by Martí Olivella | oct. 2, 2015 | 2. La Política, 3. L'Economia
[Fer present a Aminetu Haidar, memorial per la pau 2014
Hem volgut sentir aquesta veu, la de Mariam, una cantant sahrauí que recentment ha mort a Barcelona, per recordar l’absència d’Aminetu Haidar, memorial per la pau 2014, que enguany tampoc pot estar amb nosaltres, i amb ella, recordar que d’aquí a unes setmanes, a primers de novembre, farà 40 anys de la Marxa Verda que permeté al Regne del Marroc ocupar el Sahara Occidental en retirar-se l’exèrcit espanyol. 40 anys que el món ha abandonat un poble a la seva sort, ha impedit que un poble pugui exercir el seu dret a l’autodeterminació com han fet tants d’altres en el procés de descolonització.]
OBSERVATORIS CIUTADANS MUNICIPALS. MEMORIAL PER LA PAU 2015
En primer lloc, volem agrair l’esforç de tantes persones i organitzacions que al llarg d’aquests 31 anys han presentat les candidatures que han permès adonar-nos de la riquesa i la diversitat de camins noviolents per construir la pau. Esperem que el Memorial per la Pau pugui continuar sent un reconeixement a iniciatives socialment transformadores poc conegudes i que pugui ajudar els seus promotors a incrementar l’entusiasme i la influència social.
Aquest llarg camí ha estat possible sobretot, gràcies a l’actitud generosa, constant, humil i respectuosa de Liesel Vidal, que enguany, per primera vegada no ens pot acompanyar, però com hem vist ens ha fet arribar el seu missatge des de Nova York. El Memorial per la Pau el fem honorant a Josep Vidal, però, només és possible gràcies a la iniciativa i el suport de la Liesel. Valgui de nou, aquest acte d’avui, com a reconeixement a la Liesel, a la seva amistat i generositat.
Enguany, la iniciativa guardonada, és col·lectiva: els Observatoris Ciutadans Municipals. Sobre un total de 36 iniciatives que han rebut el Memorial per la Pau, 20 ho han estat organitzacions.
Els motius pels quals el Comitè li atorga el Memorial representa, com cada any, un altre camí ben diferent a tots els anteriors guardonats, un altra via de fer una aposta noviolenta per la pau, entesa en un sentit ampli de pau positiva, d’afavorir la cohesió social, no sols d’absència de guerra:
Els Observatoris Ciutadans Municipals són una iniciativa activa de la societat civil per promoure l’obertura dels ajuntaments a la participació ciutadana.
Són un espai on fiscalitzar, des de la ciutadania, les polítiques municipals de manera permanent, pública i col·lectiva.
Faciliten als grups interessats un software que permet alliberar en format obert informació econòmica municipal, visualització de pressupostos i un espai on realitzar instàncies als ajuntaments de manera pública.
És una iniciativa pionera que potencia la implicació i participació ciutadana des de la pròpia ciutadania. Sovint en aquesta cultura política de la dependència a la que hem estat tant mal educats esperem que sigui l’administració pública qui ens convoqui a la participació, qui sigui transparent, qui reti comptes del bon ús dels nostre diners…
Els OCM capgiren la situació i ens conviden a prendre la iniciativa de suscitar la participació ciutadana i, en un tema clau, com és el de fer exercir la transparència a les administracions públiques.
Com indica agosaradament el subtítol del web es presenten com una “Eina ciutadana per fer-nos amb el control de les coses que ens importen”, és a dir, per no deixar que les coses que ens importen estiguin sota el control d’altres…
Des de la quarantena d’Observatoris que estan en marxa a tot l’Estat espanyol s’estan aconseguint millores notables en el nivell de transparència de diferents ajuntaments, s’estan promovent mocions ciutadanes antideute i s’estan generant grups de ciutadans amb cada vegada més coneixements per fer un seguiment en obert de les polítiques municipals.
Els OCM ens pregunten:
El teu ajuntament i els diners que gestiona són de tots els veïns i veïnes del municipi, però sabríeu dir quant pressupost maneja?
I en què inverteix cada partida pressupostària?
Coneixeu els contractes que signa i les seves quanties?
Si la resposta és no, creieu que us seria fàcil accedir a aquesta informació?
Parteixen de la constatació, que en general:
Les administracions públiques són opaques i solen caracteritzar-se per dificultar l’accés a la informació i impedir la participació real de la ciutadania en les decisions consistorials. La seva opacitat es deu a l’extrema burocratització i a una voluntat molt sovint deliberada de mantenir al marge de la gestió municipal a la ciutadania.
Sota aquest nom molt formal cal entendre que:
Els Observatoris Ciutadans Municipals són grups de persones d’un mateix municipi que s’han organitzat per aturar aquesta situació i construir amb la pràctica una nova cultura de la transparència i de la participació a través dels organismes públics més propers: els ajuntaments. Són, doncs, associacions obertes i autogestionades que realitzen auditories ciutadanes municipals per potenciar el control des de la base dels temes pressupostaris i de tot allò que afecta al deute públic.
Parteixen dels mateixos dos principis que les Lleis de Transparència:
La transparència i la participació, i volen aplicar-los.
Una ciutadania informada és una ciutadania activa. La desinformació, la complexitat i l’opacitat de les dades, d’una banda, i la corrupció i la irresponsabilitat, d’una altra, han comportat la desafecció política de la ciutadania. A través de l’alliberament de dades, de la divulgació i de la formació, els OCM pretenen trencar les barreres de la desinformació perquè la gent pugui recuperar les bases del debat polític. Els OCM busquen construir una nova cultura de la transparència.
La ciutadania té dret a gestionar i controlar directament i de manera autònoma el que és d’interès general. Els OCM són comunitats que promouen la cultura de la participació, en les quals la ciutadania supera el binomi públic–privat i es converteix en agent directe de la política. Són laboratoris per experimentar estructures realment independents que assumeixin el control de les administracions públiques des de la base, evitant – jo diria, complementant – figures com les del Síndic de Greuges, les Sindicatures de Comptes o el Tribunal de Comptes; la independència dels quals ha estat nul·la en força casos destacats.
Els OCM se centren en dos dels fonaments de la gestió municipal: els pressupostos i l’atenció a la ciutadania.
Així, en primer lloc, un OCM ofereix de forma oberta l’accés als pressupostos aprovats per l’ajuntament així com les modificacions i les execucions. Explica de forma fàcil i senzilla quines funcions tenen, com s’estan gestionant els nostres diners i quins són els drets que com a ciutadania podem exigir.
I, en segon lloc, un OCM facilita i optimitza la realització de consultes públiques a l’ajuntament, ja que la gestió col·lectiva i organitzada de les consultes evita l’enfrontament en solitari a la burocràcia; optimitza l’esforç gestionant diverses consultes alhora; augmenta la possibilitat d’obtenir resposta gràcies a la pressió popular i a la difusió; i contribueix a una construcció cooperativa i autogestionada de la informació.
I amb quins recursos compta per fer-ho? Amb 3 de bàsics:
Els ciutadans i ciutadanes que creuen en la transparència i la participació i decideixen formar un grup d’auditoria ciutadana en el seu municipi.
Una plataforma informàtica on line, en codi obert, que apropa els pressupostos municipals a la ciutadania i facilita la gestió i la divulgació dels tràmits. Tant la programació com el disseny estan disponibles per ser replicats i millorats col·lectivament.
Una xarxa d’Observatoris Ciutadans Municipals independents i autogestionats que treballen en xarxa, posen a la disposició de la ciutadania els pressupostos municipals, agiliten la participació a través de les consultes recolzades per la resta d’usuaris i, en definitiva, estenen els nodes des d’on estem creant una nova cultura de la transparència i la participació.
Qui hi ha al darrera?
Són membres de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD) que treballa des de nodes coordinats a nivell estatal. Té vincles a nivell internacional amb la International Citizen Audit Network (ICAN).
És una plataforma formada per gent que ve de col·lectius diversos, d’ONGs que treballaven el deute del Sud, del 15M i ciutadania en general.
Des d’octubre de 2011, en diferents ciutats de l’Estat, va començar un procés per realitzar una Auditoria Ciutadana del Deute a l’Estat espanyol. Persones vinculades a la xarxa Qui deu a qui ?, al 15M, Attac, Democràcia Reial Ja, Economistes sense Fronteres, altres grups, a títol personal, van participar en un procés que en primer lloc tractava de definir com volíem que fos l’auditoria, quins deutes es volien auditar, qui hauria de participar en aquest procés i amb quins objectius.
Des del 25 de març de 2012 es va posar ja en marxa la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD) “No devem, No paguem”. En l’actualitat estan constituïts diferents nodes de la PACD en una vintena de municipis.
Entenen que: hi ha indicis més que suficients d’il·legitimitat en la generació de deute que el Govern espanyol, juntament amb la UE o els governs autonòmics i locals, estan utilitzant com a justificació per aplicar les seves polítiques d’austeritat.
Per això, exigim el dret a saber, a conèixer els detalls del procés que ens ha portat a aquesta situació i per això proposem la realització d’una Auditoria Ciutadana del Deute, auditoria que ens permetrà evidenciar la il·legitimitat d’aquest deute i tenir a alhora més força per exigir el NO PAGAMENT del DEUTE.
El moviment ciutadà que es constitueix en la PACD neix amb aquests objectius generals:
- Promoure un Canvi del Model Econòmic i Social (denúncia d’un mecanisme d’endeutament que fonamenta el sistema econòmic mundial i que genera profundes injustícies).
- Recuperar la sobirania dels pobles a través d’espais d’aprenentatge i metodologia de democràcia participativa, dotant a la societat d’una eina d’apoderament a través de la qual lluitar per la transparència, la democràcia i la justícia social.
- No pagar el deute il·legítim i denunciar els culpables, exigint responsabilitats.
Dur a terme una auditoria ciutadana del deute és examinar i avaluar els processos que han originat aquest deute, no només amb la finalitat de determinar la raonabilitat i fiabilitat de les dades comptables sinó també si han estat legals, legítims i transparents, així com si han originat perjudicis per a la població en base a les normes legals, comptables, financeres, ambientals i socials establertes en l’Estat.
El Memorial per la Pau 2015 reconeix, per tant, la creativitat propositiva d’alguns moviments socials, que no sols critiquen i protesten sinó que creen i proposen alternatives, no sols de canvi de model de societat sinó de canvi de pràctiques ciutadanes.
En definitiva, en un moment on cada vegada és més clar que la democràcia representativa és insuficient, els OCM són un exemple de com avançar vers una democràcia més equilibrada, és a dir, de com avançar també amb una democràcia més participativa i amb una democràcia més directa.
Per tot plegat:
El comitè de concessió, reunit el dia 5 de setembre a Tarragona ha atorgat
el Memorial per la Pau Josep Vidal i Llecha 2015 a:
OBSERVATORIS CIUTADANS MUNICIPALS
Una iniciativa de la societat civil per promoure l’obertura dels ajuntaments a la participació ciutadana.
L’acte tindrà lloc a la sala d’actes del Centre de Lectura de Reus, el divendres dia 2 d’octubre a un quart de nou del vespre.
by Martí Olivella | oct. 3, 2014 | 1. La Vida, 2. La Política
[Menció especial a Alfons Banda i Tarradellas
Volem retre homenatge a Alfons Banda i Tarradellas, fundador i president de FundiPau que enguany ens ha deixat, per la seva vida dedicada a generar una opinió pública favorable a la cultura de la pau i a les vies pacífiques per resoldre els conflictes.]
AMINETU HAIDAR MEMORIAL PER LA PAU 2014
Com podeu veure en el llibre presentat aquest setmana aquí mateix, des de 1985 portem 30 memorials concedits i 35 iniciatives guardonades, amb 5 d’elles compartides, ex aequo.
Durant tres dècades la ciutadania i les seves organitzacions han estat les protagonistes perquè han proposat centenars de candidatures que han permès adonar-nos de la riquesa i la diversitat de camins noviolents per construir la pau.
Volem agrair l’esforç de presentar les candidatures i reconèixer la feina i la importància de totes elles. I esperem que el Memorial per la Pau pugui continuar sent un reconeixement a iniciatives socialment transformadores poc conegudes perquè els seus promotors puguin incrementar l’entusiasme i la influència social.
Aquest llarg camí ha estat possible sobretot, gràcies a l’actitud generosa, constant, humil i respectuosa de Liesel Vidal, que de nou ens acompanya. El Memorial per la Pau el fem honorant a Josep Vidal, però, només és possible gràcies a la iniciativa i el suport de la Liesel. Valgui de nou, aquest acte d’avui, com a reconeixement a la Liesel, a la seva amistat i generositat.
Enguany, la persona guardonada, com les dels dos darrers anys, torna a ser una dona. Estem recuperant poc a poc l’equilibri: 14 dones o grups de dones, sobre el total de les 35 iniciatives que han rebut el Memorial per la Pau.
La trajectòria per la qual el Comitè li atorga el Memorial representa, com cada any, un altre camí ben diferent a tots els anteriors guardonats, un altra via de fer una Aposta noviolenta per la pau:
– Una vida de defensa del drets humans, especialment del dret a l’autodeterminació d’un poble, el sahrauí;
– Amb una aposta clara per la noviolència i la desobediència civil, amb llargues vagues de fam, enmig d’una llarga i cruent guerra;
– Malgrat haver estat “desapareguda” durant 4, malgrat haver estat torturada, malgrat haver estat condemnada i empresonada; malgrat haver estat ferida greument…
L’any vinent, el 2015 farà 40 anys de la Marxa Verda que permeté al Regne del Marroc ocupar el Sahara Occidental en retirar-se l’exèrcit espanyol.
40 anys que el món ha abandonat un poble a la seva sort, ha impedit que un poble pugui exercir el seu dret a l’autodeterminació com han fet tants d’altres en el procés de descolonització.
El poble sahrauí ha defensat el seus drets com ha pogut, sempre cercant el diàleg per poder exercir el dret a decidir el seu futur. Una part del poble durant uns anys ha emprat les armes per intentar defensar els seus drets. Una altra part des de sempre ha apostat per la noviolència per reclamar el seus drets. Ara, la nova generació que malviu en els camps de refugiats o que pateix la repressió en la zona ocupada, està perdent l’esperança i pot tenir la temptació de tornar a la via armada – com a mitjà de fer-se visibles – perquè comença a creure en la inutilitat de les altres vies…
És en aquest context que el suport a l’AMINETU HAIDAR i als col·lectius de dones aplegades en la “Unió nacional de dones sahrauís” que aposten per una via pacífica i noviolenta pren tot el sentit. I, en la mesura de les nostres possibilitats, aquest petit gest vol acabar amb el silenci que ens fa còmplices d’una situació radicalment injusta que afecta a un poble molt proper en molts sentits.
Al nostre país des de fa anys la Federació d’Associacions Catalanes Amigues del Poble Sahrauí (Federació ACAPS) lluita per trencar el silenci i fer conèixer la dura realitat que viuen els saharuís.
Ha estat la Federació ACAPS qui ha presentat la candidatura d’AMINETU HAIDAR al MEMORIAL PER LA PAU JOSEP VIDAL I LLECHA i qui avui, representada per Núria Salamé, recollirà el guardó en nom de l’Aminetu, que te problemes de salut per desplaçar-se.
AMINETU HAIDAR és una defensora pacifista dels drets humans i dels drets dels sahrauís a retornar a la seva terra amb plena llibertat. És presidenta del Col·lectiu Sahrauí de Drets Humans (CODESA).
El nom complert és Aminetu Ali Ahmed Haidar també anomenada Aminetou o Aminatu. Va néixer l’any 1967 a Al Aaiun (Sahara Occidental) i es va llicenciar en Literatura Moderna. És mare de dos fills (Hayat i Mohamed).
A inicis de la dècada dels 1980, molt jove, Aminetu Haidar es va incorporar a la resistència pacífica contra la invasió del Marroc a la seva terra, el Sàhara Occidental.
El novembre de 1987, va participar en les mobilitzacions sahrauís, que volien donar la benvinguda a la Comissió de la ONU que havia d’avaluar les condicions per tal de celebrar el referèndum d’autodeterminació que havia de controlar i validar la mateixa ONU. Les intencions dels sahrauís era denunciar les greus violacions dels drets humans que havien patit des de l’inici de l’ocupació marroquina (el novembre de 1975) i reclamar la celebració del referèndum d’autodeterminació del Sàhara Occidental, tal com estipulava l’ONU des de l’època colonial espanyola.
El resultat d’aquestes mobilitzacions va ser la detenció de més de 400 persones, 70 de les quals encara les podem trobar en els llistats de desaparegudes. Entre els detinguts hi havien 17 dones i entre elles, ja hi trobem Aminetu Haidar.
Fins el 19 de juny de 1991, durant quasi 4 anys, va estar en la llista de les persones desaparegudes, patint tot tipus de vexacions, tancada en un espai molt reduït, amb els ulls tapats, completament aïllada del món exterior, fins el punt que la seva família desconeixia si ni tan sols estava viva.
Des de la seva llibertat, Aminetu Haidar, es va comprometre encara més en la defensa dels Drets Humans i va fer tot el que estava al seu abast per donar a conèixer la situació de la seva terra, denunciant les atrocitats que patien els sahrauís de tota mena, ja fossin nenes o nenes, homes, dones o ancians i ancianes.
Va fer tot que va poder per entrar en contacte amb organitzacions internacionals en defensa dels drets humans, participant en reunions i trobades, favorables a la defensa dels drets humans. Per tal de contrarestar la seva activitat, el Regne del Marroc, li va confiscar el seu passaport, tot i així, Aminetu Haidar, no va aturar la seva activitat en defensa dels drets humans, participant de diferents col·lectius:
– Va formar part del Comitè de Coordinació de les Víctimes de Desaparicions Forçades al Sàhara Occidental (1994)
– Del Comitè Preparatori de Desapareguts Sahrauís (2002)
– Del Comitè per l’Alliberament d’Ali Salem Tamek i de tots el Presoners Sahrauís (2003)
Aquestes d’altres activitats, van fer que les autoritats marroquines prenguessin diverses formes repressives, que anaren des de detencions arbitràries a intents d’aïllar-la o d’impedir que pogués tenir ingressos econòmics.
El juny de 2005 fou ingressada al centre penitenciari conegut com la “Presó Negra” d’Al-Aaiun, després de ser arrestada en un hospital on estava rebent cures pels danys infligits per la policia durant una manifestació independentista. Segons els informes, fou torturada durant els interrogatoris.
Amnistia Internacional ha manifestat durant aquests anys gran preocupació sobre la situació dels presos sahrauís al Sàhara Occidental controlat pel Marroc, i especial interès en el cas d’Aminatou Haidar, expressant desconfiança en el respecte al dret a un judici just, i manifestant que es podria tractar d’un cas de presonera de consciència. Sis mesos després fou condemnada a set mesos de presó per un jutjat marroquí a Al-Aaiun. Amnistia Internacional, que havia enviat un observador per cobrir el judici, immediatament publicà grans crítiques contra el govern marroquí, reafirmant la seva postura que es tractava d’una presonera de consciència.
Cent setanta-vuit membres del Parlament Europeu signaren una campanya internacional per l’alliberament de Haidar. En la mateixa línia, el parlament redactà l’octubre de 2005 una resolució per demanar l’alliberament de l’activista política.
El paper simbòlic que va jugar Haidar, va animar molts sahrauís a sortir al carrer per manifestar-se en favor del seu alliberament. Poc després de sortir de presó afirmà:
l’alegria és incompleta sense l’alliberament de tots els presos polítics sahrauís, i sense l’alliberament de tothom, el territori de la pàtria continuarà estant sota ocupació dels opressors.
La gran dimensió mediàtica i el suport donat per associacions i polítics de països occidentals va permetre l’expatriació de Haidar, per a fer d’ambaixadora itinerant de la República Àrab Sahrauí Democràtica amb contacte oficial amb governs i associacions.
L’agost de 2006 les autoritats marroquines li van negar el passaport i el dret d’expatriació als seus nens, Hayat i Mohamed Kassim, com una forma de pressió pel seu treball com a ambaixadora itinerant.
El 15 de novembre de 2006 va tornar a Al-Aaiun on va fer el seu primer acte de desobediència civil. Les autoritats aeroportuàries li van demanar que baixés a la ciutat marroquina a resar per haver-se quedat a bord amb els estrangers. Haidar es quedà sola a bord dient que
preferia ser ciutadana sahrauí i no volia ser forçada a la possessió temporal del passaport marroquí.
Aminetu Haidar va participar en diverses manifestacions pacífiques com la que es va produir el 17 de juny de 2007, on Haidar va per colpejada i ferida per la policia del Marroc, patint 12 punts de sutura al crani i amb 3 fractures a les costelles. Va ser detinguda i portada a la Presó Negra de El Aaiun, directament des de l’hospital, juntament amb d’altres 37 presos polítics sahrauís. Aminetu Haidar i d’altres 6 presos, van iniciar una vaga de fam, que va durar 52 dies, per tal de denunciar la seva situació d’indefensió i la manca de garanties judicials. Seria alliberada el 17 de gener de 2008, continuant amb la seva lluita pacífica de denuncia de la situació que pateixen els sahrauís.
El novembre de 2009, va protagonitzar una vaga de fam de 32 dies a l’Aeroport de Lanzarote, en defensa dels seus drets com a persona i posant molt d’èmfasi en la situació que pateixen els sahrauís al Sàhara Occidental ocupat pel Marroc i en especial, en la situació dels presos polítics tancats en les presons del Marroc. Haidar fou arrestada en el seu retorn a Al-Aaiun, capital del Sàhara Occidental, després d’un viatge als EUA per a rebre un premi en favor dels drets humans. L’endemà, l’activista fou redirigida a l’aeroport de Lanzarote on inicià una vaga de fam en protesta al bloqueig a la seva entrada al país sahrauí.
El 28 de novembre, la diplomàcia espanyola, encapçalada pel ministre d’afers exteriors Miguel Ángel Moratinos, intentà desbloquejar la situació oferint-li la nacionalitat espanyola com a mesura excepcional condicionada a raons humanitàries. Durant les negociacions, Haidar rebutjà altres solucions ofertes com l’estatus de refugiada o un nou passaport marroquí. Poc després i a través de la seva representant legal, Inés Miranda, comunicà el rebuig a l’oferta, ja que la seva acceptació suposaria convertir-se en estrangera en la seva pròpia casa.
Durant la vaga, molts personatges públics de renom s’acostaren a mostrar de diferents formes el seu suport a l’activista sahrauí. Eduardo Galeano també mostrà la seva solidaritat agraint-li la seva valentia. Finalitzà la seva intervenció recordant que
persones com tu ens ajuden a confirmar que la lluita per un altre món, l’altre món possible que aquest món porta en el ventre, no és, no serà mai, una passió inútil. Moltes gràcies, companya. T’estimem molt, i jo sóc un d’aquests molts.
L’escriptor portuguès José Saramago que residia a Lanzarote, li dedicà un manifest a Haidar en què expressava el seu suport a la causa sahrauí.
Enguany, el 2014, Haidar va viatjar als USA, convidada per la Defense Forum Foundation i el Centre Robert Kennedy per la Justícia i els Drets Humans, que va permetre a Aminetu Haidar, parlar al Congrés dels USA (març de 2014). En la seva intervenció Aminetu Haidar, va defensar no sols els drets dels sahrauís, sinó que també va insistir que la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO) s’havia d’involucrar en la defensa dels drets humans sobre el territori.
Cal destacar, que sempre ha defensat una resolució pacífica del conflicte a la zona, basada en les resolucions de la ONU que fins avui defensen el dret dels sahrauís a poder votar en un referèndum que hauria de permetre la seva lliure determinació
Anys enrere va rebre diversos reconeixements:
- Proposta -que va partir dels U.S.A.- a Premi Nobel de la Pau (2006)
- Premi Juan Maria Bandrés de la CEAR (maig de 2006)
- Premi Silver Rose Award del Parlament Europeu -SOLIDAR- (octubre de 2007)
- Premi Robert F. Kennedy dels Drets Humans (any 2008)
- Premi al Coratge Civil de la John Train Foundation dels U.S.A. (2009)
Però darrerament, l’oblit torna a planar sobre els drets dels saharuís.
Tot i patir tota mena d’agressions i d’intents de desacreditar la seva posició, AMINETU HAIDAR, sempre ha demanat que es deixés de banda la violència.
Per tot plegat:
El comitè de concessió, reunit el dia 6 de setembre a Tarragona ha atorgat el Memorial per la Pau Josep Vidal i Llecha 2014 a:
AMINETU HAIDAR i a la xarxa de dones i organitzacions sahrauís
per la defensa ferma i noviolenta del drets dels pobles,
especialment del dret a l’autodeterminació del poble sahrauí,
malgrat les agressions i manca de llibertats que pateixen.
L’acte tindrà lloc a la sala d’actes del Centre de Lectura de Reus, el divendres dia 3 d’octubre a un quart de nou del vespre.
by Martí Olivella | oct. 4, 2013 | 1. La Vida, 2. La Política, 4. La Terra
Des de 1985 portem 29 memorials concedits i 34 iniciatives guardonades, amb 5 d’elles compartides, ex aequo.
Això, ha estat possible gràcies a tots els qui han presentat propostes, als qui han participat als comitès de concessió i a les institucions que han aportat recursos, però sobretot, gràcies a l’actitud generosa, constant, humil i respectuosa de Liesel Vidal.
El Memorial per la Pau el fem honorant a Josep Vidal, però, només és possible gràcies a la iniciativa i el suport de la Liesel. Valgui de nou, aquest acte d’avui, com a reconeixement a la Liesel, a la seva amistat i generositat.
Enguany, la persona guardonada, com les de l’any passat, torna a ser una dona. Estem recuperant poc a poc l’equilibri: 13 dones o grups de dones, sobre el total de les 34 iniciatives que han rebut el Memorial per la Pau. És una dona, també ferma, decidida i compromesa. Nascuda a Barcelona el 1967, viu a Ciutat Vella i és arquitecta.
La trajectòria per la qual el Comitè li atorga el Memorial representa un altre camí ben diferent a tots els anteriors guardonats, un altre camí d’aprendre a fer les paus, en aquest cas, en tres camps complementaris:
- el de fer les ciutats amb la participació de la gent que hi viu,
- el de la coherència com a representant política de la ciutadania que plega abans de fer-se còmplice de la corrupció,
- el de l’aposta per una ciutadania activa que genera una nova forma de fer política.
Desgranaré cadascun d’aquestes tres camps que tenen molt a veure amb crear les condicions per una vida en pau en qualsevol societat: un bon urbanisme, un bon govern, una bona ciutadania.
- Fer les ciutats amb la participació de la gent que hi viu hauria de ser una obvietat, però no ho és.
La planificació i el disseny de les ciutats han quedat en gran part segrestats per una conjunció d’interessos polítics, econòmics i tècnics. Aquests interessos de prestigi, de poder, de diners.. fan una ciutat poc pensada per les necessitats dels qui hi viuen.
El contrapès d’aquesta tendència és que la població prengui part en expressar les seves necessitats, valors i propostes.. per tal que l’urbanista hi ofereixi solucions tècniques possibles, viables econòmicament i acceptables políticament. A grans trets aquesta és la feina professional i vocacional de la Itziar tal com l’han presentat les persones que la coneixen prou bé:
Com arquitecta compromesa en el foment d’unes ciutats dissenyades i gestionades d’acord amb els principis de justícia, llibertat i sostenibilitat i en la seva actuació com a promotora de la participació de la ciutadania en aquest disseny i gestió. Per afavorir la participació i la mediació a favor d’un urbanisme que promogui la vida digna de la gent a les ciutats.
Cal dir que va iniciar el seu despatx professional amb un jurament hipocràtic tot a fet inusual: “que mai faria obra nova i només es dedicaria a la rehabilitació del patrimoni arquitectònic de nuclis vells i del medi rural”. Un jurament que si fos més habitual entre els arquitectes ens hauria estalviat el desolador paisatge de moltes ciutats i la terrible bombolla immobiliària.
Va ser professora a l’escola–taller del Centre del Vidre de Barcelona i fins l’any 2005 al Departament de Composició Arquitèctonica de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
Del treball durant anys amb nombroses comunitats de veïns de Barcelona va néixer la seva vocació per a la mediació en conflictes i la participació ciutadana.
Es considera urbanista “per voluntat popular”. L’any 2002 col·labora amb la plataforma ciutadana “una altra Plaça Lesseps és possible” i estableix allà la metodologia per a una posterior especialització en participació ciutadana i urbanisme que li ha permès de treballar en nombrosos processos de transformació urbana que van des del disseny de grans infraestructures a Plans d’intervenció integral de barris.
També va col·laborar amb el Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya per a la definició de Plans Integrals de Seguretat per a destinacions turístiques.
Actualment col·labora amb diversos estudis d’urbanisme i arquitectura en matèria de sostenibilitat social, participació, mediació i resolució de conflictes en l’espai públic.
- El segon camp, és el de la coherència com a representant política de la ciutadania que plega abans de fer-se còmplice de la corrupció.
Des de juny de 2007 fins abril de 2010, en que va dimitir, va ser regidora electa del districte de Ciutat Vella de Barcelona. No va poder completar, des del càrrec que havia assumit, la tasca de canviar les dinàmiques d’un districte que des de feia anys se li escapava de les mans a l’Ajuntament.
En entrar al seu despatx aquesta arquitecta especialitzada en la resolució de conflictes entre l’administració i la ciutadania, es va trobar amb un panorama desolador, de molts vicis adquirits i alts funcionaris de dubtosa moral, més disposats a servir als seus propis interessos que al bé comú.
A mesura que les seves sospites sobre el fosc funcionament del sistema de concessió o denegació de llicències, sobretot en matèria d’apartaments turístics, anaven prenent cos, va tenir molt clar que no podia ser còmplice de la situació. També va denunciar les fosques operacions sobre l’Hotel del Palau de la Música.
La seva discreta obstinació a treure tota la roba bruta estesa a Ciutat Vella mobilitzà a uns enemics cada vegada més nombrosos i perillosos. La regidora i el petit nucli de col·laboradors de confiança que ella mateixa havia format van patir tota mena d’amenaces -com es posa de manifest en el sumari d’aquest cas- i fins i tot va ser objecte d’un robatori en el seu propi domicili. Va haver de recórrer a escorta policial i, mentre intentava posar ordre a Ciutat Vella i de fer d’aquest territori conflictiu un lloc més amable i amb unes regles del joc més justes va veure com també el partit que l’havia fitxat l’abandonava.
S’havia convertit en un element subversiu per a l’establishment, una persona incòmoda. Tres mesos després de declarar davant la jutge, i amb la salut afectada, va decidir llançar la tovallola i tornar a la vida civil. Es tractava, com afirma, d’un acte “íntim de responsabilitat” amb ella mateixa.
Ha estat com veiem, una regidora atípica. Una dona jove, arquitecte, apassionada per la rehabilitació de nuclis històrics i la participació ciutadana, que mai no havia format part de l’establishment polític. Una ciutadana que – com hauria de ser normal- va voler fer uns anys de servei públic aportant el coneixement del barri que representava i el de la seva experiència professional.
Com veurem, és una dona que no es rendeix. Quan parla d’aquests fets, la contundència amb què descriu un món corrupte i sense escrúpols no traspua gens de ressentiment, ni de desànim. La seva anàlisi vol construir pensant en el futur. Ella ho ha vist des de primera fila i vol que les coses canviïn. I per això, ara, la seva aposta en construir una nova política ciutadana… el tercer camp:
- Una ciutadania activa que genera una nova forma de fer política no partidista.
Des de fa 8 mesos mesos, amb tot un equip, estan elaborant una proposta, que en diuen: Parlament Ciutadà.
Presentat el passat l’1 de juny a Barcelona, amb l’objectiu d’articular un procés de reconeixement mutu del màxim nombre possible de col·lectius i entitats. Es tracta de construir un espai de confluència, un escenari de cooperació, una forma d’expressió i pressió i un instrument d’acció política de la ciutadania. Que suposo ella ens explicarà amb més detall.
Per tot plegat:
L’ASSOCIACIÓ JOSEP VIDAL I LLECHA, L’AJUNTAMENT DE REUS I
EL CENTRE DE LECTURA DE REUS
acte de lliurament del Memorial per la Pau Josep Vidal i Llecha 2013
que ha estat atorgat a
ITZIAR GONZÁLEZ I VIRÓS
per la seva trajectòria a favor d’un urbanisme que promogui la vida digna de la gent a les ciutats,
per la seva denúncia a la corrupció que la portà a dimitir com a regidora,
per la seva aposta per construir una nova política ciutadana…
Sala d’actes del Centre de Lectura de Reus,
el divendres dia 4 d’octubre a un quart de nou del vespre.
