En l’inici de la COVID, el President de Portugal ha fet un discurs on diu textualment: “És el moment que la banca retorni l’ajuda que va rebre durant la crisis”. Rui Rio del Partit Socialista Portuguès.
Un altre socialisme, un altre estil, una altra consciència, un altre planeta.
Si nosaltres fóssim república de Catalunya aquest discurs també s’hagués escoltat al Parlament?
LA CIUTADANIA VA SALVAR LA BANCA DE LA CRISI,
ARA LA BANCA HA DE SALVAR LES PERSONES
En la crisi financera de 2008 els Governs del Regne d’Espanya van prioritzar l’ajuda al sistema financer amb un conjunt de mesures econòmiques, polítiques i socials que van ocasionar una concentració de recursos en molt pocs bancs, un endeutament generalitzat i una retallada dràstica en les polítiques socials. Ara sofrim les conseqüències de les retallades sanitàries per haver salvat, en el seu moment, la banca.
Més enllà dels 60.000 milions d’Euros per salvar el sistema financer, i que Rajoy va prometre que es retornarien (i dels quals només s’han retornat aproximadament 10.000 milions), l’Estat i el Banc Central Europeu van posar més d’1 bilió d’Euros – un milió de milions – (xifra propera al PIB del 2008) a la disposició del sistema financer i dels dipositants, incloses ajudes, crèdits i avals[i]. La complexitat de les operacions realitzades i de la legislació dificulten que puguem reclamar amb èxit a la banca per via legal el retorn d’aquestes ajudes públiques[ii].
En canvi, durant els anys de la crisi, la Banca va tenir més de 20.000 milions d’euros de beneficis nets. Ara, per tant, ha de ser la Banca la que contribueixi al finançament d’una part del pla de xoc sanitari i social. No hi ha cap excusa perquè la banca no faci una aportació significativa a un fons d’emergència d’acord amb els beneficis obtinguts després del rescat. També exigim que redueixi les comissions i els interessos dels crèdits avalats pel Govern al cost de gestió (1%?) vist que són crèdits sense cap risc per a la banca.
El Banc Central Europeu diu que finançarà als governs amb gairebé un bilió d’euros, però per la porta de darrere. És a dir, que primer donarà diners als bancs privats al 0% i després seran aquests que financin als governs o a les empreses, mitjançant la compra de deute públic i privat o de crèdits amb interessos injustificats. Si acceptem aquest sistema tindrem una impressionant factura d’interessos, que serviran per augmentar els ingressos dels bancs i, alhora, per augmentar el deute d’empreses i governs, fet que dificultarà la recuperació de l’economia, a curt i mitjà termini. Des del 2008 fins a final del 2019, els 28 països de la Unió Europea han pagat als bancs gairebé 4 bilions d’euros en interessos que han empobrit i endeutat encara més la població[iii].
No podem permetre, una altra vegada, que, com en les cases d’apostes, la banca sempre guanyi i que la crisi porti a enriquir sempre als mateixos.
Una gran part de les empreses i autònoms del nostre país han patit una caiguda sobtada d’ingressos i una desaparició abrupta de les comandes. Aquesta situació implica la impossibilitat de fer front a les obligacions amb els treballadors, amb les administracions públiques i amb els venciments dels proveïdors.
És per això, que fem una crida al governs i autoritats europees perquè, mitjançant el Banc Central Europeu, es promoguin mesures excepcionals com, per exemple, transferències directes o préstecs sense interessos, com han fet altres països (Regne Unit, els Estats Units, el Canadà o Suïssa), per a salvaguardar la petita i mitjana empresa, assegurant les activitats de milers d’autònoms i la capacitat de consum de la ciutadania.
En resum,
Si la banca espanyola vol intentar recuperar la seva legitimitat, prestigi i confiança, està moralment obligada a contribuir, d’una forma clara, a la sortida d’aquesta crisi. Cal que aporti la quantitat necessària, d’acord amb els beneficis obtinguts després del rescat (20.000 M €), a un fons públic d’emergència i, a la vegada, limiti els interessos als costos de gestió dels crèdits avalats per l’estat o promoguts pel BCE.
El Banc Central Europeu ha de finançar directament les mesures de recuperació econòmica sense interessos i sense l’obligació de retorn dels capitals, és a dir, a fons perdut, perquè les administracions públiques, les pimes i la ciutadania tinguin recursos per sortir de la crisi sense endeutar-se més amb els bancs. La capacitat productiva està intacta però mancada liquiditat per a rellançar l’economia. La contrapartida ha de ser la d’una justificació detallada i transparent del destí dels fons i un conjunt de mesures penals i de control ciutadà que evitin la corrupció i el malbaratament. Si els Tractats Europeus impedeixen al Banc Central Europeu aquestes transferències directes, hem d’accelerar amb urgència els mecanismes per adaptar els tractats a la nova realitat. A situacions excepcionals, solucions excepcionals.
Prou deutes!
Prou crèdits amb interessos abusius!
Prou avals que només beneficien la banca!
Prou deutes amb els bancs.
S’ha acabat que la banca sempre guanyi!
[i] ¿Por qué no debemos pagar la deuda? Razones y alternativas.Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. Editorial Icaria. Pág. 32.
[ii] https://www.frob.es/es/Lists/Contenidos/Attachments/614/20191220Informe10a%C3%B1osdelFROB.pdf
[iii] https://blogs.publico.es/juantorres/2020/03/19/por-fin-reacciona-el-bce-aunque-no-de-la-mejor-manera/
o com un govern a l’ombra mou els fils del món sense adonar-nos
Ha estat fabricada per uns pocs experts, en secret, durant molts anys. És tant enginyosa que l’utilitzem cada dia sense adonar-nos del perill d’emprar-la, ni tant sols de saber que és una arma de destrucció massiva.
És una arma que mata cada dia milers de persones, que periòdicament deixa sense feina milions de persones, que està malmetent el planeta i els seus recursos.
És una arma que permet desenvolupar, produir, vendre i comprar totes les altres armes.
És una arma que amaga la informació que els governs, els mercats i les poblacions necessiten per gestionar adequadament l’economia.
És una arma que amaga la informació que els jutges, els periodistes i les organitzacions socials necessiten per denunciar i perseguir la majoria de crims i delictes que trenquen la vida social i provoquen la inseguretat de la gent.
És una arma que posa al servei dels poderosos moltes de les persones i institucions encarregades de vetllar pel bé comú, – polítics, legisladors, governants, jutges, inspectors, avaluadors, periodistes, policies, militars, metges, investigadors… – perquè treballin pel bé d’uns pocs.
En definitiva és l’arma que garanteix la impunitat dels criminals, que afavoreix la corrupció de governants, que enfosqueix el coneixement del mercat, que permet l’evasió i el frau fiscal dels més rics, que impulsa l’especulació, que permet comprar i vendre-ho tot.
Fàcilment, pensareu que aquesta arma tant terrible és el diner... i que, com que sense diner no podem viure, doncs és una arma inevitable.
Doncs no, l’arma de que parem no és el diner, sinó la moneda, més exactament, el tipus de moneda que se’ns ha imposat com a normal. Un tipus de moneda que te un virus amagat amb efectes mortals sobre les persones i sobre les societats que l’empren.
Expliquem-nos. El tipus de moneda legal -les peces i els bitllets – que usem arreu del món te unes característiques que fan que sigui una arma tant destructora. Quines són? La moneda oficial actual és anònima, desinformativa i sense valor intrínsec:
Al ser anònima, no deja petja de qui realitza les operacions, i per tant és l’arma perfecta per cometre tota mena de crims i delictes, per pagar tota mena de corrupcions.. sense que es pugui demostrar qui ho ha fet: és a dir, entorpint la feina de la justícia per fer complir les lleis.
Al ser desinformativa, no permet saber què passa en els mercats, ni saber com controlar la inflació, la deflació o la estagflació (el que passa ara: alhora inflació i estancament!), ni prevenir o gestionar les crisis.
Al no tenir valor intrínsec, el seu valor és la confiança de que algú regula adequadament que la quantitat de moneda emesa permet comprar i vendre els béns i serveis que produïm, consumim, estalviem o invertim. Si hi ha més moneda que valor dels béns i serveis, patim inflació; si n’hi ha menys, patim estancament.
És cert que els bitllets de banc són avui una petita part del diner que emprem, potser només un 10%, però, com en una gran empresa, no cal tenir el 51% de les accions per poder controlar la companyia. Amb uns quants maletins amb bitllets de 500 € es poden aconseguir moltes – totes?- les complicitats en tots els àmbits, per tenir més poder i més diner quan “el fi justifica els mitjans”, que és la màxima que regula les nostres societats.
És cert que el 90% de les operacions les fem amb xecs, targetes o ordres electròniques, és a dir, amb transferències entre comptes corrents bancaris i per tant, són operacions personalitzades, no anònimes, que deixen petja… excepte si es fan en paradisos fiscals o en comptes secrets de Suïssa i d’altres racons del món. Però, el resultat és que, com que les operacions no donen informació del continguts de les transaccions, malgrat els sofisticats sistemes d’informació, en plena crisi financera actual ningú no sap dir quants diners s’han esfumat ni qui se’ls ha quedat ni perquè han servit.
És cert que no sembla possible ni desitjable que l’emissió de moneda hagi de fer-se en funció de les reserves d’or de cada país. Però, la creació de moneda sí que s’ha de fer en relació a les necessitats de l’economia real. I, el sistema monetari actual, basat en el tipus de moneda anònima, desinformativa i sense valor intrínsec no permet tenir la informació adequada per gestionar l’equilibri dinàmic -simplificant- entre producció i diner disponible.
Ens trobem, com en altres moments en la història, en que la innovació dels financers amb afany de lucre, va pel davant de les regulacions que la societat ha de fer per posar aquestes innovacions al servei de tothom, i no sols d’uns pocs.
Des de fa molts segles, hi ha nissagues de financers que es transmeten els coneixements d’una generació a l’altre, i que per tant, porten avantatge sobre els pobles i els seus governants. Els bitllets de banc, avui de curs legal, foren un invent dels banquers que donaven un certificat en paper del dipòsit que hom feia en or o plata en el banc. I aprengueren ràpidament, que no tothom venia a cercar l’or al mateix moment i, per tant, començaren a fer circular més bitllets que or no tenien a la cambra del banc (com ara, que continuen prestant més diners que els que la gent els hi ha deixat en dipòsit).
També descobriren que donar crèdit, amb aquests bitllets inventats sense cap recolzament en or, permetia que el comerç i la indústria prosperessin, ja que podien fer operacions que produïen valor.. que permetia tornar el crèdit, amb interessos, i a més fer guanys.
La creació de diner ja no era, doncs, monopoli de l’Estat, sinó que a l’encunyament de moneda oficial, s’hi afegia la creació bancària privada de diner.
I amb aquesta creació de moneda feta pels bancs s’obrí el pas a la creació de demanda i a l’especulació en tots els àmbits. Explotació de recursos naturals de les colònies o dels països subdesenvolupats, explotació de la mà d’obra dels esclaus o dels treballadors,… el crèdit obliga a explotar per retornar el préstec més els interessos, més el benefici empresarial.
Els banquers veieren que un dels negocis més segurs era endeutar els Estats… i un dels millors sistemes era finançar les guerres, de manera que un cop iniciades, tots els bàndols s’havien d’endeutar per poder guanyar l’adversari i poder retornar els préstecs i els interessos amb el botí o les compensacions de guerra… o quedar sota la servitud del deute, és a dir, en mans dels interessos dels financers.
Així passà també el 1914 amb la Primera Guerra Mundial, però degut a la seva magnitud, no hi havia prou reserves d’or per continuar finançant les parts en conflicte.
El “patró or” -el suport dels bitllets en una determinada quantitat d’or- es va usar entre 1870 i 1913. Es va començar a abandonar durant la primera guerra mundial, ja que els governs bel·ligerants necessitaven imprimir moneda sense tenir la capacitat de redimir-la en metall -i poder, així, continuar la guerra-. Després de la segona guerra mundial, el “patró or” va ser substituït pel “patró canvi or”.
El “patró canvi or” ha estat un sistema monetari pel qual es fixava el valor d’una divisa segons una determinada quantitat d’or. L’emissor de la divisa garantia poder tornar al posseïdor dels seus bitllets, la quantitat d’or en ells representada. Aquest sistema es va imposar pels vencedors Estats Units a Bretton Woods, quan va sorgir el Fons Monetari Internacional (FMI). La divisa que garantí el canvi a l’or va ser bàsicament el dòlar. Aquest sistema va donar lloc a una estabilitat relativa i durable, de 1944 a 1971.
Entre 1971 i 1973 els Estats Units, degut als deutes de la guerra de Vietnam, van acabar unilateralment amb el “patró canvi or” i, des d’aleshores, la inestabilitat econòmica mundial ha crescut i Estats Units paga el seu deute emetent dòlars i enforteix la seva posició endeutant els altres països – oferí dòlars a baix interès i després el va pujar brutalment creant un deute extern monstruós i il·legítim- sense cap altre suport que la seva hegemonia econòmica, política i militar.
Cal saber que la creació bancària de diner via concessió de credits és totalment legal i està formalment regulada. Des de fa 20 anys els bancs han de mantenir un 8% de reserves sobre el risc adquirit en donar crèdits (és a dir, per cada 8 € que dipositem en un compte corrent el banc pot prestar 92 €! i cobrar els interessos corresponents!).
Des de l’1 de gener del 2007, s’han començat a aplicar els criteris marcats en el marc
de Basilea II, que introdueix la ponderació d’aquest 8% segons el tipus de risc adquirit per l’entitat. Així
els bancs han d’aplicar uns interessos superiors en aquelles operacions que presentin un risc més gran.
Tots hem vist que aquestes qualificacions han estat adulterades i que aquests percentatges han estat molt inferiors en molts bancs d’inversió, que ara ens estan contaminant amb la seva cobdícia i irresponsabilitat, davant la passivitat, complicitat o suborn dels reguladors.
És a dir, resumint, un conjunt de banquers disposen de prou diner anònim i desinformatiu per influir en les grans decisions econòmiques, financeres, polítiques, militars i comunicatives, i per crear diner a base de concedir crèdits per especular i endeutar pobles i poblacions (o per fer esfumar-lo i carregar la crisi sobre els altres), sense cap control democràtic – entre altres coses perquè també financien i endeuten els polítics, corrompen els inspectors i qualificadors i donen les informacions-mentides que els convé en els mitjans de comunicació que controlen.
Des d’aquesta breu i simplificada anàlisi, – les hipòtesis han de ser clares i contundents – podem dir que, darrera totes les aparences i complexitats, hi ha uns governs a l’ombra que desenvolupen i apliquen aquesta arma de destrucció massiva que és la moneda anònima, que permet generar especulacions i crisis al seu profit, tot deixant un rastre de desolació entre una població mundial que no pot cobrir les necessitats bàsiques, avui tècnicament possibles pel 100% dels habitants d’aquest planeta.
Només amb un estudi detallat dels mecanismes que perpetuen i incrementen aquest poder global d’una minoria, només amb l’elaboració d’alternatives a aquest tipus de moneda anònima que esdevé la base d’un sistema d’opacitat judicial i econòmica irresponsable… podem intentar comprendre i modificar la profunda crisi actual i poder convertir-la en una oportunitat per alliberar-nos dels dramàtics cicles econòmics, gràcies a un sistema monetari fonamentat en un altre tipus de moneda:
Podem, i hem de continuar, elaborant models d’organització social que tinguin com objectiu satisfer les necessitats i llibertats bàsiques del 100% de la població mundial, amb un creixement -o decreixement- sostenible de la mateixa; podem, i hem de continuar, assajant estratègies de transformació social noviolentes, que no neguin amb els mitjans, el fi que volen aconseguir.
Però, la nostra hipòtesi que posem a deliberació publica, és que no hi haurà cap model nou ni cap estratègia possible que no esdevinguin tard o d’hora corruptes, si, alhora, no modifiquem substancialment aquesta subtil arma de destrucció, que permet els més rics i poderosos continuar la seva concentració, amb la complicitat dels pobles que no volem perdre petits privilegis o no volem renunciar a petits fraus.
Una vegada més en la història, la societat i els seus governs, han de reconduir les innovacions dels financers – la barreja actual de bitllets de banc i de sistema financer electrònic global en temps real – per acotar la seva força i per implantar un sistema monetari responsabilitzador i informatiu que garanteixi alhora, l’estat de dret i l’economia real, per satisfer les llibertats i necessitats bàsiques de tothom.
Aquesta hipòtesi ha estat estudiada i documentada durant 70 anys per Agustí Chalaux a partir de les confidències d’Horace Finaly, un banquer protagonista el 1914 del final del patró or, que va permetre continuar la primera guerra durant 4 anys més.
Més informació: www.bardina.org – www.finaly.org
Martí Olivella
5 d’octubre de 2008
Entrevista a François Morin, economista francés de la Universidad de Toulouse
El mundo, la política, las democracias y las finanzas están dominados por una hidra mundial compuesta por 28 grandes bancos internacionales cuyas políticas fijan el curso no sólo de las finanzas sino, también, de las democracias parlamentarias. Este es el argumento implacable y rigurosamente demostrado por el economista francés François Morin en el libro de investigación que acaba de aparecer en Francia: La Hidra Mundial, el Oligopolio Bancario (Lux Editeur). Profesor emérito de ciencias económicas en la Universidad de Toulouse, François Morin fue miembro del consejo general del Banco de Francia y del Consejo de análisis económico. “La hidra mundial” es un conglomerado de 28 bancos coordinados entre sí –“interconectados”– que manejan el mercado cambiario, las tasas de interés, crean los productos tóxicos por los cuales luego pagan los Estados, o sea, los ciudadanos, influyen en las políticas económicas y modelan las democracias a su antojo.
El libro de François Morin –también autor de Un mundo sin Wall Street– revela datos bancarios inéditos sobre el poder de esta hidra globalizada cuya potencia, por primera vez en la historia, dio vuelta la relación de fuerzas entre lo público y lo privado. Maniobras fraudulentas, pactos secretos, lobby contra la democracia, manipulación de los mercados, estos bancos “sistémicos” desempeñan un papel nefasto en las sociedades del mundo al tiempo que han hecho de la democracia un rehén de sus intereses privados.
Un dato basta para medir sus brazos: estos 28 bancos detentan recursos superiores a los de la deuda pública de 200 Estados del planeta. Las investigaciones llevadas a cabo en 2012 demostraron, en parte, los meandros de sus maniobras secretas. François Morin completa la investigación con un libro de una gran solidez analítica donde las cifras, expuestas sin el tamiz de la ideología, fluyen como un oráculo de lo que vendrá. Hoy son estados disminuidos, que han perdido su soberanía monetaria y que tienen enfrente a un gigante hípervigoroso. Actualmente, el 90 por ciento de la moneda es creada por los bancos, contra el 10 por ciento por los bancos centrales. Ahora bien, ese oligopolio manipula según como le conviene los dos parámetros fundamentales de la moneda: la tasa cambiaria y la tasa de interés. “Los Estados son a la vez rehenes de la hidra bancaria y están también disciplinados por ésta”, dice Morin. Entre los 28 bancos del oligopolio, hay 14 que “producen” los productos derivados tóxicos cuyo valor alcanza los 710 billones de dólares, o sea, el equivalente a 10 veces el PIB mundial.
El autor insiste en llamar a una movilización mundial para recuperar la dimensión política secuestrada por el sector financiero privado y no cesa de advertir que seguimos en “estado de emergencia” porque, en el horizonte, se van formando las figuras del rompecabezas de un nuevo cataclismo. La hidra bancaria se ha transformado en un oligopolio vandálico para la economía mundial y la estabilidad de las sociedades.
–Usted demuestra la existencia de un oligopolio compuesto por 28 bancos que están únicamente al servicio de sus propios intereses. ¿En qué condiciones y en qué momento surgió este oligopolio?
–Este oligopolio comenzó a emerger a mediados de los noventa. Fue la liberalización completa del mercado de capitales lo que permitió la creación de vastos mercados monetarios y financieros a escala planetaria. Los grandes actores bancarios de esa época se adaptaron a este estado del mundo. Hay que señalar que esta liberalización completa del mercado de capitales interviene luego de dos liberalizaciones precedentes en los setenta: la del mercado cambiario y la de la tasas de interés. El oligopolio se crea entonces cuando estos tres procesos llegan a su término. Entonces podemos decir que a partir de 1995, hay bancos que se tornan sistémicos a escala mundial, es decir, que la caída de uno de ellos puede provocar un cataclismo financiero mundial.
–¿Cómo influyó este oligopolio en la crisis argentina de 2001?
–Desde luego que hay una relación. Este oligopolio cuenta en su seno con 14 bancos que fabrican productos (financieros) derivados, en especial productos que dependen de la tasa cambiaria. Ahora bien, la mayoría de las crisis sistémicas que conocimos a partir de 1990, sea en los países del Sudeste Asiático, en Brasil o en Turquía, fueron crisis provocadas por la especulación internacional, por el movimiento de capitales. Este movimiento fue además amplificado por los productos derivados creados con la tasa cambiaria. La crisis argentina de 2001 fue una crisis acelerada por estos productos que le permiten a la especulación internacional poder ganar mucho y rápidamente. Cuando Argentina, en 2001, se apartó del dólar hubo una fuerte especulación autorizada por la globalización de los mercados financieros y por los productos derivados que, en aquel entonces, estaban fabricados por los grandes bancos internacionales. Catorce de estos bancos especularon contra Argentina.
–Entre las revelaciones de su libro, la más sorprendente es que usted demuestra que el peso de estos 28 bancos supera la deuda pública mundial.
–La potencia real de estos 28 bancos, o sea, su capacidad para movilizar recursos financieros, es enorme: el balance global del conjunto de estos bancos es, en 2012, superior a la deuda pública de 200 Estados. Por un lado, esto muestra la potencia fenomenal de estos bancos y, por el otro, lamentablemente, la debilidad de los Estados, que están sobreendeudados. Hay pues una debilidad ante la fuerza fenomenal que está frente a ellos.
–¿En qué momento de nuestra historia reciente ese oligopolio se convierte en lo que usted llama “una hidra mundial”?
–Empieza cuando nos damos cuenta de que, al final, esos bancos se ponen de acuerdo entre ellos, que practican una suerte de colusión. Esos bancos actúan como una banda organizada para influenciar colectivamente los principales precios de la finanza mundial, en especial las tasas cambiarias y las de interés. Las primeras investigaciones sobre estos bancos son recientes. Se remontan a 2012 y muestran que esas prácticas de colusión empiezan realmente en 2005. En concreto, entre los noventa y 2005 el oligopolio comienza a formarse y, a partir de 2005, sus prácticas se vuelven corrientes. Estamos en presencia de un actor colectivo que se torna devastador para la economía mundial. Es una hidra devastadora.
–La interconexión entre los miembros del oligopolio se extiende a muchos campos…
–Actúan en varios mercados. El mercado cambiario es uno de los más grandes del mundo porque hoy se cambian 6 billones de dólares cada día. En 2012 se descubrió que cinco bancos controlaban el 51 por ciento de ese mercado. Pero también manejan el mercado de las tasas de interés a corto plazo y el mercado de ciertos productos derivados. Este es un poco el abanico de sus actos delictuosos por los cuales pagaron multas que, en relación con sus ganancias, son insignificantes.
–¿En qué medida las acciones de este oligopolio explican las políticas de austeridad que están en curso poco menos que en todas partes?
–En primer lugar, por la negativa a la realidad del sobreendeudamiento de los países europeos. Cuando se observan los datos no quedan dudas: antes de la crisis el endeudamiento europeo era del 60 por ciento del PIB. Pero a partir de 2007, justo cuando empieza la crisis, ese endeudamiento se acrecienta brutalmente. El sobreendeudamiento actual está ligado a las causas de la crisis financiera y no al despilfarro en las finanzas públicas, como nos lo quieren hacer creer. Hoy se cree que mediante políticas presupuestarias rigurosas se va a combatir el sobreendeudamiento, pero eso es totalmente erróneo. La crisis es una consecuencia del comportamiento de los grandes bancos durante la crisis de los subprimes (productos financieros especulativos). Si se quiere reducir la deuda pública actual y futura, habría que actuar sobre esos comportamientos. Pero estos bancos siguen haciendo lo mismo que en el pasado. Sin crecimiento y sin inflación el sobreendeudamiento no se resolverá nunca, menos aún con políticas presupuestarias de austeridad. Estamos en un camino sin salida.
–Usted afirma que los Estados son rehenes de esos bancos.
–Sí. Los Estados no osan poner en tela de juicio las prácticas de esos grandes bancos. Estas instituciones desarrollaron lógicas financieras muy peligrosas, son responsables de la inestabilidad monetaria y financiera internacional, pero los Estados están desarmados frente a este oligopolio que es capaz de derrotar las legislaciones que se elaboran para desarmarlo. La lógica financiera perniciosa que existía antes de la crisis de 2007 persiste.
–De hecho, este oligopolio constituye una amenaza para las democracias. Peor aún, las modela a su antojo.
–Resulta claro que desde el momento en que los Estados dejan de tener un margen de maniobra, que están sometidos a las obligaciones presupuestarias y, encima, como ocurre desde los setenta, que pierden su soberanía monetaria, todo esto converge en un debilitamiento progresivo de nuestras democracias. Cuando el arma monetaria desaparece, cuando no se cuenta más con el arma presupuestaria, el Estado queda disminuido frente a potencias económicas que lo enfrentan y lo denominan. Hoy, en la mayoría de los grandes países, las democracias se caen y pierden su sustancia ante un mundo económico y bancario súperpoderoso.
–La sensación global que deja la lectura de su libro es que el cataclismo siempre nos acecha.
–Sí, el cataclismo está por venir, fundamentalmente porque los grandes bancos no cambiaron su lógica financiera. Estamos ante grupos privados que actúan según sus propios intereses y que son híperpoderosos. Por consiguiente, las mismas causas producen los mismos efectos. La inestabilidad financiera persiste y como las deudas públicas no hacen más que aumentar en todos los países desarrollados, nos encontramos con la amenaza creciente de una explosión de la burbuja de las obligaciones. Las deudas están constituidas por obligaciones financieras y, como la deuda aumenta, hay un momento en el cual la burbuja explotará y tendremos un cataclismo financiero tanto más grave que los vividos hasta ahora, ya que los Estados, debido a sus políticas de rigor fiscal, no podrán intervenir. No se ha cambiado ni un ápice de la lógica profunda de la globalización de los mercados y tampoco se ha querido romper el oligopolio. Resulta evidente que todas las condiciones están reunidas para que tengamos otro cataclismo.
–Usted resalta también un hecho que parece de ciencia ficción: ese oligopolio logró transformar la deuda privada en deuda pública.
–En 2007, 2008, los grandes bancos detentaban los productos tóxicos, pero, en vez de reestructurar a esos bancos, en vez de hacerles pagar por las consecuencias de los efectos comportamientos, los Estados intervinieron para recapitalizar a los bancos o nacionalizarlos. Al final, esas obligaciones que representaban una deuda privada se transformaron en deuda pública. Pagaron los contribuyentes.
–¿Es la primera vez en la historia de la humanidad que la relación de fuerzas entre lo privado y lo público se da vuelta?
–Es la primera vez que tenemos un mundo tan globalizado donde los capitales pueden desplazarse de un lado al otro del planeta a la velocidad de la luz, y donde hay actores tan potentes frente a los Estados. En el pasado hubo confrontaciones entre el poder financiero y el poder político, pero es la primera vez en la historia que esa confrontación tiene lugar a escala mundial. Esa es la novedad.
–Entonces revolución, movilización ciudadana… ¿Por dónde transitar con una sociedad global que ha perdido su potencia, su capacidad de acción decisiva, que ha entregado su conciencia democrática y ciudadana a cambio del nuevo estatuto de consumidor planetario?
–Lamentablemente, lo que va a pasar es que, si no se hace nada, habrá una nueva crisis financiera. Y esta actitud pasiva, apática, puede acarrear trastornos enormes cuyos efectos políticos y sociales serían dramáticos precisamente porque ese trastorno no fue anticipado por las fuerzas políticas y sociales. Desde luego, se requieren movilizaciones ciudadanas. No será fácil. Mire lo que ha ocurrido en Grecia, con el Primer Ministro Alexis Tsipras y el partido Syriza. Las trabas para cambiar la relación entre lo político y lo económico han sido gigantescas. La historia no ha terminado aún. Hemos visto a un gobierno aceptar un acuerdo en el cual no cree. ¡Esto nos muestra hasta qué punto se ha puesto en tela de juicio la democracia! En España, con el movimiento Podemos, tal vez ocurra lo mismo. No creo que se pueda decir por adelantado que las movilizaciones ciudadanas iniciarán los cambios que esperamos. Tal vez, con las redes sociales y los movimientos, podamos esperar que comience un proceso. Hace falta una palabra política fuerte capaz de sintetizar el mundo de hoy y, también, lanzar la consigna capaz de abrir el camino de cambios reales. Las contradicciones que hemos visto en Grecia son el punto de incandescencia de estas cuestiones. Nada ha terminado. Como se dice popularmente ¡si nos gustó la temporada uno en Grecia, vamos a adorar la temporada dos! Lo cierto es que sin acción colectiva no saldremos de esto. ¿Cómo imaginar lo que viene, cómo dar vuelta esta relación de fuerzas totalmente desigual entre las potencias bancarias y los Estados debilitados? Reconozco que las democracias están en peligro, pero creo que la única solución pasa por una reconquista política que puede tomar varias formas. En el curso de los últimos años, los Estados han ido abandonando progresivamente su soberanía política, monetaria y presupuestaria. Debemos tomar en cuenta la realidad de la globalización del mundo. Los Estados tienen que recuperar su margen de maniobra, su soberanía, pero dentro de un marco organizado, a escala planetaria. Ello supone que los Estados actúen colectivamente organizando, por ejemplo, una gran conferencia del tipo Bretton Woods (1944). Otro camino consiste en que los ciudadanos empujen a los Estados a actuar, en todo el mundo, con movimientos diversos. Sin embargo, antes que nada, estas opciones suponen que se tome conciencia del estado del mundo, de las relaciones de fuerza existentes. Es indispensable que lo político vuelva al primer plano de la gestión de los asuntos económicos. La moneda debe ser un bien público y no un bien privado.
–En suma, se trataría de adormecer al consumidor y despertar al ciudadano globalizado. En este contexto, la crisis griega es la explosión visible de la degradación de las democracias occidentales.
–Los griegos tienen algo muy fuerte en su historia milenaria: siempre tuvieron el sentido de lo político. Desde los inicios de la democracia en Grecia, los debates siempre fueron muy ricos, hasta violentos. Eso es lo hay que despertar hoy en el mundo. Los griegos nos están mostrando cómo hacer política. Nos encontramos en estado de urgencia.
Lista de los 28 bancos que componen el oligopolio
El balance total de estos bancos es de 50.341.000 millones de dólares.
Errata: para corregir el autor de la entrevista, donde ponía millones de dólares (de hecho en el original del libro son millardos), se han añadido 3 ceros : (mil millones)
Fuente: http://www.pagina12.com.ar/diario/elmundo/4-278454-2015-08-02.html
