagables), qui distribueix el diner (el poder de donar o no crèdits per invertir o no en projectes), qui decideix quin tipus de diner circula (el poder del diner anònim per a certes operacions que no deixa rastre dels crims i delictes…)

Mentre els poders públics no prenguin el control democràtic del poder monetari – financer no podran respondre als interessos de la majoria. Cal concretar com aplicar la democràcia equilibrada, el règim d’incompatibilitats i el règim de transparència en els espais de regulació, decisió i supervisió del sistema financer: banc central, consells d’administració, assemblees d’accionistes… Tots els grups d’interès (stakeholders) han de tenir influència i han de fer aplicar la transparència en les decisions de les organitzacions i empreses públiques, però també en les privades i les socials.

Constituir un poder financer democràtic. Recuperar la creació monetària mitjançant el crèdit per part del Banc Central. Una de les mesures clau del procés de democratització de tots els poders és que la ciutadania recuperi la sobirania monetària i financera, deixada en mans d’un Banc Central Europeu que, per primera vegada a la història, un banc central gestiona una moneda (l’euro) sense un estat (ni un parlament) que el controli (Piketty, T). La ciutadania ha de poder decidir sobre els objectius del BCE i la seva aplicació, i no sols els governadors dels bancs centrals de la zona euro. L’objectiu del BCE ha de ser el control no sols de la inflació, també de la deflació; ha d’assegurar que l’economia real disposi de la massa monetària adequada a la d’una economia sostenible i socialment equilibrada. Ha d’evitar que el diner en efectiu sigui una eina d’impunitat. La democratització amb transparència del BCE ha de garantir que tots els estats disposen d’un suport financer que eviti l’endeutament i l’ofegament; i ha d’impedir que salvar els bancs comporti endeutar els estats – el ciutadans – tot enfonsant les persones i les petites i mitjanes empreses.

Semblantment, tots els altres sectors estratègics han d’estar controlats pels poders públics per garantir la seva orientació al bé comú: aigua i energia; comunicació, informació i publicitat; telecomunicacions i informàtica; coneixement i cultura; ciència i tecnologia; indústria i comerç; seguretat i defensa; alimentació; salut i educació; mobilitat i transport; construcció i obra pública; medi i territori; esport i turisme; religions i cultures; cooperació i relacions internacionals…

La majoria d’aquests sectors ja disposen de “Comissions Nacionals” i “Consells reguladors i supervisors” (vegis Annex 2), normalment o públics o de dret públic, amb l’objectiu formal de garantir la lliure competència, per evitar oligopolis… però, no sempre per orientar-los al bé comú. I, o bé estan controlats per les empreses hegemòniques, pels lobbies de cada sector o bé estan controlats per representants dels partits majoritaris, d’una democràcia formal segrestada allunyada dels interessos de la majoria.

Cal per tant aplicar un bona governança democràtica, directa, representativa i participativa de tots els grups d’interès en cada sector, amb un estricte règim de transparència i d’incompatibilitats, que eviti la corrupció, i, amb ella, la destrucció dels poders públics i de la seva imparcialitat. Es tracta de repensar i reorganitzar tots els Consells ja existents o de crear-ne de nous i fer-los de dret públic, per evitar que continuïn governant a l’ombra i suplantant la democràcia.

Exemple de la democratització d’un dels poders estratègics. Constituir un poder mediàtic democràtic: la informació i la comunicació al servei del bé comú. Mai cap poder polític ni econòmic ha tingut un aliat o un enemic tant potent com el que podem anomenar el poder mediàtic: els mitjans de comunicació en qualsevol dels formats i canals, més o menys interactius, més o menys informatius, més o menys propagandístics… són un poder i alhora poden ser un contrapoder formidable que influeixi decisivament en la visió, els valors, les necessitats, els coneixements… de la població i , per tant, en les seves decisions polítiques, socials o econòmiques. En nom de la llibertat d’expressió i de premsa les indústries culturals són, però un actor propi, un poder clau, que empra els seus mitjans per enfortir les posicions dels qui les controlen.

La democràcia equilibrada també ha de regir aquest sector estratègic impedint qualsevol oligopoli – cal impedir els grups multimèdia –  i fent transparent els propietaris (públics, privats o socials) i els seus interessos; també implicant en el seu control (renovant el Consell de l’Audiovisual, els Consells d’administració…) els diferents sectors socials interessats i no sols els propietaris: lectors, audiències, organitzacions socials, periodistes i professionals, col·legis professionals, universitats… per garantir una informació veraç, una publicitat contrastada no consumista ni sexista, un entreteniment basat en el coneixement… Cal una real autoritat democràtica reguladora independent en l’àmbit de la informació i la comunicació pública i privada, no sols audiovisual, que no sigui triada sols pel parlament. Cal un organisme independent que vetlli pel dret a la informació i la comunicació, un organisme independent dels interessos polítics i econòmics per regular, ordenar i, si s’escau, imposar sancions en el sector de la comunicació.

La concentració de la propietat dels mitjans de comunicació és una amenaça per al pluralisme informatiu dels mitjans privats i un perill d’homogeneïtzació cultural; per això cal establir topalls de participació accionarial en els grups mediàtics per garantir la diversitat de línies editorials, i establir incompatibilitat dels responsables en més d’un mitjà.

Aquest control públic també ha d’incloure el control democràtic de les bases de dades (big data), d’Internet, dels dispositius mòbils, de les xarxes socials.. eines que aporten un grau d’interactivitat molt important… però que en ser controlades per molts pocs operadors –influenciables pels altres poders – posa en perill l’aparent llibertat del usuaris.

 

Gràcies als 4 objectius citats, podem plantejar exemples de diverses mesures per a la transició. (Vegis Annex 1)

 

  1. Aquest text que vol ser breu, endreça i prioritza idees, algunes ja existents; està obert a crítiques, comentaris i millores. Vol ser un eina de reflexió estratègica per a les diferents organitzacions i moviments polítics que estan plantejant la necessitat d’un canvi profund a Catalunya, a l’Estat Espanyol o a Europa, un canvi a millor perquè res continuï igual, un canvi per fer un país i un món habitables per a tothom.

 

30 de gener 2015, aniversari de l’assassinat de Gandhi

Inici d'un camí de transicions

Inici d’un camí de transicions cap a un món habitable per a tothom


Acabo de revisar i publicar al web la versió final de la Declaració del Consens de Barcelona : Compromís per un món habitable per a tothom. Han estat 3 anys de creació col·lectiva amb 150 homes i dones d’arreu del món que en ha portat a una trobada a Barcelona de l’1 al 3 de maig.


Rebo missatges de que a la Plaça Catalunya de Barcelona hi ha una acampada i assemblees diàries d’indignats. Al vespre quedo impactat per l’assemblea de tanta gent i tan ben portada. Inèdit!


Després de molts anys d’experimentar i aprendre sobre noviolència, participació deliberativa, promoure propostes socialment innovadores, models socioeconòmics i financers alternatius… el que està passant és un somni!!  Un moviment d’indignació espontani que es declara noviolent, que rebutja tota violència com a provocació, que planteja canvis radicals perquè la democràcia sigui real ja!


Per tots aquests motius inicio aquest bloc per compartir aquesta nova etapa d’un camí personal i col·lectiu de transicions cap a un món habitable per a tothom.