Aproximacions a una economia noviolenta? (Louis Campana)
Amb la independència de la Índia l’any 1947, Gandhi va donar la seva visió del nou país:
«Un país amb una única bandera i 500.000 pobles independents i solidaris»
Començaré amb una cita de Gandhi:
«L’Estat representa la violència de forma intensificada i organitzada. L’individu té una ànima, però l’Estat, que és una màquina sense ànima, no pot ser sostret a la violència ja que és a ella qui deu la seva existència».
«L’autèntica independència no vindrà per la presa del poder per alguns, sinó del poder que tots tindran d’oposar-se als abusos de l’autoritat. En altres termes, s’haurà d’arribar a la independència inculcant a les masses la convicció que tenen la possibilitat de controlar l’exercici de l’autoritat i de respectar-la».
Gandhi. Democracy: Real and Deceptive, Ahmedabad, Navajivan Publishing House
Aquí, Gandhi no critica l’Estat pròpiament parlant en la seva essència (per fer-ho caldria establir les seves prerrogatives essencials i tenir-s’hi) sinó l’Estat tal com és, un abús permanent de poder amb un resultat asfixiant per als administrats. El seu paper seria defensar la Justícia, defensar el Dret… Amb un poder a nivell dels pobles, dels barris o d’altres llocs de producció…
«Màquina electoral, màquina legislativa, màquina executiva, màquina administrativa, l’aparell de l’Estat rebotava Mahatma que el trobava tan desagradable com un tren»
Prefaci de Lanza del Vasto del Hindj Swaraj de Gandhi, Leur Civilisation et notre Délivrance, Pensée Gandhienne, Denoël. 1957.
Introducció voluntàriament radical
Hi ha doncs dues visions econòmiques:
- L’una, en que la responsabilitat i el poder són al nivell de l’individu i del poble o del petit grup que decideix per ell mateix i els que l’envolten, amb l’objectiu de respondre el millor possible a les necessitats del grup. És la que anomeno una economia noviolenta!
- I l’altre, dominadora, impersonal, conqueridora de la lògica implacable que apunta els interessos d’una oligarquia planetària que juga amb dels diners ficticis, malgrat els deutes per als pobles són ben reals. És la que anomeno una economia de depredadors!
Es gosarà anomenar aquesta oligarquia, una màfia legal i protegida pel dret?
Sí, ho és pot i ho dic.
En efecte, aquest llenguatge no és molt diplomàtic, però ja en tenim prou d’eufemismes i mentides! Aquest món que fabrica la misèria de persones sense fi ha de ser denunciat, no ens porta res més que a un caos!
I ja és un caos amb guerres, disturbis, terrors, fams, migracions pels que pateixen cada dia la humiliació de la gana, de l’exili forçós, de l’atur, en un món d’opulència.
Com acceptar el buit ambiental i el cinisme dels governants a qui l’únic objectiu evident és la preocupació d’obtenir la posició de força per tal de mantenir-se al poder?
Què es pot esperar d’una societat que te com a fonament la por, l’amenaça, el profit o fins i tot el domini?
Tot home, tota dona, tota família haurien de tenir l’oportunitat de prendre en mà la seva vida gràcies a que l’accés a la terra, a un taller, a un sostre sigui possible, prioritari i legítim.
I si evidentment és possible, cal voler-ho.
Seguim…
Abans de demostrar que això és possible, vull aportar quatre textos coneguts per la humanitat, un d’ells des de fa quatre mil·lennis i dos mil·lennis per als altres tres, així com el parer dels pobles originaris, amb la seva sensatesa eterna i en perill.
El primer és sobre la Guita. Es tracta d’un comentari de Vinoba Bhave, successor de Gandhi, recollit per Satish Kumar, al seu llibre «Ets, així soc». (Aprofito per dir que el famós «penso, així soc» de Descartes és una aberració que ha produït el món modern on l’únic fet de pensar justificaria ser la seva pròpia font i per tant, tenir el dret de fer el que es vol).
Al capítol «Terra, ànima i societat», Kumar, citant Vinoba, distingeix tres elements: Yajna (sacrifici ritual, donació de si mateix), Dâna (deure de beneficència, de reconeixement de l’altre) i Tapas (l’austeritat, sobrietat).
- Yajna consisteix a reparar el dany que l’Home ha fet a la Terra restituint tot o una part del que li ha pres. El pagès, per exemple, restitueix a la Terra-Mare el compost i els elements nutritius. El fuster, planta arbres. Actes de retorn i de respecte després d’haver pres alguna cosa.
- Dâna consisteix a ser conscient sobre el fet que des que naixem cadascun és alimentat i educat per la societat i que, per tant, es tracta de retre alguna cosa per honorar i respectar els nostres ancians perquè ens han transmès l’art, la cultura, l’experiència de la vida.
- Finalment, ens cal alimentar-nos amb pràctiques com la meditació, l’estudi, el dejuni, el repòs, la son i el contacte amb la naturalesa. Això és Tapas.
Són aquestes les coses ensenyades actualment en els nostres sistemes educatius? Sobretot s’ensenya a prendre, a usar, a consumir i a reclamar drets!
Una altra referència és un comentari del Parenostre cristià, revisat i corregit per un exegeta jueu, psicoanalista i escriptor.
Es podria titular: El parenostre dels nous brots i del combat pel pa. Segurament la pregària més recitada arreu del món, sorgida directament de Jesús. Pregària segurament dita en arameu o hebreu, és a dir, en la llengua local. És ben possible, com diu Pierre Trigano, que la traducció d’aquest text per la Septuaginta i per Jeroni amb la Vulgata n’hagi dissipat la força i les intencions.
Em baso en el llibre d’aquest autor, titulat: «El «parenostre», manifest revolucionari de Jesús l’hebreu».
Pierre Trigano, doctor en filosofia i analista jungià, convida tots els que pronuncien aquesta pregària a entendre amb el cap, el cor i el ventre el missatge inclòs en les paraules hebrees.
No sabria massa fer el paral·lel amb l’acció de Gandhi i dels seus seguidors tot al llarg de la seva vida i de les accions portades a continuació sobre en relació a aquesta pregària.
Convido els lectors a prendre el temps de llegir l’obra de Pierre Trigano, menys de 100 pàgines i molt densa.
En efecte el sentit ocult de certes paraules i sobretot la possibilitat de llegir aquestes paraules (recordar que originàriament en aquests idiomes són sense vocals) amb vocals diferents que aquelles utilitzades habitualment, dona a aquest text una obertura i una sagacitat excepcionals tenint en consideració el que significa per aquells que la reciten amb consciència.
Així la paraula «Pare» pot ser llegida com «abundància de procreació» o «verdor inesgotable» o encara «brot jove» i «nous brots».
Voldria dir, Jesús «emergeix fa 2000 anys com aquest “brot jove”, renovació radical de l’experiència humana».
Així mateix el «el nostre» pot ser llegit en juxtaposició tant al «pare» com a «en mi»:
«A partir del moment, diu l’autor, on la presència divina del “brot jove” és reconeguda en cadascun, el «nosaltres» de la comunitat, a la qual ens ha demanat de comprometre’ns, no pot ja ser un «nosaltres» despòtic de clan o de societat totalitària que exigiria l’anul·lació del mi mateix, de l’existència personal de l’individu, en una indiferenciació general».
«Tots els homes són germans» recorda Gandhi; tots nascuts d’un mateix Pare, tot i que les lectures dels homes són diferents, aquesta exigència és l’esdevenir humà, no hi ha altra finalitat que aquesta unicitat d’origen (l’alfa) que ha de desembocar a aquest coneixement final (l’omega) sense el qual tota paraula és vana perquè està privada de la plenitud última.
La paraula «pa», seguint les recomanacions de lectura de Pierre Trigano, pot i ha de (?) ser traduïda també per «combat».
El combat diari pel «pa» no és una possibilitat, sinó una exigència. Permetre a tothom menjar cada dia el seu pa necessari és una exigència demanada al «Pare en nosaltres que no exclou el jo». El sopar instituït per Jesús el dijous abans de la seva mort «transforma» el pa ofert en «cos del Crist-Messies», implica el combat contra la mort, la desgràcia de la gana i el combat dels “brots joves” privats de recursos per créixer i realitzar-se. No hi ha angelisme, el prec de Jesús cap el seu-nostre Pare és un acte «revolucionari» que ens-em demana de dir cada dia per permetre el pa diari de tots, que alguns acaparen per a ells sols!
«La terra pot satisfer les necessitats de cadascun, però no pot satisfer la cobdícia de tots!» diu Gandhi.
L’ètica de la «marxa de la sal» de Gandhi s’inscriu se’ns dubte en aquesta pregària. Com una nació pot permetre’s taxar un producte imprescindible a la vida? Hi ha un dret legítim a impedir-ho? Pot ser empresonat qui va a recollir al mar la seva sal?
Qui és el civilitzat?
Quan Rajagopal convida els sense-terra a reclamar una «pata» o acta de propietat amb els seus drets a la vida i a la terra, no és aquest un combat per al «pa», i una civilització que els promet assistència financera és creïble? On és la dignitat dels joves brots artificialment alimentats? És una ofensa!
Parlem-ne, el text diu:
«I perdoneu les nostres culpes – deutes- , així com nosaltres perdonem els nostres deutors». Seria aquest un afer moral?
Sí, però no només.
Pierre Trigano ens fa adonar que:
«La gent humil a la que Jesús s’acosta és oprimida per les taxes i impostos que els imposen tant la potència colonial com la casta dels sacerdots. Per intentar sortir-se’n, està sovint obligada a demanar crèdits amb usurers tipus d’interès, i si no pot retornar-los, pateix la confiscació de tots els seus béns…».
Així la pregària de Jesús va molt més enllà que la simple ofensa perdonada, és també una exigència de justícia i de manca de legitimitat dels deutes que pesen sobre els desafavorits.
Els deutes dels països africans, indis, sud-americans i altres, colonitzats durant segles i que han pagat els costos deguts a les seves explotacions legals s’han carregat de deutes sobre inversions de la colonització, signades per les oligarquies locals posades en marxa pels acaparadors, nosaltres, pobles civilitzats i «benefactors».
«Perdona els nostres deutes» és així una pregària que compromet a viure l’ètica comunitària del regne, a apostar resoltament per la causa dels pobres i dels desesperats com una prioritat, a proclamar per tot arreu i amb força que Déu, parenostre, exigeixi l’alliberament dels esclaus de l’Economia (de mercat) .
El tercer, «les temptacions de Crist al desert»
Sempre amb aquesta mateixa idea, em permeto viatjar al segle XVIII i citar aquest filòsof rus, Vladimir Soloviev, que s’interroga sobre les temptacions de Crist al desert en els Evangelis.
Cadascun coneix aquestes tres temptacions:
(La pedra es transformarà en pa, els àngels impediran la caiguda de dalt del temple, els regnes del món es posaran a disposició de Jesús si es prosterna davant ell, Satanàs.)
En el text les temptacions es resumeixen a tres verbs en infinitiu:
«Si vols «tenir-ho tot», «ser-ho tot» i «poder-ho tot», prosterna’t davant meu» diu clarament Satanàs.
Conseqüència de «tenir-ho tot», la cobdícia, l’acaparament dels béns i la misèria que comporta tant per a l’assedegat de cobdícia com per a les seves víctimes directes i indirectes.
Conseqüència de «ser-ho tot», el vedetisme immediat i fugaç que et tanca en una presó d’il·lusions sobre un mateix.
Conseqüència del «poder-ho tot», les dictadures, les incomprensions, els abusos i les revolucions…
I quins remeis tenim a aquestes desmesures?
Però, tornem a l’aportació de Trigano.
Finalment, la paraula «deutes» pot encara, pel joc de les vocals, ser compresa i traduïda per «les dones». No puc re-transcriure tot el comentari, heus aquí tanmateix un fragment:
«El que parla d’amor en política és sovint ridiculitzat, i té poca sort d’ésser pres seriosament. Només la lògica de l’interès egoista de l’individu o de la nació, la lògica de l’afirmació del jo (referit al masculí) és el més sovint, pres en compte… »
Fàcil llavors per a mi de tornar sobre el comentari del mirall de les ànimes que són les confrontacions diàries a les nostres vides de «Caín» i «Abel» que són en cadascú.
Aquesta negació de la feminitat de cadascú que es mostra a través de la nostra civilització és tanmateix visiblement oferta als ulls dels que saben veure. Unes figures com Mare Teresa, Germana Emmanuelle, però també Simone Weil (amb una W) o Hannah Arendt (que no son feministes que volen reemplaçar els homes) han pogut i sabut aportar la seva lectura de la societat incloent-hi l’amor Un comentarista ha dit de Simone Weil que era:
«Un ésser a part, “arcangèlic” i misteriós, una mena de cervell pujat directament sobre el cor, d’una capacitat intel·lectual fora del comú, alliberada de tot cinisme i consagrada sense condicions a un única causa: la veritat».
«La història per a Simone Weil, lluny d’ésser lineal, és més aviat un oceà de mentides escrites pels vencedors on suren de temps en temps dels “illots de veritats”, tresors extraviats de l’ànima humana que es tracta de trobar». (www.causeur.fr , Simone Weil, profeta per al nostre temps)
Del seu costat, Hannah Arendt «estima que Eichmann, lluny de ser el monstre sanguinari que s’ha descrit, és un home tristament banal, un petit funcionari ambiciós i zelós totalment subjecte a l’autoritat, incapaç de distingir el bé del mal. Eichmann creu realitzar un deure, segueix les consignes i deixa de pensar». La «banalitat del mal» és un concepte filosòfic desenvolupat per Hannah Arendt l’any 1963, a la seva obra Eichmann a Jerusalem: Informe sobre la banalitat del mal.
És aquest fenomen que Hannah Arendt ha descrit com la banalitat del mal.
Així el «parenostre» apareix per als que ho volen veure, com una invitació a reescriure la «Creació» aportant-hi la reconciliació dels «joves brots» descendents d’Adam al voltant del «jove brot» descendent del «Pare» per a un «combat de justícia per al pa», exigint-hi l’alliberament dels esclaus de l’economia (de mercat), deixant-hi obert el lloc d’Abel, el femení oprimit per la masculinitat de Caín, tot plegat per tal de viure el «regne ara, amb la felicitat del cel» i així alliberar-nos del mal.
És aleshores que lliurats de «la pulsió de mort» (la submissió a Satanàs), ja no serem subjectes a les temptacions i, serem alliberats del mal «banal» i diari, eina de mort.
El quart referent és del pensament musulmà:
Raed Abusahlia és prevere catòlic, canceller del patriarcat llatí de Jerusalem. Viu el patriarcat en plena il·legalitat, ja que resideix normalment en territori ocupat. El patriarcat llatí està instal·lat en territori israelià. Intel·lectual i home de fe, s’ha donat la difícil tasca de defensar una tesi sobre «Violència i No-violència en el pensament musulmà».
Un versicle corànic és comú als Cristians, als Musulmans i als Jueus: és el conflicte entre Caín i Abel.
«Vaig a matar-te!» diu Caín.
«Jo, no aixecaré la mà sobre tu, perquè ets el meu germà», diu Abel.
I el comentari, autoritzat: Caín mata Abel, però és Abel que sobreviu. Ha mort per haver rebutjat la violència, però s’ha fet gran.
Diversos pensadors es basen en aquest versicle per reconèixer una pensada no-violenta a l’Islam:
«Siguis com el primer fill d’Adam, (Abel)» és un vot formulat pels musulmans. Per a Raed, els pensadors musulmans són els primers a haver escrit sobre la «Paciència».
La «Paciència» és una forma de l’economia noviolenta que enfront de la violència organitzada ofereix el do de la vida i el sacrifici gratuït com a signe de victòria per a tots, inclòs el violent.
Caín significa, «he adquirit, soc el més fort», Abel significa «l’Alè, que bufa suau».
Ara, la veu d’un poble originari, els Guaranís.
Voldria aportar la reflexió d’Adolfo Pérez Esquivel (Premi Nobel de la Pau, 1980) sobre el desenvolupament. Em parlà dels indígenes d’Amèrica del Sud, dels Guaranís, a qui els va demanar com entenien el desenvolupament.
Aquests li van donar una bona lliçó.
Conversa:
«Per a nosaltres, la paraula desenvolupament no existeix!»
«Aleshores, quina paraula empreu?» reprèn
«Existeix la paraula “EQUILIBRA”, equilibri amb el Cosmos, amb l’entorn, amb la Mare Terra, equilibri amb els altres, amb si mateix, amb Déu. I és aquest equilibri que és la Vida».
«I quan aquest equilibri es trenca, llavors comença la violència i les seves conseqüències».
La nostra civilització occidental és equilibrada?
No és violència permanent? Violència estructural, violència de domini, de control, d’amenaça i de profit? És una altra cosa que el que a totes les tradicions religioses es diu el pecat?
Vet aquí el que podem trobar a les Escriptures o en els pobles antics, a la disposició dels homes, escriptures, testimonis de les reflexions dels vius sobre les seves experiències passades, heretades i sempre actualitzades… Hi en tenim moltes d’altres…
Què en fem avui d’aquestes realitats heretades dels textos sagrats o dels sabers antics?
Heus aquí alguns exemples directament lligats a aquests textos i renovats pels profetes d’avui.
La marxa dels captaires
He vist un poble aixecar-se. L’he vist posar-se dempeus. Adivasi, és a dir, de les tribus dels boscos d’Índia, intocables, pagesos sense terra, gent menyspreada, abatuts, empresonats, deslocalitzats, refugiats de l’interior, en resum, dels sense-drets. Els he vist posar-se a la carretera, en marxa per expressar els seus drets sobre l’autopista dels rics, sense odi, sense menyspreu, però amb la determinació dels que no tenen res més a perdre perquè el seu cas és desesperat. Disposats a morir. Els he vists, ancians, dones amagrides, nens somrients, sofrir sobre la carretera durant un mes, amb un únic menjar al dia; he vist el seu cansament però també els seus cants, les seves danses, la seva força de vida. L’únic fet de ser dempeus davant l’autoritat és ja una victòria!
Un home, després de trenta anys, els hi diu que aquest no és el karma sinó que la causa és la seva vida de misèria, l’acció dels homes que els priva cada vegada més dels seus boscos, de les seves terres ancestrals cobejades pels poderosos, per a les potències turístiques a la cerca d’exotisme, per a les fàbriques de productes als quals no hi tenen dret. Fins i tot l’aigua els és sostreta per permetre a companyies privades de vendre l’aigua en ampolla o transformar-la en begudes gasoses asèptiques. Aquest home, és Rajagopal, un gandhià.
Tindré l’ocasió de tornar-hi. Un film ha estat produït per als occidentals, disponible actualment en quatre llengües. «La marxa dels captaires, la força alliberadora de la noviolència» www.association-shanti.org
Sarvodaya Shramadana
He vist un país destrossat per la guerra civil, Sri Lanka, amb milers de pobles organitzant-se per a una autonomia alimentària, econòmica, social, influït pel Desvetllament, terme budista, significant la consciència de si mateix, i la necessitat fonamental de ser dones i homes dempeus, responsables de la seva pròpia vida. Allà encara un home de cor, Aryaratné, treballa des de fa cinquanta anys a proposar als vilatans les formes jurídiques de repúbliques vilatanes acceptades pel dret local. Així actualment 15.000 pobles sobre els 34.000 que componen Sri Lanka són en via d’autonomia regida per l’estatut de repúbliques vilatanes. Més de 3.000 han arribat a l’estadi d’una autonomia completa.
Aquest estatut permet a cada poble prendre les seves opcions en matèria de sobirania alimentària, de decisió sobre la disposició del territori, carreteres, conducció d’aigua, electrificació, escoles, sanitat. La conseqüència és el Desvetllament espiritual de la població, l’atenció filosòfica de la responsabilitat de cadascun sobre la seva pròpia vida i la solidaritat que això imposa. Aquest moviment s’anomena «Sarvodaya Shramadana», que significa «el Desvetllament de tots pel treball compartit».
Un film també ha estat realitzat sobre aquesta experiència lluminosa. «Sarvodaya, Shramadana, cap a una economia noviolenta». www.association-shanti.org
Anandwan, el bosc de l’Alegria…
Heus aquí el que he vist també recorrent el món:
He vist els més miserables de les dones i dels homes, els pàries dels pàries, els leprosos, desfigurats, discapacitats, desfigurats per la lepra, amb els seus monyons, posar-se dempeus a la crida d’un home de cor que els ha dit «la força és a les vostres mans».
Era l’any 1949, un any després de l’assassinat de Gandhi. I aquest home, Baba Amté, ha esdevingut el pare social, espiritual, econòmic de milers de leprosos. Junts han desenvolupat més de seixanta activitats diferents, tallers d’artesanies, activitats agrícoles múltiples per a un consum local, de transformacions de les produccions, de construccions d’hàbitat, de serveis informàtics, d’educació, i de mica en mica, aquestes miserables han esdevingut «rics», és a dir autònoms, independents financerament. El seu eslògan: «La força és a les nostres mans!» Quan es coneix el que són les mans dels leprosos, dels monyons, t’adones del coratge que ha insuflat als seus cors… Amb aquest estat d’esperit, els ha dit: «La felicitat es mor si no és comparteix» i tots els leprosos han comprès el missatge, i han obert els seus tallers a tots els que tenien desavantatges, sords, cecs, poliomelítics, etc…
La seva principal activitat: ser feliç i retre feliç!
Avui, hi ha 27 llocs diferents, el més important reuneix 4.000 persones, de les quals 3.000 son leproses, es diu Anandwan, «el bosc feliç». També n’he fet un film. «Anandwan, el bosc feliç, un altre món és possible». www.association-shanti.org
Els tres personatges citats més amunt, Baba Amté, Ariyaratné i Rajagopal, han anat extreure de Gandhi una font d’inspiració per als mals del nostre temps.
Jean Vanier i l’Arche, una escola de compassió i de vida
Almirall de marina mercant i professor de filosofia aristotèlica a Canadà, Jean Vanier abandona aquestes dues possibles carreres per enamorar-se dels discapacitats mentals profunds. No en sap res, cap formació específica, però diu que la seva tria és definitiva. La seva única base és un amor i una relació permanent amb Jesús que considera com el seu confident de vida i mestre del seu vaixell interior. Ha mort el maig 2019 a 90 anys.
Quan se li demana quina és la música que li agrada, parla de la dansa dels cignes que cantava i ballava amb els discapacitats, els quals esclataven a riure cada vegada. Tal és doncs la seva manera d’entrar en contacte amb els més humils, els rebutjats d’una societat basada en el rendiment, el primers llocs, la recerca de diners i la recerca de la fama.
Als caps d’indústries magnificats pel món per les seves riqueses i les seva capacitats de monopolitzar-ho tot, als polítics sotmesos a les pressions dels lobbies, als que en el sistema intenten, sigui com sigui, adquirir algun poder o algun avantatge, ell, amb tendresa i compassió, canta la dansa dels cignes per permetre l’alegria i la fructificació de l’amor als maleïts d’aquest món.
No hi ha economia noviolenta més bonica que la de donar una raó de viure, de riure, d’estar alegres a aquells que la ciència actual no pot assumir més que a través de les teràpies que segresten tota consciència de si mateix.
Perquè en aquests temps tots hem esdevingut discapacitats, assistits, addictes a un món malalt consagrat a la mort…
(En saber les revelacions sobre els abusos de poder i la perversitat dels actes d’aquest personatge -febrer 2020-, que m’han desestabilitzat, voldria que cadascú imagini la seva pròpia desesperació després de cada acte comés en tota llibertat. No som més que dones i homes, «pecadors perdonats» com diu el Papa Francesc, en la mesura demanem perdó. L’obra realitzada és immensa! Els danys, també! Pobres de nosaltres!).
En conclusió.
Començo amb la cita de Gandhi, en el llibre de Lanza del Vasto (Shantidas, com el va nomenar Gandhi), «El Pelegrinatge a les Fonts» (Denoël, Capítol 4, Wardha o tres mesos de Gandhi, 1943):
«Fills meus, prepareu la independència nacional amb la independència econòmica: i us recordo a tots que l’únic interès de l’economia, no és el desenvolupament econòmic, sinó el desenvolupament de la persona humana, la seva pau interior, l’elevació de la seva ànima, el seu alliberament».
Fills meus, recordeu que l’home és sempre més gran que el que fa, més preuat que el que té. Aneu! Suprimiu la misèria, cultiveu la sobrietat».
En heus aquí una altra frase de cloenda:
«I quan haureu fet de l’Estat una màquina, com impedireu que un boig qualsevol s’apoderi del volant i empenyi la màquina al precipici? Quan haureu fet de l’Estat una màquina, caldrà que us serviu a vosaltres mateixos de carburant!». Escrit l’any 1937, Hitler i Mussolini són al poder.
A la independència d’Índia, Gandhi somiava un país amb una única bandera i 500.000 pobles autònoms, vius i solidaris…
Més d’una vegada he sentit Shantidas, durant conferències o xerrades, que havia interrogat Gandhi sobre el seu model de constitució si un dia prengués les regnes d’Índia.
Aquest li va respondre: «Les Benaurances».
Heus aquí doncs el que serien, segons el que conec de Gandhi, les Benaurances Gandhianes:
- Treballa el teu jardí interior amb constància.
- Allibera’t de tota violència i transgredeix la llei quan calgui.
- Sembra les llavors d’una economia del compartir.
- Renuncia a tenir raó però compren la posició de l’altre.
- Dona lliure curs a la imaginació i la seva embriaguesa superant el trencaclosques de la realitat.
- Acull el pobre i el migrant amb convicció perquè és una sort per a tu i per a ells.
- Respecta la Vida i el Cosmos perquè, d’aquest equilibri, depèn la teva pròpia vida.
Louis Campana, juny 2019, revisat març 2020.
