Tenim diferents definicions d’equilibri i de com aconseguir-lo. Per a cada desequilibri caldrà identificar quin tipus d’equilibri és el més adient.
Un cos, un sistema, una relació estan en equilibri perfecte quan en estar sotmesos a un conjunt de forces, el resultat és zero. Però en la vida, l’estabilitat absoluta i perfecte no és ni possible ni, sovint, desitjable.
- Equilibri per empatia que sorgeix al posar-se en la pell de l’altre i constatar desequilibris injustificables que cal superar. Com a humans l’empatia ha de ser el primer pas, la prioritat per aconseguir els equilibris desitjats.
- Equilibri per interès que sorgeix quan intentem reequilibrar un situació abans els efectes del desequilibri no ens arribin a perjudicar.
- Equilibri per fraternitat o sororitat que sorgeix del pacte d’ajuda mútua entre homes o dones que es consideren iguals en drets més enllà de la posició o procedència de cadascú.
- Equilibris amb drets conculcats de minories. Aquests drets no es reconeixen fent la mitjana amb la majoria, sinó, amb una discriminació positiva a favor de la minoria. Les minories no tenen perquè ser-ho numèricament (p. ex les dones).
- Equilibris estàtic o dinàmic.Estàtic: l’habilitat de mantenir un cos dret i estable sense que hi hagi moviment. Dinàmic: habilitat per mantenir un cos dret i estable en accions que incloguin el desplaçament o moviment d’un subjecte.
- Equilibri estable, que tendeix a recuperar l’equilibri original. Els sistemes poden per certs factors convertir-se en equilibris inestables, amb la impossibilitat de tornar a l’equilibri original: equilibris irrecuperables…, és dir, desequilibris permanents.
- Equilibri acció-reacció: Sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer (Newton). “Els conflictes sorgeixen per un xoc de forces. L’acció i la reacció sempre es resten; el problema és que la resta pot resultar tan fatal que doni zero, l’anul·lació dels dos contendents” (Xirinacs).
- Equilibri acció-retroacció (cibernètic). (Norbert Wiener). “La noviolència consisteix en la bona voluntat de no voler xocar, d’acceptar el contrari, de situar el propi interès en el context que l’envolta i en l’aguda intel·ligència per convertir les reaccions en retroaccions”. ”Quan una acció va en una direcció i l’altra, en comptes de xocar frontalment evoluciona de costat o salta per sobre, en comptes de col·lidir amb l’altra, accedeix a la reraguarda o incideix en la causa o font de l’atac. Aquest equilibri és cibernètic. Opino que l’única solució als conflictes còsmics, inclosos els humans, és aquesta” (Xirinacs).
- Equilibri homeostàtic (auto-regulador): « La capacitat de l’organisme de mantenir un estat d’estabilitat relatiu dels diferents components del seu medi intern i això, malgrat les variacions constants del medi ambient extern » amb retroalimentació o feed back que pot ser negativa (per exemple en la regulació de la temperatura corporal) o positiva (per exemple en la coagulació de la sang). En la hipòtesi Gaia, James Lovelock afirma que tota la massa de matèria viva de la Terra funciona com un extens organisme que activament modifica el seu planeta per a produir l’ambient que millor serveix a les seves necessitats. Des d’aquest punt de vista, el planeta sencer manté l’homeòstasi.
- Equilibri dialèctic (tesi-antítesi-síntesi): Procedeix a través del desplegament d’una tesi i la seva antítesi, resolent la contradicció a través de la formulació d’una síntesi final (conclusió). La síntesi es constitueix en nova tesi i es contraposa a nova antítesi; sense destruir-se però sí complementant-se mútuament. Heràclit d’Efes ja va formular dues proposicions que van ser incorporades com a pilars del pensament dialèctic: 1) tot flueix, tot està en moviment i; 2) tot està format per oposats que sempre estan en estat de tensió dinàmica, de manera que qualsevol forma determinada és el resultat de l’equilibri entre forces oposades. Per a Lenin, és “la doctrina de la unitat dels contraris”. I per a Engels, és la concepció que tota la naturalesa “es troba en un estat perenne de naixement i mort, en flux constant, subjecte a incessants canvis i moviments”. Sartre va ser un polemista i un defensor de la importància de la confrontació d’opinions com a condició del coneixement i de les transformacions conscients de la vida i la societat.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sororitat
- El feminisme és qui aporta més a la proposta de l’equilibri amb el terme sororitat per referir-se al lligam estret que s’estableix entre dones basat en la solidaritat, el compartiment d’experiències, interessos, preocupacions, etc., és a dir, a una fraternitat entre dones. Està format a partir del mot llatí sŏrŏr, ōris ‘germana’ i el sufix –itat amb el sentit de ‘qualitat de’. En un context social i polític de discriminació en societats patriarcals. És una dimensió ètica, política i pràctica del feminisme contemporani, que en paraules de la feminista mexicana Marcela Lagarde es pot definir com una experiència de les dones que condueix a la recerca de relacions positives i l’aliança existencial i política, cos a cos, subjectivitat a subjectivitat amb altres dones, per contribuir amb accions específiques a l’eliminació social de totes les formes d’opressió i al suport mutu per aconseguir el poder genèric de totes i l’empoderament vital de cada dona.[2]
- És un exemple com l’abús de termes com fraternitat, amb pretès significat semblant per a homes (i dones), ha esdevingut buit de sentit. Sororitat; fraternitat; germandat: aquestes tres paraules tenen procedència llatina i respectivament equivalen a: soror/frater; germana i germà no consanguinis; i, en sentit figurat: com si fossin germans pel que fa a l’amistat o a l’afecte; germanus/na, germans carnals. Amb el pas del temps, de soror, n’ha quedat sor, i a la pràctica només com a tractament per a una dona que formi part d’una comunitat monacal o conventual. I fra per a un home en les mateixes circumstàncies.[4]
- Al final del segle xviii, la Revolució francesa va prendre com a lema: Fraternitat, a més de Llibertat i Igualtat. Aquí fraternitat mantingué el significat originari de relació d’amistat-afecte entre fratres, per tant s’ha d’entendre que no incloïa les dones.
- La sororitat es construeix mitjançant l’adscripció a un pacte, un compromís que parteix de la presa de consciència de les necessitats comunes i al seu torn particulars de les dones, així com l’apoderament i la solidaritat sorgida entre totes. Una solidaritat que al seu torn neix de la consciència femenina de la seva discriminació dins de l’ordre patriarcal. Per tenir relacions sòriques, primer s’ha de destruir la misogínia. Hi ha relacions sòriques entre mares i filles i entre germanes. Per al canvi del sistema establert hem de ser: impertinents, insurgents i subversives. Nomenar el món a la nostra manera.
En primer lloc cal afrontar els desequilibris crítics, els que provoquen d’altres desequilibris, o en sentit invers, els equilibris imprescindibles sense els quals no se’n poden reequilibrar d’altres.
P.e. Sense assegurar l’educació de les nenes i noies, sense un sistema sanitari i alimentari que redueixi la mortalitat infantil no es pot superar la transició demogràfica, amb reducció de la taxa de natalitat.
P.e. Sense un sistema monetari que eviti els efectes corruptors del diner en efectiu, sense una reducció estructural de les causes i eines de la corrupció, no es poden aplicar la majoria de polítiques equilibradores en els altres àmbits perquè polítics, jutges i funcionaris prevariquen per la pressió/suborn dels qui poden comprar les seves voluntats.
Malgrat ens agradaria veure equilibris en el curt termini en situacions en que milions de persones pateixen… hem de reconèixer, que fins i tot amb voluntat social i política, posant-hi tots els mitjans econòmics i tecnològics, hi ha re-equilibris que es produeixen al llarg dels anys, dels decennis o de segles… i que no sempre els percebem com a tals.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_la_Xina
Per exemple, Xina havia estat la gran potència mundial durant molts segles, de fet, és, potser, la civilització viva més antiga del món. Cap al segle xviii, la Xina deixa de ser el centre del món perquè apareixen les potències marítimes europees. Això posa encara més en evidència la decadència de la dinastia Qing en comparació amb Occident. L’imperialisme europeu s’imposa a tot Àsia en una cursa per a controlar territoris i mercats. Després d’un convuls segle XX amb un increment de la pobresa, en pocs anys la industrialització accelerada ha provocat la deslocalització massiva de la producció als països occidentals amb un increment a la Xina de capital, de treball i d’ingressos, però també en la producció de CO2.
Els moviments migratoris, p. ex de Centre i Sud Amèrica cap Nord Amèrica o a Europa; o del continent africà cap el continent europeu, també son formes de cercar l’equilibri quan l’explotació de recursos naturals i la concentració d’industrialització i de tecnologia al nord, impedeixen una vida digna al sud.
