Sobre la via noviolenta d’alliberament
En primer lloc,
preguntar-nos què li hem pogut fet a l’agressor
o quina necessitat té que no pot satisfer,
no fos cas que tingués raó per estar enutjat.
Si hem estat injustos amb ell, demanar-li perdó
i rescabalar-lo, per intentar fer les paus.
Si podem ajudar a satisfer la seva necessitat
demanar-li com podem fer-ho i intentar-ho.
En segon lloc,
en cas que l’agressor vol violar els nostres drets
o vol retallar les nostres llibertats
acostumem a tenir tres respostes instintives:
atacar-lo, paralitzar-nos o fugir.
Podem tenir una resposta diferent
a la violència, la rendició o el refugi?
Sí, però cal preparar-la i entrenar-la.
En tercer lloc,
Igual que la lluita armada o la defensa militar violenta
requereixen organització, entrenament i molts recursos,
la lluita noviolenta o la defensa civil noviolenta,
també en necessiten però, amb més implicació de la gent,
amb molts menys recursos i menys dependències externes,
per elaborar estratègies, actituds i accions molt diferents.
Sense estudiar-les i practicar-les no ens en sortirem.
Què podem fer?
Cultivar la consciència noviolenta de les meves identitats,
sensacions, emocions, sentiments, necessitats, actituds,
hàbits, comportaments, pensaments, visions…
sobre el vincle, la cura i l’amor a mi mateix, als altres i a la natura.
Conèixer i practicar la comunicació noviolenta
per millorar l’entesa en les relacions interpersonals,
l’entesa en i entre les organitzacions i moviments socials,
i millorar el diàleg amb els adversaris en qualsevol conflicte.
Organitzar, participar o recolzar les accions noviolentes
de moviments socials i nacionals d’alliberament
i reforçar les lluites noviolentes estratègiques
en els diferents conflictes que afronten aquests moviments.
En cas d’agressió, invasió o ocupació de pobles o estats,
contribuir a la resistència civil noviolenta
com alternativa a l’espiral de violències
que genera invocar al dret a la legítima defensa armada.
I, en paral·lel, fomentar en tots els pobles o estats,
especialment en aquells que lluiten per a la seva independència,
l’organització d’una defensa civil noviolenta, mitjà per aconseguir-la
i, alhora, per mantenir la independència un cop aconseguida.
Recolzar la resistència civil noviolenta en conflictes armats
permet tenir referències per animar a l’organització
d’una defensa civil noviolenta en altres indrets,
abans no sigui massa tard, quan ja ha esclatat el conflicte armat.
Si un poble aconsegueix la independència
amb la lluita noviolenta de la seva gent
podrà mantenir-la amb aquesta mateixa força,
la de la defensa civil noviolenta organitzada.
Cedir la defensa de la independència a un exèrcit
tard o d’hora l’afeblirà com a poble i
li crearà noves dependències internes i externes,
del propi exèrcit i dels blocs de que formi part.
Un poble que organitzi una defensa civil noviolenta
per protegir la seva futura independència
serà més capaç d’aconseguir-la
gràcies a aquesta mateixa organització.
Què fan diferents la lluita i la defensa noviolenta
per alliberar-nos de les violències i de la passivitat?
L’objectiu: ha de sercontrastat, just i veritable, a favor de drets i llibertats generals.
Com tota altra lluita, necessita preparar i aplicar 5 elements clau:
Estratègia: com aconseguirem el canvi que desitgem, l’objectiu que volem assolir
Actituds: com suscitem empatia i aconseguim que molta gent indiferent recolzi la causa
Campanyes: com articulem diferents accions en missatges clars que ajudin a avançar
Accions: com concentrem l’energia en objectius assolibles que ens acostin a l’objectiu
Tècniques: com entrenem les capacitats per dur a terme accions amb èxit.
L’estratègia de Lluita Noviolenta s’aplica en 5 grans fases, que no sempre són consecutives, amb actuacions de:
Diàleg: que cerquen parlar, negociar amb l’adversari sempre, abans, durant i després…
Denúncia: que volen fer emergir el conflicte, mostrar els desequilibris, injustícies…
No cooperació: que cerquen retirar la col·laboració a l’adversari sense fer res il·legal…
Desobediència civil: que deixen de sotmetre’s a lleis o normes injustes assumint-ne els riscos
Creació d’alternatives: que mostren com seria la vida si s’acabés la injustícia que es denuncia
Sovint els moviments i les lluites socials concentren moltes energies en campanyes i accions de denúncia i molt poc en les altres quatre, que requereixen altres formes d’organització, amb més o menys risc depenent del context.
Aquestes són les nostres armes
Què fer quan vivim sota ocupació?
La resistència civil noviolenta ha estat una resposta en algunes ocupacions
- Dinamarca front l’ocupació nazi (1940-45)
Durant la Segona Guerra Mundial, els danesos van llançar una campanya de no cooperació total amb els ocupants nazis. Aquest tipus de resistència va ajudar els danesos a adonar-se que podien fer alguna cosa significativa contra un adversari molt més fort i brutal. També els va ajudar a construir la solidaritat i a formar sistemes d’informació i comunicació. Els danesos van dur a terme nombroses vagues, alentiments de la feina o dies de «tornar a casa d’hora», així com boicots, manifestacions i sabotatges industrials. Aquests van soscavar l’explotació econòmica alemanya del país. Els alemanys van respondre amb repressió i estats d’emergència, indicant que les accions daneses els estaven perjudicant. En la seva lluita contra els ocupants, la població danesa es va guiar per deu manaments de desobediència:
1. No heu d’anar a treballar a Alemanya i Noruega.
2. Fareu malament la feina per als alemanys.
3. Treballareu lentament per als alemanys.
4. Destruireu màquines i eines importants [que fan servir els alemanys].
5. Destruireu tot allò que pugui ser de benefici per als alemanys.
6. Demorareu tot el transport [utilitzat pels alemanys].
7. Boicotejareu les pel·lícules i els diaris alemanys i italians.
8. No heu de comprar a les botigues dels nazis.
9. Tractareu els traïdors pel que valen.
10. Protegireu qualsevol persona perseguida pels alemanys.
En recórrer al que ara anomenem una defensa civil noviolenta, els danesos van estalviar al seu país una certa destrucció que, d’altra manera, podria haver estat similar al destí de països com Polònia. A través de les seves xarxes de solidaritat, els danesos van salvar centenars de milers de vides.
- Txecoeslovàquia front l’agressió soviètica (1968)
De la mateixa manera, el poble de Txecoslovàquia va desplegar accions noviolentes contra la invasió de les tropes soviètiques el 1968. Com a conseqüència d’aquesta resistència, la invasió soviètica es va allargar durant mesos en lloc de dies, com estava previst inicialment. Txecs i eslovacs van negar a l’agressor els serveis, menjar, aigua, allotjament i informació. Ho van fer amb una senzilla instrucció de 10 punts que es va publicar al diari principal. Quan un soldat soviètic volia alguna cosa dels residents se’ls va aconsellar que responguessin:
1. No ho sé. 2. No t’importa. 3. No diguis res. 4. No en tinc. 5. No sé com fer-ho. 6. No n’hi donis.
7. No ho puc fer. 8. No li venguis res. 9. No li mostris res. 10. No facis res.
A tot arreu, les parets dels edificis estaven cobertes amb lemes i cartells pintats a mà. La gent llegia per tot arreu els diaris i fulletons que anaven sortint per les impremtes, malgrat els esforços de les forces d’ocupació per aturar-ho. Era la imatge d’una ciutat els habitants de la qual estaven absolutament units en una resistència passiva desarmada contra els intrusos aliens. Banderes i l’escut txecoslovac de diferents formes decoraven els carrers i els aparadors, i la gent també els portava a la solapa. Allà on algú havia caigut víctima de les bales soviètiques, hi havia monuments improvisats amb masses de flors i banderes estatals. Els rètols dels carrers s’havien retirat, alterat o intercanviat per confondre les forces d’ocupació.
Aquesta estratègia de defensa civil no va expulsar ni va derrotar l’exèrcit soviètic, encara que la resistència armada tampoc ho hauria fet. En canvi, l’estratègia l’objectiu de la qual era “aïllar socialment als invasors i negar-los l’ús rendible dels recursos nacionals: personal, tecnologia i béns”, va frustrar significativament els plans d’ocupació dels soviètics. El pla inicial de les tropes invasores del Pacte de Varsòvia era arrencar el control de les mans dels líders comunistes reformistes txecoslovacs i establir un control militar i polític soviètic indiscutible sobre el país en 4 dies. No obstant això, van trigar 8 mesos a fer-ho, molt més del que hauria estat el cas si la resistència hagués estat violenta. Un aixecament armat de txecs i eslovacs contra els soviètics invasors hauria assegurat una derrota completa i sagnant com va passar a Hongria el novembre de 1956. Un cop donades les ordres d’envair, les forces soviètiques van trigar només 6 dies a aixafar l’aixecament armat hongarès.
A més, la resistència noviolenta va oferir als txecoslovacs l’oportunitat de preservar el teixit social i econòmic de la seva societat i salvaguardar la força cívica suficient per continuar la resistència mitjançant l’autoorganització i la mobilització noviolenta. Això va establir les bases per a l’eventual alliberament pacífic de Txecoslovàquia el 1989 i la seva transició sense problemes a la democràcia, sense oblidar el divorci pacífic sense precedents de la República Txeca i Eslovàquia el 1993.
La Defensa Civil Noviolenta és una resposta que cal organitzar
La defensa civil noviolenta ofereix importants avantatges estratègics a curt i llarg termini sobre les estratègies militars tradicionals en la defensa de persones i territoris. Aprofita les vulnerabilitats polítiques dels adversaris. En particular, busca maneres de soscavar els pilars essencials que sostenen els oponents i la seva maquinària de guerra alhora que minimitzen els costos per a la societat atacada. A més, la defensa civil noviolenta pot inculcar un grau significatiu d’apoderament cívic, autoorganització, descentralització i solidaritat cívica, elements necessaris per a una democratització reeixida de la postguerra.
La defensa civil noviolenta nacional està arrelada en la idea que tota la població, incloses totes les seves institucions i xarxes i agrupacions formals i informals, formen part de la força de resistència. Aquesta força, a més del desplegament d’estratègies no militars de comunicació i operacions psicològiques, fa una guerra quotidiana de no cooperació total i dirigida amb l’agressor en tots els àmbits de la vida social, política, econòmica i cultural. Aquesta oposició fa que qualsevol invasió o, posteriorment, ocupació sigui insostenible a llarg termini. La defensa civil nacional pretén augmentar els costos per a l’invasor sacsejant la lleialtat de les seves tropes, els seus partidaris interns crucials i el seu públic en general, alhora que millora la cohesió interna, la solidaritat i l’autoorganització de la societat combatent. En el seu nucli, la defensa civil nacional és una lluita política realitzada per mitjans polítics a través de xarxes locals i nacionals de civils, flexibles però integrades, que poden mobilitzar centenars de milers o milions de persones per fer accions contra l’agressor dins d’una lluita disciplinada, auto organitzada, àgil i flexible.
- Lituània (2015)
Recomanacions oficials sobre el comportament en cas que forces militars d’un agressor s’estableixin temporalment en els pròpies poblacions i els seus militars siguin l’autoritat d’ocupació:
- No col·laboreu amb l’autoritat d’ocupació militar, no obeïu les ordres dels invasors i col·laboracionistes, no assistiu a reunions o altres esdeveniments que organitzin, no els doneu cap informació.
- Si teniu l’oportunitat de fer-ho, parleu amb els soldats enemics per contrarestar la propaganda dels seus comandants, però digueu-los-hi que no els hi voleu causar cap mal i no sou cap amenaça a ells com a persones;
- Utilitzeu tots els mitjans disponibles per informar la societat sobre els delictes i l’agressió que estan fent els líders, caps o govern (empreu correu electrònic, xarxes socials o mitjans de comunicació internacionals);
- Difongueu informació sobre la situació real a través de les xarxes socials i xarxes de comunicació mòbils, així com directament (presencialment);
- Si podeu fer-ho amb seguretat, capteu imatges de vídeo de les accions agressives de les forces enemigues i utilitzeu els mitjans disponibles (per exemple, Internet) per transferir-lo a mitjans internacionals.
- Feu atacs cibernètics en els sistemes d’informació de l’agressor o invasor en cas que la connexió a Internet encara estigui disponible enmig del conflicte armat;
- Proporcioneu ajuda als afectats per la violència i les mesures repressives dels invasors.
Extret de Preparar-se per sobreviure a les emergències i la guerra (Lituània 2015)
https://kam.lt/download/56757/ka%20turime%20zinoti%20praktiniai%20patarimai%20en-el.pdf
- Estònia (2015)
Recomanacions oficials a la ciutadania per enfrontar-se a crisis com, per exemple, l’ocupació del territori per forces estrangeres:
L’ocupació significa que un país o part d’ell ha estat capturat per les forces armades d’un altre país. Durant l’ocupació, el territori de l’Estat està sota el control de l’enemic i els seus representants intenten establir-se com el poder oficial, intentant guanyar-se el suport i la confiança de la població local, i mantenint-la alhora controlada. L’ocupació sol anar acompanyada d’una intensa propaganda, la crida a traïció i la violència envers els compatriotes, una repressió àmplia de la població civil i l’augment de la delinqüència.
Podem contribuir al final de l’ocupació sense violència, si resistim els representants de l’enemic, seguint aquestes recomanacions:
- No cooperar amb les forces d’ocupació.
- No compartir-hi informació.
- No participar en reunions o actes públics.
- Evitar que us utilitzin com a mà d’obra en la construcció d’instal·lacions de defensa,…
- Seguir les lleis de la República d’Estònia, no les normes establertes per la potència d‘ocupació.
- Actuar sobre la base de valors i de pràctiques humanes comunes.
- No deixar-se provocar per la violència.
- Si veieu que es violen drets humans i valors constitucionals, ajudeu a defensar-los. Si és possible, sense posar-vos en perill a un mateix ni als altres, captar les violacions en secret i compartir les proves amb la comunitat estoniana i internacional.
- Ajudar les víctimes de la violència.
- No concedir entrevistes als representants del poder d’ocupació.
- No permetre que us filmin o us facin fotos.
- Col·laborar amb altres membres de la comunitat i contribuir a la continuació de les iniciatives cíviques.
- La gent no es quedarà sola al territori ocupat; la República d’Estònia i les organitzacions humanitàries internacionals ajudaran a tirar endavant de maneres diferents.
Extret de OLE VALMIS! Estar preparat! De la República d’Estònia
https://play.google.com/store/apps/details?id=ee.naiskodukaitse.olevalmis
La lluita noviolenta ha estat una resposta efectiva en alguns processos d’independència
- Moviment per la Independència de l’Índia (1919 – 1947)
[Denúncia] [No cooperació] [Desobediència] [Construcció]
El moviment tenia com objectiu acabar amb la submissió britànica de l’Índia, impulsatper un conjunt d’organitzacions i líders, entre les que destaquen el Congres Nacional Indi i Mohandas K. Gandhi.
El Virrei britànic va ser investit en 1919 per impedir actes que pogueren ser considerats com a sedició, amb accions com les de silenciar la premsa, detenir activistes polítics sense ordre judicial i arrestar qualsevol persona que fos sospitosa de rebel·lia. Com a protesta la població va cridar a una vaga general al país i aquest fet va ser l’inici del descontentament amb el poder colonial que va portar a la Massacre d’Amritsar (els militars britànics van disparar a un grup d’indis que estaven celebrant un festival amb un dramàtic resultat: uns 400 morts i 1200 ferits). Aquest succés va finalitzar amb l’esperança de l’autonomia índia i el Congres Nacional Indi adoptà la política de Mohandas Gandhi. Les idees i estratègia de Gandhi entorn de la noviolència i la resistència civil, les qual no eren benvingudes al principi entre els polítics. Aquesta pràctica la va anomenar “satyagraha” (forç de la veritat) i entenia la desobediència civil com a arma efectiva per repel·lir lleis injustes, calia recórrer a manifestacions noviolentes i retirar tota cooperació amb l’estat corrupte. Gandhi va defensar la causa de camperols indis que estaven desposseïts de terres i obligats a conrear productes que no eren els que necessitaven per a la seva subsistència, rebent una irrisòria remuneració pel seu treball.
A nivell institucional, Gandhi des del Congrés Nacional va elaborar una nova constitució que tenia com objectiu final el “swaraj” (la independència). Aquest moviment nacional tenia milions de participants que no estaven en contra del poble britànic sinó que considerava que hi havia un sistema administratiu injust. Un dels seus objectius era l’alliberament de 350 milions de persones sotmeses a un regim colonial i tirànic. Per tant, durant la seva primera “satyagraha” Gandhi va cridar a boicotejar les institucions educatives, les corts de justícia i els productes britànics; renunciar a qualsevol càrrec al govern colonial i negar-se a pagar impostos. Aquest fets van presentar un veritable repte al regim britànic. Però Gandhi es va veure obligat a parar el moviment davant el brutal assassinat d’un policia per un grup d’agitadors perquè volia evitar que el moviment per la llibertat es convertís en una onada de violència, que posaria en perill les vides dels britànics i la dels indis sota la inevitable represàlia britànica.
Les seves campanyes anaven orientades a denunciar el domini britànic de l’Índia, però sobretot a no
cooperar amb ell, a desobeir les seves lleis, a construir alternatives efectives a la seva economia, al
seu estil de vida dependent.
Després d’unes setmanes de reflexió, va realitzar la Marxa de la Sal (400 km) en protesta contra els impostos sobre la sal i Gandhi i els seus seguidors, desafiant les lleis britàniques, van començar a elaborar la seva pròpia sal utilitzant l’aigua del mar. Unes 100.000 persones van ser detingudes.
Amb el pacte Gandhi-Irwin el govern va acordar alliberar tots els presoners polítics, alhora que Gandhi va acordar aturar la campanya de desobediència civil. Després de més campanyes de desobediència amb centenars de milers de represaliats i en el context descolonitzador posterior a la Segona Guerra Mundial, l’Índia aconseguí la independència 17 anys després de la Marxa de la sal. El moviment d’independència indi va ser un moviment de masses que abasta diversos sectors de la societat. També es va sotmetre a un procés d’evolució ideològica constant. Malgrat la ideologia bàsica del moviment era anti-colonial, va ser recolzada per una visió del desenvolupament econòmic independent del capitalisme, juntament amb una estructura política laica, democràtica, republicana i de llibertats civils.
L’art de la lluita noviolenta, fonamentat en la forca de la veritat, en la força d’una causa veritable, en la força interior de la coherència entre mitjans i fins, combina diferents accions, avança i es replega, negocia, guanya i perd, fins que la raó i la forca acumulades, aconsegueixen l’objectiu, normalment en un context de crisi, convertida en oportunitat.
- La independència dels Països Bàltics de la URSS, 1987 – 1991
[Denúncia] [No cooperació] [Desobediència]
Les Repúbliques Bàltiques tenien en la memòria la seva recent annexió a la URSS degut al pacte secret Molotov-Ribbentrop de 1939 i la Perestroika va obrir una oportunitat que van saber aprofitar. El sentiment patriòtic de les poblacions autòctones que prengué formes diverses en cada republicà, amb un clar suport dels respectius governs, fins aconseguir en molts pocs anys la independència. Tenia coma detractor l’URSS i la part de poblacions de les repúbliques vinculades a Moscou.
La Revolució Cantant foren els esdeveniments que van permetre recuperar la independència per part dels estats d’Estònia, Letònia i Lituània, perduda com a conseqüència de l’ocupació soviètica d’aquests territoris durant la Segona Guerra Mundial. Es van produir en el marc de la “Perestroika” i la descomposició de l’URSS com a estat. En el cas de les anomenades Repúbliques Bàltiques els fets tingueren una sèrie de denominacions comunes que han fet que aquests moviments siguin coneguts amb un mateix nom: la Revolució Cantant, pel fet que en molts actes la gent entonava cançons patriòtiques prohibides pel regim soviètic com a forma de reivindicació de la independència. La majoria de les premisses independentistes foren adoptades pels propis membres i dirigents dels tres Partits Comunistes.
Lituània fou el primer estat dins de les Repúbliques Bàltiques en que va aparèixer el moviment anomenat “Revolució Cantant”. El 1988 es crea el Sąjūdis, moviment social i polític per liderar la independència i el moviment pro-democràtic, que es convertí en la primera oposició parlamentaria organitzada en la historia de l’URSS. L’oposició activa del país al regim comunista culmina amb la devolució de la catedral de Vilnius, que per llavors era museu de les belles arts, a la comunitat catòlica seguida de la restauració gradual de símbols nacionals arreu del país. Sąjūdis guanya les eleccions i, cinc dècades després de l’ocupació i de la incorporació lituana a la Unió Soviètica, Lituània es convertí en la primera republicà soviètica en declarar la seva independència de l’URSS el 1990. Van seguir posteriorment Letònia i Estònia. En qualsevol cas, gairebé totes les nacions de la comunitat internacional, tret d’Islàndia, dubtaren en primera instància a reconèixer la restauració de la independència lituana, concretament fins a l’agost del 1991. Però, abans es produïren els fets del “Diumenge Sanguinari”. Moscou, decretà el bloqueig econòmic després de la declaració d’independència, i dugué a terme un intent de recuperar per la forca el poder al país. El 1991 forces paracaigudistes russes assassinen catorze manifestants, resultant també ferits centenars de manifestants noviolents a Vilnius, mentre defensaven la torre de televisió de la ciutat i el Parlament lituà dels tancs i tropes d’assalt soviètics. L’extraordinari coratge i disciplina dels lituans, reunint armes i cantant davant els tancs i les peces d’artilleria soviètics, impedí que es produís una major pèrdua de vides, i simbolitza davant el món la bancarrota moral de la Unió Soviètica i la il·legitimitat de la seva ocupació.
Estònia. El 1987, nit rere nit, i durant 4 anys se succeïren a Tallinn concentracions que reunien gran quantitat d’assistents, fins i tot s’arriba als 300.000 (més d’una cinquena part de la població total d’Estònia en aquella època). La gent s’hi reunia per cantar himnes i cançons nacionalistes, expressament prohibides durant els anys de l’ocupació soviètica. El Front Popular agrupava aquestes forces nacionalistes. En aquest procés de separació, algunes de les seves etapes clau foren impulsades pel propi Soviet Suprem d’Estònia. Malgrat les advertències de Moscou, el 1990 el Soviet Suprem d’Estònia declara la independència, tot i que en uns termes més suaus que per exemple la lituana, ja que contemplava la vigència de la Constitució Soviètica sempre que no se’n redactés una d’estoniana. Tot i així, el 1991 es produeix un intent de prendre el control per la força per part dels russos a Lituània i Letònia. Mentre els tancs soviètics s’apropaven en un intent d’ofegar la Revolució Cantant, el 3 de marc del 1991 la declaració d’independència d’Estònia s’aprovà en referèndum amb un gran percentatge de suport (77,8% dels votants) i l’endemà del cop d’estat fracassat a Moscou, la republica proclamava la restauració de la seva independència i rebutjava la legislació soviètica. Durant aquests dies la població estoniana es concentrà a les estacions de radio i televisió per servir d’escut humà als possibles atacs. Es crearen laberíntiques barricades al voltant del Congres, situat al centre històric de Tallinn, per protegir-se dels tancs soviètics. Finalment, i com a resultat de la Revolució Cantant i de la prudència estratègica dels seus dirigents, Estònia aconseguí la seva independència sense vessar sang.
Letònia. El 1987, dia de commemoració de les deportacions patides per la població letona el 1941, el grup defensor dels drets humans Helsinki-86, organitza una cerimònia en la qual es depositaren flors al Monument a la Llibertat (símbol de la independència letona, que havia estat erigit el 1935).
D’aquest fet sense precedents en resulta una manifestació del renaixement dels sentiments nacionalistes letons, que des d’aquell moment actuaren amb major confiança en si mateixos. Els dies u i dos de juny la Unió d’Escriptors celebra un congres en el qual la intel·ligència letona discutí sobre la democratització de la societat, la sobirania econòmica de Letònia, la fi de la russificació del país, la transformació de la industria i la protecció de l’idioma letó. Aquest congrés va remoure encara mes l’opinió pública, i va proporcionar un estímul més per al procés general de renaixement nacional. A més a més, durant aquests dies i per primera vegada des de la postguerra, es feu públic el text del pacte secret Molotov-Ribbentrop, que havia determinat el destí letó el 1939. El Congrés Ciutadà, entra a l’escena pública tot cridant al boicot complet als representants del regim soviètic. El Front Popular de Letònia arribar a reunir 200.000 membres i es convertí en la força que lideraria el moviment de ressorgiment nacional letó i la tornada a la independència després de la dominació soviètica. En les eleccions al Soviet Suprem s’alçaren amb la victòria els partidaris de la independència. El nou Soviet Suprem de la Republicà de Letònia adopta una declaració d’independència, en la qual hi havia l’objectiu de recuperar la constitució letona del 1922. Els cercles militars de Moscou, però, no podien permetre els plans per a reinstaurar la independència letona. El gener del 1991 les forces polítiques pro-moscovites i procomunistes llançaren un atac, emprant llur forca militar per intentar derrocar el govern legítimament escollit. Els plans prosoviètics, però, foren desbaratats pel poble letó organitzat en moviments de resistència noviolenta, moviment que ha passat a la historia amb el nom de “Els dies de les barricades”. El cop d’estat frustrat a Moscou donà com a resultat que Letònia i, en general, les actuals repúbliques exsoviètiques donessin passos cap a llur independència a un ritme més ràpid. Letònia s’auto-proclamà una nació completament independent, hereva d’aquella que va perdre la seva independència arran de l’ocupació el 1940.
Un sentiment viu, durant 5 dècades, de la injustícia de l’ocupació, va poder manifestar-se en el moment de crisi de l’URSS, amb la Perestroika, amb diverses accions, més o menys reprimides. Foren determinants les concentracions de la gent, amb els seus cants, i amb les seves ocupacions per defensar espais estratègics, tot assumint, morts, ferits i empresonaments; les seves accions pròpies, però també conjuntes de les tres repúbliques; la posició favorable dels soviets de les tres repúbliques, el resultat favorable dels referèndums; els reconeixements internacionals malgrat el primer tímid suport a les declaracions d’independència…
Potser més que qualsevol altre esdeveniment, el “Diumenge Sanguinari” a Vilnius guanya per a Lituània, Letònia i Estònia la simpatia i el suport mundials. Més endavant, el mateix any, la comunitat internacional reconegué la seva independència. En el cinquantè aniversari de la firma del pacte Molotov-Ribbentrop, i amb l’objectiu de cridar l’atenció de l’opinió publica mundial sobre el destí que estaven patint les Repúbliques Bàltiques, el Front Popular de cadascun dels tres països organitzà la formació d’una immensa cadena humana -coneguda com la Cadena Bàltica- que va discórrer durant més de 600 kilòmetres des de Tallinn fins a Vilnius, passant per Riga. S’estima que hi participaren mes de dos
milions de persones, convertint-se en la major manifestació de la unitat d’aquests països en la
lluita per llur independència. Lituània, Estònia i Letònia ingressaren a l’Organització de les Nacions
Unides el disset de novembre del 1991.
Determinació popular, suport governamental, potents accions, retornar els efectes de la repressió, crisi del marc geopolític amb l’enfonsament de l’URSS i l’oportunitat de les potències occidentals de recuperar espai i encerclar Rússia. Sense determinació no es poden aprofitar les crisis. Sense les crisis potser no seria suficient la determinació.
Algunes campanyes a Catalunya (acabar de revisar i completar)
- De diàleg
- Taula de negociació dels governs català i espanyol per l’autodeterminació
https://www.verificat.cat/fact-check/la-taula-de-dialeg-el-desacord-etern-entre-erc-i-jxcat
- Ésser en pau. Espanya-Catalunya
https://cartadelapau.org/esser-en-pau/
- ICIP
- De denúncia
- Acabem amb la llei mordassa
- Ateneu de la memòria popular
- Rebel·lió o extinció
https://xrbarcelona.org/ca/rebellio/
- Moviment feminista
- Stop Maremortum
- Plataforma per la llengua
- Sindicat de llogateres
- Tanquem els CIE
https://www.tanquemelscie.cat/
- De no-cooperació
- El Sàhara occidental no està en venda
- BDS. Boicot, Desinversió i Sancions
- De desobediència civil
- Referèndum sobre la independència de Catalunya 1 d’octubre 2017
https://ca.wikipedia.org/wiki/Refer%C3%A8ndum_sobre_la_independ%C3%A8ncia_de_Catalunya_de_2017
- Objecció fiscal a la despesa militar
- #Proumonarquia
- De construcció d’alternatives
- Obra social de la PAH
- Debat constituent
- Eines de país
- Anem per fira
- Som energia
- Xarxa d’Economia social i solidària
- Assemblea Nacional Catalana
- Òmnium cultural
https://www.omnium.cat/ca/campanyes/
- Escola de Formació Guillem Agulló
https://escolaguillemagullo.cat
- Consell per la república (Govern, Assemblea Parlamentària, Cens, Votació…)
