Visquérem uns anys d’esperança
en què “tot estava per fer i tot era possible”,
nous règims oberts, dividends de la pau,
repensàvem la societat, “un altre món era possible”.
Però, com si encadenats a cicles tempestuosos
alguns cenacles decidiren cultivar les crisis i les guerres,
i amb les noves trones en les seves mans
predicaren filies i fòbies, amenaces i enemics.
I així estem, ara patint estretors i pandèmies,
invasions i genocidis, arrapats a terra,
atrapats a les pors que ens tenallen
i ens fan esclaus dels desitjos impossibles.
No pot ser, no m’ho puc creure,
que hàgim de viure de nou sota el terror
provocat per quatre psicòpates ignorants
que volen viure moments efímers de glòria.
