Preguntes i respostes sobre el moviment insubmís

by Martí Olivella | ag. 7, 2020 | 2. La Política

•  Podries definir la No-violència?

Cal distingir entre No-violència i Noviolència:

• Entenem per No-violència no fer ús de la violència, estar contra la violència perquè genera violència o, també la negació de la violència directa.
• La Noviolència va més enllà de la No-violència. Podríem donar varies definicions de Noviolència:
  • La estratègia, les actituds i les accions coherents per transformar conflictes sense alimentar l’espiral de violència, ni tant sols de forma incruenta.
  • És una forma no institucional d’aplicar poder a una situació de conflicte sense recórrer a la violència de forma directa ni simbòlica.

És un tipus de lluita utilitzada típicament per la ciutadania quan l’estat que governa es refractari a adoptar nous drets exigits per aquesta ciutadania quan aquesta els consideren justos. La ciutadania que no aconsegueix canvis mitjançant processos regulats és veu forçada a convertir-se en activista ja que la defensa d’allò que hom considera just és més que una opció, és un deure.

Dels diferents tipus de lluita de què disposen la ciutadania activa, la lluita noviolenta és aquella que es caracteritza per la interrupció progressiva i creixent de la normalitat (comença per interrupcions de la normalitat estètica i culmina amb interrupcions a la obediència de normes i lleis). També es caracteritza per l’absència de violència (dany a persones i coses), per l’absència d’incruència (danys a coses però no a persones) i per apel·lar a la consciència del contrari, però sobretot de tercers passius o indiferents per sumar-los a la lluita.

•  Diries que la Desobediència amb la No-violència és una de les armes més importants que pot tenir una societat?

Dir-ne arma no és molt oportú. El més important d’una societat són les persones. La noviolència sempre s’utilitza per millores de drets civils, tan per als que hi luiten com per als que s’hi oposen. Per tant és l’eina més productiva (en termes de drets). També és la menys destructiva perquè no danya coses ni persones, només interromp la normalitat. És la més poderosa perquè és la única que es condueix directament per la ciutadania de la qual emana el poder de totes les institucions.

Malgrat no ser sempre exitosa, hi ha estudis que demostren una major efectivitat que la lluita violenta. Quan és exitosa, en dependre de la mobilització i participació de la ciutadania, els estudis també indiquen que és més efectiva que la violenta per aconseguir que els canvis produïts portin a una societat més democràtica i madura.

• La Desobediència és un dels tipus d’acció de la Lluita Noviolenta, és molt important i la més compromesa ja que pot tenir conseqüències personals directes sobre la persona que la exerceix, que han de ser conegudes per aquesta, però no és la única, ja que en Lluita Noviolenta, tenim altres tipus d’accions habitualment prèvies a la Desobediència, com són el Diàleg, la Denúncia, la No-cooperació i, també simultànies o posteriors com la Creació d’alternatives.
• La desobediència:
  • permet exercir el dret i el deure d’oposar-se a un cas concret d’injustícia manifesta, provocar un canvi en una llei, en una política pública,…  Oposar-s’hi és una obligació moral. No fer-ho ens converteix en còmplices de la injustícia.
  • Apel·la a la legitimitat enfront d’una legalitat que ha perdut el consens social.
• S’utilitza quan:
  • No han funcionat els altres camins o accions. Quan no han reeixit les accions legals que haurien d’haver evitat la injustícia.
  • Quan la regla de la majoria que normalment preval, perjudica els drets de la minoria.

•  Veus l’1O com un acte de desobediència per part del govern català i el ciutadans?

Totalment. Vam construir entre totes una institució paral·lela a l’estat. Una petita estructura d’Estat: el referèndum en si és una institució de l’estat i la vam construir entre totes. Tant el Govern com, molt especialment, la ciutadania van dur a terme un acte de desobediència civil l`1-O. De fet, en el judici del Procés al TS, alguns experts el van qualificar com “l’acte de desobediència civil més gran que s’ha fet a Europa.”

•  Penses que va tenir èxit o que va fracassar? Quin sentit va tenir?

Va tenir èxit perquè el sentit literal del referèndum és comptar-nos. I ens vam poder comptar. L’adversari va poder manllevar-nos un percentatge petit dels vots. Per tant vam aproximar-nos molt a l’èxit total.

Tot i que com a acte va ser un èxit, és cert que tot acte de desobediència ha d’estar emmarcat en una estratègia, la qual marca el camí per arribar a l’objectiu final (en aquest cas la independència) i això sembla que no hi era. Es va aconseguir fer el referèndum, però un cop assolit ningú tenia clar quin era el següent pas. Per tant actes sense estratègia són limitats i poden generar frustració.

Va ser un important èxit que no va tenir la continuïtat desitjada, potser perquè l’èxit, el desafiament de la ciutadania, va superar als nostres governants i als màxims representants de les nostres principals entitats independentistes. L’1-O va ser una gran acció disruptiva. Va ser el que Paul Engler en diu un “Moment remolí” i Alain Badiou un “Esdeveniment”. Va demostrar, una vegada més, la gran força de la gent.

•  Creus que va estar mal planificat?

El referèndum va estar ben preparat en al fase prèvia. Si haguéssim estat formats per resistir millor amb noviolència als cossos de seguretat ens haurien manllevat una desena part dels vots que ens van manllevar. Però en cap cas es pot dir que va estar mal preparat. Per exemple: tenir ben amagades totes les urnes i l’adversari només n’aconseguí manllevar una per casualitat en un control rutinari per part d’un policia municipal. L’adversari es va esforçar molt per manllevar-nos les urnes i no ho aconseguí perquè estava ben preparat. Ara bé, la resposta durant l’1-O va estar insuficientment planificada per part d’institucions i entitats. Van haver-hi algunes instruccions contradictòries.Va ser un èxit bàsicament de la ciutadania que en gran part es va autoorganitzar.

•  En aquells moments, molta gent deia aquesta frase: “no hi ha prou presons per tanta dignitat”. Creus que si tots els convençuts del dret a decidir, des del primer polític fins l’últim ciutadà, haguessin desobeït, l’1O  hagués arribat més lluny?

Això ara no ho podem saber. En aquells moments, (moment remolí o esdeveniment), molta gent hagués secundat la mobilització, el que passa és que no estava planificada una mobilització permanent ni distribuïda pel territori i això és un gran handicap. No podem saber si la mobilització s’hagués pogut retroalimentar per la eufòria i la il·lusió del moment o en no haver-hi res més planificat hagués decaigut progressivament, ja que era obvi que l’objectiu no s’aconseguiria en dos dies. Llastimosament jo crec més en la darrera opció, ja que les accions de lluita noviolenta han d’estar molt ben planificades, comptar amb la màxima gent possible que ha d’estar ben preparada i, en aquest cas en tractar-se d’una acció de desobediència civil conèixer-ne bé les conseqüències.

Per això una estratègia amb una unitat d’acció i uns actes ben definits i preparats hagués estat clau. La gent ja estava mobilitzada, només calia definir què fem i a on. A més quan tens la gent molta mobilitzada pots fer accions molt potents de desobediència civil que posin en escac i mat l’adversari ja que el risc individual de la desobediència baixa molt quan és massiu.

•  Després de l’1O quins passos creus que hagués hagut de fer el govern català per una banda i el moviment ciutadà per l’altra?

Els partits polítics, les institucions i les entitats havien d’haver fet una valoració conjunta i sincera sobre què va anar bé i què malament l’1-O. Quines fortaleses i debilitats, institucionals i d’altres àmbits, es van fer paleses. Algunes les hem descobert al judici. Com es podrien superar les febleses institucionals. Els partits polítics ens repeteixen que no es reuneixen la condicions per aplicar la unilateralitat, però no ens expliquen quines són aquestes i què pensen fer per aconseguir-les. Han de ser capaços de deixar les lluites partidistes de curta volada i treballar per l’objectiu comú de la independència. Els actors polítics han de planificar i estar preparats pel nou embat que es produirà, sigui perquè nosaltres siguem capaços de forçar-lo premeditadament o perquè es produeixi un altre moment remolí o esdeveniment.

Quant a la ciutadania no ha de defallir. Tothom hauria de tenir molt clar que el nostre objectiu no serà gens fàcil, sinó tot el contrari, però la ciutadania ha de mantenir-se ferma i pressionar in crescendo als partits polítics, a les institucions i entitats per tal que prioritzin l’objectiu independència i tinguin una clara unitat d’acció, dins les lògiques discrepàncies puntuals. La ciutadania s’ha de preparar teòrica i pràcticament per participar, ser actora, d’accions de lluita noviolenta de forma molt massiva (diàleg, denúncia, no cooperació, desobediència civil i creació d’alternatives). És de vital importància que les entitats, tant independentistes com de qualsevol altra índole, treballin per l’empoderament real i massiu de la ciutadania, de tal manera que aquesta sigui capaç de decidir què li convé en qualsevol àmbit de la seva vida, a nivell individual i col·lectiu, i defensar-ho contundentment mitjançant la lluita noviolenta.

Sens dubte “a posteriori” i sabent com va anar tot sempre és més fàcil dir que s’hauria d’haver fet. Ja ho he contestat abans, primer crec que govern i ciutadania havien de continuar junts, si més no, dins d’una única estratègia encara que desenvolupessin papers i accions diferents. Aquesta estratègia hauria d’haver inclòs un pas més, el podríem dir fins i tot una pressió coactiva que forcés el govern espanyol a asseure’s i parlar d’igual a igual amb el català. És a dir que li fos més costós no parlar que parlar, com va ser el referèndum que no van voler negociar. Fixa’t que quan dic coactiu es pot interpretar com poc democràtic, però coaccionar per poder parlar d’igual a igual amb algú que és més poderós que tu, sobre quelcom que t’afecta a tu directament, és un dret i fins i tot un deure.

•  Quines son les condicions necessàries que fan que tingui èxit un acte de desobediència?

Més enllà d’un acte, la desobediència té unes condicions precises, entre les quals destacaria:

• Tenir definit de manera clara l’objectiu i l’estratègia per arribar-hi. Com qualsevol acció de lluita noviolenta, una acció de desobediència civil ha de formar part d’una estratègia.
• Aconseguir el màxim d’unitat entre la ciutadania i les organitzacions que aspiren al mateix objectiu. Unitat en l’objectiu i en l’estratègia per arribar-hi.
• Que la desobediència se centri en un dels pilars de poder de l’adversari que haurem d’haver analitzat abans.
• Feta d’accions que sumen simpatitzants, per això és important evitar la violència des d’un punt de vista estratègic també, més enllà de l’ètic. El poder de la noviolència és la quantitat de gent que es mobilitza a favor de l’acció. Com qualsevol acció de lluita noviolenta ha de ser una acció que sumi el màxim nombre de persones, tant que hi participin com que, producte de la pròpia acció es puguin sumar a l’objectiu de la mateixa o que les faci pensar sobre el mateix, i que no en resti. És a dir, s’ha d’intentar guanyar simpaties i reduir oposicions.
• Donat que una acció de desobediència civil pot portar conseqüències personals (legals,…) per les persones que hi participin, aquestes han d’estar molt ben preparades i han de conèixer aquestes possibles conseqüències.
• L’acció de desobediència civil ha d’enfortir-nos i no afeblir-nos.

Ha de ser:

• Un acte públic, de denúncia, no clandestí, anunciat d’antuvi per destacar el dilema que planteja a l’adversari, per tant ha de tenir un component de comunicació important cap a la societat.
• Un acte noviolent, que no perjudica la integritat de l’adversari ni la de tercers.
• Un acte conscient, voluntari i sincer, en consciència.
• Un acte d’interès general, no fonamentat en interessos particulars.