L’arma de destrucció massiva més potent i desconeguda,
o com un govern a l’ombra mou els fils del món sense adonar-nos
Ha estat fabricada per uns pocs experts, en secret, durant molts anys. És tant enginyosa que l’utilitzem cada dia sense adonar-nos del perill d’emprar-la, ni tant sols de saber que és una arma de destrucció massiva.
És una arma que mata cada dia milers de persones, que periòdicament deixa sense feina milions de persones, que està malmetent el planeta i els seus recursos.
És una arma que permet desenvolupar, produir, vendre i comprar totes les altres armes.
És una arma que amaga la informació que els governs, els mercats i les poblacions necessiten per gestionar adequadament l’economia.
És una arma que amaga la informació que els jutges, els periodistes i les organitzacions socials necessiten per denunciar i perseguir la majoria de crims i delictes que trenquen la vida social i provoquen la inseguretat de la gent.
És una arma que posa al servei dels poderosos moltes de les persones i institucions encarregades de vetllar pel bé comú, – polítics, legisladors, governants, jutges, inspectors, avaluadors, periodistes, policies, militars, metges, investigadors… – perquè treballin pel bé d’uns pocs.
En definitiva és l’arma que garanteix la impunitat dels criminals, que afavoreix la corrupció de governants, que enfosqueix el coneixement del mercat, que permet l’evasió i el frau fiscal dels més rics, que impulsa l’especulació, que permet comprar i vendre-ho tot.
Fàcilment, pensareu que aquesta arma tant terrible és el diner... i que, com que sense diner no podem viure, doncs és una arma inevitable.
Doncs no, l’arma de que parem no és el diner, sinó la moneda, més exactament, el tipus de moneda que se’ns ha imposat com a normal. Un tipus de moneda que te un virus amagat amb efectes mortals sobre les persones i sobre les societats que l’empren.
Expliquem-nos. El tipus de moneda legal -les peces i els bitllets – que usem arreu del món te unes característiques que fan que sigui una arma tant destructora. Quines són? La moneda oficial actual és anònima, desinformativa i sense valor intrínsec:
- Anónima: un bitllet no ens diu qui compra ni qui ven.
- Desinformativa: un bitllet no ens diu ni què es compra, ni el lloc, ni el valor de l’operació.
- No té valor intrínsec: a diferència de l’or, un bitllet no val res en ell mateix.
Al ser anònima, no deja petja de qui realitza les operacions, i per tant és l’arma perfecta per cometre tota mena de crims i delictes, per pagar tota mena de corrupcions.. sense que es pugui demostrar qui ho ha fet: és a dir, entorpint la feina de la justícia per fer complir les lleis.
Al ser desinformativa, no permet saber què passa en els mercats, ni saber com controlar la inflació, la deflació o la estagflació (el que passa ara: alhora inflació i estancament!), ni prevenir o gestionar les crisis.
Al no tenir valor intrínsec, el seu valor és la confiança de que algú regula adequadament que la quantitat de moneda emesa permet comprar i vendre els béns i serveis que produïm, consumim, estalviem o invertim. Si hi ha més moneda que valor dels béns i serveis, patim inflació; si n’hi ha menys, patim estancament.
És cert que els bitllets de banc són avui una petita part del diner que emprem, potser només un 10%, però, com en una gran empresa, no cal tenir el 51% de les accions per poder controlar la companyia. Amb uns quants maletins amb bitllets de 500 € es poden aconseguir moltes – totes?- les complicitats en tots els àmbits, per tenir més poder i més diner quan “el fi justifica els mitjans”, que és la màxima que regula les nostres societats.
És cert que el 90% de les operacions les fem amb xecs, targetes o ordres electròniques, és a dir, amb transferències entre comptes corrents bancaris i per tant, són operacions personalitzades, no anònimes, que deixen petja… excepte si es fan en paradisos fiscals o en comptes secrets de Suïssa i d’altres racons del món. Però, el resultat és que, com que les operacions no donen informació del continguts de les transaccions, malgrat els sofisticats sistemes d’informació, en plena crisi financera actual ningú no sap dir quants diners s’han esfumat ni qui se’ls ha quedat ni perquè han servit.
És cert que no sembla possible ni desitjable que l’emissió de moneda hagi de fer-se en funció de les reserves d’or de cada país. Però, la creació de moneda sí que s’ha de fer en relació a les necessitats de l’economia real. I, el sistema monetari actual, basat en el tipus de moneda anònima, desinformativa i sense valor intrínsec no permet tenir la informació adequada per gestionar l’equilibri dinàmic -simplificant- entre producció i diner disponible.
Ens trobem, com en altres moments en la història, en que la innovació dels financers amb afany de lucre, va pel davant de les regulacions que la societat ha de fer per posar aquestes innovacions al servei de tothom, i no sols d’uns pocs.
Des de fa molts segles, hi ha nissagues de financers que es transmeten els coneixements d’una generació a l’altre, i que per tant, porten avantatge sobre els pobles i els seus governants. Els bitllets de banc, avui de curs legal, foren un invent dels banquers que donaven un certificat en paper del dipòsit que hom feia en or o plata en el banc. I aprengueren ràpidament, que no tothom venia a cercar l’or al mateix moment i, per tant, començaren a fer circular més bitllets que or no tenien a la cambra del banc (com ara, que continuen prestant més diners que els que la gent els hi ha deixat en dipòsit).
També descobriren que donar crèdit, amb aquests bitllets inventats sense cap recolzament en or, permetia que el comerç i la indústria prosperessin, ja que podien fer operacions que produïen valor.. que permetia tornar el crèdit, amb interessos, i a més fer guanys.
La creació de diner ja no era, doncs, monopoli de l’Estat, sinó que a l’encunyament de moneda oficial, s’hi afegia la creació bancària privada de diner.
I amb aquesta creació de moneda feta pels bancs s’obrí el pas a la creació de demanda i a l’especulació en tots els àmbits. Explotació de recursos naturals de les colònies o dels països subdesenvolupats, explotació de la mà d’obra dels esclaus o dels treballadors,… el crèdit obliga a explotar per retornar el préstec més els interessos, més el benefici empresarial.
Els banquers veieren que un dels negocis més segurs era endeutar els Estats… i un dels millors sistemes era finançar les guerres, de manera que un cop iniciades, tots els bàndols s’havien d’endeutar per poder guanyar l’adversari i poder retornar els préstecs i els interessos amb el botí o les compensacions de guerra… o quedar sota la servitud del deute, és a dir, en mans dels interessos dels financers.
Així passà també el 1914 amb la Primera Guerra Mundial, però degut a la seva magnitud, no hi havia prou reserves d’or per continuar finançant les parts en conflicte.
El “patró or” -el suport dels bitllets en una determinada quantitat d’or- es va usar entre 1870 i 1913. Es va començar a abandonar durant la primera guerra mundial, ja que els governs bel·ligerants necessitaven imprimir moneda sense tenir la capacitat de redimir-la en metall -i poder, així, continuar la guerra-. Després de la segona guerra mundial, el “patró or” va ser substituït pel “patró canvi or”.
El “patró canvi or” ha estat un sistema monetari pel qual es fixava el valor d’una divisa segons una determinada quantitat d’or. L’emissor de la divisa garantia poder tornar al posseïdor dels seus bitllets, la quantitat d’or en ells representada. Aquest sistema es va imposar pels vencedors Estats Units a Bretton Woods, quan va sorgir el Fons Monetari Internacional (FMI). La divisa que garantí el canvi a l’or va ser bàsicament el dòlar. Aquest sistema va donar lloc a una estabilitat relativa i durable, de 1944 a 1971.
Entre 1971 i 1973 els Estats Units, degut als deutes de la guerra de Vietnam, van acabar unilateralment amb el “patró canvi or” i, des d’aleshores, la inestabilitat econòmica mundial ha crescut i Estats Units paga el seu deute emetent dòlars i enforteix la seva posició endeutant els altres països – oferí dòlars a baix interès i després el va pujar brutalment creant un deute extern monstruós i il·legítim- sense cap altre suport que la seva hegemonia econòmica, política i militar.
Cal saber que la creació bancària de diner via concessió de credits és totalment legal i està formalment regulada. Des de fa 20 anys els bancs han de mantenir un 8% de reserves sobre el risc adquirit en donar crèdits (és a dir, per cada 8 € que dipositem en un compte corrent el banc pot prestar 92 €! i cobrar els interessos corresponents!).
Des de l’1 de gener del 2007, s’han començat a aplicar els criteris marcats en el marc
de Basilea II, que introdueix la ponderació d’aquest 8% segons el tipus de risc adquirit per l’entitat. Així
els bancs han d’aplicar uns interessos superiors en aquelles operacions que presentin un risc més gran.
Tots hem vist que aquestes qualificacions han estat adulterades i que aquests percentatges han estat molt inferiors en molts bancs d’inversió, que ara ens estan contaminant amb la seva cobdícia i irresponsabilitat, davant la passivitat, complicitat o suborn dels reguladors.
És a dir, resumint, un conjunt de banquers disposen de prou diner anònim i desinformatiu per influir en les grans decisions econòmiques, financeres, polítiques, militars i comunicatives, i per crear diner a base de concedir crèdits per especular i endeutar pobles i poblacions (o per fer esfumar-lo i carregar la crisi sobre els altres), sense cap control democràtic – entre altres coses perquè també financien i endeuten els polítics, corrompen els inspectors i qualificadors i donen les informacions-mentides que els convé en els mitjans de comunicació que controlen.
Des d’aquesta breu i simplificada anàlisi, – les hipòtesis han de ser clares i contundents – podem dir que, darrera totes les aparences i complexitats, hi ha uns governs a l’ombra que desenvolupen i apliquen aquesta arma de destrucció massiva que és la moneda anònima, que permet generar especulacions i crisis al seu profit, tot deixant un rastre de desolació entre una població mundial que no pot cobrir les necessitats bàsiques, avui tècnicament possibles pel 100% dels habitants d’aquest planeta.
Només amb un estudi detallat dels mecanismes que perpetuen i incrementen aquest poder global d’una minoria, només amb l’elaboració d’alternatives a aquest tipus de moneda anònima que esdevé la base d’un sistema d’opacitat judicial i econòmica irresponsable… podem intentar comprendre i modificar la profunda crisi actual i poder convertir-la en una oportunitat per alliberar-nos dels dramàtics cicles econòmics, gràcies a un sistema monetari fonamentat en un altre tipus de moneda:
- Personalitzat, és a dir, responsabilitzador del lliures actes de la gent, començant per la total transparència del sector públic i de tots els agents econòmics que hi tinguin tractes. El diner públic és el diner del poble i els polítics, en són la seva gestoria.
- Informatiu, és a dir, que cada acte econòmic quedi documentat és la base de qualsevol sistema d’informació que garanteixi a tothom un coneixement detallat i global de la vida econòmica, fonament de tota política pública i privada ben informada.
- Amb aquesta informació en temps real de la vida econòmica i amb la possibilitat de reduir dràsticament la corrupció, el diner disponible haurà d’equivaldre al valor de l’economia real, per facilitar la producció, el consum, l’estalvi i la inversió, tot conduint amb intel·ligència els possibles cicles d’inflació i d’estancament.
Podem, i hem de continuar, elaborant models d’organització social que tinguin com objectiu satisfer les necessitats i llibertats bàsiques del 100% de la població mundial, amb un creixement -o decreixement- sostenible de la mateixa; podem, i hem de continuar, assajant estratègies de transformació social noviolentes, que no neguin amb els mitjans, el fi que volen aconseguir.
Però, la nostra hipòtesi que posem a deliberació publica, és que no hi haurà cap model nou ni cap estratègia possible que no esdevinguin tard o d’hora corruptes, si, alhora, no modifiquem substancialment aquesta subtil arma de destrucció, que permet els més rics i poderosos continuar la seva concentració, amb la complicitat dels pobles que no volem perdre petits privilegis o no volem renunciar a petits fraus.
Una vegada més en la història, la societat i els seus governs, han de reconduir les innovacions dels financers – la barreja actual de bitllets de banc i de sistema financer electrònic global en temps real – per acotar la seva força i per implantar un sistema monetari responsabilitzador i informatiu que garanteixi alhora, l’estat de dret i l’economia real, per satisfer les llibertats i necessitats bàsiques de tothom.
Aquesta hipòtesi ha estat estudiada i documentada durant 70 anys per Agustí Chalaux a partir de les confidències d’Horace Finaly, un banquer protagonista el 1914 del final del patró or, que va permetre continuar la primera guerra durant 4 anys més.
Més informació: www.bardina.org – www.finaly.org
Martí Olivella
5 d’octubre de 2008
