Pròleg a La defensa Civil Noviolenta de Gene Sharp
Els països bàltics, – Lituània, Letònia i Estònia -, van declarar la seva independència el 1990 i van haver d’afrontar el gener de 1991 un intent d’agressió per part de les autoritats soviétiques per recuperar-ne el control. Durant aquesta crisis, els tres governs depenegueren en gran mesura dels mètodes de resistència noviolenta que havien après dels escrits de Gene Sharp. El ministre de Defensa de Lituània, Andreus Butkevicius el 1991 deia: “Mai tindrem un exèrcit prou fort com per defensar-nos d’un agressor estranger. El nostre objectiu només pot ser el de derrotar-lo moralment, econòmicament i políticament, no físicament”. I citant el llibre de Gene Sharp, proclamà: “Prefereixo tenir aquest llibre a una bomba atòmica”.[1]
Gene Sharp a CIVILIAN-BASED DEFENSE – A post-military weapons system recull i fa balanç dels conflictes més significatius que han estat afrontats espontàniament amb mitjans noviolents fins el 1990. Per tant, malauradament, no recull gran part de les revolucions de colors ni les primaveres àrabs, de les quals amb els seus llibres n’ha estat inspirador. Però no es queda en l’anàlisi. També exposa les claus que permetrien fonamentar una resposta civil noviolenta al dos tipus de conflictes que continuen sent molt habituals en el món: els cops d’estat i les invasions.
Han passat quasi dues dècades i molts fets han continuat corroborant en multituds de conflictes les propostes que Gen Sharp feia. Però les nostres ments, acostumades a les inèrcies del passat, no ens deixen veure els canvis que s’estan produint i que obren grans oportunitats per fer front a aquestes dues amenaces que pateixen molts pobles del món amb una resposta possible, i que és a les mans de qualsevol poble, sobretot si la prepara.
El 1995, la versió francesa amb el títol LA GUERRE CIVILISÉE – La défense par actions civiles incorporava ja alguns dels conflictes posteriors que havien estat afrontats amb la força de la gent.
En aquest edició de 2017 hem optat per un títol, LA DEFENSA CIVIL NOVIOLENTA – Per afrontar invasions i cops d’estat, que creiem reflecteix l’esperit original i, a més, encaixa amb la cultura explícitament noviolenta de l’actual context de Catalunya en què ha augmentat el prestigi de la noviolència i l’ús social d’aquest terme.
En ple conflicte català, aquestes pàgines semblen escrites per aportar respostes a alguns dels grans reptes que tenim: Com enfortir el moviment pacífic i democràtic perquè tingui capacitat d’atènyer els seus objectius? Què pot aportar la Defensa Civil Noviolenta en una nou context? Com defensar el país d’intents d’usurpació i de bloqueig? I en cas que la força noviolenta de la gent aconsegueixi els seus objectius, com mantenir-la organitzada perquè la futura defensa no caigui en els tradicionals sistemes de defensa militar?
Les idees força d’aquest llibre són al nostre abast. Conèixer-les i aplicar-les poden ser claus per un o altre desenllaç.
D’entre les nombroses publicacions que l’ICIP està fent pel públic català sobre camins per enfortir la pau, n’hi ha quatre més que posen les bases per plantejar el present i el futur de la defensa per mitjans civils contra les amenaces que habitualment s’han confiat a la defensa militar:
- Construir un estat segur i en pau. Seminari Estat de Pau
- De la dictadura a la democràcia. Un marc conceptual per a l’alliberament. Gene Sharp
- El antigolpe. Manual para una respuesta noviolenta a un golpe de estado. Gonzalo Arias
- Un Servei Civil Noviolent: Viabilitat i Característiques Rubén Campos Palarea
Un estudi articulat entre les propostes de tots ells pot posar els fonaments d’un sistema de defensa civil noviolent per fer front, sense haver de recòrrer a la violència dels exèrcits, als greus problemes de les dictadures, dels genocidis i les guerres.
El debat sobre la necessària seguretat en una Catalunya independent fins ara ha estat plantejat per dos grups diferents: els que creuen que s’ha de sustentar en unes forces de defensa militar i els que consideren que aquestes no són necessàries perquè existeixen alternatives de seguretat i de defensa possibles, eficaces, eficients i més convenients. Amb una coincidència: actualment, a Catalunya, el risc d’una invasió militar, cadria afegir que no sigui peninsular, és irrellevant. I si no ho fos? Sembla clar que amb la defensa militar no hi ha, ni hi hauria cap possibilitat de defensa efectiva. Amb el segon, cal intentar-ho, i encara hi som a temps.
Ara bé, el món dóna moltes voltes i el que un dia és inversemblant l’endemà pot ser una amenaça. D’aqui la importància de bastir un sistema de seguretat i defensa adequat els riscos i amenaces reals, però també els riscos possibles, per bé que avui siguin poc previsibles. Un exemple. Els fets ocorreguts el darrer trimestre de 2017 a Catalunya no eren previsibles i, per tant, no s’havia preparat cap resposta per afrontar el que algú pot considerar una usurpació del poder civil i potser també una mena d’ocupació.
El món canvia i els problemes, els perills i les amenaces també, per això calen visions, estratègies i plantejaments diferents per resoldre’ls, cosa que no fan els sistemes de seguretat basats en la força militar, com ho evidencia la incapacitat dels exèrcits més poderosos del món (EEUU, UK, França…) per evitar atemptats terroristes o cibernètics, o per fer front al tràfic d’armes, amb múltiples conflictes interestatals i guerres de “baixa intensitat” que generen massius i tràgics desplaçaments de persones.
En aquest context, si algun dia emergeix una república catalana tindrà la responsabilitat de garantir la seguretat en tots els aspectes, defensant-se de perills reals del S.XXI, tot emprant mitjans ajustats a la seva gravetat i adients a la tipologia i característiques d’aquests. No haurà de bastir un sistema de defensa de perills hipotètics, que es justifiquen -i pretenen resoldre- aplicant plantejaments i mitjans obsolets basats en conceptes que ja formen part del passat; mitjans que han demostrat sobradament que no han resolt els problemes de fons ni d’origen i, que, sovint, acaben causant nombrosos i greus danys materials, humans i socials molt superiors als que pretenien resoldre.
Pel que fa a la seguretat pròpia d’un país petit, – que inclou la vigilància habitual de l’espai aeri, marítim i terrestre – no sembla que justifiqui la creació d’una institució militar. Aquestes funcions poden ser cobertes pel Cos de Mossos d’Esquadra, ampliant les seves funcions, adequant la seva estructura i dotant-lo de l’equipament necessari – de doble ús (civil – emergències) i de control (policial – fronterer) – pels nous serveis, sense que signifiqui militaritzar-los.
Respecte a la seguretat comuna, per participar en els organismes de seguretat i defensa de la UE, OSCE (Organització de Seguretat i Cooperació Europea) i la PCSD (Política Comuna de Seguretat i Defensa) no cal la incorporació -forçosament reduïda- d’armament i contingents militars catalans, ja que, actualment, els de tots els països de la UE sumen més d’un milió de soldats, quan és obvi que un sistema de defensa convencionalment militar, necessitaria moltíssims menys efectius. Ara bé, potser cal anunciar que el dia que hi hagi un únic sistema defensiu europeu, podríem aportar-hi les capacitats necessàries a la defensa comuna proporcionals al nostre pes i amb les funcions que millor poguem realitzar. En aquest sentit recollim algunes de les aportacions que fa Gene Sharp al final del llibre.
En els darrers anys, la PCSD ha efectuat 23 missions fora de les fronteres de la UE, 17 de les quals han estat de naturalesa civil. Moltes de les intervencions militars efectuades podien ser perfectament realitzades per forces de policia de seguretat amb un alt nivell de preparació i formació especialitzada que les fa més eficaces per estabilitzar situacions pre i post conflicte i per protegir a la població civil. Fet habitual en moltes operacions de pau de la UE i les NNUU.
És en aquest espai i formes d’intervenció, on Catalunya podria participar i destacar, amb organitzacions o equips de personal civil experts en prevenció de conflictes -abans que desemboquin en crisi armada- mediació, establiment i manteniment de la pau, rehabilitació social i humana post-conflicte, i suport a la democratització i instauració dels drets humans. Tots ells requerits amb insistència, donada la poca disponibilitat, en Missions de Pau.
Voler resoldre els conflictes, violentament, amb la força de les armes, els allarga en el temps i anorrea vides i recursos. Haver de refer tot el que s’ha destruït físicament, social, moral i humà, comporta enormes sacrificis i el pas de generacions. ¿No és hora de canviar? ¿tenim l’oportunitat d’intentar-ho?
Martí Olivella
19 desembre de 2017
[1] Citat a La guerre par actions civiles.Jean Marichez, Xavier Olagne, 1998.
Presentació del llibre “La defensa civil noviolenta. Per afrontar invasions i cops d’estat” de Gene Sharp
Martí Olivella. Palau Robert. 4 de juliol de 2017
Benvingudes i benvinguts. Gràcies per ser avui aquí, especialment al Conseller Ernest Maragall i al president del Parlament Roger Torrent.
També, a Xavier Masllorens, president de l’Institut Català Internacional per la Pau, que ha facilitat la publicació del llibre i l’organització de l’acte.
I molt especialment a Jamila Raqib per haver volgut compartir amb nosaltres aquest acte, que alhora és un homenatge a Gene Sharp, que ens ha deixat just aquest darrer 28 de gener.
El 23 de febrer de 2017 presentàrem aquí mateix el llibre de la mateixa col·lecció de l’ICIP “Construir un estat segur i en pau. Com enfocar la seguretat i la defensa en un nou estat d’Europa” elaborat pel Seminari Estat de Pau amb la presència del Conseller Raül Romeva que, avui, ens recorda des de la presó, com aquesta, la presó, és una de les eines polítiques més importants en molts dels conflictes noviolents. El 17 d’abril deia:
“La nostra presó ha de servir per mostrar la feblesa d’un projecte democràtic fallit i d’un Estat amb importants deficiències jurídiques i, sobretot, polítiques.
…no sentiu pena, la nostra presó evidencia la deriva que està prenent la resposta judicial a la qüestió catalana, que no és ni de bon tros la que hauria d’adoptar una democràcia sana.
Aquest camí serà llarg i dur. … En aquest camí, la presó ha de ser un instrument per evidenciar a tot demòcrata que no és acceptable la manipulació que s’està fent del dret penal per reprimir una ideologia, que no es pot respondre a posicionaments polítics amb coerció judicial i amb la vulneració de drets i llibertats, i que amagar la política i optar per la repressió no solucionarà mai absolutament res.
Quan les persones cridades a resguardar la justícia conclouen que el seu fi justifica qualsevol mitjà, la responsabilitat d’enfrontar-se a aquesta opressió recau sobre tots els demòcrates. I com Pepe Beunza em va ensenyar, la meva, la nostra presó, els ha de servir a tots ells (demòcrates) per perdre la por a denunciar i a no acceptar aquests excessos i els perills que comporten.”
La traducció de La Defensa Civil Noviolenta de Gene Sharp fou una sol·licitud del Seminari Estat de Pau a l’ICIP. Permet completar una tetralogia que posa les bases per plantejar el present i el futur de la defensa per mitjans civils contra les amenaces que habitualment s’han confiat a la defensa militar:
- Construir un estat segur i en pau. Seminari Estat de Pau
- De la dictadura a la democràcia. Un marc conceptual per a l’alliberament. Gene Sharp
- El antigolpe. Manual para una respuesta noviolenta a un golpe de estado. Gonzalo Arias
- Un Servei Civil Noviolent: Viabilitat i Característiques Rubén Campos Palarea
Sobre el llibre de Sharp, cal recordar que els països bàltics, – Lituània, Letònia i Estònia -, van declarar la seva independència el 1990 i van haver d’afrontar el gener de 1991 un intent d’agressió per part de les autoritats soviètiques per recuperar-ne el control. Durant aquesta crisis, els tres governs depengueren en gran mesura dels mètodes de resistència noviolenta que havien après dels escrits de Gene Sharp. El ministre de Defensa de Lituània, Andreus Butkevicius el 1991 deia: “Mai tindrem un exèrcit prou fort com per defensar-nos d’un agressor estranger. El nostre objectiu només pot ser el de derrotar-lo moralment, econòmicament i políticament, no físicament”. I citant el llibre de Gene Sharp, proclamà: “Prefereixo tenir aquest llibre a una bomba atòmica”.[1]
Gene Sharp a CIVILIAN-BASED DEFENSE – A post-military weapons system recull i fa balanç dels conflictes més significatius que han estat afrontats espontàniament amb mitjans noviolents fins el 1990. Per tant, malauradament, no recull gran part de les revolucions de colors ni les primaveres àrabs, de les quals amb els seus llibres n’ha estat inspirador. Però no es queda en l’anàlisi. També exposa les claus que permetrien fonamentar una resposta civil noviolenta al dos tipus de conflictes que continuen sent molt habituals en el món: els cops d’estat i les invasions.
En aquest edició de 2017 hem optat per un títol, LA DEFENSA CIVIL NOVIOLENTA – Per afrontar invasions i cops d’estat, que creiem reflecteix l’esperit original i, a més, encaixa amb la cultura explícitament noviolenta de l’actual context de Catalunya en què ha augmentat el prestigi de la noviolència i l’ús social d’aquest terme.
En ple conflicte català, aquestes pàgines semblen escrites per aportar respostes a alguns dels grans reptes que tenim: Com enfortir el moviment pacífic i democràtic perquè tingui capacitat d’atènyer els seus objectius? Què pot aportar la Defensa Civil Noviolenta en un nou context post 1 d’octubre? Com defensar el país d’intents d’usurpació i de bloqueig? I en cas que la força noviolenta de la gent aconsegueixi els seus objectius, com mantenir-la organitzada perquè la futura defensa no caigui en els tradicionals sistemes de defensa militar?
Les idees força d’aquest llibre són al nostre abast. Conèixer-les i aplicar-les poden ser claus per un o altre desenllaç.
Avui a Catalunya tenim l’oportunitat de posar les bases per ser capdavanters en una objecció col·lectiva a la cursa d’armaments i a l’ús de la violència armada per fer un país i un món més segurs. L’estudi a fons, només d’aquests 4 llibres,– estat de pau, antigolpe, servei civil i defensa civil no violenta – ens aporta pistes molts importants si hi esmercem temps i esforços.
Només amb activisme vinculat a temes urgents no aconseguirem triar les accions clau emmarcades en una estratègia noviolenta a l’alçada dels reptes que tenim.
Si Catalunya aconsegueix ser un estat, o serà un estat de pau o no serà. Si aconsegueix ser un estat per la via civil, pacífica, democràtica i noviolenta, vol dir que aquesta és la seva força, que la via catalana serà la seva força per mantenir-lo. Aquesta és la nostra millor contribució internacional, la millor aportació per poder ser reconeguts a Europa i al món.
Per acabar quatre idees:
No he estat mai independentista, però tenir un estat propi és l’única oportunitat en la meva vida de poder decidir si volem exèrcit o si volem contribuir a la seguretat i a la pau amb uns mitjans més eficients i adequats.
Es tracta de saber si amb el 2% de PIB dedicat a seguretat, volem ser l’estat a la cua dels estats amb exèrcits o volem estar al davant dels estats que lideren la seguretat humana al món.
Es tracta de decidir si volem aportar 20.000 catalans al més d’un milió de soldats Europa o si volem aportar 20.000 catalans a reduir les causes de les guerres i a construir la pau per mitjans noviolents.
Parafrasejant Einstein quan parlava dels objectors al servei militar:
“Els estats sense exèrcit són els pioners d’un món sense guerres”
Esperem que el que hem plantejat us faci venir ganes de llegir-lo i de participar en un diàleg raonat sobre la necessària seguretat i defensa en el país que volem.
Moltes gràcies
[1] Citat a La guerre par actions civiles.Jean Marichez, Xavier Olagne, 1998.
