Des de fa segles ens diuen que “si volem la pau, preparem la guerra”. El fracàs és estrepitós! Fins i tot, quan pensàvem que a Europa ja no viuríem més el flagell de la guerra, estem sota el xoc de la guerra a Ucraïna. Els nostres governs, l’OTAN, Rússia, Bielorússia, Ucraïna… han estant preparant la guerra i contra tot pronòstic, la guerra ha esclatat. I ara, quan tots els estats augmenten els pressupostos de guerra, podem creure que volen la pau?.
El moviment pacifista diu “si vols la pau, no preparis la guerra, prepara la pau”. Gandhi deia: “no hi ha camí per a la pau, la pau és el camí”. Sabem què és la guerra; però, sabem quina pau volem?. La pau negativa, és l’absència de guerra. Que ja és molt! La pau positiva, és l’equilibri social, econòmic, cultural, ecològic, de gènere… Una societat desequilibrada és una societat malalta, un món desequilibrat, és un món malalt. La primera condició per evitar la guerra és preparar la pau, és evitar desequilibris de poder en tota mena de relacions, de les interpersonals a les internacionals. La guerra, diuen, vol ser un mitjà per imposar desequilibris o per intentar restablir equilibris trencats. I el resultat, a curt, i també a llarg termini, és un brutal increment de vells i nous desequilibris. La guerra aconsegueix el contrari del que persegueix. És la negació de l’evidència gandhiana que “el fi està en els mitjans com l’arbre està en la llavor”.
Preparar la pau és, sintetitzant, re-equilibrar els desequilibris que patim i evitar nous desequilibris. I per tant, la guerra no pot preparar la pau perquè és una fàbrica de desequilibris manada per desequilibrats.
Però en el cas hipotètic que estiguem reparant desequilibris interns i externs, actuals i passats, què fer quan algú altre, amb raó o sense, en agredeix, ens envaeix, ens ocupa? Sabem, que, davant el perill, estem programats instintivament per fugir, aguantar o atacar. Just les tres actituds habituals que veiem en aquesta, o en qualsevol, guerra. I, per això, s’han creat sistemes de defensa militar armada, de resistència civil armada i sistemes d’acollida humanitària de refugiats, com a vies organitzades a la resposta instintiva, sistemes emparats en els drets a la legítima defensa i en la necessària protecció dels civils.
Ara bé, la història -poc explicada- ens mostra que hi ha una altra resposta de legítima defensa, potser menys instintiva, potser més plenament humana: la resistència i la defensa civil noviolentes. Però, com tot sistema de resistència o de defensa que vulgui ser efectiu, requereix estudi, estratègia, entrenament i, per tant, necessita els recursos adequats als reptes i objectius que planteja.
I aquí, és on ens trobem bloquejats entre els qui creuen que a la guerra només es pot respondre amb guerra i els qui volen aturar les guerres sense oferir què fer quan aquesta ja ha esclatat. Desconeixem i menyspreem les experiències viscudes de resistència civil noviolenta i seguim amb prejudicis ancestrals d’incultura violenta i patriarcal…, actituds impròpies d’una societat que es vanta de les innovacions tecnològiques i que es nega a obrir la ment a les innovacions socials, en aquest cas, a la innovació en defensa i seguretat humanes no armades i no militars, a la innovació que suposa la resistència i defensa civil noviolenta prèviament organitzades.
Quines són les experiències històriques més significatives de resistència civil noviolenta i desarmada que, malgrat haver estat bastant improvisades, poden posar les bases d’un sistema de defensa i seguretat civil noviolenta?
Qui coneix, per posar 2 exemples, les respostes extraordinàries de la població danesa a l’ocupació nazi entre 1940-45? o la txec-eslovaca a la invasió soviètica de 1968?[i]
Qui coneix les instruccions que els governs de Lituània o Estònia des del 2015 donen a la seva població per fer front a una invasió o ocupació?[ii]
Qui sap que l’Institut Català Internacional per la Pau de Catalunya ha publicat diversos estudis sobre la viabilitat de la resistència i la defensa civil noviolenta?[iii] . Qui els ha llegit o estudiat per veure què ens aporten a una innovació en sistemes de defensa i seguretat?
Fem un repàs breu, per si pot suscitar l’interès de saber-ne més.
Durant la Segona Guerra Mundial 1940-45, el govern danès va llançar una campanya de no cooperació total amb els ocupants nazis. Aquest tipus de resistència va ajudar els danesos a adonar-se que podien fer alguna cosa significativa contra un adversari molt més fort i brutal. També els va ajudar a construir la solidaritat i a formar sistemes d’informació i comunicació. Els danesos van dur a terme nombroses vagues, alentiments de la feina, així com boicots, manifestacions i sabotatges industrials. Aquests van soscavar la pretesa explotació econòmica alemanya del país. Els alemanys van respondre amb repressió i estats d’emergència, demostrant que les accions daneses els estaven perjudicant.
En la seva lluita contra els ocupants, la població danesa es va guiar per deu manaments de desobediència: 1. No heu d’anar a treballar a Alemanya i Noruega. 2. Fareu malament la feina per als alemanys. 3. Treballareu lentament per als alemanys. 4. Destruireu màquines i eines importants [que fan servir els alemanys]. 5. Destruireu tot allò que pugui ser de benefici per als alemanys. 6. Demorareu tot el transport [utilitzat pels alemanys]. 7. Boicotejareu les pel·lícules i els diaris alemanys i italians. 8. No heu de comprar a les botigues dels nazis. 9. Tractareu els traïdors pel que són i valen. 10. Protegireu qualsevol persona perseguida pels alemanys.
En recórrer al que ara anomenem a una defensa civil noviolenta, els danesos van estalviar al seu país una certa destrucció que, d’altra manera, podria haver estat similar al destí de països com Polònia. A través de les seves xarxes de solidaritat, els danesos van salvar centenars de milers de vides.
De la mateixa manera, la població txecoslovaca va desplegar accions noviolentes contra la invasió de les tropes soviètiques el 1968. Txecs i eslovacs van negar a l’agressor els serveis, menjar, aigua, allotjament i informació. Ho van fer amb una senzilla instrucció de 10 punts que es va publicar al diari principal. Quan un soldat soviètic volia alguna cosa dels residents se’ls va aconsellar que responguessin: 1. No ho sé. 2. No t’importa. 3. No diguis res. 4. No en tinc. 5. No sé com fer-ho. 6. No n’hi donis. 7. No ho puc fer. 8. No li venguis res. 9. No li mostris res. 10. No facis res.
Arreu, les parets dels edificis estaven cobertes amb lemes i cartells. La gent llegia els diaris i fulletons, malgrat els esforços de les forces d’ocupació per evitar-ho. Era la imatge d’una ciutat els habitants de la qual estaven absolutament units en una resistència passiva desarmada contra els intrusos aliens. Allà on algú havia caigut víctima de les bales soviètiques, hi havia monuments improvisats amb masses de flors i banderes estatals. Els rètols dels carrers s’havien retirat, alterat o intercanviat per confondre les forces d’ocupació.
Aquesta estratègia de defensa civil no va expulsar ni va derrotar l’exèrcit soviètic, encara que la resistència armada tampoc ho hauria fet. En canvi, l’estratègia l’objectiu de la qual era «aïllar socialment als invasors i negar-los l’ús rendible dels recursos nacionals: personal, tecnologia i béns», va frustrar significativament els plans d’ocupació dels soviètics. El pla inicial de les tropes invasores del Pacte de Varsòvia era arrencar el control de les mans dels líders comunistes reformistes txecoslovacs i establir un control militar i polític soviètic indiscutible sobre el país en 4 dies. No obstant això, van trigar 8 mesos a fer-ho, molt més del que hauria estat el cas si la resistència hagués estat violenta. Un aixecament armat de txecs i eslovacs contra els soviètics invasors hauria assegurat una derrota completa i sagnant com va passar a Hongria el novembre de 1956 ja que un cop donades les ordres d’envair, les forces soviètiques van trigar només 6 dies a aixafar l’aixecament armat hongarès.
A més, la resistència noviolenta va oferir als txecoslovacs l’oportunitat de preservar el teixit social i econòmic de la seva societat i salvaguardar la força cívica suficient per continuar la resistència mitjançant l’autoorganització i la mobilització noviolenta. Això va establir les bases per a l’eventual alliberament pacífic de Txecoslovàquia el 1989 i la seva transició sense problemes a la democràcia, sense oblidar el divorci pacífic sense precedents de la República Txeca i Eslovàquia el 1993.
Des de la ignorància, que és molt atrevida, escoltem dia rere dia, en els discursos del tertulians, dels experts, dels polítics… l’exaltació de la guerra com a única via per exercir el dret a la legítima defensa, que segons ells, només pot ser armada, militar, assassina… per acabar justificat que “la millor defensa és un bon atac” i que, per tant, cal reforçar i ampliar l’OTAN, cal incrementar els pressuposts de defensa en milers de milions, de moment fins el 2%, potser cal tornar al servei militar obligatori… S’ha obert la veda al militarisme, a la nova cursa d’armaments, al sacrifici dels joves i de les poblacions en honor de les pàtries amenaçades i a benefici dels fabricants d’armes (que estaven en crisi), dels polítics que així amaguen el mal govern intern i de les elits mundials que continuen acaparant riquesa amb cada nova crisi, perquè tenen accions en tots els sectors estratègics (aliments, informació, energia, minerals, armes, farmàcia…).
Si volem la pau, què fer? Quan el foc ja està encès, no posar més llenya al foc. Recolzar els qui, en un o altre lloc, no volen posar més llenya al foc. Com estan fent algunes poques veus[iv], recolzar la resistència civil noviolenta a Ucraïna que planta cara als tancs i a Rússia i Bielorússia que s’oposa a la guerra; recolzar objectors i desertors de les dues bandes. I, aquí, per coherència, fer objecció fiscal[v] a l’increment del 2% en Defensa armada i posar des de les institucions i des de les organitzacions ciutadanes les bases per a una defensa civil noviolenta, abans no s’encengui el foc.[vi]
que faci front a usurpacions de les institucions o cops d’estat ia agressions exteriors o ocupacions territorials
Extretes de « Civilian-based defense » Gene Sharp. 1990.
L’objectiu és aconseguir una política de defensa civil eficaç, no militar, contra cops d’estat o ocupacions, capaç de dissuadir i defensar-se sense caure en els riscos de la guerra, però tampoc en els de la claudicació en nom del pacifisme. El conflicte és inevitable i es necessita un sistema de defensa eficaç contra els usurpadors interns i els agressors externs. Cal un sistema eficaç que pugui complir dues missions: dissuadir i defensar.
Primer, es tracta de poder dissuadir els potencials atacants, mostrant-los que la seva acció els pot produir conseqüències molt costoses, entre les quals la impossibilitat d’aconseguir els seus objectius. La dissuasió no va intrínsecament lligada als mitjans militars, i encara menys a la capacitat d’armes nuclears. La dissuasió pot tenir lloc dins del context de mitjans estrictament noviolents. La defensa civil noviolenta pot proporcionar dissuasió en una situació concreta, i el grau en què ho faci, dependrà de la capacitat real de la societat per negar als atacants els seus objectius desitjats i per imposar costos inacceptables (tota sola o en cooperació amb altres) i la percepció dels atacants en potència sobre la capacitat d’aquella societat per negar-los els objectius i per imposar-los costos.
Segon, si la dissuasió fracassa, cal poder assegurar una defensa eficaç, entesa com a protecció, preservació i supressió del perill. Els mitjans emprats per defensar-se han de ser capaços de neutralitzar i posar fi a l’atac, però no han de destruir la societat que es defensa. La capacitat defensiva ha de poder fer que els atacants desisteixin i es retirin, o derrotar-los i restablir les condicions prèvies de pau i d’autonomia, així com el règim constitucional escollit per la societat.
La majoria de la gent i dels governshan cregut quenomés els mitjans militars poden impedir l’agressió externa i defensar-se contra ella. Per uns, els mitjans militars potents constitueixen l’única opció realista davant les amenaces internacionals. Per a d’altres, la idea pacifista que la guerra és, per si mateixa, pitjor que qualsevol altre mal polític i que, per tant, individus i societats senceres haurien d’oposar-se a i negar-se a participar en qualsevol acció i preparatiu militar.
Pràcticament ningú afirma que els mitjans militars siguin perfectes ni nega que estiguin vinculats amb problemes i perills molt greus. A més, pràcticament ningú no sostindria que els recursos militars sempre han assolit els seus objectius. Deixant de banda la devastació massiva, la derrota sempre és possible.
La defensa civil noviolenta és a càrrec de la població civil (i no de personal militar) fent servir mitjans de lluita civils (a diferència de mitjans militars i paramilitars). Es tracta d’una política destinada a dissuadir i derrotar tant les invasions i ocupacions militars externes com les usurpacions internes. Entre aquestes darreres s’inclouen tant les usurpacions de l’executiu com els més habituals cops d’estat, és a dir, l’acte d’apoderar-se del control físic i polític de l’aparell de l’Estat, sovint per part d’una elit política, militar o paramilitar de dins o de fora del govern establert.
La defensa civil noviolenta l’ha d’exercir la població i les seves institucions sobre la base d’una prèvia preparació, planificació i formació basades en la recerca en resistència noviolenta, en una anàlisi en profunditat del sistema polític dels atacants i en la investigació intensiva en resolució de problemes. El coneixement dels requisits per fer aquestes formes de lluita noviolentes tan efectives com es pugui i les idees sobre les maneres d’agreujar els punts febles dels atacants són els fonaments per desenvolupar estratègies reeixides de defensa civil noviolenta.
La defensa civil noviolenta es fonamenta en la teoria que el poder polític, tant si és d’origen intern com extern, prové d’unes fonts dins de cada societat. Negant o tallant aquestes fonts de poder, les poblacions poden controlar els governants i derrotar els agressors externs. El grau, l’abast i la durada del poder dels governants estan determinats per, fins a quin punt els dirigents tenen un accés il·limitat a aquestes fonts. La no-cooperació i el desafiament massiu han de procurar impedir que els atacants estableixin un control efectiu sobre la societat que es defensa, tot evitant que els atacants atenyin els seus objectius i tot destruint la confiança dels comandaments i de les forces armades assaltants.
L’origen de la força per a la dissuasió i la defensa civil noviolenta és entendre que el poder polític emana de la interacció de totes o algunes d’aquestes fonts: a) Autoritat – que la gent reconeix als governants.b) Recursos humans -el poder dels governants depèn del nombre de per
sones i grups que l’obeeixen-. c) Aptituds i coneixements – el poder dels governants depèn de les aptituds, els coneixements i les capacitats de les persones i dels grups que estan disposats a col·laborar. d) Factors intangibles – els factors psicològics i ideològics, les emocions i les creences, que donen suport als dirigents-. e) Recursos materials -el control que els dirigents tenen sobre els béns, els recursos naturals, els recursos financers, el sistema econòmic, els mitjans de comunicació i de transport. f) Sancions. L’última font de poder dels governants és el tipus i l’abast de les sancions (o els càstigs) de què disposen.
Si,malgrat la repressió, es pot restringir, retirar o tallar les fonts de poder durant prou temps, els efectes inicials poden ser d’incertesa i desconcert dins del règim. És probable que això vagi seguit per un afebliment perceptible del poder dels governants. Amb el temps, la conseqüència de retirar les fonts de poder serà la paràlisi i la impotència del règim, o fins i tot en casos greus la seva desintegració. El poder dels governants es morirà, a poc a poc o ràpidament, de fam política.
Les experiències històriques de defensa civil noviolenta més rellevants, que en part van reeixir malgrat la improvisació i la manca de preparació prèvies, i que van tenir suport oficial dels seus governs legítims, són:
dos exemples de lluita exitosa contra cops interns es basaren en la no cooperació i la desobediència massiva per part de la gent: l’intent fallit de cop d’estat de Kapp (Alemanya, 1920) i el fracàs del cop d’Alger (França, 1961).
dos exemples de lluites civils contra les invasions militars estrangeres: la lluita dels alemanys del Ruhr contra l’ocupació franco-belga (1923) i la resistència contra la invasió i ocupació de les tropes soviètiques (Txecoslovàquia, 1968).
Els països bàltics, – Lituània, Letònia i Estònia -, depenguerenen gran mesura dels mètodes de resistència noviolenta, quan després de declarar la seva independència el 1990 van haver d’afrontar el gener de 1991 un intent d’agressió per part de les autoritats soviètiques per recuperar-ne el control. El ministre de Defensa de Lituània, Andreus Butkevicius el 1991 deia: «Mai tindrem un exèrcit prou fort com per defensar-nos d’un agressor estranger. El nostre objectiu només pot ser el de derrotar-lo moralment, econòmicament i políticament, no físicament». I citant el llibre de Gene Sharp, proclamà: “Prefereixo tenir aquest llibre a una bomba atòmica».
La principal dificultat de tots aquestes lluites fins ara ha estat la manca d’organització prèvia, de preparació, “d’armes” avançades noviolentes, de formació o coneixement profund dels conflictes passats i dels principis estratègics de la lluita noviolenta (mentre que els militars fa milers d’anys que acumulen coneixement).
La capacitat de desobeir prové de la tossuderia col·lectiva i de la pèrdua de por al càstig. Negar-nos a la cooperació política rau simplement en la propensió humana a ser tossuts quan convé, en aquest cas de forma col·lectiva per una causa compartida. Les sancions són importants per mantenir el poder polític dels governants, però no comporta, que aquests càstigs aconsegueixin sempre recobrar la submissió i l’obediència. Si bé els càstigs imposats pels governants poden ocasionar al principi un cert grau de conformitat externa, això serà insuficient per produir un efecte durador. Quan la por dels càstigs no domina la ment de la gent, és improbable que la repressió tingui èxit. La lluita noviolenta és simplement l’aplicació col·lectiva de la humana amb fins socials, econòmics o polítics
La teoria que elpoder polític emana de la violència, i que la victòria cau necessàriament del bàndol amb la major capacitat de violència, és falsa. En canvi, la decisió de desobeir, la voluntat de desafiar i la facultat de resistir esdevenen d’allò més importants per obtenir la victòria sobre opressors, tirans i agressors que tenen una capacitat gairebé il·limitada per destruir i matar. El juliol del 1943, Hitler va reconèixer que «Hom no pot governar només amb la força. Ben cert que la força és decisiva, però igual d’important és tenir aquella cosa psicològica que l’ensinistrador d’animals també necessita per fer-se l’amo de la seva bèstia. Se’ls ha de convèncer que nosaltres som els vencedors». El grau de llibertat o de tirania en qualsevol societat política és en gran part un reflex de la determinació relativa dels subjectes a ser lliures, de la seva predisposició i aptitud d’organitzar-se per viure en llibertat i, molt important, de la seva capacitat de resistir als afanys per dominar-los o esclavitzar-los. El poder social, i no pas els mitjans tecnològics de destrucció, és el garant més ferm de la llibertat humana.
Incompatibilitat de l’acció noviolenta amb l’acció violenta. És perillós considerar l’acció noviolenta com un recurs accessori i banal que complementa l’acció principal (molt probablement violenta) o simplement com un precursor d’alguna altra gran estratègia o lluita. Clarament, l’acció noviolenta no és una tècnica que pot resultar profitosa quan es combina amb la violència. De fet, això és molt perillós, perquè la violència és contraproduent per a elements essencials de la tècnica noviolenta. Tal violència, sovint fins i tot en graus limitats, ha tingut la conseqüència de reduir el nombre de resistents i per tant ha afeblit la força de la seva no-cooperació. A més, la violència pot reduir l’impacte del caràcter noviolent del moviment sobre la facció adversària (especialment sobre la policia i els soldats) i fer minvar el grau de solidaritat i de suport de tercers. L’experiència de la policia i dels soldats d’infligir repressió violenta contra resistents noviolents ha fer minvar, en diverses circumstàncies, la seva predisposició a obeir. De vegades, la conseqüència ha estat fins i tot una desafecció a gran escala, desobediència encoberta o sublevació oberta contra les ordres de continuar la repressió brutal de gent noviolenta. Aquest és un motiu molt important per mantenir la disciplina noviolenta de la gent. Així doncs, la violència, afegida a una lluita noviolenta, en realitat debilita, no enforteix, tal moviment
La tècnica noviolenta funciona canviant les relacions de poder. L’acció noviolenta exerceix poder, tant per contrarestar la força d’un grup adversari com per promoure els objectius del grup noviolent.Per exemple, quan els kappistes van intentar arrabassar el control a la República de Weimar, els funcionaris, els buròcrates i els governs dels estats simplement es van negar a reconèixer la seva legitimitat o a complir les seves ordres. Això va resultar fatal per al cop.
Perseverança de l’acció noviolenta davant la repressió. L’acció noviolenta és concebuda per actuar contra els adversaris que poden i estan disposats a emprar sancions violentes. Per tant, la repressió és una resposta probable a un repte noviolent seriós. La repressió pot adoptar formes com la censura, la confiscació de fons i béns, la interrupció de comunicacions, pressió econòmica, detencions, empresonaments, reclutament, camps de concentració, ús d’agents provocadors, amenaces, pallisses, tiroteigs, matances, tortures, llei marcial, execucions, i represàlies contra familiars i amics. La intensitat i el tipus de repressió varien, d’acord amb la influència de diversos factors. Ara bé, la repressió del grup noviolent pot ser notablement més limitada que la que els adversaris emprarien contra una revolta violenta o un enemic extern que utilitzés mitjans armats. Això no és fruit de cap gentilesa, sinó que emana del reconeixement que la repressió violenta extrema pot ser contraproduent per al règim que afronta el repte noviolent. L’elevada probabilitat de repressió violenta és un indici clar que l’acció noviolenta pot plantejar una amenaça real a l’ordre establert. La violència dels adversaris no és un motiu per abandonar l’acció noviolenta tal com l’acció militar de l’enemic en una guerra no és un motiu per abandonar la pròpia acció militar.
Davant la repressió violenta, els resistents noviolents, si tenen forces, han de perseverar i negar-se a sotmetre’s o a retirar-se. Han d’estar disposats a arriscar-se al càstig com una part del preu de la victòria. Les probabilitats i la severitat de la repressió variaran. Ara bé, aquest risc no és exclusiu de l’acció noviolenta. També hi ha riscs —generalment molt més greus— quan ambdós bàndols fan servir la violència. Davant la repressió i el sofriment, el grup noviolent haurà de fer esforços per enfortir la seva moral, els seus sentiments de solidaritat i la determinació de continuar la lluita. Facilitar formació en l’ús de l’acció noviolenta i com comportar-se sota pressió pot ajudar en aquests afanys. La gent també pot esdevenir més disciplinada quan aprèn per experiència directa que l’aplicació rigorosa de la tècnica noviolenta li reporta grans avantatges. Els combatents noviolents també poden aprendre de la pròpia experiència (i la d’altres) que la seva resposta noviolenta a la violència pot reduir les baixes. Si bé hi ha resistents i altres civils que resulten ferits i assassinats durant la lluita noviolenta, les xifres són sistemàticament molt més baixes que en moviments de resistència violents comparables, com ara insurreccions violentes, guerra de guerrilles i conflictes bèl·lics convencionals. Un coneixement de tots aquests factors pot ajudar la gent a mantenir la disciplina necessària durant una repressió severa.
Si els adversaris incorren en la brutalitat, o que els resistents no poden suportar el sofriment, pot ser necessari un canvi de tàctiques i mètodesdins del marc de la lluita noviolenta. La repressió d’un grup noviolent que persevera en la lluita i a més manté la disciplina noviolenta provoca el procés especial de «jiu-jitsu polític». Aquest procés desequilibra políticament els adversaris perquè les seves escomeses violentes no troben ni resistència violenta ni rendició. La brutalitat contra un grup noviolent és més difícil de justificar (a la pròpia gent dels adversaris o al món en general) que la brutalitat contra rebels violents. Per descomptat que el grau en què un règim se sent capaç de desafiar l’opinió mundial —o nacional— varia, però roman un problema. Les notícies sobre brutalitats poden filtrar-se tot i la censura, i una repressió més severa pot intensificar en comptes de reduir l’hostilitat i la resistència al règim.
Quatre mecanismes de canvi. Malgrat la diversitat entre els diferents casos d’acció noviolenta, podem distingir quatre «mecanismes» generals de canvi que intervenen en aquesta acció en relació a l’adversari: la conversió, l’adaptació, la coerció noviolenta i la desintegració.
Les imprescindibles preparació, estratègia i determinació. Si el grup que utilitza l’acció noviolenta no posseeix prou força interna, determinació, capacitat i qualitats relacionades per fer que la lluita noviolenta sigui efectiva, la repetició de frases i paraules com ara «noviolència» no el salvarà. No hi ha cap substitut per a la força i l’habilitat autèntiques a l’hora d’aplicar l’acció noviolenta. Si el grup noviolent no posseeix aquestes qualitats en una quantitat suficient per fer front als seus adversaris, és poc probable que guanyi. D’altra banda, si els contendents noviolents estan decidits, usen amb intel·ligència estratègies i tàctiques escollides, actuen hàbilment per promoure la seva causa, compleixen els requisits perquè la tècnica funcioni i són capaços de persistir davant la repressió, llavors la victòria és possible.
Cal una preparació prèvia i un coneixement ampli de les directriusgenerals de la resistència (incloses responsabilitats i possibles funcions de diverses parts de la població i institucions concretes), per tal que la població sigui molt més capaç d’evitar aquella sensació d’incertesa i confusió i al mateix temps pugui afrontar la crisi imminent amb determinació, ànim i confiança. Per tal d’aplicar la defensa civil noviolenta, la gent ha d’estar disposada a resistir, a preparar-se bé i a lluitar davant les adversitats, tal com es fa amb els mitjans militars. A més, potencialment, la població sencera —sense tenir en compte el sexe i l’edat— i totes les organitzacions socials són participants en la lluita.
Impedir que l’atacant prengui el control dels sistemes clau. Un precepte fonamental de qualsevol estratègia sòlida en defensa civil noviolenta és mantenir la legitimitat i la capacitat d’autogovern de la societat davant els intents dels atacants d’imposar el seu domini. Plantejat de forma negativa, els defensors sempre han de negar legitimitat als assaltants i impedir-los que governin el país efectivament, tant si intenten apoderar-se de l’aparell governamental existent com si volen establir-ne un de propi. També és indispensable fer grans esforços per negar-los qualsevol objectiu addicional que puguin tenir. Si les intencions dels assaltants són, per exemple, l’explotació econòmica, és probable que les estratègies i els mètodes més apropiats siguin econòmics, i diferiran dels mitjans de defensa apropiats si els fins dels atacants fossin polítics, ideològics, territorials, genocides o d’una altra naturalesa. És, doncs, crucial que la població negui tota legitimitat als atacants i que el govern existent s’abstingui de sotmetre’s i col·laborar. En la defensa civil noviolenta és necessari impedir als assaltants utilitzar el simbolisme, la legitimitat, l’administració i les institucions de control polític i social del govern que es defensa, a més de la seva policia i de qualsevol possible força militar existent.
Els factors que determinen l’estratègia i els mitjans de la defensa civil, són:
la naturalesa del règim o del grup atacant;
el grau en què els dos bàndols se senten pròxims, o allunyats, entre ells en altres relacions;
la naturalesa dels mitjans d’acció i les mesures repressives dels atacants;
el grau en què tercers poden influenciar o pressionar els atacants;
el grau en què els defensors poden ser influenciats per tercers;
la força interna de la societatatacada i de les seves organitzacions no governamentals;
la vulnerabilitat del règim i del sistema dels atacants;
el grau i la naturalesa dels preparatius previs per defensar la societat;
la importància relativa de les qüestions en joc per als atacants i els defensors:
la vulnerabilitat o l’autosuficiència econòmica de la societat defensora, sobretot per disposar d’aliment, aigua i combustible, i
la predisposició dels defensors a patir baixes com a preu de la defensa.
Factors que influeixen en l’eficàcia de la defensa civil. No totes les lluites de defensa civil noviolenta tindran el mateix èxit, ni tampoc hi ha cap fórmula que, si se segueix, garanteixi la victòria. Tot i així, és possible indicar en línies generals que l’eficàcia de la defensa civil noviolenta dependrà de, com a mínim, d’aquests set factors :
la voluntat de la població de defensar-se de l’atac;
la força interna de la societat atacada;
la capacitat de la població i les institucions per mantenir el control de les seves fonts de poder i per negar-les als atacants;
el saber estratègic exercit pels defensors;
la capacitat dels defensors per negar als atacants els seus objectius;
la capacitat dels defensors civils per complir els requisits per a una lluita noviolenta eficaç, entre els quals el manteniment de la disciplina i la resistència noviolentes malgrat la repressió, i
l’habilitat dels defensors per agreujar els punts febles del sistema i del règim dels atacants.
Mantenir la disciplina noviolenta davant la repressió i les provocacions. L’èxit dels mètodes noviolents depèn en gran manera de la persistència en la seva aplicació malgrat la repressió i en el manteniment de la disciplina noviolenta davant les provocacions. El pas a la violència canviaria la situació d’un conflicte asimètric, d’armes noviolentes contra armes violentes (que té grans avantatges per als defensors civils), a un conflicte simètric en el qual els dos bàndols fan servir armes violentes (que generalment concedeix un major avantatge als atacants, més ben equipats). Els costos humans de la defensa no s’han de subestimar. Ara bé, les baixes i els altres sacrificis implicats en la defensa civil noviolenta s’han de posar en el context dels costos immensament superiors de les guerres, tant les convencionals com les de guerrilles, per no parlar de la guerra nuclear. El sofriment i la mort són pràcticament inevitables en qualsevol situació de lluita intensa. Tanmateix, les lluites noviolentes tenen tendència a minimitzar les baixes i la destrucció.
La fugida o la capitulació davant la violència dels atacants és una resposta inacceptable com passa en qualsevol conflicte greu, inclosos els enfrontaments bèl·lics. Els defensors civils no s’han de deixar sorprendre per la repressió severa i les brutalitats. Quan aquestes s’esdevinguin, els defensors no han de cessar la resistència. La repressió acostuma a ser una reacció a la constatació que la resistència està posant en perill l’èxit de l’atac. Qualsevol intent d’aturar la violència dels agressors per brutal que sigui, disminuint o cessant la resistència només ensenyarà als atacants a repetir aquella violència encara més severament en el futur, per tal com ha produït el resultat desitjat: la submissió. Si bé els defensors poden passar a altres mètodes d’acció noviolenta que desafien els atacants de diferents maneres, no han de capitular davant la violència. Quan es registrin baixes en les lluites noviolentes, pot posar-se en marxa el procés de jiu-jitsu polític, que en molts casos pot ser crucial per assolir l’èxit.
Posar en marxa la política defensiva prenent la iniciativa. Quan ni l’efecte de dissuasió dels preparatius de la defensa civil noviolenta ni els efectes dissuasius d’altres polítiques nacionals i exteriors no han pogut impedir una invasió o una usurpació interna, és l’hora de posar en marxa la política defensiva. Cal aplicar immediatament algun tipus d’estratègia de defensa en la primera fase de l’atac. És molt important que la societat atacada faci grans esforços per prendre la iniciativa en la lluita i no limitar-se a respondre als actes dels assaltants. És probable que les estratègies inicials dels defensors adoptin una o dues formes principals, l’una concebuda per transmetre la voluntat dels defensors de resistir i per advertir de la intensa lluita futura, i l’altra, també de signe comunicatiu, planificada per demostrar en l’acció alguns dels tipus de resistència més contundents que probablement s’utilitzaran en una fase posterior. La blitzkrieg noviolenta (acció llampec) pot adoptar formes com el rebuig a gran escala de l’autoritat dels atacants, vagues generals, no-cooperació política massiva, crides generalitzades a les tropes dels assaltants i mètodes similars. Per regla general, les probabilitats que els atacants se sentin prou sorpresos per emprendre una retirada ràpida són molt remotes, però favorables en circumstàncies especials. En tot cas, l’estratègia de blitzkrieg comunicarà a tots els afectats que l’atac serà respost amb una defensa resoluda.
Estratègia de comunicació: mostrar la imatge real i insistir en què no s’amenaça la vida dels atacants. Les tropes i els funcionaris dels assaltants seran objectius d’especial importància durant aquesta fase de la lluita. Pot ser que els hagin dit mentides sobre la situació al país defensor, sobre allò que poden esperar de la població, o fins i tot sobre quin país han envaït. Una de les fórmules clau per dissoldre la temptativa d’assalt o d’ocupació consisteix a reduir o eliminar la lleialtat, la fiabilitat i l’obediència de les tropes i els funcionaris del règim dels atacants. Per tant s’ha d’oferir a aquestes persones, individualment i en el seu conjunt, una imatge real per tal d’esmenar les mentides i permetre’ls que entenguin millor la seva funció i les seves responsabilitats. Els defensors civils hauran de comunicar a les tropes i als funcionaris les qüestions que hi ha en joc en el conflicte, la naturalesa de la societat que han atacat, els fins percebuts dels atacants, i la importància per a la gent de les dues parts contendents que s’aturi l’atac i que es posi fi a la temptativa d’assalt o ocupació. Els defensors també hauran de comunicar que, si bé la defensa oposada a l’atac serà vigorosa, decidida i persistent, tindrà un caràcter especial: el seu propòsit serà derrotar l’atac i defensar la societat sense amenaçar les vides ni la seguretat personal dels individus que formen part de les forces atacants. Aquesta informació i pràctica poden ser molt útils a l’hora de subvertir les tropes i els funcionaris dels assaltants.
Estratègia de resistència selectiva: concentrar intencionadament la resistència en objectius concrets que són especialment importants per a l’esforç defensiu. Aquesta estratègia permet que la defensa se centri en comptes de dispersar-se. A més, resulta menys esgotadora. En la majoria de casos, la responsabilitat principal de portar l’esforç defensiu passarà d’un sector de la població a un altre a mesura que les qüestions i els aspectes específics de la resistència canviïn. Cal considerar sis preguntes importants a l’hora d’escollir els punts per a la resistència selectiva:
Quins són els objectius principals dels atacants?
Què impedirà als assaltants guanyar o mantenir el control sobre l’aparell de l’Estat dels defensors o de parts importants d’aquest aparell?
Què impedirà als atacants afeblir o destruir la independència de les institucions i la capacitat de resistència de la societat?
Què farà concentrar la capacitat defensiva en els punts especialment vulnerablesdel sistema, del règim o de les polítiques dels assaltants, punts que si es trenquen posaran en perill la seva capacitat per assolir els seus objectius i per continuar la seva empresa?
Què permetrà als defensors utilitzar les seves qualitats, capacitats i sectors més forts de la població (i evitant l’ús dels més febles) per fomentar la defensa?
Quines qüestions específiques tipifiquen els principis i objectius generals de la lluita, qüestions que ajuden a suscitar un esperit de resistència justificada entre els defensors i fan que els fins i els mitjans dels atacants semblin més injustificats i censurables?
Per mesurar l’èxit i el fracàs en la defensa civil noviolenta, els mateixos termes èxit i fracàs s’han de fer servir amb significats precisos. Això és necessari tant per avaluar l’eficàcia de qualsevol aplicació concreta de defensa civil noviolenta com per comparar aquesta política amb la defensa militar. L’èxit, en la defensa civil noviolenta, es mesura segons si els defensors han assolit efectivament els seus objectius, és a dir, dissoldre l’atac i recobrar la seva capacitat independent de viure d’acord amb els seus propis principis i institucions. D’altra banda, el fracàs en la defensa civil noviolenta significa que els atacants han obtingut els seus objectius. Com passa en les lluites armades, no tots els intents d’aplicar la defensa civil noviolenta tindran èxit. Aquest tipus de lluita, com qualsevol altre, pot reeixir només si es compleixen els seus requisits d’eficàcia. Els defensors civils demostren ser capaços d’obstruir l’establiment de controls sobre la societat, d’impedir un govern col·laboracionista o substitut efectiu, de derrotar els objectius polítics, econòmics, ideològics o d’un altre signe dels atacants, al mateix temps que incrementen els costos dels intents dels agressors més enllà de qualsevol nivell acceptable.
Ni tan sols la derrota aparent és definitiva.Encara que els defensors no hagin assolit els seus propòsits en un moment donat, és possible que ho facin més endavant. En la mesura en què es mantinguin l’esperit de resistència i la resiliència de la societat, la població podrà reprendre la lluita defensiva en un altre moment. Mentrestant, hi pot haver la necessitat de descans, renovació de la força de la societat i la seva capacitat de refer-se dels atacs, elaboració d’estratègies noves i elecció d’objectius nous, inicialment limitats i assolibles. L’èxit en aquests objectius pot portar a l’adopció d’estratègies amb metes més ambicioses. Altrament, la derrota definitiva en la defensa civil noviolenta no es dóna mai mentre la població i la societat sobrevisquin. En el curs d’una lluita, els defensors civils poden valorar l’èxit que han obtingut fins aquell moment abordant les preguntes següents:
Fins a quin punt els defensors civils han mantingut, afeblit o enfortit la seva voluntat de resistir?
Fins a quin punt les diverses persones i grups entre els atacantshan mantingut, afeblit o enfortit la seva voluntat de continuar l’atac i perseguir els objectius originals?
Fins a quin punt les organitzacions independents (nodes de poder) de la societat defensora han mantingut, perdut o augmentat la seva capacitat per lluitar i negar als atacants les fonts de poder que necessiten?
Fins a quin punt els defensors i els atacants, respectivament, han demostrat bon criteri estratègic o ineptitud, i han deteriorat o millorat els seus criteris estratègics?
Fins a quin punt els defensors civils han incrementat la seva aptitud per oposar no-cooperació i desafiament, la seva capacitat d’acció disciplinada i la seva facultat per complir els requisits d’eficàcia en la lluita noviolenta?
Fins a quin punt la població, els agents repressors i els administradors dels atacants han experimentat una moral alta, suport i ajuda activa a l’atac, o en canvi han experimentat una moral baixa, dissentiment, manca de fiabilitat o oposició a l’atac?
Fins a quin punt, respectivament, els amics internacionals i els socis polítics o econòmics necessaris dels atacants i dels defensors han continuat les seves relacions anteriors, han ofert suport, o bé han desaprovat les seves accions i han retirat la cooperació?
Fins a quin punt els defensors han mantingut la seva capacitat d’autonomia i l’aptitud de cobrir les seves necessitats econòmiques?
Fins a quin punt les mesures de manipulació i repressió delsatacants han reeixit o han estat ineficaces per aturar la defensa i guanyar els objectius dels assaltants? ¿O han intensificat de fet la resistència dels defensors, han aixecat oposició en el propi terreny dels atacants i han provocat la intervenció internacional?
Fins a quin punt els defensors han continuat o fins i tot intensificat la seva resistència davant la repressió i les brutalitats?
Fins a quin punt s’han assolit els objectius originals dels atacants (econòmics, polítics, ideològics o d’un altre signe)?
Quin bàndol porta la iniciativa en el conflicte?
Quan les respostes a aquestes preguntes indiquen que els defensors han obtingut alguns guanys però també han experimentat algunes pèrdues, és l’hora de prendre mesures correctores per acréixer les seves possibilitats d’èxit. Han d’adoptar els passos següents: mantenir i ampliar la seva força social; identificar i aplicar les seves influències més rellevants i efectives sobre els atacants; millorar el seu criteri estratègic; centrar la resistència en els punts febles dels assaltants, i actuar amb ponderació, valentia i tenacitat. El factor més important per tal que la defensa civil noviolenta assoleixi l’èxit és que la societat atacada pugui mantenir la seva autodirecció i autonomia fins i tot amb la presència de potencials governants despietats que tenen el suport de tropes hostils.
Transarmament: de la defensa militar a la defensa civil noviolenta. Cap país no renunciarà permanentment a les seves opcions militars llevat i fins que no tingui una confiança merescuda en una política de defensa civil noviolenta avançada i viable. El procés de passar de la defensa militar a la defensa civil noviolenta (civilian-based defense) s’anomena «transarmament». És el procés de canviar el tipus d’«armament» d’un que confia en les forces i les armes militars a un altre que depèn que tota la població utilitzi les armes psicològiques, socials, econòmiques i polítiques. No es pot pensar en un sol model de transarmament parcial o total que es pugui aplicar a tots els països i situacions. Però sí que és possible concebre diversos models genèrics en virtut dels quals la defensa civil noviolenta podria esdevenir l’element principal de la política defensiva d’un país o un component important dins d’una política més àmplia predominantment militar. Hi ha almenys quatre models genèrics:
a) Adopció plena i relativament ràpida d’una defensa civil noviolenta com la política defensiva nacional per països petits que no tenen cap alternativa militar o d’aliança viable degut a alguna situació o condició especial.
b) L’addició d’un component de base civil a una política de defensa predominantment militar que serveixi un o més fins concrets, sense la intenció d’ampliar aquest component perquè exerceixi funcions més extenses dins de la política global.
c) La introducció per etapes i l’ampliació progressiva d’elements de defensa civil noviolenta amb l’objectiu d’un transarmament finalment total.
d) El transarmament multilateral gradual i negociat de diversos països veïns, que introdueixin al mateix temps components de defensa civil noviolenta, potser seguit d’una reducció esglaonada de l’arsenal militar.
Adopció plena i ràpida d’una defensa civil noviolenta (a). El transarmament ràpid i total és més probable per a aquells països que manquen d’opcions militars notables, o aquells per als quals l’ús de les seves opcions militars només comportaria una devastació segura. L’adopció d’aquesta política seria possible per a països petits que no tenen forces armades, com ara Costa Rica o Islàndia. En l’actualitat, tals països depenen d’una força policial interna molt forta i la possibilitat d’ajuda exterior (Costa Rica) o de la participació en una aliança militar externa (Islàndia). Aquests dos acords presenten desavantatges si la independència d’acció real és un objectiu important. L’adopció ràpida de la política podria ser possible també per a futurs països acabats d’independitzar-se (com ara Palestina, Estònia, Letònia, Lituània, Armènia, Hong Kong o el Tibet). Possiblement aquests països continuarien sentint-se amenaçats pel seu veí militarment més poderós (és a dir, el seu dominador anterior). Tanmateix, no tindrien cap manera de desenvolupar una capacitat de defensa militar adequada i autosuficient. Si el país petit s’aliés amb una potència militar estrangera, el govern dominant anterior podria sentir-se amenaçat o fins i tot provocat a envair-lo. Per als països en tals situacions, uns estudis curosos de viabilitat i una reflexió detinguda poden fer que la defensa civil noviolenta es vegi com una alternativa realista i més completa a la defensa militar. Ja no caldria escollir entre fer gestos violents, però impotents, o sotmetre’s passivament a l’agressió o la usurpació. Els mètodes en què la defensa civil noviolenta seria adoptada per aquests països acabats d’independitzar-se podrien ser més flexibles que si disposessin d’estructures d’Estat més consolidades. En alguns casos, les iniciatives governamentals en l’estudi de la defensa civil noviolenta podrien precedir la seva acceptació per les institucions no estatals. Aquestes iniciatives podrien proporcionar llavors el marc genèric per elaborar plans més específics. Aleshores la població i les institucions de la societat podrien avaluar la política de defensa proposada i preparar-se per a les seves funcions dins del seu marc. En altres casos, la iniciativa d’adoptar una defensa civil noviolenta podria emanar de la població i les organitzacions independents de la societat. Aquesta iniciativa, i fins i tot els primers preparatius —potencialment elaborats sobre l’experiència d’una lluita per la independència—, podrien avançar abans de, o en paral·lel a, l’avaluació i la presa de decisions del govern. En tals casos, les recomanacions de les organitzacions independents i dels grups professionals podrien integrar-se llavors en un pla nacional global per a una política adoptada pel govern. En el futur, els països acabats d’independitzar-se haurien de tenir avantatges considerables sobre la situació d’Alemanya a la dècada de 1920 per diverses raons: hi ha molta més experiència històrica, la naturalesa de la lluita noviolenta i de la defensa civil noviolenta es coneix molt millor, i hi ha temps per fer preparatius i formar la població perquè dugui a terme la lluita de defensa.
Beneficis potencials d’una política de defensa civil noviolenta. A llarg termini, la defensa civil noviolenta té el potencial de generar diversos beneficis que no són possibles amb polítiques defensives militars:
La defensa civil noviolenta augmentaria la capacitat d’autosuficiència en qüestions de defensa i seguretat, fins i tot en països petits i mitjans, en traslladar el factor decisiu de la força militar a la força social. Aleshores ja no seria necessari dependre de països estrangers per obtenir armes i provisions militars, ni tampoc establir aliances amb Estats militarment més poderosos. Els costos financers i polítics de tal dependència quedarien suprimits.
Per la seva naturalesa no militar, la defensa civil noviolenta forneix capacitats de dissuasió i defensa però no pot ser utilitzada per atacs externs, amb la qual cosa redueix les amenaces i els perills internacionals.
A mesura que la defensa civil noviolenta esdevé més adoptada, reeixida i reconeguda per la seva potència, és probable que la incidència d’agressió militar exterior minvi. És probable que els atacants potencials desisteixin d’agredir altres països.
La defensa civil noviolenta pot reduir la proliferació nuclear proporcionant una via alternativa a l’autosuficiència en polítiques de seguretat en què s’entengui que els mitjans militars convencionals són inadequats o impracticables.
És probable que la defensa civil noviolenta disminueixi la incidència d’usurpacions i repressió internes per les forces armades. Una de les grans ironies per als partidaris de governs democràtics ha estat que a nombrosos països, i en condicions molt diverses, les forces militars que s’han fundat per defensar aquella societat i aquell govern s’han girat per atacar-los.
L’adopció i la preparació d’una política de defensa civil noviolenta poden, si més no en determinades condicions, contribuir a una disminució de la violència interna a mans de col·lectius amb greuges i animar-los indirectament a expressar les seves reivindicacions per mitjà de formes d’acció noviolenta.
La defensa civil noviolenta té més probabilitats que el seu equivalent militar de mantenir l’atenció centrada en els objectius originals del conflicte en comptes del dany infligit a l’enemic.
La defensa civil noviolenta, tal com genèricament passa amb la lluita noviolenta, tendeix a provocar menys baixes i menys destrucció que els conflictes militars comparables. Això té avantatges importants.
Prescindint de les capacitats d’atac convencional i nuclear, els països amb una defensa civil noviolenta tenen moltes menys probabilitats de ser amenaçats o atacats amb armes de destrucció massiva.
La probabilitat d’un atac extern es pot reduir també amb el desenvolupament d’una política exterior més «positiva», enfortida la defensa civil noviolenta tot disminuint les hostilitats internacionals i augmentant la bona voluntat envers el país que ostenta la política no militar.
Una política de defensa civil noviolenta també reduiria el volum del govern i les despeses de dissuasió i defensa. Per tal com les guerres i els sistemes militars han estat factors principals en l’enorme creixement de l’Estat, aquesta transició a un sistema de defensa no militar ajudaria a invertir la tendència general a augmentar el volum i els costos, del govern i de les institucions de defensa.
La defensa civil noviolenta eliminaria les influències centralitzadores endèmiques dels sistemes militars i, al seu lloc, introduiria influències descentralitzadores relacionades amb característiques noviolentes. Entre aquestes s’inclouria sobretot el desenvolupament d’una major autosuficiència.
Un altre benefici d’una política de defensa civil noviolenta seria estimular la ciutadania a avaluar els principis als quals s’ha adherit la seva societat i jutjar com defensa aquests valors. Posant la responsabilitat de la defensa en la mateixa gent, aquesta política animaria els ciutadans a identificar les qualitats de la societat dignes de ser defensades i a considerar com es podria millorar la seva societat.
Proporcionant dissuasió i defensa per mitja de formes civils de lluita, la nova política ofereix un mitjà pel qual la guerra es pot anar substituint per una opció menys perillosa. Quan es consideri que aquesta opció és adequada, països sencers podran llavors abandonar els mitjans militars perquè ja no seran necessaris. Una reducció gradual de la dependència dels recursos militars esdevé realista en el grau en què la nova política de defensa civil noviolenta demostri ser capaç de proporcionar una veritable capacitat de dissuasió i defensa. Països sols o en grup poden adoptar mesures importants cap a l’abandó de la guerra mitjançant el desenvolupament i la substitució progressiva amb el seu equivalent civil.
El potencial d’una política de defensa civil noviolentas’ha d’estudiar i debatre extensament entre la població i les institucions de totes les societats que tenen un problema de defensa intern o extern. Això implica, de fet, pràcticament tots els països. Mentre que en alguns casos la iniciativa pot venir del govern o fins i tot de les forces armades, és molt més probable que els debats comencin entre la gent, en el si de diverses organitzacions independents, i entre investigadors acadèmics i analistes polítics.
* * *
D’entre les nombroses publicacions que l’ICIP està fent pel públic català sobre camins per enfortir la pau, n’hi ha quatre més que posen les bases per a plantejar el present i el futur de la defensa per mitjans civils contra les amenaces que habitualment s’han confiat a la defensa militar:
Un estudi articulat entre les propostes de tots aquests llibres pot posar els fonaments per fer front sense haver de recórrer a la violència dels exèrcits, als problemes de la dictadura, el genocidi, l’opressió i la guerra gràcies a una ben preparada i organitzada defensa civil noviolenta.
Raons per estudiar la viabilitat d’un sistema d’autodefensa ciutadana per mitjans noviolents
Els terribles atemptats experimentats en els darrers anys en molts països, també en el cor d’algunes potències occidentals amb mitjans no convencionals – avions comercials, camions… – permeten constatar que, en el món actual, l’existència de poderosíssims exèrcits, amb milions de militars i amb armes atòmiques no és cap garantia de seguretat per a la població ni aconsegueix la defensa nacional promesa.
La probabilitat que Catalunya pateixi una invasió sabem que és molt baixa. La d’un intent d’ocupació durant la transició a la independència, però, pot no ser-ho tant. La d’un atemptat terrorista és, com hem vist, força alta. En qualsevol dels tres casos la defensa militar no és efectiva per impedir aquestes amenaces.
En canvi sí que tenim mitjans i temps per organitzar, des d’ara, una autodefensa ciutadana fonamentada en la no claudicació, la no cooperació i la desobediència civil, accions coordinades entre els responsables polítics i la ciutadania voluntària. L’autodefensa ciutadana, pel sol fet d’organitzar-la, ja pot tenir un efecte dissuasiu molt important, dissuasió que serà superior quan menys espontània i més anunciada sigui.
Si en les nostres contrades la probabilitat d’una ocupació és baixa, no ho és tant l’amenaça d’un estat autoritari, que redueix, destrueix llibertats i, fins i tot, l’estat de dret… en nom de la lluita antiterrorista. Davant aquestes amenaces, un poble organitzat amb estratègies noviolentes, pot tenir, de nou, un alt efecte dissuasiu i efectiu per evitar qualsevol tipus de derives autoritàries, anti-democràtiques.
Com que les polítiques de seguretat humana enforteixen la cohesió de la societat, amb un sistema d’autodefensa ciutadana encara es reforcen més els lligams de tots aquells que s’organitzen per afrontar amenaces comunes, siguin interiors o exteriors.
L’autodefensa ciutadana enforteix i retro-alimenta el sistema de protecció civil, tant en emergències interiors com exteriors.
Un sistema d’autodefensa ciutadana, basat en una innovadora recerca aplicada, en la capacitació i organització tant professional com voluntària, pot ser una suggeridora contribució per al centenar de pobles i estats que sí pateixen serioses amenaces d’invasió, d’ocupació o de cops d’estat. Catalunya podrà aportar coneixement, formació, suport sobre autodefensa ciutadana com a senyera de la seva acció exterior, una contbució molt més efectiva que la d’intentar pal·liar els efectes de les guerres o dels cops d’estat un cop s’han produït. Només per aquesta raó ja tindria sentit estudiar i apostar per un sistema d’autodefensa ciutadana amb mitjans noviolents.
En el context de la construcció d’estructures d’estat per a una futura Catalunya independent, tenint en compte totes aquestes consideracions així com les propostes recollides en el llibre del Seminari Estat de Pau[1], se’n desprèn la necessitat de plantejar un sistema de defensa alternatiu més intel·ligent que l’heretat de les inèrcies del passat, concebut per l’era anterior a la de les armes atòmiques i a la de la revolució cibernètica.
Aquest document, centrat en posar les bases d’un sistema de seguretat i de defensa més intel·ligent, propi del segle XXI, no entrarà a fons en el disseny d’altres àmbits de la seguretat humana, però mostrarà la seva complementarietat perquè hi estan estretament relacionats. Són àmbits que han de ser inclosos en l’estructura del sistema de seguretat interior o en de les relacions internacionals:
L’assegurament de la convivència interior: policia, justícia i mediació
Les emergències, el salvament i la protecció civil.
La protecció ambiental i custòdia del medi natural i del territori.
El control duaner i dels límits territorials.
La política de cooperació i de solidaritat internacionals.
Cal reconèixer que no tenim referències de cap estat que hagi organitzat i mantingut una autodefensa ciutadana noviolenta, amb l’objectiu real de fer front a hipotètiques agressions, amb una estructura institucional i administrativa permanent i estable i, evidentment, finançada pels pressupostos públics.
Han existit algunes experiències parcials que amb el temps s’han anat diluint dins del sistema de defensa militar, orientant-se fonamentalment a tasques de protecció i d’emergència civil[2].
També ens cal constatar que la teoria elaborada sobre models de defensa amb accions civils i la seva implementació pràctica és força emergent[3].
A partir d’aquestes poques experiències i teories, el que pretenem fer, com en tot procés d’innovació social, és posar les bases d’un sistema complert d’autodefensa ciutadana per mitjans noviolents, que podem qualificar-lo d’inèdit, però un sistema necessari per a un nou estat d’un nou segle que vulgui incrementar realment la seguretat en el context mundial i que no hagi de provocar la destrucció i la mort per justificar la prevenció i transformació dels conflictes.
Desenvolupar un sistema institucional d’autodefensa ciutadana per mitjans noviolents implica un canvi de paradigma en les polítiques de defensa i de seguretat aplicades fins ara. Moltes de les necessàries concrecions només podran fer-se en el camí d’avançar pràcticament cap aquest innovador objectiu.
Dins d’aquestes limitacions el que segueix no deixar de ser una primera aproximació, uns apunts a considerar en la construcció de les estructures d’un sistema públic de seguretat integral amb autodefensa ciutadana per mitjans noviolents.
Arguments sobre la Defensa per Accions Civils (DAC)[4]
Els èxits de diverses resistències civils i noviolentes de masses, en gran part espontànies, durant el segle XX, que van aconseguir acabar amb diverses opressions (internes i externes), aporten un potencial insospitat i fan pensar que si s’organitzessin amb antelació seria possible preveure un sistema de seguretat i defensa basat en aquesta força ciutadana.
La terminologia habitual ens dificulta trobar els termes adequats per expressar aquesta nova realitat.
En sentit general, i així també s’utilitzen correntment, exèrcit i arma, no són necessàriament termes bèl·lics.
Exèrcit: és un grup nombrós de persones organitzades o agrupades per a un fi.
Arma: és un mitjà per aconseguir alguna cosa.
Per tant, tot sotragant els usos esbiaixats dels llenguatge, podríem presentar una altra via de seguretat i defensa amb un exèrcit ciutadà amb armes noviolentes com un model a estrenar a Catalunya, però assequible i extrapolable a altres situacions per la necessitat de reduir l’impacte negatiu conegut en l’economia i en la societat de qualsevol Estat d’un exèrcit militar amb armes violentes.
És una nova proposta d’organització noviolenta dins de la història de les resistències civils de massa, ja esbossada fa anys per alguns autors com Gene Sharp o Jean Marichez, que recullen aquestes experiències:
Suècia
Des de 1994 la comissió de Defensa per Accions Civils està inclosa en el Consell Nacional de Defensa Psicològica. Suècia ha estat el primer país a adoptar oficialment la Defensa per Accions Civils (DAC) com a part del seu sistema de defensa global. Aquesta decisió fou el resultat de setze anys de llarg i pacient treball de reflexió al més alt nivell. Mostra com un projecte DAC pot obtenir el suport de tot el món polític i militar, sempre que es presenti amb moderació i de forma constructiva.
Àustria
A Àustria un nou programa de Defensa Nacional va ser publicat en 1985, amb quatre components, entre ells tres civils. La defensa militar, que depèn del Ministeri de Defensa; la Defensa Psicològica, gestionada pel Ministeri d’Educació; la Defensa Econòmica en el Ministeri d’Economia i la de mesures de Defensa Civil, pel Ministeri de l’Interior.El ministre de Defensa digué «la resistència civil i les formes de defensa social són elements associats necessaris i complementàris a la defensa militar nacional »
Països Bàltics
Els països bàltics, – Lituània, Letònia i Estònia -, van declarar la seva independència el 1990 i van haver d’afrontar el gener de 1991 un intent agressiu per recuperar el control per les autoritats soviétiques. Durant aquesta crisis, els tres governs depengueren en gran mesura dels mètodes de resistència noviolenta, que havien après dels escrits de Gene Sharp. Després del final de la crisi, els seus líders van recórrer a la DAC per establir la seva nova política de defensa. Segons el ministre de Defensa de Lituània Andreus Butkevicius en 1991: «Mai tindrem un exèrcit prou fort com per defensar-nos d’un agressor estranger. El nostre objectiu només pot ser el de derrotar-lo moralment, econòmicament i políticament, no físicament». I Butkevicius també afegir citant el llibre de Gene Sharp «Prefereixo tenir aquest llibre una bomba atòmica».
Per implementar la DAC adaptada al seu propi context, els tres països buscaren ajuda d’experts de l’Albert Einstein Institution. Després de diverses missions de Gene Sharp i alguns dels seus col·laboradors, Letònia va incloure oficialment la resistència noviolenta a la Declaració de la Defensa Nacional. Lituània planejà convertir un programa de formació a la DAC per als funcionaris i dirigents de la guàrdia nacional. Llibres de Gene Sharp foren traduïts i publicats en els tres països bàltics, a compte dels Ministeris de Defensa. El juny de 1992 a Vilnius, Lituània el ministre de Defensa i l’Albert Einstein Institution van organitzar una conferència sobre la Defensa per Accions Civils amb la participació dels ministres de Defensa de Letònia, Estònia i Suècia. Per primera vegada, quatre ministeris de Defensa es van reunir sobre aquest tema.[5]
Hi ha estudis que intenten respondre a les qüestions següents:
Per què i com en països europeus sense conflictes s’ha triat la defensa civil en comptes de la militar?
De quina manera s’han tractat les dues formes de defensa – civil i militar – i es combinen o es substitueixen l’una a l’altra? Com es posa en marxa? Com funciona? Quins països?
A partir d’aquests estudis incipients, la finalitat és elaborar un model de seguretat i d’autodefensa humà, viable, concret i noviolent per substituir un exèrcit format per militars.
Conscients que el desarmament o el transarment internacional és una operació llarga, molt àmplia – i amb dubtosa voluntat política -, ens adonem que en els països que ja compten amb un exèrcit no n’hi ha prou amb contemplar la idea d’un Estat sense exèrcit, sinó que pot ser més rellevant proposar una solució a mitjà termini que permeti realitzar aquesta transició, a poc a poc, sense pressió de suprimir l’exèrcit immediatament, però amb un pla en diversos anys per assimilar de manera progressiva en la societat l’absència d’exèrcit, a mesura que l’anem substituint amb complement civil organitzat que, després d’uns anys de funcionament, tindrà autonomia suficient per tornar a plantejar la supressió de la defensa militar.
Ara bé, atès que Catalunya no disposa d’un exèrcit, sembla rellevant pensar en la forma que prendrà la seva seguretat i autodefensa en cas d’una eventual independència. Aquesta oportunitat és la que ens porta a reflexionar sobre la possibilitat d’elaborar un sistema de seguretat amb autodefensa ciutadana coherent amb els objectius de la pau, per construir un sistema nou, innovador i basat en principis civils i noviolents, tot aprofitant el fet que encara no hi ha estructura de defensa establerta que s’hagi d’anar complementant o desmuntant.
En definitiva, es tracta de fixar-se l’objectiu general de desenvolupar formes d’autodefensa ciutadana per a qualsevol país que no vulgui tenir – o en cas de tenir-lo- no vulgui dependre massa ni per sempre, d’un exèrcit amb mitjans violents.
Un model de seguretat amb defensa per accions civils comprèn estructures organitzades en la ciutadania i en les institucions per prevenir i afrontar els conflictes violents interns i externs.
Es tracta d’estudiar com adaptar un plantejament teòrico-pràctic del que s’ha anomenat Defensa per Accions Civils a Catalunya, en el seu context històric, les seves característiques, les causes i efectes innegables per substituir la Defensa per Accions Militars amb mitjans violents i la seva possible aplicació en un nou Estat com a sistema de seguretat i d’autodefensa, tant intern com extern.
Es tracta de preveure i planificar estratègies de Defensa per mitjans noviolents en la defensa d’un Estat, primer a Catalunya en el cas d’esdevenir un Estat independent, i després per poder ampliar aquest model a qualsevol Estat interessat en millorar el seu sistema defensiu de seguretat.
Es vol fomentar i empènyer l’apoderament de la població i l’organització noviolenta de la societat per a la seva protecció, seguretat i defensa. Es planteja amb un enfocament participatiu d’auto-gestió i auto-organització, propis i adequats als nostres temps i latituds.
Per començar, es tractarà d’estudiar la viabilitat de la Defensa per Accions Civils en si mateixa, la seva organització, les seves condicions de funcionament, conseqüències i efectes per gestionar l’autodefensa d’un país sencer. La DAC parteix, entre d’altres, de la genial intuïció d’Etienne de la Boétie (1530-1563) quan en la seva obra “Discurs sobre la servitud voluntària” deia que «Aquest tirà seria destruït per si mateix, sense necessitat de combat ni de defensa, només que el país no consentís a patir el seu jou; no llevant-li res sinó deixant de donar-li tot. Si un país tracta de no fer cap acte que pugui afavorir al despotisme, n’hi ha prou i encara sobra per assegurar la seva independència. Els pobles han d’atribuir-se a si mateixos la culpa si pateixen el domini d’un bàrbar opressor, ja que cessant de prestar els seus propis auxilis a qui els tiranitza recobrarien fàcilment la seva llibertat. És el poble qui s’esclavitza i suïcida quan, podent escollir entre la servitud i la llibertat, prefereix abandonar els drets que va rebre de la natura per carregar amb un jou que causa el seus mals i l’embruteix. «
Cal partir d’una ciutadania que s’adoni de les relacions de poder i dominació que existeixen en les seves relacions interpersonals i en les relacions polítiques establertes a nivell local, nacional i internacional, perquè aquesta consciència la pugui portar a una millor actuació per al bé comú, sense obeir a ordres que no la satisfan – internes o externes – ni li donen plena llibertat.
Això és, l’estudi per a una DAC tendeix a fomentar l’auto-determinació i l’auto-gestió del poble: si se sent més responsable de la seva defensa podrà exercir més poder sobre si mateix, en la seva pròpia vida, i afavorir una millor distribució del poder en el seu entorn, és a dir, més democràcia.
Un altre element és que en un món cada vegada més complex i descentralitzat s’està qüestionant el funcionament actual de dispositius massa rígids professionals per a la defensa nacional, i s’està plantejant la necessitat de ser complementats o, en aquest cas, substituïts per altres estructures, flexibles, com les que pot aportar la ciutadania organitzada. Seria possible alliberar aquesta potència civil perquè sigui més eficaç i, alhora, auto-controlar-se el mínim necessari per evitar que es desbordi? Aquesta potència podria arribar a ser la base de la nostra autodefensa?
La DAC és un perfeccionament de les experiències de resistències civils, basada en una preparació, una organització i una formació anticipades a l’escat del conflicte; però incorpora la direcció de les operacions per part de l’Estat en coordinació amb les estructures ciutadanes. Cal posar una atenció especial al paper de l’Estat que no sigui omni-present, per si l’opressió vingués justament del propi Estat.
La DAC és una opció estratègica de seguretat i d’autodefensa per dissuadir o per fer fracassar una opressió o agressió militar, un cop d’estat o una usurpació de la sobirania popular interior. S’ha d’adaptar a les noves formes d’opressió i d’agressió asimètriques (que no són entre dos exèrcits més o menys semblants).
La DAC necessita ser portada pel país en el seu conjunt amb mètodes socials, econòmics, polítics i psicològics de resistència, que tots són mitjans de lluita ciutadana noviolenta. Jean Marichez parla d’una «guerra per accions civils», per la intensitat i l’estratègia que comporta tal lluita. Sovint són respostes, desobediències, no-cooperacions, etc., desenvolupades a gran escala contra forces generalment armades o violentes. Es tracta que cada civil estigui implicat al costat de l’Estat i de totes les institucions civils, amb un objectiu comú.
Amb la determinació del poble (que guanya en intel·ligència si té bona coordinació) en rebutjar l’ocupació i en no col·laborar amb l’ocupant es crea una real força de dissuasió de l’adversari. Es tracta que una massa de ciutadans i d’autoritats legítimes posin en marxa una multitud d’accions civils noviolentes que portin a l’adversari a veure’s embolicat en un «formiguer» incontrolable i imprevisible.
Hi ha diverses estratègies que poden combinar-se:
Primera, la que més descriu Gene Sharp en la seva obra “De la dictadura a la democràcia” (2003), és l’estratègia anti-poder, atacant les fonts directes del poder imposat, que són les autoritats, les competències, la pretesa legitimitat, els mèdia, els mitjans de sanció, els mitjans materials i l’adhesió de la població.
Després hi estratègies molt diverses com la d’anti-objectius i la d’anti-col·laboradors (que farà que la col·laboració amb l’adversari sigui arriscada); també la constructiva (amb elements de solució de conflicte, amb una comunicació cap a l’adversari per part del poble com a principal actor, i el manteniment estricte de la noviolència).
Els objectius essencials d’aquestes estratègies són assegurar la supervivència de la població, disminuir algunes dependències del poble i augmentar les de l’adversari, tot fundant una nova legitimitat.
La preparació és la clau de l’èxit d’aquesta forma de defensa.
Hi ha sis condicions de funcionament de la DAC, segons Jean Marichez.
Primera, és molt important que el valor de la causa sigui indiscutible i àmpliament reconegut, ja que estem en una situació molts sensible a l’opinió pública interior i internacional. Funcionarà realment quan la gravetat de la situació i les circumstàncies seran excepcionals i que la majoria de la població aprovarà la mobilització general per a la DAC (molts ciutadans podrien donar la seva vida per aquesta causa, com en un cas de guerra).
Segona: ja s’han intentat amb paciència tots els altres mètodes de resolució de conflictes, la negociació i el diàleg.
Tercera: el problema ha de tenir un abast general (país, europa, internacional, etc.) per a una real implicació de tot l’Estat amb tota la seva població.
Quarta: la preparació i la institucionalització són condicions addicionals, no obligatòries però augmenten l’èxit; perquè en l’espontaneïtat hi ha dinamisme però també errors.
Cinquena: Una preparació de qualitat seria la que aconseguiria dissuadir l’agressora utilitzar mètodes violents per afrontar el conflicte. Es pot mesurar amb sondejos la motivació de la nostra població, avaluacions i mesures objectives en la premsa.
Sisena: el poder legítim ha de mobilitzar la població de manera oficial i general (previst per lleis), i així aquest acte formal objectiva les altres condicions. Si el govern està en situació d’impossibilitat d’exercir les seves funcions, ha d’existir un mecanisme d’accionament de la mobilització per referències objectives especificades amb antelació (per exemple una decisió del parlament europeu, un fet d’agressió constatat, etc.).
Amb totes aquestes sis condicions, estem en la DAC, i si una falla, tornem a una resistència civil normal.
Cal distingir entre un ús racional de l’DAC i un ús, diguem-ne, a tot cost, sense reflexió prèvia suficient. O sigui, hi ha situacions apropiades a l’ús de la DAC i altres que no, i serà necessari distingir-les bé.
Considerem que aquest sistema és totalment i especialment aplicable a Catalunya en el cas que es doti d’un Estat propi.
Aquest model sembla possible per a un Estat petit i acabat de crear, ja que fomenta la unió i la cohesió del poble perquè crida a la participació de la població a un objectiu vital comú. A més si el país té un territori petit, serà més fàcil defensar-lo. (Caldrà veure de quina manera es podrà anar implementant aquest model en un sistema global-mundial dominat per la cursa d’armaments del complex militar-industrial que necessita generar violències, però començar en un país serà un primer pas).
També ens hem de preguntar si cal canviar fonamentalment o no la societat per implementar la DAC. Es requereix una progressiva transformació de la societat, un canvi de les mentalitats que es produirà en augmentar la participació ciutadana en l’elaboració d’un sistema de defensa exclusivament basat en mitjans civils noviolents.
Des de la recerca per a la pau es preconitza un desarmament complet per evitar caure en l’espiral de la violència intrínseca a l’existència mateixa d’un exèrcit armat amb mitjans violents. A més el fet de no tenir exèrcit violent mostra als altres països que no volem crear conflictes i que no volem participar en el joc omnipresent de dominacions militars i econòmiques. Si Catalunya fos independent i sense exèrcit violent, i si tampoc volgués una protecció per part d’Espanya i França, com el cas d’Andorra, estaria apostant per una relació de vigilància i cooperació mútua, basada en la igualtat.
El model de Seguretat basat en la DAC per a Catalunya podria seguir els principis que hem evocat: participació, auto-gestió, decisió d’institucionalitzar la DAC i formació de la població per utilitzar mètodes noviolents en cas de lluita noviolenta davant d’una agressió.
Seria convenient parlar de «Ministeri de Pau» en comptes de «Ministeri de Defensa (de la Guerra)», com ho subratllà Federico Mayor en el seu article Ministeris de Pau, (La Vanguardia, maig de 2008), ja que fan prevaler «la força de la raó enfront de la raó de la força».
Al nivell de les estructures organitzades de la societat civil i de les institucions per prevenir i afrontar els conflictes violents interns i externs, es podria crear un nucli de gestió de DAC en cada entitat de la societat civil, incloent així en cada una un servei especialitzat en l’aplicació de la DAC pels membres d’aquest col·lectiu una vegada un pla d’acció activat. A més caldrà crear una escola per a formacions de formadors a la DAC i dedicar molta investigació en aquest repte.
En el context europeu sembla necessari reforçar els sistemes de defensa clàssics amb la DAC. Seria un complement molt útil quan en algunes ocasions l’exèrcit falla per no ser una situació adaptada al seu ús, o per requerir recursos més civils que militars (salvament de migrants).
Nombrosos són els casos en què es pot usar la DAC: lluites mediàtiques modernes, agressió exterior territorial o interior amb un cop d’Estat, una dictadura; a llarg termini, per no utilitzar una arma nuclear; una guerra nacional contra les drogues i les màfies, contra el terrorisme, la inseguretat; per a l’ajuda de poblacions que estan resistint internament de manera noviolenta…
Hi ha necessitats per estendre aquest model a qualsevol país que tingui interès en reduir el seu nivell de violència i vulgui augmentar el seu benestar social. En efecte, cada vegada que la població se senti implicada en una DAC per una causa seriosa, augmentarà el grau de cohesió interna, la satisfacció personal d’haver participat directament, en el marc d’un model de democràcia més directa, més participativa, més plena.
A Catalunya, com en altres parts del món, caldrà una motivació massiva de la ciutadania, de l’opinió pública. Cal no oblidar l’element clau de la DAC, sense el qual no podria existir: la motivació massiva de la població per una causa justa, i tant en el procés de reconeixement internacional de la independència com en el procés re re-encaixar-se en un estat de les autonomies o en estat federal, aquest sistema de contribució a la seguretat amb una Autodefensa ciutadana noviolenta i un Cos Civil Català de Pau pot esdevenir una aportació singular que reforci les nostres capacitats i ens situï com un referent que contribueix a un món més segur i en pau.
Però, no és una mica perillós fiar totalment al poble la defensa del país quan es veu que la gent s’implica cada vegada menys en la vida política del seu país?
La manca d’implicació de les persones en política ve de la manca clara de confiança en els seus dirigents i les seves institucions, mentre que si s’instaura una institució de la qual són elles mateixes les actrius resultarà inevitable una implicació. No obstant això, per conservar el suport del poble cal obtenir sempre el seu suport i validació abans de prendre qualsevol iniciativa en aquest àmbit, a fi de mantenir una coherència amb el nostre propòsit d’auto-gestió de la defensa i d’una seguretat més humana. Aquest suport es podrà verificar a través de processos deliberatius que acabin en referèndums vinculants.
Participació en estructures externes (internacionals)
Afrontar els conflictes violents a nivell internacional és una prioritat urgent que requereix avui en dia importants inversions de recursos civils i militars. Però les parts en conflicte no sempre volen una missió militar per al manteniment de la pau, perquè, entre d’altres motius, la presència militar en una població que ha estat traumatitzada per soldats abans de l’arribada de la missió internacional, pot causar desconfiança i por.
Les forces militars soles no poden prevenir o resoldre un conflicte satisfactòriament. El personal militar cada vegada està sent més utilitzat en funcions humanitàries, però aquestes poden ser millor gestionades per especialistes civils, que poden actuar de manera més efectiva i més acceptada que els militars.
Formar i desenvolupar més civils per realitzar aquestes funcions alliberarà recursos militars. En molts casos, la diplomàcia oficial i la diplomàcia de segon nivell no estan sent suficients i es mostra que cal una actuació complementària i autònoma d’organitzacions externes que, amb col·laboració dels actors pacificadors locals, facin directament sobre el terreny un treball constant i sostingut per reduir possibles impactes negatius de tota intervenció externa.
Una de les eines de l’autodefensa ciutadana a l’exterior és la d’un Cos Civil Català de Pau que sigui competent per actuar a l’exterior en les diferents organitzacions de resolució pacífica de conflictes, com ara el Cos Civil Europeu de Pau, les Forces de Pau Noviolentes o les Nacions Unides. També seria una aportació especial en cas que fos imprescindible una certa relació amb l’OTAN: ser un país convidat o un membre de l’estructura política però no en l’estructura militar.
Una part del personal del Cos Civil català de Pau provindria d’un Servei Civil Català de Pau:
«Per poder realitzar amb seguretat i eficàcia projectes d’ajuda humanitària, de cooperació al desenvolupament o de promoció dels drets humans, cal una situació de pau, mínima i estable. De la mateixa manera que es necessiten cossos d’experts en la gestió de situacions de desastre, naturals o provocades per l’acció de l’home, cal crear cossos d’experts en la prevenció i transformació de conflictes violents i en la protecció dels drets humans. El paper creixent que està prenent la societat civil per part de persones, associacions i ONGs de tot el món en aquest últim camp, fa necessari organitzar aquest potencial de recursos més eficientment.
Un camí de cooperació amb els països sotmesos a conflictes violents és el de concertar una acció combinada entre organitzacions locals i organitzacions externes. Això permet tenir una perspectiva més àmplia i externa al conflicte i poder planificar de forma més sensible i més coherent els seus respectius projectes, evitant solapaments o aspectes desatesos. Moltes ONG estan d’acord que un major grau de coordinació i cooperació ajudarà a incrementar l’efectivitat dels desplegaments civils en situacions de conflicte. La demanda per part de la UE, l’OSCE i les Nacions Unides de personal civil qualificat per les seves missions de pau és creixent i és un indicador que en el futur es posarà l’accent en la intervenció d’organitzacions civils en la prevenció i gestió de conflictes violents. Però actualment no hi ha un sistema coherent per reclutar i entrenar aquestes persones per posar-les a disposició d’aquests organismes o dels centenars d’ONG que treballen en aquest camp.»
Aquesta proposta és un exemple de com les coses s’estan movent per millorar el sistema de seguretat de Catalunya. A més aquest Cos Civil Català de Pau permetria la formació, la col·laboració i l’intercanvi amb els actors de l’Autodefensa ciutadana, ja que el mateix personal voluntari o professional de les dues organitzacions, podria aprofitar les diferents competències adquirides, tant per actuacions internes com externes.
Condicions socials per a una Autodefensa Ciutadana amb mitjans Noviolents
La història no ens espera i com que les situacions són imprevisibles, generalment cal improvisar les respostes però perquè la defensa ciutadana noviolenta pugui ser eficaç, cal tres condicions:
La primera, que ja és un objectiu preuat en si mateix, és una societat equitativa on tothom tingui molt a perdre si perd la llibertat, la qual cosa motiva a assumir riscos per defensar-la i autodefensar-se.
La segona, serà la d’una societat participativa on la gent estigui acostumada a prendre decisions i a organitzar-se per resoldre els problemes. Amb molts centres de poder, distribuïts en el territori i entre els diferents sectors, que no sigui fàcil ocupar-los o destruir-los. Una societat on l’obediència cega no sigui una virtut sinó que la virtut sigui la responsabilitat i l’auto-disciplina.
La tercera serà una societat entrenada en les estratègies i tècniques de la lluita noviolenta: imaginació, capacitat d’iniciativa, bloqueig o immobilització de l’adversari, no cooperació, desobediència civil, creació de solucions alternatives etc.
Evidentment, aquesta autodefensa ciutadana noviolenta es podria aplicar a una poc probable invasió però també a qualsevol tipus de tirania o de govern injust o autoritari que menyspreï els drets i les llibertats…
Una altra forma d’anomenar-la és Defensa Popular Noviolenta:
“En l’ensenyament gandhià trobem alguns dels motius de fons de la investigació i de l’acció de la Defensa Popular Noviolenta. L’antecedent dels Cossos Civils de Pau moderns és el Shanti Sena («Exèrcit de Pau») que representa, des del punt de vista gandhià, l’aplicació del Satyagraha en la dinàmica del conflicte i, per extensió, l’acció noviolenta, realitzada per civils, preparats i disposats al sacrifici personal, interposant-se en el conflicte per posar fi a la violència.
El Shanti Sena va ser concebut com un instrument de mobilització popular, un autèntic moviment de reivindicació de masses, animat per veritables «soldats de la noviolència», capaços d’actuar per la millora de les condicions socials de la població. Prenent prestades les paraules de Narayan Desai, «les Shanti Sena, des del començament de la seva història, es van ocupar dels conflictes entre comunitats. Gandhi va afirmar la necessitat d’organitzar una unitat de Shanti Sena per resoldre els problemes, al començament polítics, després també religiosos, que s’estaven creant… En aquells temps es va demanar a les persones noviolentes que s’organitzessin entre elles i s’interposessin en les situacions de violència». Va sorgir una organització popular noviolenta flexible, adaptable i moderna, capaç d’interposar-se en forma noviolenta a situacions de conflicte inter-comunitari. El seu acompliment es va destacar per conjugar l’eficàcia de les intervencions amb la seva capacitat d’alerta preventiva.
La Defensa Popular Noviolenta, com activació d’un principi de seguretat col·lectiva basat en l’adhesió, el compromís i la participació activa de la ciutadania, pressuposa un veritable «procés de responsabilitat» de la societat civil: responsabilitat que serveix per alimentar la mobilització defensiva de manera més eficaç que la de les armes i pot defensar i tutelar el territori i la població, però també representa la condició essencial per a una política preventiva eficaç. Aquí apareix una de les diferències de fons, en relació al protagonisme del cos social, entre la defensa militar i la defensa noviolenta. La primera pressuposa una societat civil que «delega», atorgant un mandat a les tècniques, als tècnics i a l’exèrcit professional com a tutor de l’ordre, activador de la força armada tant dins com fora dels límits nacionals i artífex de la «repressió», més que de la «prevenció» de la violència. En el fons, es tracta d’allò a la qual cosa estem completament acostumats a les nostres societats. La segona, en canvi, la defensa noviolenta, es basa en la responsabilitat i la participació, rebutja la delegació i la separació dels cossos de defensa, des del moment que és «popular» la mateixa pràctica de la defensa forma part del cos social i com a tal, aquest s’ha d’ensinistrar i preparar-se amb mètodes i tècniques no militars i noviolentes, mobilitzar-se per la defensa del territori i de la població. No oblidem que justament són els Estats que redueixen les despeses militars, orientant els recursos cap a la despesa «civil» i la «social», els que aconsegueixen una millora en benestar social, en progrés civil, com també pel que fa a la seva pròpia estabilitat i seguretat”. [6]
Objectius de la defensa dins un sistema de seguretat humana
Independentment de les eines utilitzades, qualsevol sistema de defensa nacional s’ha justificat per uns objectius semblants:
protegir i assegurar la vida individual i comunitària
preservar la continuïtat de les estructures d’administració social i política
i mantenir el control efectiu sobre el territori.
Per tant, la base de la política de defensa és que dissuadeixi qualsevol intent d’agressió externa. En un sistema d’autodefensa ciutadana noviolenta aquesta dissuasió requereix dues condicions: la cohesió social i territorial a defensar i l’ètica del relat de la relació amb la resta del món.
La cohesió social i territorial s’aconsegueix creant les condicions de pertinença i, per tant, d’identificació comunitària mitjançant l’aprofundiment en els valors i principis democràtics superiors de justícia universal, d’igualtat davant la llei, d’igualtat d’oportunitats i de solidaritat entre els membres de la comunitat, que han de ser recollits en la constitució i aplicats en les lleis. En aquest sentit l’educació, el sistema de benestar social i el sistema de comunicació públic juguen un paper central.
L’ètica del relat de la relació del país amb el món ha d’estar clarament contingut a la Constitució, com recull la nostra proposta, tot renunciant a la guerra, a l’amenaça i a l’ús de la violència en la resolució de conflictes internacionals, però alhora contribuint activament en la construcció de la pau al món. En la Constitució, també hauran de ser respectuosos i èticament irreprotxables tots els àmbits de relació amb altres països, com són les relacions econòmiques o els drets dels estrangers.
Tanmateix, aquesta dissuasió pot resultar insuficient. Per tant, el sistema de defensa ha de ser capaç, de la manera més eficaç possible, d’estar preparat per allò que pròpiament és defensar-se: identificar i avaluar els potencials riscos, perills i amenaces, prevenir-los, protegir-se’n, mirar de suprimir-los i, si arriba el cas, neutralitzar els atacs i posar-los-hi fi.
Aspectes a tenir en compte
Sobre el relat. Qualsevol acte de violència pot desautoritzar la resistència noviolenta del conjunt. Caldrà per tant el màxim d’esforç per evitar-los. Les accions de sabotatge s’hauran de valorar acuradament en cada situació, per evitar que puguin ocasionar mal a cap persona o que puguin ser percebudes com a violentes.
Sobre les estratègies noviolentes. Existeix ja una important anàlisi de les pràctiques noviolentes històriques i de les estratègies noviolentes aplicades que han conformat un sòlid cos teòric. Cal, però, constatar la necessitat d’aprofundir en la teoria, sobretot per concretar com aplicar-les sense improvisar i de manera sistemàtica tant des la societat com des de les institucions públiques.
Sobre els actors. Entenem que un sistema de d’autodefensa basat en una política de noviolència ha de comptar amb el concurs de tot el teixit social: de les institucions públiques, de les institucions civils i de tota la ciutadania possible. Cal comptar, però, com un fet inevitable d’una societat pluralista, amb l’existència d’apàtics i de col·laboracionistes.
Sobre les eines a emprar. Malgrat la política de defensa noviolenta se sustenta en les accions ciutadanes com a armes principals per fer front a les agressions, no pot obviar disposar d’eines tècniques de protecció o d’autodefensa incruenta com poden ser tot tipus d’escuts, amagatalls, sistemes de vigilància i alarma, sistemes de comunicació i tractament de dades, transports,…
Sobre l’economia. Paral·lelament a l’adopció de l’autodefensa ciutadana per accions noviolentes sembla necessari construir al seu voltant un sector de coneixement, industrial i de serveis per assegurar el desenvolupament tecnològic i la capacitat de subministrament autònoms.
Amadeu Recasens, planteja: «Entre els possibles límits al concepte de seguretat, tres es consideren claus:
En primer lloc, els límits conceptuals: el concepte de seguretat ha patit un estirament conceptual (conceptual stretching) i cal restablir definicions clares.
En segon lloc, a partir de la funció violència-por-seguretat, s’aborden els límits de tolerància per determinar com s’estableixen i es mantenen de manera dinàmica els llindars acceptables de seguretat en cada societat / cultura. En aquest context, s’observa la construcció de la seguretat com un producte, en el marc de les polítiques públiques modernes i tardo-modernes.
En tercer i últim lloc, s’aborden els límits de percepció, és a dir, la relació entre el conegut i el percebut. L’alarma social, que és un fenomen manipulable, constitueix un element essencial a l’hora de veure el paper simbòlic de la seguretat en la percepció ciutadana, en relació amb els elements reals de preocupació en temps de crisi.
Aquests tres límits, complexos i dinàmics, estan en permanent transformació. Fenòmens com la globalització o la crisi socioeconòmica d’abast mundial es troben entre els que han comportat importants mutacions en els límits de la seguretat. Cal comprendre aquests i altres possibles límits de la seguretat, però sobretot cal assumir les seves dinàmiques i el seu seguiment permanent des de perspectives alhora crítiques, operatives, possibles, realitzables; en altres paraules, cal ser capaços de implementar-los en polítiques de seguretat.
No es tracta a hores d’ara de negar la necessitat de la seguretat privada, sinó de comprendre per què s’ha tornat necessària, de com s’ha sabut crear el seu mercat, de com s’han desenvolupat un conjunt de productes susceptibles de ser comercialitzats, comprats i venuts. També cal saber com es controla i delimita aquesta activitat per part dels poders públics.
En el fons, les transformacions de l’Estat tardo o post-modern han suposat -quan no permès o alendat- l’operació de privatització de la seguretat. El problema de la lògica privada-comercial és que el seu interès està basat en el benefici / rendibilitat, i per tant només vols assumir aquells aspectes de la seguretat que donin resultats positius en els seus comptes d’explotació. Excepte petites operacions de «maquillatge», aquells aspectes securitaris «no rendibles» seguiran, en la seva major part, en mans d’uns poders públics cada vegada més pauperitzats, i els seus costos seran assumits per l’erari públic.
En aquest punt apareix l’element fonamental apuntat per Castel: el del paper que s’atorga a l’Estat en aquesta tessitura. La fallida de l’Estat social posa en evidència la seva incapacitat per subvenir a les necessitats integrals de seguretat (Robert, 2003: 112-113), la qual cosa comporta una destrucció de la confiança dels ciutadans que porta directament al fenomen de la desafecció. Però al mateix temps que allunya els ciutadans com a actors polítics, el fenomen de l’anomenada governança incorpora de manera cada vegada més activa a una multitud d’actors públics i privats que no poden ser menyspreats a l’hora de parlar de seguretat i de polítiques de seguretat. Això és justament el que obliga a replantejar els límits i característiques dels perills, els riscos i, en una paraula, la seguretat.
Una possible manera de tractar d’equilibrar -que no de resoldre- tant els límits de la seguretat com les seves conseqüències publico-privades, consisteix en l’establiment de polítiques públiques de seguretat coherents, capaços de vetllar per la seguretat com a bé públic i de mantenir marges prou folgats per als llindars de seguretat. En altres paraules, polítiques participatives i generadores de confiança; capaços de reduir la incertesa i evitar el màxim possible de perill mitjançant la recerca d’un equilibri entre fiabilitat i risc acceptable en un entorn social determinat. En aquest punt és important assenyalar que la confiança i la credibilitat no s’estableixen només en el moment d’executar una política, sinó i de manera molt especial, en el moment de proposar-la, quan es planeja i en les polítiques d’informació i transparència que es desenvolupen en el seu entorn.
Però la veritable resolució passa per altres paràmetres, que requereixen unes dosis de coratge social i polític que, per ara, no es veuen venir a l’horitzó.»[7]
La doctrina de la seguretat nacional durant la segona meitat del segle XX ha servit a molts estats per reduir llibertats, per donar suport a cops d’estat, per tolerar o afavorir la tortura, els assassinats sense judici, els camps de confinament sense garanties… En paral·lel sorgit des de Nacions Unides un nou marc: la seguretat humana, un objectiu integral i integrador per combatre les causes i els efectes que creen inseguretat. Aquest és el marc que una Catalunya amb estat propi ha de tenir com a referent de la seva política de seguretat i defensa.
L’objectiu principal de la defensa ha estat la d’evitar la violació puntual o permanent de les fronteres del país, evitar la invasió i l’ocupació del país per exèrcits, per estats estrangers. Avui, en la posició geo-estratègica de Catalunya, no sembla una amenaça massa versemblant, però en canvi sí que patim, en nom del lliure comerç i de la llibertat de moviments de capitals, una ocupació no cruenta, però no menys important de la nostra terra (sòl, construccions, infraestructures, empreses…) i per tant de la llibertat de la nostra població (per llogar o comprar habitatges, per invertir o dirigir empreses, per treballar amb condicions dignes o per haver d’emigrar…). Tots aquests elements són estratègics per a la independència d’un país.
La política de defensa ha de vetllar per denunciar i evitar aquestes formes subtils d’invasió econòmica, cultural… que estan buidant de continguts la sobirania popular i la independència política.
La majoria de conflictes violents ja no són entre estats mitjançant un xoc de forces armades, més o menys equivalents, sinó entre grups més o menys organitzats que ataquen població civil i estats que bombardegen – també població civil- de zones de països suposadament controlats per aquests grups.
La política d’autodefensa s’ha de fonamentar en la prevenció dels extremismes violents – d’individus, de grups, d’organitzacions, d’estats.. – per evitar que aquests arribin a actuar provocant víctimes, que alhora incrementen l’odi i l’espiral de violència cega. Aquesta prevenció demana unes actuacions complexes en molts camps[8]
S’han de conèixer les condicions i el context estructural que condueixen a cada tipus d’extremisme violent:
Manca d’oportunitats sòcio-econòmiques
Marginació i discriminació
Repressió política, violacions de drets humans i estat de dret
Conflictes prolongats i no resolts.
Adoctrinament a presons
Com els objectius a atènyer:
Seguiment dels factors i impacte de TOTES les formes d’extremisme violent
Reforçar l’educació i resiliència a nivell local
Reforçar la responsabilitat de protegir a les víctimes
Assegurar la protecció dels drets humans en les lleis antiterroristes
Promoure la justícia de gènere i exposar les especificitats de gènere
Reforçar el rol dels i les joves com actors pel canvi
Promoure els valors democràtics i protegir l’espai de la societat civil
Generar narratives alternatives a les xarxes socials i als mitjans tradicionals
Promoure l’adopció de Plans d’acció nacionals, regionals i locals
Establir Observatoris per a la Prevenció de l’Extremisme Violent
Acabada la guerra freda, la invenció del xoc de civilitzacions ha fet perdre el dividend de la pau que havia de finançar les bases de la seguretat humana global, i ens han portat a una nova cursa d’armament, a una nova escalada de conflictes regionals (mundials), que en part ens venen com a intervencions contra el mal, contra tirans amb armes de destrucció massiva, i que en alguns casos es revesteixen d’operacions de pacificació o d’ajuda humanitària. Amb un Consell de Seguretat, amb dret a veto dels 5 països principals fabricants d’armes, no sembla que hi hagi cap interès en evitar l’esclat de conflictes violents, sinó més aviat de provocar-los.
La política de seguretat i d’autodefensa s’ha de centrar en prevenir l’esclat dels conflictes violents, fent respectar el dret internacionals i els drets humans, dotant de mitjans adequats i d’acords equitatius perquè els drets puguin complir.
Un dels arguments que més exposen els partidaris d’una política de defensa militar, basada en la força violenta, és que no podem tolerar sense fer res que hi hagi estats o grups que ataquen amb violència a poblacions determinades. I que cal tenir prou capacitat violenta per impedir – millor, dissuadir – aquestes violències.
Una política de seguretat – com una política antiincendis- ha de començar per assegurar la millor prevenció possible, sense la qual les violències – els incendis- serien nombrosos i imparables. Una política de seguretat intel·ligent, eficient i efectiva ha de tenir en compte les causes, els greuges, que porten a aquest estat o a aquests grups a actuar de forma violenta contra d’altres, i a entendre quin és el missatge – desesperat o provocador – dels actes violents. La política de seguretat catalana pot aportar més en aquesta estratègia – perquè podem entendre millor què senten els pobles quan pateixen marginació, menysteniment, genocidi..- que en la de voler intervenir en la extinció violenta dels incendis, que sovint, sense aquesta anàlisi i comprensió de les causes, són posar més llenya al foc.
La guerra és un negoci. La inseguretat és un negoci. La creació d’enemics, d’amenaces, de perills… és un negoci pel qui els crea i pels venedors de les armes, d’aparells i pòlisses que ofereixen els seus productes.
La política de seguretat ha d’identificar i publicitar riscos reals, amb les seves probabilitats i costos; ha d’establir racionalment polítiques de prevenció realistes als riscos probables i als improbables; i ha d’implicar la població tant en la identificació com en la prevenció per evitar que aquesta quedi en mans de publicitats alarmistes, siguin amb interessos comercials o amb interessos partidistes.
En diuen democràcia però no ho és! Sense cohesió social, vol dir sense una mínima equitat econòmica, cultural, política… no hi ha democràcia. Quan un govern que es diu democràtic ha d’imposar coercitivament les seves mesures… perd legitimitat, ja no representa el “demos” a qui ha de servir.
La millor política de seguretat és la que se sustenta en una bona cohesió social, és a dir, en una bona distribució econòmica, cultural i política: els conflictes no esdevindran violents. I això tant en el marc interior, com en l’internacional. Quan hi ha un esclat violent… quasi segur, és que hi ha una violència estructural latent.
En aquest nou context de conflictes asimètrics, la dissuasió o l’esperança de vèncer l’enemic ja no es pot basar en la superioritat de la capacitat destructiva, perquè o no és possible d’emprar – com la guerra atòmica – o perquè no es pot identificar fàcilment l’enemic que està barrejat entre la pròpia població.
La força de la gent, com tota altra força si està organitzada, entrena i preparada, en aquest cas amb les armes de la noviolència i la resistència civil, pot ser una altra via per plantejar l’autodefensa de la societat, en coordinació amb la força policial, que es fonamenta més en la informació, la intel·ligència, la prevenció i la dissuasió que en l’ús de la força desproporcionada armada.
La força de les armes policials tenen una altra funció que la de les militars.
“Les atribucions i responsabilitats de les fes policials i de les forces militars són diferents.(…) A grans trets, les forces policials combaten amenaces interiors (delinqüència comuna, frau fiscal, ordre públic, contraban, terrorisme domèstic, control d’armes, tràfic de drogues…) mentre que les forces militars confronten amenaces exteriors, tot i que poden donar suport a les forces policials en situacions puntuals.
És impossible que una força policial pugui assumir algunes qüestions defensives bàsiques, com són el control de l’espai aeri i marítim, per exemple. Aquest control només es pot dur a terme amb avions i vaixells, amb personal altament qualificat i en contacte permanent amb els aliats internacionals.
La policia ha de ser sempre civil i el seu control ha de sotmetre’s al control judicial per donar les màximes garanties als ciutadans. A més, la policia ha de limitar-se a un ús proporcional de la força i ha de basar gran part de la seva eficàcia en els efectes preventius i dissuasius que suposa l’aplicació del codi penal que segueix a l’acció policial. Per contra, les forces militars no tenen, per definició, caràcter civil, sinó militar, i per tant les seves cadenes de comandament i missió han de ser totalment separades i independents. A més, l’ús de la força en les organitzacions militars no ha de ser necessàriament proporcional a la força de l’oponent, sinó que s’ha d’utilitzar la força necessària per assolir els objectius i minimitzar el dany rebut.
En aquest sentit, és desitjable, que l’àmbit militar no interfereixi ma en la vida civil. La militarització de la policia, es del tot contraproduent i pot afectar els fonaments d’un Estat de dret.”[9]
La política de defensa ha de tractar de civilitzar l’àmbit militar més que de militaritzar la policia.
La frontera entre amenaces interior i exterior és cada vegada menys clara, i en gran part depèn de sistemes d’informació i d’intel·ligència, més lligats a les capacitats cibernètiques que a les capacitats militars.
En el context català no cal exagerar el control de l’espai aeri – que de facto s’ha de coordinar amb els estats veïns-, ni de l’espai marítim – amb aigües territorials molt allunyades de qualsevol amenaça. En qualsevol cas,
Perquè, per a l’autodefensa, hem d’acceptar que “l’ús de la força en les organitzacions militars no ha de ser necessàriament proporcional a la força de l’oponent”?
Fins ara, amb la inèrcia de la història, la raó de la força bruta desproporcionada contra l‘oponent, el monopoli de la violència militar incivil, són les que han adquirit la supremacia social per sobre de la força ciutadana de de la no cooperació i de la desobediència que fan inviables qualsevol tirania.
La política d’autodefensa, en la mesura que vulgui ser-ho de debò i no subterfugi per atacar a l‘exterior, ha d’apostar per aquest apoderament ciutadà, que reforça la democràcia i fa més efectiva la defensa de la integritat territorial, de la població i dels seus béns i institucions.
Si les forces militars es fonamenten en la seva capacitat de dissuasió front a suposats enemics, aquesta capacitat només pot ser creïble participant en grans aliances, que al seu torn, creen un món bipolar que alhora augmenten les amenaces globals en conflictes localitzats.
Qualsevol oponent pot veure’s capaç de crear un conflicte localitzat en una zona d’interès estratègic si creu que un cop vençut – destruït –podrà gaudir dels recursos humans o naturals de la zona invadida, o dels beneficis de la seva reconstrucció.
Una política de defensa que es recolzi en la determinació de la ciutadania organitzada i dotada amb mitjans noviolents dóna un senyal inequívoc a qualsevol temptació d’ocupació militar que no comptarà ni amb els recursos humans ni materials. De què serveix una ocupació si no se’n pot treure rendiment?
En el capítol «Las alternativas a la defensa militar» del llibre «Teoría e historia de la revolución noviolenta» es fa un repàs exhaustiu de les diferents aproximacions al tema d’alternatives a la defensa militar. En aquest cas, a més de la comparativa entre defensa civil i defensa social, hi afegim defensa ciutadana:
Defensa civil noviolenta:
Defensa social (o defensa popular) noviolenta:
Defensa ciutadana noviolenta:
Sistema de dissuasió enfront d’agressions externes que podria substituir o complementar la defensa militar.
Resistència comunitària a una agressió orientada a una transformació sociopolítica més enllà de l’estat-nació.
Sistema de dissuasió, en base a la ciutadania, per substituir la defensa militar i enfortir les capacitats de seguretat humana interior i global.
Les tàctiques noviolentes s’empren pel seu valor pràctic: superioritat racional
L’estratègia noviolenta te superioritat moral, malgrat no tots els qui la practiquen tinguin una concepció filosòfica
La estratègia i les tàctiques noviolentes no sols tenen superioritat moral, també tenen capacitats transformadores dels conflictes.
S’afronta la violència de l’oponent, es tracta de derrotar l’oponent amb estratègies noviolentes
S’afronta la violència, també els elements de la violència estructural. Cerca tenir en compte i satisfer també les necessitats de l’enemic.
S’afronta la violència directa de l’oponent tenint en compte els elements de la violència estructural que la provoquen. Cerca tenir en compte les necessitats de l’oponent però alhora, impedir la seva violència sense generar més violència.
Se centra en la protecció i de l’estat-nació, del govern, del territori; que es pot confondre en la defensa dels interessos de les elits.
És no estatalista, anti-elitista, arrelada en la comunitat, crea poders democràtics alternatius.
Se centra en l’increment de la seguretat humana des de la base, en la protecció de les persones, dels seus béns, del seu territori i de les seves institucions.
És l’Estat qui l’ha d’adoptar.
Es basa en iniciatives socials de base
Es fruit d’un pacte entre la ciutadania organitzada i les administracions públiques, on cadascú te el seu rol, responsabilitat i recursos.
Per operar com alternativa a la defensa armada en les actuals condicions polítiques internacionals
La defensa és part d’una lluita més àmplia per aconseguir canvis estructurals de la societat
Parteix de mostrar la viabilitat com alternativa a la defensa armada, però tant en les condicions com en els resultats suposa canvis estructurals que garanteixen la cohesió i la participació ciutadana.
Referències sobre les potencialitats de la defensa civil alternativa a la militar
«Si la defensa civil fos adoptada conscientment per tota la nació, amb el mateix coratge i disciplina com la que adopten la defensa armada en temps de guerra, podria aconseguir-se molta més protecció per a la vida nacional que la que els exèrcits i armades podrien mai aconseguir, sense exigir el vessament de sang, el malbaratament i la brutalitat de les guerres modernes». Adaptat de (Bertrand Rusell, 1924).
La idea de defensa civil de Gandhi s’ha anomenat heroica perquè està basada en la no-col·laboració total i en la disposició a la mort abans que a la submissió.
La resistència noviolenta – la defensa civil noviolenta – és un substitut de la guerra, més eficaç per resoldre conflictes, tant en costos econòmics, com en vides i patiment. (Gregg, 1935).
La no-col·laboració consisteix en no proporcionar serveis ni recursos a l’invasor, no obeir altres ordres que les de les autoritats civils legals, no infringir insults ni danys als invasors i que els funcionaris públics prometin morir abans que sotmetre’s. (Gregg, 1935).
La defensa noviolenta no sols ha fer difícil l’ocupació per part de l’enemic, sinó que també li ha de resultar perillosa, en minar la moral i la unitat de l’invasor. No es tracta cercar la conversió de l’enemic sinó de cercar els seus punts dèbils i de coaccionar-lo no-violentament. (King Hall, 1958).
La vaga general contra un invasor per no perjudicar els propis ciutadans s’ha d’aplicar en tres fases: 1a. desobediència massiva; 2a desobediència selectiva; 3a desobediència massiva quan les circumstàncies siguin de nou favorables. (Gene Sharp, 1985).
L’objectiu de la defensa (derrotar l’enemic) habitualment acaba per desplaçar el propòsit (fi polític o econòmic que portà a la guerra). El centre de gravetat de la defensa civil és defensar la unitat de la població. (Boserup i Mack, 1974).
El centre de gravetat ha d’estar situat en la moral de la població, no en la seva unitat. (Gene Keyes, 1981):
L’objectiu ha de ser frustrar els objectius principals dels atacants i la defensa s’ha de centrar en els mitjans per aconseguir-ho. (Gene Sharp).
El centre de gravetat ha de centrar-se en la voluntat tant dels activistes del propi moviment de defensa noviolent com en la voluntat dels agents, opinió pública i governants de l’oponent violent. (Burrowes, 1996).
La defensa social és un mètode de protecció front una agressió militar externa, però també front la repressió política interna. (Brian Martin, 1984).
La resistència civil, és l’acció no militar amb un fonament d’acció noviolenta, però amb altres formes de resistència (insurrecció, sabotatge o acció institucional…) (Michael Randle, 1998).
Els conflictes sorgeixen perquè hi ha necessitats sense cobrir en tots els actors, sense cobrir-les no es podrà resoldre el conflicte; però per fer-ho sovint no es poden cobrir en l’actual sistema polític i social, i per tant cal l’acció noviolenta per transformar el sistema i així poder satisfer les necessitats de tothom. (Burrows, 1996).
Objectiu: consolidar el poder i la voluntat de la població que es defensa per resistir l’agressió; i alhora, la contra-ofensiva noviolenta que vol alterar la voluntat de l’elit oponent agressora en favor de la seva participació en el procés de resolució del conflicte que creï les condicions per satisfer les necessitats humanes. (Burrows, 1996).
La denominació que es proposa és Model de Seguretat Humana integral amb Autodefensa Ciutadana per mitjans noviolents. L’operativa està en mans d’un Cos Civil de Pau d’acció interior i exterior.
Seguretat humana integral: en un senti ampli, seguretat humana, que inclou combatre les causes i els efectes que provoquen inseguretat.
Autodefensa: en el sentit de limitar clarament les funcions de defensa pròpia i que no inclou l’atac preventiu ni la intervenció agressiva exterior.
Ciutadana: la força de dissuasió, l’organització bàsica professional – remunerada i voluntària – és civil, és la de la ciutadania, la de la gent, la del poble (pública)… que no la delega ni a un cos militar ni només a un sistema oficial.
Mitjans noviolents: no sols sense violència, sinó que compta amb les estratègies i tècniques de la resistència civil noviolenta.
Cos Civil de Pau d’acció interior i exterior: aquest únic cos civil s’especialitza en accions interiors i en accions exterior, amb la formació, recursos, equipaments adequats a cada tasca.
Per fer front a les amenaces interiors – que moltes d’elles en un món globalitzat són també exteriors- (delinqüència comuna, frau fiscal, ordre públic, contraban, terrorisme domèstic, control d’armes, tràfic de drogues…) cal un sistema policial i judicial ben dotat, preparat, eficient i àgil.
L’Autodefensa Ciutadana, concretada operativament en el Cos Interior Civil de Pau, que incorpora un sistema de protecció civil ben dotat, preparat, eficient i àgil, per a fer front a emergències i catàstrofes. A més té una funció, en temps de pau, de permanent de suport a la policia per a les amenaces interiors.
Per a fer front a les amenaces exteriors cal distingir entre aquelles que són de vigilància i control dels espais aeris, marítims i terrestres, que poden estar en mans d’una policia especialitzada, d’aquelles que són per a un poc probable intent d’invasió/ocupació per una força estrangera; per aquest hipotètic cas, l’Autodefensa Ciutadana, amb un Cos Interior Civil de Pau sembla una opció més dissuasiva i efectiva que la d’unes Forces Militars de Defensa.
Des del punt de vista de la seguretat integral, de la seguretat humana, la principal arma per combatre tant les amenaces interiors com les exteriors és la prevenció de la violència, és evitar les seves fonts: la frustració i l’odi que provoquen les escandaloses inequitats econòmiques, socials, culturals… la manca de llibertats, d’igualtat d’oportunitats, la repressió, l’arbitrarietat de la justícia, la manca de democràcia real, la manipulació informativa, l’entreteniment adormidor de consciències… i en l’àmbit internacional, les agressions amb dobles vares de mesura, la corrupció i el suborn per aconseguir recursos o inversions, l’amistat amb règims que no respecten els drets humans per poder obtenir concessions…
La política de seguretat integral ha de vetllar, com a element clau i inseparable, coherent amb els seus objectius, perquè la població tingui cobertes les seves necessitats bàsiques, materials i immaterials. Sense aquest vincle entre prevenció de la violència i repressió de la mateixa, no pot haver-hi una política i una pràctica de seguretat amb sòlides bases. Seria com esperar que els bombers resolguessin tots els incendis sense una política estricta de prevenció d‘incendis.
El Cos Interior Civil de Pau també pot col·laborar, tant en la prevenció com en les actuacions de protecció de la població i de les seves necessitats.
Si la vida digna de les persones –siguin de l’interior o d’arreu del món- és el primer objectiu d’una política de seguretat integral, la protecció dels seus béns, dels seus mitjans de vida, en són el segon. I no sols dels béns particulars, també dels béns comuns, els serveis públics i les infraestructures que permeten la vida social en condicions.
Una política de seguretat ha de tenir identificades les infraestructures, serveis i equipaments crítics o estratègiques per millorar la prevenció, la preparació i la resposta davant de possibles atemptats terroristes o d’altres amenaces. “Les infraestructures estratègiques són les instal·lacions, xarxes, sistemes i equips físics i de tecnologia de la informació sobre les quals recau el funcionament dels serveis essencials. Les crítiques són aquelles infraestructures estratègiques indispensables que no permeten solucions alternatives, de manera que la seva pertorbació o destrucció tindria un greu impacte sobre els serveis essencials. Es tracta, per tant, dels serveis necessaris per al manteniment de les funcions socials bàsiques, com són la salut, la seguretat, el benestar social i econòmic dels ciutadans, o l’eficaç funcionament de les institucions de l’Estat i les administracions públiques.”[10]
La política de seguretat integral ha de garantir l’accés a aquest bens, serveis i infrastructures per a tota la població, més enllà de la protecció del dret a la propietat o als recursos econòmics per gaudir-ne. Aquest objectiu reforça el primer, i incrementa la cohesió social, base de qualsevol política de seguretat i d’autodefensa.
El Cos Interior Civil de Pau també pot col·laborar, tant en la prevenció com en les actuacions per protegir els béns i insfrastructures.
Podem tenir un país amb sobirania política – en el marc limitat dels tractats europeus i internacionals – però desposseït de la terra i dels seus recursos naturals, en mans d’inversors estrangers o de companyies transnacionals.
Una política de seguretat integral no sols ha de vetllar per mantenir sota control propi les infraestructures, serveis i equipaments considerats estratègics, sinó també la propietat i ús social del sòl i dels recursos naturals que permetin enfortir les sobiranies bàsiques, que redueixen la dependència exterior: alimentària, energètica…
El Cos Interior Civil de Pau també pot col·laborar, tant en la prevenció com en les actuacions de protecció de la terra i dels recursos naturals.
L’espai terrestre a controlar – relativament si estem en el tractat europeu de lliure circulació de persones i béns- és el de la frontera amb Espanya, amb França i amb Andorra.
L’espai aeri a controlar és una petita part de l’espai aeri europeu, que amb els mitjans actuals permet perfectament fer el seguiment de totes les aeronaus fins el marc de l’Agència Europea per a la Seguretat en la Navegació Aèria (Eurocontrol).
El mar territorial a controlar és la franja de mar adjacent a la costa i sotmesa a la sobirania d’un estat. D’acord amb la Convenció del Mar, l’extensió màxima del mar territorial és de dotze milles nàutiques (poc més de vint-i-dos kilòmetres), comptades a partir de les línies de base. L’alta mar és, d’acord amb allò establert a l’article 1 del Conveni de Ginebra de 1958, tota aquella part del mar que no forma part del mar territorial o de les aigües interiors. Es tracta doncs d’aigües no sotmeses a la sobirania de cap estat, per la qual cosa també reben el nom d’aigües internacionals.
La política de seguretat integral ha de comptar amb cossos especialitzats de la policia amb la formació i els mitjans adequats per a la vigilància, control i protecció d’aquests tres espais, i amb la integració en els organismes internacionals que vetllen per la seguretat.
En cap cas, des de la perspectiva d’autodefensa, no cal disposar de personal ni de mitjans per a missions fora dels nostres espais. Si la política de cooperació internacional ho requerís, es podrien preparar nous equips per facilitar a d’altres països sistemes semblants d’autodefensa.
El Cos Interior Civil de Pau també pot col·laborar, tant en la prevenció com en les actuacions de control i protecció dels espais terrestre, marítim i aeri.
El ciberespai s’ha convertit en l’element clau, per transversal, de tot sistema de seguretat. La robustesa dels sistemes i de les xarxes, del maquinari i del programari, la capacitació i especialització dels equips humans són els punts més sensibles de la nostra societat. Un ciberatac és avui més probable i potser més greu que qualsevol altra forma d’atac convencional.
La política de seguretat integral ha de considerar que si hi ha algun nou espai estratègic on invertir sense fons en personal especialitzat i en equipaments adequats és en el de la seguretat del ciberespai.
El Cos Interior Civil de Pau també pot col·laborar, tant en la prevenció com en les actuacions de control i protecció del ciberespai.
Els accidents i les catàstrofes provoquen avui molta més mortaldat que les guerres i els conflictes violents.
La política de seguretat integral no sols ha de tenir un sistema d’emergències per actuar quan produeixen sinó que ha de posar les condicions per prevenir-los adequadament.
El Cos Interior Civil de Pau també pot col·laborar, tant en la prevenció com en les actuacions d’emergencia per fer front a accidents i catàstrofes.
Dels rols de les Forces de Defensa de Catalunya, que segons “Política de defensa i estat propi”[11] ha d’assumir, només dues primeres mereixen un estudi més aprofundit:
Defensar Catalunya d’una agressió armada (resistència a agressions externes en terra, mar i aire)
Participar en operacions internacionals de manteniment de la pau
Ja s’ha comentat que una agressió armada en vista a una invasió en el context actual és molt poc probable. Si l’objectiu queda reduït a resistir agressions externes terra, mar i aire, en la situació geoestratègica de Catalunya, tampoc sembla molt probable, però, com veurem, uns cossos especialitzats de policia i una b coordinació amb els veïns no donen cap justificació a la creació d’unes Forces de Defensa Armades Catalanes.
Els altres quatre rols, no sembla que siguin funcions essencials per poder justificar la seva existència, pel seu caràcter “d’assistència” a d’altres cossos que han d’estar clarament en mans d’autoritats civils.
Conduir operacions de recerca i rescat
Assistir les forces de policia en el manteniment l’ordre intern
Assistir l’autoritat civil en cas d’emergències i de desastres naturals
Tasques cerimonials i d’altres requerides pel govern
La política de cooperació internacional ha de ser coherent amb la política de seguretat humana integral, s’ha d’evitar que les relacions comercials siguin contradictòries amb les relacions polítiques, culturals o de solidaritat. No podem amb una mà aprofitar posicions de força per obtenir avantatges que malmeten recursos naturals, que sotmeten la població a treball indigne, que desequilibren a favor nostre la balança comercial i amb l’altra ma oferir ajuda humanitària per pal·liar els efectes de la nostra depredació; no podem impedir la lliure circulació de persones mentre ens aprofitem de la lliure circulació de capitals; no podem participar en intervencions de manteniment de la pau sense demanar perdó i reparar greuges de guerres que han destrossat els seus països, directament o en coalicions civilitzatòries.
Apostar per la seguretat humana obliga a una política de cooperació que combati la violència estructural com a causa de la violència física que tard o d’hora es manifestarà. Aquesta és la millor política de seguretat internacional i la millor contribució a la defens pròpia i a la pau global: no serem una amenaça per a ningú, buscarem l’equilibri en les relacions bilaterals, reconeixerem greuges del passat i concretarem reparacions.
Més enllà de la cooperació bi o multilateral en tots els dominis possibles de la seguretat humana (alimentària, energètica, cultural, educativa, sanitària,…) la cooperació política amb una bona diplomàcia és una bona base per incrementar la seguretat. La cooperació policial i judicial, la cooperació en els sistemes d’informació i d’intel·ligència, enforteixen els lligams entre els països i redueixen l’acció de les xarxes internacionals que creen inseguretat.
Si el sistema de seguretat específic en l’àmbit interior està configurat per la Policia i el Cos Interior Civil de Pau, en l’àmbit d’actuació exterior està configurat per la Cooperació policial i judicial, però molt especialment pel Cos Exterior Civil de Pau professionals –remunerat i voluntari – que amb els equipaments i amb una bona dotació de recursos contribueix en la prevenció de la violència, en la pacificació i en el manteniment de la pau, integrat o no en altres iniciatives oficials o ciutadanes. Amb la seva creació es vol contribuir a la creació del Cos de Pau Civil Europeu (o Euro-Mediterrani) com aportació a la Política de Seguretat Europea.
Aquest Cos també intervé com a servei d’emergències i ajuda humanitària en catàstrofes arreu del món, enquadrant i aportant recursos a innovadores iniciatives ciutadanes com Open Arms, capaces de reaccionar àgilment a noves necessitats.
Es tracta de convertir aquest Cos, per la seva capacitació, disponibilitat i efectivitat, en un referent mundial d’ajuda en situacions “complicades”, en el vaixell insígnia de la presència i la cooperació catalana per una seguretat humana integral al món.
En les polítiques de cooperació i solidaritat el suport públic a iniciatives, projectes i organitzacions dedicades a la prevenció de violències i al manteniment de la pau per vies noviolentes ha estat poc significatiu. El Cos de Pau Civil Català ha de suposar un reforçament d’aquestes iniciatives ciutadanes amb intercanvi d’experiències, actuació conjunta o complementària segons els casos i amb un espai conjunt de formació i reclutament.
Els dos arguments dels qui estan a favor d’unes Forces de Defensa de Catalunya són:
Que, si volem ser reconeguts pels altres països ens cal tenir unes forces armades assimilables a les seves.
Que, malgrat no tenim cap amenaça d’invasió a la vista, sí que la tenen altres països europeus aliats i que això ens obliga a ser solidaris.
Sobre el primer, cal aclarir si el que esperen és unes Forces Armades o si el que volen és despesa militar per entrar al club (com fou el peatge de la compra de l’AVE a França a canvi de perseguir a ETA). Si fos els cas, podem fer unes bones inversions en equipaments de doble ús – civil, emergències i control – que a diferència dels equipaments militars, podran tenir un ús quotidià per millorar alguns camps de la seguretat humana integral.
Sobre el segon, que te a veure també amb el primer, cal aclarir si volen un exèrcit amb més armes i 20.000 soldats més, a tenir operatiu no abans de 5 ó 10 anys o si volen una contribució efectiva a la seguretat comuna i a la pau internacional. Dit d’una altra manera, quin valor aportaran 20.000 soldats novells en una Europa sobre militaritzada amb quasi 2 milions de soldats només en els països europeus de l’OTAN?[12]
L’ex-canceller alemany Gerard Schröder en una entrevista recent del setmanari Der Spiegel reproduïda per la revista El Temps el 18.04.2017 diu:
“—Els nord-americans ja no volen assumir els costos de la seguretat d’Europa. Reclamen que els europeus, precisament la rica Alemanya, es preocupin més de la pròpia seguretat.
On és el problema?
—És que ja ho fem. Ho fem en el marc que nosaltres considerem oportú. Aquest és el dret sobirà de tot Estat. Al senyor Trump li diria: compari la proporció d’ajuts al desenvolupament que vostès aporten, relacionat amb el compromís personal de les Nacions Unides, amb la proporció que aportem nosaltres. La nostra contribució tampoc no és suficient, però és clarament més alta que la seva. Els Estats Units cometen l’error de pensar que la seguretat només té a veure amb un exèrcit fort i altament armat. I això no és així, com ha demostrat el moviment dels refugiats. És un moviment que no s’atura amb un exèrcit fortament armat.”
Entenem les decisions sobre les formes de contribuir i participar a la seguretat humana internacional i a la defensa dels drets humans arreu del nostre planeta com a decisions estrictament pròpies en tant que manifestació de la plena sobirania que volem. Coincidim que la qüestió és assolir la independència i que això requereix el reconeixement internacional. Però volem un reconeixement que ens accepti tal com volem ser. No volem un reconeixement a costa de la nostra sobirania, un reconeixement que ens faci dependents.
En definitiva, si el reconeixement de la independència i si la contribució solidària a la seguretat i la defensa europea comuna demana dedicar uns recursos humans i materials, hem d’estar disposats a aportar-los des del primer dia, concretant la nostra aportació amb allò que ja sabem fer millor, però amb més mitjans, tot contribuint a fons al Cos Civil Europeu de Pau.
I, fins i tot, amb el compromís d’aportar els recursos humans i materials corresponents al nostre pes demogràfic i econòmic, al futur exèrcit europeu quan aquest es constitueixi. Creiem que aquesta posició de racionalitzar l’esforç de defensa s’entendrà molt millor que l’aportació acrítica a un sistema irracional, car[13] i inefectiu d’exèrcits nacionals[14]
La política d’aliances internacionals en el camp de la seguretat d’una hipotètica Catalunya amb estat propi podria ser:
1. Una declaració inequívoca de neutralitat (no atacarà ni participarà en cap atac a cap altre país) 2. Una clara aposta política i amb recursos per recolzar els programes civils de pau i seguretat de Nacions Unides. 3. En el cas de pertànyer a la Unió Europea, recolzar la Política de Defensa i Seguretat (però no demanar ingrés a la OTAN, ni molt menys en la seva estructura militar) 4. Participar activament en l’Organització de Seguretat i Cooperació Europea com a mecanisme multilateral de seguretat i cooperació no militar. 5. Enfortir aliances i cooperació amb els Estats sense exèrcit i amb els Estats que disposin de sistemes de Defensa Civil per potenciar-ne el seu coneixement i enfortiment. 6. Treballar per ser un referent internacional en la prevenció dels conflictes i en les intervencions civils de pau governamentals i no governamentals; en un estat sense exèrcit violent però actiu en la construcció civil de pau.
El comandament operatiu del Sistema de Seguretat integral amb Autodefensa ciutadana ha de tenir una estructura jerarquitzada per assolir la seva màxima eficàcia i eficiència en situacions de crisi. No obstant, això no ha d’excloure una organització descentralitzada, tant territorial i sectorial, que ha d’intervenir en la definició participativa de les estratègies i en la realització d’accions en certes circumstàncies, quan es produeixi un col·lapse del sistema jeràrquic.
El primer analitza, dissenya i decideix participativament les polítiques d’autodefensa i de cooperació internacional.
El segon les executa amb la direcció de l’autodedefensa i de l’acció exterior per la seguretat i la pau.
El primer sorgeix de la voluntat i participació democràtica de la ciutadania: territorialment les organitzacions ciutadanes interessades, les administracions dels barris, municipis, comarques vegueries i el parlament hi han d’estar involucrades.
El segon correspon a les administracions públiques dotar de professionals remunerats i enquadrar el cossos de voluntaris amb estructura territorial i sectorial.
El comandament del primer correspon a la Presidència de Catalunya assistit per la Conselleria de Seguretat, Autodefensa i Pau.
El comandament del segon correspon al Cap d’Estat Major d’Autodefensa i Cos Civil de Pau nomenat pel Presidència amb dependència de la Conselleria.
En absència de conflicte obert tindran les següents funcions:
vigilància i alerta de perills,
riscos i amenaces,
anàlisi de la seva aportació a la defensa per accions civils,
participació en l’elaboració dels plans de contingència en el seu àmbit competencial i manteniment en disposició d’actuar dels operatius d’acció que se’ls encomanin.
En cas de conflicte obert:
Executaran les accions previstes als respectius plans de contingència amb el grau d’autonomia i coordinació que aquests contemplin.
Els plans de contingència establiran les línies de comandament i funcions dels seus membres.
A l’àmbit sectorial sembla necessària la implicació dels següents agents públics i privats:
Universitats i centres de coneixement
Empreses
Treballadors
Pagesos
Mitjans de comunicació
Centres educatius
Centres sanitaris
Cossos de Policia i protecció civil
Les diferents unitats administratives territorials –municipi i barri (depenen de la grandària), comarca, vegueria- disposaran d’un Cos Civil de Pau sota el comandament del President de la unitat corresponent, que integrarà els voluntaris que se n’adscriguin.
Dins del mateix Departament existeix des del 2006, la Direcció General de Protecció Civil, les funcions de la qual anteriorment es desenvolupaven des de la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments. I aquest fet, comporta que dins el mateix Departament d’Interior, trobem dues Direccions Generals que competeixen per liderar l’emergència. Les actuacions de les dues direccions generals han estat guiades sovint pels principis de rivalitat i antagonisme, i s’han caracteritzat per no treballar de forma complementària o solidària sinó en un model de confrontació, a la recerca del protagonisme de l’emergència en solitari i de l’exclusió l’un de l’altre.
A més, des de Protecció Civil es permet que les seves associacions de voluntaris facin tasques operatives de primera intervenció que no els pertoquen, com extingir incendis. El nou Estat català pot ser una magnífica oportunitat per endreçar aquesta dualitat amb un únic Cos Civil de Pau (amb acció interior i exterior).
Més enllà de les organitzacions territorials i sectorials, aquestes podran planificar i actuar conjuntament per fer front a riscos específics de certs territoris o de certs sectors.
Una seguretat integral amb autodefensa ciutadana només te sentit si mobilitza una part de la població que se sent motivada per implicar-s’hi de forma voluntària. Ara bé, per enquadrar aquesta energia ciutadana i convertir-la amb una força operativa tant en temps de pau com en temps de guerra, cal un cos remunerat amb dedicació exclusiva que adquireixi experiència, que l’endreci i la comparteixi. Un cos professional, remunerat i voluntari, públic, del poble i al servei del poble.
Un Cos Civil de Pau, amb acció interna i externa, pot començar a organitzar-se des que hagi voluntat política ciutadana i oficial. Per les seves funcions, no és indispensable haver constituït un Estat propi, però amb ell pot prendre més volada, perquè permet incloure’l en el marc d’un sistema de seguretat humana integral.
Com primer pas, es tracta d’implicar les diferents organitzacions ciutadanes i les diferents institucions públiques interessades en el projecte i dotar-les per recursos per poder fer un pla d’integració i per començar a executar-lo, ni que sigui sectorialment o territorialment.
A mesura que la nova composició del govern i la dotació pressupostària ho permeti, es podrà desplegar gradualment, en l’acció interior i en l’acció exterior, començant per les actuacions prioritàries pel seu caràcter crític o estratègic.
El pressupostos públics de Catalunya dotaran adequadament de recursos econòmics ambdues estructures del Cos Civil de Pau, la Política i l’Operativa, tant per a l’acció interior com per a l’exterior.
Una primera avaluació de les necessitats en recursos humans i econòmics fa suposar que seran molt inferiors a les necessàries en un sistema de defensa militar convencional, però l’estalvi de recursos no ha de ser la raó: els mateixos recursos dedicats a una política de seguretat integral amb autodefensa ciutadana tenen un efecte multiplicador material i immaterial molt superior sobre tota la societat que els dedicats a muntar un exèrcit amb inversions multimilionàries en armament comprat a l’estranger i que en els millors del casos es farà obsolet abans de qualsevol ús.
Com és evident les estructures administratives disposaran de les corresponents unitats d’administració, jurídiques i d’intervenció econòmica.
La societat catalana contemporània ha apostat amb més claredat que d’altres contra la guerra i la violència com a mitjà per resoldre els conflictes; ha apostat per la cooperació i la solidaritat com a millors mitjans per fonamentar la seguretat i promoure la pau amb mitjans pacífics. La cooperació i la solidaritat, no crear-se enemics, són condicions imprescindibles però no suficients per poder plantejar les bases d’una bona seguretat interior així com d’una defensa del territori, de la població i de les seves institucions.
La política catalana ha de reforçar aquesta aposta tot definint-se constitucionalment com un estat de pau i, per tant, recolzant i participant activament en aquelles organitzacions multilaterals que tenen una legitimitat més general i més neutral com Nacions Unides i seves agències. En l’àmbit europeu haurà de participar en l’Organització de Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE) i, potser, en la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) de la Unió Europa. En qualsevol cas haurà d’afavorir i de co-liderar el repte de fer avançar la Unió pel Mediterrani (UpM) com el nostre marc més proper i estratègic.
La política catalana ha d’aportar a aquests organismes les capacitats i experiències que tenim per afrontar els canviants reptes de la seguretat i de la pau, tant en l’interior com en les relacions internacionals; ha de posar en valor i potenciar allò que som i tenim: el diàleg i la negociació més que la força armada; així com l’experiència social i institucional de cooperació en temes clau (com la reducció de les causes dels conflictes socials; l’actuació pacífica abans, durant i després dels conflictes armats; el reforçament dels drets humans i dels pobles; la reconversió de policies i justícies repressores i corruptes; la intervenció diligent en emergències i catàstrofes.
La política catalana ha de garantir la seguretat interior amb uns serveis policials, d’emergències i judicials adequats per fer front amb efectivitat als riscos, perills i amenaces reals[15].
La reorganització de les policies en un sols cos amb especialitzacions (municipal, judicial, fronteres, d’informació i contra-informació, d’intervenció, digital…) és un pas imprescindible per a la seva coordinació amb un sistema integrat d’emergències i de protecció civil.
Un sistema legal senzill i clar, que doni seguretat jurídica i que permeti a un sistema judicial profundament renovat que sigui àgil i eficient, és l’altre base d’una política de seguretat interior.
La condició de gent pacífica del poble català és una identitat que cal construir i reconstruir permanentment i perseverant; comporta estar disposats a defensar els drets propis i internacionals amb mitjans pacífics i això pot tenir costos, res no és gratuït. El fonament de la seguretat és un poble cohesionat, orgullós de la seva organització social i política, que està disposat a patir dificultats per obtenir i mantenir la seva cohesió i llibertat. Aquesta és la força que dóna legitimitat a les polítiques de seguretat institucionals, però també és la que dóna confiança i fomenta la participació civil en les tasques de manteniment de la pau internacional. Cal facilitar que una part de la ciutadania vulgui continuar exercint les seva voluntat de contribuir directament a la seguretat i la protecció interior i internacional.
Per canalitzar aquest desig i aquesta força social es crea l’Associació promotora del Servei Civil Català per la Pau[16], que aplega aquelles organitzacions socials que ho desitgin i a la ciutadania que s’hi vulgui implicar, amb l’objectiu de potenciar la formació, l’enquadrament i l‘actuació d’un cos de voluntaris amb capacitat de reforçar la seguretat interior i internacional. Un cos orientat a la protecció civil de la població i del territori, tant en el marc interior com l’internacional, sempre amb mitjans noviolents. Inicialment serà un cos voluntari no remunerat que s’anirà formant amb l’aportació de les persones que tenen llarga experiència en accions civils, tant internacionals com nacionals.
Les organitzacions cíviques signants d’aquest Pacte Nacional sobre la política de Seguretat i Pau de Catalunya ens comprometem a orientar les nostres actuacions per donar coherència i viabilitat als principis i polítiques exposats.
Per visualitzar i canalitzar aquestes alternatives es planteja la creació d’una plataforma d’ONG i entitats – Taula de Pau – que ultrapassi l’àrea estricta dels moviments de pau, per posar en marxa una infraestructura bàsica amb tres objectius inicials:
Emprendre una campanya de difusió per donar a conèixer la idea i desenvolupar una visió oberta i favorable dels sectors clau de l’opinió pública catalana respecte un possible Servei Ciutadà Català Noviolent per la Pau. Un primer pas és demanar la implicació i/o el suport als més 6000 signants dels diferents documents de Pau i Treva i d’Estat de Pau. Serà significatiu veure la resposta (per exemple: Un 1% = 60 implicats. Un 10% a 10 € = 6.000 €.)
Buscar l’interès i compromís d’altres organitzacions socials i polítiques per promoure, donar suport i participar en la creació i organització d’una associació promotora del SCP a Catalunya.
Passat l’1-O i en funció dels resultats, caldrà incidir en la inclusió d’aquests principis en la redacció de la nova constitució; però en qualsevol cas, caldrà establir una interlocució amb les institucions públiques definides pel Govern, per elaborar un esborrany consensuat d’un Pla Director del SCP que inclogui el desenvolupament dels diferents aspectes centrals desenvolupats en l’informe, així com decisions clau sobre el seu model d’implementació. Per a això, és possible que fos necessari sol·licitar l’elaboració d’alguns informes tècnics addicionals a alguns especialistes en la matèria, que poguessin servir de suport per a la presa de decisions.
[1] Construir un estat segur i en pau. ICIP. Eines #18, 2016
[2] Lituània » va ser l’únic país que va utilitzar la resistència civil d’una manera deliberada, es va esforçar a donar-li estructura organitzativa i la resistència civil es defineix explícitament com una forma de defensa nacional (1990-1991).» (http://www.gvpwardha.iecit.in/documents/books/conflict/grazina.html).
Ara bé, «Sota aquestes noves circumstàncies (integració a l’OTAN) l’objectiu de la resistència i la defensa civil ha estat sotmès a canvis. La dissuasió d’agressions dirigides a un enemic concret s’està perdent en aquest moment. La principal raó de la resistència civil en el estat actual de desenvolupament democràtic del país sembla ser la defensa dels drets civils fonamentals, la preservació i foment d’una societat civil forta i els seus valors. D’acord amb això, en un sistema de defensa civil, la dissuasió es transformaria en un projecto educacional de preparació de la gent per a la vida civil. Aquest és el camí en que la defensa civil ha estat tractada en el sistema de defensa de Lituània en els últims anys, com fa evident el programa i activitats del Centre d’Entrenament de Resistència Civil.» Conclusions al document Civilian Resistance in the Security and Defense System of Lithuania: History and Prospects. 2003. Gražina Miniotaitė (1948-2013)
També és rellevant la situació subsidiària en que actualment està considerada la defensa civil p.e. a Suècia, literalment la pàgina web del govern diu: “La Defensa Civil basa el seu treball en la preparació per a emergències de la societat i té com a objectiu principal la preparació abans i durant la guerra per a protegir la població, garantir les funcions clau de la societat i contribuir a la capacitat de les Forces Armades per respondre a un atac armat.”
[3] El desenvolupament teòric de les accions i estratègies noviolentes està força desenvolupat -p.e. en La guerre civilisée. Gene Sharp. Presse Universitaire de Grenoble, 1995, no així les estructures estatals a disposar per dur-les a la pràctica.
[4] Inspirats en l’estudi de Jessica A. però sense considerar la creació d’un exèrcit provisional.
[5] La guerra per accions civils. Jean Marichez, Xavier Olagne, 1998
[7] La seguridad y sus límites: claves para la construccion de un producto. Amadeu Recasens.
[8] Declaració de Barcelona: Pla d’acció de la societat civil euro-mediterrània per a la prevenció de totes les formes d’extremisme violent . Barcelona, 30 de gener de 2017
[9] Política de defensa i estat propi. Editorial Base. Barcelona, 2017. pàgs. 24-25
[12] Des de la crisi financera mundial del 2008, 18 dels 31 països europeus han reduït la despesa militar en més d’un 10% en termes reals. La retallada més dràstica ha estat en les contractacions, però per primera vegada també s’ha trencat el tabú de reduir el nombre de soldats. El total de personal militar als socis europeus de l’OTAN ha passat dels 2,51 milions del 2000 a 1,86 milions el 2012, és a dir, una retallada pròxima al 25%, segons dades de l’IISS. «La desacceleració actual és el resultat de la combinació de les mesures d’austeritat i la reestructuració que encara arrosseguem de la Guerra Freda -afegeix Perlo-Freeman-. http://www.ara.cat/dossier/Lausteritat-Noruega-Portugal-Holanda-Alemanya_0_922107852.html
[13] La Comisión Europea, presionada por la industria armamentística, está ahora planeando utilizar, por primera vez desde que la unión existe, miles de millones de presupuesto público para desarrollar tecnología militar avanzada [1].
Aunque lo presentan como ‘defensa’, la realidad es que el objetivo de estos subsidios es preservar la competitividad de la industria armamentística y su capacidad de exportar, incluso a países que contribuyen a la inestabilidad y que participan en sangrientos conflictos, como Arabia Saudí [2].
El año pasado nuestros gobiernos y eurodiputados aprobaron un presupuesto de 90 millones de euros para financiar tres años de investigación militar y esto es solo el principio.
La Comisión ha estado presionando para que el “sector de la defensa” se convierta en una prioridad dentro de las líneas de financiación ya existentes, desde los fondos estructurales y regionales, pasando por la ayuda al desarrollo, incluyendo el programa Erasmus para la educación… ¡que ahora pasarían a construir nuestra capacidad militar [3].
El 7 de junio, la Comisión lanzó el Fondo Europeo de Defensa [4], mediante el cual pretende destinar 500 millones de euros adicionales del presupuesto de la UE a la investigación y desarrollo de la industria armamentística durante el período 2019-2020 [5]. Es más, a partir del 2021 dicha contribución llegará a los 1.500 millones de euros al año, lo que significa un aumento mucho mayor del propuesto en noviembre de 2016 [6].
Este fondo también incluirá contribuciones nacionales hasta llegar a los 4.000 millones de euros al año, con el fin de financiar la última fase del proceso: el desarrollo y compra conjunta de equipamiento militar por parte de todos los Estados miembros. La Comisión propone que las contribuciones nacionales a este fondo queden excluidas del umbral de déficit del 3% que cada Estado miembro debe respetar. Un privilegio del que no gozan las inversiones en educación, salud o medio ambiente.
Todo ello implicará necesariamente drásticos recortes en gastos prioritarios tanto a nivel nacional como europeo. Además, la UE insiste en que estos nuevos gastos deberían serán añadidos al presupuesto militar nacional existente, y no sustituirlo.
[14] Malgrat la dràstica retallada, la UE continua tancant la porta a un projecte de cooperació en matèria de defensa. «Si fa dos anys ja es va obviar el debat per tirar endavant una indústria armamentística comuna i evitar duplicitats inútils, queda clar que un exèrcit europeu està totalment fora de l’agenda -puntualitza Perlo-Freeman-. Mantenir l’autonomia nacional en defensa és encara molt important», rebla l’analista. http://www.ara.cat/dossier/Lausteritat-Noruega-Portugal-Holanda-Alemanya_0_922107852.html
[15] Sobre com afavorir la seguretat per fer front a riscos, perills i amenaces reals: www.estatdepau.cat
Benvingudes i benvinguts. Gràcies per ser avui aquí,
Donar les gràcies a tots els companys i companyes que durant aquests 4 anys han aportat crítiques i propostes que han permès escriure aquestes pàgines.
Quina força té un llibre en un món ple d’armes i de guerres?
Què pot fer un petit país per evitar que la cursa d’armaments torni a ser la més alta després de la guerra freda?
El ministre de Defensa de Lituània, Andreus Butkevicius el 1991 va dir: “Mai tindrem un exèrcit prou fort com per defensar-nos d’un agressor estranger. El nostre objectiu només pot ser derrotar-lo moralment, econòmicament i políticament, no físicament”. I, fent referència al llibre de Gene Sharp sobre Defensa per mitjans civils: “Prefereixo tenir aquest llibre que una bomba atòmica”.
La Gran Concentració de l’11 de setembre de 2012, va ser el detonant per endegar Pau i Treva, un espai de reflexió “amb l’objectiu de fer propostes concretes i viables que permetin endegar una política catalana de pau i seguretat humana”.
El 30 de gener de 2013 llançàvem, amb un centenar de personalitats, el manifest, “Catalunya per la seguretat humana i la pau”, que va obtenir més de 4.000 adhesions en poques setmanes.
El grup inicial s’amplià amb altres veterans del moviment per la pau i s’anomenà Seminari Estat de Pau. L’1 de novembre de 2013 feiem públic el document “Catalunya, nació de pau” que aplegava dues mil adhesions més. I els dos darrers anys hem continuat elaborant propostes, totes elles publicades al web estatdepau.cat.
* * * *
Pensàvem que acabat el sagnant segle XX i la guerra freda podríem viure el nou segle en pau. Però el malson no acaba i empitjora amb la creació de nous enemics. Continuem malvivint en un món on unes minories continuen imposant la misèria i la guerra com a mitjans per mantenir i enfortir els seus privilegis.
Aquestes minories ens fan creure que vivim sota la força del dret, de la raó, del diàleg, de la ciutadania, de la democràcia… però quan els pobles vindiquen aquests drets i posen en perill els privilegis de les minories, aquestes minories imposen la raó de la força, de les armes, de la violència, de la tortura i de la por.
D’altra banda, també és cert que la immensa majoria volem viure segurs i en pau. Som conscients de la criminal brutalitat de les guerres, ens sentim impotents davant aquelles guerres que es declaren, i encara més, si ho fan en nom de la pau.
Què podem fer?
El primer pas per sortir de la impotència els anys 70 va ser plantar-nos, dir no, objectar, desobeir el servei militar.
Ara, 40 anys després, tenim l’oportunitat d’objectar a l’exèrcit i a la guerra, no sols com a individus, també com a país. Catalunya pot objectar a la suposada obligatorietat dels estats “normals” de tenir exèrcit; pot repensar la idea tradicional que amb un exèrcit estarem més segurs i contribuirem a un món amb més pau.
El segon pas en aquell moment va ser plantejar una alternativa, un servei civil que combatés les causes de la guerra.
Ara, 40 anys després, tenim l’oportunitat d’endegar un sistema civil de seguretat humana que redueixi riscos i que contribueixi a evitar les causes de la guerra i, si aquesta es dóna, a no allargar-la i poder així reconstruir la pau amb el menor dany possible.
Les reflexions del llibre se centren en com enfocar la seguretat i la defensa en el cas que Catalunya tingui el seu Estat propi. No volen ser cap doctrina tancada, ni generalitzable.
En la Catalunya actual no hem trobat cap risc, perill ni amenaça que justifiqui la creació d’un exèrcit.
Sí que hem trobat en canvi alguns riscos, perills i amenaces que no estem afrontant adequadament i que en cap cas un exèrcit els dóna una bona resposta.
Per tant, sí, necessitem un sistema de seguretat per fer-hi fer front, però un sistema molt més intel·ligent, adequat i eficaç, un sistema de seguretat molt diferent del què ens volen fer heretar del passat.
És una opció ètica (no acceptem la violència, ni la guerra com a mitjans acceptables per resoldre els conflictes), però també és una opció estratègica (pot ser més eficaç per prevenir-los i no perpetuar-los).
Tothom comparteix que cal aturar la cursa d’armaments, que cal avançar en el desarmament, que cal reduir els exèrcits.. i, també comparteix, que és molt difícil fer-ho quan ja en tens.
Catalunya té l’oportunitat de fer-ho sense afegir més llenya al foc, tot invertint en el millor sistema de prevenció del foc i en el millor sistema d’extinció.
Tres exemples:
Fa 36 anys, vàrem viure l’intent de cop d’estat per part de les forces armades espanyoles. Què fer? La primera mesura preventiva dels cops d’estat és no tenir exèrcit que el pugui donar. La segona és tenir una estratègia política i civil per fer-hi front. Ens cal rellegir el suggeridor llibre de Gonzalo Arias “El antigolpe. Manual para la respuesta noviolenta a un golpe de estado”. Un bon complement perquè estudiem com aplicar una força més poderosa que la violència i que no porti a guerres civils.
La guerra a Síria i a molts altres indrets ens interpel·len cada dia. Què podem fer per evitar-les, per aturar-les? Si tinguéssim un estat propi, sabent que som un petit país, què hauríem de fer?
Prevenir l’extremisme violent des de l’arrel com està fent l’Observatori creat a Barcelona fa unes setmanes.
Tenir un paper actiu en aturar el comerç d’armes, evidentment no participant-hi, però també donant suport a tots els tractats internacionals de control i limitació.
Recolzar el moviments noviolents de les zones de conflicte perquè els traficants d’armes i els interessos dels grans estats no alimentin l’esclat de la guerra.
Verificar que les nostres relacions comercials, energètiques, alimentàries.. no provoquen pobresa que tard o d’hora esclatarà en violència o en emigració forçada.
Acollir els refugiats i evitar que morin i siguin maltractats en la seva fugida. Ara mateix, vista la gravetat de la situació, desobeir les lleis i les polítiques espanyoles i europees que impedeixen acollir els refugiats.
Per tot aquest tipus de missions, també podem ser capdavanters i podem aprofitar l’estudi “Un servei civil noviolent: viabilitat i característiques” per veure com organitzar una alternativa.
Els principals atacs terroristes han anat construint la ruta de la por als països occidentals, que justifica la retallada de llibertats – en un moment de protestes socials contra la crisi – i l’increment dels pressupostos de defensa armada. Curiosament, alguns dels països atacats són els que tenen els exèrcits més colossals del món. Si l’exèrcit dels EUA, del Regne Unit, de França no han pogut evitar els atemptats… què podria fer un petit exèrcit català?
Si els militars tenen el seus manuals, nosaltres també. Cal estudiar el llibre ja citat de Gene Sharp “Defensa per mitjans civils” «Civilian-Based Defense: A Post-Military Weapons System» ens ofereix les millors experiències i claus per plantejar una defensa amb mitjans civils, amb un sistema d’armes post-militar.
La millor dissuasió comença per no ser una amenaça per a ningú, i s’enforteix amb la cohesió social fruit d’un sistema polític participatiu, d’un sistema econòmic equitatiu i d’un sistema de seguretat intel·ligent al servei de la ciutadania.
Només amb un estudi a fons d’aquests 4 llibres,– estat de pau, antigolpe, sevei civil i defensa per mitjans civils – Catalunya te l’oportunitat de posar les bases per ser capdavantera en una objecció col·lectiva a la cursa d’armaments i a l’ús de la violència armada per fer un país i un món més segurs.
Si Catalunya aconsegueix ser un estat, o serà un estat de pau o no serà. Si aconsegueix ser un estat per la via civil, pacífica, democràtica i noviolenta, vol dir que aquesta és la seva força, que la via catalana serà la seva força per mantenir-lo.
Aquesta és la nostra millor contribució internacional, la millor aportació per poder ser reconeguts a Europa i al món. Qui no ho vegi és que no valora gens el que podem aportar a la seguretat comuna. Qui no ho vegi és que potser sobretot valora els ingressos que pot aportar a les indústries militars. Què vol dir sinó la insistència de Trump d’augmentar la contribució a l’OTAN al 2% del PIB?
Els moviments de l’objecció i la insubmissió, el de l’oposició a l’OTAN, el d’Aturem la guerra, el Volem Acollir i el procés sobiranista expressen una clara voluntat de, com deia Xirinacs amb els seus girs sorprenents, voler “lluitar amb tota la fúria per la victòria de la pau”.
Les persones tenen dret a viure segures i en paui els estats tenen el deure de garantir aquest drets als seus ciutadans i el de cooperar amb els altres estats per la pau internacional.
L’Estat ha d’analitzar els riscs, perills i amenaces i organitzar els sistemes de seguretat adequats per evitar-los o minimitzar-los, acceptant sempre que la seguretat absoluta no existeix i que l’obsessió per aconseguir-la pot acabar generant més tensió i, per tant, més inseguretat.
La seguretat es pot plantejar a través de dos models diferents: la seguretat armada i la seguretat humana.
La seguretat armada és el model que ha predominat fins ara.
La seguretat humana,és un concepte nou, que el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) va relacionar, per primer cop, el 1994.
Centrada en la seguretat de les persones i en el seu benestar. En la seguretat-cohesió: Una societat equilibrada, justa, cohesionada, ben estructurada, capaç de generar adhesió, sentit de pertinença i de comunitat, serà sempre una societat més segura interiorment i molt més difícil d’ocupar i de dominar exteriorment.
És una seguretat integrada en el teixit social: el sistema de seguretat ajuda a estructurar la societat i, la solidesa del teixit social, fa la societat més forta i més segura. Prioritza la intervenció sobre les causes.
Es basa en l’existència d’estructures de protecció civil i mecanismes de resolució de conflictes.
La seguretat abasta dos àmbits: la seguretat interna i la seguretat exterior.
La seguretat interior, en els estats democràtics ha evolucionat molt i s’ha anat allunyant de les opcions militaritzades. De fet, a la pràctica és un sistema mixt entre els dos models de seguretat. Generalment consta d’un conjunt decossos de protecció civil, policials i judicials .
Cossos de protecció civil especialitzats en diferents situacions de risc i d’emergència,presents arreu: bombers, agents rurals, forestals, mediambientals, assistents i treballadors socials… Sovint tenen una estructura mixta de professionals i voluntaris. Existeixen plans d’emergència per a les diferents contingències.
Policia: l’únic cos armat, altament professionalitzat, amb serveis d’informació, intel·ligència, divisions especialitzades,… La prevenció i la lluita contra la delinqüència comuna, crim organitzat, terrorisme, ciberatacs i ordre públic són algunes de les seves missions.
Sistema legal -judicial, per investigar, discernir, sentenciar i penalitzar delictes contra el bé comú i la seguretat personal o social, amb l’aplicació de lleis justes i equitatives.
La seguretat exterior o internacional ha evolucionat menys. Històricament té dos instruments bàsics: la diplomàcia i l’exèrcit.
El cos diplomàtic té per missió les relacions amb els altres estats, la política d’aliances, els tractats, les negociacions, etc.
L’exèrcit ha assumit tradicionalment les funcions de defensa del territori, de les fronteres, l’espai marítim i aeri i de les estructures de l’estat davant d’eventuals agressions externes. Més darrerament se li encomana la participació en operacions internacionals. Sovint fa funcions de reforç en tasques que no li són pròpies.
Els riscs, perills i amenaces perceptibles en les societats europees contemporànies han canviat notablement en els darrers anys.
L’anàlisi tradicional de la seguretat no contempla molts dels perills i amenaces actuals. Ara, a més d’aquells que tradicionalment s’han considerat propis de la seguretat i de la defensa militar, cal tenir-ne en compte d’altres més reals i més probables (econòmics, socioambientals, cibernètics, terroristes, pandèmics, delictius, crim organitzat ,etc.), la naturalesa dels quals no sempre és de violència directa; en molts casos, responen a violència estructural i/o cultural.
Aquesta nova situació, que obliga a replantejar el concepte de seguretat, les estratègies i els instruments.
En la Catalunya contemporània, l’anàlisi de l’evolució dels riscs, perills i amenaces potencials, ens porta a dues conclusions rellevants:
1a- El risc d’invasió o d’agressió de per part d’algun altre estat és irrellevant.
2a- La línia divisòria entre seguretat interior i exterior es difumina cada cop més.
En conseqüènciano sembla adequat ni mantenir els exèrcits, ni la separació dràstica entre els sistemes de seguretat interior i exterior.
Rebutgem el sistema de seguretat armada per ser èticament inacceptable, operativament ineficaç i econòmicament insostenible
Els exèrcits justifiquen la seva existència en l’exageració dels riscos d’agressions externes i en l’assumpció de missions que no els són pròpies. Aquest model ha resultat ser èticament inacceptable, operativament ineficaç i econòmicament insostenible.
5.1. Èticament inacceptable
Les operacions militars comporten sempre gravíssimes conseqüències, inacceptables i moltes vegades superiors al mal que pretenien evitar (pèrdua de vides humanes, els mal anomenats “danys col·laterals”-moltes vegades explícitament buscats-, les allaus de refugiats, la destrucció de llars, de ciutats, de mitjans i projectes de vida, tota mena de recursos, etc.).
Sovint no tenen altra justificació que els immensos negocis de les armes, del control o apoderament de recursos naturals i estratègics…. i de la reconstrucció posterior.
5.2. Operativament ineficaç
El sistema de seguretat armada intervé, en el millor dels casos, sobre els efectes sense considerar les causes i, per tant, no resol l’origen dels conflictes ni els riscos que aquests comporten. No sembla tenir cap sentit mantenir un sistema financer i econòmic depredador, que augmenta de forma escandalosa les desigualtats, o alimentar una cultura del lucre i la cobdícia privades per sobre del bé comú i després blindar-se per evitar que els efectes ens esclatin a sobre.
Els terribles atemptats patits els darrers anys per alguns països occidentals permeten constatar que, en el món actual, l’existència d’exèrcits poderosíssims i fins i tot d’armament nuclear, no és cap garantia per a neutralitzar els perills reals per la seguretat de les persones.
D’altra banda, moltes de les funcions que acaben fent els exèrcits poden ser realitzades amb molt avantatge per altres cossos especialitzats.
En el cas concret de Catalunya, un hipotètic exèrcit català no podria competir amb èxit amb cap dels veïns i la seva aportació a la seguretat europea i a la pau mundial seria irrellevant.
5.3. Econòmicament insostenible
El cost econòmic de la defensa militar i armamentista és elevadíssim i, per la seva progressiva sofisticació i tecnificació, caduca contínuament.
Aquests recursos econòmics sempre són una resta als recursos destinats al benestar de les persones i per tant a la seva autèntica seguretat.
Un hipotètic exèrcit català no podria competir amb cap dels exercits veïns sense uns costos insuportables. En la Catalunya actual no es percep cap perill o amenaça d’atac o d’invasió que ho pugui justificar.
En canvi, sí que hi ha altres riscs i amenaces ben reals que demanen de molts recursos humans i econòmics per fer-hi front.
Proposem un sistema de seguretat humana que integri tots els àmbits.
Apostem per un sistema de seguretat:
Basat en el model de seguretat humana, que caldrà aprofundir i ampliar.
Que integri els àmbits interior, exterior en un únic sistema de seguretat integrat, amb criteris i serveis comuns i amb unitats especialitzades en cada àmbit.
Per avançar en aquest camí hi ha dues grans línies d’actuació:
A) Cohesió, benestar i justícia socials. És molt més eficaç actuar sobre les causes dels problemes que no esperar a que esclatin. Per això la prevenció hauria de constituir el gruix de l’esforç en seguretat humana. Actuar de forma eficaç, eficient i constructiva contra la violència estructural i la cultura de la violència, és la millor prevenció.
B) Mecanismes de gestió de crisis i resolució de conflictes, eficaços i suficients, que permetin abordar-los de forma constructiva, ràpida, eficient i justa. Poden ser un bon punt de partida els instruments que ja es donen en l’àmbit interior en els estats democràtics (cossos de protecció civil, policia i sistema judicial), però els tres instruments han de ser millorats i complementats amb unitats preparades per a l’acció exterior.
Vegem algunes particularitats en cada àmbit:
6.1. Seguretat interior
Sistema de seguretat ciutadana basat en la protecció civil, la policia i el sistema judicial
Aprofundir en totes les polítiques de redistribució equilibrada de riquesa i poder, de benestar social, de respecte pels drets humans individuals i col·lectius, d’educació, que evitin l’exclusió social, etc. seran la millor prevenció per a la seguretat.
Ampliar i millorar en organització i mitjans els cossos de protecció civil (bombers, agents rurals, forestals, mediambientals, assistents i treballadors socials…). Mantenir l’estructura mixta de professionals i voluntaris. Revisar els plans d’emergència per als diferents supòsits i preveure’n de nous. Definir el seu paper vertebrador del teixit social en situacions de normalitat.
La policia, l’únic cos armat, amb dret d’ús limitat de la força, ha d’estar sota estricte control democràtic, formada també en resolució noviolenta de conflictes i respecte als drets humans, i dotada de mitjans humans i materials suficients, i d’instrumental eficaç i el menys nociu possible.
Millorar la dotació, l’eficàcia i la rapidesa del sistema judicial, que ha de ser clar i transparent. Ampliar les seves funcions en el camp de la resolució de conflictes a través del diàleg i la mediació.
6.2. Amenaces exteriors
Sistema de defensa civil i policial
Catalunya ha de treballar per mantenir relacions de respecte i amistat amb tots els pobles del món, i de manera especial amb els veïns i amb els qui hi té relacions històriques. És essencial disposar d’un cos diplomàtic capacitat per fer-ho.
Participar i donar suport a les incipients estructures de governabilitat mundial,adherir-se als tractats que limiten l’ús de la violència i que preveuen altres vies legals-judicials per a la resolució dels litigis.
No hi ha amenaces previsibles dels estats veïns que justifiquin una estructura militar. En correspondència cal treballar per generar confiança i no ser percebuts com una amenaça per als altres estats. L’absència d’exèrcit col·labora a aquest clima de confiança.
Les amenaces exteriors previsibles de grups terroristes o grups criminals internacionals són més defensables amb uns bons sistemes d’informació, d’intel·ligència i de policia especialitzades. Caldrà doncs crear unitats de policia especialitzades en les amenaces provinents de l’exterior.
Els cossos de protecció civil hauran de tenir també unitats especials i plans d’emergència per afrontar les amenaces exteriors i contemplar tots els escenaris encara que siguin poc probables. En aquest camp Catalunya pot esdevenir un país d’innovació amb el disseny i creació d’unes estructures diferents i eficients de seguretat i anar desenvolupant una Defensa civil, professional i voluntària, que en temps de pau sigui un element més de la seguretat interna.
6.3. Cooperació internacional
Hem d’aportar allò que som i que sabem fer per contribuir a un món més segur i en pau.
Catalunya no s’ha d’inhibir de la seguretat internacional, sinó que hi ha de col·laborar de forma decidida, aportant allò que sap fer i que pot fer més bon servei.
Haurà de disposar d’uns serveis d’informació policials i d’intel·ligència governamentals de màxim nivell per tal de controlar els grups terroristes i de crim organitzat internacional i impedir que el territori propi n’esdevingui base operativa.
Es crearan i es posaran a disposició de la comunitat internacional:
serveis de mediadors, diplomàtics i especialistes en la transformació dels conflictes.
cossos civils de pauper intervenir en la consolidació dels processos de pau; recuperació de l’estabilitat social i conciliació de les parts enfrontades, promoció i respecte dels drets humans i les llibertats humanes i protecció dels seus defensors.
Unitats especialitzades de policia i de protecció civil amb capacitat de mobilització immediata fora de les fronteres i amb mitjans adequats per a la intervenció no militar, tant en situacions de conflicte com en la gestió de crisis humanitàries de diferents tipus.
Per fer-ho possible s’hauran de reforçar els Centres de recerca i formació en pau i conflictes i crear un Centre Internacional de Mediació i Resolució de conflictes.
Es plantejarà la incorporació a l’Associació per la Pau, l’OSCE, a la PCSD (Política Comuna de Seguretat i Defensa de la UE) i a l’ONU i posarà a la seva disposició tots els instruments esmentats. La incorporació a l’OTAN, en ser un bloc militar, està contraindicada amb la missió i el paper que Catalunya vol adoptar en el concert internacional i en cap cas, es contemplarà la possibilitat d’integració en l’estructura militar.
A Europa sobren soldats i falta personal expert en aquestes missions de pacificació. Per això, aquesta aportació que Catalunya pot fer als organismes i a la seguretat internacionalsesdevindrà qualitativament molt més significativa i efectiva que la d’una força militar de pressupost equivalent.
La nova constitució –com l’estatut de Núria – no sols ha de renunciar a la guerra, sinó que per poder-ho fer amb realisme, ha d’apostar per dotar-se de les eines de seguretat i cooperació adequades per fer viable un Estat de pau.
En diferents apartats o títols de la Constitució hi haurà de constar entre d’altres coses que:
Els catalans entenem la pau com a un dret universal de tots els pobles i habitants del món.
Catalunya es constitueix com un Estat de Pau que renuncia per sempre a la guerra, a l’amenaça i a l’ús de la força com a mitjà de solució de les disputes internacionals.
Catalunya no disposa d’exèrcit ni de mitjans bèl·lics, ni participa en organitzacions ni accions militars internacionals.
La república catalana fa una aportació activa, sistemàtica i decidida a la pau mundial:
participant activament en els organismes internacionals de cooperació, seguretat i pau,
establint acords concrets d’ajuda i cooperació internacional en tasques de prevenció, mediació, resolució i pacificació de conflictes, de consolidació de la pau i en tasques civils humanitàries i d’emergència.
A Catalunya no s’establiran indústries, serveis, ni instal·lacions bèl·liques: no vol contribuir a la cursa i proliferació d’armaments, ni ser una amenaça per a ningú.
Sobre les principals tesis de Política de Defensa i Estat propi
Sí, un nou estat precisa d’una política de defensa, però coherent amb la força que li ha permès aconseguir la independència.
La llibertat que es guanya per les armes, amb les armes s’ha de protegir.
La que es guanya amb la força de la gent, amb aquesta força s’ha de protegir.
Catalunya no pot tenir sola una capacitat militar de dissuasió, cal que:
participi d’una aliança que sigui dissuasòria (incrementa el risc de ser objectiu terrorista per ser part de l’OTAN que “defensa la seguretat i els interessos occidentals” atacant sense escrúpols allà on considera que algú els posa en perill).
organitza una capacitat civil de dissuasió (adverteixi que ni les autoritats ni el poble no obeiran ni cooperaran amb cap hipotètic invasor).
Les millors estratègies per evitar l’extremisme violent és:
no donar raons a l’adversari, no actuant injustament o violentament contra ell, amb atacs i guerres fonamentades en mentides i si ho hem fet, cal demanar perdó i reparar el dany causat. (Iraq, Líbia…)
No afavorir el seu enfortiment, finançant grups que se’t poden girar en contra (talibans, al Qaeda)
No cooperar amb països amics que escampen arreu el discurs de l’odi (saudís – salafistes).
La història ens mostra com sovint la creació d’enemics forma part de la retòrica de la defensa que prepara la guerra. Sense enemics ni guerres no hi ha negoci ni enfortiment del poder. Un estat nou, un estat millor, el volem per participar en aliances que juguen a repetir aquesta tràgica història?
Per acabar quatre idees:
No he estat mai independentista, però tenir un estat propi és l’única oportunitat en la meva vida de poder decidir si volem exèrcit o si volem contribuir a la seguretat i a la pau amb uns mitjans més eficients i adequats.
Es tracta de saber si amb el 2% de PIB dedicat a seguretat, volem ser l’estat a la cua dels estats amb exèrcits o volem estar al davant dels estats que lideren la seguretat humana al món.
Es tracta de decidir si volem aportar 20.000 catalans al més d’un milió de soldats Europa o si volem aportar 20.000 catalans a reduir les causes de les guerres i a construir la pau.
Parafrasejant Einstein quan parlava dels objectors al servei militar:
“Els estats sense exèrcit són els pioners d’un món sense guerres”
Esperem que el que hem plantejat us faci venir ganes de llegir-lo i de participar en un diàleg raonat sobre la necessària seguretat i defensa en el país que volem.
Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
Galetes estrictament necessàries
Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.
Si desactiveu aquesta galeta no podrem desar les preferències. Això vol dir que quan visiteu aquest web, haureu d'activar o desactivar les galetes de nou.
