Com lluitar pels drets davant l’extensió dels règims autoritaris?
Què podem fer davant la pèrdua de drets i llibertats
Sigui en estats plenament totalitaris sigui en estats formalment democràtics, els règims autoritaris avancen tot imposant retallades de llibertats en nom de la seguretat i retallades de drets en nom del progrés econòmic o de la crisi.
I davant d’aquesta amenaçant realitat, què fer? Tenim 2 opcions:
1a. Evadir-nos, tot és massa complicat i massa gran, no hi podem fer res.
2a. Lluitar, posar tota la nostra vida, la nostra energia, per intentar frenar aquesta deriva autoritària i evitar les dràstiques conseqüències per a la immensa majoria, el 99% de la població mundial.
Ara bé, quines formes de lluita són possibles i desitjables per lluitar pels drets i llibertats de tothom, sense menystenir-los o negar-los amb la pròpia lluita?
Malgrat no és pot generalitzar, perquè cada lluita està molt condicionada pel grau d’autoritarisme que pateix, estarem d’acord que sempre és millor i més coherent, una lluita que no produeixi els danys que vol evitar.
Per dir-ho clarament, en una lluita contra la falta de llibertats, contra la violència institucional, contra la mentida, la manipulació, la repressió, la tortura, la presó, l’assassinat.. sempre és millor una lluita que no hagi de recórrer a aquesta mateixos reprovables mitjans.
I això, per 5 motius.
- El primer, és molt pràctic: és molt difícil vèncer el monopoli de la violència de l’estat amb les mateixes armes; i, alhora el preu a pagar, en vides, en contradiccions i en favors a qui et ven les armes és molt alt.
- El segon, és que en cas de vèncer la violència institucional amb la violència popular, el nou règim s’haurà de mantenir també amb la violència contra tots aquells que voldran derrocar-lo perquè hauran perdut els privilegis del règim vençut.
- El tercer, és que en les lluites armades hi acostuma a participar una petita part de la població – normalment joves que es maten entre ells per ideals o forçats a fer-ho- i la majoria de la població en pateix les conseqüències, però normalment de forma passiva, sense poder-hi fer gran cosa.
- El quart, és que els règims autoritaris, sabent que en el camp de la violència tenen les de guanyar, utilitzen la repressió contra totes les vies pacífiques per generar frustració –no hi ha res a fer – i, alhora, infiltren agents violents provocadors entre els lluitadors pels drets, de manera, que poden justificar la repressió i, fins i tot, acusar de violents o terroristes (abans era comunistes!) a tots aquells que reclamen drets per a tothom.
- El cinquè, és que quan hi ha violència, ja no es parla del noble objectiu de la lluita sinó dels desastrosos mitjans emprats. I qui exerceix violència és qui perd més legitimitat i suport social.
La via més habitual de lluita pels drets i llibertats és la via política, la via pacífica convencional, que acostuma a ser més possible en una democràcia formal: partits, sindicats, associacions…; eleccions, referèndums…; manifestos, manifestacions, vagues…; denúncies als tribunals; presència en els mitjans de comunicació, activisme en les xarxes socials… Les organitzacions ciutadanes, socials, sindicals, polítiques denuncien uns fets, unes lleis i reivindiquen a les institucions canvis legislatius o de polítiques públiques.
Ara bé,
què fer quan aquesta via democràtica i pacífica no és possible?,
què fer quan ni tant sols es poden exercir aquests elementals drets civils i polítics?,
què fer quan l’estat es tanca en banda a les reivindicacions d’una part significativa de la societat (malgrat sigui majoria, o més encara, quan és una minoria amb drets conculcats)?
Doncs aquesta és la pregunta clau dels processos de transformació social.
Si la via democràtica i pacífica no és possible o no pot aconseguir els seus objectius, tornem a tenir tres opcions:
1a. Ens repleguem, esperant temps millors.
2a. Ho cremem tot, traiem la ràbia i la frustració esperant que els aldarulls i la violència faran re-capacitar l’adversari.
3a. Apostem per la lluita noviolenta, que no sols renuncia a l’ús de la violència pels motius abans exposats, sinó que construeix un moviment amb una estratègia, unes actituds i unes accions coherents entre elles per aconseguir els objectius que ni la via formalment democràtica ni la via violenta-armada poden obtenir.
La lluita noviolenta, alhora és una resposta a la passivitat i a la lluita violenta
La lluita noviolenta també se la coneix com a resistència civil, resistència popular o satyagraha i és emprada en multitud de conflictes per aconseguir defensar tota mena de drets i llibertats.
En què es fonamenta la lluita noviolenta? En un canvi de comprensió de les claus del conflicte.
El suposadament el fort és fort, no perquè te armes, diners o tribunals, sinó perquè el suposadament feble, és feble mentre obeeix el fort, coopera amb el fort treballant per ell, pagant-li impostos, comprant-li el seus béns i serveis, votant-lo, creient els seus discursos…
La lluita noviolenta es fonamenta en un canvi d’estratègia: fer emergir el conflicte latent, denunciant-lo, però, sobretot, no cooperant amb el dominador, desobeint les seves lleis i assumint-ne les conseqüències, per posar en evidència la repressió, la manca de drets i llibertats, fins aconseguir poder negociar una solució en millors condicions.
La força de la lluita noviolenta rau en la determinació i en la perseverança de les persones i del grups que s’entrenen per a una confrontació sense violència, per tal d’aconseguir uns drets; persones i grups disposats a assumir la repressió per fer evident la noblesa de la seva causa i la ignomínia de qui la vol negar.
Recapitulant.
La lluita noviolenta no és sols una lluita pacífica, sense violència o contra la violència.
És una lluita que entén el conflicte de manera diferent: qui domina ho fa perquè els dominats col·laboren en la seva dependència; qui domina, de fet, “no pot fer res” sense el consentiment, sense la submissió dels dominats; els dominats per alliberar-se “no han de fer res” contra qui els domina; els dominats només “han de deixar de fer” (deixar d’obeir, de comprar, de treballar, de pagar impostos, de menjar… ) han de ser organitzadament insubmisos.
En el conflicte violent es vol guanyar amb la violència directa, física, tot obligant a cedir l’enemic amb insults, amenaces, agressions, sancions, cops, tortures, presó, mort…
En el conflicte noviolent es vol crear les condicions per poder acordar una solució, sense emprar la violència física que fa perdre suports, crea enemics i, de fons, encobreix violències més profundes: les culturals i les estructurals.
La lluita noviolenta només es justifica per una causa veritable, per alliberar-se d’una dominació, per evitar la violació d’uns drets i llibertats fonamentals. És la lluita d’un grup, d’un poble que està determinat a alliberar-se deixant de col·laborar amb qui el domina.
La lluita noviolenta no sols denuncia la dominació. És la lluita que accepta les conseqüències de desobeir públicament el dominador per fer evident el seu domini i repressió, i per enfortir la no-dependència dels lluitadors. També és la lluita que va construint espais alliberats, on enfortir les persones lluitadores i on viure i experimentar llibertats.
Val a dir que qui domina pot fer-ho gràcies al suport d’uns pilars: ideològic, polític, judicial, econòmic, fiscal, policial, militar, mediàtic…
Un dels objectius estratègics de la lluita noviolenta és afeblir alguns d’aquests pilars, fer que trontollin, fins poder fer caure l’edifici del dominador.
La lluita noviolenta no està basada en la força de las armes, ni dels diners: ho està en la força de la gent! La fermesa permanent de la gent que la fa insubornable. És un exercici de disrupció conscient: no fer mal a l’altre, però acceptar que l’altre ens pot fer mal! Cerca una acció que plantegi al dominador un dilema, el posi en un atzucac: faci el que faci s’afebleix; una acció contundent que no es pot ignorar i que crea situacions per obtenir la simpatia de la societat tant si el resultat immediat és que es guanya llibertat com si és pateix més repressió.
La lluita noviolenta per ser efectiva ha d’implicar molta gent, entre els amics, els adversaris i els indiferents. Ha d’evitar perdre suports. Per poder implicar molta gent l’objectiu ha de ser clar i compartit. Acordar un objectiu clar i compartit és, per tant, la prioritat d’una estratègia intel·ligent.
En el marc d’aquesta estratègia compartida les accions han de cercar objectius assolibles, que reforcin el moviment i la seva causa. Cal portar la iniciativa, sorprendre, amb accions disruptives, audaces i no reactives. Cal creativitat, intel·ligència i compromís individual i col·lectiu com a factors d’estímul dels membres del moviment.
Val a dir, que malgrat només veiem les victòries finals, totes les lluites noviolentes passen per cicles: concretar un objectiu general, acordar una estratègia compartida, formació a gran escala dels lluitadors, preparació i realització d’accions que amb una escalada portin al clímax, celebració de l’èxit, divisió de valoracions, frustració per no aconseguir l’objectiu final, descans, recuperació… nou cicle.
És normal que després de l’acció el moviment ha de recuperar l’energia -personal i col·lectiva- perduda en l’estrès viscut.
La gestió de les emocions, com la por és clau: aquesta ens ajuda a protegir-nos. Però quan, fruit i objectiu de la repressió, la por esdevé pànic, aquest ens paralitza, ens fa fugir o ens torna violents…
La lluita noviolenta és un art, i com tot art combina entusiasme, tècnica i pràctica.
Tothom és aprenent en aquesta lluita. No hi ha cap certesa d’aconseguir els drets i les llibertats anhelats. Sí, però, hi ha la certesa que en el seu nom, no haurem destruït ni drets ni llibertats en el camí.
Martí Olivella, Objector català al servei militar empresonat a Espanya el 1977.
Promotor de lluitanoviolenta.cat
Publicat a l’Agenda Llatinoamericana Mundial 2020. Tsunami 4.0 a la vista. Pàgs. 232-233.
