El comitè de concessió, reunit el 2 de setembre, atorga el 39è Memorial per la pau Josep i Liesel Vidal 2023 a Nadia Ghulam Dastgir.
Ara fa poc més de 2 anys, el 15 d’agost a Kabul, capital i principal ciutat de l’Afganistan amb quatre milions d’habitants, queia a les mans dels talibans. Uns fets que, en el seu moment, van acaparar totes les portades. Aviat, però, l’Afganistan va desaparèixer del marc mental de la societat, sumint-se en una amnèsia pràcticament total, i ara encara més, amb la guerra a Ucraïna.
Nadia Ghulam Dastgir va néixer justament a Kabul el 1985. La seva vida, igual que la de moltes dones afganeses, ha estat marcada per les conseqüències d’una brutal i llarga guerra civil, amb fam, amb ocupació russa i nord-americana i del règim talibà. Aquestes adversitats no la van poder aturar i va aconseguir superar-les amb el seu enginy i la seva valentia.
Nadia Ghulam és una de les poques catalanes que no ha deixat de pensar ni un moment en l’Afganistan. Amb només vuit anys, i en plena guerra civil, una bomba queia a casa seva i la malferia. Es despertaria del coma sis mesos després per descobrir les ferides que li cobrien el cos, i amb les quals ha hagut d’aprendre a conviure tota la seva vida i a patir molt dolor i 14 operacions.
Per mantenir la seva família, va fer-se passar per un noi, en Zelmai (el nom del seu germà, mort anys abans), i així gaudir dels drets que eren negats a les dones. Sota els talibans, les dones tenen prohibit treballar. Amb aquesta identitat va amagar-se durant 10 anys, veient amb els ulls del Zelmai els primers anys de règim talibà i també els primers d’ocupació estatunidenca.
El 2006 aconseguí un bitllet de sortida de l’Afganistan per rebre cures a Barcelona, encara vestida d’home. Diu “Quan vaig venir a Espanya no volia ser una dona. Jo vaig continuar vestint d’home. Tota la meva vida he sentit por per ser dona. És el que em van ensenyar”. Viu a Badalona amb els seus pares adoptius. Ara, pot fer el que sempre va desitjar: viure en llibertat, continuar estudiant i ampliar la seva educació per ajudar el país i la família.
Un cop a Catalunya, Nadia ha mantingut l’Afganistan al centre de les seves accions. Després de superar tots els obstacles a què s’encara obligatòriament una persona que no coneix ni la llengua ni els costums, ha aconseguit formar-se professionalment per ajudar la població del seu país, tot centrant-se especialment en les noies i dones afganeses.
El 2016, va fundar l’associació “Ponts per la Pau” que ajuda dones, nenes i nens a Kabul, malgrat la situació del país, a tenir una oportunitat a la vida a través de l’educació així com, també, a integrar els nouvingutsa Catalunya.
Des de l’estiu del 2021, la situació a l’Afganistan ha empitjorat. La població pateix una crisi econòmica, social i d’aliments. Degut a aquest fet ara està centrada en satisfer les necessitats de la població ambprojectes de cooperació al desenvolupament i d’ajuda humanitària destinada a nens i nenes, i a les dones, que són els grups més vulnerables.
Ponts per la Pau creu que el dret a una educació en la igualtat de recursos i d’oportunitats és la llavor per un futur de pau, justa i duradora, especialment en contextos tan castigats i en països tan ferits com l’Afganistan; creu que facilitar l’accés a l’educació per a tot l’alumnat és absolutament essencial per a la seguretat i estabilitat del futur de qualsevol país. La principal filosofia de Ponts per la Pau és fomentar l’auto-confiança i la capacitat de resistència.
Projectes a l’Afganistan d’atenció a les dones i els nens per promoure la cultura de la pau, i a través de la cobertura de necessitats, tractar de garantir la seguretat humana de la població afganesa de Kabul, Baghlan i Nangarhar.
A causa de l’actual situació d’emergència en què es troba l’Afganistan, com a conseqüència del cop d’estat dels talibans l’agost del 2021, garanteix un espai de seguretat on es poden cobrir les necessitats d’alimentació i de la nutrició, la higiene, la salut i l’atenció mèdica, educació, etc., Aquests espais també serveixen per acollir de forma temporal les dones i els nens en greu situació de vulnerabilitat i que no tenen un lloc per viure. També vol aconseguir un servei psico-social, principalment centrat en l’atenció de les dones que han patit violència sexista i abús.
Projectes a Catalunya. Des de la seu a Badalona, Ponts per la Pau fa la coordinació i la gestió de projectes. Intenta elevar la consciència de la realitat d’Afganistan així com sobre les dificultats del procés d’asil a Espanya tot col·laborant amb la comunitat afganesa de Catalunya.
Gestiona el projecte “Benvinguts als nous catalans”, un programa d’acollida a la ciutat de Badalona en què s’ofereixen classes de llengua catalana i fa l’acompanyament dels immigrants acabats d’arribar.
A través del procés d’ensenyament de la llengua, la pedagogia per a l’acceptació de la diversitat, tallers, assessorament per part de professionals i la participació en diverses activitats culturals, promou la creació de vincles entre els participants així com la seva autonomia i creixement personal per a una plena inclusió social.
Actualment, participen en el projecte unes 120 persones com a estudiants i 22 persones voluntàries.
Agents de pau. L’educació per a la ciutadania global esdevé imprescindible en un món cada cop més interconnectat, i és per això que és imprescindible incloure la Pau en el currículum i animar les noves generacions a ser agents actius de la pau. Per aquest motiu, Nadia ha preparat materials i activitats de sensibilització sobre els drets dels migrants, la Cultura de la Pau, el respecte als drets humans de dones i nens, així com sobre la justícia global.
Nadia establerta a Catalunya ha anat compartint la seva història. El 2010 ho va fer en col·laboració amb la periodista Agnès Rotger a la novel·la “El Secret del meu turbant” (Edicions 62). El llibre va ser guardonat amb el Premi Prudenci Bertrana i va rebre grans elogis per part de crítics literaris nacionals i internacionals després de la seva traducció a 16 idiomes.
L’obra teatral documental que porta el seu nom, “Nadia”, interpretada per la pròpia protagonista i sota la direcció de Carles Fernández, revela detalls íntims i personals de la seva vida difícil a la Kabul assolada per la guerra.
La producció literària relacionada amb la història de Nadia es va ampliar el 2014 amb la publicació, juntament amb Joan Soler i Amigó, del llibre “Contes que em van curar” (Columna), una bella col·lecció d’històries que la seva mare li explicava a l’hospital durant la recuperació de les ferides causades per la bomba que va canviar la vida.
El 2016 juntament amb Javier Diéguez, va publicar la seva segona novel·la, “La primera estrella de la nit” (Plaza&Janés). És una obra basada en el primer viatge en què Nadia tornà a la seva terra natal i se centra en les experiències diàries de les dones afganeses combatents en un país que ha estat assotat per conflictes armats durant més de quaranta anys.
El 2019 es produeix el debut en solitari de Nadia com a autora amb el conte “El país dels ocells sense ales” (La Galera) amb il·lustracions de Mona Brunet. És un relat delicat i commovedor sobre la guerra i les seves conseqüències.
Després del retorn del règim talibà al seu país, el 2022 Nadia ha escrit “Somiant amb la Pau”, (Rosa dels vents), una perspectiva femenina sobre el present i el futur del seu país.
Actualment, Nadia treballa com a Educadora Social a Fundesplai i ofereix conferències sobre tots aquests temes. És una activista per la pau i defensora dels drets de les dones. Però, alhora, està nit i dia treballant per mantenir les famílies, comprar menjar per les germanes i la cosina, enviant diners a la part de la família que s’ha quedat a l’Afganistan.
Alguns dels seus relats són estremidors.
Sobre la seva infància explica que hi havia jornades en què només menjava un cop, i de vegades es veia obligada a alimentar-se de fang. Amb 16 anys era encara analfabeta, i el seu somni era aprendre a llegir i escriure.
“Recordo que van ser uns anys de molta desesperació i molta por. Moltes vegades pensava que m’havia de morir una i mil vegades, i en tots elles m’he refet gràcies a tenir tres pilars en la meva vida. La fe, l’educació i la meva mare afganesa. En aquells moments no vaig poder rebre l’educació, però la meva mare afganesa era al meu costat. La fe també em va ajudar perquè en els moments més difícils, quan no veia la llum, li vaig demanar ajuda a Déu. Hi havia dies que em pensava que no podria més”.
Sobre l’experiència de les seves germanes, que la Nadia intentà desesperadament portar a Europa en un dels avions que abandonaven el país amb refugiats ara fa dos anys, comenta: “Els governs no ho posen gens fàcil, demanen requisits impossibles d’obtenir”. Com a refugiada per acabar d’arreglar els papers no te la possibilitat d’aconseguir el certificat de naixement que li demanen. Diu ”I si a mi ja em costa, com s’ho faran persones com la meva germana o la meva cosina que acaben d’arribar i no dominen la llengua?”
La idea més present en tot moment és, construir una societat pacífica a l’Afganistan i a la resta del món. “Per arribar a la pau, no hi pot haver guerra”. Però, fa poc “Uns nens en un taller em deien que la culpa de tot és del Putin i que tots els altres som víctimes. Jo els dic que no, que tots sumem, que una persona sola no pot fer tot el que està fent, hi ha moltes persones apuntades darrere seu. Si mirem les discriminacions i el racisme, veiem que tots hi estem inclosos.”
“Fa dos estius moltes persones em trucaven i em preguntaven “Nadia, com podem ajudar?”, però ara sembla que a l’Afganistan no passi res. “Truco i dic que tinc amb mi una dona refugiada que busca casa i em diuen, No, ho sento molt, hem acollit una família d’Ucraïna i no podem fer res”. “Quan surten les coses als mitjans, la gent empatitza. Fins a quin punt hem d’arribar a mostrar ferits i morts perquè la gent empatitzi? És el més greu de tot el que ens està passant. La societat en general cada vegada està més manipulada. Estem en la generació del zàping i només importen els clics. És molt trist.”
“A la guerra a Ucraïna us hi heu apropat perquè els mitjans n’han parlat, i perquè Ucraïna té molta similitud en el color de pell. Però, malgrat això, molta gent no és conscient que és una guerra que ens fa mal a tots nosaltres. Els ucraïnesos tenen por per la seva vida i els governs han respost manipulant-nos, dient que hem d’armar els ucraïnesos perquè es defensin contra els russos.” “Al meu país, ja es va fer el mateix error quan Europa i els Estats Units van donar armes als que es defensaven dels soviètics. Això és el que ha provocat 50 anys de guerra. I ara estan fent el mateix. A l’escola, abans els infants i joves em deien que tenia raó, que hem de treballar per la pau. Ara em diuen que no, que hem de tenir moltes armes per defensar-nos. Fixeu-vos com en uns mesos tothom està a favor de la guerra.”
“En només mig any, la guerra a Ucraïna ha espatllat tota la feina feta a favor de la pau. Fa molts anys que treballo cada dia, repetint la meva història tot i el mal i el dolor que em provoca, perquè la gent sigui conscient i les futures generacions no col·laborin amb les empreses d’armes i per no tenir persones a favor de la guerra. I de cop i volta, en dos mesos tot està canviant.”
“Malgrat totes les experiències que he viscut em considero una privilegiada, almenys, comparat amb la resta de la meva família: he pogut respirar la pau, cosa que la gent del meu país no ha pogut fer. Durant uns anys de la meva vida he viscut la pau i he vist com és la pau. Per mi és un privilegi, és com si m’hagués omplert d’oxigen de la pau. Tant de bo la gent del meu país respiri per fi la pau, perquè des que naixem fins que morim no sabem què és la pau”.
“Tot el que és sortir de la teva zona de confort significa aprenentatge. Si no hagués vingut a Catalunya no hauria vist totes les coses que he pogut fer a la vida. És important que els éssers humans puguin obrir els ulls. Per mi els talibans són éssers humans com nosaltres, el problema és que mai han tingut un bolígraf a la mà des de petits, sinó que han tingut una arma a la mà. Els han ensenyat a matar i que la dona no val res”. “Als talibans els dic que si us plau, deixin les armes, i que en comptes de les armes que agafin un llibre. I aprenguin a canviar les coses a través del coneixement, no amb la guerra o la violència. En el fons, sento tristor per la seva ignorància”
“Des d’Occident molts cops es té la idea que, si en països com l’Afganistan les dones no tenen drets, és perquè no els reclamen. Vist de fora sembla així, però no veieu que si aquests països encara funcionen és gràcies a les dones. Malgrat totes les limitacions que tenim, no callem. Si una persona d’aquí treballa vuit hores al dia, jo he de fer-ne setze per transmetre les històries de les dones del meu país. I ho faig perquè és necessari que algú parli de nosaltres. Les persones molts cops no volen fer-ho perquè els fa mal, però hem de parlar igualment.”
“La dona no compta com a ésser humà. Si ets una dona no tens drets. Hi ha dones que lluiten pels drets de les dones a l’Afganistan, però això no representa la vida de totes les dones. La gran majoria de les dones afganeses han acceptat totes les regles de la talibans i estan en silenci, perquè si diuen alguna cosa la seva vida està en perill”. “Una protesta amb una trentena de dones a Kabul és com una de 100.000 a Barcelona”.
“Estic profundament trista en veure com Occident ens ha abandonat. Els Estats units, com a mínim, haurien d’haver recollit les seves armes abans de marxar. En no fer-ho, aquestes armes en caigut en mans d’uns pocs ignorants, gent que no ha vist la pau en la seva vida”.
Nadia denuncia que la comunitat internacional, des que se’n van anar les tropes dels Estats Units, està mirant cap a una altra banda i no vol admetre que el poble afganès necessita ajuda. També li preocupa que els escassos recursos hídrics de les muntanyes s’estan canalitzant cap a altres països per fer negoci mentre que l’aigua falta per a la població afganesa.
“Molta gent em diu que si jo continuo reivindicant els drets de les dones i critico obertament els ‘senyors de la guerra’ algun dia em pot passar alguna cosa. Però jo, després de viure amb la mort, ja no tinc por a morir. L’esperança sempre roman en mi, malgrat el fet que ningú no vol parlar d’esperança. M’agradaria poder veure que el meu país sigui un país lliure de nou”.
És optimista, convençuda que hi ha una solució pacífica que pot canviar el govern talibà i la repressió que actualment pateixen tant homes com dones.
En una frase resumeix la seva crida a qui la vulgui escoltar “no enviïn armes, enviïn llapis i llibretes”. Nadia té esperança que l’educació, la llibertat i la cultura podran ajudar més el seu poble que no pas les armes per defensar-se del govern talibà.
EL CENTRE DE LECTURA DE REUS i L’ASSOCIACIÓ JOSEP VIDAL I LLECHA
Acorda convidar-vos a l’acte de reconeixement del 39è Memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal 2023, que ha estat atorgat a:
Nadia Ghulam Dastgir, com a dona supervivent de la tragèdia a l’Afganistan per la seva resiliència, per fer conèixer en català els estralls de la guerra i pel seu compromís en construir ponts per la pau.
L’acte tindrà lloc a la sala d’actes del Centre de Lectura de Reus, el divendres 6 d’octubre a les 19 hores.
Carta als soldats russos i ucraïnesos (i als d’altres guerres) (en català) (al final en anglès)
Suposo que ho esteu passant molt malament, lluny de la família, de les amistats, de la feina, de la casa, de la ciutat on vivíeu; que esteu passant fred, calor, gana… i que viviu en la incertesa de què passarà cada dia, cada hora, cada minut, sobretot, si sou a primera línia, quan comença el combat i veieu caure morts, ferits, mutilats els companys. I això, us encén la ràbia i l’odi contra aquells que ho han causat.
Els vostres líders us anomenen herois, però esteu fent el que mai no hauríeu pensat fer, les ferides en el cos son doloroses, però les ferides en l’ànima són… sabeu posar-hi nom?.
Suposo que en el front no teniu massa temps per reflexionar (en general, nosaltres tampoc). Sobreviviu i prou. Des de la meva humil posició d’haver estat objector al servei militar obligatori i des de la meva ignorància en no haver estat soldat en cap guerra, no em puc estar de fer-vos algunes preguntes per entendre el que esteu vivint (i per intentar comprendre el nostre silenci i complicitat).
Per quin motiu us esteu jugant la vida i la salut? per defensar unes idees i uns valors? o per guanyar-vos un sou? o perquè us han reclutat a la força?
En el primer cas, esteu arriscant la vida i esteu posant en perill la vostra integritat física i moral per defensar la vostra pàtria? per protegir la vostra població? per evitar que el vostre país sigui agredit, envaït, ocupat? o potser perquè voleu alliberar la població de governs autoritaris o d’oligarques corruptes?
Esteu segurs que la guerra és el millor mitjà per defensar la causa justa en què creieu? I si és així, com pot ser que tant uns soldats com els altres penseu que la vostra causa és la justa i que la de l’altre és una causa equivocada o malèfica?
Esteu segurs que l’altre soldat és el vostre enemic i que matant-lo abans que us mati podreu imposar la justícia i la llibertat per a tothom, també per alliberar la població a la que el vostre enemic diu defensar?
Com defenseu la vostra gent si quan més avança la guerra més bombardejos pateix, més persones moren o queden ferides, traumatitzades o mutilades, perden les cases, la feina, passen gana i fred…i viuen amb por, molta por?
Esteu segurs que les famílies i amics, que les poblacions que defenseu, comparteixen el que esteu fent? Com que pateixen per vosaltres potser us animem. Però esteu segurs que no tenen també dubtes sobre les causes reals de la guerra i no veuen a qui està beneficiant i a qui està perjudicant?
Si a l’inici del conflicte uns i altres teníeu raons per adherir-vos a les proclames bèl·liques dels vostres líders, amb l’horror de la guerra que patiu i que infringiu, on queden aquestes raons? Creieu que la guerra causa menys dolor i destrucció dels que volia evitar?
La premsa, les teles, les xarxes de cada costat alimenten l’espiral d’odi i venjança: només els altres són uns criminals, uns genocides, no tenen cor, fan atrocitats… Però vosaltres sabeu que difícil és no caure en l’espiral d’odi i venjança de la guerra. La guerra fa sortir el pitjor de nosaltres contra els altres i fa sortir el millor de nosaltres amb els nostres. Però, ben mirat, nus, sense uniforme, sota els estels… som tant diferents els uns dels altres?
Esteu segurs que no us estant enganyant? Que no esteu posant els morts en una guerra que no és la vostra? Esteu segurs que governants i empresaris no us tracten com peces d’escacs en les seves estratègies d’acumular poder i diners? No us sentiu com uns conillets d’índies amb qui estan fent destruir armament obsolet i amb qui estan provant-ne de nou?
Si creieu que aquestes preguntes no tenen sentit i que, fins i tot, ofenen el vostre honor i coratge, lamentablement seguireu matant-vos fins a la derrota final (entre el poble no hi ha mai vencedors!!).
Si sentiu que les preguntes us inquieten, que ressonen en dubtes que ja teniu, deixeu-vos de matar. Declareu-vos objectors, insubmisos, pròfugs o desertors. Einstein, deia que “els objectors al servei militar son els pioners d’un món sense guerres”. La guerra acaba quan no queden soldats disposats a matar: o bé perquè han mort o bé perquè han plegat, s’han plantat o han fugit.
És covard qui arrisca la vida per no haver de matar una altra vida? Quin orgull, valentia i intel·ligència representa matar un ésser humà per resoldre un problema polític? ¿És covard qui arrisca la vida en la resistència noviolenta, – civil, no militar-, per fer inviable l’ocupació? Quin tipus de coratge demana una defensa noviolenta basada en no cooperar i desobeir l’ocupant, sense que vulguem posar en perill la vida, ni la dels nostres ni la dels altres?
Aquesta nit de lluna nova i lluny de ciutats il·luminades, potser com alguns de vosaltres he pogut admirar el cel estrellat. Què sentim quan ens adonem que el que sembla un núvol és la Via Làctia? Sí, la nostra galàxia amb uns 200.000 milions d’estels! No creieu que és ridícul que ens estiguem matant en un petit planeta – la Terra – d’una petita estrella – el Sol – que forma part d’una galàxia – la Via Làctia – que només n’és una dels 2 bilions de galàxies que apleguen infinitud d’estrelles – diuen que n’hi ha tantes com grans de sorra a totes les platges de la Terra!
No hauríem d’estar col·laborant amb tothom? -tots els habitants de la Terra son dels “nostres”- i, celebrant el “miracle” de la vida en aquest petit i bell planeta?
Gernika Gogoratuz. Centre de Recerca per la Pau, abril de 1994
Aikido, creat per Morihei Ueshiba (1883-1969), és com es coneix avui universalment una de les arts marcials modernes més excel·lents del Japó. La seva creació és una mica posterior a la del Judo per Jigoro Kano, molt més àmpliament conegut i difós que l’Aikido. Jirogo Kano va admirar realment l’art del seu col·lega més jove, Morihei Ueshiba, fins arribar a dir que “això és el que veritablement encarna l’esperit de Judo com jo ho concebo”.
Juntament amb Judo, però en un altre sentit que aquest, Aikido certament encarna l’essència del veritable Budo (les arts marcials) del Japó. A diferència de Judo, que en incorporar el sistema de competició prevalent als esports occidentals es va convertir en una de les proves olímpiques, Aikido no adopta aquest sistema, tot perseverant en aquella forma tradicional de pràctica, que l’avantatge, almenys, en els dos punts següents: el poder conservar la puresa formal i, sobretot, el poder concentrar-se en l’essència, el sentit interior, que és el nostre veritable tema i, que davant l’interès per la victòria sigui com sigui, podria alterar-se, marginar-se o eliminar-se.
Però no és únicament en la seva forma d’entrenament allò que Aikido conserva de la tradició autòctona, ni de bon tros. A mesura que s’acumulen les nostres experiències i s’enriqueix el nostre coneixement, quedem cada cop més meravellats perquè és profund l’arrelament d’Aikido en la tradició de Budo i de la cultura en general del nostre país, no només en el seu aspecte formal i tècnic, sinó també en el teòrico-filosòfic i la cosmovisió que el sustenta. Ens adonem que allò que fonamenta cada detall del seu sistema tècnic i de la seva manera de desenvolupar-se no és sinó, en allò principal, allò que caracteritza la tècnica tradicional de l’espasa japonesa. Tot i això, però, Aikido ha superat admirablement alhora tota aquesta tradició. I això és cert, més que en cap altre aspecte, pel que fa al contingut, el seu esperit. Aikido no abandona la forma de combat: és un art marcial, és una disciplina de Budo. Tot i això, no és, en la seva essència, un simple art marcial. Tot conservant rigorosament la seva forma, la seva disciplina marcial, s’ha transformat des de dins en alguna cosa nova, diferent. Què vol dir això?
A Aikido hi ha un important aspecte que manca en qualsevol de les arts marcials tradicionals que van constituir les seves fonts, així com de les modernes, practicades avui al món sencer (Judo, Karate, Kendo, etc.): és el que constitueix el seu principi, aiki, harmonitzar o, més explícitament, unificar ki (=energia mental i física). El mateix principi és anomenat també -i més tècnicament- kimusubi, que he preferit utilitzar en aquesta xerrada. En comparació amb aquest darrer terme, la paraula aiki té un significat més ampli i filosòfic. Però tots dos termes són aproximadament sinònims. El pensament i la pràctica de resoldre el conflicte per mitjà d’unificar ki, i no oposant-lo, és el que caracteritza fonamentalment aquesta disciplina i la distingeix de les altres. En lloc de voler aixafar el rival amb una força i tècnica superiors, tracta d’unificar el propi ki amb el de l’altre, establint un vincle directe entre el propi centre vital, hara, i el de l’altre, i així reduir la dualitat inicial a una unitat. És aquest el procediment singular que anomenem kimusubi, d’establir el nus o unió de ki. Això, però, té un contingut i procés molt concret, real, i, per tant, no té res en comú amb una vaga metafísica somiadora o amb un romanticisme sentimental o, encara menys, amb una fetilleria. La realització d’aquest principi, el seu desenvolupament concret constitueix precisament el sistema tècnic elaborat rigorosament d’Aikido, que ens fascina per la seva eficàcia, riquesa, elegància, puresa i coherència. Considerem que Aikido pertany a aquelles poques activitats humanes que són rigorosament governades pels seus propis principis de projecció universal. La seva assimilació acceptable requereix, per descomptat, una pràctica assídua i perllongada segons el mètode correcte.
Kimusubi, establir la unió de ki, vol dir que, tot preveient una fracció de segon abans de l’atac de l’altre, hom tracta d’harmonitzar-se amb ell en lloc d’oposar-s’hi. Ni lluitar, ni enfrontar-s’hi. Però no enfrontar-s’hi vol dir no sols no xocar amb l’altre, ni danyar-lo, sinó, al contrari, dòcilment adaptar-s’hi i seguir-lo. És a dir, en aquest moment desapareix o mor el propi jo, per dir-ho així. En realitat, però, el subjecte que executa aquesta acció a primera vista completament passiva d’obeir la intenció de l’altre, no és sinó el propi jo (el centre vital), ferm i decidit de l’atacat. De manera que aquest, per mitjà d’obeir amb docilitat l’energia dirigida de l’atacant es converteix en el nucli dinàmic del conjunt. El qui ara domina la situació amb absolut senyoriu és l’atacat. El fenomen anomenat combat, aquesta mena de vida summament activa, gira al voltant d’ell. Però la seva naturalesa s’ha transformat; ja no pateix en la seva entranya aquella pugna hostil. Al contrari, tot emana amb serenitat des del centre. El caos agitat desapareix, i neix un nou cosmos harmònic.
Aquesta inversió de la situació no es produeix per primer cop al final del procés, sinó al començament del procés, a l’instant mateix del contacte entre tots dos. En realitat, fins i tot cal dir que ella es produeix “abans del combat”, anterior a tot procés combatiu que es desencadena a l’espai-temps real. Això és real en el cas d’un autèntic expert. Però moltes vegades en mans d’un inexpert sembla una fantasia sense fonament. Per tant, convé elaborar-lo pas a pas en un estudi concret. Un tipus d’atac avui poc habitual com prémer el canell de l’altre (antany va tenir sens dubte el seu sentit pràctic més gran quan els homes portaven armes blanques), però que a Aikido forma part d’un dels exercicis bàsics, ofereix un mitjà excel·lent per aquest motiu. Aquí no podem entrar en detall, però una resposta correcta a aquest atac fa que la força agressora quedi completament integrada a l’estructura dinàmica de l’agredit centrada en el seu hara, el seu centre vital situat a l’abdomen inferior. Mitjançant exercicis summament simples hom pot experimentar el procés amb palpable claredat. Dins l’estructura dinàmica total o, segons l’expressió més usada d’Aikido, dins del corrent global de ki, la part premuda es converteix en el conducte del ki que flueix: el ki de l’atacant i l’altre de l’atacat que surt del propi centre. Un principiant comença per aprendre, juntament amb la respiració regulada, a crear la fermesa al seu centre alhora que relaxar la resta (les espatlles, colzes, etc.) per tal de no obstruir, sinó deixar fluir lliurement el seu ki, amb naturalitat. Aquí es veu amb claredat el canvi subtil produït en el caràcter del combat.
Més que saber com alliberar-se d’una agressió, el seu interès se centra en com recuperar i procurar mantenir la unitat de ki, que cal deixar fluir i expandir-se lliurement. La ment, la respiració i el moviment corporal s’assimilen i se’n fan un. El centre d’atenció clarament es desplaça cap a un altre costat que el purament físic i material sense que se’n desconnecti. L’acció ja no és un mer exercici físic, sinó psíquic o espiritual ja que requereix una major concentració i lucidesa mental. Sense deixar de ser una activitat intensament física, la de l’Aikido adquireix un caràcter netament diferent per ser vista i tractada des de dins, com un fenomen energètic fluid, com un fenomen de ki, que, per la seva naturalesa, està més a prop de la nostra ment que del nostre cos i que, per tant, s’identifica, en certa manera, amb el nostre ànim, pensament i voluntat, considerats com una força real. Sent una activitat corporal, Aikido es fa paradoxalment incorpori en aquest sentit. La preponderància física queda reduïda a segon terme. Un principiant ha de travessar una etapa relativament llarga abans d’adquirir aquest sentit de treballar amb ki i no amb una força muscular. A Aikido no tractem el nostre cos com una massa determinada amb un determinat pes —una de les raons de l’Aikido de no acollir-se al sistema de pesos diferenciats adoptat en altres esports—, sinó com un flux dinàmic, com una vida mateixa en el seu estat viu i actiu al seu espai, al seu ambient, on es troben també altres vides actives. Vist així, un combat es presenta com un esforç d’organitzar la seva pròpia vida enmig d’altres fluxos vitals i dinàmics. L’espai ple de flux vital i el jo que és un altre flux vital, – la relació de combat es redueix, des del punt de vista del subjecte interessat a aquest esquema essencial. Per tant, el dualisme, a primera vista irreductible, es redueix a una activitat o vida fonamentalment autònoma, en què participen, cadascun a la seva manera, tots els altres. El que s’ha dit sobre una agafada de mà, s’aplica exactament també a altres tipus d’atac com ara un cop d’espasa. El canvi que es produeix entre les dues formes d’atac, a primera vista gran, es redueix al mínim quan els dos fenòmens són observats com un flux de ki. El seu pas no és discontinu, sinó continu i gradual.
Com acabem de veure, si una acció anomenada combat està governada des del principi fins al final i en cada instant de tot el seu procés pel principi anomenat kimusubi, unió de ki, es comprèn amb facilitat que ja no es tracta de la superioritat física o tècnica allò que realment compta, entenent “tècnica” en sentit usual, o sigui, una habilitat mecànica. Per afrontar una punyalada, per exemple, el nostre problema real no consisteix tant a elaborar una destresa tècnica per evitar-la —en aquest cas mai no s’estableix la unió de ki-, sinó en com aconseguir establir el kimusubi amb aquest flux energètic. És una qüestió de percepció i entesa alhora que de captació i comunicació en un nivell més profund que en els plans merament físic, psicològic i intel·lectual. És una captació radical. I el cos ben entrenat respon de manera natural i espontània a aquesta captació. Com hem vist, l’atenció d’un practicant d’Aikido es dirigeix més que cap enfora cap endins mateix. Però, per tal d’evitar un malentès convé insistir que ell no ignora de cap manera la serietat de la seva situació real d’estar davant d’un enemic que l’ataca. Però ho capta des de dins, des del seu nucli, la seva arrel, ho capta radicalment. La captació és essencial, no merament física o superficial. I, per altra banda, per fer aquesta captació essencial i radical, ell mateix ha de partir de la seva pròpia arrel, de la seva profunditat. Ha d’actuar de manera essencial i radical, de manera que abans s’ha de submergir en si mateix fins arribar al seu estrat més profund i trobar-hi el seu últim reducte inherent per poder desenvolupar la seva acció contundent. Una captació radical és només realitzable des d’aquest centre. En realitat, en baixar fins aquí, no només troba la pròpia font d’acció, sinó també la de l’altre. Totes dues es troben aquí unides. Un mínim símptoma de canvi en l’acció del contrincant es detecta, per tant, amb transparència i immediatesa. I aquest no és sinó el sentit de kimusubi.
Una de les activitats més sagnants i, per tant, més reals en el sentit físic i vital com un combat —no ens referim a una competició esportiva amb els seus reglaments, sinó a un duel— s’interioritza profundament així. Tot i això, la interiorització es distingeix fonamentalment d’una meditació o una oració o un pensament filosòfic per romandre enmig d’una acció violenta anomenada combat. Pertany, doncs, francament més a la vida activa que a la contemplativa. Comprenem, però, al mateix temps que aquesta acció mateixa s’ha convertit en una mena de meditació en una cosa que ens costa distingir-la d’ella. I així el combat s’ha superat paradoxalment a si mateix. El Budo ha deixat de ser un acte salvatge i destructor i s’ha fet creatiu i espiritual. Morihei Ueshiba va anomenar aquest Budo creatiu “Takemusuaiki”. La vida activa s’ha fet alhora contemplativa.
Un cop compresa aquesta actitud bàsica que constitueix el principi d’Aikido, es comprèn alhora que ella ja no es restringeix a una relació de contesa entre un individu i un altre o entre un i múltiples. Transcendeix aquest nivell en certa manera trivial, i assoleix una dimensió més important i general. Doncs, allò que és vàlid en un combat individual ho és també en una relació establerta entre un individu i el conjunt del seu món circumdant, és a dir, la Natura, l’Univers. Aquella mateixa actitud requerida en un combat defineix igualment la vida d’un home davant i en el seu món. El problema és, doncs, essencialment de l’home que es troba al món. No l’esclavitud o la perdició, sinó la llibertat i la plenitud de l’home, d’una banda, i la seva situació harmònica en la seva circumstància, de l’altra; aquestes són dues premisses que sovint es contradiuen i ens plantegen problemes de difícil solució. Però la llibertat i la plenitud de l’home només és possible quan la seva situació en la seva circumstància sigui harmònica; o sigui, la darrera premissa és la premissa de la primera. I el desenvolupament saludable de la circumstància o de l’àmbit humà i natural és la premissa de tota la resta. En definitiva, protegir i encoratjar la vida en el seu ambient idoni, en sentit ampli i elevat alhora, és el que es pot considerar la tasca de l’home més necessària i urgent en aquest moment. I aquesta tasca és justament la que també va considerar seva el creador d’Aikido, Morihei Ueshiba.
Però, des del punt de vista filosòfic o epistemològic, Aikido ens ofereix un suggeriment summament interessant per resoldre un problema seriós i difícil: omplir l’abisme i fer una unificació entre el subjecte i l’objecte o entre el jo i el món exterior sense acudir a recursos falsos com una “projecció subjectiva”. És un intent agosarat, a primer cop d’ull irrealitzable, de trobar una unitat íntima i radical entre el jo i l’altre, tot reconeixent i respectant clara i rigorosament la seva objectivitat. I l’Aikido ho aconsegueix amb una ingenuïtat i senzillesa sorprenents!.
Cita article Jordi Palou sobre Desobediència eficaç
“Estratègies similars van desplegar al Japó descendents de samurais com Ueshiba, que va transformar les violentes accions guerreres en l’art marcial no-violent de l’aikido, que propugna no pas resistir-se a l’atac sinó aprofitar la força de l’agressor per capgirar la situació, neutralitzar circularment la violència sense que causi mal ni a l’un ni a l’altre, per induir els canvis desitjats”.
Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
Galetes estrictament necessàries
Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.
Si desactiveu aquesta galeta no podrem desar les preferències. Això vol dir que quan visiteu aquest web, haureu d'activar o desactivar les galetes de nou.
