Reconstituint la democràcia. Crònica del 2025

Índex

  1. La democràcia desequilibrada. 2
  2. Els reptes del país que volíem.. 2
  3. Els principis de la nova Constitució. 4
  4. Les noves regles del joc: decidir i executar. 5
  5. Les eines de participació telemàtica. 9
  6. Una nova funció pública al servei del poble, amb proximitat i subsidiarietat 9
  7. Règim de Transparència per lluitar estructuralment contra la corrupció. 10
  8. Funció i control dels partits polítics. 12

Agraïments. 13

 

 

1. La democràcia desequilibrada

Durant els darrers anys viscuts sota la monarquia havia crescut la consciència que la democràcia espanyola, sota l’empremta del franquisme, estava profundament desequilibrada, estava malalta: massa delegació i opacitat, poca participació i nul·la transparència. La democràcia a Catalunya necessitava un potent reconstituent que era impossible d’aplicar en el marc del Reino de España.

El principal desequilibri és que s’havia menystingut el dret de la ciutadania a participar més directament en la vida pública, dret clarament proclamat en les grans Declaracions de referència:

  • Tots els ciutadans tenen dret a concórrer personalment, o per mitjà dels seus representats, a la formació de la llei (Declaració dels Drets de l’Home de 1789)
  • Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement escollits (Declaració Universal dels Drets Humans de 1948)

Aquest dret, també recollit en la Constitució Espanyola i en l’Estatut de Catalunya, s’havia oblidat amb l’excusa de la suposada inviabilitat pràctica de la democràcia directa en estats amb molta població. I, així, la democràcia s’havia desequilibrat clarament cap a una de les dues opcions, la representativa – indirecta, en detriment de l’altra, la participativa – directa. Per tant, no es tractava sols de constituir un nou estat sinó de re-constituir la mateixa democràcia tot equilibrant el dret de la ciutadania a participar directament en els afers públics amb el dret a fer-ho per mitjà de representants, i no únicament de partits.

La profunda crisi que vivíem ens feu adonar que en tots els ordres de la vida, personal i col·lectiva, els desequilibris quan més extrems i persistents, més perillosos eren per a tothom, no sols pels qui en patien les conseqüències, sinó també, tard o d’hora, pels qui els provocaven.

 

2. Els reptes del país que volíem

Arreu del món, fins i tot, també en les democràcies considerades madures, vivíem un esgotament general dels models de relació entre la ciutadania i la gestió pública del bé comú. La via catalana a la sobirania estava plantejant en ella mateixa una nova forma de participació ciutadana en els afers públics. Per afrontar la crisi política de Catalunya calia capacitat d’innovació social i lideratge, imprescindibles per afrontar els complexos reptes, sense la resolució dels quals seria impossible una major sobirania social i nacional.

Recordem que fou la ciutadania activa, més o menys organitzada, i no els partits, qui els darrers anys inicià aquest procés re-constituent, tot exigint democràcia real, organitzant-se en assemblees en els barris, pobles i ciutats, ocupant les places, aplegant-se en grans manifestacions i cadenes humanes, creant un parlament ciutadà…

Un dels primers fets cabdals impulsat per un ampli ventall d’organitzacions de la ciutadania fou el procés participatiu i deliberatiu per acordar quins objectius i reptes teníem com a país, i d’aportar-hi els mitjans, plurals, per donar-hi resposta. Joves i grans, homes i dones, sobiranistes i federalistes… durant uns mesos anaren creant un imaginari sobre el país en què volien viure. Parafrasejant el cantautor Raimon, deien: Per uns quants mesos ens varem sentir lliures i qui sent la llibertat té més força per viure!. Encara no sabien si aconseguirien tenir un estat propi, ni si seria independent, però l’haver pres part en imaginar-lo els havia permès apropiar-se de l’estat i començar a reconstituir una democràcia equilibrada i transparent des de la ciutadania.

Alguns dels reptes clau que la gent plantejà i que suscitaren moltes i diverses respostes, en part recollides posteriorment en les noves regles del joc, foren:

“Com reduir el domini de l’estat (política) sobre el poble sobirà (demòtica), de qui neix i a qui ha de servir?”,

“Com acabar amb l’hegemonia de la democràcia representativa indirecta per sobre l’emergent, possible i necessària democràcia participativa directa?”,

“Com evitar el predomini dels partits (partitocràcia) sobre la ciutadania i les seves organitzacions (democràcia social)”?,

“Com impedir la dependència del sistema de partits en relació als poders financers i econòmics (plutocràcia) que financen i, per tant, condicionen els representants del poble, amb crèdits o amb corrupció”?.

També es plantejaren altres reptes menys comentats al carrer, però no menys importants:

“Com reduir el sistema de decisió fonamentat en la força del vot (democràcia de la majoria) per sobre la força de la raó (democràcia deliberativa)?”,

“Com repensar la poca independència dels 3 poders (legislatiu, executiu, judicial), poders que no tenen un contrapès del poder sobirà de la ciutadania ni aconsegueixen sotmetre els poders fàctics (mediàtics i econòmico – financers)?”,

“Com acabar amb una gestió pública opaca, sense transparència, que no permet el retiment de comptes ni la participació, bases del seu control per part de la població amb coneixement de causa?”.

I, entre molt d’altres, un repte que recordem vinculat a Nelson Mandela que just acabava de morir:

“Com superar la incoherència i la hipocresia d’un model social que no fa res per estendre la democràcia política cap a la democràcia econòmica”?. La frase de Mandela, del 1998, explicitava bé aquesta democràcia estructuralment desequilibrada:

“Si no hi ha menjar quan es té gana, si no hi ha medicaments quan s’està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia és una closca buida, encara que els ciutadans votin i tinguin un parlament”.

Mirat amb perspectiva en aquell procés inèdit i apassionant confluïren l’oportunitat que obria la creació d’un nou estat per millorar la vida de la gent i la crisi global que qüestionava els valors i les institucions que ens havien mal guiat fins el moment.

Una minoria creixent, articulada en plataformes i moviments potenciades per iniciatives com el Parlament Ciutadà, va anar perdent la por i va apostar per unes regles del joc socialment més innovadores que permetessin introduir contrapesos orientats a re-equilibrar la democràcia esbiaixada que es patia.

Les reflexions fetes a partir de les propostes recollides per donar resposta als reptes foren una escola d’autoformació de la població implicada, que li permeté poder incidir amb molt més coneixement de causa en el procés de generar la nova Constitució.

Amb tots aquests fets ja havia començat un procés re-constituent original ben diferent del què havia estat el de la Constitució espanyola. La ciutadania havia iniciat el procés i no el volia deixar només en mans dels partits ni dels juristes. Els partits havien perdut la legitimitat per posar les bases d’una democràcia participativa que fos el contrapès de la democràcia representativa que ells havien construït. En alguns dels partits les bases produïren una profunda auto-crítica que portà o a la renovació o a la desaparició.

Persones de diferents procedències i moviments van tenir la capacitat i la generositat de consensuar el procediment per endegar la Convenció Constituent, és a dir, l’assemblea encarregada de redactar la Constitució de la República Catalana. Veieren que aquesta era una ocasió única per començar a experimentar i practicar els principis d’una democràcia equilibrada i transparent.

L’experiència d’una Convenció Constituent molt participada inspirà els trets característics de la nova Constitució.

 

3. Els principis de la nova Constitució

Els principis de la Constitució que ara regeix la República Catalana insisteixen en què:

la sobirania és del poble, és la ciutadania qui té el dret a decidir les lleis i a vetllar per la seva correcta execució, té el dret a fer-ho directament i, només subsidiàriament, a fer-ho mitjançant representants responsables i revocables.

és un estat de dret transparent fonamentat en una democràcia social i equilibrada que complementa els procediments participatius – directes amb els representatius – indirectes; que combina sistemes de decisió fonamentats, en primer lloc, en la deliberació -la força de les raons-, en segon lloc, en la negociació – la força de la influència- i, en tercer lloc, en les majories -la força del vot-.

els drets que la Constitució promou són tots aquells reconeguts en les diferents Declaracions Internacionals de Drets individuals, socials, econòmics, ambientals, dels pobles.. i no es limita a l’obligació de defensar-los sinó que compromet les autoritats i la ciutadania a facilitar-ne i promoure’n el seu exercici responsable. Les persones tenen el dret i l’obligació de cercar també l’equilibri personal, base d’una societat més equilibrada i madura en tots els àmbits.

les llibertats i garanties fonamentals que la Constitució empara són totes aquelles derivades de l’exercici concret dels drets reconeguts.

la superació dels desequilibris heretats i dels nous que es puguin produir, requereix un procés de democratització permanent que aposti per la innovació amb l’objectiu d’aconseguir una democràcia el més equilibrada possible. L’organització de la democràcia és un procés d’equilibri dinàmic sempre millorable i cada 10 anys, si es demana, s’obre període reconstituent.

La Constitució no entra a detallar les lleis ni les polítiques però sí a donar criteris que han de permetre afavorir la reconstitució de la democràcia en tots els àmbits.

La Constitució va fixar pels pressupostos generals uns percentatges blindats per garantir drets intocables, com els d’educació, sanitat, justícia, participació, renda ciutadana garantida i promoció de l’economia real, social i solidària.

 

4. Les noves regles del joc: decidir i executar

Les innovacions més importants de la Constitució tenen a veure amb el disseny de les institucions públiques i en el de la seva gestió.

Proclama que tot el sector públic és un sector del poble i al servei del poble, és a dir, al servei del bé comú i de l’interès general. La transparència total del sector públic és la base d’una participació i una contribució fiscal ciutadana amb coneixement de causa i és el fonament del retiment de comptes que comporta el reconeixement de la feina ben feta i l’assumpció de responsabilitats –dimissió o revocació-  quan els resultats no són els promesos o els esperats.

Distingeix en el sector públic dos processos diferents i complementaris: el de les decisions i el de l’execució de les decisions.

En els processos de decisió, el punt de partida és que en una democràcia tots valem el mateix, és a dir, som equivalents: tots podem deliberar, podem aportar informació contrastada, podem aportar raons i podem decidir sota la nostra responsabilitat i assumint-ne les conseqüències. Per tant, en els processos de presa de decisió, en tots els nivells legislatius, s’han de prioritzar, sempre que sigui possible, els procediments participatius deliberatius per sobre dels representatius, habitualment fonamentats en la negociació d’interessos i en el vot de la majoria.

En els processos d’execució, en canvi, hem de poder comptar en cada nivell de govern amb les persones més preparades per dur a terme les decisions preses. Per tant, hem de cercar les persones més ben formades i competents en el àmbit de gestió corresponent.

D’aquesta distinció es van derivar diferents tipus d’institucions i de procediments, adequats a cada procés.

  1. Pel que fa als processos de decisió, la ciutadania expressa directament les seves preocupacions, propostes, avaluacions… a través de diversos procediments que estan integrats en els processos legislatius dels diferents àmbits, i que són els espais de la ciutadania activa que vol implicar-se més en la vida pública:

– Les Assemblees han estat i són, des de sempre, l’espai bàsic de la democràcia directa, però s’han anat millorant els procediments per fer-les més efectives i realment participatives: limitant el nombre de participants per facilitar les aportacions i la durada de l’assemblea en funció del temps que els assistents poden dedicar-hi; dinamitzant-les adequadament tot afavorint la deliberació – diàleg amb arguments, graus de consens o consentiment – més que la força de la majoria, que només té en compte el vot; i, sobretot, preparant-les prèviament amb les eines de participació telemàtica de què disposem (eines per contrastar informació comprensible, per deliberar amb arguments, per aconseguir les recomanacions contrastades dels millors experts…). Els arguments i els acords de les assemblees tenen molta influència per posar en marxa altres procediments i en qualsevol cas, són una contribució prevista en els processos legislatius de l’àmbit corresponent. Hi ha assemblees territorials, però també assemblees sobre reptes concrets o de sectors de la població.

– Els Consells Ciutadans, també anomenats nuclis d’intervenció participativa, són petits fòrums de la ciutadania triada a l’atzar, amb dret de renúncia, en què aquesta demana informació a grups i experts sobre un tema, i, només al final, gràcies a la deliberació oberta i contrastada, pren una posició que es presenta al legislatiu de l’àmbit corresponent.

– El Parlament Ciutadà és un espai permanent de la ciutadania que acull, tramita i promou iniciatives de persones i col·lectius, d’assemblees i consells ciutadans, per fer de contrapès als poders establerts via propostes de llei, consultes i referèndums, campanyes de no cooperació i de desobediència civil per canviar situacions contràries als drets humans, extensió de noves formes d’organitzar-se i de viure o canvis estructurals o urgents del sistema social, polític i econòmic.

– Els Processos participatius per elaborar Plans estratègics i Pressupostos s’han convertit en un dels procediments de democràcia equilibrada en què el resultat és fruit de la deliberació argumentada entre assemblees, consells ciutadans, legislatius i executius concernits en els àmbits locals, comarcals, nacionals o sectorials… corresponents.

– El Referèndum d’Iniciativa Ciutadana (RIC) ha substituït la ineficaç Iniciativa Legislativa Popular (ILP) de l’antic règim. Ara el RIC obliga els legislatius a sotmetre la proposta ciutadana a consulta popular vinculant. Per convocar aquest tipus de referèndum cal donar tres passos. En el primer, cada ciutadà, grup, assemblea, consell… pot reunir arguments que recolzen una proposta de llei o una revocació de llei. En el segon: si aquesta proposta troba suficients seguidors, un 2% de la població amb dret a vot de la demarcació, s’efectua una petició de referèndum. I en el tercer, la proposta se sotmet a un referèndum obligatori, el resultat del qual passa a ser un decret llei vinculant.

– El Referèndum és la convocatòria al poble perquè prengui una decisió que el legislatiu o l’executiu no tenen capacitat de prendre –aprovar o modificar la Constitució- o no volen assumir-ne la responsabilitat perquè creuen realment que la sobirania és del poble.

– Els Legislatius, com a òrgans representatius permanents de decisió, s’han format per grups procedents dels diferents sectors socials (tal com es va fer per crear la Convenció Constituent) per anar superant la professionalització dels legisladors i el clientelisme de la partitocràcia. De moment, la majoria de legislatius -ens locals i parlament nacional- estan formats: 1. per una quarta part de membres triats per mostreig del cens electoral, amb lliure dret a renúncia; 2. per una quarta part triada per les organitzacions socials, econòmiques i professionals no lucratives; i, 3. per la meitat triada per sufragi universal d’entre candidats independents o presentats per partits i coalicions.

El quart corresponent a la mostra representativa de la població es tria a l’atzar. Els escollits poden renunciar-hi, i en aquest cas es va proposant als suplents de la mostra fins aconseguir-ne l’acceptació. Es tracta d’afavorir que tothom tingui l’oportunitat, la responsabilitat i l’honor al llarg de la vida de poder influir més directament en els afers públics i d’exercir un servei clau a la societat.

El quart dels representants provinents de les organitzacions socials, econòmiques -especialment d’autònoms i petites i mitjanes empreses-, educatives, universitàries i professionals no lucratives orientades al bé comú els escullen els membres associats d’aquestes organitzacions. Es tracta d’afavorir la participació d’una ciutadania que, pel fet d’estar associada i organitzada, construeix teixit social i coneixement compartit, característiques bàsiques d’una democràcia sòlida.

La  meitat dels representants triats per sufragi universal són escollits per un sistema mixt –inspirat en el sistema electoral Irlandès, considerat com un dels sistemes més democràtics del món des de fa dècades–. És un sistema electoral de representació proporcional mitjançant un únic vot individual transferible, en què els electors indiquen l’ordre de preferència dels candidats a elegir en la circumscripció. Cada elector te dret a un sol sufragi, però en cas que durant el recompte el seu candidat preferent no necessiti el seu vot perquè ja n’ha aconseguit suficients o perquè no en te prou, aquest passa a comptar a favor de la segona preferència que ell ha indicat… i així, sucessivament. El fet que siguin candidats individuals i no llistes tancades afavoreix una relació directa entre electors i elegits; i el fet de que tot vot acaba sent útil, garanteix una proporcionalitat quasi perfecta.

Per a un Parlament de 135 escons s’elegeixen per sufragi universal 68, la meitat més un dels representants. Amb un cens d’uns 5.400.000 electors surten  circumscripcions electorals d’uns 80.000 electors. En cada una de les 9 vegueries es trien els representants corresponents al nombre d’electors. Per afavorir l’equilibri territorial en totes les vegueries, excepte en la de l’àmbit metropolità de Barcelona, es tria un representant més del que li correspondria.

En els dos casos d’eleccions no hi ha campanya electoral de candidatures: els electors trien els representants a partir de la informació publicada al web i en paper, en una plantilla comuna de candidatures, en què cada candidat inclou compromisos amb garanties d’auto-renúncia si no els compleix.

Els representants legislatius no són reelegibles per a la mateixa cambra, la seva funció és retribuïda –amb un sou corresponent a tècnic de grau  mitjà- i disposen de suport tècnic i de mitjans de formació gratuïta per exercir la seva responsabilitat.

  1. Pel que fa als processos d’execució, ja hem dit que cal cercar, en cada nivell, les persones més preparades per poder dur a terme les decisions preses pels legislatius. Per tant, pels governs, que gestionen processos d’execució, hem de buscar i triar les persones amb més experiència i competència en l’àmbit de gestió corresponent. Una de les innovacions, per reforçar la independència i el contrapès entre els tres poders, ha estat que els equips executius són triats com a poder independent de les assemblees legislatives. Així, un cop aprovada la Constitució, com a govern executiu es van fer eleccions per triar un equip de gestió amb molta experiència, de set membres, independent dels partits i del parlament. Eren professionals qualificats com a bons gestors públics, gràcies a una formació superior específica i a l’experiència aconseguida en diferents nivells de responsabilitat executiva. Els diferents equips candidats a les primeres eleccions exposaren, en el mateix web electoral, la formació i experiència en gestió pública de cada membre i la seva proposta d’estil i prioritat de gestió.

Ara bé, per garantir la continuïtat i l’experiència de la gestió pública però, evitar alhora la perpetuació dels seus responsables, el procediment fa que cada 3 anys el President plega i el substitueix el segon de l’equip, i així els 6 restants substitueixen l’anterior i assumeixen una nova responsabilitat. Cada 3 anys la població només tria el darrer de l’equip, amb una elecció per sufragi universal que no coincideix mai amb les eleccions legislatives. Amb aquest procediment s’aconsegueix que els 7 membres de l’equip tinguin l’experiència d’haver assumit totes les responsabilitats abans d’assumir la Presidència, que ostenta la representació institucional: tots passen per primer ministre amb funcions de coordinador del govern, ministre d’afers i seguretat exteriors, ministre d’afers i seguretat interiors, ministre de participació i serveis públics, ministre d’economia sostenible internacional, ministre d’economia sostenible i fiscalitat nacional. Òbviament el contrapès a aquest sistema d’elecció és el dret de revocació de mandat sobre algun o sobre tot l’executiu per part de l’electorat en qualsevol moment, amb consultes promogudes per un 10% d’electors o per la majoria del Parlament.

La revocació de mandat ha estat un mecanisme de la sobirania popular que fa de contrapès a l’elecció dels representants legislatius o executius. Transcorregut almenys la meitat del mandat, els electors poden revocar el representant per no fer el que havia promès, per abús de poder o per insatisfacció general amb la seva actuació. El tràmit el pot iniciar un grup promotor ciutadà i ha de comptar almenys amb un 10% d’electors que el recolzin.

 

5. Les eines de participació telemàtica

Un dels factors que està influint en la viabilitat d’una democràcia equilibrada és l’esforç d’integració entre la democràcia telemàtica i la democràcia presencial. Les eines de participació telemàtica permeten avançar cap a una democràcia equilibrada i transparent, ajudant a prendre decisions sobre temes concrets d’una forma ràpida, eficaç i sense la necessitat de presència física. Permeten avançar en les diferents fases del procés de decisió: diagnòstic, proposta, acord, seguiment de l’aplicació i avaluació. Les que més s’usen són plataformes, que si bé algunes ja existien, ara són molt populars perquè permeten trobar i contrastar informació; ajuden a prendre decisions a partir del coneixement expert; faciliten el diàleg i la deliberació tot mostrant graus d’acord o de consens amb arguments; promouen la presa de decisió basada en el màxim consentiment possible; o es fonamenten en sistemes de mostreig successius fins aconseguir acords amb un altíssim grau de representativitat estadística…

En el ritme trepidant d’extensió de noves plataformes telemàtiques participatives potser hi haurà un moment que les formes més tradicionals de democràcia representativa aniran desapareixent per la simple raó de què no seran necessàries. Potser tindrem elements tecnològics i organitzatius suficients i prou avançats per organitzar el pensament complex fruit de les deliberacions ciutadanes. No necessitarem de blocs i partits confrontats, que es confrontaven pel fet de ser-ho.

 

6. Una nova funció pública al servei del poble, amb proximitat i subsidiarietat

Una altra de les millores per avançar vers una democràcia en equilibri dinàmic ha estat el replantejament de la funció pública –del  poble- perquè estigui al servei de la ciutadania. Teníem clar que funció pública és la “gestoria” que el poble contracta per administrar el comú. Calia, per tant, que en l’administració pública, com hem vist, es separés la funció normativa – legislativa de la funció gestora – executiva en tots els àmbits. I calia que aquests àmbits s’autogovernessin en tot allò que els hi és propi.

Amb aquests objectius i seguint el principi de subsidiarietat, ha començat en totes les unitats administratives un procés de distingir i de desconcentrar la gestió pública a favor del nivell més proper possible a la ciutadania, perquè ajuda a tenir consciència de quines són les possibilitats reals per desenvolupar les prestacions a què hom aspira i creu tenir-hi dret.

Una de les transicions més complexes està sent la d’aplicar l’estatut de funcionari a les funcions estrictament legitimades per ser-ho, és a dir, es tracta d’anar reconstituint un sistema de servidors públics permanents només en les places clau per garantir la independència front a les pressions polítiques i evitar que puguin ser cessats arbitràriament. Es tracta d’anar despolititzant i tecnificant l’estructura administrativa fins al nivell de Director General o assimilat. En qualsevol cas, els directius públics són escollits per la capacitat i experiència professional en la gestió que han d’assumir. Per combatre el clientelisme i cercar l’eficiència hi ha normes molt clares i sistemes d’avaluació permanent que afavoreixen els valors i les pràctiques responsables. L’avaluació és feta conjuntament pels companys, pels responsables i per la ciutadania usuària/beneficiària.

Per exemple, hi ha una clara prohibició de nomenar o mantenir càrrecs imputats per la Justícia. S’ha eliminat la immunitat parlamentària i l’aforament de governants, diputats o regidors per afers personals aliens als seus càrrecs.

En el camí d’avançar cap a una democràcia equilibrada els poders públics tenen la missió constitucional de fomentar la democràcia participativa – directa tot promovent la participació de la ciutadania en tota mena d’entitats i organitzacions; d’assemblees i consells ciutadans, facilitant els mitjans per al seu bon funcionament i reconeixent les seves aportacions en els espais de decisió i d’avaluació.

 

7. Règim de Transparència per lluitar estructuralment contra la corrupció

Per lluitar estructuralment contra la corrupció, que havia provocat una dramàtica desafecció política i una creixent cultura d’irresponsabilitat fiscal, ha estat determinant haver aplicat el Règim de Transparència, des del començament.

La ciutadania s’havia adonat que el diner en efectiu -els bitllets d’euro-, pel fet de ser opac, anònim i desinformatiu era l’arma de la majoria de delictes i de la seva impunitat: robatori, frau fiscal, suborn, corrupció… i que el seu ús malmetia les millors lleis i els sistemes de control. En canvi, la gent veia que el diner de targetes i comptes corrents era un diner transparent, que deixava rastre i que permetia a la Justícia investigar documentadament els delictes i, per tant, tenia una funció preventiva dels mateixos, molt important.

La mesura que tingué més impacte i que ha afavorit la ”netedat” del procés d’independència integral, no sols política, fou la ràpida reducció de la circulació dels bitllets de 500, 200 i 100 €…  Una de les primeres lleis del nou govern fou facilitar que tothom pogués ingressar aquests bitllets als comptes personals de les entitats bancàries en el termini d’un mes. En el cas que aquests diners es dediquessin a comprar bons patriòtics a 5 anys, sense interessos, no es demanava la seva procedència. Això feu aflorar enormes quantitats de diner negre que, a partir d’aquell moment ja no podria ser reutilitzat per a comportaments delictius, mafiosos, evasors o corruptors. Òbviament, per la mateixa llei, les entitats bancàries deixaren de fer reintegraments amb aquest tipus de bitllets d’euro i es reduí dràsticament la seva circulació. Per lluitar contra aquests delictes serà d’un gran ajut que la Unió Europea retiri de la circulació els bitllets de 500, de 200 i de 100€.

El nou document d’identitat de nacionalitat catalana, que fou ràpidament distribuït a tota la població és, alhora, targeta electoral, targeta sanitària i targeta de pagament electrònic sense comissions. En el marc del pacte social per la democràcia transparent i la co-responsabilitat fiscal, és molt mal vist socialment pagar amb bitllets grans d’euro.

El tema central del Règim de Transparència fou, però, obligar per llei i sota greus sancions, a que tot el sector públic, començant per les administracions públiques i per tots els alts càrrecs, electes o no, deixessin de poder emprar diner en efectiu (bitllets anònims de 50 a 500 €) i només poguessin emprar diner personalitzat, amb targetes i transferències. Aquesta mesura s’aplicà amb estrictes garanties de protecció de les dades personals només consultables pels jutges en cas d’instrucció de presumptes delictes i d’imputació dels alts càrrecs.

La part dels servidors públics inicialment no obligats i una gran part de la ciutadania i de les empreses s’han anat acollint voluntàriament al Règim de Transparència per afavorir el pacte, per desmarcar-se de la sospita de frau i corrupció i per obtenir els beneficis fiscals corresponents: perquè en estar lliures de sospita d’emprar diner negre, paguen les contribucions que els hi corresponen. Amb aquesta simple mesura s’han girat les tornes: els qui ara estan sota sospita són aquells que continuen emprant efectiu i no es volen acollir al Règim de Transparència. Aquests darrers anys la transparència ha passat a ser el valor més preuat, les lleis es fan i s’apliquen amb menys pressions dels lobbies i els jutges tenen més i millors proves per documentar les seves sentències. I les organitzacions criminals autòctones o estrangeres estan desplaçant-se a d’altres països perquè el Règim de Transparència les ofega.

L’aplicació del Règim de Transparència pública en la propera avaluació dels 10 anys possiblement s’estendrà a tots els servidors públics. No hi ha cap argument per impedir que el sector públic, inclosos els seus servidors, no sigui 100% transparent en la gestió dels diners, sempre que s’apliqui, com s’està fent, amb estrictes garanties de protecció de les dades personals, només consultables pel jutges –ells també sotmesos a aquest règim- per investigar crims i delictes.

També cal tenir en compte que les monedes socials complementàries a l’euro, que ja van sorgir a l’inici del procés reconstituent com un mitjà d’aportar liquiditat sense interessos i de guanyar sobirania monetària financera, són en si mateixes diner transparent, doncs no utilitzen bitllets ni peces metàl·liques. Aquestes monedes, especialment l’EuroCat, són cada vegada més emprades pels ciutadans i organitzacions públiques, socials o privades, ja que redueixen estructuralment les possibilitats de frau i de corrupció i alliberen l’economia del jou dels interessos i de l’arbitrarietat financera en la concessió de crèdits.

El control del compliment de la nova Llei de transparència, la primera aprovada pel nou Parlament, està en mans d’una Agència per la Transparència i el Bon Govern que, per garantir-ne la independència, està triada per diferents sectors semblantment a com s’escull el Parlament o el Tribunal Constitucional Català. L’Agència també estudia els informes dels diferents Observatoris: de la Despesa pública i dels Comptes de les formacions polítiques i entitats vinculades.

El sistema de contrapesos per una democràcia equilibrada compta també amb un conjunt d’entitats oficials de control com l’Oficina de conflictes d’interès, la Sindicatura de Comptes i les Comissions ciutadanes de verificació de compromisos electorals. Totes aquestes entitats són independents i els seus membres rectors esta triats, com en els altres casos, per diferents sectors i procediments. Disposen de mitjans suficients per investigar i posar informació contrastada i comprensible a l’abast de l’opinió pública.

També s’han regulat els grups de pressió i la total transparència de la seva activitat amb un registre públic de lobbies amb divulgació d’aspectes clau (membres, beneficiaris, destinataris, objectius..) i amb publicitat obligatòria de l’agenda de reunions amb els càrrecs públics. Els lobbies, les grans empreses i les seves fundacions no poden finançar partits ni candidatures; tampoc poden patrocinar serveis públics.

La millor i autèntica contribució econòmica de les empreses a l’esfera pública no és fer beneficència ni patrocinis sinó que és distribuir equitativament la riquesa entre els seus treballadors, no imposar preus abusius als consumidors i pagar íntegrament els impostos que els hi corresponen sense evadir-los a paradisos fiscals ni eludir-los amb deslocalització de les seves seus socials.

 

8. Funció i control dels partits polítics

El fet d’haver suprimit les formes habituals de campanyes electorals ha permès reduir dràsticament els costos i els finançaments irregulars o corruptes corresponents així com el malbaratament de recursos; també el facilitar la irresponsabilitat de no complir els compromisos i els programes electorals.

Les formacions polítiques i les seves fundacions, com unes entitats d’interès públic més, poden rebre un finançament públic pel seu funcionament. Han de retre comptes a l’Agència Tributària com qualsevol empresa o entitat. Els comptes (ingressos i despeses detallats) dels partits i de les candidatures personals són públics. També hi ha un registre públic dels crèdits que els partits tenen contractats amb entitats financeres -que no poden ser condonats-, les seves condicions i terminis. També és obligatòria la publicació de tota la informació que aporten a la Sindicatura de Comptes (ordinària i electoral).

L’administració electoral garanteix per a totes les eleccions la publicació, via telemàtica i via paper, en igualtat de condicions, de totes les candidatures validades. També es garanteix pels càrrecs electes una retribució proporcional a la seva dedicació i àmbit, durant el mandat. Després del període limitat –no reelegible- en què una persona assumeix un càrrec electe que implica dedicació completa, té dret que se li reservi el lloc de treball anterior, o, si aquest desapareix, un altre lloc de treball d’activitat, amb sou i condicions similars al lloc que posseïa abans d’exercir el càrrec. I, en qualsevol cas té les mateixes prestacions que les de la resta de persones sense feina.

*   *   *

Ja hem dit que ara, en la primera revisió dels 10 anys, per avançar vers una democràcia amb equilibri dinàmic cal fer ajustaments periòdics en funció dels resultats obtinguts, i s’està obrint un procés deliberatiu per avaluar avantatges i inconvenients detectats i veure com millorar l’equilibri del sistema de representació i de participació.

Bé, no tenim més espai per aquesta crònica sobre el complex però apassionant procés de transició cap a una democràcia equilibrada que s’està produint en la darrera dècada en el cor del procés de creació d’un nou estat, nou.

Barcelona, 9 de novembre de 2025

 

 

 

Agraïments

*Propostes extretes de diferents estudis i autors per l’equip “Reconstituir la democràcia” del Parlament Ciutadà (Eulàlia Formentí, Feliu Madaula, Francina Planes, i Rosa Roura).

Vull agrair especialment la inspiració que m’han aportat les idees de Christian Felber –Economia del Bé Comú-, Jordi Garcia Jané –Adéu Capitalisme, 15M 2031-, Maria José Aubet –Ciudadanía i representatividad-, Joan Ridao –Contra la corrupció-, Germà Pelayo –Una política sense polítics-, Agustí Chalaux – recopilades per Martí Olivella a El Poder del Diner-; conferències de Santiago Vidal, Oriol Homs…

També agraeixo els comentaris, crítiques i suggeriments de Jordi Camprubí, Daniel Duocastella, Lluís Fenollosa, Itziar Gonzalez Virós, Francesc Grande, Jordi Griera, Joan Guarch, Maria Luisa Martín, Xavier Olivella, Joan Lluís Pérez-Francesch, Roser Roca, Fèlix Simon, Laura Simon…

En qualsevol cas les idees exposades són exclusivament de la meva responsabilitat.

Dossiers Novaterra #1. Criterios de Innovación Social. Objetivos y medios para alcanzarlos

Dossier 1. Criterios de Innovación Social Objetivos y medios para alcanzarlos (en PDF)

INTRODUCCIÓN
Este dossier es resultado de un trabajo de sistematización y elaboración de contenidos
hecho por el grupo participante del Proyecto Nova Terra 2007/8, de formación de asesores/as
de movimientos y organizaciones que actúan en el desarrollo de prácticas y saberes
innovadores para la generación de cambios sociales.
Los contenidos aquí presentes hacen referencia a criterios seleccionados, durante el mes de
septiembre de 2007, como orientativos del trabajo de este grupo. Estos criterios fueron
elegidos con base en su relevancia en el campo de la transformación social y pueden ser útiles,
por ejemplo, a la hora de elaborar o evaluar propuestas socialmente innovadoras.
Posteriormente al ejercicio de selección de estos criterios fue elaborada colectivamente una
ficha con algunos puntos clave que se debería tener en cuenta a la hora de realizar la
búsqueda y sistematización de la información.
Los puntos que componen la ficha son: enunciado; definición; descripción desde diferentes
perspectivas culturales y contextos; conceptos; palabras clave; personas / grupos /
organizaciones que lo estudiaron / aplicaron / difundieron; relevancia del criterio para nuestras
visiones de innovación social; indicadores prioritarios; ejemplos de actividades que aplican
mejor este criterio (benchmarks); ejemplos sobre cómo no debe aplicarse; medidas para
mejorar su aplicación.
Aquí presentamos un compilado de todos los enunciados y definiciones, de modo que se puede
conocer parte del camino recorrido para ampliar la comprensión de cada criterio y de las
potencialidades de su utilización práctica.
Sigue un gráfico que permite visualizar la interrelación entre cada criterio, y también un
eslógan que acompañaba cada criterio desde el inicio del proyecto Nova Terra.

Criterios –iniciales- para valorar las propuestas y los modelos socialmente innovadores,
criterios, que a la vez sean medios y objetivos para definir y hacer posibles otros mundos:

No sabemos en qué consiste otro mundo posible,
pero creemos que otros mundos NO serán posibles mientras:
• dejamos las soluciones sólo en manos de los gobiernos y de los expertos..
y no suscitamos en la ciudadanía una participación deliberativa,
• apostamos por la fuerza de las armas y de la violencia…
y no por la transformación noviolenta de los conflictos,
• aceptamos que la corrupción es inevitable…
y no aplicamos sistemas de transparencia responsabilitzadora,
• sufrimos los efectos de la manipulación informativa y la banalización…
y no construimos sistemas independientes de comunicación interactiva,
• vemos la realidad fragmentada e inconexa…
y no aprendamos a mirarla con un globalismo integrador,
• creemos que hay visiones y culturas privilegiadas…
y no apostamos por el diálogo pluralista e intercultural
· consideramos la masculinidad y la juventud como valores dominantes
y no potenciamos el equilibrio entre géneros y entre generaciones
• actuamos como si todo fuera apropiable…
y no descubrimos que es imprescindible compartir los recursos que
tenemos,
• vivamos como individuos aislados..
y no cultivamos la conciencia de pertenecer a la misma comunidad
humana,
• consumimos como si el mundo fuera infinito…
y no revisamos nuestro estilo de vida para que sea integralmente
sostenible.
Es con estos criterios que queremos aprender a valorar las innovaciones sociales; queremos
tenerlos en cuenta como condiciones sine qua non para construir otros mundos necesarios,
deseables y posibles.

…………….

Col·lecció Dossiers Nova Terra 2007-2008:

1. Criteris d’innovació social. Objectius i mitjans per arribar-hi
2. Bancs de propostes. Per saber com fer possibles altres mons
3. El Fòrum Social Mundial. Afavorir un procés permanent.  El Fòrum Social Català i el Dia d’Acció Global 2008
4. Models, Obstacles i Estratègies de transformació social.Triar la societat que volem
5. Estratègies i metodologies de l’equip. Com incidir en la transformació social
6. La Molt Alta Tensió a Catalunya. Contextos, Actors, Contradiccions i Alternatives.
De la Molt Alta Tensió (MAT) a la Generació Elèctrica Renovable i Distribuïda
7. La democràcia sotmesa per la dinercràcia. 1a part: Actors i mecanismes
-No acceptar com a normal el que és inacceptable-
8. La democràcia sotmesa per la dinercràcia. 2a part: Estratègies i Alternatives
-Fer possible allò necessari que sembla impossible-
9. Interconnexió. Una potent eina d’articulació per a la transformació social