Si volem un canvi de rumb ens cal agafar el timó. Aprenentatges de la pandèmia

Potser no sabem les causes de la pandèmia del COVID-19 i, lamentablement per a la credibilitat del sistema en què vivim,  potser no les sabrem mai. És molt probable que sigui un virus generat per la natura però que s’ha transmès ràpidament degut a algunes situacions creades per la civilització actual. La vida del planeta estaria provocant una selecció natural de l’espècie i seria la resposta de qualsevol ecosistema a la depredadora plaga humana. En aquest cas seria una crit d’alarma per canviar radicalment d’estil de vida i de sistema econòmic. Ara bé, també pot ser que sigui un virus fruit d’experiments de laboratori que accidentalment s’ha escampat o que sigui un virus dissenyat i la pandèmia planificada per desestabilitzar d’altres països. La globalització ha estat la causa de la ràpida extensió del virus, transformant una epidèmia que un altre temps hagués estat local, en una pandèmia.

Més enllà de l’origen del virus, el seu impacte s’agreuja perquè els estats no han creat les condicions per evitar-ne ni la propagació ni els seus efectes. L’avidesa del sistema capitalista empobreix l’estructura assistencial pública i posa en risc tant la qualitat del nivell mèdic com l’atenció als malalts. Falta de mesures, de protecció personal i col·lectiva. Falta de personal sanitari i material.

La manca de preparació (en molts estats occidentals) per prevenir i tractar epidèmies, perquè s’havia pensat que ja estaven superades. Falta un teixit de recerca que produeixi estudis preventius i uns governants que els hi facin cas. No estem preparats, ni immunitzats per les mutacions que experimenten els virus. Malgrat les aparences, empitjorem la qualitat de vida. Cal un profund canvi d’hàbits molt més saludables per enfortir el sistema immunitari:  alimentació saludable, vitamines C i D, exercici, poc estrès, reducció de medicació innecessària i amb efectes secundaris… Patim una clara manca d’inversió glocal en sanitat, en personal sanitari, i en estructures i producció de material sanitari, així com en recerca global com a humanitat, no condicionada pels interessos dels laboratoris privats.

Hem de canviar la manera d’entendre la relació amb el planeta. Hem produït un trencament de la cadena humans/natura i sembla clar que la natura no quedarà enrere: en aquest conflicte els humans tenim les de perdre. No érem conscients del nivell d’interdependència biològica entre les persones i els altres éssers vius….

Hem d’aplicar mesures de correcció per redefinir prioritats: cal tenir exèrcit? són justificables els sous vitalicis? És urgent destinar més diners a tenir una bona sanitat pública preventiva, hospitals i residències dignes, habitatge per tothom, i uns mínims ingressos necessaris; educació i protecció de la natura. La recerca i els sistemes integrals de prevenció han d’estar finançats pels estats i no pels interessos lucratius de les farmacèutiques. Això inclou els tractaments que ajudin a superar la malaltia i als que ajudin a preparar-nos per afrontar la properes epidèmies (millora sistema immunitari…). Pot ser un error que ens focalitzem en el tractament de la pandèmia COVID-19 i no actuem sobre les causes que han permès la seva generació i propagació.

Pel que fa a la prevenció, a més a més de l’obtenció de la vacuna, que només solucionarà parcialment la propagació futura del Covid 19, s’ha de plantejar com es poden evitar noves pandèmies. Cal, en primer lloc, canviar els paradigmes actuals. És a dir, aconseguir la millora de manera immediata de l’ecosistema, posar per davant el benestar de les persones per sobre dels interessos econòmics de les minories extractives. Per tant, cal substituir el capitalisme financer global per un nou sistema basat en la cooperació, la limitació del creixement, la utilització de la tecnologia per millorar el benestar i una distribució ètica de la riquesa.

Hem constatat el que ja sabíem: que la seguretat i la defensa són coses molt diferents i que, només en comptades ocasions estan relacionades i, malauradament, gairebé mai positivament. Si un dels bens, per no dir el principal, és la preservació de la salut i de la vida, aquesta crisi ha fet evident la greu situació d’inseguretat que patim amb: autoritarisme, decisions dubtoses, errònies o interessades, canvis i rectificacions, imprevisió, improvisació, incompetència… dels qui, si bé no ens haurien de garantir que no patiríem cap problema sanitari, sí que, almenys, ens haurien d’assegurar que davant d’un problema com aquest es fa una gestió ràpida, eficaç i eficient.

Parlar de canvi d’estil de vida te sentit si pensem globalment: la substitució del capitalisme global comporta l’eliminació del neocolonialisme, de la corrupció, del comerç il·legal de tot tipus. És a dir, ens hem de plantejar una revolta global. Durant el confinament hem deixat de gastar molts diners i hem reduït la contaminació. Però el teixit productiu, comercial, institucional; treballadors, empresaris i administracions públiques, els han deixat d’ingressar. Podem acordar un pacte de consumir menys, treballar menys i ingressar menys?

Menys avions, menys despeses militars, menys despeses supèrflues, “ara veiem que no podem matar virus amb bombes” i que cal dedicar aquests recursos a millorar sanitat, educació, cultura, la vida al camp, l’agricultura, la ramaderia, incentivar la repoblació dels pobles petits. Actualment hem d’importar molts productes d’alimentació, hem de fer un sistema més eficient. Hem d’exigir productes de proximitat, en el nostre cas retornar la producció a Catalunya: sabrem i voldrem consumir productes de proximitat? reduir les necessitats supèrflues? dedicar temps i diners a les millores que proposem?

Estem en estat de xoc. El confinament provoca situacions psicològiques no desitjables i físicament pot generar problemes de salut. Hem de sortir d’aquest estat de xoc i utilitzar la motivació com a motor del canvi. Tots tenim resistència al canvi. Ens provoca angoixa i neguit perquè ens fa sortir de la zona de confort. La motivació representa la força que ens fa cercar la felicitat o fugir del dolor. Ens cal motivació potent per encarar el canvi que desitgem.

Totes les grans crisis, i aquesta no és una excepció, es presenten com a grans oportunitats per fer canvis importants en les nostres vides. Aprenguem la lliçó, analitzem què hem fet malament i apliquem les mesures oportunes per prevenir noves situacions com l’actual, ja que, probablement, vindran noves pandèmies i, potser, pitjors que l’actual. La crisi sanitària ens ha obligat a fer una parada en el camí de la nostra existència i això ens força a una reflexió i a un replantejament general de la vida. Aquesta crisi ens ofereix una magnífica oportunitat de fer canvis a nivell personal i també col·lectiu. Hem entès que no tot el que fem és important ni imprescindible. Igualment hem descobert el plaer de viure més a poc a poc. També que, si no rectifiquem el ritme de vida que portem, ben aviat, en comptes de viure, acabarem sobrevivint. És a dir, tenint una vida física i mental esquifida, castrada.

Entendre la realitat que ens envolta és el primer pas per transformar-la. Encara hi som a temps.
A les portes d’una nova crisi econòmica del capitalisme, cal posar en marxa un pla de xoc social que garanteixi unes condicions de vida dignes a partir de la redistribució efectiva de la riquesa. Però no podem obviar que la crisi econòmica i la crisi ecològica i climàtica són crisis interconnectades d’una crisi general, la crisi de la civilització capitalista industrial i financera. És per això que qualsevol pla de xoc social que es proposi no pot defugir de l’emergent realitat del col·lapse socioecològic:

  • transició energètica renovable centrada en l’autogeneració, l’autosuficiència i la producció descentralitzada,
  • implementació d’un model de mobilitat sobre l’eix del transport col·lectiu, popular i no contaminant,
  • transició agroecològica cap a la plena sobirania alimentària que garanteixi la producció i distribució local i de proximitat, les pràctiques i varietat tradicionals i l’equilibri territorial,
  • recuperació de la gestió pública i democràtica dels béns naturals com l’aigua i l’energia,
  • construcció de banca pública, de banca ètica i de monedes alternatives capaces de finançar projectes de transformació del model productiu amb criteris socials i ecològics.
  • Recuperar la producció local i els circuits curts de consum. En tots els àmbits, no només l’alimentari, també artesanal, roba, mobles, materials per a la construcció etc. Recuperar la indústria local.
  • Impulsar l’economia circular i l’ús dels recursos propis.  Recuperar economies socials i cooperatives.
  • Fonamentar-nos més en el coneixement i la innovació, no en l’especulació i el consum turístic.  
  • Taxar les importacions segons petjada ecològica.

Per fer totes aquestes polítiques cal afinar molt bé d’on surten els diners per finançar-les, per evitar caure en el cercle viciós d’un nou endeutament generalitzat i la seva dependència, submissió i pobresa corresponent.

  • Inversió privada (lucrativa i no lucrativa)
  • Impostos a les grans fortunes (aportacions obligades)
  • Contribucions voluntàries
  • Crèdits amb retorn del capital i amb interessos (endeutament)
  • Creació monetària (crèdit a fons perdut i sense interessos)

Les febleses del sistema democràtic actual que han quedat paleses amb aquesta crisi, ens porten a un punt de bifurcació: o lluitem decididament per un sistema democràtic més participatiu i a la vegada eficient amb una utilització intel·ligent de les noves tecnologies que posi les bases d’una governança global o ens deixem arrossegar cap noves formes de totalitarisme.

Totes les decisions polítiques que tinguin certa repercussió social, sobre els diners públics, llibertats o d’altres que afectin al ciutadà, s’han de decidir en referèndum o consulta ciutadana. És l’hora que es garanteixi una renda bàsica universal a totes les persones perquè siguem lliures, realment lliures d’emprendre, de crear, de viure, de cuidar les famílies, etc.

La cultura ha de ser reconeguda com a bé de primera necessitat, amb dotació de recursos adients. S’ha produir i difondre la cultura a tot arreu. Des de les escoles fins als mitjans de comunicació. Hem de canviar també de paradigma de la producció cultural, basada avui en la indústria cultural i l’explotació i el descrèdit del creatiu, de l’artesà, de l’artista. No s’ha de parlar de la despesa per la cultura. S’ha de parlar de la inversió per la cultura. La cultura com a font de riquesa. S’han de crear els mecanismes de suport als creatius als creadors, a nivell local, nacional i internacional. La producció ha de ser favorable als petits productors de cultura com artesans, músics, que produeixen a banda de les grans empreses. La producció ha d’ajudar els grups de cultura popular i les entitats que la promoguin.

Més que de civilització hegemònica hem de parlar de capitalisme global hegemònic. És el que ens ha portat al col·lapse actual. Hem d’aprofitar aquest col·lapse per substituir el capitalisme global per un nou sistema basat en la cooperació, la limitació del creixement, la utilització de la tecnologia per millorar el benestar i en una distribució ètica de la riquesa. Revisió de la priorització de les necessitats i del consum essencial. No oblidem, però, que els recursos pel seu manteniment es basen en l’economia neocolonialista filla del colonialisme que té les primeres arrels en el “descobriment” d’Amèrica.

Crisi és canvi. Tots els esforços seran necessaris per crear xarxes que vinculin les iniciatives existents a nivell local i global (glocal) i generar nous models de convivència. En aquest sentit,  generar sinèrgies semblants a les que promou el Manifest Convivialista, per una convivència post-neoliberal (http://convivialisme.org/) o bé la recent iniciativa (https://progressive.international/) que està connectant, donant suport i mobilitzant activistes de tot el món per dissenyar un pla que cerqui transformar les institucions que impacten sobre les nostres vides, les nostres comunitats i el planeta, amb una coalició de mitjans de comunicació progressistes per difondre històries i compartir perspectives des de tot el món. (vegis a Annex 1, per saber més d’aquests tipus d’iniciatives de nou model)**

El canvi de rumb és necessari. Serà possible si n’agafem el timó.

*Què estem aprenent amb la crisi del coronavirus?

A partir d’una consulta realitzada per NOVACT, unes 30 persones han aportat els seus aprenentatges sobre la crisi actual, que han estat recollits en un document de 24 pàgines. Posteriorment, fins l’11 de maig 10 participants han indicat quines són les idees prioritàries. Moltes gràcies per totes les contribucions.

Aquest document és un intent de síntesi amb les aportacions prioritzades.

Annex 1

La recent publicació (febrer2020) del Manifest Convivialista és un bon referent d’aquest intent. Elaborat durant 10 anys, signat per 275 personalitats de 33 països amb diferents sensibilitats i procedències transformadores, posa les bases per un món interdependent i post neoliberal. Estableix cinc principis i un imperatiu categòric (evitar l’excés) que incorporen les aportacions del liberalisme, l’anarquisme, el socialisme, el comunisme i l’ecologisme, per enfortir aquells que volen construir un món post-neoliberal per encarar els enormes reptes del nostre temps. El convivialisme és la filosofia política de l’art de conviure (con-vivere), que permet als éssers humans competir per una millor cooperació, progressar en la humanitat amb consciència plena de la naturalesa finita dels recursos naturals i amb una preocupació compartida per la cura dels altres i del món; i, això, sense negar la legitimitat del conflicte, fent-ne un factor de dinamisme i de creativitat, que permeti oposar-nos sense matar-nos. I crida a organitzar una Internacional Convivialista, malgrat reconèixer que la tipologia dels signants és més d’intel·lectuals que d’activistes.

Entre les persones signants, cal destacar Alberto Acosta, Marcos Arruda, Geneviève Azam, Michel Bauwens, Leonardo Boff, Alain Caillé, Mathieu Calame, Noam Chomsky, Denis Clerc, Eugenia Correa, Federico Demaría,  Shirin Ebadi, Chistian Felber, Susan George, Daniel Innerarity, Eva Illouz, Christian Laval, Gus Massiah, Marguerite Mendell, Henry Mintzberg, Edgar Morin, Chantal Mouffe, Kari Polanyi, P.V. Rajagopal, Mathieu Ricard, Marshall Sahlins, Saskia Sassen, Sidharta, Boaventura de Sousa Santos, Patrick Viveret, Juliette Weber, Chico Withaker, Jean Ziegler

Just a finals de març, s’ha presentat la Internacional Progressista, també recolzada per un centenar de personalitats i d’entitats d’arreu del món, que vol connectar, organitzar, empoderar i mobilitzar forces progressistes a tot el món, per elaborar una visió compartida sobre un món diferent i per aportar perspectives crítiques i d’organització local.  Convida a anar elaborant un Pla i parteix d’uns principis: la democràcia; la descolonització, perquè ‘totes les nacions determinin el seu destí col·lectiu alliberades de l’opressió’; la justícia, que ‘resolgui la desigualtat social i el llegat de la nostra història compartida’; la igualtat, que serveixi ‘els interessos de la majoria, i no pas de la minoria’; l’alliberament, perquè ‘totes les identitats tinguin els mateixos drets, el mateix reconeixement i el mateix poder’; la sostenibilitat, que ‘respecti els límits del planeta i protegeixi les comunitats més exposades’; l’ecologia; el pacifisme, que ‘reemplaci la violència de la guerra amb la diplomàcia dels pobles’; el post-capitalisme, que ‘remuneri totes les formes de treballar i aboleixi el culte a la feina’; la prosperitat, que ‘erradiqui la pobresa’; entre més valors com ara la solidaritat o la pluralitat. Recolzada per Varoufaquis i per Sanders, sembla un intent d’intentar frenar no sols el neoliberalisme sinó també la internacional populista-neofeixista de Bannon.

El consell estratègic de la Internacional Progressista inclou gairebé una setantena de personalitats, entre elles, Julian Aguon, Khaled Ali, Slim Amamou, Niki Ashton, Edil Baisalov, Nnimmo Bassey, Celso Amorim, Áurea Carolina, Noam Chomsky, Rafael Correa, Nick Estes, Elizabeth Gómez Alcorta, Srećko Horvat; , Hilda Heine. Fernando Haddad, Wang Hui, Katrín Jakobsdóttir, Naomi Klein, Kavita Naidu, Carola Rackete,  Arundhati Roy,  Bernie Sanders,  Mona Seif, Gianis Varufakis.

Fruit de l’experiència de les grans marxes dels sense terra de la Índia i del diàleg amb nombrosos moviments socials d’arreu,la visió de Jai Jagat ens diu que cal recuperar una relació equilibrada amb el planeta Terra i cal trobar maneres de promoure la pau basada en la justícia i la noviolència. La Marxa 2020 Índia-Ginebre, vol inspirar una forma d’acció que permeti una millor interacció entre l’acció local i el canvi global. Es tracta de construir la sostenibilitat i l’equitat econòmica per aconseguir la pau mitjançant la noviolència. Proposa un compromís de canvi de valors: per a un canvi personal, per a protegir la funció nodridora de la Terra, per a una acció social noviolenta, per a la noviolència com un camí de vida, per a una ciutadania global, per a la justícia, els drets humans i la democràcia. Rajagopal, un dels principals impulsors és també signant del Convivialisme.

Entre els membres dels comitès internacionals: Jagat Basnet, Yves Berthelot, Jill Carr Harris, Sonia Deotto, Margrit Hugentobler, Benjamin Joyeux, Irakli Kakabadze, Miloon Kothari, Gabriela Monteiro, Mazide N’Diaye, Anne Pearson, Rajagopal, Irene Santiago, Ramesh Sharma, Salil Shetty, Vandana Shiva, Olivier de Schutter, Sulak Sivaraksa, Liz Theoharis, Aneesh Thillenkery, Liliane de Toledo, Daniel Wemus…