Soc membre d’un col·lectiu de ciutadania de Catalunya que ens mobilitzem en el marc de la campanya www.aturemlesguerres.cat davant la Delegació de Defensa a Catalunya perquè el govern espanyol es posicioni amb claredat davant la preocupant dinàmica de guerres, militarització i comerç d’armes que està creixent impunement al nostre país i a molts països del món, i que genera inferns, matances, migracions forçades, destrucció ecològica i perill real d’una guerra nuclear.
Per això,
EXPOSEM:
Que la recent guerra a Ucraïna és un exemple més de com els governs de grans potències militars (en aquest cas l’OTAN i Rússia) no són capaços de resoldre les seves diferències amb diàleg o negociació, allistant la població com a carn de canó i enganyant-los invocant el dret a la legítima defensa per començar hostilitats o per protegir-se’n, en nom d’agressions presents o de greuges passats, amagant interessos de domini o de negoci. Es massacra així amb armes produïdes i venudes per països com Espanya, que es troben lluny de la guerra. Concretament, Espanya segueix sent el 9è país que més armes exporta al món: produeix i exporta el 2,5% de les armes del món, part de les quals en guerres especialment acarnissades com la d’Aràbia Saudí i dels Emirats Àrabs Units contra el Iemen als quals, segons el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, Espanya ha enviat il·legalment en els últims 6 anys 1.618 milions d’euros en armament i material bèl·lic.
Que els governs nacionals s’han mostrat incapaços i sense cap voluntat de posar fre a la creixent carrera armamentista. Podem veure, per exemple, com la despesa militar mundial de 2022 ha assolit de nou un màxim històric: 2,113 bilions de dòlars ($2.113.000.000.000), dels quals el 80% pertanyen a la OTAN i els seus aliats. També vam quedar atònits després de l’augment forçat de despesa militar als pressupostos, davant les exigències de l’OTAN, malgrat les profundes necessitats socials i ecològiques que travessen els països. Els pressupostos generals de l’Estat Espanyol per al 2023 presenten un pressupost militar total de 27.617,43 milions d’euros si comptem totes les partides (classes militars passives, Guàrdia Civil, I+D…), que suposen un 2,17% del seu PIB, superant així l’exigència de l’OTAN del 2%. Les proves nuclears realitzades tant per part de l’OTAN com per part de Rússia confirmen que la seva intenció no és rebaixar l’escalada sinó augmentar-la i no tenir por d’utilitzar l’arsenal nuclear que han anat produint a còpia de dècades (Rússia 7000 ogives nuclears i EEUU 6800, entre altres països).
Que hi ha múltiples i senzilles maneres de reinvertir aquests pressupostos cap a polítiques constructives, per combatre els causes estructurals de la violència: cap a la creació de llocs de treball dignes i útils, l’atenció dels més vulnerables de la societat, la protecció del medi ambient… La desigualtat sempre crea més violència. També ens trobem en un moment límit en què la comunitat científica ens alerta de l’emergència climàtica pel model insostenible de consum i de contaminació, i no es poden posposar més els pressupostos i esforços per promocionar formes netes i sostenibles d’energia i maneres de consumir que no depredin els recursos del planeta.
Que l’article 1 de la Carta de les Nacions Unides urgeix a «Mantenir la pau i la seguretat internacionals» de manera que s’asseguri «per mitjans pacífics». Fidels a aquest ideal, i després de 57 anys d’acords i de violacions de la Carta, hem après que les guerres no són un mitjà legítim per dirimir conflictes, i que per concretar aquest article 1 hem d’apostar per sistemes de defensa legítima no ofensius –que no puguin ser una amenaça per a ningú– i efectius –no és una defensa aquella que provoca més morts i destrucció que les que pretén evitar–, per desterrar, així, l’aplicació anacrònica de la llei del més fort i del més cruel.
Que, davant la incapacitat dels governs nacionals a respondre amb una mínima ètica i intel·ligència a aquest moment tant delicat que vivim, i davant del silenci institucional global que ens fa còmplices d’aquesta escalada armamentista, com a ciutadans no ens podem quedar quiets ni callats. En coherència amb aquestes consideracions, com a primer pas, hem de contribuir a reduir dràsticament la cursa d’armament i la despesa en defensa militar, per començar a invertir en sistemes de seguretat humana i defensa civil noviolenta, prenent l’experiència de nombrosos èxits històrics de la noviolència i d’estudis seriosos com els de Gene Sharp, Erica Chenoweth i Maria Stephan.
Per tot això, demanem un posicionament públic del Ministeri de Defensa per aturar les guerres sobre les següents mesures.
RECLAMEM:
Que el Govern del Reino de España iniciï un pla de reconversió de la despesa en defensa militar cap a sistemes de seguretat humana, de defensa no ofensiva i de defensa civil noviolenta.
Mentre aquesta reconversió no es produeixi, hem sol·licitat al Govern de la Generalitat de Catalunya un estudi de viabilitat i posada en marxa d’un sistema de defensa civil noviolenta i d’un cos civil de pau, tal com l’Institut Català Internacional per la Pau ha recollit en algunes de les seves publicacions.
Simultàniament a aquestes peticions, estem demanant als Govern municipals que donin suport a la iniciativa ciutadana de crear agrupacions d’AutoDefensa Noviolenta perquè qui ho desitgi pugui preparar-se a la protecció i defensa civil davant tota mena d’emergències i catàstrofes, presents i futures.
Que el Reino de España signi quan abans millor, com han fet més de 120 estats, el Tractat sobre la prohibició de les armes nuclears com a “compromís polític inequívoc” per aconseguir i mantenir un món lliure d’armes nuclears. https://www.icanw.org/
Fer una auditoria sobre quines activitats polítiques, culturals, socials i econòmiques es realitzen en al Reino de España que poden estar contribuint a la cultura de guerra, com p. ex., fàbriques d’armes o clients públics de la “banca armada”, i acordar un pla per anar-les reconvertint. I, en canvi,donar suport a les iniciatives a favor de la pau. https://www.bancaarmada.org/ca/
Insistir i donar suport a totes les iniciatives diplomàtiques que portin a un alto al foc immediat, com a primer pas per un acord just que doni seguretat i estabilitat a totes les poblacions de la zona com el pla de DIEM25https://diem25.org/diem25-tiene-plan-para-paz-ucrania/
Fer conèixer aquesta iniciativa de pau i, per tant, comunicar la posició del Ministeri de Defensa, als principals responsables polítics del conflicte:
Vladímir V. Putin, president de la Federació Russa
Volodímir O. Zelenski, president d’Ucraïna
Jens Stoltenberg, secretari general de l’OTAN
Ursula G. von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea
«Joe» Biden Jr, president dels Estats Units d’Amèrica
Comunicar fefaentment a la població espanyola aquesta posició i convidar-la a fer-la efectiva en la mesura de les seves possibilitats.
Convidar a les properes candidatures polítiques a incorporar en el programa electoral els compromisos concrets per fer efectives les mesures que corresponguin.
La guerra a Ucraïna està esdevenint, una vegada més, una guerra mundial entre potències en un país, on la població ucraïnesa hi posa els morts i en pateix la destrucció directa, mentre que les poblacions d’altres països hi posen diners, armes, soldats, empobriment i pèrdua de drets i llibertats.
La guerra mundial a Ucraïna, si no l’aturem, pot ser l’espoleta de la guerra nuclear que relativitza totes les altres emergències. No fer res per aturar-la és la resposta més insensata davant una amenaça tan tràgica com la de jugar amb la mort de milions de persones i arriscar-nos a l’extermini. Ha arribat el moment de respondre amb contundència a l’emergència de la guerra i de l’amenaça atòmica.Si avui no som actius, demà serem radioactius?
Com a persones, com a famílies, com a membres d’organitzacions socials, polítiques, econòmiques, religioses… ens comprometem:
a no donar cap suport a la guerra, a no legitimar la guerra com a mitjà per afrontar conflictes: no a la guerra, no a les guerres!
a reunir-nos -si pot ser- cada dia una hora, mitja hora en silenci davant els nostres governs (locals, nacionals, internacionals…), si cal, obstruint-ne el funcionament (accessos, plens, webs…) fins que s’acabin les hostilitats a Ucraïna; i l’altra mitja hora per reunir-nos i concretar com:
.no contribuïm a les guerres ni amb els nostres impostos (objecció fiscal), ni amb les nostres feines, ni amb els nostres vots, ni amb el nostre consum, ni amb els nostres missatges públics, ni amb les nostres pregàries…
.posem les bases d’agrupacions civils de defensa territorial noviolenta per poder afrontar a temps qualsevol agressió i ocupació, i no haver de “justificar”, una vegada més, que l’escalada bèl·lica destructora i mortífera és l’única resposta de la “legítima defensa”. La defensa és legítima quan provoca més morts i destrucció de les que pretén evitar? No més pressupostos per a la defensa militar violenta i sí per a la defensa i protecció civil noviolenta, pels serveis civils de pau!
A partir del 2 de novembre cadascú podrà compartir els plans, intencions o accions (lloc, dia i hora, imatges, premsa, xarxes…) als grups @aturemlesguerres de telegram o whats app
Objector de consciència condemnat en dos consells de guerra
Ara ens diuen cínics, d’altres vegades ens han dit lliristes (del lliri a la mà), d’altres, covards per no seguir els tambors de guerra, i d’altres se’ns va empresonar o afusellar. I així va la història, plena de guerres.
El segle passat, amb els milions de morts en tantes guerres, ens hauria d’haver vacunat contra la idea que les guerres resolen els conflictes. Res més lluny de la realitat: l’atac criminal d’Hiroshima i Nagasaki ens va animar a construir més bombes atòmiques, de manera que ara hem acumulat prou armament atòmic per destruir tot rastre de vida a la Terra 16 vegades. I els països que tenen veto a l’ONU són els principals fabricants i venedors d’armes del món.
Als pacifistes, per desprestigiar-nos, se’ns col·loca en la trampa de fer-nos triar entre un dictador i l’OTAN. La meva resposta era: No mataràs, si mates, encara que ho creguis justificat, et converteixes en assassí. Deserteu tots els soldats i practiqueu les tècniques de defensa popular noviolenta que molt bé explica Gonzalo Arias al seu llibre El antigolpe publicat per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i que es pot baixar per internet. També llegir els llibres de Vicens Fisas o de Gene Sharp.
Per evitar les guerres cal entendre’n les causes, els efectes i els resultats. Però fem el contrari, armar-nos al màxim per provocar la següent.
Parlem de la guerra d’Ucraïna. La primera cosa que cal saber és que la principal víctima de la guerra és la veritat, per això resulta difícil fer una anàlisi del que passa. La segona, com explica molt bé Eduardo Galeano, que totes les guerres es fan per robar. La tercera, que les guerres són un gran negoci. La quarta és que aquest negoci no és igual per a tothom, uns hi perden la vida i d’altres es fan molt més rics.
Putin és un dictador i atacar Ucraïna és un acte criminal. Ucraïna té no només el dret sinó també el deure de defensar-se. Hem nascut per ser lliures i tots hem de lluitar per ser lliures, però la legítima defensa que va justificar la bomba atòmica és un camí equivocat. És la negació de la intel·ligència humana. No es pot considerar mai l’holocaust nuclear una forma de defensa, però és el que ens ofereixen les escoles d’alts estudis militars. I ens diuen que els cínics, lliristes o covards som nosaltres.
Durant els últims anys, grups paramilitars nazis han perseguit i assassinat a Ucraïna russos i prorussos amb el suport d’Occident per provocar Putin, i això complica més el conflicte. Gorbatxov va proposar un pla per pacificar Europa i l’OTAN es va riure d’ell aprofitant la debilitat de Rússia per enfortir-se amb més països fronterers de Rússia. El conflicte estava servit. L’OTAN s’hauria hagut de dissoldre quan va desaparèixer el Pacte de Varsòvia, però es va enfortir militarment i necessita justificar-se periòdicament creant nous enemics. El govern espanyol hauria d’enviar ajuda humanitària, mediadors en conflictes, pacificadors o forces d’interposició, però s’estima més enviar armes per allargar la guerra en un acte criminal que cal denunciar. El conflicte es complica. No és un tema de bons i dolents.
QUÈ PODEM FER?
Tenint molt en compte que aquesta guerra s’acabarà quan la Xina ho vulgui, que és l’única que traurà profit de tant de patiment juntament amb els venedors d’armes, la primera cosa que hem de fer és aconseguir ajuda humanitària amb criteris professionals perquè arribi als necessitats i evitar els bergants de sempre. La segona, donar suport als desertors i objectors de tots dos bàndols i ajudar els valents ucraïnesos que amb tècniques noviolentes s’enfronten als tancs russos tallant carreteres i obligant-los a marxar dialogant amb ells, i la tercera estudiar bé aquesta guerra per aprendre com aturar la propera que els fabricants d’armes ja estan preparant per augmentar el seu negoci.
Queda un tema important. Quan estem molt preocupats o atemorits o distrets amb un tema que ens sobrepassa (teoria del xoc), els governs ho aprofiten per treure’ns drets i llibertats, o sigui que atents.
Tinc clar que no veuré quasi res del món que he intentat col·laborar a sembrar al llarg de la vida, però que la via noviolenta d’alliberament (Annex 4) és dels pocs camins que ens poden permetre viure amb dignitat.
Tinc clar que no vull continuar sortint més al carrer per cridar “aturem la guerra”, perquè només fent això no l’aturarem, com tampoc, no aconseguirem avançar en qualsevol altra causa només sortint puntualment al carrer, sense crear costos als seus responsables.
Vull deixar endreçades algunes llavors per si en algun moment algú les pot i vol intentar fer germinar. Una d’elles, la que ara tractaré, afecta a molts dels desequilibris i reequilibris pendents:
Sense un sistema civil de defensa noviolenta cap territori, cap població no pot pretendre protegir la seva vida de les agressions o violències de tota mena que la puguin amenaçar o que la vulguin sotmetre o destruir.
Aquestes violències o agressions no són només les més visibles, pròpies de les violències directes de policies, exèrcits o paramilitars, sinó totes aquelles accions i omissions que en una població van provocant desequilibris territorials, poblacionals, ambientals, econòmics, socials, polítics, sexuals, laborals, habitacionals, educatius, sanitaris… en gran part impulsades o tolerades pels sistemes polítics i econòmics de cada indret o pels sistemes d’ocupació i explotació visibles o invisibles.
Sense una població conscient de tots aquests riscos i sense estar organitzada per prevenir-los i evitar-los; sense una població entrenada en la defensa noviolenta ningú no es pot protegir ni de les violències directes – que provoquen lesions físiques i emocionals -, ni de les indirectes -provocades per lleis i valors que lesionen la dignitats i les necessitats més bàsiques – .
Arreu del món no és fàcil trobar un Estat que vetlli realment per les necessitats de les majories. Per tant, són aquestes majories les qui s’han d’organitzar per fer valer el seus drets, en un context on tot està en contra d’aquest gran repte, menys una cosa: saber que si no l’entomem seguirem en el procés d’autodestrucció.
Davant aquesta nova fase de la guerra global, davant les respostes emocionals de “legítima defensa” armada, davant el paper insuficient de les respostes pacifistes… crec que ha arribat l’hora que posem les bases d’un Sistema Civil de Defensa Noviolenta, tant per organitzar el com fer front a la repressió que impedeix exercir drets i llibertats com per fer front a possibles guerres i ocupacions.
Perquè cal distingir-ne tres tipus, que no són igualment ni desitjables ni viables. Si els confonem, ens quedem bloquejats, entre crítiques a l’idealisme o al reformisme d’algunes propostes.
Sistemes de Defensa Civil (o de Protecció Civil) els organitzen alguns (pocs) estats i són complementaris als Sistemes de Defensa Armada, per millor protegir la població o per donar-li un paper actiu subordinat al militar.
Sistemes de Defensa Civil Noviolenta, quasi un oxímoron, perquè els estats es basen en el monopoli de la violència i no poden promoure sistemes alternatius a aquesta realitat; no poden, ni volen apoderar la ciutadania amb capacitats de no cooperació i desobediència civil massives que qüestionarien les tendències autoritàries pròpies dels estats.
Sistemes Civils de Defensa Noviolenta – també anomenats ciutadans, populars…- només poden emergir amb una ciutadania prou organitzada en països amb un alt grau de cohesió social o de motivació nacional, on la gent prioritza la seguretat humana i la seva protecció, perquè no pot confiar-la a un estat que li va en contra, sigui perquè no respecta el seus drets sigui perquè no reconeix les minories nacionals. Aquest sistema civil de defensa noviolenta també pot ser clau per aconseguir un estat propi per part de minories nacionals i per protegir-lo un cop aconseguit.
1. Una via per organitzar-nos més enllà de les picabaralles partidistes i de la fragmentació dels moviments socials i poder enfortir un projecte constructiu transversal.
2. Una via per fer, des d’ara, república en tots els àmbits possibles per anar exercint sobiranies i anar essent independents des de la ciutadania.
3. Una via per poder afrontar amb capacitats operatives la inevitable confrontació noviolenta que necessita aconseguir la independència política.
4. Una via per defensar aquesta independència un cop aconseguida sense haver de recórrer a forces armades amb noves dependències internes i externes contraproduents.
5. Una via per contribuir a organitzar alternatives de defensa a les guerres, ocupacions, cops d’estat.. i no haver de triar entre la passivitat, la rendició o la defensa armada.
Resumidament, consistiria en aplicar els mateixos principis de la lluita noviolenta, però amb una intensitat, compromís i organització molt més grans per fer front a una situació d’agressió, invasió o ocupació, no sols polítiques, policials, judicials o militars, sinó també ambientals, econòmiques, culturals…
Si una població, una ciutadania, una minoria nacional… és conscient de l’opressió que viu, de les dependències que té, pot posar-se en “mode alliberament” i, per tant, activar, per començar, un moviment potser poc estructurat de resistència civil noviolenta que li permetrà posar les bases d’un sistema civil organitzat de defensa noviolenta, per millor aconseguir la independència i per protegir-la un cop aconseguida.
La defensa noviolenta ofereix importants avantatges estratègiques a curt i llarg termini sobre les estratègies militars tradicionals en la defensa de persones i territoris.
Aprofita les vulnerabilitats polítiques dels adversaris. En particular, busca maneres de soscavar els pilars essencials que sostenen els oponents i la seva maquinària de guerra alhora que minimitzen els costos per a la societat atacada.
A més, la defensa civil noviolenta pot suscitar un grau significatiu d’apoderament cívic, autoorganització, descentralització i solidaritat cívica, elements necessaris per a una democratització reeixida de la postguerra.
Un sistema civil de defensa nacional noviolenta està arrelada en la idea que tota la població, incloses totes les seves institucions i xarxes i agrupacions formals i informals, formen part de la força de resistència.
Aquesta força, a més del desplegament d’estratègies no militars de comunicació i operacions psicològiques, fa una guerra quotidiana de no cooperació total i dirigida contra l’agressor en tots els àmbits de la vida social, política, econòmica i cultural. Pot ser el millor sistema de dissuasió per a qualsevol potencial ocupant.
Aquesta oposició fa que qualsevol invasió o, posteriorment, ocupació sigui insostenible a llarg termini.
La defensa civil nacional pretén augmentar els costos per a l’invasor sacsejant la lleialtat de les seves tropes, els seus partidaris interns crucials i el seu públic en general, alhora que millora la cohesió interna, la solidaritat i l’autoorganització de la societat combatent.
En el seu nucli, un sistema civil dedefensa nacional és una lluita política realitzada per mitjans polítics a través de xarxes locals i nacionals de civils, flexibles però integrades, que poden mobilitzar centenars de milers o milions de persones per fer accions contra l’agressor dins d’una lluita disciplinada, auto organitzada, àgil i flexible.
No pot ser que, davant d’una guerra més, per falta d’una alternativa Civil de Defensa Noviolenta, la població només pugui triar entre recolzar la guerra (amb més armes, més soldats, més pressupost…) o aturar la guerra (amb més manifestacions antimilitaristes i pel desarmament, més crides al diàleg, més anàlisis sobre els causes de la guerra..).
En els darrers 100 anys hi ha prou experiències, estudis i propostes arreu del món per posar les bases d’un Sistema Civil de Defensa Noviolenta com alternativa als habituals Sistemes Militars de Defensa Violenta.
Aquest projecte, si obté l’aportació i la implicació ciutadana necessàries, vol plantejar com podria ser aquest Sistema Civil de Defensa Noviolenta a Catalunya, tant en la fase actual, com en el cas d’esdevenir un estat independent.
D’entre les nombroses publicacions que l’Institut Català Internacional per la Pau està fent pel públic català sobre camins per enfortir la pau, n’hi ha quatre que posen les bases per plantejar el present i el futur de la defensa per mitjans civils contra les amenaces que habitualment s’han confiat a la defensa militar:
Un estudi articulat entre les propostes de tots aquests llibres pot posar els fonaments per fer front, sense haver de recórrer a la violència dels exèrcits, als problemes de dictadures, genocidis, agressió, ocupació i guerra gràcies a uns civils ben preparats per organitzar una defensa noviolenta.
El mode de lluita depèn de com entenem el tipus de conflicte al que hem de fer front.
Ja sabem els límits del mode de lluita cívica, pacífica, democràtica -electoral, judicial, mediàtica…- en un estat de dret que trontolla.
L’estratègia i la implicació que tenim és diferent si creiem que:
Podem aconseguir drets en un marc democràtic (lluita noviolenta)
Hem de fer front a una agressió (resistència noviolenta)
Hem d’alliberar-nos d’una ocupació (defensa noviolenta)
Difícilment podem avançar cap a la independència sense la mentalitat, el risc i l’organització pròpies del mode de lluita adequat al tipus de conflicte que vivim.
Aconseguirem la independència si no ens posem en mode de defensa noviolenta?
Organitzar la defensa civil noviolenta, ha de ser un mitjà per aconseguir la independència i per mantenir-la.
Si un poble aconsegueix la independència amb la lluita noviolenta de la seva gent, també podrà mantenir-la amb aquesta mateixa força, la de la defensa noviolenta i no haurà de cedir la seva protecció a un exèrcit que tard o d’hora l’afeblirà com a poble i li crearà noves dependències internes i externes.
Però, també podem dir que un poble que hagi començat a organitzat una defensa civil noviolenta per protegir la seva futura independència serà més capaç d’aconseguir-la gràcies a aquesta mateixa organització. Mentre no fem això, no avançarem ni en la independència ni en la seva futura defensa.
Com ens hem de preparar?
Estudiar i formar-nos (cursos, tallers…),
Entrenar-nos i provar-nos (amb petites accions)
Gestionar i perdre la por (accions de poc risc)
Organitzar-nos (en grups de confiança territorials i sectorials)
Dissenyar i participar (en campanyes clau in crescendo)
Què vol dir lluita noviolenta?
Lluita: més enllà de la via cívica, pacífica, democràtica, judicial
Noviolenta: més enllà del pacifisme, afrontar conflictes sense emprar violències
Estratègica: més enllà de l’activisme, amb objectiu clar i vertader, accions assolibles
Amb actituds, armes, campanyes, accions, tècniques noviolentes coherents
Emmarquem les accions en un balanç de costos i de dependències?
Qui depèn de qui i en què? Qui te les de guanyar o de perdre?
Quins pilars de poder de l’adversari cal afeblir?
Quins pilars de poder nostres cal enfortir?
Quins costos tindrem que puguem assumir?
Quins costos faran canviar la posició de l’adversari?
sobre el vincle, la cura i l’amor a mi mateix, als altres i a la natura.
Conèixer i practicar la comunicació noviolenta
per millorar l’entesa en les relacions interpersonals,
l’entesa en i entre les organitzacions i moviments socials,
i millorar el diàleg amb els adversaris en qualsevol conflicte.
Organitzar, participar o recolzar les accions noviolentes
de moviments socials i nacionals d’alliberament
i reforçar les lluites noviolentes estratègiques
en els diferents conflictes que afronten aquests moviments.
En cas d’agressió, invasió o ocupació de pobles o estats,
contribuir a la resistència civil noviolenta
com alternativa a l’espiral de violències
que genera invocar al dret a la legítima defensa armada.
I, en paral·lel, fomentar en tots els pobles o estats,
especialment en aquells que lluiten per a la seva independència,
l’organització d’una defensa civil noviolenta, mitjà per aconseguir-la
i, alhora, per mantenir la independència un cop aconseguida.
Recolzar la resistència civil noviolenta en conflictes armats
permet tenir referències per animar a l’organització
d’una defensa civil noviolenta en altres indrets,
abans no sigui massa tard, quan ja ha esclatat el conflicte armat.
Si un poble aconsegueix la independència
amb la lluita noviolenta de la seva gent
podrà mantenir-la amb aquesta mateixa força,
la de la defensa civil noviolenta organitzada.
Cedir la defensa de la independència a un exèrcit
tard o d’hora l’afeblirà com a poble i
li crearà noves dependències internes i externes,
del propi exèrcit i dels blocs de que formi part.
Un poble que organitzi una defensa civil noviolenta
per protegir la seva futura independència
serà més capaç d’aconseguir-la
gràcies a aquesta mateixa organització.
Què fan diferents la lluita i la defensa noviolenta
per alliberar-nos de les violències i de la passivitat?
L’objectiu: ha de sercontrastat, just i veritable, a favor de drets i llibertats generals.
Com tota altra lluita, necessita preparar i aplicar 5 elements clau:
Estratègia: com aconseguirem el canvi que desitgem, l’objectiu que volem assolir
Actituds: com suscitem empatia i aconseguim que molta gent indiferent recolzi la causa
Campanyes: com articulem diferents accions en missatges clars que ajudin a avançar
Accions: com concentrem l’energia en objectius assolibles que ens acostin a l’objectiu
Tècniques: com entrenem les capacitats per dur a terme accions amb èxit.
L’estratègia de Lluita Noviolenta s’aplica en 5 grans fases, que no sempre són consecutives, amb actuacions de:
Diàleg: que cerquen parlar, negociar amb l’adversari sempre, abans, durant i després…
Denúncia: que volen fer emergir el conflicte, mostrar els desequilibris, injustícies…
No cooperació: que cerquen retirar la col·laboració a l’adversari sense fer res il·legal…
Desobediència civil: que deixen de sotmetre’s a lleis o normes injustes assumint-ne els riscos
Creació d’alternatives: que mostren com seria la vida si s’acabés la injustícia que es denuncia
Sovint els moviments i les lluites socials concentren moltes energies en campanyes i accions de denúncia i molt poc en les altres quatre, que requereixen altres formes d’organització, amb més o menys risc depenent del context.
Aquestes són les nostres armes
Què fer quan vivim sota ocupació?
La resistència civil noviolenta ha estat una resposta en algunes ocupacions
Dinamarca front l’ocupació nazi (1940-45)
Durant la Segona Guerra Mundial, els danesos van llançar una campanya de no cooperació total amb els ocupants nazis. Aquest tipus de resistència va ajudar els danesos a adonar-se que podien fer alguna cosa significativa contra un adversari molt més fort i brutal. També els va ajudar a construir la solidaritat i a formar sistemes d’informació i comunicació. Els danesos van dur a terme nombroses vagues, alentiments de la feina o dies de «tornar a casa d’hora», així com boicots, manifestacions i sabotatges industrials. Aquests van soscavar l’explotació econòmica alemanya del país. Els alemanys van respondre amb repressió i estats d’emergència, indicant que les accions daneses els estaven perjudicant. En la seva lluita contra els ocupants, la població danesa es va guiar per deu manaments de desobediència:
1. No heu d’anar a treballar a Alemanya i Noruega.
2. Fareu malament la feina per als alemanys.
3. Treballareu lentament per als alemanys.
4. Destruireu màquines i eines importants [que fan servir els alemanys].
5. Destruireu tot allò que pugui ser de benefici per als alemanys.
6. Demorareu tot el transport [utilitzat pels alemanys].
7. Boicotejareu les pel·lícules i els diaris alemanys i italians.
8. No heu de comprar a les botigues dels nazis.
9. Tractareu els traïdors pel que valen.
10. Protegireu qualsevol persona perseguida pels alemanys.
En recórrer al que ara anomenem una defensa civil noviolenta, els danesos van estalviar al seu país una certa destrucció que, d’altra manera, podria haver estat similar al destí de països com Polònia. A través de les seves xarxes de solidaritat, els danesos van salvar centenars de milers de vides.
Txecoeslovàquia front l’agressió soviètica (1968)
De la mateixa manera, el poble de Txecoslovàquia va desplegar accions noviolentes contra la invasió de les tropes soviètiques el 1968. Com a conseqüència d’aquesta resistència, la invasió soviètica es va allargar durant mesos en lloc de dies, com estava previst inicialment.Txecs i eslovacs van negar a l’agressor els serveis, menjar, aigua, allotjament i informació. Ho van fer amb una senzilla instrucció de 10 punts que es va publicar al diari principal. Quan un soldat soviètic volia alguna cosa dels residents se’ls va aconsellar que responguessin:
1. No ho sé. 2. No t’importa. 3. No diguis res. 4. No en tinc. 5. No sé com fer-ho. 6. No n’hi donis.
7. No ho puc fer. 8. No li venguis res. 9. No li mostris res. 10. No facis res.
A tot arreu, les parets dels edificis estaven cobertes amb lemes i cartells pintats a mà. La gent llegia per tot arreu els diaris i fulletons que anaven sortint per les impremtes, malgrat els esforços de les forces d’ocupació per aturar-ho. Era la imatge d’una ciutat els habitants de la qual estaven absolutament units en una resistència passiva desarmada contra els intrusos aliens. Banderes i l’escut txecoslovac de diferents formes decoraven els carrers i els aparadors, i la gent també els portava a la solapa. Allà on algú havia caigut víctima de les bales soviètiques, hi havia monuments improvisats amb masses de flors i banderes estatals. Els rètols dels carrers s’havien retirat, alterat o intercanviat per confondre les forces d’ocupació.
Aquesta estratègia de defensa civil no va expulsar ni va derrotar l’exèrcit soviètic, encara que la resistència armada tampoc ho hauria fet. En canvi, l’estratègia l’objectiu de la qual era “aïllar socialment als invasors i negar-los l’ús rendible dels recursos nacionals: personal, tecnologia i béns”, va frustrar significativament els plans d’ocupació dels soviètics. El pla inicial de les tropes invasores del Pacte de Varsòvia era arrencar el control de les mans dels líders comunistes reformistes txecoslovacs i establir un control militar i polític soviètic indiscutible sobre el país en 4 dies. No obstant això, van trigar 8 mesos a fer-ho, molt més del que hauria estat el cas si la resistència hagués estat violenta. Un aixecament armat de txecs i eslovacs contra els soviètics invasors hauria assegurat una derrota completa i sagnant com va passar a Hongria el novembre de 1956. Un cop donades les ordres d’envair, les forces soviètiques van trigar només 6 dies a aixafar l’aixecament armat hongarès.
A més, la resistència noviolenta va oferir als txecoslovacs l’oportunitat de preservar el teixit social i econòmic de la seva societat i salvaguardar la força cívica suficient per continuar la resistència mitjançant l’autoorganització i la mobilització noviolenta. Això va establir les bases per a l’eventual alliberament pacífic de Txecoslovàquia el 1989 i la seva transició sense problemes a la democràcia, sense oblidar el divorci pacífic sense precedents de la República Txeca i Eslovàquia el 1993.
La Defensa Civil Noviolenta és una resposta que cal organitzar
La defensa civil noviolenta ofereix importants avantatges estratègics a curt i llarg termini sobre les estratègies militars tradicionals en la defensa de persones i territoris. Aprofita les vulnerabilitats polítiques dels adversaris. En particular, busca maneres de soscavar els pilars essencials que sostenen els oponents i la seva maquinària de guerra alhora que minimitzen els costos per a la societat atacada. A més, la defensa civil noviolenta pot inculcar un grau significatiu d’apoderament cívic, autoorganització, descentralització i solidaritat cívica, elements necessaris per a una democratització reeixida de la postguerra.
La defensa civil noviolenta nacional està arrelada en la idea que tota la població, incloses totes les seves institucions i xarxes i agrupacions formals i informals, formen part de la força de resistència. Aquesta força, a més del desplegament d’estratègies no militars de comunicació i operacions psicològiques, fa una guerra quotidiana de no cooperació total i dirigida amb l’agressor en tots els àmbits de la vida social, política, econòmica i cultural. Aquesta oposició fa que qualsevol invasió o, posteriorment, ocupació sigui insostenible a llarg termini. La defensa civil nacional pretén augmentar els costos per a l’invasor sacsejant la lleialtat de les seves tropes, els seus partidaris interns crucials i el seu públic en general, alhora que millora la cohesió interna, la solidaritat i l’autoorganització de la societat combatent. En el seu nucli, la defensa civil nacional és una lluita política realitzada per mitjans polítics a través de xarxes locals i nacionals de civils, flexibles però integrades, que poden mobilitzar centenars de milers o milions de persones per fer accions contra l’agressor dins d’una lluita disciplinada, auto organitzada, àgil i flexible.
Lituània (2015)
Recomanacions oficials sobre el comportament en cas que forces militars d’un agressor s’estableixin temporalment en els pròpies poblacions i els seus militars siguin l’autoritat d’ocupació:
No col·laboreu amb l’autoritat d’ocupació militar, no obeïu les ordres dels invasors i col·laboracionistes, no assistiu a reunions o altres esdeveniments que organitzin, no els doneu cap informació.
Si teniu l’oportunitat de fer-ho, parleu amb els soldats enemics per contrarestar la propaganda dels seus comandants, però digueu-los-hi que no els hi voleu causar cap mal i no sou cap amenaça a ells com a persones;
Utilitzeu tots els mitjans disponibles per informar la societat sobre els delictes i l’agressió que estan fent els líders, caps o govern (empreu correu electrònic, xarxes socials o mitjans de comunicació internacionals);
Difongueu informació sobre la situació real a través de les xarxes socials i xarxes de comunicació mòbils, així com directament (presencialment);
Si podeu fer-ho amb seguretat, capteu imatges de vídeo de les accions agressives de les forces enemigues i utilitzeu els mitjans disponibles (per exemple, Internet) per transferir-lo a mitjans internacionals.
Feu atacs cibernètics en els sistemes d’informació de l’agressor o invasor en cas que la connexió a Internet encara estigui disponible enmig del conflicte armat;
Proporcioneu ajuda als afectats per la violència i les mesures repressives dels invasors.
Extret de Preparar-se per sobreviure a les emergències i la guerra (Lituània 2015)
Recomanacions oficials a la ciutadania per enfrontar-se a crisis com, per exemple, l’ocupació del territori per forces estrangeres:
L’ocupació significa que un país o part d’ell ha estat capturat per les forces armades d’un altre país. Durant l’ocupació, el territori de l’Estat està sota el control de l’enemic i els seus representants intenten establir-se com el poder oficial, intentant guanyar-se el suport i la confiança de la població local, i mantenint-la alhora controlada. L’ocupació sol anar acompanyada d’una intensa propaganda, la crida a traïció i la violència envers els compatriotes, una repressió àmplia de la població civil i l’augment de la delinqüència.
Podem contribuir al final de l’ocupació sense violència, si resistim els representants de l’enemic, seguint aquestes recomanacions:
No cooperar amb les forces d’ocupació.
No compartir-hi informació.
No participar en reunions o actes públics.
Evitar que us utilitzin com a mà d’obra en la construcció d’instal·lacions de defensa,…
Seguir les lleis de la República d’Estònia, no les normes establertes per la potència d‘ocupació.
Actuar sobre la base de valors i de pràctiques humanes comunes.
No deixar-se provocar per la violència.
Si veieu que es violen drets humans i valors constitucionals, ajudeu a defensar-los. Si és possible, sense posar-vos en perill a un mateix ni als altres, captar les violacions en secret i compartir les proves amb la comunitat estoniana i internacional.
Ajudar les víctimes de la violència.
No concedir entrevistes als representants del poder d’ocupació.
No permetre que us filmin o us facin fotos.
Col·laborar amb altres membres de la comunitat i contribuir a la continuació de les iniciatives cíviques.
La gent no es quedarà sola al territori ocupat; la República d’Estònia i les organitzacions humanitàries internacionals ajudaran a tirar endavant de maneres diferents.
Extret de OLE VALMIS! Estar preparat! De la República d’Estònia
El moviment tenia com objectiu acabar amb la submissió britànica de l’Índia, impulsatper un conjunt d’organitzacions i líders, entre les que destaquen el Congres Nacional Indi i Mohandas K. Gandhi.
El Virrei britànic va ser investit en 1919 per impedir actes que pogueren ser considerats com a sedició, amb accions com les de silenciar la premsa, detenir activistes polítics sense ordre judicial i arrestar qualsevol persona que fos sospitosa de rebel·lia. Com a protesta la població va cridar a una vaga general al país i aquest fet va ser l’inici del descontentament amb el poder colonial que va portar a la Massacre d’Amritsar (els militars britànics van disparar a un grup d’indis que estaven celebrant un festival amb un dramàtic resultat: uns 400 morts i 1200 ferits). Aquest succés va finalitzar amb l’esperança de l’autonomia índia i el Congres Nacional Indi adoptà la política de Mohandas Gandhi. Les idees i estratègia de Gandhi entorn de la noviolència i la resistència civil, les qual no eren benvingudes al principi entre els polítics. Aquesta pràctica la va anomenar “satyagraha” (forç de la veritat) i entenia la desobediència civil com a arma efectiva per repel·lir lleis injustes, calia recórrer a manifestacions noviolentes i retirar tota cooperació amb l’estat corrupte. Gandhi va defensar la causa de camperols indis que estaven desposseïts de terres i obligats a conrear productes que no eren els que necessitaven per a la seva subsistència, rebent una irrisòria remuneració pel seu treball.
A nivell institucional, Gandhi des del Congrés Nacional va elaborar una nova constitució que tenia com objectiu final el “swaraj” (la independència). Aquest moviment nacional tenia milions de participants que no estaven en contra del poble britànic sinó que considerava que hi havia un sistema administratiu injust. Un dels seus objectius era l’alliberament de 350 milions de persones sotmeses a un regim colonial i tirànic. Per tant, durant la seva primera “satyagraha” Gandhi va cridar a boicotejar les institucions educatives, les corts de justícia i els productes britànics; renunciar a qualsevol càrrec al govern colonial i negar-se a pagar impostos. Aquest fets van presentar un veritable repte al regim britànic. Però Gandhi es va veure obligat a parar el moviment davant el brutal assassinat d’un policia per un grup d’agitadors perquè volia evitar que el moviment per la llibertat es convertís en una onada de violència, que posaria en perill les vides dels britànics i la dels indis sota la inevitable represàlia britànica.
Les seves campanyes anaven orientades a denunciar el domini britànic de l’Índia, però sobretot a no
cooperar amb ell, a desobeir les seves lleis, a construir alternatives efectives a la seva economia, al
seu estil de vida dependent.
Després d’unes setmanes de reflexió, va realitzar la Marxa de la Sal (400 km) en protesta contra els impostos sobre la sal i Gandhi i els seus seguidors, desafiant les lleis britàniques, van començar a elaborar la seva pròpia sal utilitzant l’aigua del mar. Unes 100.000 persones van ser detingudes.
Amb el pacte Gandhi-Irwin el govern va acordar alliberar tots els presoners polítics, alhora que Gandhi va acordar aturar la campanya de desobediència civil. Després de més campanyes de desobediència amb centenars de milers de represaliats i en el context descolonitzador posterior a la Segona Guerra Mundial, l’Índia aconseguí la independència 17 anys després de la Marxa de la sal. El moviment d’independència indi va ser un moviment de masses que abasta diversos sectors de la societat. També es va sotmetre a un procés d’evolució ideològica constant. Malgrat la ideologia bàsica del moviment era anti-colonial, va ser recolzada per una visió del desenvolupament econòmic independent del capitalisme, juntament amb una estructura política laica, democràtica, republicana i de llibertats civils.
L’art de la lluita noviolenta, fonamentat en la forca de la veritat, en la força d’una causa veritable, en la força interior de la coherència entre mitjans i fins, combina diferents accions, avança i es replega, negocia, guanya i perd, fins que la raó i la forca acumulades, aconsegueixen l’objectiu, normalment en un context de crisi, convertida en oportunitat.
La independència dels Països Bàltics de la URSS, 1987 – 1991
[Denúncia] [No cooperació] [Desobediència]
Les Repúbliques Bàltiques tenien en la memòria la seva recent annexió a la URSS degut al pacte secret Molotov-Ribbentrop de 1939 i la Perestroika va obrir una oportunitat que van saber aprofitar. El sentiment patriòtic de les poblacions autòctones que prengué formes diverses en cada republicà, amb un clar suport dels respectius governs, fins aconseguir en molts pocs anys la independència. Tenia coma detractor l’URSS i la part de poblacions de les repúbliques vinculades a Moscou.
La Revolució Cantant foren els esdeveniments que van permetre recuperar la independència per part dels estats d’Estònia, Letònia i Lituània, perduda com a conseqüència de l’ocupació soviètica d’aquests territoris durant la Segona Guerra Mundial. Es van produir en el marc de la “Perestroika” i la descomposició de l’URSS com a estat. En el cas de les anomenades Repúbliques Bàltiques els fets tingueren una sèrie de denominacions comunes que han fet que aquests moviments siguin coneguts amb un mateix nom: la Revolució Cantant, pel fet que en molts actes la gent entonava cançons patriòtiques prohibides pel regim soviètic com a forma de reivindicació de la independència. La majoria de les premisses independentistes foren adoptades pels propis membres i dirigents dels tres Partits Comunistes.
Lituània fou el primer estat dins de les Repúbliques Bàltiques en que va aparèixer el moviment anomenat “Revolució Cantant”. El 1988 es crea el Sąjūdis, moviment social i polític per liderar la independència i el moviment pro-democràtic, que es convertí en la primera oposició parlamentaria organitzada en la historia de l’URSS. L’oposició activa del país al regim comunista culmina amb la devolució de la catedral de Vilnius, que per llavors era museu de les belles arts, a la comunitat catòlica seguida de la restauració gradual de símbols nacionals arreu del país. Sąjūdis guanya les eleccions i, cinc dècades després de l’ocupació i de la incorporació lituana a la Unió Soviètica, Lituània es convertí en la primera republicà soviètica en declarar la seva independència de l’URSS el 1990. Van seguir posteriorment Letònia i Estònia. En qualsevol cas, gairebé totes les nacions de la comunitat internacional, tret d’Islàndia, dubtaren en primera instància a reconèixer la restauració de la independència lituana, concretament fins a l’agost del 1991. Però, abans es produïren els fets del “Diumenge Sanguinari”. Moscou, decretà el bloqueig econòmic després de la declaració d’independència, i dugué a terme un intent de recuperar per la forca el poder al país. El 1991 forces paracaigudistes russes assassinen catorze manifestants, resultant també ferits centenars de manifestants noviolents a Vilnius, mentre defensaven la torre de televisió de la ciutat i el Parlament lituà dels tancs i tropes d’assalt soviètics. L’extraordinari coratge i disciplina dels lituans, reunint armes i cantant davant els tancs i les peces d’artilleria soviètics, impedí que es produís una major pèrdua de vides, i simbolitza davant el món la bancarrota moral de la Unió Soviètica i la il·legitimitat de la seva ocupació.
Estònia. El 1987, nit rere nit, i durant 4 anys se succeïren a Tallinn concentracions que reunien gran quantitat d’assistents, fins i tot s’arriba als 300.000 (més d’una cinquena part de la població total d’Estònia en aquella època). La gent s’hi reunia per cantar himnes i cançons nacionalistes, expressament prohibides durant els anys de l’ocupació soviètica. El Front Popular agrupava aquestes forces nacionalistes. En aquest procés de separació, algunes de les seves etapes clau foren impulsades pel propi Soviet Suprem d’Estònia. Malgrat les advertències de Moscou, el 1990 el Soviet Suprem d’Estònia declara la independència, tot i que en uns termes més suaus que per exemple la lituana, ja que contemplava la vigència de la Constitució Soviètica sempre que no se’n redactés una d’estoniana. Tot i així, el 1991 es produeix un intent de prendre el control per la força per part dels russos a Lituània i Letònia. Mentre els tancs soviètics s’apropaven en un intent d’ofegar la Revolució Cantant, el 3 de marc del 1991 la declaració d’independència d’Estònia s’aprovà en referèndum amb un gran percentatge de suport (77,8% dels votants) i l’endemà del cop d’estat fracassat a Moscou, la republica proclamava la restauració de la seva independència i rebutjava la legislació soviètica. Durant aquests dies la població estoniana es concentrà a les estacions de radio i televisió per servir d’escut humà als possibles atacs. Es crearen laberíntiques barricades al voltant del Congres, situat al centre històric de Tallinn, per protegir-se dels tancs soviètics. Finalment, i com a resultat de la Revolució Cantant i de la prudència estratègica dels seus dirigents, Estònia aconseguí la seva independència sense vessar sang.
Letònia. El 1987, dia de commemoració de les deportacions patides per la població letona el 1941, el grup defensor dels drets humans Helsinki-86, organitza una cerimònia en la qual es depositaren flors al Monument a la Llibertat (símbol de la independència letona, que havia estat erigit el 1935).
D’aquest fet sense precedents en resulta una manifestació del renaixement dels sentiments nacionalistes letons, que des d’aquell moment actuaren amb major confiança en si mateixos. Els dies u i dos de juny la Unió d’Escriptors celebra un congres en el qual la intel·ligència letona discutí sobre la democratització de la societat, la sobirania econòmica de Letònia, la fi de la russificació del país, la transformació de la industria i la protecció de l’idioma letó. Aquest congrés va remoure encara mes l’opinió pública, i va proporcionar un estímul més per al procés general de renaixement nacional. A més a més, durant aquests dies i per primera vegada des de la postguerra, es feu públic el text del pacte secret Molotov-Ribbentrop, que havia determinat el destí letó el 1939. El Congrés Ciutadà, entra a l’escena pública tot cridant al boicot complet als representants del regim soviètic. El Front Popular de Letònia arribar a reunir 200.000 membres i es convertí en la força que lideraria el moviment de ressorgiment nacional letó i la tornada a la independència després de la dominació soviètica. En les eleccions al Soviet Suprem s’alçaren amb la victòria els partidaris de la independència. El nou Soviet Suprem de la Republicà de Letònia adopta una declaració d’independència, en la qual hi havia l’objectiu de recuperar la constitució letona del 1922. Els cercles militars de Moscou, però, no podien permetre els plans per a reinstaurar la independència letona. El gener del 1991 les forces polítiques pro-moscovites i procomunistes llançaren un atac, emprant llur forca militar per intentar derrocar el govern legítimament escollit. Els plans prosoviètics, però, foren desbaratats pel poble letó organitzat en moviments de resistència noviolenta, moviment que ha passat a la historia amb el nom de “Els dies de les barricades”. El cop d’estat frustrat a Moscou donà com a resultat que Letònia i, en general, les actuals repúbliques exsoviètiques donessin passos cap a llur independència a un ritme més ràpid. Letònia s’auto-proclamà una nació completament independent, hereva d’aquella que va perdre la seva independència arran de l’ocupació el 1940.
Un sentiment viu, durant 5 dècades, de la injustícia de l’ocupació, va poder manifestar-se en el moment de crisi de l’URSS, amb la Perestroika, amb diverses accions, més o menys reprimides. Foren determinants les concentracions de la gent, amb els seus cants, i amb les seves ocupacions per defensar espais estratègics, tot assumint, morts, ferits i empresonaments; les seves accions pròpies, però també conjuntes de les tres repúbliques; la posició favorable dels soviets de les tres repúbliques, el resultat favorable dels referèndums; els reconeixements internacionals malgrat el primer tímid suport a les declaracions d’independència…
Potser més que qualsevol altre esdeveniment, el “Diumenge Sanguinari” a Vilnius guanya per a Lituània, Letònia i Estònia la simpatia i el suport mundials. Més endavant, el mateix any, la comunitat internacional reconegué la seva independència. En el cinquantè aniversari de la firma del pacte Molotov-Ribbentrop, i amb l’objectiu de cridar l’atenció de l’opinió publica mundial sobre el destí que estaven patint les Repúbliques Bàltiques, el Front Popular de cadascun dels tres països organitzà la formació d’una immensa cadena humana -coneguda com la Cadena Bàltica- que va discórrer durant més de 600 kilòmetres des de Tallinn fins a Vilnius, passant per Riga. S’estima que hi participaren mes de dos
milions de persones, convertint-se en la major manifestació de la unitat d’aquests països en la
lluita per llur independència. Lituània, Estònia i Letònia ingressaren a l’Organització de les Nacions
Unides el disset de novembre del 1991.
Determinació popular, suport governamental, potents accions, retornar els efectes de la repressió, crisi del marc geopolític amb l’enfonsament de l’URSS i l’oportunitat de les potències occidentals de recuperar espai i encerclar Rússia. Sense determinació no es poden aprofitar les crisis. Sense les crisis potser no seria suficient la determinació.
Algunes campanyes a Catalunya (acabar de revisar i completar)
De diàleg
Taula de negociació dels governs català i espanyol per l’autodeterminació
Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
Galetes estrictament necessàries
Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.
Si desactiveu aquesta galeta no podrem desar les preferències. Això vol dir que quan visiteu aquest web, haureu d'activar o desactivar les galetes de nou.
