La protecció, la seguretat i la defensa en el país que volem (Estat de Pau)
Les preguntes i respostes exposades aquí són un ampliació del document “Catalunya, nació de pau”, elaborat l’any 2013, amb una diferència: reflexionar amb un objectiu pràctic i de concreció sobre la seguretat i la defensa en un nou estat europeu, als inicis del segle XXI, obre l’oportunitat històrica de construir i implementar un estat sense exèrcit, amb un replantejament del model i dels àmbits de la defensa, en el nostre cas, amb una clara opció per la noviolència i el compromís ciutadà, i amb la conjunció entre la defensa, la seguretat i la protecció civils.
Partim del supòsit, prou constatat en els darrers anys, que una part significativa de la població catalana – pel seu comportament públic i pel caràcter pacífic del procés cap a un estat propi que està liderant -, vol que Catalunya sigui un estat de pau, amb una renúncia a la guerra com a mitjà per afrontar els conflictes, amb un sistema de seguretat i defensa que no sigui una amenaça ni interior ni per a cap altre país, i amb una declaració inequívoca de no intervenció militar (“neutralitat”). Dit d’una altra manera, que no vol ni pensa atacar ni participar en cap atac a cap altre país.
En base a aquest supòsit plantegem un seguit de preguntes amb arguments i propostes.
1. La seguretat i la defensa dels estats, s’han de seguir basant en el futur en la força militar?
La força militar no està garantint la seguretat i la defensa de les poblacions ni dels estats. En les darreres dècades han anat sorgint nous tipus de riscs i amenaces a la seguretat, tant en l’àmbit internacional com intern, que fan inviable seguir donant la mateixa resposta davant noves preguntes. Com bé recorda l’informe del CATN sobre seguretat (1) cal considerar almenys quatre dimensions en parlar de seguretat: la dimensió social i política, la mediambiental, l’econòmica i la militar. Els riscos i amenaces de caràcter territorial i militar han quedat –especialment en el nostre entorn- en segon terme al costat d’altres riscos mediambientals, de violència organitzada, del terrorisme o dels desastres ecològics, per posar alguns exemples.
En aquest context la resposta militar és, com a mínim, incapaç de resoldre les causes que provoquen els conflictes i només pot atendre les dinàmiques immediates de violència, generant sovint noves dinàmiques de violència. O, com diem i repetim les entitats que treballem per la pau, “la immensa majoria d’amenaces a la seguretat no es poden resoldre amb una resposta de força o militar”.
Per avançar en un estat de pau cal identificar i combatre les causes dels conflictes armats, per evitar ser còmplices de les operacions militars que amaguen interessos inconfessables de poders econòmics i polítics mundials, tot i assumint el preu que pugui suposar no estar en certes coal·licions que volen aconseguir, per exemple, “petroli per sang”.
2. Cal tenir un exèrcit per esdevenir un estat ‘normal’?
Un estat és “normal” sense exèrcit. Catalunya ha d’apostar per ser un estat de pau, un estat sense exèrcit. Aquest fet no deixa de ser una novetat en el context europeu, encara que hi ha antecedents en altres indrets (com el de Costa Rica o Panamà que són prou interessants). Islàndia no te exèrcit, malgrat forma part de l’OTAN. Aquest i d’altres països petits tenen acords de defensa en el marc europeu. Per tant la “normalitat” d’un país no depèn del fet de tenir o no exèrcit.
Ens sembla especialment important anar superant progressivament l’actual imaginari social de la valentia i de la utilitat dels exèrcits, així com del concepte tradicional i caduc de defensa armada. De manera força objectiva podem afirmar que a Catalunya no hi ha ni els motius tradicionals ni els emergents, sovint absolutament fal·laços, que es fan servir per justificar la necessitat de tenir un exèrcit (ni gran, ni mitjà, ni petit, ni testimonial…).
3. Els compromisos actuals de Catalunya amb el món, no l’obligarien a tenir un exèrcit?
Una Catalunya sense exèrcit millorarà els compromisos internacionals de cooperació i seguretat. Catalunya pot complir els seus compromisos actuals i futurs en temes de seguretat sense necessitat de vincular-los a tenir un exèrcit. Formant part d’Europa, amb exèrcit o sense, haurà de contribuir d’alguna forma a la política de cooperació i seguretat internacional.
Creiem que la millor i genuïna aportació a la seguretat – nacional i internacional – de Catalunya és la d’una cooperació no militar a la seguretat europea i mundial, per exemple, en l’Organització per la Seguretat i la Cooperació Europea (OSCE) -mecanisme multilateral de seguretat i cooperació no militar amb 55 països europeus-; la participació activa en el sistema de seguretat i cooperació de NNUU; l’Associació per la Pau; l’aliança amb estats que aposten per la mediació i la diplomàcia, que tenen sistemes de defensa civil o que no tenen exèrcit.
4. Quins avantatges i inconvenients pot tenir l’aposta per un Estat sense exèrcit?
Crear un exercit “nou” té molts inconvenients. L’argumentació en favor d’una Catalunya sense exèrcit no parteix, exclusivament, de plantejaments de pau ni de la constatació empírica -que hauria de ser raó suficient – de que la resposta militar mai no soluciona els conflictes sinó que els amaga momentàniament amb l’única raó de la força. La creació d’un exèrcit propi té dificultats objectives prou remarcables que esdevenen avantatges en no crear-lo:
- Ètiques: la defensa i protecció de la vida humana forma part de totes les doctrines morals, tant les de base humanística com les de base religiosa o d’espiritualitat no confessional. És un principi universal que es pot resumir en la frase “No mataràs, perquè la vida humana és sagrada”. És cert que al llarg de la història, i encara avui, els estats i altres organitzacions han creat exèrcits amb soldats entrenats per matar uns suposats enemics, han promulgat lleis emparant aquests exèrcits (que poden incloure el servei militar obligatori SMO), i algunes esglésies i organitzacions religioses han beneit exèrcits i guerres -la “guerra justa”- quan són en defensa d’una particular visió de la pàtria, de la llibertat, de la justícia, de la veritat o d’altres valors. Però també és veritat que en tots temps s’han aixecat veus profètiques clamant que aquell principi universal no admet excepcions, que no pot haver-hi una guerra que sigui “justa”: objectors de consciència al SMO, insubmisos a les lleis militars, activistes per la pau i la noviolència, i altres. Un exemple destacat va ser Lev Tolstói. Seguint aquell principi, es pot ofrenar la pròpia vida per un ideal o valor, però mai no es pot derramar la sang aliena.
- De supervivència: en un món globalitzat i amb armes de destrucció massiva, qualsevol conflicte amb intervenció armada – ni que sembli menor i local – pot derivar en la destrucció de la humanitat i de la vida en el planeta.
- Econòmiques: Des del punt de vista de l’economia d’escala sembla que la creació d’un exèrcit propi significaria una inversió molt notable en instal·lacions, en nou armament i en personal. Segurament contribuir a la seguretat europea sense exèrcit, encara que inicialment pogués implicar la mateixa despesa, sembla una formula més racional i efectiva, sobretot si s’orientés al desenvolupament d’un sistema civil per la pau juntament amb la disminució progressiva de la despesa en armament.
- D’efectivitat: Eficiència i eficàcia. L’aportació a la defensa europea de un país de 7 millions d’habitants és molt limitada. No sembla que la defensa armada europea en sortís clarament millorada o empitjorada. En canvi una dedicació compromesa amb les polítiques alternatives de seguretat i cooperació permetrien una aportació pròpia i nova. En surt beneficiada Catalunya i també Europa.
- Logístiques: Donat que es tractaria d’una segregació de l’exèrcit espanyol caldria cercar els experts entre ciutadans que actualment són professionals de l’exèrcit espanyol. La contradicció és prou evident.
5. L’eliminació dels exèrcits és una utopia quasi impensable. Però podem donar passes en aquesta direcció?
Catalunya ha de contribuir a la desaparició gradual dels exèrcits. Sabem que l’eliminació dels exèrcits és un procés històric lent, molt lent i complex. Per això compartim l’aspiració de NNUU i de molts països, de que en el procés d’eliminar tots els exèrcits hem de començar per recolzar sistemes de seguretat basats en la cooperació, la negociació i la diplomàcia i apostar per uns reduïts cossos armats transnacionals dependents d’unes NNUU més democràtiques, que vetllin per la pau en el món i que vagin substituint els nombrosos i extensíssims exèrcits nacionals per alternatives de pau.
Per contribuir a aquest objectiu, Catalunya ha de fer una clara aposta política i amb recursos per recolzar els programes civils de pau i seguretat de Nacions Unides. El nostre país té la capacitat per comprometre’s a obrir nous camins, més adequats als reptes i riscos presents, amb la convicció que la defensa és molt més efectiva quan es basa en la cooperació i la corresponsabilitat.
Aquesta aposta per un nou model es basa en la doctrina de la seguretat humana, que estableix com a subjecte de defensa la persona i les seves necessitats -i no l’Estat-, amb una defensa sostinguda en la prevenció i la integració, amb la participació directa de la ciutadania en la planificació de la seva pròpia seguretat i en la promoció d’una cultura que prioritzi la resolució pacífica i negociada dels conflictes.
Aquest nou concepte de ‘seguretat humana’, que el Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) va relacionar per primer cop amb la necessitat d’un desenvolupament real dels pobles el 1994, no és un cant de sirena a un món ideal sinó la resposta a un concepte fallit de ‘seguretat nacional’ que –durant segles- ha construït tot un entramat militar-industrial i una doctrina de defensa armada que no ha estat capaç de resoldre de forma eficaç les principals amenaces per a la ciutadania, malgrat les inimaginables cotes de destrucció i mort que la humanitat ha patit, especialment durant el segle XX.
6. Mentre avancem en el nou concepte de seguretat humana, com podem fer front als conflictes armats de forma immediata?
Contribució a la seguretat no afavorint l’escalada dels conflictes armats. Considerem que en un món amb conflictes de tot ordre, Catalunya ha d’ajudar a prevenir-los, evitar-los, reduir-los, transformar-los… i no a incrementar-los. La seguretat, pilar de qualsevol estat, ha d’incloure la defensa de les persones i del territori, que avui en dia, en el marc català, significa especialment participar en un projecte comú de política de cooperació i seguretat internacionals.
Catalunya té la possibilitat inèdita d’optar per un enfocament proactiu de la seguretat i la defensa, buscant la prevenció i l’anticipació, a partir de l’anàlisi de les causes profundes de la violència i treballant per eradicar-les en l’interior i participant activament perquè s’eradiquin en l’esfera internacional. Com assenyala el ja esmentat informe nº 17 del CATN (2) això és possible si conflueixen de forma coherent almenys quatre polítiques públiques: la política de seguretat, la política de defensa de les persones i del territori, la política de foment i construcció de la pau i la política exterior.
Tot això no anul·la ni contradiu la necessitat immediata de construir a Catalunya un sistema no militar de seguretat interna que sigui adequat en el nombre d’efectius, proporcionat a les amenaces i perills reals, ben coordinat en les seves funcions de policia, informació, control, protecció civil i gestió d’emergències, i també garantista d’uns valors plenament democràtics, per assegurar llibertat i justícia a la ciutadania.
7. Quina podria ser la contribució específica de Catalunya a la seguretat i la pau mundials?
Catalunya farà una aportació específica i concreta a la seguretat i pau mundial. Com ja hem dit, creiem que la millor i genuïna aportació a la seguretat -nacional i internacional– de Catalunya és la d’una cooperació no militar a la seguretat europea i mundial, a partir de la seva participació activa en organitzacions multilaterals de seguretat i cooperació no militar que aposten per la mediació i la diplomàcia, que tenen sistemes de defensa civil i que no es fonamenten en forces armades. Catalunya, com un Estat de pau, pot proposar a Europa la seva integració aportant en aquestes organitzacions, malgrat les limitacions i contradiccions que tenen.
Aquesta aportació, amb un contingent de persones expertes ben preparades i amb els recursos econòmics adients –que en gran part no s’haurien de malmetre en armament- , pot ser molt més significativa que la que Catalunya pugui fer amb soldats i armes, tot contribuint al desarmament i augmentant l’eficiència en la seguretat comuna (amb molt més impacte pacificador i amb menys recursos econòmics). Hem de treballar per ser un referent internacional en la prevenció dels conflictes i en les intervencions civils de pau governamentals i no governamentals; en ser un estat sense exèrcit però actiu en la construcció civil de pau i en la resolució de conflictes.
8. Quin potencial i experiència te Catalunya per fer una aportació significativa la a seguretat i pau mundials?
Catalunya te un bon potencial i una experiència significativa per contribuir a la seguretat i la pau mundials. Un projecte innovador d’aquesta amplitud pot generar i canalitzar una energia de servei al país i al món que avui ja es manifesta amb moltíssim voluntariat en organitzacions de protecció civil, de defensa forestal, de custòdia del territori, d’assistència humanitària de cooperació internacional… L’energia de l’actual moviment català pacífic de reivindicació –política i nacional, social i econòmica- és l’arma que ha sorprès molta gent, a Espanya i a Europa, i és l’arma més potent d’un poble, l’arma que hem de mantenir i cultivar en el futur. La il·lusió, i l’energia que tot això allibera són les armes més potents, sobretot si s’organitzen i no es deixen a la improvitsació.
9. Quins exemples tenim de sistemes de defensa civil a Europa?
Com en tota innovació social, cal inspirar-se en els exemples de defensa civil per fer el propi model. L’experiència més recent i innovadora ha estat la dels països bàltics. Lituània, Letònia i Estònia van declarar la seva independència el 1990 i un any després es van enfrrontar a una agressió per part de l’URSS, que volia recuperar-ne el control. Els tres governs van optar per utilizar mètodes de resistència noviolenta. Davant els atacs de les tropes soviètiques, la tasca principal del govern lituà –va dir el seu ministre de Defensa- era la dissuasió. “Les persones romanien mobilitzades formant barricades humanes al voltant dels edificis del govern. La Unió Soviètica es va convèncer que sotmetre els tres països era poc realista i només els podía portar a una pèrdua material i moral”.
Els líders lituans van recórrer després a la Defensa per Accions Civils (DAC) per establir la nova política de defensa. Seguint els pensament de Gene Sharp (els llibres del qual van ser publicats pels Ministeris de Defensa dels tres països), Lituània va organitzar des del primer moment la resistència civil amb tècniques de resistència noviolenta, formant a la població mitjançant programes de televisió i articles a diaris. Després del reconeixement internacional es va abandonar parcialment aquesta visió, amb l’adhesió a les estructures occidentals (l’OSCE, Consell d’Europa, la Unió Europea i finalment l’OTAN al 2004). Amb tot, la Resistència Civil forma part del concepte de defensa total del país, que combina mètodes militars armats amb resistència noviolenta.
Estònia va optar per constituir unes Forces de Defensa armades a finals de 1991, amb un servei militar obligatori de pocs mesos i una actualització periòdica de coneixements i habilitats. Letònia també va constituir la Defensa Armada Nacional el 1991, però va incloure oficialment la resistència noviolenta en la seva Declaració de la Defensa Nacional de 1992, i actualmente té un sistema de defensa civil integrat, depenent del Ministerri de l’Interior, que planteja i coordina les funcions de prevenció, advertència i gestió de crisis i que inclou organitzacions de la societat civil.
Islàndia és un altre cas d’interès. Aïllada geogràficament dels principals conflictes armats fins al segle XX, després de l’ocupació nordamericana el 1940 i de proclamar la independència el país va ser membre fundador de l’OTAN, el 1949, malgrat no disposar de forces armades. Un contingent de tropes nordamericanes es va instal·lar de forma permanent al país (fins al 2006), i Islàndia disposa fins ara d’algunes forces paramilitars, guardacostes, guardia de fronteres, helicòpters de salvament i una unitat per operacions de manteniment de la pau, totes elles formades per personal civil armat que “pot actuar com a militar segons les circumstàncies”.
10. És viable un sistema civil de protecció, seguretat i defensa?
Tenim l’oportunitat de fer viabile d’un sistema civil de protecció, seguretat i defensa. La possibilitat de crear un nou estat gràcies a la iniciativa i participació del poble, gràcies a l’organització de la societat civil, dóna força i legitimitat per plantejar-nos ser innovadors també, en la creació d’un sistema integrat de protecció, seguretat i defensa, bàsicament civil, és a dir, no militar.
Aquest sistema integrat, tant d’intervenció nacional com internacional, podria comptar amb un cos professional, format per servidors públics i per membres d’organitzacions socials, i, també, amb un cos de voluntariat estructurat i ben entrenat, una part permanent i una altra a la reserva per a situacions d’emergència.
La idea bàsica és que per afrontar els riscos, perills i amenaces que podem patir, tant interns com, fins i tot, internacionals, no sembla que la creació d’un exèrcit sigui el mitjà més adequat. Però, en canvi per fer-hi front, sí que cal un sistema públic, amb una estratègia, uns mitjans i uns cossos especialitzats i alhora polivalents, que siguin el màxim d’eficients i evitin duplicitats. Per això es proposa la integració de protecció civil (emergències, medi ambient…) i de la seguretat pública policial en un sistema amb capacitat per respondre, també, a unes funcions de defensa, delimitades i actualitzades.
En coherència amb tot el que s’ha exposat es tracta d’apostar per un sistema de seguretat que usi més la intel·ligència i la implicació de la població que no la força armada militar – o, fins i tot, policial – que tendeixen a convertir-se en un estat dins l’estat, a ser més una amenaça que una protecció. Quantes menys armes mortíferes millor, quantes més persones preparades per afrontar conflictes amb intel·ligència, millor; quants més equipaments polivalents, – helicòpters, lanxes, ambulàncies… – per fer front a emergències o a funcions de vigilància, millor.
En la mesura en què la societat delega en l’estat la defensa en unes forces armades, aquestes – pel fet de disposar del monopoli d’armes mortíferes- han de ser molt disciplinades – militaritzades -; però, en la mesura que la població, la ciutadania, és la protagonista i corresponsable de la seva seguretat i protecció, l’auto-disciplina és la base de la seva eficàcia.
Es tracta d’apostar fermament per una política que faci que el recurs a la violència sigui, realment, el darrer i extrem recurs en totes les crisis i conflictes. Perquè, tot recurs a la violència és un fracàs de la humanitat.
Seminari “Estat de pau”
- Pepe Beunza
- Lluís Fenollosa
- Fèlix Saltor
- Xavier Masllorens
- Martí Olivella
- Joan Contijoch
- Jordi Quintana
- Jesús Viñas
Versió final, 12 d’octubre de 2014
