by Martí Olivella | nov. 9, 2020 | 1. La Vida, 2. La Política, 3. L'Economia
Compromís polític per part de les diferents candidatures en les properes eleccions al Parlament de Catalunya d’endegar urgentment un projecte orientat a canalitzar la despesa pública amb efecte multiplicador i eficient cap a aquells sectors que necessiten una injecció de recursos per afrontar la crisi, gràcies a les tecnologies de moneda digital ja experimentades.
Considerant que en aquests moments, degut a la crisi econòmica provocada per la Covid-19, cal disposar d’instruments efectius i transparents per rellançar i transformar l’economia de proximitat i sortir de la gravíssima situació deflaccionària.
Considerant que molts ajuntaments ja estan bonificant amb vals i xecs la compra en el comerç i els serveis locals amb xifres importants, com és el cas de Vilafranca del Penedès, Sant Cugat del Vallès, Parets..
Considerant que les associacions i els gremis de comerç local de tot Catalunya, que les de l’economia social i cooperativa, que els diferents sectors afectats per la crisi (cultura, oci, restauració, hostaleria, esport, transport…) estan en aquests moments organitzats i demanen respostes públiques efectives a la pèrdua imposada d’activitat.
Considerant que fa més de sis anys un equip va elaborar una proposta de moneda complementària anomenada Eurocat (www.eurocat.cat) que facilita el crèdit mutu segur entre empreses i que va ser presentada a diversos partits i entitats.
Considerant que a Catalunya ja disposem de plataformes viables per gestionar monedes complementàries com la Grama de Santa Coloma de Gramenet i, especialment, com la prova pilot que s’ha fet amb el Rec a la ciutat de Barcelona (www.rec.barcelona) amb demostrada capacitat per augmentar l’efecte multiplicador de la despesa pública (els diners circulen més entre les empreses de proximitat i no se’n van fora del territori); pilot finançat amb fons europeus i que ara es re-llança per activar econòmicament alguns dels barris amb més dificultats.
Considerant que la majoria d’experts en monedes socials, ciutadanes, complementàries ofereixen les seves capacitats i la seva experiència per posar a punt plataformes que permetin canalitzar el diner públic amb efecte multiplicador en aquells sectors que han quedat més afectats per la crisi (www.ineval.org/ahora/ )
Considerant que el Parlament europeu ha aprovat un document molt complert sobre com orientar la regulació d’aquest nou tipus instruments financers digitals amb cadena de bloc. (https://www.europarl.europa.eu/RegData/etudes/ATAG/2020/652097/EPRS_ATA(2020)652097_ES.pdf)
Considerant que molt aviat s’obriran els procediments per presentar projectes que permetin canalitzar els milers de milions d’ajudes de la Unió Europea a l’Estat espanyol per fer front de forma efectiva i transparent a la crisi econòmica provocada per la Covid.
Considerant que hi ha experiències de gran volum en l’aplicació d’aquest tipus d’iniciatives, com és el cas de Corea del Sud, amb una canalització cap a la ciutadania equivalent a més de 6.000 milions d’euros.
Considerant que properament hi ha eleccions al Parlament de Catalunya i que els compromisos electorals son una bona ocasió per introduir noves mesures efectives de xoc.
Proposem que hi hagi un compromís polític per part de les diferents candidatures en la propera contesa electoral catalana per crear un projecte de plataforma digital orientat a canalitzar la despesa pública cap a aquells sectors que necessiten urgentment una injecció de recursos per poder afrontar la crisi, per reconvertir sectors obsolets, per facilitar el crèdit mutu entre les empreses, per ajudar els que més ho necessiten – que inclou tota aquella població afectada per manca d’ingressos degut a l’atur o als ERTO’s, i, fins i tot, per aplicar un ingrés universal d’emergència.
Proposem un acord amb tots els sectors interessats en potenciar una economia de proximitat i en afrontar la crisi amb noves eines més eficients i transparents per participar en la implantació d’aquest projecte.
Catalunya, 09/11/2020
Primeres organitzacions signants
Associació Eurocat www.eurocat.cat
Associació Novact www.novact.org
Taula de Canvi scoop rec.barcelona/participacio
Respostes a info@eurocat.cat
Proposem que aquest compromís inclogui les mesures per afrontar les limitacions i inconvenients que poden sorgir de l’aplicació d’aquestes plataformes tecnològiques en relació a la protecció de la privacitat de les dades personals. Cal activar la comissió parlamentària sobre un règim de transparència i l’aplicació amb garanties dels sistemes digitals, especialment dels relacionats amb noves formes de moneda. Posar en marxa aquesta comissió és un dels acords de la I Cimera contra la corrupció celebrada el mes de juliol 2020 en el Parlament de Catalunya i pot ajudar a definir la correcta implantació del projecte de moneda digital catalana..
by Martí Olivella | juny 15, 2020 | 1. La Vida, 2. La Política, 3. L'Economia
Paga la crisi qui no té la força per fer-la pagar a un altre.
La crisi del 2008 la va pagar el poble perquè la força de la banca especuladora -amb les seves amenaces d’enfonsament total dels sistema- i la força de la ideologia neoliberal -amb la seva penetració en els espais de decisió-, justificà els rescats i les retallades. I, així, van poder concentrar encara més la banca amb la presumpció que en “fer-la tant gran, ja no pogués caure mai més” i, així van concentrar encara més els diners en menys poques mans (40 “lladres legals” han acumulat tanta riquesa com les 4.000.000.000 de persones més pobres.)
La crisi del 2020, qui la pagarà? Depèn de la correlació de forces. Com a mínim, de tres forces. La força de les idees, la força dels diners i la força de la gent.
La força de les idees, de les creences, és determinant.
Si creiem – en fan creure – que és més important trobar i aplicar una vacuna que afavorir el sistema immunitari i la salut global de la població: aleshores acceptarem que posin els nostres diners només en la vacuna i no en millorar l’aire, l’aigua, l’alimentació, el descans, l’exercici; en reduir l’estrès, la misèria, la contaminació, la medicació innecessària i el canvi climàtic.
Si creiem -ens fan creure – que és més important salvar les grans empreses que les pimes, els autònoms i els precaris: aleshores acceptarem que posin els nostres diners en salvar bancs i inversors irresponsables, en privatitzar serveis i en forçar retallades socials i no en salvar persones, tot assegurant uns ingressos dignes i uns serveis públics de qualitat universals i gratuïts.
Si creiem – ens fan creure – que per sortir de la crisi només la banca privada pot donar crèdits, amb interessos, i que, en canvi, els bancs centrals no poden donar crèdits –crear diners- a fons perdut i sense interessos, aleshores estarem endeutant-nos a perpetuïtat amb els mateixos que hem ajudat a rescatar i que ens escanyen!.
Si creiem – ens fan creure – que la gent no tenim poder, que només podem votar cada quatre anys, que només ens podem queixar al carrer dins l’ordre de la Llei Mordassa, aleshores continuarem obedients pagant els impostos per mantenir el sistema que critiquem, per mantenir la corrupció, la partitocràcia, la policia patriòtica, la nociva despesa militar, les lleis i pràctiques racistes i masclistes, la monarquia i la plutocràcia – el poder del diner- que destrueix i suplanta la democràcia -el poder de la gent-.
La força dels diners, la intuïm però no la dominem.
L’atractiu de tenir molts diners és que permet tenir molt poder de fer el que vulguis, legal o il·legal, per comprar/pagar campanyes electorals, legisladors, jutges, periodistes, publicistes, científics, “experts” de tota mena, que són els qui ens fan creure totes les mentides que convenen als qui tenen més diners per tenir-ne més i per tenir més poder. Aconsegueixen que molta gent admiri la llista dels més rics, i que aspirin a ser-ne, sense considerar que és una escandalosa llista dels més explotadors, ganàpies i corruptors – això, sí, patrons de benèfiques fundacions filantròpiques-. Amb una mà petita compren la seva bona reputació quan amb l’altra mà ben gran i amagada obtenen les seves fortunes amb frau, evasió, elusió fiscal, en paradisos fiscals, amb oligopolis tecnològics, alimentaris o farmacèutics, amb explotació de treballadors, amb destrucció de recursos o amb tràfics il·legals i nocius de tota mena… fortunes seves o heretades.
Però hi ha una altra força dels diners, molt poc coneguda i molt clau en el funcionament de les societats. La creació monetària. Continuen parlant-nos amb un enganyós anacronisme quan citen la “maquineta de fer diners”. “Pel que fa a les monedes i els bitllets és força clar: els fabriquen els Bancs Centrals que són els qui tenen el monopoli atorgat pels corresponents estats, i ho fan amb deute públic com a contrapartida. Però resulta que la quantitat de diner en metàl·lic no arriba al 10% del diner que circula, i per tant algú deu crear el 90% de diner restant, que no són ni bitllets ni monedes, sinó apunts numèrics en comptes corrents del sistema bancari. Podríem dir que el 90% del diner en circulació és “virtual”[i].
Continua. “I qui crea, doncs, el 90% de la massa monetària virtual? Doncs la creen els propis bancs… Per tal que un banc pugui crear una determinada quantitat de diner cal que trobi un client, que accepti un deute, i que el banc consideri que el client podrà tornar aquest deute amb els corresponents interessos (que seran ingressos pel banc). Un negoci rodó: cobrar interessos d’un diner que ells mateixos creen, aquest és el privilegi que hem atorgat als bancs.” I més, quan l’interès compost que apliquen[ii] – des de sempre considerat usura – comporta que, per exemple, amb un taxa anual del 7% el deute a retornar es duplica en 10 anys!!” És a dir, que en aquest cas, el banc guanya en interessos el mateix que el valor del crèdit inventat!
I per acabar. “Segons la teoria econòmica convencional, el volum de diner en circulació i el ritme de creació de diner per part dels bancs … són variables macroeconòmiques suposadament controlades pel Banc Central. Per exemple, la normativa bancària exigeix que els bancs comercials tinguin un cert percentatge dels dipòsits dels seus clients com a reserves en bitllets per cobrir la possible retirada de dipòsits. És el que se’n diu la reserva fraccionària. Així, si la reserva fora del 10%, (que, de fet, és molt inferior) un euro nou dipositat en un compte de qualsevol banc permet al sistema bancari crear fins a 9 euros addicionals en crèdits: és l’anomenat multiplicador monetari”.
O sigui que, no sols els bancs guanyen els interessos que cobren sobre els crèdits creats a partir dels dipòsits dels clients sinó que ho fan sobre els crèdits que els permet el multiplicador bancari! Un negoci hiper-rodó fet pels bancs que són alhora, jutge i part en decidir quants crèdits atorguen i, per tant, quan interessos cobren. Un privilegi que mentre es mantingui, el poder del diner seguirà en mans de la plutocràcia que suplanta la democràcia.
La força de la gent, de la no cooperació i de la desobediència, és la que provoca el canvi.
Estem perdent força i ens tocarà pagar la crisi si ens creiem tot el que ens diuen els “experts”, si la nostra discrepància, si la defensa dels interessos generals només la fem manifestant-nos sense canviar els nostres comportaments quotidians, que alhora són comportaments polítics i econòmics de grans transcendència, i sense enfocar-nos en nous objectius polítics d’impacte econòmic.
En el camp personal, per evitar pagar la crisi:
- Llegir, seguir, escoltar, veure, subscriure’s a informacions plurals, per activar el nostre esperit crític i no empassar-nos la propaganda manipuladora dels grans mitjans i de xarxes socials, que ens atrauen amb el que “saben” que “ens interessa”.
- Revisar els nostres valors, les nostres prioritats vitals. El temps i els diners que esmercem cada dia són el mirall dels nostres comportaments reals i no són el reflex de dels ideals retòrics que invoquem. Hem pogut comprovar els efectes positius del confinament en molts àmbits. No tornem a aquesta nefasta “normalitat” de la contaminació, de la mobilitat insostenible…
- Apostar per un treball, consum, estalvi, inversió coherents amb el país i el món que volem. No podem criticar el sistema i estar-hi cooperant cada dia. S’aguanta perquè en som “col·laboracionistes” inconscients: votem, paguem impostos, comprem els productes i serveis, ens creiem els seus relats i consignes…
- Reduir les dependències tecnològiques i monetàries al mínim possible, utilitzem-les amb intel·ligència, recolzem actors, cooperatives, monedes ciutadanes i companyies que no tinguin com a objectiu el lucre, que siguin transparents i participatius, que no es puguin vendre o sotmetre ni a l’estat ni al gran capital.
En el camp polític, hem d‘aconseguir que els diners surtin d’on els tenen segrestats:
- Acabar amb el privilegi del sistema financer privat de crear els diners i d’apropiar-se dels interessos. Recuperem la capacitat de creació monetària per part per les institucions públiques -del poble-, des d’ara mateix per finançar a fons perdut i sense interessos una sortida de la crisi favorable al 99%.
- Aplicar les mesures de reducció del frau, l’evasió i l’elusió fiscal proposades per la Plataforma de la Fiscalitat[iii] justa amb 15 paquets de mesures per a respondre a la crisi econòmica derivada de la COVID-19. Es podria arribar a recaptar un mínim addicional en el mig-llarg termini de 34.301 milions d’euros anuals.
- Aplicar mesures per combatre estructuralment la corrupció[iv] i recuperar així, com a mínim, uns 60.000 M d’€ anuals[v]. Acabar amb la corrupció al Reino de España podria elevar un 16% el PIB per càpita en un termini de quinze anys, el que es tradueix en un creixement anual de l’economia del voltant de l’1%.
- Augmentar l’eficiència de les despesa pública[vi], el Reino de España, està entre els 10 països menys eficients de l’OCDE en despesa pública, – segons l’estudi- especialment en educació i en polítiques d’ocupació (però òbviament en burocràcia, en moltes infraestructures, en despeses militars, en determinades despeses sanitàries…). Amb els mateixos diners podríem fer més i millors coses.
- Reduir algunes partides de la despesa fiscal -els ingressos que es perden per atorgar beneficis fiscals a determinats col·lectius i, especialment a grans empreses-, valorada en 80.000 M € anuals al Reino de España, que poden servir per finançar el rellançament de l’imprescindible nou model socio-econòmic.
- Però també apostar per un canvi de rumb d’una civilització que està en profunda decadència, tot participant i articulant iniciatives internacionals[vii] que permetin un nou model glocal (global-local), un model en què acumular diners i concentrar poder no sigui l’objectiu de la vida, sinó que la vida en sigui el centre. Un model que cerqui l’equilibri i que eviti tota desmesura, tot deliri de grandesa.
Martí Olivella i Solé
marti@equilibra.cat
Autor de “El poder del diner”
Equip impulsor de “Convivàlia. Un món on conviure”
[i] Escrit el 2009 per Marcel Coderch http://blogs-lectores.lavanguardia.com/construintfutur/com-funciona-la-maquina-de-fer-diners
[ii] https://ca.wikipedia.org/wiki/Usu%C3%A0ria:Mzamora2/Inter%C3%A8s_compost
[iii] http://www.fiscalitatjusta.cat/mesures-fiscals-urgents-per-al-rescat-social-en-la-crisi-de-la-covid-19/
[iv] https://contralacorrupcio.cat/
[v] https://www.lavanguardia.com/economia/20190608/462746234921/fraude-corrupcion-malversacion.html
[vi] https://cincodias.elpais.com/cincodias/2020/02/27/economia/1582805892_218368.html
[vii] Vegis Internacional Convivialista, Internacional Progressista, Jai Jagat oWellbeig Economy Alliance
by Martí Olivella | abr. 11, 2020 | 1. La Vida
Procés participatiu. Què estem aprenent amb la crisi del coronavirus?
Aprofitem el recés de setmana santa per fer les nostres aportacions individuals o familiars.
Res no serà igual, no serem els qui érem.
La normalitat no serà la mateixa.
Ens hem adonat que un altre món és necessari i, estem veient que és possible;
que la “normalitat” és part del problema.
Estem vivint, uns dies, unes setmanes, confrontats amb nosaltres mateixes,
hem vist com de relatives són les nostres necessitats habituals.
Ens hem enfrontat a la mort i moltes coses han esdevingut supèrflues.
Per a algunes, viure amb la malaltia o atenent els serveis bàsics està essent molt estressant.
Per a d’altres, viure sense ingressos, amb la incertesa més absoluta, també és molt inquietant.
Per uns pocs, viure sense terminis, sense presses, al dia, és l’experiència de la bona vida.
Hem testat la diferència entre el ben-estar i el ben-viure. Renunciarem al ben viure?
La crisi és trencament i, per això, la crisi és oportunitat de viure millor, de repensar-ho tot.
El trencament porta patiment, dolor, incertesa…
però també allibera, obre, trenca la porta que semblava per sempre tancada.
Mai no hauríem pogut imaginar una aturada general, tothom reclòs a casa, carrers buits,
connectats amb el veïnat quan ens ajudem, aplaudim o cantem al barri.
La crisi posa en evidència la fragilitat o fortalesa de les nostres relacions,
amb mi mateix, amb els altres propers i amb els altres llunyans.
Les enforteix en cultivar-les amb amor,
les afebleix quan posa al descobert la superficialitat dels vincles.
La crisi ens dona temps, molt de temps, per clarificar i, si cal, refer les relacions.
A crisi total, oportunitat total.
Com veiem des del confinament les nostres rutines habituals?
Desitgem tornar-hi o albirem que un canvi ens faria viure millor?
Tenim l’oportunitat de fer una vida, un país, un món més habitable per a tothom.
Tenim l‘oportunitat de repensar l’estudi, la feina, la convivència, el menjar i el beure,
tenim l’oportunitat de repensar la política, l’economia, la religió, la comunicació, el sexe,
el treball, l’oci, la relació amb la natura i la relació amb les altres cultures.
Però també tenim l’opció, per inèrcia, de no aprofitar l’oportunitat
i de deixar la sortida de la crisi en mans dels qui n’esperen treure profit,
endeutant-nos més, controlant-nos més, empobrint-nos més,
amb més concentració de riquesa i de poder en molt poques mans.
Hem aprés que res no sabem, que l’altivesa ens ofusca,
que només amb humilitat i fermesa podem fer un món més habitable per a tothom.
Hem après que hi ha molta mentida, manipulació, interessos encoberts,
que no sempre podem confiar en els grans dirigents ni les grans institucions…
que es mouen per altres objectius que el del bé comú.
Ens queden unes setmanes per organitzar la revolta o per a re-acostumar-nos a la normalitat.
Ni creixement ni desenvolupament poden continuar sent els objectius d’un planeta limitat.
Podem confiar en una economia depredadora al servei dels interessos d’una oligarquia planetària que juga a crear diners ficticis, malgrat els deutes per als pobles i la gent són ben reals?.
Ens cal cercar l’equilibri amb el cosmos, amb l’entorn, amb la Mare Terra, equilibri amb els altres, amb nosaltres mateixos. Aquest equilibri és la Vida. Quan trenquem aquest equilibri provoquem violències i les seves conseqüències.[1]
Prepareu la independència nacional amb la independència econòmica: l’únic interès de l’economia, no és el desenvolupament econòmic, sinó el desenvolupament de la persona humana, la seva pau interior, l’elevació de la seva ànima, el seu alliberament. Recordeu que la persona humana és sempre més gran que el que fa, més preuada que el que té. Suprimiu la misèria, cultiveu la sobrietat. (Gandhi)
Aquesta crisi és un avís, una alarma; ens permet redreçar, canviar el rumb d’una civilització planetària que ha perdut el nord. Si no escoltem la seva advertència, si no aprofitem l’impuls d’aquest canvi, la propera serà molt pitjor.
Ens cal fer un manual de supervivència per a un vaixell que s’enfonsa.
Què salvaríem del món que s’enfonsa? Quins són els canvis que necessitem? Vols compartir-ho?
Què estem aprenent amb la crisi del coronavirus?
- Sobre les causes directes i indirectes de la pandèmia
- Sobre la prevenció i el tractament
- Sobre els canvis en l’estil de vida personal i col·lectiu
- Sobre les possibles conseqüències destructores
- Sobre les possibles oportunitats de millora
- Sobre el sistema econòmic
- Sobre el sistema polític
- Sobre el sistema de salut
- Sobre el sistema educatiu
- Sobre els sistemes de comunicació
- Sobre el sistema ecològic
- Sobre la civilització hegemònica
- Sobre la cultura i la producció cultural
- Sobre el pensament, el coneixement, la ciència…
- Sobre els valors, l’ètica, les religions..
- Sobre altres àmbits… (indica quins)
Envieu les idees abans del 19 d’abril a aquest formulari. Rebreu els resultats a final de mes.
[1] Resposta de Guaranís a Adolfo Pérez Esquivel sobre com anomenen el desenvolupament. Recollit per Louis Campana.
by Martí Olivella | ag. 29, 2008 | 2. La Política, 3. L'Economia
Si repassem el convuls segle XX podem extreure 3 reptes que no hem sabut resoldre i que, en aquest moment de crisi global, tenim l’oportunitat de cercar i d’experimentar respostes:
- Com canviar els règims político-econòmics, quan no asseguren la satisfacció de les necessitats i de les llibertat bàsiques de tota la població, sense negar allò que volen aconseguir?
- Com elaborar i aplicar un nou model sòcio-econòmic que garanteixi alhora les llibertats -amb responsabilitat- i l’equitat -amb transparència-?
- Com evitar que el millor règim polític i el millor model econòmic no degenerin en corrupció i en concentració de poder i de diner en poques mans?
Aprofundim en cada repte i ens les possibles respostes:
- Davant la incapacitat de moltes democràcies formals, i dels règims autoritaris, d’universalitzar la garantia de les llibertats i de la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població, sempre hi ha hagut minories que han plantejat la necessitat de canvis, davant la passivitat o impotència de la majoria de la població sotmesa. Hem viscut tres grans estratègies: la via democràtica (aconseguir canviar a partir de tenir el vot de les majories), la via alternativa (aconseguir canviar a partir de viure altrament en paral·lel al sistema dominant), la via armada (aconseguir la presa del poder polític per canviar el règim econòmic).
Quan la manca de democràcia formal ha impedit la via democràtica, la via armada ha estat un camí habitual que, a vegades, ha derivat en un canvi de règim, normalment no més democràtic que l’anterior, però amb canvis, a vegades espectaculars, en les condicions de vida de la població més desafavorida. El poder aconseguit per la força s’ha hagut de mantenir per la força.
Quan la democràcia formal ha permès l’accés de nous actors favorables a les majories o bé han sofert un cop d’estat reaccionari, o bé amb el temps, els poders fàctics econòmics han anat aigualint els canvis i han sotmès els partits i els líders que volien transformar la realitat per via pacífica.
Si la passivitat no és la resposta, què fer quan la via democràtica no permet els canvis necessaris i quan la via armada genera processos autoritaris que neguen en la pràctica els canvis desitjats?
La resposta al primer repte és l’estratègia noviolenta de transformació: orientada a empoderar tothom i no sols a prendre el poder formal; respectant la vida de tothom sense sacrificar vides en nom d’un futur millor; amb la creació d’una força ciutadana que fa canviar la correlació de forces de cara a aconseguir una democràcia real; sense acceptar la violència estructural però sense generar una espiral de violència física.
- L’altra tragèdia, molt lligada a la primera, ha estat la lluita a mort entre dos models d’organització sòcio-econòmica antagònics. Dues doctrines presentades com a coherents per garantir el benestar de la gent: el socialisme-comunisme i el capitalisme-neoliberalisme. Davant el suposat fracàs dels 70 anys del socialisme real hem viscut 30 anys de suposat triomf del capitalisme neoliberal.. que no ha durat ni la meitat del model anterior.
Amb tanta intel·ligència acumulada no podem aspirar a elaborar un model – no una doctrina acrítica – que cerqui alhora una integració dels interessos individuals i dels col·lectius, la garantia real de llibertats i la cobertura real de les necessitats bàsiques de tota la població, de cada país i del món?
No podem acceptar que les decisions que afecten tothom estiguin condicionades pels interessos de minories que prioritzen la seva acumulació de poder i de riquesa per sobre els objectius d’universalitzar el benestar, especialment pels més empobrits i desvalguts, sigui en nom dels accionistes de les multinacionals, sigui en nom del partit únic revolucionari.
La resposta el segon repte pot ser la de construir participativament i interculturalment, unes regles de joc polític, social, econòmic, ambiental… en l’àmbit nacional i global, que tinguin per objectiu prioritari la garantia de les llibertats i de les necessitats bàsiques del 100% de la població, més enllà de doctrines, amb indicadors i sistemes d’autoregulació, que puguin inspirar noves propostes polítiques, qeu aprofitant la crisi, ofereixen alternatives pràctiques als fracassos del capitalisme i del socialisme reals.
- Noviolència i tercera via.. formen part de cultures emergents i d’experimentacions històriques concretes. Però, sobre el tercer repte, hi ha poca consciència de la seva importància i menys innovació i experimentació de solucions. Fàcilment, molt gent atribueix la corrupció i la concentració del poder i de la riquesa com una fatalitat històrica, quasi genètica, deguda a la condició humana (egoísta) o al “mal”.
Perquè els més nobles ideals han guiat a revolucionaris – cívics o armats – que han donat al seva vida per aconseguir prendre el poder contra règims impresentables… i al cap d’uns anys aquesta gent tant despresa s’ha tornat, en poderosos criminals per raons d’estat? Ens hem de resignar a que “El poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament”?
La resposta que plantegen al tercer repte és la transparència responsabilitzadora i la participació deliberativa ciutadana. Avui no hi ha cap impediment tècnic perquè la gestió pública, l’administració dels béns i serveis del poble no sigui 100% transparent: la contrastació permanent i pública per internet entre les promeses electorals i la seva aplicació, la decisió participativa dels pressupostos públics i el seguiment de la seva aplicació en tots els àmbits, la supressió dels pagaments i cobraments en efectiu en tot el sector públic (administracions, contractacions, subvencions..) i de tots els servidors públics i les seves famílies (funcionaris, polítics, directius d’empreses i ongs que rebin recursos públics).
Possiblement qualsevol intent de procés de canvi sostenible que vulgui assegurar i universalitzar les llibertats i la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població mundial ha d’integrar els 3 elements: noviolència, tercera via i transparència.
El camí potser sera lent, però els altres camins ja sabem a on ens porten i no volem tornar ni al gulag ni a l’opulència que assassinen en nom del progrés.
Martí
29/08/08
