Oportunitat
1. Fins ara s’havia apostat bàsicament per l’estratègia de la via cívica, pacífica i democràtica. Aquesta via comporta manifestacions pacífiques, querelles als tribunals, eleccions (i referèndums, en el límit de la legalitat actual).
2. Aquesta via sola s’ha mostrat insuficient per aconseguir l’objectiu i, a més, ha estat frustrada per una forta repressió, i amb ella, un conjunt de respostes que no semblen respondre a una nova estratègia coordinada.
3. Una nova estratègia no pot partir ni de la resignació ni, no cal dir-ho, de la via violenta.
4. Només hi ha un altre via: l’estratègia de la lluita noviolenta, però aquesta demana conèixer i entrenar un nou tipus d’actituds i d’accions, totes elles coherents amb aquesta estratègia.
5. L’estratègia de la lluita noviolenta no s’ha de confondre amb la de la lluita electoral. Tenen lògiques molt diferents però, per anar bé, s’han de complementar i no confrontar.
6. La ciutadania majoritàriament té clara la força de la lluita noviolenta. Ho va demostrar l’1 i el 3 d’octubre, quan va exercir la desobediència civil per recolzar i depassar la desobediència institucional.
7. Com en moltes altres lluites, després d’un esdeveniment clau seguit de repressió, les interpretacions, els sentiments, les posicions dels diferents actors són diverses i contradictòries. Es barreja l’entusiasme de l’experiència viscuda amb la frustració pels resultats assolits.
8. Cal dotar-se dels espais adequats, amb la intensitat que calgui, sense pressa i amb discreció, per reinterpretar conjuntament l’experiència viscuda i, sense jutjar-se uns als altres, posar les bases per una nova campanya conjunta que superi l’èxit de l’anterior, amb uns escenaris realistes que permetin una resposta també conjunta al resultat de la campanya.
9. No hi ha cap moviment basat en la lluita noviolenta que hagi pogut avançar sense uns objectius compartits i sense una estratègia acordada per atènyer-los. Renunciar a acordar-los és apostar per la desfeta.
10. Una resposta coordinada a les sentències és una oportunitat, i també una imperiosa necessitat, per teixir elements d’aquesta estratègia compartida. Però no es pot enfocar des del paradigma de la lluita electoral, sinó des del de la lluita noviolenta, amb potents i constants accions ciutadanes de denúncia, de no cooperació, de desobediència civil i de creació de contra-poders. Una resposta fluixa, per por a més represàlies o per incapacitat d’organitzar-la a temps, no serà una oportunitat perduda per fer front a la repressió? no serà també deixar perdre una de les palanques clau per fer avançar el procés?
