by Martí Olivella | juny 28, 2017 | 2. La Política
Lleida 28 de juny de 2017. 19h.
Seminari Estat de Pau. Martí Olivella.
Benvingudes i benvinguts. Gràcies per ser avui aquí,
Donar les gràcies a tots els companys i companyes que durant aquests 4 anys han aportat crítiques i propostes que han permès escriure aquestes pàgines.
Quina força té un llibre en un món ple d’armes i de guerres?
Què pot fer un petit país per evitar que la cursa d’armaments torni a ser la més alta després de la guerra freda?
El ministre de Defensa de Lituània, Andreus Butkevicius el 1991 va dir: “Mai tindrem un exèrcit prou fort com per defensar-nos d’un agressor estranger. El nostre objectiu només pot ser derrotar-lo moralment, econòmicament i políticament, no físicament”. I, fent referència al llibre de Gene Sharp sobre Defensa per mitjans civils: “Prefereixo tenir aquest llibre que una bomba atòmica”.
La Gran Concentració de l’11 de setembre de 2012, va ser el detonant per endegar Pau i Treva, un espai de reflexió “amb l’objectiu de fer propostes concretes i viables que permetin endegar una política catalana de pau i seguretat humana”.
El 30 de gener de 2013 llançàvem, amb un centenar de personalitats, el manifest, “Catalunya per la seguretat humana i la pau”, que va obtenir més de 4.000 adhesions en poques setmanes.
El grup inicial s’amplià amb altres veterans del moviment per la pau i s’anomenà Seminari Estat de Pau. L’1 de novembre de 2013 feiem públic el document “Catalunya, nació de pau” que aplegava dues mil adhesions més. I els dos darrers anys hem continuat elaborant propostes, totes elles publicades al web estatdepau.cat.
* * * *
Pensàvem que acabat el sagnant segle XX i la guerra freda podríem viure el nou segle en pau. Però el malson no acaba i empitjora amb la creació de nous enemics. Continuem malvivint en un món on unes minories continuen imposant la misèria i la guerra com a mitjans per mantenir i enfortir els seus privilegis.
Aquestes minories ens fan creure que vivim sota la força del dret, de la raó, del diàleg, de la ciutadania, de la democràcia… però quan els pobles vindiquen aquests drets i posen en perill els privilegis de les minories, aquestes minories imposen la raó de la força, de les armes, de la violència, de la tortura i de la por.
D’altra banda, també és cert que la immensa majoria volem viure segurs i en pau. Som conscients de la criminal brutalitat de les guerres, ens sentim impotents davant aquelles guerres que es declaren, i encara més, si ho fan en nom de la pau.
Què podem fer?
El primer pas per sortir de la impotència els anys 70 va ser plantar-nos, dir no, objectar, desobeir el servei militar.
Ara, 40 anys després, tenim l’oportunitat d’objectar a l’exèrcit i a la guerra, no sols com a individus, també com a país. Catalunya pot objectar a la suposada obligatorietat dels estats “normals” de tenir exèrcit; pot repensar la idea tradicional que amb un exèrcit estarem més segurs i contribuirem a un món amb més pau.
El segon pas en aquell moment va ser plantejar una alternativa, un servei civil que combatés les causes de la guerra.
Ara, 40 anys després, tenim l’oportunitat d’endegar un sistema civil de seguretat humana que redueixi riscos i que contribueixi a evitar les causes de la guerra i, si aquesta es dóna, a no allargar-la i poder així reconstruir la pau amb el menor dany possible.
Les reflexions del llibre se centren en com enfocar la seguretat i la defensa en el cas que Catalunya tingui el seu Estat propi. No volen ser cap doctrina tancada, ni generalitzable.
En la Catalunya actual no hem trobat cap risc, perill ni amenaça que justifiqui la creació d’un exèrcit.
Sí que hem trobat en canvi alguns riscos, perills i amenaces que no estem afrontant adequadament i que en cap cas un exèrcit els dóna una bona resposta.
Per tant, sí, necessitem un sistema de seguretat per fer-hi fer front, però un sistema molt més intel·ligent, adequat i eficaç, un sistema de seguretat molt diferent del què ens volen fer heretar del passat.
És una opció ètica (no acceptem la violència, ni la guerra com a mitjans acceptables per resoldre els conflictes), però també és una opció estratègica (pot ser més eficaç per prevenir-los i no perpetuar-los).
Tothom comparteix que cal aturar la cursa d’armaments, que cal avançar en el desarmament, que cal reduir els exèrcits.. i, també comparteix, que és molt difícil fer-ho quan ja en tens.
Catalunya té l’oportunitat de fer-ho sense afegir més llenya al foc, tot invertint en el millor sistema de prevenció del foc i en el millor sistema d’extinció.
Tres exemples:
- Fa 36 anys, vàrem viure l’intent de cop d’estat per part de les forces armades espanyoles. Què fer? La primera mesura preventiva dels cops d’estat és no tenir exèrcit que el pugui donar. La segona és tenir una estratègia política i civil per fer-hi front. Ens cal rellegir el suggeridor llibre de Gonzalo Arias “El antigolpe. Manual para la respuesta noviolenta a un golpe de estado”. Un bon complement perquè estudiem com aplicar una força més poderosa que la violència i que no porti a guerres civils.
- La guerra a Síria i a molts altres indrets ens interpel·len cada dia. Què podem fer per evitar-les, per aturar-les? Si tinguéssim un estat propi, sabent que som un petit país, què hauríem de fer?
Prevenir l’extremisme violent des de l’arrel com està fent l’Observatori creat a Barcelona fa unes setmanes.
Tenir un paper actiu en aturar el comerç d’armes, evidentment no participant-hi, però també donant suport a tots els tractats internacionals de control i limitació.
Recolzar el moviments noviolents de les zones de conflicte perquè els traficants d’armes i els interessos dels grans estats no alimentin l’esclat de la guerra.
Verificar que les nostres relacions comercials, energètiques, alimentàries.. no provoquen pobresa que tard o d’hora esclatarà en violència o en emigració forçada.
Acollir els refugiats i evitar que morin i siguin maltractats en la seva fugida. Ara mateix, vista la gravetat de la situació, desobeir les lleis i les polítiques espanyoles i europees que impedeixen acollir els refugiats.
Per tot aquest tipus de missions, també podem ser capdavanters i podem aprofitar l’estudi “Un servei civil noviolent: viabilitat i característiques” per veure com organitzar una alternativa.
- Els principals atacs terroristes han anat construint la ruta de la por als països occidentals, que justifica la retallada de llibertats – en un moment de protestes socials contra la crisi – i l’increment dels pressupostos de defensa armada. Curiosament, alguns dels països atacats són els que tenen els exèrcits més colossals del món. Si l’exèrcit dels EUA, del Regne Unit, de França no han pogut evitar els atemptats… què podria fer un petit exèrcit català?
Si els militars tenen el seus manuals, nosaltres també. Cal estudiar el llibre ja citat de Gene Sharp “Defensa per mitjans civils” “Civilian-Based Defense: A Post-Military Weapons System” ens ofereix les millors experiències i claus per plantejar una defensa amb mitjans civils, amb un sistema d’armes post-militar.
La millor dissuasió comença per no ser una amenaça per a ningú, i s’enforteix amb la cohesió social fruit d’un sistema polític participatiu, d’un sistema econòmic equitatiu i d’un sistema de seguretat intel·ligent al servei de la ciutadania.
Només amb un estudi a fons d’aquests 4 llibres,– estat de pau, antigolpe, sevei civil i defensa per mitjans civils – Catalunya te l’oportunitat de posar les bases per ser capdavantera en una objecció col·lectiva a la cursa d’armaments i a l’ús de la violència armada per fer un país i un món més segurs.
Si Catalunya aconsegueix ser un estat, o serà un estat de pau o no serà. Si aconsegueix ser un estat per la via civil, pacífica, democràtica i noviolenta, vol dir que aquesta és la seva força, que la via catalana serà la seva força per mantenir-lo.
Aquesta és la nostra millor contribució internacional, la millor aportació per poder ser reconeguts a Europa i al món. Qui no ho vegi és que no valora gens el que podem aportar a la seguretat comuna. Qui no ho vegi és que potser sobretot valora els ingressos que pot aportar a les indústries militars. Què vol dir sinó la insistència de Trump d’augmentar la contribució a l’OTAN al 2% del PIB?
Els moviments de l’objecció i la insubmissió, el de l’oposició a l’OTAN, el d’Aturem la guerra, el Volem Acollir i el procés sobiranista expressen una clara voluntat de, com deia Xirinacs amb els seus girs sorprenents, voler “lluitar amb tota la fúria per la victòria de la pau”.
Algunes de les tesis del llibre:
Les persones tenen dret a viure segures i en pau i els estats tenen el deure de garantir aquest drets als seus ciutadans i el de cooperar amb els altres estats per la pau internacional.
L’Estat ha d’analitzar els riscs, perills i amenaces i organitzar els sistemes de seguretat adequats per evitar-los o minimitzar-los, acceptant sempre que la seguretat absoluta no existeix i que l’obsessió per aconseguir-la pot acabar generant més tensió i, per tant, més inseguretat.
La seguretat es pot plantejar a través de dos models diferents: la seguretat armada i la seguretat humana.
La seguretat armada és el model que ha predominat fins ara.
La seguretat humana, és un concepte nou, que el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) va relacionar, per primer cop, el 1994.
- Centrada en la seguretat de les persones i en el seu benestar. En la seguretat-cohesió: Una societat equilibrada, justa, cohesionada, ben estructurada, capaç de generar adhesió, sentit de pertinença i de comunitat, serà sempre una societat més segura interiorment i molt més difícil d’ocupar i de dominar exteriorment.
- És una seguretat integrada en el teixit social: el sistema de seguretat ajuda a estructurar la societat i, la solidesa del teixit social, fa la societat més forta i més segura. Prioritza la intervenció sobre les causes.
- Es basa en l’existència d’estructures de protecció civil i mecanismes de resolució de conflictes.
La seguretat abasta dos àmbits: la seguretat interna i la seguretat exterior.
La seguretat interior, en els estats democràtics ha evolucionat molt i s’ha anat allunyant de les opcions militaritzades. De fet, a la pràctica és un sistema mixt entre els dos models de seguretat. Generalment consta d’un conjunt de cossos de protecció civil, policials i judicials .
- Cossos de protecció civil especialitzats en diferents situacions de risc i d’emergència,presents arreu: bombers, agents rurals, forestals, mediambientals, assistents i treballadors socials… Sovint tenen una estructura mixta de professionals i voluntaris. Existeixen plans d’emergència per a les diferents contingències.
- Policia: l’únic cos armat, altament professionalitzat, amb serveis d’informació, intel·ligència, divisions especialitzades,… La prevenció i la lluita contra la delinqüència comuna, crim organitzat, terrorisme, ciberatacs i ordre públic són algunes de les seves missions.
- Sistema legal -judicial, per investigar, discernir, sentenciar i penalitzar delictes contra el bé comú i la seguretat personal o social, amb l’aplicació de lleis justes i equitatives.
La seguretat exterior o internacional ha evolucionat menys. Històricament té dos instruments bàsics: la diplomàcia i l’exèrcit.
- El cos diplomàtic té per missió les relacions amb els altres estats, la política d’aliances, els tractats, les negociacions, etc.
- L’exèrcit ha assumit tradicionalment les funcions de defensa del territori, de les fronteres, l’espai marítim i aeri i de les estructures de l’estat davant d’eventuals agressions externes. Més darrerament se li encomana la participació en operacions internacionals. Sovint fa funcions de reforç en tasques que no li són pròpies.
Els riscs, perills i amenaces perceptibles en les societats europees contemporànies han canviat notablement en els darrers anys.
L’anàlisi tradicional de la seguretat no contempla molts dels perills i amenaces actuals. Ara, a més d’aquells que tradicionalment s’han considerat propis de la seguretat i de la defensa militar, cal tenir-ne en compte d’altres més reals i més probables (econòmics, socioambientals, cibernètics, terroristes, pandèmics, delictius, crim organitzat ,etc.), la naturalesa dels quals no sempre és de violència directa; en molts casos, responen a violència estructural i/o cultural.
Aquesta nova situació, que obliga a replantejar el concepte de seguretat, les estratègies i els instruments.
En la Catalunya contemporània, l’anàlisi de l’evolució dels riscs, perills i amenaces potencials, ens porta a dues conclusions rellevants:
1a- El risc d’invasió o d’agressió de per part d’algun altre estat és irrellevant.
2a- La línia divisòria entre seguretat interior i exterior es difumina cada cop més.
En conseqüència no sembla adequat ni mantenir els exèrcits, ni la separació dràstica entre els sistemes de seguretat interior i exterior.
Rebutgem el sistema de seguretat armada per ser èticament inacceptable, operativament ineficaç i econòmicament insostenible
Els exèrcits justifiquen la seva existència en l’exageració dels riscos d’agressions externes i en l’assumpció de missions que no els són pròpies. Aquest model ha resultat ser èticament inacceptable, operativament ineficaç i econòmicament insostenible.
5.1. Èticament inacceptable
- Les operacions militars comporten sempre gravíssimes conseqüències, inacceptables i moltes vegades superiors al mal que pretenien evitar (pèrdua de vides humanes, els mal anomenats “danys col·laterals”-moltes vegades explícitament buscats-, les allaus de refugiats, la destrucció de llars, de ciutats, de mitjans i projectes de vida, tota mena de recursos, etc.).
- Sovint no tenen altra justificació que els immensos negocis de les armes, del control o apoderament de recursos naturals i estratègics…. i de la reconstrucció posterior.
5.2. Operativament ineficaç
- El sistema de seguretat armada intervé, en el millor dels casos, sobre els efectes sense considerar les causes i, per tant, no resol l’origen dels conflictes ni els riscos que aquests comporten. No sembla tenir cap sentit mantenir un sistema financer i econòmic depredador, que augmenta de forma escandalosa les desigualtats, o alimentar una cultura del lucre i la cobdícia privades per sobre del bé comú i després blindar-se per evitar que els efectes ens esclatin a sobre.
- Els terribles atemptats patits els darrers anys per alguns països occidentals permeten constatar que, en el món actual, l’existència d’exèrcits poderosíssims i fins i tot d’armament nuclear, no és cap garantia per a neutralitzar els perills reals per la seguretat de les persones.
- D’altra banda, moltes de les funcions que acaben fent els exèrcits poden ser realitzades amb molt avantatge per altres cossos especialitzats.
- En el cas concret de Catalunya, un hipotètic exèrcit català no podria competir amb èxit amb cap dels veïns i la seva aportació a la seguretat europea i a la pau mundial seria irrellevant.
5.3. Econòmicament insostenible
- El cost econòmic de la defensa militar i armamentista és elevadíssim i, per la seva progressiva sofisticació i tecnificació, caduca contínuament.
- Aquests recursos econòmics sempre són una resta als recursos destinats al benestar de les persones i per tant a la seva autèntica seguretat.
- Un hipotètic exèrcit català no podria competir amb cap dels exercits veïns sense uns costos insuportables. En la Catalunya actual no es percep cap perill o amenaça d’atac o d’invasió que ho pugui justificar.
- En canvi, sí que hi ha altres riscs i amenaces ben reals que demanen de molts recursos humans i econòmics per fer-hi front.
Proposem un sistema de seguretat humana que integri tots els àmbits.
Apostem per un sistema de seguretat:
- Basat en el model de seguretat humana, que caldrà aprofundir i ampliar.
- Que integri els àmbits interior, exterior en un únic sistema de seguretat integrat, amb criteris i serveis comuns i amb unitats especialitzades en cada àmbit.
Per avançar en aquest camí hi ha dues grans línies d’actuació:
A) Cohesió, benestar i justícia socials. És molt més eficaç actuar sobre les causes dels problemes que no esperar a que esclatin. Per això la prevenció hauria de constituir el gruix de l’esforç en seguretat humana. Actuar de forma eficaç, eficient i constructiva contra la violència estructural i la cultura de la violència, és la millor prevenció.
B) Mecanismes de gestió de crisis i resolució de conflictes, eficaços i suficients, que permetin abordar-los de forma constructiva, ràpida, eficient i justa. Poden ser un bon punt de partida els instruments que ja es donen en l’àmbit interior en els estats democràtics (cossos de protecció civil, policia i sistema judicial), però els tres instruments han de ser millorats i complementats amb unitats preparades per a l’acció exterior.
Vegem algunes particularitats en cada àmbit:
6.1. Seguretat interior
Sistema de seguretat ciutadana basat en la protecció civil, la policia i el sistema judicial
- Aprofundir en totes les polítiques de redistribució equilibrada de riquesa i poder, de benestar social, de respecte pels drets humans individuals i col·lectius, d’educació, que evitin l’exclusió social, etc. seran la millor prevenció per a la seguretat.
- Ampliar i millorar en organització i mitjans els cossos de protecció civil (bombers, agents rurals, forestals, mediambientals, assistents i treballadors socials…). Mantenir l’estructura mixta de professionals i voluntaris. Revisar els plans d’emergència per als diferents supòsits i preveure’n de nous. Definir el seu paper vertebrador del teixit social en situacions de normalitat.
- La policia, l’únic cos armat, amb dret d’ús limitat de la força, ha d’estar sota estricte control democràtic, formada també en resolució noviolenta de conflictes i respecte als drets humans, i dotada de mitjans humans i materials suficients, i d’instrumental eficaç i el menys nociu possible.
- Millorar la dotació, l’eficàcia i la rapidesa del sistema judicial, que ha de ser clar i transparent. Ampliar les seves funcions en el camp de la resolució de conflictes a través del diàleg i la mediació.
6.2. Amenaces exteriors
Sistema de defensa civil i policial
- Catalunya ha de treballar per mantenir relacions de respecte i amistat amb tots els pobles del món, i de manera especial amb els veïns i amb els qui hi té relacions històriques. És essencial disposar d’un cos diplomàtic capacitat per fer-ho.
- Participar i donar suport a les incipients estructures de governabilitat mundial, adherir-se als tractats que limiten l’ús de la violència i que preveuen altres vies legals-judicials per a la resolució dels litigis.
- No hi ha amenaces previsibles dels estats veïns que justifiquin una estructura militar. En correspondència cal treballar per generar confiança i no ser percebuts com una amenaça per als altres estats. L’absència d’exèrcit col·labora a aquest clima de confiança.
- Les amenaces exteriors previsibles de grups terroristes o grups criminals internacionals són més defensables amb uns bons sistemes d’informació, d’intel·ligència i de policia especialitzades. Caldrà doncs crear unitats de policia especialitzades en les amenaces provinents de l’exterior.
- Els cossos de protecció civil hauran de tenir també unitats especials i plans d’emergència per afrontar les amenaces exteriors i contemplar tots els escenaris encara que siguin poc probables. En aquest camp Catalunya pot esdevenir un país d’innovació amb el disseny i creació d’unes estructures diferents i eficients de seguretat i anar desenvolupant una Defensa civil, professional i voluntària, que en temps de pau sigui un element més de la seguretat interna.
6.3. Cooperació internacional
Hem d’aportar allò que som i que sabem fer per contribuir a un món més segur i en pau.
- Catalunya no s’ha d’inhibir de la seguretat internacional, sinó que hi ha de col·laborar de forma decidida, aportant allò que sap fer i que pot fer més bon servei.
- Haurà de disposar d’uns serveis d’informació policials i d’intel·ligència governamentals de màxim nivell per tal de controlar els grups terroristes i de crim organitzat internacional i impedir que el territori propi n’esdevingui base operativa.
- Es crearan i es posaran a disposició de la comunitat internacional:
- serveis de mediadors, diplomàtics i especialistes en la transformació dels conflictes.
- cossos civils de pau per intervenir en la consolidació dels processos de pau; recuperació de l’estabilitat social i conciliació de les parts enfrontades, promoció i respecte dels drets humans i les llibertats humanes i protecció dels seus defensors.
- Unitats especialitzades de policia i de protecció civil amb capacitat de mobilització immediata fora de les fronteres i amb mitjans adequats per a la intervenció no militar, tant en situacions de conflicte com en la gestió de crisis humanitàries de diferents tipus.
- Per fer-ho possible s’hauran de reforçar els Centres de recerca i formació en pau i conflictes i crear un Centre Internacional de Mediació i Resolució de conflictes.
- Es plantejarà la incorporació a l’Associació per la Pau, l’OSCE, a la PCSD (Política Comuna de Seguretat i Defensa de la UE) i a l’ONU i posarà a la seva disposició tots els instruments esmentats. La incorporació a l’OTAN, en ser un bloc militar, està contraindicada amb la missió i el paper que Catalunya vol adoptar en el concert internacional i en cap cas, es contemplarà la possibilitat d’integració en l’estructura militar.
- A Europa sobren soldats i falta personal expert en aquestes missions de pacificació. Per això, aquesta aportació que Catalunya pot fer als organismes i a la seguretat internacionals esdevindrà qualitativament molt més significativa i efectiva que la d’una força militar de pressupost equivalent.
La nova constitució –com l’estatut de Núria – no sols ha de renunciar a la guerra, sinó que per poder-ho fer amb realisme, ha d’apostar per dotar-se de les eines de seguretat i cooperació adequades per fer viable un Estat de pau.
En diferents apartats o títols de la Constitució hi haurà de constar entre d’altres coses que:
- Els catalans entenem la pau com a un dret universal de tots els pobles i habitants del món.
- Catalunya es constitueix com un Estat de Pau que renuncia per sempre a la guerra, a l’amenaça i a l’ús de la força com a mitjà de solució de les disputes internacionals.
- Catalunya no disposa d’exèrcit ni de mitjans bèl·lics, ni participa en organitzacions ni accions militars internacionals.
- La república catalana fa una aportació activa, sistemàtica i decidida a la pau mundial:
- participant activament en els organismes internacionals de cooperació, seguretat i pau,
- establint acords concrets d’ajuda i cooperació internacional en tasques de prevenció, mediació, resolució i pacificació de conflictes, de consolidació de la pau i en tasques civils humanitàries i d’emergència.
- A Catalunya no s’establiran indústries, serveis, ni instal·lacions bèl·liques: no vol contribuir a la cursa i proliferació d’armaments, ni ser una amenaça per a ningú.
Sobre les principals tesis de Política de Defensa i Estat propi
Sí, un nou estat precisa d’una política de defensa, però coherent amb la força que li ha permès aconseguir la independència.
La llibertat que es guanya per les armes, amb les armes s’ha de protegir.
La que es guanya amb la força de la gent, amb aquesta força s’ha de protegir.
Catalunya no pot tenir sola una capacitat militar de dissuasió, cal que:
- participi d’una aliança que sigui dissuasòria (incrementa el risc de ser objectiu terrorista per ser part de l’OTAN que “defensa la seguretat i els interessos occidentals” atacant sense escrúpols allà on considera que algú els posa en perill).
- organitza una capacitat civil de dissuasió (adverteixi que ni les autoritats ni el poble no obeiran ni cooperaran amb cap hipotètic invasor).
Les millors estratègies per evitar l’extremisme violent és:
- no donar raons a l’adversari, no actuant injustament o violentament contra ell, amb atacs i guerres fonamentades en mentides i si ho hem fet, cal demanar perdó i reparar el dany causat. (Iraq, Líbia…)
- No afavorir el seu enfortiment, finançant grups que se’t poden girar en contra (talibans, al Qaeda)
- No cooperar amb països amics que escampen arreu el discurs de l’odi (saudís – salafistes).
La història ens mostra com sovint la creació d’enemics forma part de la retòrica de la defensa que prepara la guerra. Sense enemics ni guerres no hi ha negoci ni enfortiment del poder. Un estat nou, un estat millor, el volem per participar en aliances que juguen a repetir aquesta tràgica història?
Per acabar quatre idees:
No he estat mai independentista, però tenir un estat propi és l’única oportunitat en la meva vida de poder decidir si volem exèrcit o si volem contribuir a la seguretat i a la pau amb uns mitjans més eficients i adequats.
Es tracta de saber si amb el 2% de PIB dedicat a seguretat, volem ser l’estat a la cua dels estats amb exèrcits o volem estar al davant dels estats que lideren la seguretat humana al món.
Es tracta de decidir si volem aportar 20.000 catalans al més d’un milió de soldats Europa o si volem aportar 20.000 catalans a reduir les causes de les guerres i a construir la pau.
Parafrasejant Einstein quan parlava dels objectors al servei militar:
“Els estats sense exèrcit són els pioners d’un món sense guerres”
Esperem que el que hem plantejat us faci venir ganes de llegir-lo i de participar en un diàleg raonat sobre la necessària seguretat i defensa en el país que volem.
Moltes gràcies
by Martí Olivella | març 31, 2017 | 2. La Política
Una Catalunya independent ha de tenir un bon sistema de seguretat per protegir-se dels riscos i amenaces reals que la seva població té (o que probablement podria patir en els propers 50 anys).
Tothom coincideix que avui no hi ha cap risc o amenaça d’invasió armada de Catalunya per part d’un altre estat. I, si hi fos, difícilment podria fer-hi front amb un exèrcit petit i novell. Per tant, si la funció de l’exèrcit és la defensa del territori, Catalunya no ha de tenir un sistema de defensa armada.
Ara bé, si la població de Catalunya decideix tenir un estat independent, aquest només ho serà si és reconegut per altres estats. Els més poderosos, poden posar com a condició que Catalunya “contribueixi a la seguretat comuna”. I, és obvi, que la contribució a la seguretat entre els pobles de la terra no ha de ser forçosament per la via militar ni armada. Catalunya sense exèrcit pot ser pionera d’un món sense guerres, en la mesura en què la seva contribució a la seguretat internacional sigui amb personal i recursos civils per encarar les causes dels conflictes armats, per ajudar a fer les paus i per a la reconstrucció post-bèl·lica. Tenim dues opcions: estar a la cua dels estats que tenen exèrcit o ser dels primers que contribueixen a la pau i la seguretat amb nous mitjans més adequats a fer front als riscos i amenaces reals: amb prevenció, diplomàcia, cos civil de pau, ajuda humanitària i d’emergències, reconstrucció…
Ara bé, les condicions de “contribuir a la seguretat comuna” potser vulgui dir fer despesa en la indústria militar! “Si voleu que us reconeguem, cal passar per la caixa de la compra d’armament!” Bé, si així fos, que trist!, podem adquirir aparells de doble ús (policial i d’emergències) per ser el país amb millors sistemes de rescat, d’emergències, d’ajuda humanitària… Faríem despesa per a uns objectius nobles i amb molta més utilitat pràctica immediata.
Si no ens cal un sistema de defensa armada ni per defensar-nos d’una invasió ni per a participar en operacions militars de coalicions amb interessos sospitosos, com protegir-nos d’altres amenaces violentes com el terrorisme? Doncs, amb un exèrcit segur que no!. De què han servit els exèrcits més poderosos del món (EEUU, Rússia, Regne Unit, França…) per evitar els atacs terroristes en les seves capitals! El terrorisme no es combat amb exèrcits! Es combat no fomentant-lo, prevenint l’extremisme violent, en el camp de batalla d’internet, amb serveis d’intel·ligència, de policia i de justícia eficients i ben dotats, amb una democràcia participativa, plena; amb una societat i un món equilibrats, amb cohesió social interna i internacional. Invertir en tot això sí que és invertir en veritable seguretat humana. I, en això, podem ser els capdavanters!
Creure que no pot haver-hi un estat sense exèrcit es com creure que un país no pot aconseguir la independència per via noviolenta i democràtica. Si aconseguim la independència amb la força del poble, només serà amb aquesta força que la mantindrem i defensarem. La idea que amb un exèrcit serem respectats, és una rèmora del passat. Serem reconeguts i estimats per molts pobles i estats del món si no ens afegim al club dels poderosos, si no som una amenaça per a ningú, si ens posem al servei dels fonaments de la pau, de l’equitat, de la seguretat humana local i global. Començar un nou estat sense exèrcit és possible, desmuntar un exèrcit existent, quasi impossible. Catalunya serà un estat de pau, o no serà.
Martí Olivella
www.estatdepau.cat
by Martí Olivella | febr. 28, 2017 | 2. La Política
Jo compto amb tu, i compto que no hi falti ningú.
objectiu: Catalunya Democràcia Plena
Els adherits a aquest objectiu MANIFESTEM:
Ens il·lusiona i ens sentim amb el deure de bastir un país millor
que resolgui les actuals mancances, injustícies i greus desigualtats,
que respecti i es comprometi amb els drets de les persones, dels pobles i de la natura.
Només podem fer un país i un món millors participant més sovint en les decisions públiques,
instaurant una nova democràcia participativa complementària a l’actual democràcia representativa parlamentària, coixa i insuficient per resoldre els reptes de les nostres societats i les greus crisis social, econòmica, humanitària i ecològica actuals.
La suma d’aquests dos vessants de la democràcia constituirà una vera democràcia plena i l’exercici permanent de la sobirania, que no rau en ningú més que en el poble.
Són conegudes i viables les solucions per
una economia, una banca i una moneda transparents i en favor del bé comú,
un model d’energia i de consum respectuosos amb el medi,
un model d’habitatge que garanteixi les necessitats de tothom,
un compromís internacional amb la pau, amb els pobles oprimits,
amb la pròpia llengua i cultura i amb les cultures del món,
l’educació i la salut,
recuperar els valors del diàleg, el respecte a la diferència, la consciència comunitària, etc.
Una democràcia participativa és la garantia per instaurar el bé comú; nombroses experiències d’arreu en demostren la viabilitat.
Concebem un Estat i una constitució com a instruments necessaris per posar-la en pràctica a fi de viure millor.
Per tot això,
I- Unim les nostres veus i les nostres forces per instaurar a Catalunya una democràcia participativa que permeti tractar i decidir els temes clau tant a nivell local com nacional i internacional.
II- Encomanem als nostres representants polítics, servidors de la voluntat del poble, a recollir explícitament a la Constitució Catalana mecanismes de decisió participatius directament vinculants, tals com:
- Referèndums (presencials i telemàtics) sobre noves lleis, posicionaments i resolucions, revocació de lleis o càrrecs, etc, a proposta del Parlament o d’un 1% de la població.
- Prèviament i complementàriament a les votacions referendàries, realitzar:
- Processos d’informació plurals i de qualitat a través dels mitjans públics.
- Processos de deliberació territorials amens, àgils, oberts a tothom i que permetin el diàleg i la presa de decisions per acord.
- Revisió participativa de la llei electoral: llistes obertes, elecció de càrrecs, finançament de partits, etc. i de la normativa de participació ciutadana.
- La creació d’òrgans populars representants dels municipis i comarques pel seguiment i control dels acords democràtics, designats pel mateix territori.
- Fomentar la cultura participativa tant a les escoles com a la societat, per contrarestar la llarga inèrcia no participativa.
III- Ens comprometem a participar en els exercicis de democràcia participativa que s’endeguin en el futur a Catalunya i a promoure aquesta nova cultura.
IV- Ens comprometem a dur a terme una acció noviolenta col·lectiva en cas que aquesta petició estrictament democràtica no sigui respectada, així com l’expressió i voluntat majoritària del poble de Catalunya d’aconseguir un estat propi com a instrument per poder-la exercir.
by Martí Olivella | oct. 12, 2014 | 2. La Política
Les preguntes i respostes exposades aquí són un ampliació del document “Catalunya, nació de pau”, elaborat l’any 2013, amb una diferència: reflexionar amb un objectiu pràctic i de concreció sobre la seguretat i la defensa en un nou estat europeu, als inicis del segle XXI, obre l’oportunitat històrica de construir i implementar un estat sense exèrcit, amb un replantejament del model i dels àmbits de la defensa, en el nostre cas, amb una clara opció per la noviolència i el compromís ciutadà, i amb la conjunció entre la defensa, la seguretat i la protecció civils.
Partim del supòsit, prou constatat en els darrers anys, que una part significativa de la població catalana – pel seu comportament públic i pel caràcter pacífic del procés cap a un estat propi que està liderant -, vol que Catalunya sigui un estat de pau, amb una renúncia a la guerra com a mitjà per afrontar els conflictes, amb un sistema de seguretat i defensa que no sigui una amenaça ni interior ni per a cap altre país, i amb una declaració inequívoca de no intervenció militar (“neutralitat”). Dit d’una altra manera, que no vol ni pensa atacar ni participar en cap atac a cap altre país.
En base a aquest supòsit plantegem un seguit de preguntes amb arguments i propostes.
1. La seguretat i la defensa dels estats, s’han de seguir basant en el futur en la força militar?
La força militar no està garantint la seguretat i la defensa de les poblacions ni dels estats. En les darreres dècades han anat sorgint nous tipus de riscs i amenaces a la seguretat, tant en l’àmbit internacional com intern, que fan inviable seguir donant la mateixa resposta davant noves preguntes. Com bé recorda l’informe del CATN sobre seguretat (1) cal considerar almenys quatre dimensions en parlar de seguretat: la dimensió social i política, la mediambiental, l’econòmica i la militar. Els riscos i amenaces de caràcter territorial i militar han quedat –especialment en el nostre entorn- en segon terme al costat d’altres riscos mediambientals, de violència organitzada, del terrorisme o dels desastres ecològics, per posar alguns exemples.
En aquest context la resposta militar és, com a mínim, incapaç de resoldre les causes que provoquen els conflictes i només pot atendre les dinàmiques immediates de violència, generant sovint noves dinàmiques de violència. O, com diem i repetim les entitats que treballem per la pau, “la immensa majoria d’amenaces a la seguretat no es poden resoldre amb una resposta de força o militar”.
Per avançar en un estat de pau cal identificar i combatre les causes dels conflictes armats, per evitar ser còmplices de les operacions militars que amaguen interessos inconfessables de poders econòmics i polítics mundials, tot i assumint el preu que pugui suposar no estar en certes coal·licions que volen aconseguir, per exemple, “petroli per sang”.
2. Cal tenir un exèrcit per esdevenir un estat ‘normal’?
Un estat és “normal” sense exèrcit. Catalunya ha d’apostar per ser un estat de pau, un estat sense exèrcit. Aquest fet no deixa de ser una novetat en el context europeu, encara que hi ha antecedents en altres indrets (com el de Costa Rica o Panamà que són prou interessants). Islàndia no te exèrcit, malgrat forma part de l’OTAN. Aquest i d’altres països petits tenen acords de defensa en el marc europeu. Per tant la “normalitat” d’un país no depèn del fet de tenir o no exèrcit.
Ens sembla especialment important anar superant progressivament l’actual imaginari social de la valentia i de la utilitat dels exèrcits, així com del concepte tradicional i caduc de defensa armada. De manera força objectiva podem afirmar que a Catalunya no hi ha ni els motius tradicionals ni els emergents, sovint absolutament fal·laços, que es fan servir per justificar la necessitat de tenir un exèrcit (ni gran, ni mitjà, ni petit, ni testimonial…).
3. Els compromisos actuals de Catalunya amb el món, no l’obligarien a tenir un exèrcit?
Una Catalunya sense exèrcit millorarà els compromisos internacionals de cooperació i seguretat. Catalunya pot complir els seus compromisos actuals i futurs en temes de seguretat sense necessitat de vincular-los a tenir un exèrcit. Formant part d’Europa, amb exèrcit o sense, haurà de contribuir d’alguna forma a la política de cooperació i seguretat internacional.
Creiem que la millor i genuïna aportació a la seguretat – nacional i internacional – de Catalunya és la d’una cooperació no militar a la seguretat europea i mundial, per exemple, en l’Organització per la Seguretat i la Cooperació Europea (OSCE) -mecanisme multilateral de seguretat i cooperació no militar amb 55 països europeus-; la participació activa en el sistema de seguretat i cooperació de NNUU; l’Associació per la Pau; l’aliança amb estats que aposten per la mediació i la diplomàcia, que tenen sistemes de defensa civil o que no tenen exèrcit.
4. Quins avantatges i inconvenients pot tenir l’aposta per un Estat sense exèrcit?
Crear un exercit “nou” té molts inconvenients. L’argumentació en favor d’una Catalunya sense exèrcit no parteix, exclusivament, de plantejaments de pau ni de la constatació empírica -que hauria de ser raó suficient – de que la resposta militar mai no soluciona els conflictes sinó que els amaga momentàniament amb l’única raó de la força. La creació d’un exèrcit propi té dificultats objectives prou remarcables que esdevenen avantatges en no crear-lo:
- Ètiques: la defensa i protecció de la vida humana forma part de totes les doctrines morals, tant les de base humanística com les de base religiosa o d’espiritualitat no confessional. És un principi universal que es pot resumir en la frase “No mataràs, perquè la vida humana és sagrada”. És cert que al llarg de la història, i encara avui, els estats i altres organitzacions han creat exèrcits amb soldats entrenats per matar uns suposats enemics, han promulgat lleis emparant aquests exèrcits (que poden incloure el servei militar obligatori SMO), i algunes esglésies i organitzacions religioses han beneit exèrcits i guerres -la “guerra justa”- quan són en defensa d’una particular visió de la pàtria, de la llibertat, de la justícia, de la veritat o d’altres valors. Però també és veritat que en tots temps s’han aixecat veus profètiques clamant que aquell principi universal no admet excepcions, que no pot haver-hi una guerra que sigui “justa”: objectors de consciència al SMO, insubmisos a les lleis militars, activistes per la pau i la noviolència, i altres. Un exemple destacat va ser Lev Tolstói. Seguint aquell principi, es pot ofrenar la pròpia vida per un ideal o valor, però mai no es pot derramar la sang aliena.
- De supervivència: en un món globalitzat i amb armes de destrucció massiva, qualsevol conflicte amb intervenció armada – ni que sembli menor i local – pot derivar en la destrucció de la humanitat i de la vida en el planeta.
- Econòmiques: Des del punt de vista de l’economia d’escala sembla que la creació d’un exèrcit propi significaria una inversió molt notable en instal·lacions, en nou armament i en personal. Segurament contribuir a la seguretat europea sense exèrcit, encara que inicialment pogués implicar la mateixa despesa, sembla una formula més racional i efectiva, sobretot si s’orientés al desenvolupament d’un sistema civil per la pau juntament amb la disminució progressiva de la despesa en armament.
- D’efectivitat: Eficiència i eficàcia. L’aportació a la defensa europea de un país de 7 millions d’habitants és molt limitada. No sembla que la defensa armada europea en sortís clarament millorada o empitjorada. En canvi una dedicació compromesa amb les polítiques alternatives de seguretat i cooperació permetrien una aportació pròpia i nova. En surt beneficiada Catalunya i també Europa.
- Logístiques: Donat que es tractaria d’una segregació de l’exèrcit espanyol caldria cercar els experts entre ciutadans que actualment són professionals de l’exèrcit espanyol. La contradicció és prou evident.
5. L’eliminació dels exèrcits és una utopia quasi impensable. Però podem donar passes en aquesta direcció?
Catalunya ha de contribuir a la desaparició gradual dels exèrcits. Sabem que l’eliminació dels exèrcits és un procés històric lent, molt lent i complex. Per això compartim l’aspiració de NNUU i de molts països, de que en el procés d’eliminar tots els exèrcits hem de començar per recolzar sistemes de seguretat basats en la cooperació, la negociació i la diplomàcia i apostar per uns reduïts cossos armats transnacionals dependents d’unes NNUU més democràtiques, que vetllin per la pau en el món i que vagin substituint els nombrosos i extensíssims exèrcits nacionals per alternatives de pau.
Per contribuir a aquest objectiu, Catalunya ha de fer una clara aposta política i amb recursos per recolzar els programes civils de pau i seguretat de Nacions Unides. El nostre país té la capacitat per comprometre’s a obrir nous camins, més adequats als reptes i riscos presents, amb la convicció que la defensa és molt més efectiva quan es basa en la cooperació i la corresponsabilitat.
Aquesta aposta per un nou model es basa en la doctrina de la seguretat humana, que estableix com a subjecte de defensa la persona i les seves necessitats -i no l’Estat-, amb una defensa sostinguda en la prevenció i la integració, amb la participació directa de la ciutadania en la planificació de la seva pròpia seguretat i en la promoció d’una cultura que prioritzi la resolució pacífica i negociada dels conflictes.
Aquest nou concepte de ‘seguretat humana’, que el Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) va relacionar per primer cop amb la necessitat d’un desenvolupament real dels pobles el 1994, no és un cant de sirena a un món ideal sinó la resposta a un concepte fallit de ‘seguretat nacional’ que –durant segles- ha construït tot un entramat militar-industrial i una doctrina de defensa armada que no ha estat capaç de resoldre de forma eficaç les principals amenaces per a la ciutadania, malgrat les inimaginables cotes de destrucció i mort que la humanitat ha patit, especialment durant el segle XX.
6. Mentre avancem en el nou concepte de seguretat humana, com podem fer front als conflictes armats de forma immediata?
Contribució a la seguretat no afavorint l’escalada dels conflictes armats. Considerem que en un món amb conflictes de tot ordre, Catalunya ha d’ajudar a prevenir-los, evitar-los, reduir-los, transformar-los… i no a incrementar-los. La seguretat, pilar de qualsevol estat, ha d’incloure la defensa de les persones i del territori, que avui en dia, en el marc català, significa especialment participar en un projecte comú de política de cooperació i seguretat internacionals.
Catalunya té la possibilitat inèdita d’optar per un enfocament proactiu de la seguretat i la defensa, buscant la prevenció i l’anticipació, a partir de l’anàlisi de les causes profundes de la violència i treballant per eradicar-les en l’interior i participant activament perquè s’eradiquin en l’esfera internacional. Com assenyala el ja esmentat informe nº 17 del CATN (2) això és possible si conflueixen de forma coherent almenys quatre polítiques públiques: la política de seguretat, la política de defensa de les persones i del territori, la política de foment i construcció de la pau i la política exterior.
Tot això no anul·la ni contradiu la necessitat immediata de construir a Catalunya un sistema no militar de seguretat interna que sigui adequat en el nombre d’efectius, proporcionat a les amenaces i perills reals, ben coordinat en les seves funcions de policia, informació, control, protecció civil i gestió d’emergències, i també garantista d’uns valors plenament democràtics, per assegurar llibertat i justícia a la ciutadania.
7. Quina podria ser la contribució específica de Catalunya a la seguretat i la pau mundials?
Catalunya farà una aportació específica i concreta a la seguretat i pau mundial. Com ja hem dit, creiem que la millor i genuïna aportació a la seguretat -nacional i internacional– de Catalunya és la d’una cooperació no militar a la seguretat europea i mundial, a partir de la seva participació activa en organitzacions multilaterals de seguretat i cooperació no militar que aposten per la mediació i la diplomàcia, que tenen sistemes de defensa civil i que no es fonamenten en forces armades. Catalunya, com un Estat de pau, pot proposar a Europa la seva integració aportant en aquestes organitzacions, malgrat les limitacions i contradiccions que tenen.
Aquesta aportació, amb un contingent de persones expertes ben preparades i amb els recursos econòmics adients –que en gran part no s’haurien de malmetre en armament- , pot ser molt més significativa que la que Catalunya pugui fer amb soldats i armes, tot contribuint al desarmament i augmentant l’eficiència en la seguretat comuna (amb molt més impacte pacificador i amb menys recursos econòmics). Hem de treballar per ser un referent internacional en la prevenció dels conflictes i en les intervencions civils de pau governamentals i no governamentals; en ser un estat sense exèrcit però actiu en la construcció civil de pau i en la resolució de conflictes.
8. Quin potencial i experiència te Catalunya per fer una aportació significativa la a seguretat i pau mundials?
Catalunya te un bon potencial i una experiència significativa per contribuir a la seguretat i la pau mundials. Un projecte innovador d’aquesta amplitud pot generar i canalitzar una energia de servei al país i al món que avui ja es manifesta amb moltíssim voluntariat en organitzacions de protecció civil, de defensa forestal, de custòdia del territori, d’assistència humanitària de cooperació internacional… L’energia de l’actual moviment català pacífic de reivindicació –política i nacional, social i econòmica- és l’arma que ha sorprès molta gent, a Espanya i a Europa, i és l’arma més potent d’un poble, l’arma que hem de mantenir i cultivar en el futur. La il·lusió, i l’energia que tot això allibera són les armes més potents, sobretot si s’organitzen i no es deixen a la improvitsació.
9. Quins exemples tenim de sistemes de defensa civil a Europa?
Com en tota innovació social, cal inspirar-se en els exemples de defensa civil per fer el propi model. L’experiència més recent i innovadora ha estat la dels països bàltics. Lituània, Letònia i Estònia van declarar la seva independència el 1990 i un any després es van enfrrontar a una agressió per part de l’URSS, que volia recuperar-ne el control. Els tres governs van optar per utilizar mètodes de resistència noviolenta. Davant els atacs de les tropes soviètiques, la tasca principal del govern lituà –va dir el seu ministre de Defensa- era la dissuasió. “Les persones romanien mobilitzades formant barricades humanes al voltant dels edificis del govern. La Unió Soviètica es va convèncer que sotmetre els tres països era poc realista i només els podía portar a una pèrdua material i moral”.
Els líders lituans van recórrer després a la Defensa per Accions Civils (DAC) per establir la nova política de defensa. Seguint els pensament de Gene Sharp (els llibres del qual van ser publicats pels Ministeris de Defensa dels tres països), Lituània va organitzar des del primer moment la resistència civil amb tècniques de resistència noviolenta, formant a la població mitjançant programes de televisió i articles a diaris. Després del reconeixement internacional es va abandonar parcialment aquesta visió, amb l’adhesió a les estructures occidentals (l’OSCE, Consell d’Europa, la Unió Europea i finalment l’OTAN al 2004). Amb tot, la Resistència Civil forma part del concepte de defensa total del país, que combina mètodes militars armats amb resistència noviolenta.
Estònia va optar per constituir unes Forces de Defensa armades a finals de 1991, amb un servei militar obligatori de pocs mesos i una actualització periòdica de coneixements i habilitats. Letònia també va constituir la Defensa Armada Nacional el 1991, però va incloure oficialment la resistència noviolenta en la seva Declaració de la Defensa Nacional de 1992, i actualmente té un sistema de defensa civil integrat, depenent del Ministerri de l’Interior, que planteja i coordina les funcions de prevenció, advertència i gestió de crisis i que inclou organitzacions de la societat civil.
Islàndia és un altre cas d’interès. Aïllada geogràficament dels principals conflictes armats fins al segle XX, després de l’ocupació nordamericana el 1940 i de proclamar la independència el país va ser membre fundador de l’OTAN, el 1949, malgrat no disposar de forces armades. Un contingent de tropes nordamericanes es va instal·lar de forma permanent al país (fins al 2006), i Islàndia disposa fins ara d’algunes forces paramilitars, guardacostes, guardia de fronteres, helicòpters de salvament i una unitat per operacions de manteniment de la pau, totes elles formades per personal civil armat que “pot actuar com a militar segons les circumstàncies”.
10. És viable un sistema civil de protecció, seguretat i defensa?
Tenim l’oportunitat de fer viabile d’un sistema civil de protecció, seguretat i defensa. La possibilitat de crear un nou estat gràcies a la iniciativa i participació del poble, gràcies a l’organització de la societat civil, dóna força i legitimitat per plantejar-nos ser innovadors també, en la creació d’un sistema integrat de protecció, seguretat i defensa, bàsicament civil, és a dir, no militar.
Aquest sistema integrat, tant d’intervenció nacional com internacional, podria comptar amb un cos professional, format per servidors públics i per membres d’organitzacions socials, i, també, amb un cos de voluntariat estructurat i ben entrenat, una part permanent i una altra a la reserva per a situacions d’emergència.
La idea bàsica és que per afrontar els riscos, perills i amenaces que podem patir, tant interns com, fins i tot, internacionals, no sembla que la creació d’un exèrcit sigui el mitjà més adequat. Però, en canvi per fer-hi front, sí que cal un sistema públic, amb una estratègia, uns mitjans i uns cossos especialitzats i alhora polivalents, que siguin el màxim d’eficients i evitin duplicitats. Per això es proposa la integració de protecció civil (emergències, medi ambient…) i de la seguretat pública policial en un sistema amb capacitat per respondre, també, a unes funcions de defensa, delimitades i actualitzades.
En coherència amb tot el que s’ha exposat es tracta d’apostar per un sistema de seguretat que usi més la intel·ligència i la implicació de la població que no la força armada militar – o, fins i tot, policial – que tendeixen a convertir-se en un estat dins l’estat, a ser més una amenaça que una protecció. Quantes menys armes mortíferes millor, quantes més persones preparades per afrontar conflictes amb intel·ligència, millor; quants més equipaments polivalents, – helicòpters, lanxes, ambulàncies… – per fer front a emergències o a funcions de vigilància, millor.
En la mesura en què la societat delega en l’estat la defensa en unes forces armades, aquestes – pel fet de disposar del monopoli d’armes mortíferes- han de ser molt disciplinades – militaritzades -; però, en la mesura que la població, la ciutadania, és la protagonista i corresponsable de la seva seguretat i protecció, l’auto-disciplina és la base de la seva eficàcia.
Es tracta d’apostar fermament per una política que faci que el recurs a la violència sigui, realment, el darrer i extrem recurs en totes les crisis i conflictes. Perquè, tot recurs a la violència és un fracàs de la humanitat.
Seminari “Estat de pau”
- Pepe Beunza
- Lluís Fenollosa
- Fèlix Saltor
- Xavier Masllorens
- Martí Olivella
- Joan Contijoch
- Jordi Quintana
- Jesús Viñas
Versió final, 12 d’octubre de 2014
by Martí Olivella | jul. 22, 2014 | 2. La Política
Reflexionar amb un objectiu pràctic i de concreció sobre la seguretat i la defensa en un nou estat europeu, als inicis del segle XXI, obre l’oportunitat històrica de construir i implementar un estat sense exèrcit, amb un replantejament del model i dels àmbits de la defensa, en el nostre cas, amb clara opció per la noviolència i el compromís ciutadà, i amb la conjunció entre la defensa, la seguretat i la protecció civils.
Els sotasignats compartim els següents principis i propostes:
- Partim que la població catalana, pel seu tarannà i pel caràcter pacífic del procés d’alliberament que està liderant, vol que Catalunya sigui un estat de pau, amb una renúncia a la guerra com a mitjà per afrontar els conflictes, amb un sistema de seguretat i defensa que no sigui una amenaça per a cap altre país i, amb una declaració inequívoca de neutralitat: “no atacarà ni participarà en cap atac a cap altre país”.
- Compartim l’aspiració de NNUU i de molts països, que en el procés d’eliminar tots els exèrcits hem de començar per recolzar sistemes de seguretat basats en la cooperació i apostar per uns reduidíssims cossos – en part armats – transnacionals dependents de NNUU, UE… que vetllin per la pau en el món i que vagin substituint els nombrosos i extensíssims exèrcits nacionals. Catalunya ha de fer una clara aposta política i amb recursos per recolzar els programes civils de pau i seguretat de Nacions Unides. Catalunya es compromet a obrir nous camins més adequats als reptes presents amb la convicció que la defensa és molt més efectiva quan es basa en la cooperació.
- Considerem que en un món amb conflictes de tot ordre, Catalunya ha d’ajudar a prevenir-los, reduir-los, transformar-los… i no a incrementar-los. La seguretat, pilar de qualsevol estat, ha d’incloure la defensa de les persones i del territori, que avui en dia, en el marc català, significa especialment una política de cooperació internacional.
- És important anar superant progressivament l’actual imaginari social del poder, del valor i de la utilitat dels exèrcits, i d’allò que és militar, així com del concepte tradicional i caduc de defensa. De manera força objectiva podem afirmar que a Catalunya no hi ha ni els motius tradicionals ni els emergents, sovint absolutament fal·laços, que es fan servir per justificar la necessitat de tenir un exèrcit (ni gran, ni mitjà, ni petit, ni testimonial…)
- Creiem que la millor i genuïna aportació a la seguretat – nacional i internacional – de la població catalana és la d’una cooperació no militar a la seguretat europea i mundial mitjançant: la participació en organismes com l’Organització per la Seguretat i la Cooperació Europea -mecanisme multilateral de seguretat i cooperació no militar amb 55 països europeus-; la participació activa en el sistema de seguretat i cooperació de NNUU; l’aliança amb estats que aposten per la mediació i la diplomàcia, que tenen sistemes de defensa civil o que no tenen exèrcit… Catalunya com un Estat de Pau pot proposar a Europa la seva integració aportant la seva col·laboració a les estructures de seguretat i cooperació no militars.
- Aquesta aportació, amb un contingent d’experts ben preparats i amb els recursos econòmics adients – que en gran part no s’haurien de malmetre en armament estranger – , pot ser molt més significativa que la que Catalunya pugui fer amb soldats i armes, tot contribuint al desarmament i augmentant l’eficiència en la seguretat comuna (molt més impacte pacificador amb menys recursos econòmics). Hem de treballar per ser un referent internacional en la prevenció dels conflictes i en les intervencions civils de pau governamentals i no governamentals; en ser un estat sense exèrcit però actiu en la construcció civil de pau.
- La possibilitat de configurar un nou estat amb el suport decisiu d’una societat organitzada i participativa permet ser capdavanters en un sistema integrat – nacional i internacional – de protecció, seguretat i defensa bàsicament civils (no militars), que compti un cos professional públic – però també d’organitzacions socials – i amb un cos de voluntariat ben entrenat – una part permanent i una altra per situacions d’emergència – .
- Un projecte innovador d’aquesta amplitud pot generar i canalitzar una energia de servei al país i al món que avui ja es manifesta amb moltíssim voluntariat en organitzacions de protecció civil, de defensa forestal, de custòdia del territori, d’assistència humanitària de cooperació internacional… L’energia de l’actual moviment català pacífic de reivindicació –política i nacional, social i econòmica- és l’arma que ha sorprès molta gent, a Espanya i a Europa, i és l’arma més potents d’un poble, l’arma que hem de mantenir i cultivar en el futur. La il·lusió, i l’energia que tot això allibera són les armes més potents, sobretot si s’organitzen i no es deixen a la improvisació.
- Catalunya ha de fer el possible per ser un estat sense exèrcit. Aquest fet no deixa de ser una novetat en el context europeu, encara que hi ha antecedents com el de Costa Rica que són prou interessants. També Islàndia, sense exèrcit, forma part de l’Otan. Aquest i d’altres països petits tenen acords de defensa en el marc europeu. Tanmateix formant part d’Europa amb exèrcit o sense haurem de contribuir a la política de seguretat comuna.
- L’argumentació en favor d’una Catalunya sense exèrcit no parteix de plantejaments de pau exclusivament. La construcció d’un exercit propi té dificultats i desavantatges prou remarcables:
- Logístiques: Donat que es tractaria d’una segregació de l’exèrcit espanyol caldria cercar els experts entre ciutadans que actualment són professionals de l’exèrcit espanyol. La contradicció és prou evident.
- Econòmiques: Des del punt de vista de l’economia d’escala sembla que la creació d’un exèrcit propi significaria una inversió molt notable en nou armament i en personal. Segurament contribuir a la seguretat europea sense exèrcit, encara que inicialment pogués implicar la mateixa despesa, sembla una formula més racional i efectiva, sobretot si s’orientés al desenvolupament d’un sistema civil per la pau juntament amb la disminució de la despesa en armament.
- Efectivitat: Eficiència i eficàcia. L’aportació a la defensa europea de un país de 7 millions d’habitants és molt limitada. No sembla que la defensa armada europea en sortís clarament millorada o empitjorada. En canvi una dedicació compromesa amb les polítiques alternatives de seguretat i cooperació permetrien una aportació pròpia i nova. En surt beneficiada Catalunya i també Europa.
