by Martí Olivella | nov. 21, 2023 | 1. La Vida, 2. La Política, 3. L'Economia, 4. La Terra
Tenim el dret i el deure de defensar la vida
i, per tant, tenim el dret i el deure
de fer-ho sense llevar vides, sense matar.
Tenim el dret i el deure de substituir
la defensa militar armada violenta per
la defensa civil desarmada noviolenta.
Tenim el dret i el deure de substituir
el deliri del creixement de tot sense límits
per la prosperitat frugal que ens farà humans.
Tenim el dret i el deure de substituir
aquest sistema basat en la desmesura i l’odi
per un de naixent basat en l’equilibri i l’amor.
Tenim el dret i el deure de substituir
la inconsciència i la ignorància que emmordassen
per la consciència i la saviesa de qui som.
Martí Olivella, 21/11/2023
by Martí Olivella | oct. 29, 2019 | 2. La Política
Què podem fer davant la pèrdua de drets i llibertats
Sigui en estats plenament totalitaris sigui en estats formalment democràtics, els règims autoritaris avancen tot imposant retallades de llibertats en nom de la seguretat i retallades de drets en nom del progrés econòmic o de la crisi.
I davant d’aquesta amenaçant realitat, què fer? Tenim 2 opcions:
1a. Evadir-nos, tot és massa complicat i massa gran, no hi podem fer res.
2a. Lluitar, posar tota la nostra vida, la nostra energia, per intentar frenar aquesta deriva autoritària i evitar les dràstiques conseqüències per a la immensa majoria, el 99% de la població mundial.
Ara bé, quines formes de lluita són possibles i desitjables per lluitar pels drets i llibertats de tothom, sense menystenir-los o negar-los amb la pròpia lluita?
Malgrat no és pot generalitzar, perquè cada lluita està molt condicionada pel grau d’autoritarisme que pateix, estarem d’acord que sempre és millor i més coherent, una lluita que no produeixi els danys que vol evitar.
Per dir-ho clarament, en una lluita contra la falta de llibertats, contra la violència institucional, contra la mentida, la manipulació, la repressió, la tortura, la presó, l’assassinat.. sempre és millor una lluita que no hagi de recórrer a aquesta mateixos reprovables mitjans.
I això, per 5 motius.
- El primer, és molt pràctic: és molt difícil vèncer el monopoli de la violència de l’estat amb les mateixes armes; i, alhora el preu a pagar, en vides, en contradiccions i en favors a qui et ven les armes és molt alt.
- El segon, és que en cas de vèncer la violència institucional amb la violència popular, el nou règim s’haurà de mantenir també amb la violència contra tots aquells que voldran derrocar-lo perquè hauran perdut els privilegis del règim vençut.
- El tercer, és que en les lluites armades hi acostuma a participar una petita part de la població – normalment joves que es maten entre ells per ideals o forçats a fer-ho- i la majoria de la població en pateix les conseqüències, però normalment de forma passiva, sense poder-hi fer gran cosa.
- El quart, és que els règims autoritaris, sabent que en el camp de la violència tenen les de guanyar, utilitzen la repressió contra totes les vies pacífiques per generar frustració –no hi ha res a fer – i, alhora, infiltren agents violents provocadors entre els lluitadors pels drets, de manera, que poden justificar la repressió i, fins i tot, acusar de violents o terroristes (abans era comunistes!) a tots aquells que reclamen drets per a tothom.
- El cinquè, és que quan hi ha violència, ja no es parla del noble objectiu de la lluita sinó dels desastrosos mitjans emprats. I qui exerceix violència és qui perd més legitimitat i suport social.
La via més habitual de lluita pels drets i llibertats és la via política, la via pacífica convencional, que acostuma a ser més possible en una democràcia formal: partits, sindicats, associacions…; eleccions, referèndums…; manifestos, manifestacions, vagues…; denúncies als tribunals; presència en els mitjans de comunicació, activisme en les xarxes socials… Les organitzacions ciutadanes, socials, sindicals, polítiques denuncien uns fets, unes lleis i reivindiquen a les institucions canvis legislatius o de polítiques públiques.
Ara bé,
què fer quan aquesta via democràtica i pacífica no és possible?,
què fer quan ni tant sols es poden exercir aquests elementals drets civils i polítics?,
què fer quan l’estat es tanca en banda a les reivindicacions d’una part significativa de la societat (malgrat sigui majoria, o més encara, quan és una minoria amb drets conculcats)?
Doncs aquesta és la pregunta clau dels processos de transformació social.
Si la via democràtica i pacífica no és possible o no pot aconseguir els seus objectius, tornem a tenir tres opcions:
1a. Ens repleguem, esperant temps millors.
2a. Ho cremem tot, traiem la ràbia i la frustració esperant que els aldarulls i la violència faran re-capacitar l’adversari.
3a. Apostem per la lluita noviolenta, que no sols renuncia a l’ús de la violència pels motius abans exposats, sinó que construeix un moviment amb una estratègia, unes actituds i unes accions coherents entre elles per aconseguir els objectius que ni la via formalment democràtica ni la via violenta-armada poden obtenir.
La lluita noviolenta, alhora és una resposta a la passivitat i a la lluita violenta
La lluita noviolenta també se la coneix com a resistència civil, resistència popular o satyagraha i és emprada en multitud de conflictes per aconseguir defensar tota mena de drets i llibertats.
En què es fonamenta la lluita noviolenta? En un canvi de comprensió de les claus del conflicte.
El suposadament el fort és fort, no perquè te armes, diners o tribunals, sinó perquè el suposadament feble, és feble mentre obeeix el fort, coopera amb el fort treballant per ell, pagant-li impostos, comprant-li el seus béns i serveis, votant-lo, creient els seus discursos…
La lluita noviolenta es fonamenta en un canvi d’estratègia: fer emergir el conflicte latent, denunciant-lo, però, sobretot, no cooperant amb el dominador, desobeint les seves lleis i assumint-ne les conseqüències, per posar en evidència la repressió, la manca de drets i llibertats, fins aconseguir poder negociar una solució en millors condicions.
La força de la lluita noviolenta rau en la determinació i en la perseverança de les persones i del grups que s’entrenen per a una confrontació sense violència, per tal d’aconseguir uns drets; persones i grups disposats a assumir la repressió per fer evident la noblesa de la seva causa i la ignomínia de qui la vol negar.
Recapitulant.
La lluita noviolenta no és sols una lluita pacífica, sense violència o contra la violència.
És una lluita que entén el conflicte de manera diferent: qui domina ho fa perquè els dominats col·laboren en la seva dependència; qui domina, de fet, “no pot fer res” sense el consentiment, sense la submissió dels dominats; els dominats per alliberar-se “no han de fer res” contra qui els domina; els dominats només “han de deixar de fer” (deixar d’obeir, de comprar, de treballar, de pagar impostos, de menjar… ) han de ser organitzadament insubmisos.
En el conflicte violent es vol guanyar amb la violència directa, física, tot obligant a cedir l’enemic amb insults, amenaces, agressions, sancions, cops, tortures, presó, mort…
En el conflicte noviolent es vol crear les condicions per poder acordar una solució, sense emprar la violència física que fa perdre suports, crea enemics i, de fons, encobreix violències més profundes: les culturals i les estructurals.
La lluita noviolenta només es justifica per una causa veritable, per alliberar-se d’una dominació, per evitar la violació d’uns drets i llibertats fonamentals. És la lluita d’un grup, d’un poble que està determinat a alliberar-se deixant de col·laborar amb qui el domina.
La lluita noviolenta no sols denuncia la dominació. És la lluita que accepta les conseqüències de desobeir públicament el dominador per fer evident el seu domini i repressió, i per enfortir la no-dependència dels lluitadors. També és la lluita que va construint espais alliberats, on enfortir les persones lluitadores i on viure i experimentar llibertats.
Val a dir que qui domina pot fer-ho gràcies al suport d’uns pilars: ideològic, polític, judicial, econòmic, fiscal, policial, militar, mediàtic…
Un dels objectius estratègics de la lluita noviolenta és afeblir alguns d’aquests pilars, fer que trontollin, fins poder fer caure l’edifici del dominador.
La lluita noviolenta no està basada en la força de las armes, ni dels diners: ho està en la força de la gent! La fermesa permanent de la gent que la fa insubornable. És un exercici de disrupció conscient: no fer mal a l’altre, però acceptar que l’altre ens pot fer mal! Cerca una acció que plantegi al dominador un dilema, el posi en un atzucac: faci el que faci s’afebleix; una acció contundent que no es pot ignorar i que crea situacions per obtenir la simpatia de la societat tant si el resultat immediat és que es guanya llibertat com si és pateix més repressió.
La lluita noviolenta per ser efectiva ha d’implicar molta gent, entre els amics, els adversaris i els indiferents. Ha d’evitar perdre suports. Per poder implicar molta gent l’objectiu ha de ser clar i compartit. Acordar un objectiu clar i compartit és, per tant, la prioritat d’una estratègia intel·ligent.
En el marc d’aquesta estratègia compartida les accions han de cercar objectius assolibles, que reforcin el moviment i la seva causa. Cal portar la iniciativa, sorprendre, amb accions disruptives, audaces i no reactives. Cal creativitat, intel·ligència i compromís individual i col·lectiu com a factors d’estímul dels membres del moviment.
Val a dir, que malgrat només veiem les victòries finals, totes les lluites noviolentes passen per cicles: concretar un objectiu general, acordar una estratègia compartida, formació a gran escala dels lluitadors, preparació i realització d’accions que amb una escalada portin al clímax, celebració de l’èxit, divisió de valoracions, frustració per no aconseguir l’objectiu final, descans, recuperació… nou cicle.
És normal que després de l’acció el moviment ha de recuperar l’energia -personal i col·lectiva- perduda en l’estrès viscut.
La gestió de les emocions, com la por és clau: aquesta ens ajuda a protegir-nos. Però quan, fruit i objectiu de la repressió, la por esdevé pànic, aquest ens paralitza, ens fa fugir o ens torna violents…
La lluita noviolenta és un art, i com tot art combina entusiasme, tècnica i pràctica.
Tothom és aprenent en aquesta lluita. No hi ha cap certesa d’aconseguir els drets i les llibertats anhelats. Sí, però, hi ha la certesa que en el seu nom, no haurem destruït ni drets ni llibertats en el camí.
Martí Olivella, Objector català al servei militar empresonat a Espanya el 1977.
Promotor de lluitanoviolenta.cat
Publicat a l’Agenda Llatinoamericana Mundial 2020. Tsunami 4.0 a la vista. Pàgs. 232-233.
by Martí Olivella | set. 29, 2014 | 2. La Política, Recomanats
La societat demanda un aprofundiment de la democràcia en un context de crisi del règim
polític sorgit de la transició espanyola. Aquest canvi social ha d’arribar també a un àmbit
tan important com el dels mitjans de comunicació. Les empreses informatives són les
encarregades d’aportar la informació i el debat que generarà l’opinió pública i, per tant, les
decisions polítiques en democràcia.
La Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i a la Comunicació neix amb la voluntat
d’aprofundir en la democratització del sistema comunicatiu del nostre país. Per això
demanem el desenvolupament legislatiu de l’article 52 de l’Estatut de Catalunya per
regular i impulsar polítiques públiques que garanteixin els drets a la informació i a la
comunicació. La Xarxa, com a espai de col·laboració entre les entitats socials per treballar
pels drets comunicatius, adopta aquestes deu reivindicacions com a fonamentals:
1. La informació no és una mercaderia, és un dret ciutadà. La ciutadania té dret a
rebre una informació suficient, imparcial, plural, veraç i contrastada. La Xarxa reclama que
es desenvolupi un marc legal i polítiques públiques perquè aquest dret pugui ser exercit
de forma efectiva més enllà d’interessos econòmics i polítics. Alhora, el dret a la
comunicació implica que els ciutadans poden ser emissors d’informació a partir de mitjans
de comunicació constituïts per la pròpia societat civil.
2. Cal un organisme independent que vetlli pel dret a la informació i la comunicació.
Catalunya s’ha de dotar d’una organisme independent dels interessos polítics i econòmics
per regular, ordenar i, si s’escau, imposar sancions en el sector de la comunicació.
L’elecció dels òrgans directius haurà de comptar amb la participació de la societat civil i
dels i les professionals del periodisme i s’haurà d’escollir entre persones vinculades al
món de la comunicació.
3. Els mitjans de comunicació han de garantir el pluralisme polític i social en les
línies editorials i informacions. Han de promoure valors democràtics d’igualtat i justícia
social i de respecte a la diferència: la igualtat de gènere, els drets del col·lectiu LGTB,
de les persones grans o de les de diferents ètnies o orígens que conviuen al nostre país,
així com defensar el laïcisme i el pluralisme religiós. A més, les empreses informatives han
de garantir també l’accessibilitat de la informació i de la cultura als discapacitats auditius i
visuals i donar una especial protecció als infants per transmetre’ls valors democràtics.
S’han de generar espais de participació social en els mitjans de comunicació –siguin
públics, comercials o comunitaris– que permetin a la ciutadania exercir un control
democràtic. A més, s’ha de garantir l’accés i presència dels moviments socials als
continguts dels mitjans de forma suficient, pel paper fonamental que tenen com a
motor dels canvis socials i dels avanços en drets civils.
4. La concentració de la propietat dels mitjans de comunicació és una amenaça per
al pluralisme informatiu dels mitjans privats i un perill d’homogeneïtzació; per això
cal establir topalls de participació accionarial en els grups mediàtics per garantir-ne la
diversitat de línies editorials.
5. Cal transparència, pluralisme i supervisió amb les llicències audiovisuals.
L’adjudicació de llicències en l’àmbit audiovisual s’haurà de fer amb criteris de pluralisme
polític i social. S’han de garantir uns mínims de producció pròpia, nacional o local, i en
llengua catalana, així com la compra de drets d’emissió de productes audiovisuals
nacionals. A més, s’ha de mantenir un equilibri entre els sectors públic, comercial i
comunitari i, si més no, hi haurà un 33% de les llicències que haurà d’estar garantit per a
l’àmbit dels mitjans comunitaris.
D’altra banda, l’Administració serà l’encarregada de vetllar pel compliment de les
condicions amb què es va guanyar la llicència en el concurs públic. Un cop atorgades les
llicències, no se’n podrà delegar la gestió, ni tampoc podran ser transferides, llogades o
venudes.
6. Cal preservar l’autonomia dels mitjans públics. Les empreses informatives de
titularitat pública han de tenir garanties d’autonomia respecte del govern i els partits
polítics. Han de disposar d’organismes de gestió independents, i no escollits a partir de
quotes polítiques. A més, és fonamental que hi hagi un sistema de finançament autònom i
desvinculat de les decisions del govern i dels partits polítics representats en cadascuna de
les administracions titulars d’aquests mitjans.
7. S’han de regular i promoure els mitjans comunitaris perquè siguin viables i
comptin amb eines estables de finançament. Aquests mitjans sense afany de lucre són
el resultat de l’autoorganització de la societat civil en exercici del dret a ser emissors
d’informació i a constituir mitjans de comunicació propis.
8. Garanties per a la regulació professional del periodisme. Els i les periodistes han
d’exercir la seva professió des de criteris ètics i de servei públic. Per fer això possible
calen eines de participació, representació dels i de les periodistes per dialogar amb la
direcció de l’empresa informativa, sigui pública, privada o comunitària. En aquest sentit, la
precarietat laboral en el sector és una de les causes de l’autocensura i de la pèrdua de
qualitat en els continguts i, per tant, calen esforços per combatre-la.
9. Garantir l’educació en comunicació a la ciutadania. Cal assegurar l’alfabetització
mediàtica i digital de la societat a partir de la inclusió en els currículums de l’educació
obligatòria i postobligatòria de la competència en comunicació.
10. Garantir que els plans d’estudis universitaris incloguin els drets a la informació i
a la comunicació. Els plans d’estudi dels graus i dels postgraus en Comunicació han de
garantir la presència dels drets a la comunicació i a la informació com a matèries
obligatòries. Cal que incloguin també matèries que abordin la funció social del periodisme.
Barcelona, 29 de setembre de 2014
Grup promotor de la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació
