Sobre l’Aikido: Art de la Pau (5) (Yasunari Kitaura)

by Martí Olivella | juny 20, 2023 | 1. La Vida

Kimusubi, principi d’Aikido, per Yasunari Kitaura

(Conferència traduïda del castellà)

Rerefons de pau de les Arts Marcials

IV Jornades Internacionals de Cultura i Pau

Gernika Gogoratuz. Centre de Recerca per la Pau, abril de 1994

Aikido, creat per Morihei Ueshiba (1883-1969), és com es coneix avui universalment una de les arts marcials modernes més excel·lents del Japó. La seva creació és una mica posterior a la del Judo per Jigoro Kano, molt més àmpliament conegut i difós que l’Aikido. Jirogo Kano va admirar realment l’art del seu col·lega més jove, Morihei Ueshiba, fins arribar a dir que “això és el que veritablement encarna l’esperit de Judo com jo ho concebo”.

Juntament amb Judo, però en un altre sentit que aquest, Aikido certament encarna l’essència del veritable Budo (les arts marcials) del Japó. A diferència de Judo, que en incorporar el sistema de competició prevalent als esports occidentals es va convertir en una de les proves olímpiques, Aikido no adopta aquest sistema, tot perseverant en aquella forma tradicional de pràctica, que l’avantatge, almenys, en els dos punts següents: el poder conservar la puresa formal i, sobretot, el poder concentrar-se en l’essència, el sentit interior, que és el nostre veritable tema i, que davant l’interès per la victòria sigui com sigui, podria alterar-se, marginar-se o eliminar-se.

Però no és únicament en la seva forma d’entrenament allò que Aikido conserva de la tradició autòctona, ni de bon tros. A mesura que s’acumulen les nostres experiències i s’enriqueix el nostre coneixement, quedem cada cop més meravellats perquè és profund l’arrelament d’Aikido en la tradició de Budo i de la cultura en general del nostre país, no només en el seu aspecte formal i tècnic, sinó també en el teòrico-filosòfic i la cosmovisió que el sustenta. Ens adonem que allò que fonamenta cada detall del seu sistema tècnic i de la seva manera de desenvolupar-se no és sinó, en allò principal, allò que caracteritza la tècnica tradicional de l’espasa japonesa. Tot i això, però, Aikido ha superat admirablement alhora tota aquesta tradició. I això és cert, més que en cap altre aspecte, pel que fa al contingut, el seu esperit. Aikido no abandona la forma de combat: és un art marcial, és una disciplina de Budo. Tot i això, no és, en la seva essència, un simple art marcial. Tot conservant rigorosament la seva forma, la seva disciplina marcial, s’ha transformat des de dins en alguna cosa nova, diferent. Què vol dir això?

A Aikido hi ha un important aspecte que manca en qualsevol de les arts marcials tradicionals que van constituir les seves fonts, així com de les modernes, practicades avui al món sencer (Judo, Karate, Kendo, etc.): és el que constitueix el seu principi, aiki, harmonitzar o, més explícitament, unificar ki (=energia mental i física). El mateix principi és anomenat també -i més tècnicament- kimusubi, que he preferit utilitzar en aquesta xerrada. En comparació amb aquest darrer terme, la paraula aiki té un significat més ampli i filosòfic. Però tots dos termes són aproximadament sinònims. El pensament i la pràctica de resoldre el conflicte per mitjà d’unificar ki, i no oposant-lo, és el que caracteritza fonamentalment aquesta disciplina i la distingeix de les altres. En lloc de voler aixafar el rival amb una força i tècnica superiors, tracta d’unificar el propi ki amb el de l’altre, establint un vincle directe entre el propi centre vital, hara, i el de l’altre, i així reduir la dualitat inicial a una unitat. És aquest el procediment singular que anomenem kimusubi, d’establir el nus o unió de ki. Això, però, té un contingut i procés molt concret, real, i, per tant, no té res en comú amb una vaga metafísica somiadora o amb un romanticisme sentimental o, encara menys, amb una fetilleria. La realització d’aquest principi, el seu desenvolupament concret constitueix precisament el sistema tècnic elaborat rigorosament d’Aikido, que ens fascina per la seva eficàcia, riquesa, elegància, puresa i coherència. Considerem que Aikido pertany a aquelles poques activitats humanes que són rigorosament governades pels seus propis principis de projecció universal. La seva assimilació acceptable requereix, per descomptat, una pràctica assídua i perllongada segons el mètode correcte.

Kimusubi, establir la unió de ki, vol dir que, tot preveient una fracció de segon abans de l’atac de l’altre, hom tracta d’harmonitzar-se amb ell en lloc d’oposar-s’hi. Ni lluitar, ni enfrontar-s’hi. Però no enfrontar-s’hi vol dir no sols no xocar amb l’altre, ni danyar-lo, sinó, al contrari, dòcilment adaptar-s’hi i seguir-lo. És a dir, en aquest moment desapareix o mor el propi jo, per dir-ho així. En realitat, però, el subjecte que executa aquesta acció a primera vista completament passiva d’obeir la intenció de l’altre, no és sinó el propi jo (el centre vital), ferm i decidit de l’atacat. De manera que aquest, per mitjà d’obeir amb docilitat l’energia dirigida de l’atacant es converteix en el nucli dinàmic del conjunt. El qui ara domina la situació amb absolut senyoriu és l’atacat. El fenomen anomenat combat, aquesta mena de vida summament activa, gira al voltant d’ell. Però la seva naturalesa s’ha transformat; ja no pateix en la seva entranya aquella pugna hostil. Al contrari, tot emana amb serenitat des del centre. El caos agitat desapareix, i neix un nou cosmos harmònic.

Aquesta inversió de la situació no es produeix per primer cop al final del procés, sinó al començament del procés, a l’instant mateix del contacte entre tots dos. En realitat, fins i tot cal dir que ella es produeix “abans del combat”, anterior a tot procés combatiu que es desencadena a l’espai-temps real. Això és real en el cas d’un autèntic expert. Però moltes vegades en mans d’un inexpert sembla una fantasia sense fonament. Per tant, convé elaborar-lo pas a pas en un estudi concret. Un tipus d’atac avui poc habitual com prémer el canell de l’altre (antany va tenir sens dubte el seu sentit pràctic més gran quan els homes portaven armes blanques), però que a Aikido forma part d’un dels exercicis bàsics, ofereix un mitjà excel·lent per aquest motiu. Aquí no podem entrar en detall, però una resposta correcta a aquest atac fa que la força agressora quedi completament integrada a l’estructura dinàmica de l’agredit centrada en el seu hara, el seu centre vital situat a l’abdomen inferior. Mitjançant exercicis summament simples hom pot experimentar el procés amb palpable claredat. Dins l’estructura dinàmica total o, segons l’expressió més usada d’Aikido, dins del corrent global de ki, la part premuda es converteix en el conducte del ki que flueix: el ki de l’atacant i l’altre de l’atacat que surt del propi centre. Un principiant comença per aprendre, juntament amb la respiració regulada, a crear la fermesa al seu centre alhora que relaxar la resta (les espatlles, colzes, etc.) per tal de no obstruir, sinó deixar fluir lliurement el seu ki, amb naturalitat. Aquí es veu amb claredat el canvi subtil produït en el caràcter del combat.

Més que saber com alliberar-se d’una agressió, el seu interès se centra en com recuperar i procurar mantenir la unitat de ki, que cal deixar fluir i expandir-se lliurement. La ment, la respiració i el moviment corporal s’assimilen i se’n fan un. El centre d’atenció clarament es desplaça cap a un altre costat que el purament físic i material sense que se’n desconnecti. L’acció ja no és un mer exercici físic, sinó psíquic o espiritual ja que requereix una major concentració i lucidesa mental. Sense deixar de ser una activitat intensament física, la de l’Aikido adquireix un caràcter netament diferent per ser vista i tractada des de dins, com un fenomen energètic fluid, com un fenomen de ki, que, per la seva naturalesa, està més a prop de la nostra ment que del nostre cos i que, per tant, s’identifica, en certa manera, amb el nostre ànim, pensament i voluntat, considerats com una força real. Sent una activitat corporal, Aikido es fa paradoxalment incorpori en aquest sentit. La preponderància física queda reduïda a segon terme. Un principiant ha de travessar una etapa relativament llarga abans d’adquirir aquest sentit de treballar amb ki i no amb una força muscular. A Aikido no tractem el nostre cos com una massa determinada amb un determinat pes —una de les raons de l’Aikido de no acollir-se al sistema de pesos diferenciats adoptat en altres esports—, sinó com un flux dinàmic, com una vida mateixa en el seu estat viu i actiu al seu espai, al seu ambient, on es troben també altres vides actives. Vist així, un combat es presenta com un esforç d’organitzar la seva pròpia vida enmig d’altres fluxos vitals i dinàmics. L’espai ple de flux vital i el jo que és un altre flux vital, – la relació de combat es redueix, des del punt de vista del subjecte interessat a aquest esquema essencial. Per tant, el dualisme, a primera vista irreductible, es redueix a una activitat o vida fonamentalment autònoma, en què participen, cadascun a la seva manera, tots els altres. El que s’ha dit sobre una agafada de mà, s’aplica exactament també a altres tipus d’atac com ara un cop d’espasa. El canvi que es produeix entre les dues formes d’atac, a primera vista gran, es redueix al mínim quan els dos fenòmens són observats com un flux de ki. El seu pas no és discontinu, sinó continu i gradual.

Com acabem de veure, si una acció anomenada combat està governada des del principi fins al final i en cada instant de tot el seu procés pel principi anomenat kimusubi, unió de ki, es comprèn amb facilitat que ja no es tracta de la superioritat física o tècnica allò que realment compta, entenent “tècnica” en sentit usual, o sigui, una habilitat mecànica. Per afrontar una punyalada, per exemple, el nostre problema real no consisteix tant a elaborar una destresa tècnica per evitar-la —en aquest cas mai no s’estableix la unió de ki-, sinó en com aconseguir establir el kimusubi amb aquest flux energètic. És una qüestió de percepció i entesa alhora que de captació i comunicació en un nivell més profund que en els plans merament físic, psicològic i intel·lectual. És una captació radical. I el cos ben entrenat respon de manera natural i espontània a aquesta captació. Com hem vist, l’atenció d’un practicant d’Aikido es dirigeix més que cap enfora cap endins mateix. Però, per tal d’evitar un malentès convé insistir que ell no ignora de cap manera la serietat de la seva situació real d’estar davant d’un enemic que l’ataca. Però ho capta des de dins, des del seu nucli, la seva arrel, ho capta radicalment. La captació és essencial, no merament física o superficial. I, per altra banda, per fer aquesta captació essencial i radical, ell mateix ha de partir de la seva pròpia arrel, de la seva profunditat. Ha d’actuar de manera essencial i radical, de manera que abans s’ha de submergir en si mateix fins arribar al seu estrat més profund i trobar-hi el seu últim reducte inherent per poder desenvolupar la seva acció contundent. Una captació radical és només realitzable des d’aquest centre. En realitat, en baixar fins aquí, no només troba la pròpia font d’acció, sinó també la de l’altre. Totes dues es troben aquí unides. Un mínim símptoma de canvi en l’acció del contrincant es detecta, per tant, amb transparència i immediatesa. I aquest no és sinó el sentit de kimusubi.

Una de les activitats més sagnants i, per tant, més reals en el sentit físic i vital com un combat —no ens referim a una competició esportiva amb els seus reglaments, sinó a un duel— s’interioritza profundament així. Tot i això, la interiorització es distingeix fonamentalment d’una meditació o una oració o un pensament filosòfic per romandre enmig d’una acció violenta anomenada combat. Pertany, doncs, francament més a la vida activa que a la contemplativa. Comprenem, però, al mateix temps que aquesta acció mateixa s’ha convertit en una mena de meditació en una cosa que ens costa distingir-la d’ella. I així el combat s’ha superat paradoxalment a si mateix. El Budo ha deixat de ser un acte salvatge i destructor i s’ha fet creatiu i espiritual. Morihei Ueshiba va anomenar aquest Budo creatiu “Takemusuaiki”. La vida activa s’ha fet alhora contemplativa.

Un cop compresa aquesta actitud bàsica que constitueix el principi d’Aikido, es comprèn alhora que ella ja no es restringeix a una relació de contesa entre un individu i un altre o entre un i múltiples. Transcendeix aquest nivell en certa manera trivial, i assoleix una dimensió més important i general. Doncs, allò que és vàlid en un combat individual ho és també en una relació establerta entre un individu i el conjunt del seu món circumdant, és a dir, la Natura, l’Univers. Aquella mateixa actitud requerida en un combat defineix igualment la vida d’un home davant i en el seu món. El problema és, doncs, essencialment de l’home que es troba al món. No l’esclavitud o la perdició, sinó la llibertat i la plenitud de l’home, d’una banda, i la seva situació harmònica en la seva circumstància, de l’altra; aquestes són dues premisses que sovint es contradiuen i ens plantegen problemes de difícil solució. Però la llibertat i la plenitud de l’home només és possible quan la seva situació en la seva circumstància sigui harmònica; o sigui, la darrera premissa és la premissa de la primera. I el desenvolupament saludable de la circumstància o de l’àmbit humà i natural és la premissa de tota la resta. En definitiva, protegir i encoratjar la vida en el seu ambient idoni, en sentit ampli i elevat alhora, és el que es pot considerar la tasca de l’home més necessària i urgent en aquest moment. I aquesta tasca és justament la que també va considerar seva el creador d’Aikido, Morihei Ueshiba.

Però, des del punt de vista filosòfic o epistemològic, Aikido ens ofereix un suggeriment summament interessant per resoldre un problema seriós i difícil: omplir l’abisme i fer una unificació entre el subjecte i l’objecte o entre el jo i el món exterior sense acudir a recursos falsos com una “projecció subjectiva”. És un intent agosarat, a primer cop d’ull irrealitzable, de trobar una unitat íntima i radical entre el jo i l’altre, tot reconeixent i respectant clara i rigorosament la seva objectivitat. I l’Aikido ho aconsegueix amb una ingenuïtat i senzillesa sorprenents!.

Cita article Jordi Palou sobre Desobediència eficaç

https://www.ara.cat/opinio/jordi-palou-loverdos-desobediencia-eficac_129_1457839.html

“Estratègies similars van desplegar al Japó descendents de samurais com Ueshiba, que va transformar les violentes accions guerreres en l’art marcial no-violent de l’aikido, que propugna no pas resistir-se a l’atac sinó aprofitar la força de l’agressor per capgirar la situació, neutralitzar circularment la violència sense que causi mal ni a l’un ni a l’altre, per induir els canvis desitjats”.

Resums de Martí Olivella, 22/04/23

Sobre l’Aikido: Art de la Pau (4) (Carmelo Rios)

by Martí Olivella | juny 2, 2023 | 1. La Vida

Del llibre ARTES MARCIALES Y NO-VIOLENCIA Carmelo Ríos 2009

O-sensei Morihei Ueshiba:

“Els exèrcits contemporanis comporten una sèrie d’individus que se serveixen cegament de la violència. Han oblidat que la seva missió és acudir en ajuda dels que pateixen. Protegir la nostra pàtria és defensar-la per amor, mai atacar, aquesta és la regla”.

“L’esperit mateix de l’Aikido: Ban-Yu-Ai-Go: “protecció amorosa de tot allò que existeix”.

“La veritable autodefensa no és només l’estudi o l’aplicació de tècniques corporals, és, sobretot, la modificació completa de la ment. Cal canviar de consciència. Algunes tècniques o un cos vigorós no són suficients, només són instruments al servei de l’esperit”.

Mitsuji Saotome, mestre d’Aikido i deixeble d’O-Sensei, ens ofereix una visió profunda del concepte d’autodefensa:

“La veritable força resideix en el món espiritual i la veritable força de la defensa consisteix a protegir-se contra el Karma de l’enemic. Si aquest intenta donar-vos mort, l’única elecció és la vida o la mort. Si sou febles no podreu defensar el vostre Karma ni el de l’enemic. Si sucumbiu a un atac, l’enemic és culpable i es converteix en un assassí però també vosaltres haureu pecat a causa de la vostra debilitat ja que l’heu obligat a matar-vos, el seu Karma i el vostre no són sinó un. Si l’enemic us ataca i el mateu, sou vosaltres els assassins. El resultat és el mateix: una vida ha estat destruïda. No importa qui hagi tingut la raó, l’enemic és la nostra ombra. Vosaltres i ell no formeu sinó una sola vida i matant-lo cometeu també un suïcidi. El vostre deure és defensar-vos tot defensant el vostre enemic”.

Andre Nocquet, mestre d’Aikido, il·lustre deixeble occidental de Morihei Ueshiba que visqué diversos anys com a deixeble intern del fundador, va escriure:

“Aikido és la victòria per la pau. Aquest concepte no permet vèncer sinó convèncer que l’atac és inútil. Cal projectar en el cor de l’adversari i en la consciència més fosca, una força benèfica tal, que vencerem per la seva causa i també per la nostra”.

Terry Dobson, un mestre d’Aikido deixeble intern d’O-Sensei, que va viure els darrers nou anys de la vida amb el fundador, ens diu sobre la força de la compassió:

“És la teva responsabilitat protegir la persona que t’està atacant. Si ets acusat injustament, pots protegir la persona que t’acusa mirant-la amb compassió. Intenta entendre perquè t’està acusant injustament. Aleshores renuncies a la malvolença en la teva resposta a ell. Això és extremadament sofisticat, perquè és molt difícil per al teu enemic atacar-te quan estàs en estat compassiu”.

Dalai Lama:

“Si un individu posseeix la base espiritual necessària, no es deixarà vèncer per la temptació tecnològica i la bogeria de posseir. Sabrà trobar el just equilibri, sense demanar gaire. El perill constant és obrir la porta a la cobdícia, un dels nostres enemics més aferrissats, i aquí rau el veritable treball de l’esperit”.

André Nocquet, va escriure al seu meravellós llibre “Presència i Missatge d’O-Sensei Morihei Ueshiba”, aquestes paraules que bé poguessin aplicar-se a totes les arts marcials que posseeixin aquesta recerca transcendent, i als problemes de la societat actual:

“Un veritable aikidoka s’ha de deixar guiar pel ki fins al perill de mort mateix. Aquesta és l’única manera de passar de la mort a la vida. La fe en aquesta creença, la certesa absoluta que el ki protegeix i no abandona mai aquell que ha renunciat a la voluntat pròpia, torna a l’akidoka fort i resolt. Si l’Aikido és amor cal complir la nostra missió unint-nos sense parar al Cor de l’Univers”

“Si fent front al vostre adversari, l’emboliqueu en el vostre cor, podreu endevinar els vostres actes, esquivar els seus cops… Si l’emboliqueu al vostre cor podreu dirigir-lo cap a la Via que heu rebut de l’Absolut”.

Martin Luther King va pronunciar aquestes remarcables paraules, durant el seu famós discurs “Tinc un somni” llegit a les grades del Lincoln Memorial, el 28 d’agost de 1963, durant la històrica Marxa sobre Washington.

“Hi ha alguna cosa que he de dir a la meva gent que espera al càlid llindar que condueix al palau de la justícia. Hem d’evitar cometre actes injustos en el procés d’obtenir el lloc que ens correspon per dret. No busquem satisfer la nostra set de llibertat bevent de la copa de l’amargor i l’odi. Hem de conduir per sempre la nostra lluita pel camí elevat de la dignitat i la disciplina.

No hem de permetre que la nostra protesta creativa degeneri en violència física. Una vegada i una altra hem d’elevar-nos a les majestuoses altures on es trobi la força física amb la força de l’ànima. La meravellosa nova militància que ha envoltat la comunitat negra no ens ha de conduir a la desconfiança de tota la gent blanca, perquè molts dels nostres germans blancs, com ho evidencia la seva presència aquí avui, han arribat a comprendre que el seu destí està unit al nostre i la seva llibertat està inextricablement lligada a la nostra. No podem caminar sols. I en parlar, hem de fer la promesa de marxar sempre cap endavant. No podem tornar enrere.

Sé que alguns de vosaltres heu vingut fins aquí a causa de grans proves i tribulacions. Alguns heu arribat acabats de sortir d’angostes cel·les. Alguns heu arribat de llocs on en la vostra recerca de la llibertat heu estat copejats per les tempestes de la persecució i enderrocats pels vents de la brutalitat policíaca. Vosaltres sou els veterans del patiment creatiu. Continuem treballant amb la convicció que el patiment que no és merescut, és emancipador.

Somnio que un dia aquesta nació s’aixecarà i viurà el veritable significat del seu credo: Afirmem que aquestes veritats són evidents: que tots els homes són creats iguals!

Somnio que un dia, als vermells turons de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics amos d’esclaus, es puguin asseure junts a la taula de la germandat.

Somnio que un dia, fins i tot l’estat de Mississipí, un estat que se sufoca amb la calor de la injustícia i de l’opressió, es convertirà en un oasi de llibertat i justícia.

Somnio que els meus quatre fills viuran un dia en un país on no seran jutjats pel color de la seva pell, sinó pels trets de la seva personalitat. Avui tinc un somni! Quan repiqueu la llibertat i la deixem repicar a cada llogaret i a cada caseta, a cada estat i a cada ciutat, podrem accelerar l’arribada del dia quan tots els fills de Déu, negres i blancs, jueus i cristians, protestants i catòlics, puguin unir les seves mans i cantar les paraules del vell espiritual negre: “Lliures per fi! Lliures per fi! Gràcies a Déu omnipotent, som lliures per fi!”