En L’altra
gran equació, Einstein, ho tenia ben clar:
«Un ésser
humà és part de la totalitat, anomenada per nosaltres “univers”, és una
part limitada en el temps i l’espai. S’experimenta a si mateix, els seus
pensaments i sensacions, com separat de la resta, això és una mena d’il·lusió
òptica de la seva consciència. Una il·lusió que és una forma de presó, que ens limita als desitjos personals i a sentir afecte només per les persones més
properes. La nostra tasca ha de ser alliberar-nos
d’aquesta presó i estendre el nostre cercle de compassió i abraçar tots els
éssers vius en tota la seva bellesa.»
George Monbiot.
New York Times, 29 de març de 1972
Vivim frustració quan, òbviament, no podem atènyer els desitjos creixents i il·limitats, contradictoris amb una vida personal, social i planetària limitada.
Tendim a l’equilibri quan
ubiquem la satisfacció de les necessitats
autèntiques més enllà del desig compulsiu, insaciable, en el marc de les
limitacions pròpies d’una vida personal, social i planetària.
No hi ha equilibris perfectes: són
dinàmics, inestables, fruit dels conflictes entre visions, valors, necessitats,
interessos, cultures… en moments i indrets diferents.
Però sí que és universal la voluntat de cercar l’equilibri o de no
fer-ho i, per tant, de cercar el
control o no, de la desmesura, de l’hybris,
del deliri de grandesa, de tenir més – poder, diner, fama… – de fer més que
els altres[1].
Per aplicar l’imperatiu categòric de control de l’hybris, totes les mesures, individuals i
col·lectives, es resumeixen en dos: cercar l’equilibri en la natura que inclou
els altres, com en un mateix.
Podem cercar qualsevol equilibri partint de dades fiables i contrastables, gràcies a la deliberació i la decisió participativa (i, si cal, a la lluita noviolenta) per acordar i aplicar el grau d’equilibri possible i desitjable sobre cada desequilibri concret i en cada context, en el marc del l’equilibri global del planeta.
Sense sistemes de mesures i
estadístics, imprescindibles per poder disposar de dades
contrastables, no podem mesurar el grau d’equilibri o desequilibri, de mesura o
desmesura.
Sense sistemes de deliberació i de decisió i, si cal, de lluita
noviolenta, entre
els afectats-interessats en un desequilibri tampoc podem
acordar quin grau de desequilibri pot ser acceptable o, fins i tot, desitjable.
El mètode “equilibra” per superar frustracions
i afavorir equilibris, en la forma abreujada, te quatre passos[2]i
pot ser aplicat tant a la vida individual com a la social, tant en la local com
en la planetària:
poso en marxa mesures de compensació o de racionament per restablir l’equilibri trencat.
El qüestionari equilibra, permet diagnosticar el desequilibri i elaborar un pla de transició i la taula de priorització permet comparar els diversos desequilibris per triar els més rellevants.
Indicador de l’equilibri global (ecosistema Terra)
L’indicador principal d’equilibri
global és aquell que garanteix un “consum”
per habitant proper a la mitjana (tendència a igualar el consum per càpita)
però alhora, s’assegura que aquestconsum,
en perspectiva global, és sostenible en relació a les capacitats planetàries.
No hi pot haver equilibri global
mentre una petita part de la població acapara, consumeix, destrueix molts més
recursos que els que empra gran part de la població mundial, ni si l’ús global
d’aquests recursos és inviable en el conjunt del planeta.
Si la població mundial continua creixent com
es preveu i arriba als 9.600 milions el 2.050, podríem necessitar l’equivalent a gairebé tres
planetes per poder disposar dels recursos naturals que
farien falta per sostenir l’estil de vida actual.
En països d’alt ingrés, la petjada material per càpita, és a
dir, la quantitat de matèries primeres necessàries per a satisfer les nostres
necessitats, és més de deu vegades més gran que en països de baix ingrés. A
més, el Grup dels 20 (G-20) és responsable del 78% d’emissions de gasos d’efecte
hivernacle mundials
Obtenir les xifres d’un repartiment
equitatiu de cada recurs per cada habitant de la Terra (o
de cada continent, país, en funció d’especificitats de consum).
Racionament
voluntari: sent conscient del desequilibri que
produeixo, adopto les mesures de transició cap a l’equilibri global i de
compensació, en cas que estigui per sobre la mitjana o que sigui
insostenible…
Racionament
obligatori: en cas que el racionament voluntari no
tingui efectes re-equilibradors en el termini que tenim per evitar situacions
irreversibles, cal aplicar-lo políticament, com es fa en tota situació
d’emergència en un sistema tancat, com és el cas de la nau espacial comuna de
la Terra.
La frustració
és un sentiment desagradable que s’origina quan un individu
no pot satisfer les expectatives que s’ha proposat, és a dir, és una vivència emocional que sorgeix davant del no compliment dels
objectius previstos. La majoria d’éssers humans experimenten certa frustració
cada dia perquè és natural que alguns obstacles interfereixin als plans o
objectius de totes les persones. Es produeix en totes aquelles situacions de la
vida en què algun comportament, meta o necessitat no són satisfetes.
Segons la intensitat de l’objectiu a assolir,
la frustració serà més o menys intensa, és a dir, com més intens sigui el desig d’aconseguir una meta, major serà la
frustració que s’experimentarà, ja que sorgirà un sentiment de fracàs en tot allò que s’havia proposat i alhora
serà més difícil poder superar aquesta situació i sortir de l’estat de
frustració.
Els factors
que generen frustració són relatius i diferents per a cada persona en
particular, ja que a algunes persones una situació determinada els hi causarà
aquest sentiment, mentre que a d’altres potser no els hi generarà
frustració de cap mena.
Un primer factor són els
estàndards de la vida que exigeix la societat o l’entorn que l’envolta.
Així doncs, al fallar o al no
aconseguir satisfer un desig que
l’entorn exigeix, provoca
ser més susceptible a caure en un estat de frustració.
Un altre factor de frustració, pot ser generat per la mateixa
persona i pot impedir la satisfacció dels propis objectius. Això és degut al fet que en moltes
ocasions les metes que s’imposen
tendeixen a ser poc realistes, cosa que fa molt difícil aconseguir-les.
L’interval en què es produeixen diferents situacions
frustrants i la susceptibilitat de l’individu en aquest moment són un
factor important que provoca aquest sentiment de frustració que tendeix a
ser acumulativa. Així doncs, una
persona al viure una sèrie de situacions frustrants de poca importància,
però que es van sumant fins a arribar a un desequilibri de la pròpia vida,
provoca el sentiment de frustració.
Quan els objectius proposats pels quals has
lluitat, no són assolits apareixen diferents sentiments i pensament autodestructius per l’individu. Aquest poden
ser: ansietat, ràbia, ira, depressió clínica… Cada individu ho viu de forma diferent,
però tots tenen en comú la sensació de decepció i desànim que produeix el sentiment de frustració.
El
desig autèntic expressa una necessitat autèntica i te en compte els
equilibris que impliquen el seu satisfactor.
El
desig superflu, artificial, compulsiu, insaciable… no expressa una necessitat
autèntica ni cerca cap equilibri més enllà de la seva satisfacció fugissera,
que genera un nou desig en no haver satisfet una necessitat autèntica.
El
desig pot ser conscient i, per tant, obre la porta a reflexionar sobre la seva
autenticitat; o pot ser inconscient. Aquests són els desitjos que inciten les
tècniques publicitàries comercial, de propaganda política, per afavorir
consumidors compulsius i ciutadans submisos.
El desig és l’ànsia de satisfer una necessitat
o una petició interior per aconseguir alguna cosa. Es relaciona amb l’anhel (un
fort desig) i l’esperança del seu compliment. El desig s’acaba amb la
satisfacció o consecució d’allò que es pretenia. És una forta inclinació o gust per aconseguir
alguna cosa. Moltes vegades, aquesta sensació pot convertir-se en una situació
incontrolable de necessitat per satisfer-se a un mateix.
El
desig forma part de la naturalesa humana i és un dels motors que impulsen la
seva conducta. Això pot ser una arma de doble tall, ja que si una persona
desitja algú o alguna cosa amb molta insistència pot arribar a convertir-ho en
una obsessió.
En
termes materials, tothom pot desitjar comprar-se un producte de luxe, sigui com
sigui, però si no disposa dels mitjans necessaris per poder aconseguir-lo, ha
de ser realista i plantejar-se coses a les quals hi pugui accedir. Si això no
funciona, la persona que es trobi en aquesta situació pot arribar a
experimentar un sentiment de frustració i, posteriorment, adoptar una actitud pessimista per haver desitjat una cosa que no formava part
del seu poder adquisitiu o les seves possibilitats.
El
procés per arribar a un desig comença amb una emoció; després, aquesta es
transforma en sentiment i finalment, es converteix en un desig.
Pel budisme, l’extirpació del desig és la resposta
a la frustració i al sofriment. És una via d’equilibri i harmonia, aplicable a
la vida personal. Com aplicar-a en la
vida social, política, econòmica?
Les Quatre
Nobles Veritats són les normes fonamentals del budisme que va
deixar Siddharta
Gautama. Després de la seva il·luminació, el Buda
històric va anar al nord de l’Índia, a trobar
els seus antics mestres, els cinc ascetes, que ara serien els seus primers
deixebles, i el primer ensenyament que els va dispensar després d’abandonar el samsara van ser les Quatre Nobles Veritats:
Dukkha: tota existència està impregnada de sofriment, de pena, de frustració davant la caducitat d’un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.
Samudaya: l’origen del sofriment es troba en l’afany de viure, en el desig d’actuació, de plaer, de possessió.
Nirodha: el sofriment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d’actuar. L’extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.
Aria stanga marga o Noble Camí Òctuple: el camí que condueix al nirvana és el noble camí dels vuit passos. Qui el segueix s’apropa a la il·luminació.
Els vuit passos són els següents:
Coneixement recte de les Quatre Nobles Veritats.
Actitud recta: allunyar-se d’odis, enveges.
Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment. No replicar les coses.
El desig il·limitat, l’ambició desmesurada, el
deliri de grandesa, l’hybris s’expressa molt bé en el relat de la Torre
de Babel. I avui en dia, en alguns indrets, com Dubai: sota el lema, per què
no? Estan construint en el desert el gratacels més alt del món, amb la suite
reial, el mirador, la piscina i el restaurant a més alçada del món; el centre comercial més gran del món (1.500
establiments), el port més gran del món, el parc temàtic més gran del món, els
serveis aeroportuaris més grans del món… i així tot… Gràcies a l’explotació
de la natura (les perles, el petroli i el gas), a l’especulació (or, finances,
immobiliària, aviació..) i a l’explotació del treballadors estrangers (quasi
1,5 milions d’asiàtics que cobren 150 dòlars al mes per construir i mantenir
aquest deliri) en un país on el lloguer més baix d’un apartament són 2000
dòlars al mes. La taxa d’atur el 2019 era de l’0.5%, una de les més baixes del
món. La població econòmicament activa era de poc més de 1.7 milions
d’habitants, dels quals més de l’80% eren homes, majoritàriament estrangers. Un
sector significatiu de la població estava emprat en l’administració pública,
mentre que gairebé la meitat de la força laboral estrangera treballa en la indústria
de la construcció.
Des de la seva fundació, Dubai com els altres Emirats
Àrabs Units, comparteixen la filosofia d’«ajudar a altres menys afortunats» i
han dut a terme diverses tasques i projectes humanitaris. (com fan per
rentar-se la cara la majoria de països enriquits).
Vivim com a “normal” un conjunt inacceptable de desequilibris estructurals entre:
– el creixement exponencial de la població i l’exhauriment dels recursos en un món finit
– el creixement il·limitat dels desitjos, potenciats per la publicitat, i la manca de cobertura sostenible de les necessitats bàsiques de gran part de la població
– el creixement de la demanda d’energia i l’exhauriment de les fonts no renovables
– la concentració de població en megaciutats i l’abandonament de les zones rurals
– el creixement desorbitat de l’endeutament i les capacitats per retornar-lo amb els interessos
– el diner creat per a l’especulació i el valor dels béns i serveis reals
– el sector financer especulatiu i el sector productiu
– els costos del sector públic i les capacitats productives del sector privat per alimentar-lo
– el sector productiu i el sector reproductiu
– el creixent poder i retribució dels gerents i la pèrdua de capacitat de decisió dels accionistes
– poder empresarial – financer global i poder polític nacional
– cultures tecnològiques i cultures tradicionals – ancestrals
– poder empresarial – mediàtic i poder polític i social
– afany de lucre a curt termini i beneficis socials, empresarials, naturals
– visió i resultats a curt termini i visió i resultats a llarg termini
– L’ús dels béns per a una vida digna i segura i l’abús de la propietat acaparadora i malbartada
…..
El món està desequilibrat,
l’equilibrador que l’equilibri bon equilibrador serà.
En la civilització dominant actual, quin és el desequilibri principal que està a l’origen dels altres desequilibris?
Per a cada desequilibri es tracta de proposar i acordar uns indicadors d’equilibri (entre mínim i màxim) que garanteixin una vida habitable per a tothom, i els mitjans – jurídics, polítics, econòmics…_ que cal aplicar per aconseguir-los
Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
Galetes estrictament necessàries
Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.
Si desactiveu aquesta galeta no podrem desar les preferències. Això vol dir que quan visiteu aquest web, haureu d'activar o desactivar les galetes de nou.
