Guió per a xerrades de les jornades sobre Desobediència Civil

by Martí Olivella | juny 10, 2019 | 1. La Vida, 2. La Política

4 i 5 de juliol

1. Triar i mostrar accions noviolentes d’algunes de les lluites significatives del sector a Catalunya que han tingut èxit en aplicar l’estratègia i les actituds noviolentes

2. Interpretar aquestes lluites sota la perspectiva de l’estratègia i de les actituds noviolentes

L’estratègia de lluita noviolenta inclou diversos passos, que poden ser simultanis

1. Partir d’una causa veritable, amb una anàlisi contrastada i amb un objectiu assolible
2. Organitzar diferents graus de compromís amb una aposta explícita per la noviolència
3. Intentar dialogar, cooperar amb l’adversari, per buscar una solució al conflicte
4. Estar atent a les crisis, a les oportunitats, a les lluites compartibles per afeblir l’adversari comú
5. Denunciar –en tots els fronts– quan la resposta és el silenci o la repressió
6. Fer accions de no-cooperació a gran escala utilitzant el marc legal (vaga, boicot, consums…)
7. Construir l’alternativa que es reivindica (empreses, cambres, sindicats, col·legis professionals…)
8. Fer accions de desobediència civil, amb incompliment de lleis establertes, assumint-ne les conseqüències
9. Aconseguir poder negociar en igualtat per trobar una solució política al conflicte

Actituds noviolentes:

1. Recerca de la veritat
2. Lluita pels drets de tothom
3. Respecte a totes les persones
4. Rebuig de la violència
5. Rebuig de la passivitat
6. Coherència entre mitjans i finalitats
7. Disposició a la negociació i al pacte
8. Emprar la fortalesa interior
9. La solució justa i la reconciliació

Sectors proposats

• Moviment ecologista i defensa de la terra (Sandra Saura)
  • Aiguamolls, Empordà…
• Nació, cultura, llengua (Andreu Camps)
  • Xirinacs, Assemblea de Catalunya, Marxa per la Llibertat, La Crida a la solidaritat …
• Habitatge (?)
  • V de Vivienda, Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)

Resums d’aportacions significatives d’aquesta sectors

Quan volem defensar la terra, tenim un altre camí

luites ecologistes: Salvem els Aiguamolls i l’Empordà (1978 – )

[Denúncia] [Desobediència] [Construcció]

En la història del teixit associatiu ecologista català trobem molts exemples de lluita i estratègia noviolenta. Un exemple exitós el trobem a l’Empordà. El Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos (GDAE) nasqué 1978 com a grup ecologista per preservar el patrimoni natural dels aiguamolls de l’Empordà de l’especulació immobiliària i urbanística. Posà en marxa la campanya Els últims aiguamolls de l’Empordà en perill  de gran ressò popular, que amb una exposició itinerant, debats, col·loquis, manifestacions, ocupacions i altres activitats, incidí en la conscienciació de l’opinió pública. El 1980 membres del GDAE crearen la Institució Alt Empordanesa per a l’Estudi i Defensa de la Natura (IAEDEN). Des de l’estiu del 2002, i a partir d’una crida a la societat civil per a la mobilització en defensa del territori, la IAEDEN impulsà la Plataforma Salvem l’Empordà. Persones no estrictament naturalistes ni ecologistes s’agruparen per defensar la comarca d’un model de creixement desorbitat, gens sostenible ni respectuós amb l’entorn. Durant aquest període, van aconseguir que la Generalitat acordés la creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. També van aturar diferents projectes que haurien estat un desastre: urbanitzacions (Fluvià Nàutic, Cap Ras, Vall de Santa Magdalena), camps de golf (Escala, Cistella), parcs eòlics dins de zones d’elevat interès natural, etc. Més de mig centenar de campanyes que van generar enfrontaments noviolents amb accions de protesta, tràmits administratius i milers d´euros gastats en accions judicials van convertir Salvem l’Empordà en un referent en la lluita noviolenta per a la preservació del territori. Sense les seves accions el totxo i el formigó envairien moltes més zones de la comarca.

Quan ens sentim impotents, tenim un altre camí

C5. Xirinacs, el referent català de la lluita noviolenta  (1963-1977)

[Denúncia] [Desobediència] [Construcció]

Lluí Ma Xirinacs obrí el camí enginyós i arriscat de la lluita noviolenta conscient. Doctor en filosofia, sacerdot i escriptor, Xirinacs destacà durant els anys seixanta i setanta per defensar la democràcia i els drets humans sota la dictadura franquista amb mètodes de protesta noviolents com les vagues de fam. El 1963 interpel·là la policia de Barcelona per les tortures a què havien estat sotmesos diversos universitaris detinguts. Participà a la Caputxinada. Fou desterrat. Emprengué 6 vagues de fam, algunes també de set i algunes de fins a 42 dies: per la separació de l’església i l’estat, per exigir la creació de l’Assemblea de Catalunya, pel dret a declarar en català, per l’alliberament dels 113 de l’assemblea de Catalunya, pels presos bascos,  per l’amnistia… Entre 1973 i 1975, estigué sovint empresonat i multat per les seves activitats contràries al règim. Un cop en llibertat, s’estigué en vetlla permanent, juntament amb els «captaires de la pau», a Montserrat i continuà amb la seva manifestació diària davant la presó Model de Barcelona durant 21 mesos per reclamar l’amnistia per als presos polítics. Fou candidat al premi Nobel de la pau l’any 1975. Fou el senador independent més votat i es mantingué dempeus en el Senat mentre no es proclamà l’amnistia. Participà en el procés d’elaboració de la Constitució espanyola de 1978. La seva proposta de constitució alternativa completa basada en una confederació d’estats, fou rebutjada sencera.

Quan manca la unitat d’acció, tenim un altre camí

L’Assemblea de Catalunya: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia (1971-1977)

[Denúncia] [Desobediència] [Construcció]

L’Assemblea de Catalunya (1971-1977) va ser una plataforma unitària de l’antifranquisme que agrupà l’oposició catalana política i social contra la dictadura del general Franco amb 4 objectius compartits: llibertats, amnistia, estatut d’autonomia com a pas previ per a l’autodeterminació i coordinació amb forces democràtiques espanyoles. Va agrupar la gran majoria de partits, sindicats i organitzacions socials del país. S’hi van anar sumant altres organitzacions no específicament polítiques: centres culturals, entitats excursionistes, associacions de veïns, col·legis professionals, sindicats… També es va organitzar en l’àmbit comarcal i local constituint assemblees democràtiques. Durant la dècada dels 1970 l’Assemblea de Catalunya va ser el principal marc de coordinació de la resistència social contra la dictadura i va liderar i organitzar les principals mobilitzacions populars de l’època.  Cal destacar les grans manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona, poc després de la mort del dictador Franco,[3] i del primer onze de setembre no clandestí aquell mateix any a Sant Boi de Llobregat. L’Assemblea Nacional Catalana, creada el 2012, que va agafar el relleu de l’Assemblea de Catalunya dels anys 1970 en reunir la societat civil partidària d’un referèndum sobre la independència.

Quan es vol silenciar un país, tenim un altre camí

Marxa de la Llibertat: acció popular per l’alliberament nacional (1976)

[Denúncia] [Desobediència]

La Marxa de la Llibertat fou una acció noviolenta per reclamar l’amnistia, les llibertats bàsiques, la recuperació de l’Estatut d’autonomia, en l’àmbit dels Països Catalans. Sis columnes de marxaires recorreren els territoris de parla catalana sota el lema “Poble català, posa’t a caminar”. El Ministerio de Gobernación, sota les ordres de Manuel Fraga, va desautoritzar la Marxa, però es va acordar desobeir la prohibició i els preparatius van continuar. Durant els dos primers dies de Marxa es produïren al voltant de 150 detencions i foren empresonats 123 dels participants. Va haver-hi una forta repressió policial i, fins i tot, actuacions de l’extrema dreta. Es dugueren a terme diverses vagues de fam i s’assolí la xifra de 40.000 hores detinguts. La Marxa va representar un revulsiu per a la societat catalana i moltes associacions i personalitats la van recolzar. El 12 de setembre la Marxa de la Llibertat arribava al seu objectiu, el Monestir de Poblet on només pogueren accedir uns pocs marxaires atès que la Guàrdia Civil i la Policia vigilaven els voltants del monestir per evitar l’arribada de les columnes que restaren retingudes a Montblanc on es produí una actuació especialment desmesurada per part de les forces d’ordre públic. Organitzada per Pax Christi amb Àngel Colom i Arcadi Oliveres, rebé el suport de Lluís Ma Xirinacs que aquell estiu era plantat davant la Model, reclamant l’amnistia. Fou una de les primeres accions col·lectives d’acció explícitament noviolenta.

Quan s’ataca la llengua i la cultura, tenim un altre camí

Crida a la Solidaritat: en defensa de la llengua i la cultura catalana (1981 – 1988)

[Denúncia] [Desobediència]

La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, fou un moviment catalanista que va sorgir com a reacció al Manifiesto de los 2.300, que qüestionava el procés de normalització del català. La Crida nasqué en un acte celebrat al paranimf de la Universitat de Barcelona, 1981, La campanya de naixement de la Crida tingué la seva culminació en un acte massiu al Camp Nou, on s’aplegaren 100.000 persones. Durant els any 80, la Crida va organitzar un seguit de campanyes a favor de la normalització de la llengua catalana, denunciant entitats i empreses que consideraven que discriminaven el català. Principal promotora de la manifestació a Barcelona contra la LOAPA. A finals dels 80 organitzar espectaculars accions directes noviolentes. 12.000 persones desfilaren amb torxes, al vespre, pel centre de Barcelona, en una “Marxa Cívica Contra la Tortura”. Una vuitantena d’activistes ocuparen l’Estació de Sants per tal de catalanitzar-ne els serveis, divuit dels quals foren detinguts i quatre, empresonats per exigència del fiscal de torn. Un grup d’activistes pintaren de color de rosa una fragata dels EUA  en protesta per l’actitud bèl·lica de la VI Flota dels EUA a la Mediterrània. L’Aeroport de Barcelona coneixerà una de les accions més vistoses de la Crida, quan prop d’una trentena d’activistes, disfressats de viatgers i amb maletes farcides amb més de 4.000 avions de paper amb les ales estampades amb el segell “En català!”, fan volar els avions davant l’astorament de les forces antiavalots presents a l’aeroport, que acaben amb diversos ferits causats per l’agressió, desproporcionada i molt violenta, dels efectius policials. Altres accions de la Crida que es dugueren a terme ho foren per tal d’impedir la construcció de línies d’alta tensió travessant el Montseny, per promoure i dur a terme repoblacions forestal arreu del país treballant amb escoles públiques de primària, de prevenció d’incendis, contra l’aplicació i vigència de la llei antiterrorista, de solidaritat amb els pobles d’Etiòpia i Eritrea en situació de crisi de fam, de suport a Nicaragua després del terratrèmol del 1986, de suport al diàleg al País Basc… Dos militants van romandre penjats més de sis hores a la façana d’El Corte Inglés de Barcelona desplegant una pancarta a favor del català. El 23 d’abril de 1988 convocà una manifestació en reconeixement de l’oficialitat del català al Parlament Europeu.

Quan defensem el dret a l’habitatge, tenim un altre camí

La PAH: estratègia integral contra l’abús financer-immobiliari (2009- )

[Denúncia] [Desobediència] [Construcció]

La Plataforma d’Afectats/des per la Hipoteca (PAH) neix a Barcelona per donar una resposta ciutadana a aquelles persones que no poden pagar la hipoteca i veuen com el banc els pot reclamar un deute elevadíssim, fins i tot després de perdre l’habitatge. És un moviment ciutadà apartidista, articulat en nodes locals, en què persones directament afectades i persones solidàries s’organitzen juntes per denunciar i canviar aquesta situació. La PAH porta a terme accions en molts camps diferents (polític, mediàtic, judicial, comunicatiu, acompanyament, entre d’altres) per promoure canvis legals que donin resposta a la vulneració de drets fonamentals que pateixen les persones afectades, i proposar solucions per fer efectiu el dret a l’habitatge per a tota la ciutadania. La injusta i dramàtica situació és conseqüència de polítiques públiques encaminades a convertir l’habitatge en un negoci en lloc d’assegurar que aquesta sigui un dret garantit per llei. Les entitats financeres, en connivència amb el poder polític, s’han assegurat una legislació que les sobreprotegeix i han aconseguit beneficis multimilionaris mitjançant la concessió de préstecs hipotecaris. Des de la PAH es denuncia a les elits política i financera com les principals culpables. Tots i totes som afectades per la hipoteca: les polítiques d’habitatge que han promogut la bombolla immobiliària, l’estafa hipotecària i la mala praxis bancària són a l’origen de la crisi que condemna a milions de persones a l’atur i la precarietat. S’han llançat diverses campanyes en el marc de l’estratègia de lluita noviolenta adoptada: mocions als ajuntaments, accions d’Stop Desnonaments, accions de negociació i pressió en entitats financeres, ILP i Obra social.