Quan als anys 70 vàrem impulsar l’objecció de consciència al servei militar, el nostre objectiu no era sols el reconeixement d’un dret, sinó que era contribuir, amb el nostre gest, a acabar amb els exèrcits i les guerres. En 30 anys de lluites noviolentes i amb 1000 anys de presó d’objectors i d’insubmisos, vàrem contribuir a acabar amb el servei militar obligatori, però van quedar pendents els dos objectius de fons citats.
Durant 50 anys, especialment, amb la fi de la guerra freda, hem abandonat els projectes de defensa popular o civil noviolenta, i per tant, el posar les bases d’una alternativa als sistemes militars de defensa armada. Aquí, i arreu del món, algunes minories, hem continuat recollint experiències i bastint un marc teòric que fonamentin la necessitats i la viabilitat de sistemes civils de defensa noviolenta.
Un dels fonaments és que els riscos, amenaces i perills són molt més amplis que els contemplats en els sistemes de defensa i seguretat militars. I, per tant, cal posar en marxa sistemes de “seguretat humana” en tots els àmbits, no sols de “seguretat i defensa nacional” (vinculats als interessos dels estats i de les fronteres).
Ara bé, les guerres llunyanes o properes, continuen existint i fent estralls. I, més enllà d’intentar combatre les causes que les provoquen o d’aplicar polítiques que les evitin, les societats, a manca d’alternatives efectives, es decanten cap als exèrcits quan un conflicte armat esclata o quan creu estar sota la seva amenaça.
Per tant, mentre no hi hagi una alternativa de defensa noviolenta, les societats ballen al so de la dramàtica música militar i justifiquen la seva existència, emparades en el dret a la legítima defensa. Fa tants segles que ens han fet associar legítima defensa (protecció i seguretat) a defensa militar armada violenta (desempara i inseguretat) que ja no ens adonem de com la defensa militar armada violenta és l’arma dels poderosos per mantenir o redistribuir els seus privilegis i per acumular més diners, tant en la indústria de la destrucció com en la de la reconstrucció; i que, en nom de la defensa, es provoca més destrucció de la que es volen evitar
Tot poble, nació, estat… te dret a la legítima defensa, però aquesta no és efectiva si es fonamenta en la destrucció de la també invocada legítima defensa del seu adversari, i menys, en l’era de l’amenaça nuclear: el seu ús en nom de la legítima defensa porta a la mútua destrucció assegurada!
Les societats necessiten millorar la seva seguretat mútua, i per tant, han de reduir qualsevol sistema i despesa que sigui una amenaça per a d’altres societats i per al món.
La via de la defensa militar violenta no té futur. Cal, per tant, apostar per les vies civils de defensa noviolenta. Els pocs estats que han creat polítiques de defensa civil, les han fet complementàries a les de defensa militar.
Només iniciatives ciutadanes, civils, populars… d’autodefensa noviolentapoden posar les bases d’un alternativa als exèrcits. No n’hi ha prou de dir “no a la guerra” o de “criticar el militarisme” o de “fer objecció fiscal a la despesa militar per a dedicar-la a fins socials”.
Igual que els primers objectors vàrem mostrar amb els serveis civils autogestionats que hi havia una alternativa al servei militar obligatori, avui hem de mostrar que tenim alternatives als sistemes de defensa i seguretat militars violents amb una xarxa d’agrupacions civils de d’autodefensa noviolenta del territori.
La proposta de posar en marxa agrupacions d’AutoDefensa Noviolenta pretén crear cercles locals, entrenats en la lluita noviolenta per defensar cada territori de les agressions, inseguretats, desequilibris de tot ordre que avui pateix; cercles que podran ser, quan calgui, la base organitzada per controlar efectivament el territori, per afrontar agressions armades, qualsevol que en sigui el seu origen.
L’articulació local entre persones de diferents moviments i entitats socials permet entendre, enfortir i vincular les corresponents lluites per fer-les més efectives en cada indret i en el conjunt del país.
Aquesta articulació local, comarcal… no nega, sinó que reforça, la posada en marxa d’un sistema civil de defensa noviolenta catalana, útil per avançar cap a la independència i per a la seva defensa un cop aconseguida.
Aquest és un conte que sorgí l’estiu del 2004 a Arbúcies amb el pas de la Marxa per la Cultura de la Pau. En aquest poble l’arbre de la Llibertat és al bell mig de la plaça, i allà, sota l’arbre, s’hi va aplegar molta gent, una gran part de la qual era mainada d’arreu del món, que no parava quieta. Com en cada poble, havia d’explicar alguna cosa sobre aquella Marxa i vaig inventar i explicar aquest conte.
A Reus, per on també havia passat la Marxa, els va hi interessar el conte i l’Ajuntament el va publicar. Aturem la guerra! Aturem les guerres! era també el títol de la presentació de la primera edició, títol malauradament actual, ara, el 2022!
En aquest dramàtic moment en què hem pres consciència que la trentena de guerres al món, com la d’Ucraïna, provoquen sofriments atroços i evitables en milions de persones, un amic ha volgut rescatar i escampar aquest conte per recordar-nos a petits i grans, que els habitants del planeta blau o ens organitzem per aturar les guerres o aquestes ens faran desaparèixer com espècie.
Si vols agrair l’obsequi d’aquest conte pots contribuir a enfortir iniciatives de forces de pau, de resistència i de defensa civils noviolentes. Trobaràs com fer-ho a:
També hi veuràs les organitzacions que estan contribuint a la distribució del conte i com sol·licitar-ne més exemplars.
Martí Olivella i Solé
Catalunya, abril 2022
La Marxa per la cultura de pau l’organitzava Forces de Pau NoViolentes (NP) www.nonviolentpeaceforce.org que, divuit anys després, continuen actuant arreu del món amb la missió de protegir els civils en conflictes violents mitjançant estratègies desarmades, construir la pau colze a colze amb les comunitats locals i defensar l’adopció més àmplia d’aquests enfocaments per salvaguardar la vida humana i la dignitat. NP contribueix a una cultura de pau mundial en la qual els conflictes dins i entre comunitats i països es gestionin amb mitjans noviolents.
Som molt lluny de poder aconseguir aquesta missió en tots els conflictes violents, perquè la majoria d’estats i de la ciutadania continuen creient que les armes i els exèrcits són l’únic mitjà per defensar-se legítimament d’agressions o per defensar els seus ideals, interessos, estils de vida… I per això, molta gent continua pagant impostos en nom de la pau per enfortir la “defensa i seguretat militar violenta” sense dedicar recursos a construir sistemes de “defensa i seguretat civil noviolenta”; de fet, per aquests nous sistemes caldrien molts menys recursos que els dedicats a la defensa militar, provocarien menys danys i oferirien una seguretat humana més efectiva.
No pot ser que davant d’una guerra més, per falta d’una alternativa organitzada de Defensa civil noviolenta, la població hagi de triar només entre recolzar la guerra (amb més armes, més soldats, més destrucció, més morts, més pressupostos…) o aturar la guerra (amb més manifestacions antimilitaristes i pel desarmament, més crides al diàleg, més anàlisis sobre les causes de la guerra…).
En els darrers 100 anys hi ha prou experiències, estudis i propostes arreu del món per posar les bases d’un sistema de Defensa civil noviolenta com alternativa a la Defensa militar violenta. Si obtenim l’aportació i la implicació ciutadana necessàries, volem plantejar com podria ser un sistema de Defensa civil noviolenta catalana, tant en la fase actual, com en el cas d’esdevenir un estat independent.
Tinc clar que no veuré quasi res del món que he intentat col·laborar a sembrar al llarg de la vida, però que la via noviolenta d’alliberament (Annex 4) és dels pocs camins que ens poden permetre viure amb dignitat.
Tinc clar que no vull continuar sortint més al carrer per cridar “aturem la guerra”, perquè només fent això no l’aturarem, com tampoc, no aconseguirem avançar en qualsevol altra causa només sortint puntualment al carrer, sense crear costos als seus responsables.
Vull deixar endreçades algunes llavors per si en algun moment algú les pot i vol intentar fer germinar. Una d’elles, la que ara tractaré, afecta a molts dels desequilibris i reequilibris pendents:
Sense un sistema civil de defensa noviolenta cap territori, cap població no pot pretendre protegir la seva vida de les agressions o violències de tota mena que la puguin amenaçar o que la vulguin sotmetre o destruir.
Aquestes violències o agressions no són només les més visibles, pròpies de les violències directes de policies, exèrcits o paramilitars, sinó totes aquelles accions i omissions que en una població van provocant desequilibris territorials, poblacionals, ambientals, econòmics, socials, polítics, sexuals, laborals, habitacionals, educatius, sanitaris… en gran part impulsades o tolerades pels sistemes polítics i econòmics de cada indret o pels sistemes d’ocupació i explotació visibles o invisibles.
Sense una població conscient de tots aquests riscos i sense estar organitzada per prevenir-los i evitar-los; sense una població entrenada en la defensa noviolenta ningú no es pot protegir ni de les violències directes – que provoquen lesions físiques i emocionals -, ni de les indirectes -provocades per lleis i valors que lesionen la dignitats i les necessitats més bàsiques – .
Arreu del món no és fàcil trobar un Estat que vetlli realment per les necessitats de les majories. Per tant, són aquestes majories les qui s’han d’organitzar per fer valer el seus drets, en un context on tot està en contra d’aquest gran repte, menys una cosa: saber que si no l’entomem seguirem en el procés d’autodestrucció.
Davant aquesta nova fase de la guerra global, davant les respostes emocionals de “legítima defensa” armada, davant el paper insuficient de les respostes pacifistes… crec que ha arribat l’hora que posem les bases d’un Sistema Civil de Defensa Noviolenta, tant per organitzar el com fer front a la repressió que impedeix exercir drets i llibertats com per fer front a possibles guerres i ocupacions.
Perquè cal distingir-ne tres tipus, que no són igualment ni desitjables ni viables. Si els confonem, ens quedem bloquejats, entre crítiques a l’idealisme o al reformisme d’algunes propostes.
Sistemes de Defensa Civil (o de Protecció Civil) els organitzen alguns (pocs) estats i són complementaris als Sistemes de Defensa Armada, per millor protegir la població o per donar-li un paper actiu subordinat al militar.
Sistemes de Defensa Civil Noviolenta, quasi un oxímoron, perquè els estats es basen en el monopoli de la violència i no poden promoure sistemes alternatius a aquesta realitat; no poden, ni volen apoderar la ciutadania amb capacitats de no cooperació i desobediència civil massives que qüestionarien les tendències autoritàries pròpies dels estats.
Sistemes Civils de Defensa Noviolenta – també anomenats ciutadans, populars…- només poden emergir amb una ciutadania prou organitzada en països amb un alt grau de cohesió social o de motivació nacional, on la gent prioritza la seguretat humana i la seva protecció, perquè no pot confiar-la a un estat que li va en contra, sigui perquè no respecta el seus drets sigui perquè no reconeix les minories nacionals. Aquest sistema civil de defensa noviolenta també pot ser clau per aconseguir un estat propi per part de minories nacionals i per protegir-lo un cop aconseguit.
1. Una via per organitzar-nos més enllà de les picabaralles partidistes i de la fragmentació dels moviments socials i poder enfortir un projecte constructiu transversal.
2. Una via per fer, des d’ara, república en tots els àmbits possibles per anar exercint sobiranies i anar essent independents des de la ciutadania.
3. Una via per poder afrontar amb capacitats operatives la inevitable confrontació noviolenta que necessita aconseguir la independència política.
4. Una via per defensar aquesta independència un cop aconseguida sense haver de recórrer a forces armades amb noves dependències internes i externes contraproduents.
5. Una via per contribuir a organitzar alternatives de defensa a les guerres, ocupacions, cops d’estat.. i no haver de triar entre la passivitat, la rendició o la defensa armada.
Resumidament, consistiria en aplicar els mateixos principis de la lluita noviolenta, però amb una intensitat, compromís i organització molt més grans per fer front a una situació d’agressió, invasió o ocupació, no sols polítiques, policials, judicials o militars, sinó també ambientals, econòmiques, culturals…
Si una població, una ciutadania, una minoria nacional… és conscient de l’opressió que viu, de les dependències que té, pot posar-se en “mode alliberament” i, per tant, activar, per començar, un moviment potser poc estructurat de resistència civil noviolenta que li permetrà posar les bases d’un sistema civil organitzat de defensa noviolenta, per millor aconseguir la independència i per protegir-la un cop aconseguida.
La defensa noviolenta ofereix importants avantatges estratègiques a curt i llarg termini sobre les estratègies militars tradicionals en la defensa de persones i territoris.
Aprofita les vulnerabilitats polítiques dels adversaris. En particular, busca maneres de soscavar els pilars essencials que sostenen els oponents i la seva maquinària de guerra alhora que minimitzen els costos per a la societat atacada.
A més, la defensa civil noviolenta pot suscitar un grau significatiu d’apoderament cívic, autoorganització, descentralització i solidaritat cívica, elements necessaris per a una democratització reeixida de la postguerra.
Un sistema civil de defensa nacional noviolenta està arrelada en la idea que tota la població, incloses totes les seves institucions i xarxes i agrupacions formals i informals, formen part de la força de resistència.
Aquesta força, a més del desplegament d’estratègies no militars de comunicació i operacions psicològiques, fa una guerra quotidiana de no cooperació total i dirigida contra l’agressor en tots els àmbits de la vida social, política, econòmica i cultural. Pot ser el millor sistema de dissuasió per a qualsevol potencial ocupant.
Aquesta oposició fa que qualsevol invasió o, posteriorment, ocupació sigui insostenible a llarg termini.
La defensa civil nacional pretén augmentar els costos per a l’invasor sacsejant la lleialtat de les seves tropes, els seus partidaris interns crucials i el seu públic en general, alhora que millora la cohesió interna, la solidaritat i l’autoorganització de la societat combatent.
En el seu nucli, un sistema civil dedefensa nacional és una lluita política realitzada per mitjans polítics a través de xarxes locals i nacionals de civils, flexibles però integrades, que poden mobilitzar centenars de milers o milions de persones per fer accions contra l’agressor dins d’una lluita disciplinada, auto organitzada, àgil i flexible.
No pot ser que, davant d’una guerra més, per falta d’una alternativa Civil de Defensa Noviolenta, la població només pugui triar entre recolzar la guerra (amb més armes, més soldats, més pressupost…) o aturar la guerra (amb més manifestacions antimilitaristes i pel desarmament, més crides al diàleg, més anàlisis sobre els causes de la guerra..).
En els darrers 100 anys hi ha prou experiències, estudis i propostes arreu del món per posar les bases d’un Sistema Civil de Defensa Noviolenta com alternativa als habituals Sistemes Militars de Defensa Violenta.
Aquest projecte, si obté l’aportació i la implicació ciutadana necessàries, vol plantejar com podria ser aquest Sistema Civil de Defensa Noviolenta a Catalunya, tant en la fase actual, com en el cas d’esdevenir un estat independent.
D’entre les nombroses publicacions que l’Institut Català Internacional per la Pau està fent pel públic català sobre camins per enfortir la pau, n’hi ha quatre que posen les bases per plantejar el present i el futur de la defensa per mitjans civils contra les amenaces que habitualment s’han confiat a la defensa militar:
Un estudi articulat entre les propostes de tots aquests llibres pot posar els fonaments per fer front, sense haver de recórrer a la violència dels exèrcits, als problemes de dictadures, genocidis, agressió, ocupació i guerra gràcies a uns civils ben preparats per organitzar una defensa noviolenta.
El mode de lluita depèn de com entenem el tipus de conflicte al que hem de fer front.
Ja sabem els límits del mode de lluita cívica, pacífica, democràtica -electoral, judicial, mediàtica…- en un estat de dret que trontolla.
L’estratègia i la implicació que tenim és diferent si creiem que:
Podem aconseguir drets en un marc democràtic (lluita noviolenta)
Hem de fer front a una agressió (resistència noviolenta)
Hem d’alliberar-nos d’una ocupació (defensa noviolenta)
Difícilment podem avançar cap a la independència sense la mentalitat, el risc i l’organització pròpies del mode de lluita adequat al tipus de conflicte que vivim.
Aconseguirem la independència si no ens posem en mode de defensa noviolenta?
Organitzar la defensa civil noviolenta, ha de ser un mitjà per aconseguir la independència i per mantenir-la.
Si un poble aconsegueix la independència amb la lluita noviolenta de la seva gent, també podrà mantenir-la amb aquesta mateixa força, la de la defensa noviolenta i no haurà de cedir la seva protecció a un exèrcit que tard o d’hora l’afeblirà com a poble i li crearà noves dependències internes i externes.
Però, també podem dir que un poble que hagi començat a organitzat una defensa civil noviolenta per protegir la seva futura independència serà més capaç d’aconseguir-la gràcies a aquesta mateixa organització. Mentre no fem això, no avançarem ni en la independència ni en la seva futura defensa.
Com ens hem de preparar?
Estudiar i formar-nos (cursos, tallers…),
Entrenar-nos i provar-nos (amb petites accions)
Gestionar i perdre la por (accions de poc risc)
Organitzar-nos (en grups de confiança territorials i sectorials)
Dissenyar i participar (en campanyes clau in crescendo)
Què vol dir lluita noviolenta?
Lluita: més enllà de la via cívica, pacífica, democràtica, judicial
Noviolenta: més enllà del pacifisme, afrontar conflictes sense emprar violències
Estratègica: més enllà de l’activisme, amb objectiu clar i vertader, accions assolibles
Amb actituds, armes, campanyes, accions, tècniques noviolentes coherents
Emmarquem les accions en un balanç de costos i de dependències?
Qui depèn de qui i en què? Qui te les de guanyar o de perdre?
Quins pilars de poder de l’adversari cal afeblir?
Quins pilars de poder nostres cal enfortir?
Quins costos tindrem que puguem assumir?
Quins costos faran canviar la posició de l’adversari?
sobre el vincle, la cura i l’amor a mi mateix, als altres i a la natura.
Conèixer i practicar la comunicació noviolenta
per millorar l’entesa en les relacions interpersonals,
l’entesa en i entre les organitzacions i moviments socials,
i millorar el diàleg amb els adversaris en qualsevol conflicte.
Organitzar, participar o recolzar les accions noviolentes
de moviments socials i nacionals d’alliberament
i reforçar les lluites noviolentes estratègiques
en els diferents conflictes que afronten aquests moviments.
En cas d’agressió, invasió o ocupació de pobles o estats,
contribuir a la resistència civil noviolenta
com alternativa a l’espiral de violències
que genera invocar al dret a la legítima defensa armada.
I, en paral·lel, fomentar en tots els pobles o estats,
especialment en aquells que lluiten per a la seva independència,
l’organització d’una defensa civil noviolenta, mitjà per aconseguir-la
i, alhora, per mantenir la independència un cop aconseguida.
Recolzar la resistència civil noviolenta en conflictes armats
permet tenir referències per animar a l’organització
d’una defensa civil noviolenta en altres indrets,
abans no sigui massa tard, quan ja ha esclatat el conflicte armat.
Si un poble aconsegueix la independència
amb la lluita noviolenta de la seva gent
podrà mantenir-la amb aquesta mateixa força,
la de la defensa civil noviolenta organitzada.
Cedir la defensa de la independència a un exèrcit
tard o d’hora l’afeblirà com a poble i
li crearà noves dependències internes i externes,
del propi exèrcit i dels blocs de que formi part.
Un poble que organitzi una defensa civil noviolenta
per protegir la seva futura independència
serà més capaç d’aconseguir-la
gràcies a aquesta mateixa organització.
Què fan diferents la lluita i la defensa noviolenta
per alliberar-nos de les violències i de la passivitat?
L’objectiu: ha de sercontrastat, just i veritable, a favor de drets i llibertats generals.
Com tota altra lluita, necessita preparar i aplicar 5 elements clau:
Estratègia: com aconseguirem el canvi que desitgem, l’objectiu que volem assolir
Actituds: com suscitem empatia i aconseguim que molta gent indiferent recolzi la causa
Campanyes: com articulem diferents accions en missatges clars que ajudin a avançar
Accions: com concentrem l’energia en objectius assolibles que ens acostin a l’objectiu
Tècniques: com entrenem les capacitats per dur a terme accions amb èxit.
L’estratègia de Lluita Noviolenta s’aplica en 5 grans fases, que no sempre són consecutives, amb actuacions de:
Diàleg: que cerquen parlar, negociar amb l’adversari sempre, abans, durant i després…
Denúncia: que volen fer emergir el conflicte, mostrar els desequilibris, injustícies…
No cooperació: que cerquen retirar la col·laboració a l’adversari sense fer res il·legal…
Desobediència civil: que deixen de sotmetre’s a lleis o normes injustes assumint-ne els riscos
Creació d’alternatives: que mostren com seria la vida si s’acabés la injustícia que es denuncia
Sovint els moviments i les lluites socials concentren moltes energies en campanyes i accions de denúncia i molt poc en les altres quatre, que requereixen altres formes d’organització, amb més o menys risc depenent del context.
Aquestes són les nostres armes
Què fer quan vivim sota ocupació?
La resistència civil noviolenta ha estat una resposta en algunes ocupacions
Dinamarca front l’ocupació nazi (1940-45)
Durant la Segona Guerra Mundial, els danesos van llançar una campanya de no cooperació total amb els ocupants nazis. Aquest tipus de resistència va ajudar els danesos a adonar-se que podien fer alguna cosa significativa contra un adversari molt més fort i brutal. També els va ajudar a construir la solidaritat i a formar sistemes d’informació i comunicació. Els danesos van dur a terme nombroses vagues, alentiments de la feina o dies de «tornar a casa d’hora», així com boicots, manifestacions i sabotatges industrials. Aquests van soscavar l’explotació econòmica alemanya del país. Els alemanys van respondre amb repressió i estats d’emergència, indicant que les accions daneses els estaven perjudicant. En la seva lluita contra els ocupants, la població danesa es va guiar per deu manaments de desobediència:
1. No heu d’anar a treballar a Alemanya i Noruega.
2. Fareu malament la feina per als alemanys.
3. Treballareu lentament per als alemanys.
4. Destruireu màquines i eines importants [que fan servir els alemanys].
5. Destruireu tot allò que pugui ser de benefici per als alemanys.
6. Demorareu tot el transport [utilitzat pels alemanys].
7. Boicotejareu les pel·lícules i els diaris alemanys i italians.
8. No heu de comprar a les botigues dels nazis.
9. Tractareu els traïdors pel que valen.
10. Protegireu qualsevol persona perseguida pels alemanys.
En recórrer al que ara anomenem una defensa civil noviolenta, els danesos van estalviar al seu país una certa destrucció que, d’altra manera, podria haver estat similar al destí de països com Polònia. A través de les seves xarxes de solidaritat, els danesos van salvar centenars de milers de vides.
Txecoeslovàquia front l’agressió soviètica (1968)
De la mateixa manera, el poble de Txecoslovàquia va desplegar accions noviolentes contra la invasió de les tropes soviètiques el 1968. Com a conseqüència d’aquesta resistència, la invasió soviètica es va allargar durant mesos en lloc de dies, com estava previst inicialment.Txecs i eslovacs van negar a l’agressor els serveis, menjar, aigua, allotjament i informació. Ho van fer amb una senzilla instrucció de 10 punts que es va publicar al diari principal. Quan un soldat soviètic volia alguna cosa dels residents se’ls va aconsellar que responguessin:
1. No ho sé. 2. No t’importa. 3. No diguis res. 4. No en tinc. 5. No sé com fer-ho. 6. No n’hi donis.
7. No ho puc fer. 8. No li venguis res. 9. No li mostris res. 10. No facis res.
A tot arreu, les parets dels edificis estaven cobertes amb lemes i cartells pintats a mà. La gent llegia per tot arreu els diaris i fulletons que anaven sortint per les impremtes, malgrat els esforços de les forces d’ocupació per aturar-ho. Era la imatge d’una ciutat els habitants de la qual estaven absolutament units en una resistència passiva desarmada contra els intrusos aliens. Banderes i l’escut txecoslovac de diferents formes decoraven els carrers i els aparadors, i la gent també els portava a la solapa. Allà on algú havia caigut víctima de les bales soviètiques, hi havia monuments improvisats amb masses de flors i banderes estatals. Els rètols dels carrers s’havien retirat, alterat o intercanviat per confondre les forces d’ocupació.
Aquesta estratègia de defensa civil no va expulsar ni va derrotar l’exèrcit soviètic, encara que la resistència armada tampoc ho hauria fet. En canvi, l’estratègia l’objectiu de la qual era “aïllar socialment als invasors i negar-los l’ús rendible dels recursos nacionals: personal, tecnologia i béns”, va frustrar significativament els plans d’ocupació dels soviètics. El pla inicial de les tropes invasores del Pacte de Varsòvia era arrencar el control de les mans dels líders comunistes reformistes txecoslovacs i establir un control militar i polític soviètic indiscutible sobre el país en 4 dies. No obstant això, van trigar 8 mesos a fer-ho, molt més del que hauria estat el cas si la resistència hagués estat violenta. Un aixecament armat de txecs i eslovacs contra els soviètics invasors hauria assegurat una derrota completa i sagnant com va passar a Hongria el novembre de 1956. Un cop donades les ordres d’envair, les forces soviètiques van trigar només 6 dies a aixafar l’aixecament armat hongarès.
A més, la resistència noviolenta va oferir als txecoslovacs l’oportunitat de preservar el teixit social i econòmic de la seva societat i salvaguardar la força cívica suficient per continuar la resistència mitjançant l’autoorganització i la mobilització noviolenta. Això va establir les bases per a l’eventual alliberament pacífic de Txecoslovàquia el 1989 i la seva transició sense problemes a la democràcia, sense oblidar el divorci pacífic sense precedents de la República Txeca i Eslovàquia el 1993.
La Defensa Civil Noviolenta és una resposta que cal organitzar
La defensa civil noviolenta ofereix importants avantatges estratègics a curt i llarg termini sobre les estratègies militars tradicionals en la defensa de persones i territoris. Aprofita les vulnerabilitats polítiques dels adversaris. En particular, busca maneres de soscavar els pilars essencials que sostenen els oponents i la seva maquinària de guerra alhora que minimitzen els costos per a la societat atacada. A més, la defensa civil noviolenta pot inculcar un grau significatiu d’apoderament cívic, autoorganització, descentralització i solidaritat cívica, elements necessaris per a una democratització reeixida de la postguerra.
La defensa civil noviolenta nacional està arrelada en la idea que tota la població, incloses totes les seves institucions i xarxes i agrupacions formals i informals, formen part de la força de resistència. Aquesta força, a més del desplegament d’estratègies no militars de comunicació i operacions psicològiques, fa una guerra quotidiana de no cooperació total i dirigida amb l’agressor en tots els àmbits de la vida social, política, econòmica i cultural. Aquesta oposició fa que qualsevol invasió o, posteriorment, ocupació sigui insostenible a llarg termini. La defensa civil nacional pretén augmentar els costos per a l’invasor sacsejant la lleialtat de les seves tropes, els seus partidaris interns crucials i el seu públic en general, alhora que millora la cohesió interna, la solidaritat i l’autoorganització de la societat combatent. En el seu nucli, la defensa civil nacional és una lluita política realitzada per mitjans polítics a través de xarxes locals i nacionals de civils, flexibles però integrades, que poden mobilitzar centenars de milers o milions de persones per fer accions contra l’agressor dins d’una lluita disciplinada, auto organitzada, àgil i flexible.
Lituània (2015)
Recomanacions oficials sobre el comportament en cas que forces militars d’un agressor s’estableixin temporalment en els pròpies poblacions i els seus militars siguin l’autoritat d’ocupació:
No col·laboreu amb l’autoritat d’ocupació militar, no obeïu les ordres dels invasors i col·laboracionistes, no assistiu a reunions o altres esdeveniments que organitzin, no els doneu cap informació.
Si teniu l’oportunitat de fer-ho, parleu amb els soldats enemics per contrarestar la propaganda dels seus comandants, però digueu-los-hi que no els hi voleu causar cap mal i no sou cap amenaça a ells com a persones;
Utilitzeu tots els mitjans disponibles per informar la societat sobre els delictes i l’agressió que estan fent els líders, caps o govern (empreu correu electrònic, xarxes socials o mitjans de comunicació internacionals);
Difongueu informació sobre la situació real a través de les xarxes socials i xarxes de comunicació mòbils, així com directament (presencialment);
Si podeu fer-ho amb seguretat, capteu imatges de vídeo de les accions agressives de les forces enemigues i utilitzeu els mitjans disponibles (per exemple, Internet) per transferir-lo a mitjans internacionals.
Feu atacs cibernètics en els sistemes d’informació de l’agressor o invasor en cas que la connexió a Internet encara estigui disponible enmig del conflicte armat;
Proporcioneu ajuda als afectats per la violència i les mesures repressives dels invasors.
Extret de Preparar-se per sobreviure a les emergències i la guerra (Lituània 2015)
Recomanacions oficials a la ciutadania per enfrontar-se a crisis com, per exemple, l’ocupació del territori per forces estrangeres:
L’ocupació significa que un país o part d’ell ha estat capturat per les forces armades d’un altre país. Durant l’ocupació, el territori de l’Estat està sota el control de l’enemic i els seus representants intenten establir-se com el poder oficial, intentant guanyar-se el suport i la confiança de la població local, i mantenint-la alhora controlada. L’ocupació sol anar acompanyada d’una intensa propaganda, la crida a traïció i la violència envers els compatriotes, una repressió àmplia de la població civil i l’augment de la delinqüència.
Podem contribuir al final de l’ocupació sense violència, si resistim els representants de l’enemic, seguint aquestes recomanacions:
No cooperar amb les forces d’ocupació.
No compartir-hi informació.
No participar en reunions o actes públics.
Evitar que us utilitzin com a mà d’obra en la construcció d’instal·lacions de defensa,…
Seguir les lleis de la República d’Estònia, no les normes establertes per la potència d‘ocupació.
Actuar sobre la base de valors i de pràctiques humanes comunes.
No deixar-se provocar per la violència.
Si veieu que es violen drets humans i valors constitucionals, ajudeu a defensar-los. Si és possible, sense posar-vos en perill a un mateix ni als altres, captar les violacions en secret i compartir les proves amb la comunitat estoniana i internacional.
Ajudar les víctimes de la violència.
No concedir entrevistes als representants del poder d’ocupació.
No permetre que us filmin o us facin fotos.
Col·laborar amb altres membres de la comunitat i contribuir a la continuació de les iniciatives cíviques.
La gent no es quedarà sola al territori ocupat; la República d’Estònia i les organitzacions humanitàries internacionals ajudaran a tirar endavant de maneres diferents.
Extret de OLE VALMIS! Estar preparat! De la República d’Estònia
El moviment tenia com objectiu acabar amb la submissió britànica de l’Índia, impulsatper un conjunt d’organitzacions i líders, entre les que destaquen el Congres Nacional Indi i Mohandas K. Gandhi.
El Virrei britànic va ser investit en 1919 per impedir actes que pogueren ser considerats com a sedició, amb accions com les de silenciar la premsa, detenir activistes polítics sense ordre judicial i arrestar qualsevol persona que fos sospitosa de rebel·lia. Com a protesta la població va cridar a una vaga general al país i aquest fet va ser l’inici del descontentament amb el poder colonial que va portar a la Massacre d’Amritsar (els militars britànics van disparar a un grup d’indis que estaven celebrant un festival amb un dramàtic resultat: uns 400 morts i 1200 ferits). Aquest succés va finalitzar amb l’esperança de l’autonomia índia i el Congres Nacional Indi adoptà la política de Mohandas Gandhi. Les idees i estratègia de Gandhi entorn de la noviolència i la resistència civil, les qual no eren benvingudes al principi entre els polítics. Aquesta pràctica la va anomenar “satyagraha” (forç de la veritat) i entenia la desobediència civil com a arma efectiva per repel·lir lleis injustes, calia recórrer a manifestacions noviolentes i retirar tota cooperació amb l’estat corrupte. Gandhi va defensar la causa de camperols indis que estaven desposseïts de terres i obligats a conrear productes que no eren els que necessitaven per a la seva subsistència, rebent una irrisòria remuneració pel seu treball.
A nivell institucional, Gandhi des del Congrés Nacional va elaborar una nova constitució que tenia com objectiu final el “swaraj” (la independència). Aquest moviment nacional tenia milions de participants que no estaven en contra del poble britànic sinó que considerava que hi havia un sistema administratiu injust. Un dels seus objectius era l’alliberament de 350 milions de persones sotmeses a un regim colonial i tirànic. Per tant, durant la seva primera “satyagraha” Gandhi va cridar a boicotejar les institucions educatives, les corts de justícia i els productes britànics; renunciar a qualsevol càrrec al govern colonial i negar-se a pagar impostos. Aquest fets van presentar un veritable repte al regim britànic. Però Gandhi es va veure obligat a parar el moviment davant el brutal assassinat d’un policia per un grup d’agitadors perquè volia evitar que el moviment per la llibertat es convertís en una onada de violència, que posaria en perill les vides dels britànics i la dels indis sota la inevitable represàlia britànica.
Les seves campanyes anaven orientades a denunciar el domini britànic de l’Índia, però sobretot a no
cooperar amb ell, a desobeir les seves lleis, a construir alternatives efectives a la seva economia, al
seu estil de vida dependent.
Després d’unes setmanes de reflexió, va realitzar la Marxa de la Sal (400 km) en protesta contra els impostos sobre la sal i Gandhi i els seus seguidors, desafiant les lleis britàniques, van començar a elaborar la seva pròpia sal utilitzant l’aigua del mar. Unes 100.000 persones van ser detingudes.
Amb el pacte Gandhi-Irwin el govern va acordar alliberar tots els presoners polítics, alhora que Gandhi va acordar aturar la campanya de desobediència civil. Després de més campanyes de desobediència amb centenars de milers de represaliats i en el context descolonitzador posterior a la Segona Guerra Mundial, l’Índia aconseguí la independència 17 anys després de la Marxa de la sal. El moviment d’independència indi va ser un moviment de masses que abasta diversos sectors de la societat. També es va sotmetre a un procés d’evolució ideològica constant. Malgrat la ideologia bàsica del moviment era anti-colonial, va ser recolzada per una visió del desenvolupament econòmic independent del capitalisme, juntament amb una estructura política laica, democràtica, republicana i de llibertats civils.
L’art de la lluita noviolenta, fonamentat en la forca de la veritat, en la força d’una causa veritable, en la força interior de la coherència entre mitjans i fins, combina diferents accions, avança i es replega, negocia, guanya i perd, fins que la raó i la forca acumulades, aconsegueixen l’objectiu, normalment en un context de crisi, convertida en oportunitat.
La independència dels Països Bàltics de la URSS, 1987 – 1991
[Denúncia] [No cooperació] [Desobediència]
Les Repúbliques Bàltiques tenien en la memòria la seva recent annexió a la URSS degut al pacte secret Molotov-Ribbentrop de 1939 i la Perestroika va obrir una oportunitat que van saber aprofitar. El sentiment patriòtic de les poblacions autòctones que prengué formes diverses en cada republicà, amb un clar suport dels respectius governs, fins aconseguir en molts pocs anys la independència. Tenia coma detractor l’URSS i la part de poblacions de les repúbliques vinculades a Moscou.
La Revolució Cantant foren els esdeveniments que van permetre recuperar la independència per part dels estats d’Estònia, Letònia i Lituània, perduda com a conseqüència de l’ocupació soviètica d’aquests territoris durant la Segona Guerra Mundial. Es van produir en el marc de la “Perestroika” i la descomposició de l’URSS com a estat. En el cas de les anomenades Repúbliques Bàltiques els fets tingueren una sèrie de denominacions comunes que han fet que aquests moviments siguin coneguts amb un mateix nom: la Revolució Cantant, pel fet que en molts actes la gent entonava cançons patriòtiques prohibides pel regim soviètic com a forma de reivindicació de la independència. La majoria de les premisses independentistes foren adoptades pels propis membres i dirigents dels tres Partits Comunistes.
Lituània fou el primer estat dins de les Repúbliques Bàltiques en que va aparèixer el moviment anomenat “Revolució Cantant”. El 1988 es crea el Sąjūdis, moviment social i polític per liderar la independència i el moviment pro-democràtic, que es convertí en la primera oposició parlamentaria organitzada en la historia de l’URSS. L’oposició activa del país al regim comunista culmina amb la devolució de la catedral de Vilnius, que per llavors era museu de les belles arts, a la comunitat catòlica seguida de la restauració gradual de símbols nacionals arreu del país. Sąjūdis guanya les eleccions i, cinc dècades després de l’ocupació i de la incorporació lituana a la Unió Soviètica, Lituània es convertí en la primera republicà soviètica en declarar la seva independència de l’URSS el 1990. Van seguir posteriorment Letònia i Estònia. En qualsevol cas, gairebé totes les nacions de la comunitat internacional, tret d’Islàndia, dubtaren en primera instància a reconèixer la restauració de la independència lituana, concretament fins a l’agost del 1991. Però, abans es produïren els fets del “Diumenge Sanguinari”. Moscou, decretà el bloqueig econòmic després de la declaració d’independència, i dugué a terme un intent de recuperar per la forca el poder al país. El 1991 forces paracaigudistes russes assassinen catorze manifestants, resultant també ferits centenars de manifestants noviolents a Vilnius, mentre defensaven la torre de televisió de la ciutat i el Parlament lituà dels tancs i tropes d’assalt soviètics. L’extraordinari coratge i disciplina dels lituans, reunint armes i cantant davant els tancs i les peces d’artilleria soviètics, impedí que es produís una major pèrdua de vides, i simbolitza davant el món la bancarrota moral de la Unió Soviètica i la il·legitimitat de la seva ocupació.
Estònia. El 1987, nit rere nit, i durant 4 anys se succeïren a Tallinn concentracions que reunien gran quantitat d’assistents, fins i tot s’arriba als 300.000 (més d’una cinquena part de la població total d’Estònia en aquella època). La gent s’hi reunia per cantar himnes i cançons nacionalistes, expressament prohibides durant els anys de l’ocupació soviètica. El Front Popular agrupava aquestes forces nacionalistes. En aquest procés de separació, algunes de les seves etapes clau foren impulsades pel propi Soviet Suprem d’Estònia. Malgrat les advertències de Moscou, el 1990 el Soviet Suprem d’Estònia declara la independència, tot i que en uns termes més suaus que per exemple la lituana, ja que contemplava la vigència de la Constitució Soviètica sempre que no se’n redactés una d’estoniana. Tot i així, el 1991 es produeix un intent de prendre el control per la força per part dels russos a Lituània i Letònia. Mentre els tancs soviètics s’apropaven en un intent d’ofegar la Revolució Cantant, el 3 de marc del 1991 la declaració d’independència d’Estònia s’aprovà en referèndum amb un gran percentatge de suport (77,8% dels votants) i l’endemà del cop d’estat fracassat a Moscou, la republica proclamava la restauració de la seva independència i rebutjava la legislació soviètica. Durant aquests dies la població estoniana es concentrà a les estacions de radio i televisió per servir d’escut humà als possibles atacs. Es crearen laberíntiques barricades al voltant del Congres, situat al centre històric de Tallinn, per protegir-se dels tancs soviètics. Finalment, i com a resultat de la Revolució Cantant i de la prudència estratègica dels seus dirigents, Estònia aconseguí la seva independència sense vessar sang.
Letònia. El 1987, dia de commemoració de les deportacions patides per la població letona el 1941, el grup defensor dels drets humans Helsinki-86, organitza una cerimònia en la qual es depositaren flors al Monument a la Llibertat (símbol de la independència letona, que havia estat erigit el 1935).
D’aquest fet sense precedents en resulta una manifestació del renaixement dels sentiments nacionalistes letons, que des d’aquell moment actuaren amb major confiança en si mateixos. Els dies u i dos de juny la Unió d’Escriptors celebra un congres en el qual la intel·ligència letona discutí sobre la democratització de la societat, la sobirania econòmica de Letònia, la fi de la russificació del país, la transformació de la industria i la protecció de l’idioma letó. Aquest congrés va remoure encara mes l’opinió pública, i va proporcionar un estímul més per al procés general de renaixement nacional. A més a més, durant aquests dies i per primera vegada des de la postguerra, es feu públic el text del pacte secret Molotov-Ribbentrop, que havia determinat el destí letó el 1939. El Congrés Ciutadà, entra a l’escena pública tot cridant al boicot complet als representants del regim soviètic. El Front Popular de Letònia arribar a reunir 200.000 membres i es convertí en la força que lideraria el moviment de ressorgiment nacional letó i la tornada a la independència després de la dominació soviètica. En les eleccions al Soviet Suprem s’alçaren amb la victòria els partidaris de la independència. El nou Soviet Suprem de la Republicà de Letònia adopta una declaració d’independència, en la qual hi havia l’objectiu de recuperar la constitució letona del 1922. Els cercles militars de Moscou, però, no podien permetre els plans per a reinstaurar la independència letona. El gener del 1991 les forces polítiques pro-moscovites i procomunistes llançaren un atac, emprant llur forca militar per intentar derrocar el govern legítimament escollit. Els plans prosoviètics, però, foren desbaratats pel poble letó organitzat en moviments de resistència noviolenta, moviment que ha passat a la historia amb el nom de “Els dies de les barricades”. El cop d’estat frustrat a Moscou donà com a resultat que Letònia i, en general, les actuals repúbliques exsoviètiques donessin passos cap a llur independència a un ritme més ràpid. Letònia s’auto-proclamà una nació completament independent, hereva d’aquella que va perdre la seva independència arran de l’ocupació el 1940.
Un sentiment viu, durant 5 dècades, de la injustícia de l’ocupació, va poder manifestar-se en el moment de crisi de l’URSS, amb la Perestroika, amb diverses accions, més o menys reprimides. Foren determinants les concentracions de la gent, amb els seus cants, i amb les seves ocupacions per defensar espais estratègics, tot assumint, morts, ferits i empresonaments; les seves accions pròpies, però també conjuntes de les tres repúbliques; la posició favorable dels soviets de les tres repúbliques, el resultat favorable dels referèndums; els reconeixements internacionals malgrat el primer tímid suport a les declaracions d’independència…
Potser més que qualsevol altre esdeveniment, el “Diumenge Sanguinari” a Vilnius guanya per a Lituània, Letònia i Estònia la simpatia i el suport mundials. Més endavant, el mateix any, la comunitat internacional reconegué la seva independència. En el cinquantè aniversari de la firma del pacte Molotov-Ribbentrop, i amb l’objectiu de cridar l’atenció de l’opinió publica mundial sobre el destí que estaven patint les Repúbliques Bàltiques, el Front Popular de cadascun dels tres països organitzà la formació d’una immensa cadena humana -coneguda com la Cadena Bàltica- que va discórrer durant més de 600 kilòmetres des de Tallinn fins a Vilnius, passant per Riga. S’estima que hi participaren mes de dos
milions de persones, convertint-se en la major manifestació de la unitat d’aquests països en la
lluita per llur independència. Lituània, Estònia i Letònia ingressaren a l’Organització de les Nacions
Unides el disset de novembre del 1991.
Determinació popular, suport governamental, potents accions, retornar els efectes de la repressió, crisi del marc geopolític amb l’enfonsament de l’URSS i l’oportunitat de les potències occidentals de recuperar espai i encerclar Rússia. Sense determinació no es poden aprofitar les crisis. Sense les crisis potser no seria suficient la determinació.
Algunes campanyes a Catalunya (acabar de revisar i completar)
De diàleg
Taula de negociació dels governs català i espanyol per l’autodeterminació
Fem un exercici a partir dels objectius del Preparem-nos
“PREPAREM-NOS” per provocar totes aquelles condicions que debilitin la capacitat repressiva de l’estat, ja sigui des de l’àmbit interior com també des de l’exterior, així com treballar per l’enfortiment de les capacitats de resistència individual i col·lectiva.
Objectiu:
Aconseguir la nostra entrada a la comunitat internacional com un estat de dret i sobirà
Ens cal prioritzar i concretar els objectius del Preparem-nos en campanyes o accions:
Explicar les raons de la independència i controlar el relat dins i fora de Catalunya. Cultivar els reconeixements i suports internacionals. [Diàleg] [Denúncia]
Més incidència en mitjans de comunicació, en xarxes (idiomes)
Diplomàcia ciutadana (no sols estats, també societats)
Internacionalització ANC, CxR…
Coordinar els diversos perfils de l’independentisme. [Diàleg]
Avançar en estratègia compartida (o complementària)
O en campanyes compartides
Acord per l’Amnistia i l’Autodeterminació
Desbordar democràticament l’Estat, mantenir una mobilització sostinguda tot protegint les institucions provisionals de la república. [No cooperació] [Desobediència] [Construcció]
En conteses electorals? En referèndum?
Recuperant / alliberant comissaries i casernes?
Ocupar restaurants per reclamar carta en català (PxLl)
Renfe, no vull pagar?
Control del territori i d’infraestructures clau?
Reduir el grau de dependència de Catalunya envers poders econòmics i fàctics de l’Estat i anar creant institucions republicanes. [No cooperació][Desobediència][Construcció]
CxR: Govern, Parlament, Cens, Vot, Fons,
CxR: Contribucions, associats, objecció fiscal #Prou Monarquia i FRAS
CxR: Banca, Moneda complementària, Xarxes de comerç (?)
CxR:. Defensa Civil?
Consum estratègic general i concentrat (per estendre’s)
Eines de país. Anem per fira. Sobirania fiscal ANC
Assegurar el funcionament ordinari de les coses amb polítiques i lleis que millorin els drets socials, la sanitat, l’educació, la cultura….assenyalant el camí de la República Catalana.[Construcció]
Mostrar que els governs independentistes afavoreixen les majories
En tots els àmbits: Local, Comarcal, Vegueries, Nacional…
Fer la pinça entre accions legislatives i campanyes ciutadanes
Debatre i adoptar la Constitució de la República. [Construcció]
Debat constituent
Reconèixer i incloure tota la ciutadania en la república compartida. [Diàleg][Construcció]
Àgores. Lliures (OC)
Organitzar-nos per:
8.1. Donar eines d’apoderament ciutadà per a la fase decisiva de la confrontació
Formació i entrenament a gran escala
Cursos, seminaris, Escola Formació Guillem Agulló
Afavorir l’associar-se a entitats, organitzacions i mitjans comunicació
8.2. Descentralització i autonomia del moviment popular.
Paper cabdal dels Consells locals en la coordinació de les mobilitzacions.
8.3. Resistir l’onada repressora amb el menor dany possible
Front comú anti-repressiu, caixa solidaritat, suport jurídic i emocional
Preparar-se per a la presó i la repressió (bumerang)
8.4. Apostar pel valor estratègic de les accions dilema
Com va ser l’1-O…
Campanyes dilema a guanyar (successives, in crescendo)
8.5. Desplegar l’autoritat institucional republicana sobre el territori. Adaptar els nostres ajuntaments al nou marc.
Acord programa electoral bàsic comú?
Sistema ciutadà de seguiment i verificació
Fiscalització governs ANC
8.6. Garantir la convivència, la noviolència i conjurar totes les provocacions
Espais de diàleg, formació i entrenament
Campanyes que afavoreixin les majories
Campanyes de defensa del català a l’escola i arreu
Podem avançar cap a la independència sense la mentalitat, el risc i l’organització pròpies d’una lluita, d’una resistència i d’una defensa?
I si preparéssim un sistema de defensa civil noviolenta? En què consistiria?
Consistiria en aplicar els mateixos principis de la lluita noviolenta, però amb una intensitat, compromís i organització molt més grans per fer front a una situació d’agressió, invasió o ocupació, no sols polítiques, policials, judicials o militars, sinó també ambientals, econòmiques, culturals…
Si una població, una ciutadania, una minoria nacional… és conscient de l’opressió que viu, de les dependències que té, pot posar-se en “mode alliberament” i, per tant, activar, per començar, un moviment potser poc estructurat de resistència civil noviolenta que li permetrà posar les bases d’un sistema organitzat de defensa civil noviolenta, per millor aconseguir la independència i per protegir-la un cop aconseguida.
La defensa civil noviolenta ofereix importants avantatges estratègics a curt i llarg termini sobre les estratègies militars tradicionals en la defensa de persones i territoris.
Aprofita les vulnerabilitats polítiques dels adversaris. En particular, busca maneres de soscavar els pilars essencials que sostenen els oponents i la seva maquinària de guerra alhora que minimitzen els costos per a la societat atacada.
A més, la defensa civil noviolenta pot inculcar un grau significatiu d’apoderament cívic, autoorganització, descentralització i solidaritat cívica, elements necessaris per a una democratització reeixida de la postguerra.
La defensa civil noviolenta nacional està arrelada en la idea que tota la població, incloses totes les seves institucions i xarxes i agrupacions formals i informals, formen part de la força de resistència.
Aquesta força, a més del desplegament d’estratègies no militars de comunicació i operacions psicològiques, fa una guerra quotidiana de no cooperació total i dirigida contra l’agressor en tots els àmbits de la vida social, política, econòmica i cultural. La millor dissuasió!
Aquesta oposició fa que qualsevol invasió o, posteriorment, ocupació sigui insostenible a llarg termini.
La defensa civil nacional pretén augmentar els costos per a l’invasor sacsejant la lleialtat de les seves tropes, els seus partidaris interns crucials i el seu públic en general, alhora que millora la cohesió interna, la solidaritat i l’autoorganització de la societat combatent.
En el seu nucli, la defensa civil nacional és una lluita política realitzada per mitjans polítics a través de xarxes locals i nacionals de civils, flexibles però integrades, que poden mobilitzar centenars de milers o milions de persones per fer accions contra l’agressor dins d’una lluita disciplinada, auto organitzada, àgil i flexible.
Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
Galetes estrictament necessàries
Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.
Si desactiveu aquesta galeta no podrem desar les preferències. Això vol dir que quan visiteu aquest web, haureu d'activar o desactivar les galetes de nou.
