by Martí Olivella | juny 6, 2022 | 1. La Vida, 2. La Política
Aturem la guerra! Aturem les guerres!
Aquest és un conte que sorgí l’estiu del 2004 a Arbúcies amb el pas de la Marxa per la Cultura de la Pau. En aquest poble l’arbre de la Llibertat és al bell mig de la plaça, i allà, sota l’arbre, s’hi va aplegar molta gent, una gran part de la qual era mainada d’arreu del món, que no parava quieta. Com en cada poble, havia d’explicar alguna cosa sobre aquella Marxa i vaig inventar i explicar aquest conte.
A Reus, per on també havia passat la Marxa, els va hi interessar el conte i l’Ajuntament el va publicar. Aturem la guerra! Aturem les guerres! era també el títol de la presentació de la primera edició, títol malauradament actual, ara, el 2022!
En aquest dramàtic moment en què hem pres consciència que la trentena de guerres al món, com la d’Ucraïna, provoquen sofriments atroços i evitables en milions de persones, un amic ha volgut rescatar i escampar aquest conte per recordar-nos a petits i grans, que els habitants del planeta blau o ens organitzem per aturar les guerres o aquestes ens faran desaparèixer com espècie.
Si vols agrair l’obsequi d’aquest conte pots contribuir a enfortir iniciatives de forces de pau, de resistència i de defensa civils noviolentes. Trobaràs com fer-ho a:
www.elplanetadelfoc.cat
També hi veuràs les organitzacions que estan contribuint a la distribució del conte i com sol·licitar-ne més exemplars.
Martí Olivella i Solé
Catalunya, abril 2022
La Marxa per la cultura de pau l’organitzava Forces de Pau NoViolentes (NP) www.nonviolentpeaceforce.org que, divuit anys després, continuen actuant arreu del món amb la missió de protegir els civils en conflictes violents mitjançant estratègies desarmades, construir la pau colze a colze amb les comunitats locals i defensar l’adopció més àmplia d’aquests enfocaments per salvaguardar la vida humana i la dignitat. NP contribueix a una cultura de pau mundial en la qual els conflictes dins i entre comunitats i països es gestionin amb mitjans noviolents.
Som molt lluny de poder aconseguir aquesta missió en tots els conflictes violents, perquè la majoria d’estats i de la ciutadania continuen creient que les armes i els exèrcits són l’únic mitjà per defensar-se legítimament d’agressions o per defensar els seus ideals, interessos, estils de vida… I per això, molta gent continua pagant impostos en nom de la pau per enfortir la “defensa i seguretat militar violenta” sense dedicar recursos a construir sistemes de “defensa i seguretat civil noviolenta”; de fet, per aquests nous sistemes caldrien molts menys recursos que els dedicats a la defensa militar, provocarien menys danys i oferirien una seguretat humana més efectiva.
No pot ser que davant d’una guerra més, per falta d’una alternativa organitzada de Defensa civil noviolenta, la població hagi de triar només entre recolzar la guerra (amb més armes, més soldats, més destrucció, més morts, més pressupostos…) o aturar la guerra (amb més manifestacions antimilitaristes i pel desarmament, més crides al diàleg, més anàlisis sobre les causes de la guerra…).
En els darrers 100 anys hi ha prou experiències, estudis i propostes arreu del món per posar les bases d’un sistema de Defensa civil noviolenta com alternativa a la Defensa militar violenta. Si obtenim l’aportació i la implicació ciutadana necessàries, volem plantejar com podria ser un sistema de Defensa civil noviolenta catalana, tant en la fase actual, com en el cas d’esdevenir un estat independent.
www.lluitanoviolenta.cat/projecte-defensa-noviolenta
by Martí Olivella | set. 16, 2010 | 1. La Vida, 2. La Política, 3. L'Economia
Per acabar vull compartir un conte. El planeta de la cobdícia
Hi havia un planeta en què, de cop i volta, la gent va embogir, va esdevenir molt ignorant i, creient-se molt eixerida, de fet vivia d’il·lusions i auto-enganys.
Durant milers d’anys la gent havia viscut de l’energia del sol, que animava les plantes i els animals en les terres, els boscos, els cels i els mars.
Però alguns enginyosos van descobrir que a sota la terra hi havia una energia infinita que els permetria fer i tenir més coses amb menys esforç.
Els dirigents van fer creure a la gent que podien viure de renda, que l’or negre -carbó, petroli, gas– els permetria satisfer totes les necessitats hagudes i per haver. Si abans calia una bona colla de gent per llaurar i segar, per treure llenya i fusta del bosc, per pescar i per navegar… ara un sol home que portés una màquina alimentada per petroli, feia molta més feina i amb menys esforç.
La revolució energètica va provocar un impacte enorme. S’havien acabat les penes!! Viurien tots en l’abundància…
La població va començar a créixer i créixer… i les necessitats de la gent també es feien créixer.
Les màquines foragitaven la gent dels camps, dels boscos i dels mars… i la gent s’amuntegava a les ciutats… i així calia fer ciutats més i més grans.
Després de milers d’anys de vida sostenible, només amb un parell de segles, arrasaren les terres, els boscos i els mars. Així la majoria de la gent malvivia als camps i a les ciutats. Tothom desitjava més i més cases i aparells que els facilitessin la vida, però tothom havia de treballar més i més per aconseguir saciar els desitjos infinits.
No s’adonaven que era totalment diferent “produir uns bens” que “polir-se el patrimoni”, que era diferent viure de “vendre els productes de la terra” –renovables- que “vendre’s la terra” –bé escàs no renovable.
Quan el petroli començà a escassejar, quan de tant cremar petroli es va contaminar l’atmosfera, i l’aire de les ciutats va començar a ser irrespirable; quan el planeta es va començar a escalfar i el nivell del mar ofegava les terres perquè el gel dels pols es fonia… sorprenentment, la gent continuà seguint les consignes que la felicitat només era possible si creixien el nombre de màquines, de propietats, de desitjos i de necessitats.
Però, a l’hora que la gent vivia aquest agredolç malson, la situació s’agreujà per una altre enganyifa a què la població estava sotmesa pels seus dirigents.
Com que per fer màquines i cases calia molts diners, hi havia uns bancs que deixaven diners a la gent perquè poguessin fer màquines, construir cases i comprar tots els productes que els donaven la felicitat.
La gent estava molt agraïda als bancs, perquè els hi permetia aconseguir en poc temps els seus somnis. Els bancs havien aprés dues coses que els donaven molts guanys i molt poder:
Primera. Que, com que tota la gent que guardava els seus diners als bancs no els venien a buscar al mateix moment, això permetia als bancs deixar més diners dels que tenien guardats i cobrar uns bons interessos sobre aquests diners “inventats”, de manera que: pagaven poc pels diners que guardaven i cobraven molt, no sols pels diners prestats, sinó també pels diners “inventats”.
Segona. Que els interessos sobre els diners prestats, que es calculaven amb complexes i incomprensibles fórmules, els permetia duplicar el capital prestat en pocs anys, sense que el beneficiari ni se n’adonés. Per exemple, a interès compost del 5%, el capital prestat es duplicava només en 15 anys!
Aquesta enganyifa “financera”, agreujà els problemes anteriors, amb dues conseqüències:
Primera. Una gran part de la població i dels països quedà tant endeutada, que pràcticament quedà sotmesa a “servitud per deute”. Havien de malvendre tot el que tenien, i malgrat treballessin molt, amb prou feina podien alimentar-se; i la fam s’estengué per una immensa minoria de la gent del planeta i cada dia matava a milers d’infants i de gent gran, davant la indiferència dels addictes a la cobdícia.
Segona. Com que en molts casos el tipus d’interès dels diners –per exemple, per plantar un bosc- era superior a la taxa de reproducció de la inversió –del bosc…-, quanta més inversió, més deute; quanta més inversió, més explotació dels recursos naturals i més explotació de la gent per poder retornar el deute amb els interessos.
Així fou com la cobdícia, la cobejança dels diners, de tenir i acumular més i més coses, portà la gent d’aquest planeta a una situació insostenible. Només en 200 anys del que en deien “progrés i desenvolupament”, havien exhaurit els recursos del planeta perquè havien crescut exponencialment, en població i en desitjos insaciables, i perquè s’havien endeutat i havien de tornar diners amb interessos reals, per uns préstecs inventats i uns interessos abusius.
Alguna gent, però, començà a aturar l’embogiment col·lectiu, que enriquia a molt pocs i que perjudicava a tots. La solució era a les mans i a les ments de la gent.
El primer pas depenia de cadascú: no cultivar desitjos insaciables, no deixar-se influir per les publicitats i ser conscients de com, en tots els àmbits de la vida, es podien reduir les necessitats.
El segon pas, també depenia de cadascú: aplegar-se amb altres que es volguessin ajudar a deshabituar-se de la cobdícia i del consumisme, fent conscients els actes quotidians. Es tractava de produir i fer-se tot el que fossin capaços per ells mateixos; de comprar i vendre bens i serveis sostenibles i equitatius; de no endeutar-se ni endeutar; de no pagar ni cobrar interessos; de votar les opcions assenyades i deixar de votar els programes cobdiciosos del creixement econòmic!
El tercer pas, era molt subtil: suscitar en la gent un nou imaginari de felicitat, basada en ser conscients de la interdependència de la vida de cadascú i en solidaritat amb la vida de tots els habitants del planeta; per cert, d’un planeta limitat i fràgil, que havia acollit i podia acollir un fet extraordinari en l’univers, anomenat vida.
I el darrer pas era la conseqüència dels anteriors: calia deixar de col·laborar amb tots aquells que volien continuar les enganyifes, calia desobeir les lleis que mantenien la cobdícia, calia abolir els tipus d’interès, la publicitat i l’obsessió pel creixement.
Aquesta gent que proposava “viure senzillament” perquè tothom pogués “senzillament viure”, fou ignorada, ridiculitzada, menystinguda, criminalitzada i, fins i tot, empresonada.
Però, 100 anys més tard, la gent els recordava i honorava, perquè gràcies a ells, la vida havia estat possible, perquè aquella generació va reaprendre a viure i a prosperar sense creixement.
Barcelona, 18 de setembre de 2010
by Martí Olivella | ag. 3, 2008 | 1. La Vida, 4. La Terra, Recomanats
Una vegada hi havia un país on el seu rei, per tal d’afavorir les arques d’uns quants cancellers avars, va decidir construir una gran línia elèctrica. Segons les mentides del monarca, aquella corrua d’enormes estructures metàl·liques que enfilava per sobre les carenes i pel mig dels conreus, era imprescindible per a la bona marxa de l’economia de xics i grans, pobres i rics, pagesos i menestrals. A la línia li van posar el nom de “MAT”, que volia dir: “Molt Alta Tensió”
De seguida, a les tavernes i als forns no es va parlar d’altra cosa. La gent dels pobles del voltant de la MAT estaven estranyats de que es malmetessin així els camps i els turons. Alguns dels més irats, van demanar explicacions i s’hi van mostrar obertament en desacord. Tot fou debades. Sense esperar les resolucions del jutge a qui varen acudir els súbdits atribolats i, emparades pels guardes del palau, es van iniciar els treballs per l’aixecament de les altíssimes torres, amb els seus vuit braços oberts al cel.
Primer de tot van aparèixer els grans cèrcols dels fonaments de les torres pels boscos del país. Unes grans rotllanes solcaren els camps i s’acostaren, desvergonyides, fins les cases de pagès i els pobles que es trobaven en el seu recorregut serpentejant vers les muntanyes. Llavors no hi van valer els planys dels amos dels trossos, els pèssims auguris de metges i apotecaris, o les propostes assenyades que els savis van llençar des de les places. Enmig de la indiferència generalitzada del país, apuntalada en la comoditat de la gent que només volia el plat segur a taula i un llum per encendre en la nit, gairebé ningú no va fer cas del lament de la terra ferida.
I heus ací que, quan els equips de treballadors s’enfilaven laboriosos com eixams, sobre els esquelets de les torres que creixien esparses pel traçat, algú va fer un gest nou davant mateix del palau reial.
– Oi que el rei no us ha explicat les autèntiques raons que justifiquen la construcció de la MAT? Cridava un titellaire vestit amb colors llampants, fent anar, amunt i avall, les seves figuretes plenes de cordills de seda. I mentre deia això, feia pujar els seus ninots per la petita ferramenta d’una torre elèctrica que, lentament, es desplegava davant la mirada dels passants, esdevenint així una rèplica terrible dels monstres de ferro que creixien pel país. I el titellaire afegia: – Què fareu ara, habitants dels pobles i ciutats, davant d’aquest pesta que s’abat damunt vostre? O és que potser no trobeu les torres que avancen com un foc descontrolat, un atemptat interessat com tants d’altres que el rei i els seus cancellers us imposen de mil maneres? I quan el titella que feia de rei, deixava anar el crit de victòria en acabar la torre de joguina, el titellaire aixecà la veu amb totes les seves forces: “què espereu doncs per ocupar les torres?….” Un silenci molt gran es va apoderar de la plaça i, per fi, els nois i noies que se’l miraven embadalits, van esclatar en una ovació eixordadora.
De resultes d’això alguns vilatans varen obrir els ulls i van constituir una entitat ben especial; s’anomenava: “Amics del Moviment per la Interconnexió de la Consciència (AMIC)” i des d’ella, van proposar d’aprofitar la base de cada torre, sense importar l’estat de la seva construcció, per convocar a una revolta tranquil·la. I heus ací que de primer tímidament, i després, com un seguit d’alimares que s’encenen en la nit, una altra mena de torres es van començar a construir calladament. A les orelles del rei arribaren des d’aquell dia alguns estranys missatges.
Algú informava que a la torre nº 9 una colla d’infants es reunien cada dia, a una hora determinada, per jugar a bitlles. La torre 11 s’havia convertit en un gran molí de vent i a la 29, un doctor hi oferia la seva consulta. A la torre 37, convenientment engalanada, havia estat convertida per un grup de joves en una central alternativa que anomenaven “festa-acció”. A la 38 un grup de contempla-actius hi feien silenci cada matí i cada vespre. A la torre 47, les comares del poble havien desplegat les seves eines de costura i enfilaven el safareig acostumat de cada dia. Els amics de la torre 74 s’hi trobaven sovint per llegir alguns poemes d’un poeta nostrat, al so de les flautes dolces. A la torre 83 s’hi feien classes de dansa i a la 95 s’hi feia teatre, música i poesia. Se sabia d’un noi solitari que es va acostar a la torre 110 per llegir-hi el seu llibre i que, a partir d’això, moltes altres persones s’hi havien anat sumant en una sessió silenciosa de lectura. A la torre 137, els propietaris afectats hi feien la trobada informativa cada divendres a la tarda. Un grup de monges, acompanyades de devots d’altres religions, feien servir la base de la torre 155 per aixecar al cel les seves pregàries. A la torre 173 els joves del poble hi havien instal·lat un campament d’estiu. A la torre 191 hi havia xerrades setmanals amb savis vinguts d’arreu per explicar els efectes nocius de la línia. En fi, a la torre 218 un pagès hi cultivava carabasses, a la 227 deien que s’hi trobaven els enamorats i fins i tot hi havia una torre, la 245, on s’hi feien cerimònies de bateig i de casament dels feligresos d’una parròquia veïna…
A la crida de l’AMIC, un seguit pintoresc, però altiu, d’activitats diverses es convocaven aprofitant cada torre de la línia. Fidels a la convocatòria totes elles compartien una actitud pacient de persistència tossuda i una valentia pacífica en la seva negativa al pas de l’estructura agressiva i imposada. Per fi hi havia una veu que es feia gran i que deia: prou!
I a aquesta veu no li va espantar ni el fred d’algunes tardes, ni la pluja, ni les visites sovintejades dels guardes de palau que no donaven l’abast, anant de torre en torre, explicant la il·legalitat d’aquelles conductes forassenyades. Seguint el crit del titellaire que viatjava per la línia, els homes i les dones del país, persistien en la seva voluntat d’ocupar les torres, en un acte de rebuig que s’estenia com la pólvora, i que cada cop prenia formes més divertides. Va arribar un dia que gairebé totes les torres foren ocupades pacíficament almenys per una estona, i la notícia d’aquest fet va arribar a tots els racons del reialme.
I així s’escaigué que un dia el rei, prenent els vestits de pagès, es va acostar furtivament a la torre 263. Es malfiava dels espies i volia saber per ell mateix les raons d’aquella revolta estèril i incomprensible. El que va veure el va deixar d’una peça. Sota un llençol pintat que deia: “l’AMIC per l’aturada immediata de la MAT”, centenars de persones s’havien reunit per la trobada habitual de la comunitat de les torres. Una noia es va adreçar a l’assemblea i va recordar que, com cada setmana dels últims sis mesos, abans de res es farien uns minuts de silenci per demanar que el rei reconegués les veritables raons de la seva decisió, i aturés la línia. Esverat, el sobirà es cregué descobert, però es calmà tot seguit comprenent que allò devia ser un ritual acostumat i que, sortosament, ningú s’havia adonat de la seva presència. Després del silenci, el representant de cada torre de la comunitat va fer el testimoni setmanal de l’activitat que s’hi estava portant a terme. Durant més de dues hores – que se li van fer eternes -, el rei va escoltar el repàs de les accions que creixien en quasi tots els punts de la línia i escoltà, amb el cor encongit, la remor sorda del seu poble que havia convertit cada torre en temple, escola, llit d’amor, espai de jocs, lloc de trobada…
Capficat com estava, no s’adonà que la gent s’havia dispersat i que, sota de la baluerna altiva de la torre, només hi eren ell i un curiós personatge. Era el titellaire que ara escenificava per últim cop i per l’únic espectador que quedava el seu espectacle macabre. Els ninots tornaren a aixecar la torre de joguina i, al final, el titella arrogant del rei llençà de nou el seu crit de victòria. El titellaire es va commoure en comprovar que l’espectador reressagat, enlloc d’aplaudir enfervorit com tots, deixava anar una llàgrima que, quasi imperceptible, li relliscava galta avall.
L’endemà, amb gran sorpresa de tothom i envoltat dels seus cancellers malmirrosos, el rei va anunciar l’aturada de la línia. Des de llavors, dels braços de les torres que es rovellen lentament, hi ha penjats milers de nius d’ocells i, als seus peus, els habitants del país segueixen inventant cadascú d’ells l’acció més impensable en un homenatge renovat i inacabable al seu propi valor.
Fet a la torre nº 38, el dia 3 d’agost de 2008.
